Archive for de març 2008
EL MEME DE L'AIGUA
Aquesta és la resposta al Meme que em fa arribar el Capità Tarragona sobre l'aigua, el seu futur, seu destí i el seu consum. Seré molt sincer perquè ara estic en una etapa on esborro passats i escric possibles futurs. A la pregunta ... vostè ha dit que ... i el polígraf diu...Creus que davant les decisions relatives a la cessió d'aigües a d'altres territoris, com ara la venda d'aigua dels aqüífers de Tarragona a Barcelona, s'haurien de fer consultes populars?
Les consultes populars, també conegudes com a utopies, no són mai vinculants. Es fan perquè hi ha una empresa, a la qual se li deuen favors anteriors, que coordinen l'estudi.
Creus que la ciutadania de Tarragona ha rebut informació suficient sobre com estalviar aigua i com contribuir a pal·liar la sequera?
No serveix el fet que et facin arribar un estalviador d'aigua a casa i no expliquin si aquest objecte serveix per a decorar o per fer-ne alguna cosa més. No serveix si el govern de torn i l'oposició de torn en fan politica. SI serveix si es rep informació però sempre la rebem gràcies a firmes comercials com Ariel. Per part de l'Ajuntament, Generalitat o Govern Espanyol, res de res.
Considera que s'ha fet una bona gestió de l'aigua i s'han adoptat mesures vàlides per pal·liar la sequera?
Gestió? Fa una setmana veia com alguns embassaments llençaven milers de metres cúbics per minuts mentre altres segueixen sota mínims. No en saben ni en sabran mai. On va a parar l'aigua que llençen els embassaments quan són a punt de reventar? Ens insulten amb polítiques absurdes.
S'haurien de demanar responsabilitats polítiques per les qüestions anteriors?
Si. I sobretot als qui han manat els darrers anys perquè el problema de l'aigua es pot solucionar amb poc temps i mai amb excusant-se, com fan alguns i han fet els altres, en temes que també són importants i que, quan ells volen passen per sobre els més quotidians (terrorisme, atur, habitatge...)
Mireu, els qui ens governen i mai llegiran aquests posts, són gent que beu sempre aigua envasada i mai pensa en els problemes de l'aigua que si tenim en ment la resta de mortals. Passó aquest post a gent que pot tenir una opinió real del tema.
Kenia (l'aigua és més cara que la Coca Cola i la que hi ha, d'aigua, és un pecat per al cos).
Xina (creixement econòmic = fam i sed per tres quartes parts del país).
Amèrica Llatina (tant gran com tant pobre en recursos que SI hi són com l'aigua però mai arriben al poble).
Per acabar, una reflexió: Som tant frívols que fem discursos polítics sobre temes bàsics com l'aigua que, sense saber-ho, seran el nostre futur. Utilitzar aquest tema com a arma política evidencia la classe de governants que alguns han escollit.
SÓC UN PIRATA, SÓC UN REBEL
No és per provocar, sóc així. Aquest matí llegia els problemes que pateixen alguns comerciants de la ciutat de Reus davant la massiva venda de roba i complements d'imitació de marques conegudes que fan els immigrants a indrets cèntrics com el carrer Monterols o el del Vent. Crec que el problema de la immigració ens ha superat per les males polítiques aplicades pels governs estatals ja siguin del PP o del PSOE. Uns no han sabut controlar els fluxos d'arribada dels nouvinguts i altres han donat papers a tothom sense analitzar la situació. Sigui com sigui, tenim els carrers plens d'immigrants indocumentats que han de subsistir d'una o altra manera. Vendre roba, ulleres de sol o complements de manera il·legal guanyant una misèria per cada peça venuda i sortir corrent quan veuen de lluny la policia, és una de les formules per aconseguir menjar i donar de menjar als seus. Hi ha més ciutadans que han comprat en alguna ocasió un d'aquests objectes d'imitació que no pas ciutadans que mai ho han fet. Si la gent no comprés aquestes imitacions no hi hauria venedors i cada dia en veus més. Potser si les marques originals fossin més barates, més assequibles, les coses canviarien però, ara per ara, hi ha el que hi ha i les ofertes dels venedors il·legals són massa bones. Jo, particularment, sóc un comprador d'ulleres de sol a deu euros, pel·lícules a quatre i cd's a tres. Ho faig especialment a l'estiu, als xiringuitos on esmorzo cada dissabte en companyia dels meus amics que, per cert, també en compren. Mai regatejo el preu perquè el què em demanen em sembla prou bo. Els discos o pel·lícules que no els compro a aquests nois sud-africans, me les baixo d'Internet per evitar donar a guanyar un duro als xoriços (velles glories musicals) que formen part de la societat que ja sabeu. Per rematar la jugada i com, a més de ser un pirata també sóc un rebel, quasi mai compro a les botigues de roba que em venen un jersei a 40 euros i em tornen a vendre el mateix jersei a 10 euros quan arriben les rebaixes. Dit això, em considero un ciutadà normal que fa tot allò que fan la majoria malgrat alguns no ho vulguin dir i altres em puguin criticar en aquest post per una actitud que ells també exerceixen. El post va acompanyat d'una foto on una màquina d'un ajuntament destrueix les falsificacions de roba i cd's. La imatge hem permet fer dues preguntes i un recordatori: Pregunta 1: Per què no s'envia a països del tercer món la roba decomissada?
Pregunta 2: De la roba que es decomissa i que es porta a les casernes de les policies locals, quin tant per cent s'acaba destruint realment?
Recordatori: Si no voleu pagar el canon digital, compreu els cd's verges a Andorra. Són igual de bons i valen menys de la meitat.
Tag :
ARTICLES SOCIETAT
LES DUES CARES D'UN CONCERT
Tinc una bona noticia i una mala noticia. La bona és que ahir a la nit vaig assistir al concert que va fer el cantautor Xaviss a Vilafranca del Penedès. Va actuar en un local que es diu El Forat del Pany on pots sopar tot veient les actuacions que hi programen. El concert va ser molt bo i el Xaviss em va sorprendre molt gratament. De fet no esperava en cap moment que em decebes però va superar i amb escreix les meves expectatives perquè vaig veure un cantant molt madur i acompanyat de dos musics de gran alçada. L'Adrià Ferré va tocar els teclats i va fer les segones veus mentre el Jordi Armengol, productor del disc del Xaviss i dels treballs de Lluís Llach, va fer meravelles amb la guitarra elèctrica. Del treball musical del Xaviss ja n'havia parlat en altres ocasions en aquest blog i ara, un cop més, us el recomano. Si us agrada aquest cantant, el podreu veure al Cafè del Centre de Lectura de Reus aquest proper mes d'abril. La mala noticia és la confirmació d'un fet: la gent del nostre país no està preparada per escoltar i per assistir a segons quins concerts. En alguns moments del concert va ser un pel complicat escoltar en condicions la música i la veu del Xaviss perquè una part del públic es dedicava a parlar i ho feia en veu alta. Aquesta falta de respecte, molt més greu per part d'aquells que parlaven tot i estar a la primera fila de taules, em va indignar molt. Si un es coloca a la primera fila se suposa que va a escoltar l'actuació i si vol parlar pot anar al fons del local o, encara millor, fora al carrer o marxar a un altre local. He tingut la ocasió de veure concerts, de diversos estils musicals, a París, Praga, Konia (Turquia), Tanger, Budapest o Munich. A tots aquests indrets el públic respecta al cantant o grups que actua i mai veuràs gent parlant en veu alta a pocs metres de l'escenari. Hi ha una altra cultura musical i s'agraeix. Caldria que algunes persones del nostre país aprenguessin aquestes actituds de respecte. No demano que tothom arribi als nivells culturals que hi ha altres ciutats del món però no estaria gens malament saber que cada acció té el seu espai i que parlar mentre uns toquen i altres escolten demostra que el qui parla no sap anar pel món ni pot sortir de casa.
Tag :
ARTICLES SOCIETAT
GRÀCIES A LA GUÀRDIA CIVIL
Il·lustro aquest post amb la portada de llibre "Tricornio de guardia" del periodista Javier Ronda. És una obra que explica anècdotes que han viscut en primera o segona persona els membres de la Guàrdia Civil, histories molt gracioses i que de pas ens permeten saber com es va fundar aquest cos. Crec, pel que he llegit fins ara, que és una bona obra però la vull destacar per un altre motiu. Actualment viatjo dos o tres cops per setmana a Barcelona i aprofito el viatge en tren per llegir-me llibres que tenia pendents de llegir. Aquest matí he agafat el de la Guàrdia Civil, he anat fins a l'estació de Renfe de Reus i he agafat el tren cap a Gràcia a les 11.10 hores del matí. Per estar més tranquil m'he assegut al darrer seient del vagó i a la següent estació ha pujat un personatge que és el protagonista del post. S'ha situat just al seient de davant, donant-me la esquena de manera que podia veure tot allò que feia. Normalment no tafanejo però he vist que treia uns papers de la maleta i he mirat de quins papers es tractava. Ho sento, la vista m'ha marxat cap els plec de folis i he comprovat que eren les bases del proper congrés que Esquerra Republicana celebrarà al juny, el congrés que han hagut d'avançar pels catastròfics resultats de les eleccions generals. Aquesta persona, d'uns cinquanta anys, poc cabell i un poblat bigoti blanc, ha tret un bolígraf i ha començat a marcar diferents fragments dels folis que anava llegint. Ha remarcat, per exemple, tots els detalls importants per una persona que vol presentar-se al càrrec de President o Secretari general del partit, els dos càrrecs que es discutiran i escolliran al congrés. S'ha interessat en aquells fragments on es parlava de quants suports de militants cal aconseguir per a presentar-se, dels terminis per a fer pública la candidatura o del sistema de votació per correu que tenen els militants. La seva lectura, i de pas la meva ullada, ha durat fins a Barcelona. Hem estat distrets i mentre tafanejava, per dissimular, he anat llegint la premsa que compro al quiosc abans de pujar al tren.Revisats El Periodico, Público, Diari de Tarragona i El Punt, he comprovat com tothom parla de la intenció de Joan Puigcercós de presentar-se a la presidència situant a Joan Ridao com a Secretari general o de la possibilitat que Josep Lluís Carod Rovira torni a optar a la presidència i situí a Ernest Benach a la Secretaria general. Cap dels diaris parlava del personatge del tren que, com en Josep Lluís Carod Rovira, també és de Cambrils. Ningú feia esment d'aquesta persona que va ocupar diversos càrrecs molt importants a la Generalitat en aquella època on tothom col·locava al govern català al seu germà. He conclòs que aquesta persona es presentarà a un dels dos càrrecs al congrés del proper mes de juny i que per tant serà un congrés mogut, molt mogut. I tot això ha estat amb el llibre de la Guàrdia Civil com a element clau. Ja és curiós, justament el llibre de la Guàrdia Civil...
ANDY MCKEE
Andy Mckee és un jove de Kansas de 29 anys que ha aconseguit batre records d'assistència als seus concerts i que té l'honor d'haver penjat al Youtube el vídeo més vist l'any 2006. El van visionar més de 7.300.000 persones i ara, dos anys després, la xifra supera els 12 milions. McKee toca la guitarra però ho fa d'una manera única creant melodies clàssiques i moltes altres de pròpies amb un sistema més que complicat i uns resultat meravellosos. Va començar a tocar als 13 anys i, avorrit de les classes, va decidir formar-se tot veient vídeos d'altres guitarristes. El temps l'ha madurat i l'ha convertit en un músic de màxim nivell que toca la guitarra com si es tractes d'una arpa tot fent a més la percussió al mateix temps. N'hi ha per quedar-se bocabadat tot veient aquest vídeo que us penjo i que és el de la cançó més coneguda d'ell, Drifting. A Youtube hi trobareu molts vídeos d'ell i us recomano que escolteu, per exemple, la versió que fa de la cançó Africa dels Toto. Espero que us agradi. Jo m'he quedat sense paraules. En aquest enllaç hi veureu la seva web i podreu conèixer a fons la seva vida, discografia i concerts previstos.TRENCADISSA A LA VISTA
Al final ha passat el que havia de passar. La trencadissa que s'està produint a Esquerra Republicana de Catalunya és d'aquelles que passaran a la història. El faraònic fracàs dels republicans a les ultimes eleccions generals suma les primeres víctimes. Fa pocs dies abandonava el govern Puigcercós argumentant que es volia dedicar únicament a renovar i refer el partit. Avui ha estat en Carod qui ha llençat la tovallola. El President d'ERC no es presentarà a la reelecció al congrés que ERC ha avançat al proper mes de juny per evitar mals majors si es mantenia la data inicial del mes de novembre. Carod Rovira, amant dels viatges emocionants a Perpinyà i provador oficial de corones d'espines, ha hagut d'agafar la part que li toca en aquesta creu per caminar lentament cap al viacrucis que els suposarà aixecar un arbre amb les arrels molt tocades i amb poques branques florides. Carod assegura estar en plena forma però a ningú se li escapen els vergonyosos resultats del seu partit que ara fa quatre anys va tocar sostre i fa dues setmanes va llepar el terra electoral. Ara, per una vegada, caldria que s'escolti de veritat a les bases d'ERC, a aquelles persones que treballen dia a dia per un partit que estimen i que mai troben cap recompensa perquè en el moment de repartir els bombons sempre hi ha els mateixos davant la caixa, a primera fila. Ara que en Carod tindrà menys feina potser se'l veurà més per Cambrils on, de manera encertada i possiblement pensant en l'estat de salut dels republicans, la Generalitat i l'Ajuntament han decidit fer canvis al projecte de l'Hospital Lleuger tot canviant la sala de cures, per a petits accidents, per un quiròfan on es poden atendre pacients més greus. El temps posarà tothom al seu lloc i a alguns els tornarà a casa com els egipcis, amb una mà al davant i una al darrere. Per il·lustrar aquest post he escollit una foto on hi apareix un personatge famós a tot el món, el Conill de Pasqua (època de reflexió) acompanyat de no sé qui. De regal, un vídeo dedicat als protagonistes del post tot desitjant que, en un futur, arribin a bon port. RENTATS DE CARA
El Diari de Tarragona recorda en la seva edició d'avui un tema endèmic, de recurs quan falten noticies tot i que acabi sent un exercici de memòria històrica. La noticia ens recorda l'estat d'abandonament que pateixen part de les instal·lacions de l'estació d'autobusos de Tarragona. Passen els anys i, a certes parts d'aquest edifici, la porqueria hi fa vida i s'hi acomoda. L'us constant dels serveis públics de l'estació i el fet que part de la gent que els utilitza hi faci allò que mai faria a casa seva, és el principal mal de cap en aquests moments. Per més que es netegin, els lavabos de l'estació de busos són una porqueria i t'hi pots arribar a marejar. És recomanable passejar per la zona en bolquers perquè en cas d'un "apreton" més val fer-s'ho a sobre que seure's en unes tasses on hi pots agafar qualsevol cosa. A les males olors i els tolls de pixum, cal sumar-hi el paper higiènic llençat a terra, les portes trencades i altres desperfectes.Els punts febles de l'estació d'autobusos de Tarragona són variats. A les andanes on arriben els busos hi veurem bosses de plàstic, xiclets enganxats als bancs i papereres trencades. Si parlem de mobilitat, a una persona discapacitada o que vagi en cadira de rodes li serà quasi impossible accedir a certes parts de l'estació com, per exemple, els lavabos. Aprova únicament l'estat actual del hall de l'edifici, un espai que es va rehabilitar al seu dia i que contrasta amb la resta de zones. Hi ha dos mons en pocs metres, la neteja i la porqueria cavalquen juntes en un espai on cal fer-hi un rentat de cara. Si al seu dia van fer-lo a l'estació d'autobusos de Reus, perquè no el fan a la de Tarragona?Mentre esperem solucions per part de la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Tarragona, co-responsables de la gestió de l'estació tarragonina o culpables de no exigir a qui la gestiona aquestes millores tant bàsiques, permeteu-me que us parli d'una altre rentat de cara. En aquest cas faig referència als famosos que actualment aposten per contractar els serveis de companyies que es dediquen únicament a netejar la seva imatge a Internet. La model Kate Moss, consumidora compulsiva de coca i no pas de recapte, va contractar una d'aquestes empreses per aconseguir que en cap servidor s'hi trobessin noticies referents als seus episodis negres. Per un preu mòdic, de 2.500 a 20.000 euros, et fan meravelles.
Nicolas Sarkozy sembla que també aposta per aquest sistema. El president francès va contractar la setmana passada un noi de 24 anys perquè pentini diàriament Internet i l'informi del que s'hi explica sobre ell. Vol tenir una reputació immaculada a la xarxa. Esperem que aquest jove no topi amb el meu blog on tantes vegades he parlat de Sarkozy i em faci retractar de l'estima platònica que li tinc a la seva dona Carla Bruni.
BASCOS, PIXAPINS I TURISTES ESTRANGERS
L'arribada del bon temps ve acompanyada per l'allau de visites que reben els municipis costaners, uns indrets tranquils durant tot l'hivern i que aquestes dies són formiguers humans. La imatge més trista de Salou, amb gran part dels seus comerços tancats i quatre gats passejant pel carrer, dona pas a la d'una invasió internacional i nacional que compra a les botigues multicolors, plenes de tot, i menja als restaurants de la zona. Succeeix igual, a menor escala, a indrets com Cambrils o Vila-seca. És la nit i el dia. Aquesta Setmana Santa ja es noten els efectes de la invasió. Prendre la copa de cada dissabte al teu local preferit és més complicat perquè has de fer cua per entrar-hi, suportar el soroll de desenes de persones parlant al mateix temps i demanar tanda per jugar la teva partideta setmanal de dards poden ser exercicis complicats.De turistes o visitants n'hi ha de diverses classes. Els estrangers es caracteritzen pel fet de no parlar ni preguntar-te res mentre els nacionals, aquells que tenen als nostres pobles la seva segona residencia, fan un concurs per saber qui crida més alt i qui la diu més grossa. Quan creuen la frontera de la seva ciutat els canvia el xip i es consideren turistes accidentals amb l'avantatge de trepitjar territori nacional. La imatge de l'anunci de l'avia de la favada, existeix realment. Aquesta segona classe de turisme, el de segona residencia, té el seu major exponent en els pixapins. Es caracteritzen per comprar la fruita i la verdura a l'hort del pagès que tenen al costat de l'apartament o el xalet o per l'art que tenen quan surten a buscar espàrrecs el diumenge tot practicant un exercici rural que els satisfà com a part integrant de la selva metropolitana. Sort que, de collir espàrrecs, no en saben. Els tenen al seu costat però no els veuen. Si et poses a trenta metres d'ells i fas la mateixa ruta, et falten mans per agafar-los. Aquestes són algunes de les fotos mentals que ja he fet aquests dies de Setmana Santa tot esperant omplir el rodet quan arribi l'estiu. De moment la principal imatge la vaig veure aquest divendres al Metro de Barcelona. Va ser cruel. A l'estació de Montbau van pujar dues noies basques que, contentes de ser a la capital i amb l'ajuda dels corresponents mapes, van parlar en euskera tota l'estona. Eren basques autentiques però el destí els va jugar una mala passada perquè van haver de baixar a l'estació d'Espanya i això els fer canviar la cara. "No nos salvamos ni en Cataluña" devien pensar aquestes dues dones mentre, resignades, caminaven cap a Espanya al mig de Catalunya tot parlant euskera.
Tag :
ARTICLES SOCIETAT
LES OMBRES DEL PSC
El proper 1 d'abril hi haurà tempesta política a Catalunya i, amb tota probabilitat, part del xàfec esquitxarà també Madrid. Serà el dia en que Pasqual Maragall presentarà "Mil dies amb PM" , el llibre que ha escrit Jordi Mercader, cap de comunicació del primer govern tripartit que, com indica la paraula, va acabar partint-se com una barqueta feble al mig d'un mar rabiós. Ja se sap que els tripulants d'aquella nau duien paraigua per afrontar el temporal però els hi faltaven els rems. D'aquell fenomen que va fer-se a la mar sense tenir a les mans la previsió del temps en parlarem un altre dia. Tornem amb Maragall perquè ja ha donat el vist i plau al llibre que editarà Edicions La Magrana i que, com deia abans, porta garantides les emocions i els disgustos. Aquesta obra treu a la llum la foscor d'una etapa política desastrosa on, pel que explica el seu autor, Maragall va sentir-se més sol que la una. Una part de la narració recorda el dia en què Miquel Iceta i Manuela de Madre li van comunicar a Maragall que no es tornava a presentar a les eleccions argumentant que si ho feia podria posar en perill el seu prestigi i més en uns moments en que les enquestes evidenciaven que aquells comicis es presentaven durs i magres.Una altra perla d'aquesta obra és la que explica que la dona de Maragall, Diana Garrigosa, va aprofitar el míting final de la campanya pel referèndum de l'Estatut per esbroncar a Zapatero tot preguntant-li què li havia fet el seu marit, Pasqual Maragall, perquè el president del govern el tractés d'aquella manera. El llibre parla de les ombres que tenia Maragall al seu voltant, dels personatges que li van fer el llit viatjant per Catalunya amb Zapatero sense explicar-ho a Maragall per acabar ocupant, en el cas del més cruel i llest, la presidència de Catalunya.En Pasqual ha obert la caixa dels trons i el proper 1 d'abril hi haurà una mascletada política digna de les millors falles on, recordeu, es cremen totes les figures i només se'n indulta una. Quina serà?La foto pertany al diari El País
UNA VERGONYA MÉS
Els bons invents, allò que el govern ens ven com a grans avenços i comoditats, només beneficien Barcelona. Tothom sap que pel govern de Madrid l'AVE no va arribar a Catalunya fins que es va obrir l'estació de Barcelona malgrat ja fes tres anys que passes per les comarques de Tarragona i tinguéssim una estació d'aquest tren fa més d'un any. Les noticies que passen a les nostres comarques son invisibles a Madrid on Tarragona és un racó sense importància, un indret que interessa per sumar vots cada quatre anys gràcies a una part de la població que no té memòria dels calvaris que li fan passar i acaba votant els causants d'aquests calvaris. No ho criticarem pas, la vida és així. El que si cal criticar és aquest pedaç de servei que ens volen vendre com a gran servei, l'AVE. Com ara aquest tren surt de Barcelona (la capital) arriba a l'estació del Camp de Tarragona ple i per tant la gent que espera l'AVE a Tarragona es queda sense pujar al tren. La única solució es comprar el bitllet a Barcelona i esperar que el tren arribi a Tarragona però això ens costarà 55 euros més que haurem de sumar als 120 que és el preu del bitllet senzill. Aquest preu el pagaran, si volen, els ciutadans més propers a l'estació del Camp perquè els de la resta de comarques segueixen sense l'Alta Velocitat.Ara ens han dit que hi ha més de 121.000 persones de les comarques de Tarragona que per agafar l'AVE o l'avió a l'aeroport de Reus han de fer meravelles i sovint ni fent-les ho aconsegueixen. Al Baix Penedès, la Conca de Barberà o el Priorat veuen l'AVE o l'Avió en foto o per la televisió però no el palparan mai i, en cas de pujar-hi algun dia, serà com anar de vacances a Eurodisney. És una vergonya més generada per un govern central que aplica el centralisme a cop de martell amb el suport de l'autonòmic que té en Barcelona el melic de Catalunya.
No tenia cap intenció de pujar a l'AVE perquè prefereixo anar a Madrid per altres vies però ara tinc més clar que no hi pujaré encara que em regalin el bitllet. Les motos que ens venen els que han guanyat les eleccions estatals i van perdre les catalanes malgrat governin, són senzillament una vergonya. AVE! Els que mai hi pujarem et saluden!
REUS, PARIS I ELS MOSSOS D'ESQUADRA
No es pot negar la importància que la ciutat de Reus té en l'àmbit arquitectònic modernista. Els nombroses edificis d'aquest estil repartits per tot el nucli del municipi i especialment pel centre, la presencia d'arquitectes com Domènech i Montaner o la possibilitat que Antoni Gaudí fos fill de Reus (no vull entrar en la polèmica amb Riudoms) en són clars exemples.Una de les principals joies modernistes de Reus és la Casa Navàs, a la Plaça del Mercadal. En parlo perquè m'ha sorprès i molt gratament que, finalment, algú s'hagi decidit a tirar endavant la rehabilitació total d'aquest immoble tant emblemàtic iniciant aquesta tasca amb la recuperació de la façana original amb els colors que tenia en els seus origens. Ahir s'anunciava oficialment. Antoni Blasco, membre de la família Font de Rubinat que es la propietària de la casa i gerent de la botiga ubicada als baixos de l'edifici, vol recuperar els colors que la façana tenia fa cent anys i que, amb el temps i per diversos motius, han canviat considerablement. Blasco també vol retornar a Cal Navàs allò que la guerra civil li va prendre, la torre que s'aixecava sobre el balcó que fa cantó amb el carrer Jesús i que les bombes van destruir l'any 1938. Amb l'ajut de la empresa basca Kukusumuxu s'han editat unes samarretes on es veu l'estat original de la Casa Navàs i amb els diners que es recaptin s'intentarà fer la reforma a la façana i, qui sap si serà possible, reconstruir la torre i restaurar altres parts de l'edifici. Estic content que el meu amic Toni Blasco impulsi aquest projecte però el mateix temps he de recordar que els diferents alcaldes que ha tingut Reus haguessin pogut dedicar partides del pressupost que s'han gastat en altres coses en ajudar aquestes iniciatives privades que acaben repercutint en l'interès public. Aquest missatge és per al Paco "Llambordes", el Pep "Places" i l'actual batlle del qual encara no en conec el renom tot i que sospito que se'l podria anomenar el Lluís "Rotondes". Els tres han destinat el ciment, les pedres i els diners a causes menors deixant a un costat les majors, el turisme i l'art.
Tornaré a Reus d'aquí uns moments però abans permeteu-me que, parlant de polítics i pels lligams que la capital del Baix Camp té amb París, esmenti breument les eleccions municipals i cantonals de França. El President francès Nicolas Sarkozy ha rebut el castig dels seus ciutadans per haver-se dedicat més a lligar que a governar. Els seus viatges de l'Orient en companyia de la seva dona Carla Bruni li han passat factura i ha perdut a les urnes el control de la majoria de les grans ciutats. Sarkozy s'ha envoltat de bellesa i els francesos li han fet un lleig. Fet aquest petit incís, acabaré parlant de Reus i de la notícia que ens parla de la futura arribada a aquesta ciutat dels Mossos d'Esquadra. Pel que sembla, un 25 per cent dels nous Mossos seran novells i gràcies a la seva arribada, la Policia Local podrà ser de proximitat. L'únic que demano, en nom de milers de ciutadans, és que els Mossos que arribin tinguin la virtut que els hi falta als que ja són al nostre territori, la simpatia i educació. Són masses persones les que pensen que aquests agents del cos autonòmic són prepotents i maleducats. La imatge dels Mossos no és justament la millor i com rectificar és de savis, que els responsables de formar-los els injectin una bona dosi de formes i bons modals per aconseguir un tracte més humà, més proper i menys sancionador. La gent té por als Mossos i això no és normal. La foto que il·lustra el post permet veure l'estat actual de la Casa Navàs i la imatge original de l'edifici.
UN PROBLEMA DE VOLUNTAT I DE JUSTÍCIA
De la meva lectura diària de la premsa en destaco tot seguit una noticia que m'ha satisfet però també m'ha indignat. Us parlo dels problemes que tenen els jutges per fer front als milers de causes pendents i, ara especialment, totes aquelles que fan referència a la violència domestica que, per desgràcia, és en constant creixement. El Diari de Tarragona publica avui aquesta entrevista, molt interessant, a Maria Luisa Pubill, Jutgessa Degana de Reus i titular del Jutjat de Violència contra la dona. M'ha satisfet veure com un professional, en aquest cas de la justícia, demana eines i material per millorar l'exercici de la seva professió. El que m'ha indignat i decebut és el fet que hi hagi la situació que hi ha en aquests moments i que explica a fons la jutgessa Pubill en aquesta entrevista.Pubill se suma a la demanda que fa temps que realitzen els advocats reusencs per aconseguir que la futura creació del Jutjat de Violència contra la dona, dedicat únicament a aquests casos, s'acceleri. L'Estat té previst posar-lo en marxa el segon semestre d'aquest any i els advocats i els jutges reclamen que aquest nou òrgan judicial entri en funcionament abans, abans del juny.
Maria Luisa Pubill admet que l'actual situació és molt greu perquè hi ha el jutjat d'instrucció número 4 que fa les seves funcions i també aten les causes de violència de genera. Això ha provocat que les causes, siguin d'instrucció o derivades de la violència domestica, s'acumulin i per tant els casos estiguin mesos i mesos pendents de resolució. Pubill diu que aquest col·lapse ha generat un mal servei de la justícia de cara al ciutadà. El d'Instrucció número 4 és un jutjat complex des d'un inici perquè regula les causes de separació, divorcis i custodies dels fills. Ara, per si no tenien prou feina en aquest jutjat, hi han sumat els casos de violència. La situació, explicada breument, és kafkiana atès que les solucions hi són si l'Estat vol aportar-les.
Aquesta campanya electoral em va servir, entre altres coses, per escoltar de primera mà les demandes que fan els advocats i jutges. Va ser en una reunió amb el Col.legi d'Advocats de Reus i us puc assegurar que es va trucar als responsables del Ministeri de Justícia i es va rebre com a única resposta que els terminis marcats, de moment, eren inamovibles i que el jutjat que es demanda no es farà abans del juny. Tot dependrà de qui governi i qui es faci càrrec del Ministeri de Justícia. Caldrà una persona que conegui a fons les demandes del sector i que tingui la voluntat de solucionar-les. En aquest cas i, tractant-se de la violència de genere, cal exigir la solució immediata per respecte a les víctimes d'aquesta violència i d'un col·lectiu, el judicial, que es veu saturat i vol treballar en millors condicions.
MARIO BIONDI, LA VEU
Un dels avantatges de tenir amics d'altres països és el fet de compartir gustos artístics, culturals o socials. Aprofitant que ja han arribat a Cambrils els meus amics sicilians, hem tingut ocasió de conversar de molts temes i especialment de música. Aquest divendres, l'Alessio i en Mateo m'han descobert una veu que desconeixia i que a partir d'ara em serà molt més familiar. Us parlo del cantant sicilià Mario Biondi. Va néixer a Catania ara fa 37 anys i té una veu magnifica, molt semblant a la de Barry White. Biondi va iniciar-se al món musical als 12 anys, com a corista en una església, i ara comença a agafar a dimensió, quasi celestial, que li pertoca. L'any 2006 va gravar el seu primer disc amb el seu grup, els High Five Quintet. Handful of soul va ser disc de platí en només tres mesos. Ha participat al Festival de Sanremo i s'ha fet famós per la cançó d'aquest vídeo que us penjo avui, un tema que va composar el 1978 en Billy Joel i que va cantar una altra gran veu, Barry White. Espero que a partir d'ara, com m'ha passat a mi, en Mario Biondi passi a formar part de les vostres millors sensacions musicals.
Tag :
VIDEOS
POLÍTICS I CIUTADANS, LA NIT I EL DIA.
Tenemos que partir de una realidad: Cambrils es una ciudad segura. Aquesta gran frase la va dir la regidora de Seguretat Ciutadana de Cambrils ara fa quasi un any en aquesta entrevista al Diari de Tarragona. Era època electoral i ja se sap que quan hi ha eleccions es prometen moltes coses i se'n diuen moltes altres molt desafortunades. Si Cambrils és una ciutat segura, que els hi preguntin el seu parer als veïns de Vilafortuny i sobretot als molts que han estat víctimes de robatoris. Fa uns dies, una banda silenciosa va assaltar sis cases d'aquesta urbanització provocant el trauma corresponent a les seves víctimes, habitants d'aquesta ciutat tant segura que pregona la responsable municipal de seguretat ciutadana. Era una actuació més, un bolo més, d'una de les moltes bandes organitzades que hi ha al nostre país. Espanya té el trist honor de liderar el rànquing dels països amb més bandes organitzades, més de 500. Segurament també el liderem en el de polítics que viuen d'esquena a la realitat, multen als veïns que pengen pancartes quan es manifesten per a reclamar més seguretat i donen a la Policia Local un us sancionador per a recaptar, mitjançant multes, els diners que falten a les arques que són buides gràcies als augments de sous dels regidors del govern. Qui també parla de les onades de robatoris com a fets puntuals en un país que, segons ell, és molt segur, és el Conseller d'Interior de la Generalitat. Aquell que, cada cop que parla puja el preu del pa. El mateix que, mentre es felicita pels bons resultats electorals del seu partit va perdent diputats. Ells dos són especialistes en posar bona cara al mal temps mentre la resta del país viu i veu com et poden entrar a casa, apallissar-te, amenaçar-te i robar-te allò que és teu. Són dues realitats ben perverses. Ciutadans que viuen al marge dels polítics i polítics que viuen al marge dels ciutadans. Remato aquest post amb un vídeo dels dos protagonistes d'una serie molt popular que, no sé el perquè, però ve al cas. AVUI... SI US DIRÉ COM
Enllestides les eleccions generals i deixant a banda els resultats que s'han produït, avui toca fer balanç d'aquestes setmanes amb una activitat blocaire menys intensa que he aprofitat per parlar d'altres coses enlloc de política. Quan un té un bloc amb un ritme alt d'entrades vol dir que allò que explica es llegeix i per tant, en moments delicats com són les èpoques electorals, pot optar per escombrar cap a casa, decantar la balança al seu favor o, simplement, quedar-se al marge. He optat per aquesta tercera via per coherència. Ja sabeu que sempre he dit que en aquest blog no hi linko blogs polítics i per tant hagués estat absurd i erroni parlar de la campanya cada dia. Faig aquesta lectura per tots aquells que no heu sabut, fins ara, que en aquesta campanya electoral he estat el Cap de Premsa de Jordi Jané, el Cap de Llista de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats per Tarragona.Vaig iniciar l'encàrrec el passat 28 de gener i el vaig enllestir ahir diumenge, jornada electoral. Com a professional de la informació se'm va preguntar si volia dur a terme aquesta tasca i vaig acceptar de bon grat, encantat de la vida per iniciar un nou repte que, fent el balanç de les votacions, crec que he complert. Dit això, us voldria parlar, a tall anecdòtic, de les xifres de la campanya. No, no us vull comentar quants vots ha tret cadascun i perquè els altres han baixat. Vull parlar de les xifres que ningú veu, les que fan el dia a dia. La imatge que acompanya el post mostra els quatre protagonistes d'aquesta història: un servidor com a cap de premsa, en Jordi Jané com a Candidat, el Jaume Artero que ens ha fet de xofer amb el cotxe que també apareix a la imatge. La precampanya la vam iniciar el 28 de gener i per tant hem estat junts 42 dies. Amb el cotxe hem recorregut més de 12.000 quilometres per les carreteres de les comarques de Tarragona i les Terres de l'Ebre. Jo, amb la moto, n'he fet uns altres 1.500. Hem viatjat a quasi una vuitantena de municipis i a molts d'ells hi hem estat en quatre o cinc ocasions. El Jordi ha fet una quarantena de mítings, més d'un centenar d'entrevistes amb els mitjans de comunicació i articles d'opinió, mig centenar de reunions, una trentena de dinars amb associacions o col·lectius i nombroses trobades amb la militància. En total li he fet més de 1.800 fotos, he gastat 48 piles de la càmera digital o per la gravadora, he imprès uns 1.200 folis, n'he escrit quasi 200 i he enviat més de 5.000 correus electrònics per a convocar actes i rodes de premsa. La mitjana d'hores dormides és d'entre cinc i sis diàries tot i que en sumo algunes més al cotxe, mentre anàvem de punta a punta de la província. La factura del telèfon crec que superarà els mil euros fàcilment. És el resum d'una experiència que qualifico com a excel·lent i única. Vull destacar de manera molt especial i gens demagògica el caràcter del Jordi Jané. És una persona molt amable, connecta amb tothom a la primera, exigent quan toca treballar i molt agraït quan el treball s'ha fet bé, molt meticulosa i perfeccionista per enllestir les feines i encàrrecs però senzilla i humil quan s'ha superat la prova. He tingut temps de conèixer tota la seva família, gent agradable i amable que, com ell, et regalen un somriure cada cop que et veuen. Des d'aquí agraeixo el seu tracte a la seva dona Marga, els seus fills Jordi i Enric, el seu pare Josep Maria i el seu germà Joe. Gràcies també, pel seu tracte i simpatia, als alcaldes i regidors de petits municipis que he anat coneixent aquests dies, especialment als de l'Arboç, Vandellòs, Les Borges del Camp i Riudoms, i a tots aquells militants i coordinadors de CiU al territori que han coordinat els actes i ens han rebut amb simpatia. Vull tenir una atenció molt personal per al Quim que és la persona que em va fer aquest encàrrec, confiant plenament en mi, i que sempre ha estat disponible, amb un tracte exquisit i la màxima professionalitat. I també gràcies al Jaume Artero, el nostre xofer i company de viatge diari per portar-nos de nord a sud i d'est a l'oest, fent-nos arribar puntuals als llocs. Per acabar, moltes gràcies, totes les del món, a la meva dona que, un cop més, ha estat al meu costat i al costat del Jordi Jané, per ajudar-nos en tot allò que ens feia falta.
Estimada Mar, si no existissis t'hauríem d'inventar perquè sense tu, tot és molt diferent. Aquest és el resum d'una experiència viscuda intensament i que també ha tingut la seva banda sonora. Aquesta cançó que tant li agrada al Jordi, l'hem escoltat cada dia al cotxe una i altra vegada, tres o quatre vegades seguides. La dedico a tots els qui cito en aquest post. La canta Ismael Lo, es diu Tajabone i forma part de la BSO de la pel·lícula Todo sobre mi madre.
Tag :
SI US DIRÉ COM
NO US DIRÉ COM (12): ELS DOS MERCATS
Amb aquest post finalitzo la serie "No us diré com" que ha tingut una continuïtat i de la qual en sabreu més coses el proper dilluns. Poso el punt i final a la secció amb un post que em fa una especial il·lusió. No us diré com però si on, a la ciutat de Tarragona, i el perquè, perquè tenia una estona lliure i he anat a fer un vol per la Plaça Corsini. Allí m'he trobat amb aquesta imatge, un artista pintant a les parets del Mercat Central provisional totes les parades que hi podrem trobar a l'interior. Ningú posa en dubte que aquest Mercat provisional és molt millor que el que estant reformant, l'edifici de sempre. Aquest mercat és molt més net, té molta més llum i molts més colors. Tothom que hi entra acaba comprant alguna cosa perquè els productes fan goig i els humans tenim el costum de comprar per la vista. Bé tornem a l'exterior, amb el pintor. Es diu Carles Arola. Quan li he preguntat el nom no m'ha semblat un nom qualsevol o desconegut perquè he de reconèixer que he seguit part de la seva obra. Us poso en antecedents. Ell és l'autor de la façana pintada de la Plaça dels Sedassos de Tarragona, del Retaule de Santa Marina de Pratdip o de la decoració de l'Església de Sant Joan de Montblanc. Poso aquestes tres exemples perquè són obres que m'he aturat a observar moltes vegades però l'obra del Carles Arola és extensa, molt extensa com podreu descobrir a la seva pàgina web, en aquest enllaç. Ara ens pinta les parets del Mercat Central de Tarragona. Ha escollit elements de la festa major barrejats amb els paradistes reals, els colors de les verdures i la fruita combinats amb els dels vestits dels nans, el somriure dels personatges populars barrejats entre les cares amables dels personatges anònims. Carles, la meva més sincera enhorabona per aquest treball !
Per cert, mentre seguies pintant, m'he permès el luxe i plaer de fer fotos a les altres parets del mercat. Us les poso aquí perquè les veieu i es recomano que, si teniu una estona, passeu per la Plaça Corsini i observeu al Carles Arola donant vida exterior a un equipament que té també una molt bona vida interior. Feu clic sobre les fotos per ampliar-les.
Tag :
NO US DIRÉ COM
NO US DIRÉ COM (11): BOIRA I SOL
Si us diré on, a Tarragona. Si us diré com, amb una Nikon digital. No us diré el perquè ja que explicar el perquè de la boira em sembla , a hores d'ara, un fet impossible. El cas és que aquesta foto, feta a Tarragona amb una Nikon digital un dia de boira, em va impressionar. Està feta al vial Bryant, davant del Bingo que és un lloc que visito sovint, sempre exteriorment cada cop que vull veure un bon paisatge, ja que disposa d'una petita zona, no autoritzada oficialment, per aparcar les motos.Com podeu observar, la foto cavalca entre la màgia i el misteri. A primera línia es veu l'amfiteatre però no se sap que hi ha al darrere. No hi ha mar, no hi ha via del tren, no hi ha Fortí de la Reina. Curiosament, la boira provoca un estat mental que ens permet pensar en moltes altres coses que no ens provoca ni el sol ni la pluja. No és cap bajanada. Atureu-vos un moment i recordeu que es pensa quan hi ha boira. Imagineu que succeeix quan, de cop i volta, no es veu l'horitzó sempre present i quasi imperceptible pel fet de ser-nos quotidià. Segur que aquesta imatge us desperta interès pel simple fet de comentar-la.Parlant d'imatges i com ja marca la tradició creada per un servidor, us convido com cada dilluns a visitar l'Illa dels Plaers. Aquesta setmana arriba el contrast. Ara veieu boira i amb un simple clic en aquest enllaç trobareu tot el sol del món en una illa que parla d'una altra illa.
Tag :
NO US DIRÉ COM
