Archive for d’agost 2007

ES POT FER TURISME SOLIDARI

He creat un nou mini-espai d'enllaços a la part dreta, sota la llista dels blogs que considero interessants. L'he volgut anomenat Una ullada a perquè l'únic que pretenc és fer, setmanalment, un cop d'ull a racons del món dels quals no se'n parla mai o, quan se'n parla, és per explicar-ne les seves guerres o tragèdies. Crec que és un espai solidari amb aquests països perquè quan no sabem on viatjar i posem als cercadors d'Internet les paraules clau, ens apareixen publicitats d'agències online que sempre ens proposen els mateixos països. La gran majoria de navegants mai es digna a fer una cosa tan senzilla com agafar el mapa del mon i mirar més enllà, centrar-se en noms que no coneixia o, simplement, pensar que a aquells indrets on s'hi han produït desgracies també hi ha racons únics. Per això, per evitar feina a la majoria, neix aquesta petita secció que aniré canviant setmana rere setmana. Si us agrada un dels llocs linkats, poseu el seu nom als cercadors i prepareu el viatge. En la primera entrega he creat cinc enllaços amb els següents països o illes: Aruba, Gàmbia, Papua Nova Guinea, Tanzània i Tuvalu. Si algú de vosaltres coneixia els cinc noms que m'ho digui que el felicitaré personalment. Hi ha de tot i hi ha llocs que es mereixen la nostra visita i esperen els nostres diners de turista.
31 d’agost 2007

SORPRÈS DE NOU

Us deia fa pocs dies que em sorprenia i molt gratament el fet que aquest blog hagués estat nominat al Thinking Blogger Award que és una mena de guardó que s'entrega a aquells bloggers que tenen la capacitat de fer pensar als altres. Ara he rebut una segona molt bona noticia. Estem també nominats al Blog Activista (teniu el logo a columna de la dreta), un segell creat per Carlinhos Medeiros de Bodega Cultural. Segons m'explica el Josep Maria, el fet de formar part d'aquesta xarxa, identifica als seus integrants com a promotors i defensors de la pau, els drets humans, el medi ambient, els moviments socials, la igualtat de genere, la denuncia i la lluita contra el feixisme o les injustícies entre altres. He de dir que, encara que soni a tòpic, no tinc paraules davant aquesta nominació. Des del primer dia vaig crear el blog tenia clar quines coses cal defensar i quines accions cal rebutjar i, ara més que mai, reitero el dret a viure i deixar viure, la obligació de defensar els altres, de denunciar allò que és dolent, de rebutjar els qui no defensen els altres, els qui maten com a mètode per ser més forts, de protegir el nostre entorn, als nostres i als altres que podrien ser, o senzillament son també, dels nostres. Un agraïment màxim al Josep Maria per nominar aquest blog i una promesa ben clara: no canviaré i si ho faig, serà a millor.

SANT FÈLIX - DIARI DE VILAFRANCA (3)

Hi ha diversos complements imprescindibles a la Festa Major de Vilafranca, elements paral·lels als actes principals i que formen part de la convivència. Un d'ells és el vermut que es fa a diari i que reuneix familiars i amics a qualsevol dels molts bars i cafès que té aquesta població. A diferencia d'altres indrets de Catalunya, el vermut vilafranquí és, com les festes, diferent. Un dels meus plaers, quan arriben aquests dies, és beure cervesa Voll Damm de barril i no pas d'ampolla. Us asseguro que és un altre plaer per al paladar, no té res a veure l'una amb l'altra. La cervesa l'acompanyes amb el que aquí anomenen la "barreja". És un plat amb escopinyes, musclos, olives, anxoves, boquerons, tonyina i tot ben regat amb una salsa especial que fan als bars. Tot això, compartit amb els amics, supera mil vegades la millor mariscada del món.Segon element/complement: veure al mateix paisatge als vilafranquins de soca-rel i els visitants a la festa que, per la importància que té, cada any en son més. El que més predomina en aquests actes son els flaixos de les càmeres i les preguntes amb respostes educades que reben els qui mai han vist el que estan veient. A la entrada a ofici, la que veieu a la foto, van arribant els elements de la festa tot fent els seus balls. Ho fan de bon mati , en una plaça plena de turistes que pregunten que és cada cosa i que, a cada actuació, gasten un carret i obren la boca sorpresos. Al final, quan tots els balls i elements han arribat, es fa una ballada conjunta que fa esclatar aquest indret, la plaça, amb aplaudiments i llàgrimes d'emoció. Penso que és un dels actes on hi ha menys vilafranquins perquè, de bon mati, mig Vilafranca descansa de la festa del dia anterior i, educadament, cedeix el seu espai a plaça als qui mai ho han vist. Aquesta ballada conjunta té el seu màxim esplendor el dia seguent. Ahir es va fer la entrada oficial de Sant Fèlix a la Basílica de Santa Maria, la joia arquitectònica dels vilafranquins. Es torna a repetir la imatge que us deia de tots els balls i elements ballant però aquesta vegada de nit. No té punt de comparació perquè se suma a aquest moment un altre element imprescindible, els focs d'artifici. La façana de la Basílica s'inunda de foc i el cel s'omple de castells de mil colors mentre la plaça, on no hi cap ni una agulla, salta i crida a la vegada. I no esta assajat, ho demana el cos i els ho demana a tots en el mateix moment. Sempre he dit que, si et morts mentre es fa aquest acte no cauràs a terra perquè, com no pots moure ni un dit t'hi quedes clavat, com si res.
I avui es fa l'acte de tancament de Sant Fèlix. Explicat millor, es tracta de portar la imatge del patró dels vilafranquins a la casa d'un dels administradors de la festa que son els que el cuidaran fins el proper any, fins la propera festa major.
Son sensacions alternatives a la festa que tothom pot viure, emocions úniques que pot sentir qualsevol que vagi a Sant Fèlix. Demà, més.

SANT FÈLIX - DIARI DE VILAFRANCA (2)

Dos quarts de vuit del mati. Plaça de l'Ajuntament. Vilafranca del Penedès. Festa Major de Sant Fèlix. 300 persones s'han plantat a aquest indret i, entre elles, un servidor, el tarragoní d'adopció que viu la festa de primera mà. Comencen a arribar els grups de grallers que de bon matí han sortit en direcció a tots els barris de Vilafranca i que ara tornen, com el flautista, amb més gent hipnotitzada pel seu so. Quan tots els grups de grallers han arribat a plaça, els pels de punta i la carn de gallina. Les matines (foto feta aquest mati) arriben al seu moment més àlgid amb tots ells tocant al mateix temps els mateixos sons, la mateixa melodia. Al voltant seu, tots els hipnotitzats en ple èxtasi, amb els ulls plorosos de la emoció de tocar el cel amb un toc de gralla. Així es viuen les matines des de sempre que jo recordi, diuen tots, i es viuran per sempre. Després passeig obligat per esmorzar. La meva dona i jo triem com cada any La Palma, un indret que combina el passat, en forma de tradició a l'esmorzar, i el més actual, les cares de la gent que s'incorpora a les matines per primer cop. Una cervesa, mig plat de popets, entrepà de pernil tallat a mà i un cafetó. Tot això a dos quarts de nou del mati, l'hora dels matiners de les matines de Vilafranca. Fet l'esmorzar toca beure's a glops l'altra àpat de la jornada, un menú de sons i colors que ens posen davant el ulls, al nas i a la punta dels llavis tots els elements del seguici, els balls, els castellers...Son dos quarts d'onze del mati, el dia acaba de començar i ja estem plens d'emocions. Que gran és Festa Major de Sant Fèlix!
30 d’agost 2007

SANT FÈLIX - DIARI DE VILAFRANCA (1)

Un dels avantatges de treballar per la teva pròpia empresa (la que tenim la meva dona i jo) i no fer-ho per algun dels molts mitjans de comunicació que et mal paguen, maltracten i no et permeten pujar esglaons si no dus el carnet del partit de torn a la boca, rau en la llibertat que tens de marxar on vols i portar on vas la oficina mòbil: el teu portàtil i una agenda més o menys ordenada que et marca les obligacions. Faig aquest aclariment perquè he tornat de vacances de Sicília i ara soc a Vilafranca del Penedès, el poble natal de la meva dona, per viure i veure la Festa Major 07 de Sant Fèlix. Cal dir que Tarragona , la meva ciutat adoptiva, i Vilafranca tenen moltes semblances quan es parlen de la Festa Major. Fa molts anys que es complementen i que comparteixen actes, balls i elements del seguici. Alguns dels grans balls de festa major catalans han nascut a Vilafranca amb consells tarragonins i altres s'han creat a Tarragona amb consells vilafranquins. El ball de Dames i Vells a Tarragona i el dels Mal Casats a Vilafranca. El seguici dels petits, els balls i les seves músiques i orígens de creació, els parlaments d'alguns col·lectius indispensables, obligats, a la festa com el Ball de Diables o, per exemple, el ball conjunt de tots els elements-balls-col·lectius que fan ambdós municipis que, més tard, han plagiat altres pobles catalans. L'inici de la Festa Major de Vilafranca del Penedès, la Tronada (foto feta avui), és una orgia de sons i colors, un esclat d'aplaudiments dels avis amb els nets al coll, dels fills que donen la mà als pares en el mateix ball perquè la tradició ha passat d'una generació a l'altra. Quan acaba la tronada comença el seguici , quan acaba el so de la pólvora s'inicia el so del poble. I llavors s'enceten uns dies plens d'actes i de germanor, com a Tarragona. Tinc el plaer de veure i viure aquest esdeveniment pels vincles familiars que us deia abans i, sobretot, perquè una persona tan important com l'avi de la meva dona, el Joan Sol, forma part del seguici en forma de nan. Ell va fundar la colla castellera dels Xicots de Vilafranca. Passen els anys i les persones però ell sempre ballarà a la Festa Major. De moment, ho deixo aquí tot esperant que aquest primer capítol del Diari de Sant Fèlix us hagi fet dentetes i provocat una espera propera, la de demà quan parli del segon capítol. A les set del matí aniré a matines i ...
29 d’agost 2007

PENSAR PER COMPARTIR. COMPARTIR PER SUMAR.

Us he de reconèixer que el fet de posar en marxa un blog i aconseguir que hi entri algú acaba sent tota una experiència. Aquest, ja ho havia explicat, el vaig iniciar fa quasi un any i de fet hi escrivia dos o tres cops per setmana. La feina per un costat i, una errada que vaig tenir fa poc esborrant el blog sencer, van aturar la meva activitat però, per sort, per un termini curt. Ara, quan veig que escric cada dia i que la gent llegeix allò que escric em quedo bocabadat. Ho dic així, com sona. Em sembla estrany aquest fet. Escriure pensaments i opinions i que es puguin compartir. Un altre dia us parlaré del nombre de visites que arriben a aquest blog i no pas pel fet de fer cap rècord. Al principi ho pots veure així però al final el que et sorprèn és justament aquesta barreja de països que se sumen a la teva llista particular. Ara toca parlar de la gent que he conegut els darrers mes i mig, quan va renéixer el blog. No cal dir noms perquè els teniu linkats al costat, a la dreta. Cal dir que hi ha bona gent, persones que llegeixen allò que escrius perquè llegeixes allò que escriuen. Compartir és la paraula malgrat sigui complicada d'aplicar en aquest mon que ens ha tocat viure. Explico tot això perquè, gràcies al Tondo Rotondo, aquest blog ha estat nominat al Thinking Blogger Award, una mena de guardó que s'entreguen els bloggers i que es basa en la capacitat de fer pensar els altres. Dit d'una altra manera, i acabo, el Tondo ha cregut que aquest blog pot fer pensar, raonar als qui hi entren a navegar. Llàstima que no hagi pogut ser jo qui nomines al seu blog perquè, ho dic com sempre sincerament, el seu espai si em provoca moltes sensacions. Sigui com sigui, no ho prenc com a un premi. Aquesta nominació és, senzillament, un agraïment compartit per no quedar-nos a casa quiets, per ser una mica inquiets i mantenir el cap i l'esperit ben vius. Gràcies Tondo i gràcies a tots aquells que entreu cada dia a fer una ullada.

TV3, TARD I MALAMENT COM SEMPRE

Un cop més TV3. Un cop més, la nostra. Un cop més, la última. Ja tenen raó aquells que diuen que la vida son cicles que es repeteixen. Ho dic per la forma d'informar que té la televisió de Catalunya quan hi ha un esdeveniment important o d'última hora. En aquest cas faig referència a la mort del futbolista del Sevilla, Antonio Puerta. Primer ho ha dit, un cop més i com sempre, Telecinco. Desprès ho hem vist per Internet i més tard ja ho comentava Televisión Española y Antena 3. Molt més tard, un cop més i com sempre, TV3 donava la informació de la mort (ja confirmada a tot arreu) tot dient que "segons algunes fonts el jugador havia mort". Tard i amb molts dubtes, amb una informació sense contrastar al cent per cent quan les altres televisions ja en feien reportatges. I a sobre, una informació mal donada i de refiló perquè no ha arribat als quaranta segons. Un lector d'aquest blog em comentava el mateix en aquest post i afegia una pregunta que, com la resta de missatge, comparteixo: Que hagués succeït si el jugador mort és del Barça? Ja tindríem tall d'emissió als tres canals autonòmics i un especial amb debat i taula rodona fins la nit. Tard, malament i amb desgana. No és la primera vegada que succeeix això. El dia dels atacats de l'11S a Estats Units, totes les televisions parlaven del moment real de la tragèdia. Telecinco la primera i TV3 la última i parlant de l'esfondrament de la primera torre bessona quan la segona ja havia caigut feia molts minuts. Quan el papa Joan Pau II era agonitzant i tothom deia que ja era mort, TV3 feia pel·lícules de l'Oest mentre les altres televisions eren connectades en directe a Roma. No s'entén, senyors, no s'entén. No soc capaç de comprendre com una televisió amb els anys d'experiència que se li suposen pot funcionar tan malament. Per a mi, mai ha estat "la meva" però al pas que van, acabaran sent "la de ningú". Que s'ho facin mirar.
28 d’agost 2007

SMS, UNA BOMBA SENTIMENTAL

M'ha sobtat molt veure els resultats d'un informe que ha fet una empresa de detectius italiana sobre l'amor, la fidelitat i els telèfons mòbils com a eix fonamental del matrimoni. L'informe diu que 9 de cada 10 infidelitats tenen com a detonant aquests aparells i la xifra encara s'incrementa més a Itàlia on al mòbil li diuen, en to amorós, telefonino. On també ho passen malament és a la Xina on 400 milions de persones tenen shouji, telèfon mòbil en xines. No fa masses anys, al país més poblat del món es va produir un allau de divorcis derivats de la projecció de la pel·lícula "el móvil" que abordava la relació entre les infidelitats i els SMS, el missatge més curt i més perillós del planeta. Segons aquest estudi, hi ha persones, la majoria homes, que tenen dos telèfons tot i que la dona només en coneix la existència d'un. L'altra serveix per contactar amb l'amant tot i que sovint la dona se'n acaba assabentant perquè troba el segon mòbil o sospita que el seu home es tanqui tan sovint al lavabo quan, en teoria, no te problemes de pròstata. Un altre motiu de sospita és el fet que, quan la dona espia els missatges del mòbil del seu home, es troba la bústia buida. I per ultim, ara esta molt de moda, les sospites es poden confirmar mitjançant un detectiu i una sola trucada al mòbil. Si la dona rep un missatge on hi diu : Estaré treballant a la oficina fins tard. No m'esperis desperta ja pot començar a demanar els papers de la separació. Tot això ho diu l'informe que jo he volgut contrastar amb altres dades importants per comprovar de quina forma es perd el temps inútilment. A Espanya, de mitjana, parlem pel mòbil 25 hores l'any. També anualment, fem l'amor 18 hores (72 vegades per 15 minuts), llegim llibres 15 hores i anem als museus 2 hores. No cal parlar de veure la televisió i altres activitats lúdiques i gens culturals perquè llavors n'hi ha per posar-se a plorar. Ja ho sabeu, si dubteu de la vostra parella, el mòbil pot donar-vos la resposta.
27 d’agost 2007

ELS VOLS DE BAIX COST I ELS POLÍTICS DOLENTS I CARS

El conseller d'Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, ha explicat que durant el mes de juliol Catalunya ha rebut 1,7 milions de visitants, xifra que suposa un 4,3% menys que el juliol del 2006. Huguet ho ha atribuït al mal temps i a la pujada dels tipus d'interès que fan que les hipoteques malmetin l'economia familiar. Huguet ha destacat que aquest retrocés el protagonitzen els propis turistes catalans. Fins aquí, aquesta notícia la podeu llegir al Diari Aquí i altres mitjans de comunicació escrits, la podeu veure per televisió i escoltar a la ràdio. Però ara, fem un gir a aquesta informació i siguem realistes. El mal temps canvia la opinió d'uns quants ciutadans que viatgen però mai tants com per reduir la xifra als nivells que se'ns diu. Fa anys que les hipoteques no son barates i la gran majoria segueixen viatjant perquè, en aquesta societat, la gran majoria viu per sobre les seves possibilitats. I, per desmuntar el tercer motiu que argumenta el Conseller, els catalans segueixen viatjant com ho feien abans tot i que trien altres indrets que aquest senyor de la Generalitat no ha observat. Ara busquem els motius, les causes de la davallada. Primer: a zones com la Costa Daurada fa anys que s'oferta el mateix i Port Aventura comença a quedar-se un pel envellit, massa vist per tots. Segon: els regidors de Turisme dels nostres ajuntaments de costa no son tècnics ni entesos en turisme. Parlem de persones que, quan arriben al govern, demanen Turisme perquè és aquella Regidoria atractiva on sempre viatges tot i que sigui a les mateixes fires. Tercer: els patronats de turisme supracomarcals no saben vendre altre cosa que no sigui sol i platja i passen olímpicament de l'interior o de zones que, amb una bona promoció, podrien ser molt més atractives. Quart i bàsic: Els vols de baix cost fan que la gent canvii quan vulgui de destinació i passar uns dies o un cap de setmana a qualsevol ciutat europea acaba sent molt més atractiu i econòmic que apostar per les destinacions de sempre. Per tant, cal ser realistes i no fer demagògia. Cal acceptar que tot funciona en cicles i que el cicle de viatjar a alguns llocs s'ha acabat sempre i quan no es renovi la oferta o se li doni un gir. El problema rau, reitero, en els nostres polítics. Com no saben que han de vendre perquè son els primers en marxar fora de vacances, provoquen gran part del fracàs que acaben pagant els restauradors, hotelers i comerços del sector serveis. Sempre menys enguany que podem culpar, en el cas de Tarragona, al tauró de Tarragona i el peix manta de Roda de Barà. Llàstima que no culpi als polítics mantes, una especie que mai estarà en perill d'extinció.
25 d’agost 2007

DEL TAURÓ AL PEIX MANTA PASSANT PER L'HOME RUC

Atenció a aquesta informació publicada a tota la premsa del país i que hem vist a totes les televisions. La nostra provincia es fa famosa per moments. Som uns craks!
El peix manta no apareix i a la platja llarga de Roda de Barà oneja la bandera groga de precaució Bandera groga de precaució a la platja llarga de Roda de Barà en lloc de la vermella que hi onejava dijous després de detectar-se la presència d'un peix manta.
Vinga, som-hi tots. Tornem a aplicar la nostra intel·ligència. Ara que vagin a Roda de Barà els arponers de Tarragona, els que van començar a matar la taurona Magineta. Que els acompanyin els pescadors aficionats que van seguir torturant-la amb els seus hams. Que hi vagin els banyistes incontrolats que li pujaven a sobre per posar-la encara més nerviosa. Que s'hi apropin els tres herois que la van acabar de rematar per guanyar-se un altre Diploma municipal. Cal acabar amb la bestia abans que ella acabi amb nosaltres!. Ja se sap: ella és on no hauria de ser, ha arribat a la platja tot pertorbant la pau dels homes que apaguen les cigarretes a la sorra, es beuen la cervesa, es menjen la paella i fan guanyar diners als restauradors de la zona. Ella, ha envaït una zona que ja no és seva perquè tot és dels humans. Tornem a organitzar, entre tots, l'espectacle trist i lamentable de Tarragona. Tornem a demostrar que som més dignes de viure a les cavernes que no pas al nostre món. I sobretot, els més llestos, que no confonguin aquest peix manta amb el venedor de torn del top manta que passeja per la platja. Quan aquest peix sigui mort, què serà? què caldrà matar? quin serà el perill? Fins on arribarem?
24 d’agost 2007

PER UNS QUANTS, ANEM ENRERE

Toca parlar de la voluntat d'uns quants reusencs intolerants amb uns altres reusencs, pel que sembla molts més que els primers, que volen imposar la seva sense parlar ni arribar a acords. M'explico millor. Un grup de veïns de la Plaça Llibertat de Reus van lliurar 250 signatures a l'Oficina d'Atenció al Ciutadà (OAC) tot exigint que no es facin concerts ni actes nocturns per la festa major en aquest espai emblemàtic i argumentant que ells tenen dret al descans. Van presentar aquestes signatures passant de la opinió de la resta d'habitants de la zona (la Plaça Llibertat és molt gran i hi viu molta gent) i sent del tot egoistes perquè queda clar que, si els concerts no es fan en aquesta plaça es faran en una altra plaça on també hi viu gent que "té el dret a descansar". Penso que aquestes persones cauen molt baix perquè l'únic que fan es demostrar que no s'estimen la seva festa major ni als seus conciutadans que haurien d'acceptar el que ells no volen. La festa major és el moment més àlgid de convivència a qualsevol municipi i ja se sap que algun dia hi ha concerts i cal aguantar perquè forma part del joc democràtic, del "viu i deixa viure". Per aquesta regla de tres, que tots els veïns de tots els barris i zones de Reus presentin signatures com les que han presentat els de la Plaça Llibertat. Per aquesta regla de tres, si tots son com ells, no hi haurà festa major de Reus. Malgrat tot, hi ha un jove que s'autodefineix com a "devot de Reus i de la seva festa major", el Carles Borja, que recull inquietuds i opinions de reusencs i gent d'altres indrets favorables als concerts a la Plaça Llibertat. Ho fa mitjançant un blog i més endavant farà també una recollida de signatures. Des d'aquí, Carles, tens tot el meu suport i la meva signatura quan toqui i on diguis. Tot sigui per la festa major i per la tolerància i diàleg que cal tenir cada cop que un pensa en els altres. Podeu visitar el blog del Carles clicant sobre aquesta adreça: http://llibertatdereus.blogspot.com/
23 d’agost 2007

MOLTS CULPABLES I UNA SOLA VÍCTIMA

Enhorabona a les persones que li van clavar l'arpó, als qui li van llençar l'ham, als qui la van treure de l'aigua sense escrúpols ni preparació prèvia, als banyistes que s'hi van aseure a sobre per jugar-hi tot posant-la més nerviosa. Enhorabona a tots els que, d'una o altra manera, han demostrat que son més dignes de viure a les cavernes que a la nostra actual societat. Al final, gràcies a ells i, ara diran els experts que hi han intervingut altres factors pitjors, el tauró femella de Tarragona s'ha mort. Ha dit adéu, gràcies a tots els que he citat, patint una hemorràgia interna i un estres insuportable. Ara ens diuen que si l'haguessin portat mar endins també hagués mort. I es clar, amb ferides d'arpó i un ham clavat a l'esòfag. I un cop més han primat els interessos econòmics per sobre els altres. No s'ha entès que aquest tauró era al seu habitat natural o, més ben dit, no s'ha volgut entendre perquè s'ha entès que amb un tauró a la platja hi ha menys banyistes i, amb menys banyistes, entren menys diners a les caixes dels hotels i restaurants. És el peix que es mossega la cua i mai millor dit. Podem suportar que els banyistes omplin la platja i el mar de merda però no es comprensible que un peix com el tauró visqui al seu espai. Hem de salvar als banyistes inconscients que no fan cas dels colors de les banderes però no podem retornar amb cura un dels habitants del mar. No és demagògia, és realitat traduïda en impotència. No és un discurs fals, és una bronca monumental per tots aquells que han permès que aquest tauró femella, batejada com a Magineta, hagi deixat de respirar. Enhorabona ineptes!
22 d’agost 2007

NOVA ENQUESTA: AMB QUI ENS AGERMANEM?

Que bonica és l'amistat, la convivència, el diàleg, el bon rotllo i, sobretot, l'agermanament d'una ciutat amb altres ciutats. Que boniques son aquestes trobades entre les ciutats agermanades on els polítics de torn d'un lloc viatgen fins l'altra lloc amb l'excusa d'enfortir encara més els lligams entre els dos indrets i amb tot pagat els dies que dura la estada. I que bonic es veure que s'hi apunten més persones vinculades a l'Ajuntament del govern de torn i la delegació de la ciutat que viatja a l'altra ciutat acaba sent com una excursió de la Inserso perquè sempre s'omplen com a mínim dos autocars. Tarragona ciutat està agermanada amb sis ciutats europees: Staffort (Anglaterra), L'Alguer i Pompeia (Itàlia), Avinyó i Orleans (França) i Klagenfurt (Àustria). I a mi, que m'encanta la convivència i l'amistat, em preocupa que fa uns quants anys que no ens agermanem amb altres ciutats i això comporta que el polític de torn acabi veient les sis ciutats en un sol mandat i després s'avorreixi. Si us plau, tarragonins, companys d'altres municipis propers, solucionem el tema. Demanem a l'Ajuntament de Tarragona un nou agermanament amb una altra ciutat del món. Jo, humilment, he pensat en unes quantes opcions, ciutats que pels vincles que tenen amb Tarragona, podrien ser germanes amb Tàrraco. Us demano, senzillament, que en trieu una i em comprometo a escriure una carta amb el resultat de les votacions a l'Alcalde de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, tot demanant-li que respecti la decisió de la majoria i inicii les gestions. Quina penseu que ha de ser la nova ciutat agermanada amb Tarragona? Teniu la enquesta a la part de dalt, a la dreta.
Les propostes son Solentiname, a Nicaragua, sempre que es nomeni Ambaixador a l'Àngel Juárez perquè coneix el terreny a fons. Brasil per acompanyar a alguns dels empresaris del sector de la comunicació que ja frueixen d'aquest país. Reus per aconseguir deixar les picabaralles de campanar a un costat i per deixar de tocar-nos els nassos els uns als altres. Flix per ser la fabrica de delegats de la Generalitat (consulteu on han nascut els que tenim ara i hi comprovareu). Babia (Lleó) perquè hi ha molts polítics que estan sempre "en Babia" i d'aquesta manera el viatge ens surt més baratet. I per últim, el peatge de l'AP-7 al seu pas per Tarragona i per ser l'indret de la ciutat que rep més visites i que té menys popularitat. Vinga, voteu!
21 d’agost 2007
Tag :

NAVEGANT AMB LA BEA

He decidit tancar la enquesta que havíem iniciat tot preguntant-nos que fa en aquests moments l'ex-alcalde de Tarragona, Joan Miquel Nadal. Cal dir que totes les opcions que donàvem, tot i que semblessin estranyes, eren possibles. De fet podríem dir que la majoria ha optat per afirmar que Nadal navega com el vell de Hemingway (34%) o que és a casa, mirant "Bea la fea" (26%). El cert és que tots teníeu raó perquè aquesta que ara us explicaré és la historia real. En Nadal navega pel mar com el vell de Hemingway però cada tarda para motors, sigui on sigui, per veure "Bea la Fea" a la televisió del seu vaixell. Quan passa per Tarragona, para a fer unes canyetes amb l'Agusti Mallol (no cal que us digui a quin lloc van) i quan acaba de fer les canyes passa per la Facultat de Lletres de la URV per fer la classe de control del màster que estudia: Com tornar a ser Alcalde de la teva ciutat en casos impossibles i a llarg termini. Com allí coincideix amb l'Alcalde de Reus que prepara el màster: Com ser simpàtic sense voler-ho i no avorrir les pedres, els dos aprofiten i juguen algunes partides als daus. Ja de tornada al vaixell, de nit, com no fan res a la tele, es distreu observant amb el seu telescopi a Ballesteros que surt tard de l'Ajuntament perquè encara no ha acabat de preparar la llista del seu patrimoni que va prometre que faria publica quan fos Alcalde. En resum, en Nadal és missing in the sea. Acabada aquesta enquesta, us en proposa una altra que aviat veureu penjada.
20 d’agost 2007
Tag :

QUATRE LLIBRES I UN LINK

Us havia comentat que a Sicília em vaig comprar cinc llibres i quatre d'ells sobre una temàtica que toco sovint en aquest blog, la màfia. L'autor dels quatre llibres és el periodista Angelo Vecchio. Treballa al "Giornale di Sicilia" i colabora en altres mitjans. Vecchio és llicenciat en Ciències Polítiques a Palermo i autor de molts llibres. No tots estan dedicats a la historia de la màfia siciliana però si una gran part d'ells. Jo he comprat, a un preu molt econòmic, els llibres "Totò Riina. La caduta dei Corleonesi", "Stragi di Mafia", "L'ultimo Re dei Corleonesi" i "Storia illustrata della Mafia". Feu clic sobre la foto per ampliar-la i veure les portades. Crec que son obres escrites en un italià molt entenedor. Ara estic llegint la primera i quan acabi ja intentaré fer-ne un resum. Per cert, el cinquè llibre que em vaig comprar es diu "Il linguaggio dei gesti in Sicília" i, com indica el seu nom, ens permet saber que volen dir els sicilians cada cop que gesticulen. Molt sovint, els habitants d'aquesta illa parlen únicament amb gestos i per tant cal entendre a fons aquest llenguatge. I ara, per acabar, us comento la incorporació d'un nou link a l'apartat dels blogs que recomano. L'autora és la Pati i el blog es diu VIP. Crec que és un espai molt personal que l'autora comparteix sense pors ni temors, un racó particular del mon propi d'una persona que, amb sensibilitat, ens recorda sentiments i emocions que potser hem viscut o encara hem de conèixer. M'agrada aquest blog i per això el sumo a la llista.
19 d’agost 2007

EL MEME DELS SET LLIBRES

Per recomanació del Jordi Salvat em toca penjar aquest meme on destacaré els que, sota el meu parer, son els set millors llibres. Aviso que les meves propostes seran una mica especials perquè un servidor, si parlem de lectura, té uns gustos estranys, rebuscats. Les meves set joies literàries son:

1. L'ESCAFANDRE I LA PAPALLONA, de JEAN DOMINIQUE BAUBY. Una meravella que toca la crosta de la sensibilitat i emociona. Ja n'havia parlat en aquest blog anteriorment però com se'm demana parlar de bons llibres, el poso el primer de la llista. Jean Dominique Bauby era redactor en cap de la revista francesa Vogue. De fet Bauby va ocupar aquest càrrec fins que el 8 de desembre de 1995 va patir un infart cerebral massiu i irreversible que li va provocar un síndrome neurològic que el va conservar conscient però immòbil. Bauby només podia moure la parpella del seu ull esquerre. Amb només 45 anys, Bauby va crear un sistema per comunicar-se amb els seus . La seva assistenta li anava dient i ensenyant les lletres de l'alfabet i quan ell movia la parpella se sabia quina lletra volia dir fins a formar la paraula i desprès la frase.Amb aquest sistema va néixer el llibre "L'Escafandre i la papallona" on Bauby fa balanç dels anys viscuts amb plena normalitat i de la situació que li toca viure arran del vessament. El 9 de març de 1997, quan feia tres dies que el llibre s'havia publicat, Jean Dominique Bauby va morir. La dirigeix l'escriptor i director nord-americà Julian Schnabel n'ha fet una pel·lícula que ja es pot veure als cinemes d'altres països però encara tardarà a arribar, com sempre, a les nostres pantalles.
2. COSAS DE LA COSA NOSTRA escrit conjuntament pel jutge italià GIOVANI FALCONE i la periodista francesa MARCELLE PADOVANI. Falcone, l'enemic número 1 de la màfia, va ser el màxim impulsor del macrojudici fet als membres de la Cosa Nostra l'any 1987. Quasi 400 mafiosos van ser declarats culpables i condemnats a 2.665 anys de presó. L'any 1992, el 23 de maig, Giovanni Falcone era assassinat al tram que uneix l'autopista de Palermo i aquesta ciutat. Mil quilos d'explosius van acabar amb el seu vehicle i els dos de l'escorta. Amb ell hi van morir la seva dona i els tres membres de la escorta. En aquest llibre, un recull de les entrevistes que Padovani va fer-li a Falcone, hi ha explicada totes les sensacions, pensaments i pors d'aquest magistrat.
3. EL NYEBIT de RAMON MONTON. El nyèbit és la narració autobiogràfica d'un misteriós personatge que recorre, a la recerca del sentit de la seva existència, bona part de l'Europa arruïnada per la guerra dels Trenta Anys (1618-1659), la que començà amb la Defenestració de Praga i s'acabà amb la partició de Catalunya. Drama i farsa, amor i guerra, religió i utopia, reis i indigents, alquimistes i comediants, fades i princeses, monjos i bandolers, història i llegenda, Orient i Occident es barregen en un mosaic que reflecteix, com un inacabable carnaval barroc, les convulsions d'una època de profunda crisi de civilització, que fa pensar, també, en la nostra.
4. NARRADORES DE LA NOCHE de RAFIK SCHAMI. Aquesta és la historia del Salim, un cotxer de Damasc que coneix un munt de narracions que explica als seus oients i clients. Un dia, per art de màgia, en Salim es queda mut. Nomes set histories tindran la virtut de salvar-lo. Cada nit, duran set nits, els seus set amics li explicaran una historia fins aconseguir salvar-lo, o no.

5. LAS ALMAS MUERTAS de NIKOLAI COGOL. En aquesta obra Cogol viu a fons el problema social dels camperols russos abans de la revolució. Aquests homes del camp no tenien cap dret reconegut i son els protagonistes del llibre juntament amb el senyor Tchichicov que comprava aquests camperols anomenats animes mortes. És una historia típica del feudalisme però traslladada a temps posteriors.
6. MIRAMAR de NAGUIB MAHFUZ. Ens explica les vivències de quatre homes que van a parar a la Pensió Miramar. Tots han estat desterrats per una realitat social que els ha convertit en exiliats al seu propi país. La rivalitat per aconseguir els favors de Zohra, una jove de la pensió, crea moments de tensió, frustració i fracàs fins aconseguir que tots es despullin interiorment.
7. JOAN SOL, L'HOME CASTELLER, editat per la colla XICOTS DE VILAFRANCA. Aquesta és la biografia apassionant d'un home dedicat de ple al mon casteller. Cofundador dels Castellers de Vilafranca i dels Xicots de Vilafranca, el Joan Sol va ser tot un personatge que encara es recorda a tot Vilafranca del Penedès i gran part de Catalunya quan es parlar de temàtica castellera. Cada festa major vilafranquina podreu veure ballar el seu nan pels carrers i places o anar a Cal Noi Noi, seu dels
Xicots, a veure les seves fotos i sentir parlar sobre ell. Sempre se'l recordarà i en el meu cas, malgrat no haver-lo conegut en persona, encara més. La meva dona és la neta del Joan Sol i la foto que he triat per aquest post és d'ell.


PER ACABAR: Aquest meme el passo a la Pati i el seu blog VIP perquè avui tinc previst incloure el seu espai al meu apartat de blog recomanats. També el passo a la gent del SALÓ DELS PENJATS perquè son molts i segur que sabran fer-nos set bones recomanacions.

EL DIARI EN IMATGES

Com havia promès, aquí teniu el recull de fotos del viatge a Sicília. He fet un muntatge musical amb algunes de les millors imatges tot intentant donar a conèixer els indrets on he estat els darrers quinze dies. També veureu que es pot pescar per aquells mars i quins racons de món es poden descobrir. Per cert, els links que havia penjats els darrers dies als posts sobre Sicília, no funcionaven. Avui els he tornat a posar i ara van a la perfecció. Espero que us agradi tot. Ja em direu.



17 d’agost 2007
Tag :

DIARI DE SICILIA (FINAL... DE MOMENT)

Després de 15 dies únics, hem tornat de vacances. He de dir que en aquesta ocasió, hem fet el viatge amb Clickair, una de les moltes companyies de baix cost. I he de dir també que, a diferencia d'altres ocasions amb companyies amb més renom, no ens han perdut cap maleta i, exceptuant l'aeroport del Prat que sempre és un caos, tot ha anat amb puntualitat i sobre les hores marcades per la companyia. El viatge a Sicília ha estat una passada per dos motius: per anar a un indret que coneixia molt per internet però no en persona i pel fet d'estar acollit per una família d'aquesta illa. Dic una família perquè al final, el càmping del qual us vaig parlar anteriorment, s'ha omplert dels germans, nebots, tiets i amics de la gent que ens va convidar a Sicília, l'Angelo i l'Angela. Només tinc paraules de reconeixement per a ells perquè s'han dedicat a fer-nos sentir part dels seus i han aconseguit que no ens faltes res. He pres i aprés moltes coses d'aquesta illa. La primera és l'amistat. La segona la convivència i la tercera, la capacitat d'emmagatzemar al meu cervell tantes emocions, sentiments i colors. M'hi deixat, com a excusa per tornar-hi, moltes coses. No he vist cantar al seu lloc natal a Franco Battiato i la meva dona s'ha descuidat una sabata (una sola) que hem comprat allí. Com entendreu, no puc caminar amb una sola sabata i ara, per trons, he de tornar a Sicília i, de pas, gastar la sola de les sabates per veure a Battiato. L'Angelo em deia avui, a l'aeroport, una frase molt significativa: Elles (la seva dona i la meva) quan s'acomiadin ara, ploraran. Tu i jo ho farem a la tarda, sols. Jo li he respòs: No ho farem per la condició de ser homes i més forts. Ho farem pel fet que, les llàgrimes, com els regals, cal mesurar-les i compartir-les. Jo ploraré avui a la tarda i demà quan vegi les fotos però, en el fons, tots acabarem posant-nos melancòlics pel fet d'haver conegut gent nova i per haver-nos renovat interiorment. De Sicília, com d'altres indrets, cal marxar-hi amb records renovats i amb les ganes de tornar-hi algun altra dia (espero portar més maletes perquè hem arribat amb 26 quilos més d'equipatge dels que dúiem al sortir). Ja sé que el món és molt gran i cal viatjar molt però, dieu-me sentimental, Sicília m'espera. Gràcies a tots per haver-me llegit aquests dies. Demà tornaré a explicar les meves sensacions i pensaments. Aviat penjaré algunes de les moltes fotos que he fet. Serà, senzillament, una bonissima etapa en aquest camí. Ciao!
16 d’agost 2007

DIARI DE SICILIA (QUARTA PART)

Les vacances s'esgoten i tot arriba al seu final. De fet no serà un final, serà un civediamo dopo. Els darrers dies, com us deia a la darrera entrega d'aquest diari, he estat pescant i veient nous paisatges. Pel que fa a la pesca, una trentena d'eriçons i un quilo de caragols de mar a part d'una trentena de fotos submarines. Si parlo dels paisatges, Castelmola em ve al cap constantment. Dalt de la muntanya, al costat de Taormina, arribes a un poble petit, tot de pedra, amb carrers estrets i nets, plens de botigues amb un encant particular. Hi ha el Bar Turrisi, un establiment on els símbols fàl·lics prenen forma de got, copa, penja-robes, tirador de porta, seient o joc d'escacs. Es barreja l'erotisme amb el classicisme perquè tot té una pila d'anys i, com en època grega, els homes també accedeixen a aquest espai ple de membres virils. Un lloc diferent que s'ha de visitar. Les vistes des de Castelmola, sense paraules. El mar al fons, edificis medievals a la teva esquena i el vent suau que t'acompanya a tot arreu i que, en ple mes d'agost, es converteix en el millor company de viatge. Aquesta nit es celebra Ferragosto. Aquesta és una celebració que aplega, en aquest cas a la platja del villagio on tornem a estar, famílies senceres i amics. Es fa carn a la brassa, cadascú porta alguna cosa i entre tots es fa el sopar. La musica i els focs artificials que contrasten amb les fogueres dels grups aplegats a la platja, posen la dosi de màgia a la jornada. Així m'ho han explicat i així espero que sigui aquesta nit i matinada. Aquest dijous toca tornar a casa. Toca dir adéu a quinze dies de vacances i repòs absolut, a quinze dies de convivència entre una gent, la siciliana, que et dona tot el que té i només et demana sinceritat a canvi. Sé que, com deia abans, no serà pas un adéu. Els grans viatges son sempre un punt i a part. Quan torni podré penjar algunes de les moltissimes fotos que he fet (més de 500) i llavors podreu entendre, en imatges, tot això que us he intentat explicar els darrers dies. Ens veiem a casa!
14 d’agost 2007

DIARI DE SICILIA (TERCERA PART)

Ja no em puc cordar el pantaló ni les bermudes. La pasta italiana, sempre bonissima, i la cervessa Moretti, encara millor si és fresca, en tenen la culpa. Em sento com el protagonista de la pel·lícula El vientre del arquitecto. He arribat a Italia però aquesta vegada no m'han enverinat com a ell, m'han eixamplat a base de bona gastronomia. Feta aquesta aportació, molt important perquè entengueu la situació d'un turista que menja molt en un país on el menjar és el primer esport, us parlo dels darrers paisatges que he vist. Isola Bella és un indret que no té qualificació possible perquè falten paraules. Mil colors, mil formes de vida sota l'aigua, mil situacions sobre la sorra, en forma de persona, i mil pensaments que et passen pel cap: perquè he de seguir treballant? perquè s'acaben les vacances? perquè, com deia Fausto Leali...
Segona troballa: Taormina, indret on encara estic. Ara entenc perquè es va declarar aquesta ciutat com la més romàntica del mon. De dia, de nit, de nord a sud, de punta a punta, Taormina és un encant constant. Tan se val si hi arribes enamorat perquè si fas el viatge sol t'enamores de la ciutat i si el fas en companyia de la teva enamorada, malament perquè els hi poses banyes a les dues. Per acabar, l'agenda per demà (per a fer-vos dentetes). Al mati vaig a una zona rocosa de Taormina a buscar eriçons de mar i fer fotos al fons marí. En puc agafar com a màxim una cinquantena (ho marca la llei) i se'ls menjarem a la nit amb els amics dels meus amics. Quan acabi de pescar eriçons, aniré a Giardini Naxos, al costat de Taormina, perquè m'han dit que els diumenges hi ha un mercadet on es venen llibres antics i potser hi trobo alguna cosa interessant.
Abans de tancar aquest tercer capítol, una reflexió. A Itàlia tenen un problema amb el transit. Els conductors de vehicles van massa ràpids i condueixen nerviosos. Ahir a la nit van atropellar un cadell de gos que intentava creuar la carretera davant meu. La conductora es va aturar quan la gent li va recriminar la seva actitud i el gosset va morir però abans va patir i molt. I encara és pitjor la situació amb les motos. La meitat de les persones que les condueixen no duen el casc posat i van a velocitats de circuit de motociclisme. Els veus sens casc a les autopistes, autovies, carreteres locals o carrers de ciutats i pobles. La policia no hi fa massa cosa. Fins i tot a Palermo, en un barri en concret, seria un pecat portar casc perquè ningú en porta i la Policia ni s'acosta a aquesta zona. No tot és de color rosa. Us deixo perquè ara marxo a Castelmola, un poblet situat dalt de la muntanya al costat de Taormina. Ens parlem!
11 d’agost 2007

DIARI DE SICILIA (SEGONA PART)

Platja, sol, cervesa, pasta, poblets de postal, racons únics i germanor. D'aquesta manera puc definir els dies de vacances a Sicília que ja he deixat enrere. Primer vam ser a Palermo i després hem estat voltant per la zona i vivint a Villagio Himera, un càmping situat davant del mar al terme municipal de Termine Imerese. La zona d'acampada, equipada amb cuina i dutxa particular, és a trenta metres de la platja. El càmping té la seva historia que ja us explicaré quan torni de les vacances. El menjar el pots comprar al super però no ha estat el nostre cas perquè l'Angelo, la persona que ens va convidar a Sicília, surt al mati a la mar i torna amb pops, caragols de mar i ericos. Amb aquests ingredients, el dinar sempre té gust a peix i es cuina amb pasta. A Italia si que la saben fer i de mil maneres diferents. La meva beguda oficial en aquest país és la cervesa. N'he tastat unes quantes marques (crec que totes) i em quedo amb la birra Moretti. Quan tens molta sed, un bon got d'aigua amb unes gotes d'anís Tutone et porten al paradís. Tots els menjars, dinar o sopar, s'acompanyen de peperoncino, bitxo de petites dimensions que s'ha assecat i triturat per acabar sobre qualsevol pasta o plat que un italià es mengi. Ells diuen que aquest ingredient dilata els vasos sanguinis i jo us asseguro que, a les tres de la tarda, et dilata tot el cos i acabes plorant. A nivell gastronòmic he de citar, perquè és un autentic plaer, el bocatti gelati que pots menjar a Sicília, un panet de pastisseria ple de gelat del gust que tu triïs i amb nata a sobre. Molts dies, per sopar o per dinar, només cal prendre'n un perquè et deixa ple. Les paraules que més utilitzo a Sicília son: buona sera i prego, una birra. La part negativa de les vacances me l'han provocada tres joves que el passat diumenge van decidir nedar a la platja en ple temporal i amb el mar rabiós. Va ser molt a prop del càmping i dos d'ells van morir. Per acabar us he de parlar de dos indrets. Ahir vam ser a Cefalù (el de la foto), un poble de postal a mig camí entre Palermo i Catania. La mar banya les parets de les cases i hi ha representats, en tan poc espai, tots els colors que poden veure els ulls humans. Ara marxem a Taormina, un poble que, segons una enquesta feta per Sky TV, és el més romàntic del mon i supera fins i tot a Paris. La casa dels nostres amics és a Giardini Naxos, al davant del mar. Ja us explicaré les sensacions que m'aporta aquest raconet italià. Ah! he ampliat la meva biblioteca personal amb cinc llibres sobre la mafia escrits en un italià molt entenedor. Ja us faré un resum. Espero poder tornar a escriure molt aviat si trobo un punt d'internet. Ciao!
07 d’agost 2007

DIARI DE SICILIA (PRIMERA PART)

He de comentar-vos que sempre he estat un sentimental. Ho dic per començar a explicar-vos les sensacions que, en un dia i mig, he viscut a Sicília i, més concretament, a Palermo. He arribat a aquest lloc tan màgic gràcies a dues persones que la meva dona i jo vam conèixer el passat cap d'any. Vam passar el cap d'any a una illa que hi ha davant de Nàpols de la qual no en penso desvetllar el nom perquè els paradisos no es comparteixen. Va ser en aquesta illa on vam fer molta amistat amb un matrimoni sicilià, l'Angelo i l'Angela. Els sis dies que vam estar a aquesta illa van servir per conèixer dues persones molt especials que, al final del viatge, ens van convidar a casa seva. I al final ha arribat el moment i aquest dijous vam aterrar a Palermo, la seva ciutat, on estem sent tractats com a reis per ells, els seus dos fills, el Cristian i l'Alessio, i el seu nebot Marco. No és una ciutat qualsevol. Palermo té molts encants amagats. De fet, hi ha dos Palermos, dues ciutats que habiten dins d'una sola. Hi ha el Palermo amb més luxe i el Palermo més tribal, menys evolucionat. Els aromes dels perfums de les vies del centre contrasten amb els olors del peix o les gegantines síndries dels carrers més allunyats. Els grans restaurants tenen els preus més cars i les trattorias i les osteries et donen el millor menjar i et regalen els millors somriures. Hi ha una Palermo monumental on destaca la seva Catedral (a la foto) o el Palau Reial i també hi ha la Palermo antiga, encara no restaurada, que et rep i et sorprèn amb uns carrers estrets i plens de cases velles. A nivell personal, va ser molt emotiu passar, només sortir de l'Aeroporto di Palermo Falcone e Borsellino, per la carretera on van assassinar al jutge Falcone l'any 92. A Palermo diuen que , com el Padre Pio (us en parlaré un altre dia) hi ha també Il Santo Falcone. Un altre bon moment viscut, dieu-me sentimental, ha estat veure un cartell del concert que ha de fer Franco Battiato aquest diumenge al Teatro Massimo penjat a les parets dels carrers. No hi seré en persona tot i que si en cos i anima. Em queden encara tretze dies de vacances a la Sicília dels colors i els sentiments. Com deia tot cantant la Giuni Ruso, estic passant une estate al mare. Aquest diari tindrà segona part tot i que, com aquesta primera i per un problema lògic dels teclats dels ordinadors italians, sense tots els accents que correspondrien. Ciao!
03 d’agost 2007

DON'T WORRY, BE HAPPY (NO PASSA RES)

M'he hagut d'escoltar una vegada més la cançó Dont worry, be happy de Bobby McFerrin per rellegir la noticia que us comentaré. Resulta que fa pocs dies passa un etarra per Tarragona amb material per atemptar i ara surten els sindicats policials i diuen que falten efectius a l'Aeroport de Reus, una de les infraestructures preferides per ETA. De fet els sindicats diuen que a l'aeroport hi ha només sis agents de la Policia Nacional que fan tasques de seguretat i moltes coses més com ara el control de passaports. Espereu perquè la broma no acaba aquí. Hi ha sis agents però en tres torns de vuit hores. Dit d'una manera, hi ha dos agents en tot l'aeroport per controlar tot allò que passi i el que pugui passar. Estem al punt de mira dels terroristes però aquí no succeeix res. Si un dia ETA torna a fer una de les seves, ja correrem i els polítics formaran gabinet de crisi a l'ajuntament més proper i faran rodes de premsa per a demanar que es depurin responsabilitats i enterrarem les víctimes i, amb una mica de sort perquè per a l'Estat som una província de tercera, els funerals s'emetran per la TVE. Però mentre no passi res d'això, dos sols agents de la Policia Nacional per fer-ho tot menys passar la mopa. Mentre passa això, no hi ha problema. Com diu la cançó de McFerrin: Sempre hi ha problemes a la vida però quan ens preocupem, els dupliquem. No et preocupis, sigues feliç. I jo dic: Que Deu ens agafi confessats.
01 d’agost 2007

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -