Archive for de març 2009

EL PORNO I L'ALGUER


O com liquidar dos temes en un sol post. De fet entre el porno i l'Alguer no hi ha cap vincle però ja ho lligarem. La companyia Ryanair ha anunciat la posada en funcionament de nous vols de baix cost amb sortida de l'aeroport de Reus i destinació a diferents punts d'Europa. Aquesta notícia ens ha de satisfer perquè, malgrat sigui amb vols de baix cost, les dependències aeroportuàries reusenques es potencien cada cop més i tenim més a mà el països més propers. Particularment estic molt content del nou vol que unirà Reus amb l'Alguer, a l'illa de Sardenya. Recordo amb emoció la meva primera experiència en aquesta ciutat on encara es parla el català o, més ben dit, una barreja del català i l'italià ben entenedora. L'Alguer té moltes possibilitats i especialment quan se celebra la festa del seu patró, Sant Miquel. La ciutat s'omple d'activitats culturals i de centenars de persones que a més gaudeixen d'un tros de la costa mediterrània on la llum i els colors canvien a cada pas. Una de les meravelles mundials és la posta de sol de l'Alguer i us la recomano mentre espero que amb l'estiu arribi el nou vol alguerès.

Aquest vol potser el podrà utilitzar la Ministra de l'Interior del Regne Unit, Jacqui Smith, qui va demanar fa pocs dies el reemborsament d'una factura de despeses parlamentaries que incloïa pel·lícules porno. Explicat ras i curt el tema és el següent: el govern britànic paga la despesa d'internet particular als seus parlamentaris i la ministra va demanar que li tornessin els diners del seu abonament a la televisió de pagament enlloc de l'abonament a internet. Ja és ben trist que amb el que cobren els hagin de pagar la factura de l'internet que utilitzen per a consultes particulars. En el cas de la ministra, la despesa mensual arriba a les 70 lliures, uns 80 euros. Si multipliquem el nombre de càrrecs parlamentaris per aquesta despesa la xifra és insultant.

Una altra cosa és que ella, a casa seva i amb la tele que paga de la seva butxaca, hagi vist pel·lícules porno. Sent titular de la cartera de l'interior, li va com anell al dit. Com a cirereta del pastís, la ministra ha dit ben clar que ella no va veure aquestes pel·lícules i ha passat el mort al seu home que a més treballa d'assessor parlamentari d'ella. Al final i gràcies a aquesta notícia, hem conegut més a fons els hàbits dels polítics anglesos: malgasten els diners públics amb ela polítics (com el govern Montilla), endollen als seus familiars (com el tripartit) i veuen pelis porques per combatre l'estres (només els homes). Acompanyo aquest post amb una posta de sol fotografiada per un servidor a l'Alguer. N'he buscat una relacionada amb la ministra però era massa "calenta" per un blog apte per a tots els públics.

UNA DE FANTASMES

Tot i parlar de fantasmes, aquest post no parla de política. Fa pocs minuts llegint la premsa del dia he trobat una noticia curiosa i com sempre m'han agradat les llegendes i el món dels castells, mansions i fantasmes, en parlo tot seguit.

Christopher Aitchison és un ciutadà britànic que l'any passat va anar de visita al castell de Tantallon, a Escòcia. Amant de la fotografia, el Christopher va capturar diverses vistes exteriors de l'edifici i de sobte, quan enfocava una de les finestres del castell, va veure la silueta d'un home al costat d'una d'elles. Els qui veien la foto esmentada deien que es tractava d'un muntatge fet pel propi fotògraf i ell defensava la seva innocència en tot moment. Al final la foto s'ha analitzat a fons per part de diversos experts i ells han conclòs que no hi ha cap truc ni muntatge i que per tant la foto és real i no és cap falsificació, ni un maniquí, ni un guia turístic. És un fantasma. Hi ha qui fins i tot s'ha atrevit a assegurar que és el fantasma del rei George V d'Escòcia.

El cas és que aquesta imatge ha estat la guanyadora del Festival Internacional de Ciència d'Edimburg que mostrarà les 250 imatges presentades a aquesta edició el proper mes d'abril. Jutgeu vosaltres mateixos tot veient la foto del post perquè és la foto del fantasma.

EL PACTE DE LES CRISPETES

La democràcia política se'n va a norris. Els dos principals partits de l'estat i les dues comparses que els segueixen ho estan aconseguint. Primer va ser el govern de la Generalitat de Catalunya, després centenars d'ajuntaments i ara el País Basc. Aquesta confusió de llibertat amb llibertinatge polític preconitzada pel PSC amb el suport dels dos grans derrotats a les urnes, ERC i IC-V, va donar el poder nacional a un Montilla que és la riota de tots els catalans i més tard va permetre formar majories d'esquerres a molts municipis on els guanyadors i els més votats pels ciutadans són a l'oposició. Ara, a aquest joc brut s'hi suma el PP. Al País Basc va guanyar el PNV però no podrà governar perquè socialistes i populars, els mateixos que surten barallant-se com el gat i el gos cada dia, han fet un acord per governar. Aquesta és la democràcia que ells entenen, la d'aconseguir el poder al preu que sigui i, fins i tot, pactant amb el dimoni encarnat en la figura del seu màxim rival. La política és com el futbol on els jugadors dels dos equips es barallen al camp, davant dels seus espectadors, i se'n van a sopar junts després del partit. Unir en un sol govern al PSOE i al PP és com ajuntar la fam i les ganes de menjar, un experiment dels que s'han de fer a casa i amb gasosa però que han fet en públic, amb nocturnitat i traïdoria. Ara, analitzant i mirant aquest fet, és quan veus que no te'n pots fiar de ningú i quan cal fer memòria de cara a les properes eleccions municipals, autonòmiques i generals. Ha de ser llavors quan hem de descartar quatre partits i no votar-los. Als qui es passen pel folre la decisió de la majoria els hem de donar de menjar a banda.
Us preguntareu el perquè del títol del post si encara no he parlat de crispetes. Us ho explico. Mireu-vos el vídeo que l'acompanya i comprovareu què succeeix quan uneixes les males vibracions de quatre mòbils. Extrapoleu els elements a la vida real. Els telèfons són els quatre partits que he comentat i el moresc som els ciutadans que votem. Bon cap de setmana.

LE PEN, DE PENA

FOTO: Reacció d'un nen quan el toca un feixista

Si les coses no canvien molt aviat veurem una nova injustícia fruit de les lleis actuals i dels problemes que sempre sorgeixen quan algú parla de reformar-les. El Parlament Europeu està mogut i espantat davant les properes eleccions europees i més concretament en el dia que s'hagi de fer la sessió inaugural un cop celebrats els comicis. Aquest acte l'han de presidir, entre altres, l'eurodiputat més jove i el més gran. El problema és que el feixista Jean Marie Le Pen, fundador i lider de Frente Nacional i de 81 anys d'edat, es vol tornar a presentar a les eleccions i en cas de ser escollit, molt probable, seria l'eurodiputat més gran i hauria de presidir la sessió inaugural.La resta de parlamentaris no volen que això passi i aquesta oposició no té res d'estrany. Le Pen passarà a la història per algunes de les seves frases, gens memorables i del tot polèmiques. Segons ell "la ocupació nazi de França no va ser particularment inhumana" i "les càmeres de gas utilitzades pel regim nazi són simplement un detall de la història de la Segona Guerra Mundial". Com a cirereta final, aquest impresentable sempre ha negat l'holocaust i fa 20 anys va assegurar que "els malats de sida, al respirar, són un perill per l'equilibri de la nació. El malalt de sida es contagiós per la seva transpiració, la seva saliva i el seu contacte. És com una mena de leprós".
Fetes les lleis i amb els problemes que hi ha per canviar-les, el feixista Le Pen serà a la presidència de la sessió inaugural i els dia després ningú ho recordarà. A la història del món Le Pen serà, senzillament, un detall molt lleig.

EL VAMPIR DE VENÈCIA


Els vampirs són sempre un bon recurs per a escriure i omplir fulls als diaris. No és d'estranyar que alguns investigadors utilitzin aquest recurs per a vendre millor les seves troballes i més si tenim en compte que l'arqueologia i l'antropologia són uns camps (oficis) que cada cop estan més de moda i tenen més llicenciats preparats per a rebuscar, amb tacte i un bon pinzell, les entranyes de la terra. Potser per això apareixen noticies com la que ens arriba d'una de les illes venecianes, Lazzaretto Nuovo, on uns investigadors han trobat unes restes d'una mòmia que asseguren que pertanyen a una vampiressa. El cas és que el cap de l'esquelet de la suposada femina descendent de Dràcula porta incorporat un totxo entre les mandíbules. Els investigadors italians diuen que li van posar per evitar que, un cop morta, s'alimentés de les víctimes d'una plaga que va patir la ciutat de Venècia i les illes del voltant, entre elles Lazzaretto Nuovo, ara fa 400 anys.

Els autors de la troballa asseguren que en aquella època, al segle XVI, existia la creença que els vampirs eren els culpables de plagues com la pesta negra. També expliquen que els enterramorts que reobrien les fosses ara fa quatre segles es trobaven molt sovint amb cossos inflats, sang a la boca i els cabells intactes i en estat de creixement. Aquesta llegenda urbana ha servit als nous treballadors d'aquests cementiris centenaris i abandonats, els arqueòlegs i antropòlegs, per a crear-ne una de nova tot ampliant la ja existent. Per si la notícia fos poc impactant i mancada d'arguments sòlids, els investigadors diuen que la vampiressa del totxo a la boca era enterrada al mateix cementiri on hi ha les restes del pintor italià Tiziano, mort justament de pesta negra.

Ara només falta esperar uns mesos per a comprar el llibre que se'n farà d'una història surrealista que serà inflada, com si d'un cos d'un vampir es tractés, per arribar a les llibreries ben fresca, com la sang que xuclaven aquests éssers i que ara serà de nou xuclada, quatre segles després i en format de cartera i euros, a les noves víctimes. Serà Dan Brown el mestre de cerimònies que convertirà en best seller aquesta història? De moment la premsa italiana ja ha donat un nom molt comercial per al llibre tot parlant de "Il vampiro di Venezia".

KOSOVO I LA BARCA SENSE REMS


El cas Kosovo és una mostra més del desgovern de ZP navega en un oceà anomenat crisi amb una barca esquerdada i sense rems ni motors. El viatge de la Ministra Chacon per comunicar a les tropes espanyoles instal·lades als Balcans que tornaven cap a casa i la conseqüent desautorització que la desacreditava a ella i la resta de govern, posa de manifest que cal un canvi immediat. No sé qui ha d'entrar enlloc dels que hi ha però si sé, ho sabem la majoria, que els que hi ha ara no serveixen. Fa mesos que no saben què fer amb la crisi, tenen ministeris absurds i sense acció política i altres carteres dirigides per persones que no estan preparades. En ZP sembla un nen amb els ulls tapats i un pal a la mà tot buscant la cassola plena de caramels per trencar. Zapatero dóna cops de cec i li van passant els dies plens de por per als ciutadans que veuen com l'atur creix i no hi ha remei possible per superar un cop que fa trontollar tot el país i ens ha deixat xafats. Ara més que mai guanya rigor aquella frase del gran Groucho Marx: La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados.Als qui ara ens desgovernen els recomano que enlloc de portar les tropes a Espanya marxin ells a Kosovo i deixin respirar tranquils. ZP i els seus, com més lluny millor.

HO NOTO, HO SÉ.


Ja s'acosta el bon temps, l'època màgica del sol i els dies llargs, de la piscina i la cervesa fresca, de més temptacions i menys pecats negats, de descobrir que la vida és millor com és intensa, de parlar amb els veïns que a l'hivern es tanquen a casa com si fossin escarabats. Ja arriba la bonança personal, el temps de suar sense que et facin suar, el moment de parlar amb ganes, el d'escoltar música a un volum normal sense la por de molestar, el de mirar la tele a la fresca. Ho noto, ho percebo, se sent., arriba ja. No sóc cap amant de la calor però amb ella, passi el que passi, succeeixen coses bones. Enguany em podré banyar i conversar mentre em mullo sense cap problema. No escric, de moment, cap nou llibre. Al·leluia, ja és aquí, a la cantonada, el canvi horari, un nou temps, una nova cambra vital, un nou alè vital. De regal, com qui no vol la cosa, el gran Leonard Cohen en un dels seus darrers concerts. 74 anys i vital com sempre, essencial, imprescindible.


REGALO 1.500 EUROS A QUI HO ENCERTI


Poesia visual, com el mestre Joan Brossa. Regalo 1.500 euros a qui trobi 7 diferències entre la primera imatge i les dues posteriors. Ja sabem de quin pal van (mai millor dit) però malgrat tot, hi ha alguna cosa a parlar, alguna reflexió a aportar per evitar que aquests troglodites, els mateixos que ens paren a les carreteres (un cop fet el seu cafè per tornar a ser agents de la nostra seguretat ... jajaja) que els faci més "normals" i menys "estratofèrics". Semblen la polícia de la Champions i són de primera "Castellana".
I ara, trobem a faltar als "hombres de verde", oi?. Feu clic sobre aquesta imatge si la voleu ampliar. I penseu que aquell que encerti les 7 diferències guanyarà 1.500 euros.
NOTA: Hi ha una errada a la primera foto que ha trobat l'Agnès. No és de fa 2.000 anys, en té uns quants més.

LA CULPA ÉS D'EN TIBAU


La jornada d'ahir va ser senzillament apassionant però ha tingut les seves repercussions. El joc literari proposat pel Jesús M. Tibau al seu blog, el joc número 100, ens va permetre navegar per una seixantena de blogs de tota Catalunya a la recerca, sempre críptica perquè era un joc, de llibres i autors. Cada blog participant havia triat una obra i un escriptor i havíem de saber les dues coses llegint el primer fragment del llibre penjat pel blocaire i amb l'ajut d'algunes pistes. Fer aquest recorregut provocava sentiments que cavalcaven entre la felicitat i la desesperació. Felicitat de saber a la primera de quin llibre es tractava i desesperació en aquells casos on el jeroglífic del blocaire et dificultava la feina. Sigui com sigui, de moment he esbrinat una quarantena de títols i crec que els propers dies podré incrementar la xifra. Fa bastants anys La Vanguardia va proposar un joc tot repartint un qüestionari amb 20 preguntes sobre temes generals. Tenies pocs dies per entregar les respostes i només les aconseguies amb ajuda de les enciclopèdies que tenies a casa. Llavors l'internet era un somni i la realitat es dibuixava sobre el teu llit i la taula d'estudi, els dos indrets que omplies dels llibres per buscar les solucions. El joc d'ahir del blog del Tibau em va recordar molt aquella experiència del diari. El cas és que passades les hores he comprovat que he hagut d'omplir de nou el despatx de llibres que anava traient i deixant a terra o sobre la taula i de pas he comprovat que n'hi havia molts que no calia deixar-los a terra perquè ja hi eren. Aquesta és la repercussió del bon joc d'en Tibau.

Me n'he adonat que tinc la casa plena de llibres apilats, amagats, guardats en caixes, desordenats i en moltes altres condicions. Ahir vaig trobar llibres que ni recordava que els tenia i avui he redescobert llibres que buscava i que ja donava per perduts. Per això he decidit informatitzar la meva biblioteca personal. Ho vaig fer fa uns quants anys però no sé on para el CD o sigui que ara, per culpa d'en Tibau, ho tornaré a fer. La foto que acompanya el post és un muntatge dels racons de casa que amaguen llibres. Començaré informatitzant els que tinc a terra del despatx (foto 1) i seguiré pels dels prestatges (2 i 4). Després faré el mateix amb els del menjador (3) i acabaré amb els que hi ha al pàrquing. Uns (6 i 8) són les restes del trasllat que vaig fer fa quatre anys de Tarragona a Cambrils. Els altres (5 i 7) van arribar a casa després que la meva mare em digués un dia: nen, com fa anys que ja no vius a casa potser que prenguis els llibres de la teva habitació, oi?. La culpa és d'en Tibau però gràcies a aquesta culpa posaré ordre a un bé que, per a mi, és molt preuat i quasi vital.

COL·LABORACIÓ AMB EL 100è JOC LITERARI


El blog Tens un racó dalt del món arriba avui al 100è joc literari, i per a celebrar-ho em plau col.laborar amb el següent text:

“El mugró dret es veu lleugerament més aixecat que l'esquerre, però els dos pits buits descansen sobre els plecs de l'estómac; el pubis té el color i les vetes del marbre blanc; els braços cauen desmaiats al llarg del cos. Té el cabell apegalós i esbullat perquè s'acaba d'aixecar del llit i mira atentament un dibuix que va fer la seva néta quan era petita i que fa més de vuit anys que penja al menjador, en un marc de fusta verda al costat de la prestatgeria. Està tranquil·la i quieta, sense cap senyal de crispació ni sofriment, però quan la seva filla la veu li ve a la ment, com una fuetada, la imatge de la nena que corre per la carretera, nua i descalça, la cara desencaixada per l'horror, fugint de la bomba de napalm".

Aquest és el fragment inicial del llibre que heu d’endevinar. Per tal de facilitar-vos la feina us regalo com a pista la portada del mateix llibre on he esborrat el nom de l'autor o l'autora i el títol. Hi sumaré una segona pista: El nom de l'autor o autora és molt català i el títol del llibre té relació amb el temps. El nom de l'editorial és molt dur i solid, com el cognom de la persona que va escriure el llibre.

Trobareu les instruccions per a participar en aquest joc en AQUEST ENLLAÇ . Allí hi veureu la relació de blogs que hi col·laborem i des d'aquest blog podreu iniciar el viatge per la xarxa on caldrà que esbrineu altres pistes. Podreu obtenir punts per al sorteig mensual que, en aquest cas, és un lot de llibres de Cossetània Edicions, i qui encerti més fragments inicials aconseguirà, a més i sense sortejos, un dels llibres del Jesús Tibau dedicat.
17 de març 2009

100 JOCS, 2 ANYS, 1 TIBAU.

No es pot negar que a la xarxa hi ha blogs amb una gran repercussió social i mediàtica, espais que desperten l'interés de centenars de persones i que tenen la virtut d'interactuar i fer participar als seus lectors. El blog Tens un racó dalt del món és un dels casos que comento, un fenomen de la catosfera que va néixer i camina amb força de la mà de l'escriptor Jesús M. Tibau. Una de les virtuts del Jesús és la seva constància en mantenir vius tot un reguitzell d'espais setmanals o amb altres periodicitats com les seves desdefinicions, les degustacions d'altres blogs, les cares del món, les cròniques i critiques de llibres i el seu joc literari que avui ocupa aquest post. Aquest dimecres dia 18 el Jesús M. Tibau penjarà al seu blog el joc literari número 100. Això vol dir moltes coses però la primera, seguint amb allò de la constància que deia al principi, que ha estat dos anys, setmana rere setmana, mantenint un espai que arriba a una xifra màgica i que, com marca la tradició, portarà premis incorporats. Aquest dimecres molts blogs col·laborarem amb el del Jesús posant-vos a prova i penjant el fragment inicial d'un llibre i unes quantes pistes. Els qui vulgueu participar podreu entrar al blog del Jesús i mirar quins altres blogs hi participen per entrar a cadascun d'ells i intentar esbrinar de quin llibre parlen. Qui més llibres endevini s'endurà els premis que podreu consultar al blog d'en Tibau. Aquest blog serà un dels participants i per tant us proposaré que encerteu un llibre amb una imatge i tot un seguit de pistes. Des d'aquí vull felicitar al Jesús per aquests 100 jocs i per aquesta il·lusió que posa diàriament al seu blog, tot un referent a Catalunya. Enhorabona Jesús!


Aquesta segona imatge que veieu pertany a un guardó que vaig entregar l'any 2007 a aquells espais que més segueixo i que qualifico com a "espais molt interessants". Al llarg del dia miro mots blogs però, com tots vosaltres, a alguns hi entro més sovint que als altres sigui per un o altre motiu. Aquests espais que considero interessants van rebre el primer guardó o distinció amb una votació popular ara fa dos anys i en aquesta segona entrega he decidit fer jo mateix de jurat. No és cap premi, és un reconeixement a aquells i aquelles que us preocupeu pel vostre espai quasi a diari i/o que m'heu sorprès i captivat amb els vostres escrits. Enguany entrego aquest banner als següents blogs:

Tens un racó dalt del món (Jesús M. Tibau) · Ara Mateix (Zel) · Publicidad en escabeche (M.Z) · Agnés Setrill (Agnès) · Catalans reaccionem (Carme) · Diari de la Mar (Mar Roca) · Connexions (Tondo Rotondo) · Salvatblog (Jordi Salvat) · L'illa dels Monstres (L'illa) · La Garrofa de Mont-Roig (Mon) · Apa Noi (Apa Noi) · Terra de Llibres (Bajoqueta) · Confessionari mental (El Mossèn) · La Casa de Pinel (Pinel) i Pedra Foguera (Esther). Si voleu posar el banner al vostre blog, feu clic a sobre i el típic "copy-pegui".
16 de març 2009

ÀUSTRIA: JUSTÍCIA INJUSTA


Amb voluntat tot és possible, sempre ho he pensat. Amb voluntat es poden canviar moltes coses i fins i tot les lleis. Si no hi ha aquesta voluntat, ni ganes ni allò que s'ha de tenir quan es parla de justícia, mà dreta i coratge, tot segueix igual i la mateixa justícia acaba decebent i sent injusta. Dic tot això perquè considero indignant que Josef Fritzl, el popular "monstre d'Amstetten" sigui jutjat sabent que, com a molt, li poden caure 15 anys de presó. A Àustria les penes no es poden acumular i com és acusat de quatre delictes diferents només podrà pagar pel que tingui la pena més alta. Si es demostrés l'acusació d'homicidi li podria caure la cadena perpetua però, coses de la vida, és el que menys poden demostrar perquè mai han trobat el cos del fill que ell li va fer a la seva pròpia filla cos i tampoc hi ha proves. Els polítics i jutges austríacs han tingut mesos i mesos per modificar amb caràcter d'urgència una llei absurda que permetrà a aquest monstre sortir al carrer d'aquí a 15 anys a molt estirar. Malgrat el temps que han tingut, no hi ha hagut voluntat. Que s'ho facin mirar i de pas, parlant de mirades, que li treguin de les mans l'arxivador que duia Fritzl avui i que mostrin al món la seva cara un cop més.

ZAPATERO "DAME ARGO"


Posats a demanar i com som pobres, li demano a Zapatero que em doni diners, una petita almoina per afrontar amb més dignitat aquesta crisi que malmet al meu sector, el dels ciutadans senzills de carrer. Si ha donat diners als bancs i els bancs se'ls han quedat, regali euros a la resta. Zapatero "dame argo po favó". Escric aquesta ironia, gens fina, després de llegir que el sector de l'automòbil vol que ZP els ajudi amb 560 milions d'euros per ajudar a vendre més cotxes. Els qui més s'han forrat tots aquests anys de bonança, després dels constructors i promotors, acaben pidolant com a miserables. Ja nomes ens faltaria que ara els facin cas i els donin els diners. I qui serà el següent en demanar? Els fabricants de rentadores? Els d'equips de música? les discogràfiques? la SGAE?
Si no venen cotxes que se'ls mengin que bé que n'han venut a dojo durant molts anys i si volen evitar despeses que divideixin els guanys i paguin les nomines amb ells. Posats a fer humor de la desgràcia, us regalo aquest spot publicitari que considero espetarrant.


JA SÓC DEL CLUB RENFE


Des d'avui ja formo part del club d'usuaris de Renfe cabrejats i desesperats. Dues hores i deu minuts per anar de Reus a Barcelona-Gràcia i dues hores justes per tornar. Els dos viatges en uns trens més aviat antics i bruts amb l'absència del revisor i la presencia de dos treballadors d'una coneguda empresa de seguretat vigilant que la gent no poses els peus al seient del davant. Kafkià i surrealista. Ens treuen uns trens, altres ens els fan sortir únicament des de l'estació de l'AVE o TAV i els que ens deixen van lents com a rucs.

ADÉU A LES ARMES, QUINS MALS ACTORS.


M'ha sobtat molt la notícia del tancament definitiu, amb el desmantellament de les instal·lacions inclòs, del Museu d'Armes de Tarragona. Aquest espai, ubicat al principi del carrer La Nau, aplegava una immensa col·lecció de fletxes prehistòriques, escopetes de caça, espases de la Guerra del Francès i de l'època del General Prim i altres peces de foc arribes de l'Àfrica. També hi havia el vestit de gala d'un capità de la Guàrdia Civil que va residir a Tarragona o un acordió centenari de la guerra de Cuba. El Museu de les Armes era propietat privada del seu fundador Martí Vergés, i actualment l'ajudava el seu fill. El cost econòmic de mantenir obert aquest espai, sumat a la passivitat i silenci dels diferents ajuntaments que ha tingut la ciutat de Tarragona els darrers anys, ha provocat el tancament del Museu.

En Martí Vergés pare, de 80 anys, l'ha hagut de tancar fastiguejat i fart d'enviar cartes al consistori on demanava un petit ajut econòmic o que el Museu d'Història se'n fes càrrec del seu. Vergés va pensar que ara, amb el canvi de color polític a Tarragona, les coses canviarien. Vergés va estar esperant un any i mig i el silenci va continuar. Vergés ha acabat tan fart d'aquesta ignorància cap a la seves demandes que fins i tot ha marxat a viure fora de Tarragona. Abans de marxar ha enviat una carta a la regidora responsable de Patrimoni de l'Ajuntament de Tarragona on li canta les quaranta i ha deixat clar que "el tancament del seu museu serà una nova oportunitat perduda per la seva ciutat que ja va veure com el llegat deixat per l'Agapitu Franqués, Ca l'Agapito, o la col·lecció de carruatges de Jordi Rovira, no es musealitzaven i quedaven en no res". La carta la podreu llegir al Diari de Tarragona d'ahir dilluns i no té desperdici.

Un servidor ha tingut la possibilitat de visitar el Museu d'Armes en dues ocasions i us puc assegurar que tenia peces molt importants i una historia darrera. No era el Museu dels Horrors perquè les armes han estat presents sempre al món i per tant formen part de la seva història. Era un llegat que calia conservar i que ja ha dit adéu per sempre. Per culpa d'uns i el silenci dels altres hi ha trens que passen i no els agafem, monuments romans que són patrimoni mundial i estan tancats i plens de brossa, restaurants que es tanquen i s'enderrocaran perquè mai s'haguessin hagut d'obrir. Qui dies passa anys empeny.

L'ANNA, EL JESÚS I EN NARCÍS

Els tres protagonistes del post d'aquest post tenen en comú la seva joventut, el bon gust i la música. Els tres canten, els tres ho fan bé i els tres pertanyen a aquesta nova generació musical catalana que creix amb força i arribarà molt lluny.

L'ANNA

La primera protagonista és l'Anna Roig. Aquesta jove de Sant Sadurní d'Anoia s'acompanya del cinc musics del grup L'ombre de ton chien i canta en català i en francès. Fa tres anys que porta les seves cançons pels escenaris catalans i ara presenta un disc fresc i de molta qualitat. Ja han gravat el primer videoclip i van fent concerts a diferents indrets. Jo l'aniré a veure el proper 22 de maig a Vilafranca del Penedès on, en altres temes, escoltaré el single "Je t'aime" que m'ha captivat des del primer moment. Aquí teniu el vídeo.

Anna Roig a MySpace · Blog de l'Anna Roig

EL JESÚS

El segon cantant que us presento es diu Jesús Fusté i és de les comarques de Tarragona, de Pradell de la Teixeta, la porta del Priorat. El Jesús porta als escenaris poesies de poetes de la zona i temes propis. Els seus espectacles, amb un clar toc mediterrani, cavalquen entre la tranquil·litat d'unes notes tendres i els ritmes més vius que fan ballar al públic. El riu és el fil conductor del segon treball del Jesús que porta per nom "Lletres d'aigua" i que viatjarà per tot Catalunya. Al Jesús l'acompanyen quatre músics (guitarra, saxo, bateria i contrabaix) i fa poc ha enregistrat un videoclip d'un dels temes del disc. De moment i com a tast, aquí teniu el Lletres d'Aigua en versió dosificada, gota a gota.


Web oficial · Jesús Fuste a Myspace

EL NARCÍS

El tercer jove que ocupa aquestes linies és el Narcís Perich i la Caravana de la Bona Sort. El Narcís és d'Alella i ha enregistrat quatre treballs discogràfics. L'acompanyen set músics que aconsegueixen crear una autentica festa sobre l'escenari. Els ritmes de les cançóns del Narcís enganxen molt i les lletres parlen de temes quotidians amb un tracte, depenent de la cançó, tendre o divertit. He descobert la seva música fa ben poc i ja n'havia parlat en un altre post fa poques setmanes. El proper 21 de març el podrem escoltar a la Plaça Major de Montblanc. Aquest és un dels seus vídeos.

Web oficial · Narcís Perich a Myspace

TAL FARÀS, TAL TROBARÀS


No es pot demanar respecte si qui el demana és el primer en no respectar. No es pot parlar de complir la llei si qui la fa complir se la passa pel folre. No es pot preconitzar el civisme si qui el preconitza és el primer incívic. No, no, no, no anem bé. La foto que us regalo avui en aquest post l'he fet aquest matí al davant de l'Ajuntament del poble on visc. Com veureu, la Policia Local del municipi en qüestió ha decidit infringir les normes. Ja fa molts i molts dies que el magatzem de vehicles immobilitzats amb el cep és a sobre de l'aparcament de les motos de l'institut que hi ha a la zona. Ho podreu observar a les dues imatges que podeu ampliar. I després demanen civisme, respecte i bona conducta. Per als qui no respecten les seves pròpies regles hi ha una pàgina web molt interessant. Es diu aparcascomoelculo.com i tens la possibilitat d'imprimir aquesta nota i posar-la al vehicle infractor.
I molt aviat... primer capítol de la sèrie TV CAUDILLO I PINOTXOLÀNDIA, diversió assegurada.

A VEURE QUI LA FA MÉS GROSSA


L'Ameneh Bahrami és una dona iraniana que l'any 2004 va quedar cega i amb la cara cremada per l'àcid que li va llençar a sobre el seu rostre un home que es volia casar amb ella i que l'Ameneh va rebutjar. Ara, cinc anys més tard, la justícia iraniana ha decidit jutjar el cas i ha decidit que s'apliqui la popular Ley del Talión que és la que aplica aquella màxima de "qui la fa, la paga".La sentencia del tribunal diu que l'agressor de la dona ha de quedar cec com ella i que serà ella mateixa qui li llenci deu gotes d'àcid als ulls per a deixar-lo invident. Com ella no podrà perquè no hi veu, pot delegar en una altra persona i segons l'Ameneh, hi ha molts voluntaris disposats a fer-ho en nom seu. La dona, que actualment viu a Espanya on ha estat sotmès a diverses intervencions quirúrgiques en un intent de refer-li la forma de la cara cremada, diu que ell, ara el seu botxí condemnat, encara tindrà la sort de ser anestesiat abans que li omplin els ulls d'àcid per evitar el patiment que va tenir ella. Segons la llei iraniana, l'Ameneh podrà cegar-li un sol ull però si paga 20.000 euros el podrà deixar del tot invident. Això del preu respon a les lleis actuals de l'Iran on una dona val la meitat que un home i d'aquesta manera els dos ulls d'una dona equivalen a un ull d'un home.

Explicada aquesta història kafkiana i del tot anormal en ple segle XXI, anem a fer les preguntes i deduccions pertinents. A mi, particularment, em sembla una autentica salvatjada que un desgraciat de la vida malmeti la d'una altra persona per cap motiu. El que ja ratlla el surrealisme és la sentencia del tribunal i el preu de mercat que té en aquell país el sexe d'una persona o una altra. Sempre he sentit aquella frase que diu "allò que vulguis per a tu, no ho desitgis als altres" i justament per això no entenc res en aquest cas. On s'ha vist que es pugui aplicar aquesta Llei del "ojo por ojo" en aquests temps? Qui és capaç de posar preu a una vida humana? Qui s'han cregut que són els iranians per donar menys valor a una dona que un home?

No me'n puc avenir, ho sento molt. Això em supera amb escreix. Quin fàstic de món!

LA COVARDIA POLÍTICA


Hi ha polítics que no es mereixen haver ocupat el càrrec que han ocupat al seu moment. La decisió que ha pres Emilio Pérez Touriño dimitint com a Secretari general del Partit Socialista de Galícia em sembla una falta de respecte molt important i un menyspreu cap als seus votants encara més gran. Touriño ha estat gran perdedor de les eleccions gallegues i com no pot tornar a manar, plega i deixa al seu partit. Gaspar Llamazares va cometre la mateixa covardia a les eleccions generals del març de 2008 i molts altres perdedors han fet el mateix. Com ja no els caurà la super-paga a final de mes, no tindran influencies, ni cotxe oficial ni tanta importància, se'n van passant de tot. Això si, els que el tenen mantenen el seu escó al Congrés dels Diputats que és l'altra super-paga o, en cas contrari, altres petits càrrecs i la presencia a diversos consells d'administració de caixes, bancs i altres empreses. Si tinguessin allò que cal, dignitat, aguantarien a l'oposició cobrant una quarta part del que ara cobren perquè així ho ha decidit la majoria del poble. Però no, aquí fan el que volen i anem veient com és cadascú i quin peu calça. Touriño, bon vent i barca nova.

JO NO SÓC ...


Aquest dilluns Media Mer(media Markt) ens tornarà a enganyar. Sumarà als seus preus un 25 per cent i ens dirà que no ens cobra l'IVA. Maco, maco. Per cert, ara SI, és el post més curt d'aquest blog.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -