Archive for de juny 2008

LA INVASIÓ DE LES PILONES

El títol del post no pertany a cap pel·lícula de por. Parla d'una realitat que espanta i que té com a protagonista la vila de Cambrils. La darrera pensada dels qui governen ha estat eliminar un quilometre de zona d'aparcament a primera línia de mar per pintar-la de color vermell i omplir-la de pilones. On aparcaven els comerciants, ciutadans i turistes ara hi passen bicicletes. Ja sabeu la falera que té el tripartit de Cambrils en ampliar l'espai per aquestes criatures de Déu que van sobre dues rodes, sense mirar si creua un vianant, saltant del carril bici a la zona de passeig sense cap problema, pensant-se que són els amos del món. No hi ha res més perillós que un ciclista amb espai lliure i el seu carril recent pintat. Les 200 places d'aparcament perdudes han donat pas a aquesta imatge que veieu a les dues fotos: un caminet pels quatre alemanys, tres francesos i un regidor (més verd que l'ambientador en forma de pi que porto al cotxe) que se senten com a casa. Aquest espai que comença a la rotonda del Nàutic i que va més enllà del Pi Rodó té un quilometre de recorregut tancat amb més de 340 pilones que, a 80 euros la unitat, converteixen la zona en un passeig de luxe on no ha calgut ni posar-hi llum. N'hi hagut suficient amb la que desprenen els il·luminats que han decidit fer realitat aquesta xuminada, gent que a més de carril bici, té vici pel carril i es posa a to quan els ciutadans protesten.
De ben segur que els responsables de mobilitat del consistori lloaran la importància de l'invent que ells mai faran servir per raons que ara no venen al cas. Ens diran que Cambrils és una ciutat cada cop més verda i pensarem que els qui estan cada cop més verds són els qui ho diuen. De ben segur que els pares de la criatura ja ho tenen tot pensat i trobaran una utilitat per aquest carril quan arribi el cru hivern i no hi hagi ciclistes ni estrangers. Els proposo que converteixin el carril en una amplia pista de petanca o potser de bitlles. En el fons, s'han de tenir boles per emprenyar una multitud en benefici de quatre.

BLA BLA 3 - JO TAMBÉ T'ESTIMO

En un pas a nivell amb barreres, al mig d'un poble. El semàfor és en vermell i el tren a punt de passar. Dos homes que fan cua i s'esperen es posen a parlar perquè es coneixen.

La conversa:

Home 1: Aquí, qualsevol dia hi haurà una desgràcia.
Home 2: Per si un cas, ara quan passis no miris.
28 de juny 2008
Tag :

COMIATS A DOJO

La jornada d'avui passarà a la història pels comiats que hem conegut per part de persones populars, importants. Antoni Bassas ha anunciat que el proper 18 de juliol presentarà el últim programa a Catalunya Ràdio. Després de 14 anys en antena a la mateixa emissora, Bassas deixarà de comandar els seus matins i assegura que ha pres la decisió perquè la direcció volia un canvi de format del programa que no li agrada ni a ell ni el desitja per als seus oients.
No és cap drama però no deixa de sorprendre i, com passa en aquests casos, entristir als milers de fidels que Bassas ha anat captivant tots aquests anys. Jo no sóc entre ells. En Bassas no ha estat mai sant de la meva devoció i l'he escoltat en tres o quatre ocasions tot fent zaping radiofònic. Diu la meva dona, amant de la ràdio i fidel oient de Rac1, que si l'Antoni Bassas fitxés per aquesta emissora seria molt dolent per Catalunya Ràdio. Crec que té raó. De fet considero que Catalunya Ràdio fa anys que es desintegra lentament, perdent a les seves estrelles que ara són a la competència més directa, fent uns girs i canvis massa radicals, cops a cegues. Passi el que passi, aviat escoltarem la veu del Bassas en alguna altra emissora o el veurem per televisió, una tasca periodística que se li dóna força bé.

També ha dit adéu l'home més ric del món, en Bill Gates. Abandona la nau de Microsoft després de 33 anys plens d'èxits que han servit per aconseguir que un 90 per cent dels ordinadors del planeta terra funcionin amb Windows. Gates es dedicarà de ple, amb la seva dona, a la fundació que es dedica a lluitar per eradicar malalties com la Sida o la tuberculosis. A aquest no el trobarem a faltar perquè Microsoft seguirà sent el monstre empresarial que ja és ara i en Bill Gates estarà uns quants mil·lenis en gastar-se la seva fortuna personal. Que li aprofiti.

El dia ens deixa altres comiats a nivell local però d'aquests ja en parlarem un altre dia. Són canvis de càrrec a organismes que cada cert temps celebren processos per donar continuïtat a un mateix projecte o per incorporar-ne un de nou i liquidar el que hi havia i tot el "momio" de personal que l'envoltava. Coses que passen. A mi, ja em coneixeu, els canvis sempre m'han agradat.

BLA BLA 2 - SOLIDARI

En una botiga de fruita de Cambrils. Dues dones parlen de la crisi, els preus dels pisos, la corrupció, la cistella de la compra. Toquen el tema de la situació dels pescadors i els pagesos, de quan els segons llencen la producció.

La conversa:

Dona 1: Al Zapatero li hauria de caure la cara de vergonya quan es veu als pagesos regalant la fruita.
Dona 2: Si no en tenen de vergonya. No els ajuden, no veus que no els interessen, que no són empresaris ni banquers.
Dona 1: Que hi farem! Nena! (parlant amb la dependenta) aquests préssecs estant tocats, a quan me'ls deixes?

SALVADOR ALLENDE: CENT ANYS

La data d'avui és molt especial per als xilens i per moltes altres persones que estimen la llibertat i la democràcia. Avui fa 100 anys que va néixer Salvador Allende. D'aquest metge i polític se'n poden dir moltes coses tot resumint la seva vida, molt intensa, i les seves accions, encara recordades. El 1939 el president xilè Pedro Aguirre el nomena Ministre de Salubritat, Previsió i Assistència Social, tres anys més tard és escollit Secretari general del Partit Socialista, el 1961 aconsegueix un escó com a senador i el 1966 acaba sent President del Senat. Salvador Allende va ser elegit president de la República de Xile l'any 1970 després que la coalició que encapçalava, Unidad Popular, aconseguís una amplia victòria i la majoria relativa. Durant la seva etapa com a president augmenten les reformes socials i econòmiques i aquestes polítiques el porten a una segona victòria a les urnes, molt més amplia, el 1973. El seu mandat s'havia de prolongar tres anys però no el va finalitzar.
Els seus detractors sabien que Allende s'havia fet fort i que derrotar-lo per la via democràtica seria molt difícil. Els quedava la segona via. L'onze de setembre de 1973 es va posar el final al govern Allende amb el Cop d'Estat que va tenyir de sang els carrers de Xile i que va tenir com a espai protagonista el Palacio de La Moneda, la seu presidencial. Allí va morir Allende. La majoria de versions diuen que es va suïcidar amb un fusell que li havia regalar Fidel Castro i que portava inscrita una dedicatòria on s'hi podia llegir "A Salvador, de su compañero de armas, Fidel". Hi ha però diverses hipòtesis que sostenen la teoria de l'assassinat i per tant del magnicidi que haurien comés els assaltants al palau. Minuts abans de la seva mort, Allende havia pronunciat el seu darrer discurs, adreçat al poble xilè i especialment als treballadors, pagesos, dones i joves, a Ràdio Magallanes. Allende tenia 65 anys, estava casat amb Hortensia Bussi i va tenir tres filles: Laura, Isabel (coneguda escriptora) i Beatriz. Amb la mort d'Allende va arribar al poder la dictadura liderada per Augusto Pinochet. Per acabar el post, part d'un discurs d'Allende el dia de la seva proclamació com a president.


BLA BLA 1 - TREBALL

Dos homes d'uns cinquanta anys parlaven aquest matí davant la seu de la Oficina de Treball de la Generalitat de Reus, al Passeig Misericòrdia. Sortien d'aquest edifici amb els papers de l'atur a la mà. La porta d'entrada era plena de persones que aprofitaven la espera per a fer el cigarret.

La conversa:
Home 1: Por culpa de estos moros ya no encuentro trabajo.
Home 2: Coño!, pero si tu nunca has trabajao, que siempre te he visto aqui.
Home 1: Pues ahora menos que ya estoy cansao. El sol pa los morenos.
Aprofito aquesta primera entrega del BLA BLA per a comentar-vos que s'accepten aquelles converses que coneixeu i que creieu que fa gràcia. Les podeu enviar per e-mail a l'enllaç que he posat a la columna de la dreta. Heu de posar el nom, el vostre correu, un títol si voleu (on hi posa subject) i la conversa. La participació sempre és bona.
25 de juny 2008
Tag :

SENTIMENTS EN VENDA

Ho hem vist i llegit a les notícies del Yahoo. Es diu Ian Usher, és anglès, té 44 anys i viu a Austràlia. Cansat de la seva vida i amb un fracàs sentimental recent, ha decidit posar a subhasta la seva casa i als amics per iniciar una nova vida. Diu que qui li pagui més diners s'ho quedarà tot i ell se'n anirà amb el seu passaport, la cartera i la roba que porti a sobre. La resta de coses materials i sentimentals se les queda el comprador que, de moment i ja rebudes més de quaranta ofertes, és una persona que li ha ofert per tot el paquet 650.000 dòlars australians que són uns 600.000 dòlars americans. A més, com a remat final, el guanyador també es queda amb la feina d'aquest anglès que treballa en una botiga de catifes.

Analitzar aquesta noticia és fàcil per les persones que tenim uns altres valors a la vida i per tots aquells que disposem d'un esperit de superació digne. Vendre la teva vida per internet ja és prou lamentable però posar dins aquesta herència als amics ja és del tot insultant. Quan un vol canviar de casa ven la que té i en compra una altra. Si un trenca amb la seva parella en busca una altra o es queda sol. Quan no suportes als amics també els pots canviar, no hi ha res que duri cent anys i que sigui etern. La vida són cicles en els quals vius envoltat de personatges que hi entren amb més o menys força però que no cal que hi restin per sempre, com les parelles. Si algú et molesta o t'incomoda, li rescindeixes el contracte sentimental, així de fàcil. Tot és possible i també començar una nova vida sense haver de recórrer a aquestes mesures mediàtiques, tristes i lamentables. Aquest anglès que ho subhasta tot s'hauria de quedar sol per sempre.

CONVERSES A PUNT

Vaig dir que ahir dilluns encetava l'espai Bla Bla i al final el poso en marxa a partir de demà dimecres. Aquest serà un espai molt breu on reproduiré una de les moltes converses que escoltem a diari quan passegem pel carrer, esperem que canvii de color el semàfor, prenem un cafè en un bar... mil situacions. Espero que sigui un espai divertit i enriquidor.

INTERCANVI DE CROMOS

Fa quasi un segle que National Geographic i la Universitat de Yale van dur a terme diverses expedicions al Machu Pichu per investigar a fons aquesta muntanya i el seu poblat inca. Mesos després, milers de peces trobades a la zona van ser traslladades a Estats Units on es va fer una exposició i amb la excusa d'estudiar més a fons tot el material trobat. La col·lecció la formen més de 4.000 peces de ceràmica, pedra i fragments d'ossos que el govern peruà havia cedit per un període de 18 mesos. Avui en dia a Yale encara hi ha aquests milers de peces que la universitat s'ha quedat argumentant que les cuida i manté en les millors condicions. National Geographic exigeix ara a Yale que torni al Perú tot allò que és seu però malgrat la demanda d'aquesta entitat internacional i les nombroses peticions del govern peruà, les negociacions són en un punt mort i les peces lluny de casa seva. Em sembla molt indignant la postura de la Universitat de Yale per aquesta manca de sensibilitat espoliant altres països, quedant-se amb part d'una historia que no li pertany.

De fet, fent memòria m'han vingut molts altres casos similars que demostren que l'espoli és a l'ordre del dia. La empresa Odyssey Marine Exploration encara deu a Espanya les 500.000 monedes de plata que va agafar del fons marí a aigües de Gibraltar quan va buidar les restes submarines del vaixell espanyol Nuestra Señora de las Mercedes. De moment, les 17 tones de monedes són en mans americanes. El British Museum de Londres és ple de peces espoliades a Egipte durant els molts anys d'excavacions dels anglesos a les terres dels faraons i Napoleó va tornar d'Egipte amb un regal per la seva estimada Josefina, l'Obelisc de la Concòrdia que ara es pot veure a Paris. I el cas més insultant és el del milionari nord-americà Arthur Byne que va desmuntar esglésies, palaus i convents espanyols per portar-los pedra a pedra i en avió al seu país. I cal recordar que l'any 2003, quan la guerra de l'Iraq, el Museu de Bagdad va ser buidat en poques hores en una acció que mai ningú es podia imaginar i que ha fet més rics en patrimoni als particulars que han comprat aquelles peces, algunes de més de 7.000 anys d'antiguitat, al mercat negre. Aquests fets demostren que hi ha capítols històrics que caldria tancar amb el retorn de cada peça al seu país. De pas, posats a demanar que els papers de Salamanca vinguin a Catalunya, pura utopia.

ANDORRA, L'ESCAPADA

Demà comença el festival de robatoris per alimentar a aquests senyors de la Societat d'Autors, una comuna de velles glories musicals que mai han estat estrelles i que es fan rics sense moure un dit i no protegeixen els seus associats pagant-los els diners que els toquen quan aquest és un dels principals objectius. Demà entra en vigor el polèmic canon digital i per tant estaran gravats el CD i e DVD, els MP3 i MP4 i qualsevol altre aparell on puguis gravar-hi música o imatges com ara un disc dur o un gravador de DVD. Ja he dit en altres ocasions que sóc un amant fidel de l'eMule i un gran turista que aprofita les seves estades a Andorra, on no paguen cap canon, per baixar amb el cotxe ple de bobines de cd's i dvd's verges i desitjosos d'acollir al seu interior el bo i millor de la música i el cinema. Us aconsello que aneu al país veí i feu les compres i així deixem a aquests inpresentables en la situació que es mereixen. Per cert, afegeixo en aquest post una llista dels cantants que més defensen aquest canon i la Societat d'Autors. D'ells no em baixaria res ni que em paguessin o, encara millor, m'ho baixaria tot per tocar-los la moral: Ana Belén, Café Quijano, Complices, Estopa, Extremoduro, Hevia, Jaume Sisa, Joan Guinjoan, Jorge Drexler, Julio Iglesias, Ketama, Loquillo, Los del Rio, Dúo Dinámico, Maria Jiménez, Marina Rosell, Marta Sánchez, Mercedes Ferrer, Miguel Ríos, Niña Pastori, Operación Triunfo, Presuntos Implicados, Ramoncín, Rosa León, Rosana i Victor Manuel. Quines perles!
Algunes de les seves frases més famoses són:
Victor Manuel: "Lo que no puede ser es que se vendan 80 millones de CD vírgenes y no repercuta en los artistas".
Loquillo: "Los discos deberían subir de precio".
Estopa: El MP3 es una estafa, pura piratería".
Ramocín: "Denuncia a los manteros ante la polícia"

A partir de demà, tots contra el canon, tots cap a Andorra!
Remato el post amb un vídeo on coneixereu al David Bravo. És advocat especialitzat en propietat intel·lectual i representant de diferents artistes no sotmesos a la Societat d'Autors. La seva lluita contra aquest grupuscle fa nou anys que dura i el seu discurs és molt vàlid i coherent.

BLA BLA: CONVERSES DE CARRER

Aquest petit totxo que acompanya aquest post serà, a partir del proper dilluns dia 23, el símbol d'un nou i petit espai que posaré en marxa en aquest blog i que podreu llegir cada dia del món. L'he volgut titular Bla Bla ja que serà un espai molt breu on reproduiré una de les moltes converses que escoltem a diari quan passegem pel carrer, esperem que canvii de color el semàfor, fem cua a la caixa del super, voltem per les estanteries dels comerços buscant algun producte, fem un cafè en un bar, dinem en un restaurant... mil situacions.
Som tafaners de mena i vulguem o sense voler escoltem aquestes mini-converses, comentaris que ens fan pensar, reflexionar, riure o emprenyar interiorment i que motiven que entrem en aquesta conversa tot dient la nostra en silenci, interiorment. Com algunes d'aquestes converses poden ser un autentic totxo o divergim dels comentaris i pensem que aquelles persones que els fan són com un totxo, el símbol serà aquest element. Les converses seran escrites textualment, amb els barbarismes que tinguin en el seu origen. Espero que aquest nou espai us sigui agradable, curiós i divertit. És la seva única intenció.

SENSE MORTS NO HI HA REMEI

El nostre és un país on els problemes no tenen solució sense una tragèdia prèvia, on es fa la cura després de la mort perquè no s'ha fet la prevenció. Hi ha mil exemples de problemes que denuncien els ciutadans als seus polítics locals i a les altes administracions i que només són ateses un cop produït el drama. Passos a nivell sense senyalitzacions o sense soterrar (Plaça dels Carros de Tarragona), edificis vells que s'esfondren amb indigents al seu interior o punts negres de la xarxa viaria que estan mal senyalitzats o poc il·luminats i que acaben sent punt de trobada de famílies que hi posen creus fetes de flors per a recordar als seus fills, pares, oncles o amics.
Faig aquest post per a denunciar aquestes situacions i perquè hi ha un cas que m'ha arribat a l'ànima. Aquest darrer cap de setmana va tenir lloc un accident mortal a Calafell. Va ser a la C-31 al seu pas per Segur de Calafell que s'ha de convertir en la principal avinguda d'aquesta zona en format de via urbana, amb quatre carrils. Mesos enrere els comerciants van queixar-se de la lentitud de les obres i aquestes ultimes setmanes les protestes han estat de caire més veïnal. Diverses persones s'havien queixat de l'estat de les obres: mala senyalització, asfalt en molt mal estat que impedia la circulació en moto pels bonys, pedres i ferros o la mala il·luminació a les nits per no dir que aquesta és inexistent. Les protestes han estat inútils i la tragèdia ha arribat.
L'accident d'aquest cap de setmana ha estat la gota final. Tres joves viatjaven en un tot terreny en direcció a Vilanova i la Geltrú. Era la matinada de dissabte a diumenge i anaven cap a casa quan els va aparèixer davant una rotonda que no van veure. El vehicle va volar perdent el control i donant voltes uns 60 metres per acabar rebentant el mur del jardí d'una casa de la zona. Un dels tres ocupants, un jove de 21 anys, va morir a l'acte. La segona víctima, una jove de 17 anys, va morir quan la traslladaven a l'hospital. El conductor, un noi de 19 anys, va patir ferides lleus i ja l'han donat d'alta. Les proves d'alcoholèmia que li van fer han donat negatiu i es parla, com a causa de l'accident, d'un excés de velocitat. El cas no és aquest excés, és el fet que al lloc de l'accident, a la zona de la rotonda, no hi ha cap il·luminació ni senyalització d'obres i, literalment, te la trobes a sobre i te la pots menjar. Els treballadors de les benzineres que hi ha a la zona diuen que a la nit no es veu res, el mateix avis que havien fet els veïns mesos abans. Per part de l'administració, la mateixa passivitat.
Un veí de Calafell que havia parlat del problema al seu blog ha aportat les proves necessàries per fer caure la cara de vergonya als responsables polítics i als responsables de l'obra. La nit següent a la de l'accident va enregistrar un vídeo passant per la mateixa zona on va tenir lloc l'accident i el resultat és clar. Aquest ciutadà que signa al seu blog com a Nevot serà el responsable que les coses canviïn, segur. Estic convençut que el seu vídeo que es pot veure al seu blog i al Youtube farà que ara hi hagi millor senyalització, més il·luminació, que les obres s'acabin d'una vegada i es facin bé. Sempre és així, sempre fan falta els morts com a prova que les coses es fan malament i es podrien haver fet molt millor. Gràcies Nevot.

LOSANTOS: EL PREU DE L'INSULT

Jiménez Losantos haurà de pagar per les seves habilitats que passen per tenir un dels vocabularis més rics de tota Espanya i utilitzar-lo inadequadament. El periodista de la Cope ha estat condemnat per injuries greus contra l'alcalde de Madrid, Alberto Ruiz-Gallardón i haurà de pagar, així ho dictamina la sentencia del jutjat penal número 6 de Madrid, 100 euros al dia durant un any, en total 36.000 euros. Jiménez Losantos és el José Tomás del periodisme. Surt cada a dia a plaça tot valent però s'apropa massa al brau i mentre va tallant orelles rep cornades que evidencien les seves febleses. Torejar a Ruiz-Gallardón no és gens fàcil i menys a cop d'insult com s'ha demostrat.

El periodisme no és cap d'art d'entrar a matar pensant-se que la veritat és sempre del costat del qui entrevista perquè l'entrevistat té menys llums o és més feble. Losantos creu que té la veritat absoluta. Pensa que Catalunya és un drap on mocar-se cada dia, que els polítics són personatges fets a la seva mida per insultar-los i menysprear-los, que els partit són teatrets plens de titelles. El més preocupant del cas no és tenir un personatge com ell. El que fa més por que les seves paraules és la permissivitat de la Conferencia Episcopal, ara dividida per la seva continuïtat o la rescissió del contracte. Els bisbes més opulents el desitgen pels diners que ingressa la seva emissora gràcies als seus discursos demagògics mentre el prelat més cristià vol retornar a la Cope aquell toc més diví i menys carnívor que hauria de tenir la seva ràdio. Quinze anys enrere, quan vivien i parlaven pel micro Encarna Sanchez o Antonio Herrero, Losantos era un peixet més en l'oceà de la informació. Ara és el tauró que mossega sense pietat i que, en aquesta ocasió, ha clavat la queixalada en una carn massa dura.

TRES GRANS ESPECTACLES

La sort que han tingut a Saragossa amb la Expo no és gens normal però és bona. Dedicar-la al món de l'aigua amb uns mesos previs plens de pluges i aconseguir inaugurar-la amb els pantans ben plens i els rius a punt de sortir-se de mare és tot un plaer per un esdeveniment que ha costat milers de milions d'euros per a tres mesos de diversió i anys de dubtes posteriors si comencem a pensar què succeirà un cop tancada aquesta Expo amb els equipaments i edificis que han construït. A Sevilla ja es va viure la experiència i no és massa agradable. Gran part de la infraestructura construïda és infrautilitzada i els sevillans s'hi desplacen els diumenges perquè s'hi fa el "mercadillo ambulante". Els pavellons no han tingut una sortida digna i on fa setze anys s'hi venia tot el món en forma d'estands ara s'hi venen calces i sostens en forma de paradeta. Esperem que els aragonesos tinguin clar com caldrà gestionar tot aquest macro-espai aixecat del no res quan s'acabi el show que, en tot cas, els farà encara més famosos arreu del món. Jo hi aniré d'aquí a ben poc.

També aniré a un concert molt especial que es farà a Cambrils ben aviat. El protagonista serà un veterà de la poesia i els sons mediterranis, un cantant que ja té una edat i que hem de veure en directe ara que encara podem perquè no se sap quin dia decidirà finalitzar la seva carrera. Georges Moustaki actuarà al proper Festival Internacional de Música de Cambrils, al Parc Samà, i ens farà gaudir d'un repertori tendre i combatiu, romàntic i de protesta. A les grans figures sempre cal aprofitar per veure-les en directe quan es pot perquè després és massa tard.

Això serveix per Moustaki i també per l'Antoni Pinilla. El veterà jugador del Nàstic ha decidit penjar les botes, retirar-se del futbol actiu. El partit d'aquest dissabte entre els granes i el Salamanca serà el seu darrer enfrontament, la seva última sortida a un camp de futbol com a jugador professional. Amb 37 anys, Pinilla ha estat una figura clau per al Nàstic, un club que l'ha necessitat amb una afició que, tot i haver-lo criticat en certs moments, l'ha lloat i aplaudit per la seva entrega i bon joc. Pinilla és, com es diu tot cantant, una "maravilla". Un 10 com a jugador i una matricula d'honor com a persona. Se'l trobarà a faltar. Potser el veuré al concert de Moustaki o tot passejant per la Expo de Saragossa. Aquesta cançó li dedico al Pinilla.

LA VAGA DEL TRANSPORT

Amb tot el caos que ha provocat la vaga del transport a nivell estatal he tingut sort. Dilluns vaig fer cua per posar benzina però vaig omplir el diposit de la moto i encara me'n queda mig tot i que passo per davant de les estacions de servei més properes i totes tenen recursos per a subministrar. Al super on vaig habitualment no s'ha acabat res, hi havia de tot i per tant he omplert la cistella al meu gust i sense problemes. L'estanc on compro el tabac tenia les estanteries plenes, com qualsevol dia. Ahir vaig menjar peix fresc en un restaurant de costa i l'aigua, com ja no hi ha problemes de sequera, em raja a dojo per l'aixeta en el moment en que la necessito, sense llençar-la. I tot això ho he fet aquí a la terra i no pas a Mart.
Explico aquestes qüestions més personals per incidir en un tema que realment, per a moltes persones, ha estat i segueix sent preocupant. En aquest país qualsevol sector que es revolta contra el govern fa pagar els plats bruts als qui no poden solucionar res, a la resta de ciutadans. Les aturades que han fet no han perjudicat en absolut al govern que, al final i com si res, s'ha tret de la butxaca un paquet de mesures que, malgrat no incloure la principal demanda dels transportistes, ha satisfet una molt amplia majoria.

Ara queden les federacions del transport minoritàries que rebutgen les solucions del govern i segueixen fent vaga. Zapatero ha estat molt bé assegurant que amb ells hi haurà tolerància zero. Dit d'una altra manera, si volen seguir amb la vaga que segueixin però deixin treballar a tots els altres transportistes que ja no la fan. Si a més de no treballar intenten evitar que ho facin els seus companys, em semblarà bé que s'actuí amb poca tolerància i sempre amb el màxim respecte, sense violència. Jo crec que la solució global és propera i que l'anunci que han fet les químiques, en el cas de Tarragona, advertint que si segueix la vaga hauran de parar les seves plantes de producció el cap de setmana no serà realitat. En tot cas, posant a banda el tema de la vaga, ens farien un favor deixant-nos un cap de setmana ben tranquils, sense males olors, amb el cel ben net, guardant-se la porqueria que hi llencen a caseta. Una vaga de fums químics: una utopia.

NOU FORMAT DIGITAL

Els qui llegim cada dia el Diari de Tarragona en la seva edició digital hem d'estar contents pels canvis efectuats aquesta setmana. Els responsables d'aquest mitjà saben que cada dia entren a la seva web centenars de persones i al final, més val tard que mai, han fet una nova maquetació d'aquesta edició on line. A primer cop d'ull es veu molt més neta i es fa molt més fàcil llegir les notícies que, per cert, són més nombroses i estan molt més actualitzades. Tenen encara pendent com a assignatura a resoldre la secció de la hemeroteca però em diuen que aviat estarà a ple funcionament. Per cert, amb la nova edició online del Diari és possible mirar sense problemes seccions interessants com la Revista o Panorama. Enhorabona als responsables del Diari per decidir-se a fer els canvis. Ja sabeu que a la columna dreta d'aquest blog hi ha la secció Informa't amb els links a tota la premsa local, nacional, estatal i internacional a més d'una llarga llista d'enllaços amb emissores de ràdio i televisions d'arreu del món.

30 ANYS I TRENTA DIES, CENT PASSOS, DOS MORTS.

clica a sobre per ampliar-la

Ara fa trenta anys, la noticia de la jornada era trista a tot el món i especialment a Itàlia. He fet aquesta descoberta a la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, un indret que darrerament visito sovint per altres temes. Fent una ullada a la premsa del 78 i més concretament al Diario Español, vaig localitzar aquestes dues perles informatives que us explicaré i que estan ben acompanyades per les fotos que he fet i que penjo ara al post.
Avui fa trenta anys i 30 dies les portades dels diaris parlaven de l'assassinat el dia anterior, el 9 de maig, d'Aldo Moro. Va ser primer ministre italià en dues ocasions a més d'esdevenir un dels líders més importants a la Democràcia Cristiana Italiana. A Moro se'l considerava un emblema de la intel·lectualitat i diuen que era un negociador molt hàbil. El 16 de març del 1978 el van segrestar les Brigades Roges (organització armada marxista-leninista italiana) encapçalades per Mario Moretti. Van prendre a Moro però abans van matar als seus cinc escortes. Volien intercanviar a Aldo Moro per l'alliberament de companys seus empresonats. Les nombroses peticions de negociació fetes per la família de Moro i pel Sant Pare, Pau VI, no van convèncer el govern del moment.

55 dies després del segrest li van disparar cinc trets al cor i van abandonar el seu cos dins un Renault 4 a la Via Caetani de Roma. El carrer es va omplir de gent que va veure el cos de Moro perquè així ho van voler les Brigades Roges ja que minuts abans van trucar als Carabinieri per informar-los del lloc on trobarien el cadàver i la notícia va córrer. Aquest vídeo que veureu i escoltareu és real. Són imatges del moment en que s'obre el vehicle on hi ha el cos de Moro i es barreja amb la trucada enregistrada pels Carabinieri on un membre de les Brigades ben seré parla amb un agent que acaba enfonsant-se. Hi ha una gran pel·lícula sobre la vida de Moro. Es diu Buenos dias, noche.

Seguim. Al mateix diari del 10 de maig del 1978 hi vaig trobar una altra noticia que, com la d'Aldo Moro, havia tingut lloc el dia anterior. Es tracta de l'assassinat del Peppino Impastato. Era un jove periodista i activista de 30 anys que va lluitar contra la màfia malgrat el seu pare, Luigi, en formava part. El 1976 va fundar Radio Aut, emissora lliure i auto-finançada, des d'on denunciava els delictes dels mafiosos del seu poble, Cinisi, i especialment els que tenien relació amb el capo local, Gaetano Badalamenti. Dos anys més tard, el 1978, encapçala la llista electoral de Democrazia Proletaria però enmig de la campanya electoral, la nit del 8 al 9 de maig, va ser assassinat.
El maten amb un cop de pedra al cap i desprès enganxen al seu cos una carrega explosiva i el lliguen al mig de la via del tren. La explosió va fer un crater immens a la zona i el cos va quedar completament esquarterat. Dies després, quan la jornada electoral, els veïns el voten en massa i l'escullen, simbòlicament, alcalde del poble. Peppino Impastato vivia a només cent passes de la casa del cap mafiós Badalamenti i d'aquí neix la pel·lícula I cento passi que explica la vida d'aquest jove. Aquí sota hi podreu llegir la informació publicada pel Diario Español.


clica a sobre per ampliar-la

GRÀCIES SALVI !

El Salvador Guinart, "Salvi" o "Chon" per als amics, m'ha obsequiat amb un premi anomenat "Amigos para siempre, Font de Amor". Pel que ell em comenta, aquest guardó l'entrega un blogaire als amics blogaires que té prop d'ell i per tant és un premi de bon rotllo. Amb el Salvi fa anys que som amics i sempre hem tingut bon rotllo o sigui que rebre aquest premi és tot un plaer i una gran satisfacció.
Ara aquest premi el puc entregar a les persones que vulgui sempre que compleixi els requisits esmentats. El lliuro al Jesús M. Tibau (el vaig conèixer fa ben poc a Vallromanes), al Mon (el vaig conèixer fa una mica més a Tarragona), a L'Illa dels Monstres (som companys d'ofici) i a la Mar (la meva millor amiga). Els volia donar a la Zel , al Josep Maria Yago i als companys de Té la Mà Maria però veig que ja el tenen per part del Salvi. Apa, espero que us agradi!
09 de juny 2008

UNA PROPOSICIÓ INDECENT

Si Federico Fellini aixequés el cap tornaria a caure rodó al veure la proposta que ha fet el Ministre de l'Interior italià, Roberto Maroni. Aquest senyor aposta per la creació de barris i zones especifiques on s'exerceixi la prostitució al considerar les prostitutes com a persones perilloses per la seguretat i la moralitat. Segons Maroni, amb la creació d'aquests barris es podria garantir al màxim el control sanitari i es protegiria els ciutadans.
Em sorprèn molt aquesta proposta per la seva absurditat. Tothom sap que la prostitució és el negoci més antic del món i també és sabut que és molt més perillós, immoral i insegur el govern de Berlusconi que no pas la senyora que es posa a qualsevol carrer o descampat a vendre el seu cos a canvi de diners.
Maroni l'ha pifiat i molt. Si el que vol és evitar que s'exerceixi la prostitució, res més lluny per aconseguir-ho. És més, per als clients de les prostitutes no hi hauria res més morbós que aquest harem de dones on podrien triar i remenar. Trist però seria així.

Itàlia té molts altres problemes a resoldre abans que aquest i cal que els polítics italians s'hi posin tots a un enlloc de perdre el temps dient xuminades i fent propostes que enlloc de ser serioses fan riure. Per dirigir un ministeri d'aquesta manera, més val que Maroni torni cap a casa i es dediqui a la cria del conill.

UNA DE FREDA I UNA DE CALENTA

M'ha agradat saber que l'Ajuntament de Cambrils es planteja la possibilitat de copiar un mètode per estalviar aigua a les platges que ja es va provar l'estiu passat al municipi de L'Escala. El sistema consisteix en cobrar una petita quantitat de diners, es parla de 10 cèntims, per utilitzar les dutxes. El pagament es fa mitjançant una tarja com es va fer a la Platja de Riells de L'Escala o es poden inventar altres alternatives. El cas és que l'aigua és un bé molt preuat, no en tenim en excés i a les dutxes de les platges se'n gasta molta i se'n malgasta encara més. A Cambrils la prova la podrien fer aquest mateix estiu a la platja del Regueral i crec que cal aplaudir aquesta mesura.
Dit això i parlant d'aigua he de manifestar la meva indignació amb la gestió que el govern del consistori cambrilenc realitza amb altres aigües. La foto que il·lustra aquest post és una visió aèria d'una part d'una urbanització de Cambrils, una imatge treta del Google Earth on he marcat amb un quadrat vermell les piscines que s'hi poden localitzar. Només en aquest fragment del municipi hi ha una vuitantena de piscines que de fet en són més perquè quan es van prendre aquestes imatges via satèl·lit, ja fa uns quants anys, encara faltaven parts d'aquesta urbanització per a construir. En tot cas són 80 piscines que contenen milions de litres d'aigua.

Fent els números a la baixa i amb unes mides de piscina normaleta podem dir que cada piscina de 9 metres de llarg, quatre d'ample i 1,5 de fondària acumula 50 metres cúbics d'aigua que són 50.000 litres. Si multipliquem les 80 piscines pels 50.000 litres ens dóna un total de 4.000.000 de litres.
Sorpresa! Tota aquesta aigua es llença! Quan una comunitat de veïns o propietaris comunica a l'Ajuntament que han de canviar l'aigua de la piscina (es canvia cada quatre o cinc anys) la resposta és negativa. Aquesta aigua no la volen i per tant es llença directament a les clavegueres.

El més indignant del cas és que mentre rebutgen aquesta aigua que és apta per a rentar carrers i fins i tot per a regar els jardins i la gespa (amb un tractament del clor i els sediments) fan aquestes tasques amb aigua apta per al consum. El rec de plantes i parcs i la neteja dels carrers la fan amb aigua de boca, aigua potable. Al·lucinant, indignant en aquests temps que corren on hi ha sequeres. Una vegada més van coixos, fan un pas en positiu amb la mesura de les platges i desprès es posen de peus a la galleda.

"BRAVO" PER AQUEST BRAU

La imatge parla tot sola. Va succeir ahir a Madrid en un d'aquests espectacles que aplaudeixen els amants de la fiesta nacional i que cada cop rebutgen més ciutadans. No sabem perquè però el cas és que el toro que era a la plaça va decidir pujar a les grades per veure millor l'espectacle. Potser no sabia que ell era el protagonista, potser desconeixia que era el centre d'atenció, potser va pensar que posant-se entre el public i xiulant passaria desapercebut i se salvaria. Ho va provar però no ho va aconseguir perquè fan les portes massa estretes i havia de pujar per la part més alta amb un cos que pesa massa i unes potes massa curtes.

Ara, aquest valent protagonista de la crònica taurina del diari El País ja està mort però li agraïm que posés la por al cos als qui tenia al davant. A l'esquerre l'ex-alcalde de Madrid, Álvarez del Manzano, una persona que sempre ha destacat per la seva poca valentia. A la dreta, un altre personatge que alimenta aquests crims de les places de braus, amb una cara desencaixada. A la segona fila, tranquil·litat i somriures egoistes tot pensant que el toro no pot fer cap record de salt d'alçada i que elles s'han salvat. Els de sota, pin i pon, ja s'ho faran.
Esperem que, amb els temps, els braus aprenguin a saltar més i millor i que a part de posar la por al cos d'aquests "valentons" els deixin la seva empremta ben marcada. Quina societat més trista i primitiva!

ESPANYA NO VA SOBRE RODES

Mentre Zapatero rep els consells de José Manuel Lara per enganyar els espanyols maquillant la crisi que estem patint tot dient que es tracta d'una desacceleració, les noticies negatives van sorgint com a bolets i deixen al president ben desarmat. La última ens parla de la venda de vehicles. Les matriculacions van caure més d'un 24 per cent el passat mes de maig i la davallada mitjana supera el 14 per cent si mirem les xifres del cinc primers mesos d'enguany. L'atur puja escandalosament cada més, el sector de la construcció i tots els que l'envolten cauen en picat, la inflació al mag va ser la més alta dels darrers onze anys, el carburant i les benzines no paren d'incrementar-se, la cistella de la compra és cada cop més inassequible per butxaques normals ... bla, bla, bla ... i les vendes d'automòbils baixen perquè la gent no té un duro. Doncs que es pensaven?

Anem a la deriva amb un Ministre d'Economia que es posa les mans al cap i ja ha advertit que això de regalar 400 euros serà una utopia i un president del govern que no té la valentia d'agafar el toro per les banyes i cantar les veritats. Si, senyores i senyors, estem en crisi i en una crisi de les bones. Els bancs han tancat les aixetes i la sequera econòmica farà història. Aquí no és possible un transvasament perquè el cabal econòmic està sota mínims a tota Espanya i en el cas de Catalunya, com a motor econòmic de l'estat, se'ns farà una transfusió més grossa que altres anys. Donarem la quantitat de sempre però en rebrem menys de la que ens tocarà. Llegir la premsa en aquests temps és tota una aventura. Cada dia hi ha noticies econòmiques que ens posen la por al cos i més d'un morirà d'un espant qualsevol dia d'aquests. Esperem que sigui del rics que així tocarem més cuixa els pobres.

ESPANYA, EL NÀSTIC I ELS TIGRES

Vist el resultat d'ahir, queda clar que la selecció espanyola farà el ridícul un cop més. La victòria per la mínima contra la selecció del Perú, per 2 a 1 i marcant el segon al temps de descompte, ho diu tot. Si no li poden donar un bon repàs a un equip nacional que existeix perquè en el món del futbol hi ha d'haver de tot, més val que no es presentin a cap competició. No és estrany que fins i tot una coneguda firma comercial regali el 25 per cent de l'import de certa televisió de plasma a tots els compradors en el cas que Espanya passi de quarts. El cicle del "Abuelo Aragonés" s'ha acabat molts mesos abans de començar la Eurocopa però com en aquest país ningú salta de la cadira, seguirà dirigint la selecció per convertir-la en la riota de tot el continent.

També ha fet riure tota la temporada el Nàstic de Tarragona, el meu equip. S'han passat tota la temporada tocant-se allò que no sona, posant a l'afició a cent, perdent més que la roba de color i ara, a les acaballes del campionat, ho guanyen tot i aconsegueixen la salvació. Si ara ho han guanyat tot, abans per què ho perdien? Doncs, ben clar. Perquè han pres el pel a tota la gent que els segueix, a la junta i al mister. Si la decisió del futur fos a les meves mans, liquidava a tres quartes parts de la plantilla com a premi al seu mal joc i pel maltracte que han donat als seus seguidors.

Parlant de seguir, ja puc confirmar que la propera temporada tindré l'honor de ser un dels columnistes d'opinió del Hull City, equip que enguany i per primer cop en els seus 104 anys d'història, ha aconseguit l'ascens a la Premier League anglesa. El Hull, club conegut com els "Tigers" va jugar-se aquest premi a Wembley amb el Bristol City a qui va guanyar per 1 gol a 0 gràcies a la canonada de Dean Windass, jugador de 39 anys i figura indiscutible de l'equip. La meva feina consistirà en veure els partits que jugui el Hull i redactar la corresponent crònica per als seguidors espanyols d'aquest club. De fet, fa temps que dedico part del cap de setmana a gaudir dels partits dels equips de les illes. Ja sabeu que sóc un enamorat del futbol anglès i per tant serà una experiència nova convertida en un nou plaer. La vida és així, oi? plaers i experiències.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -