UN GUIÓ ESCRIT I UNA ESCENA FRIKI.

Ja sé que algú se'm pot enfadar però, o ho dic o rebento. El numeret de la candidatura de Tarragona als jocs mediterranis del 2017 ja m'està cansant i m'ha acabat la paciència per les formes i no pel seu contingut. El viatge de la delegació tarragonina a Madrid podia haver estat molt més senzill i la delegació molt menys nombrosa. Bàsicament perquè estava tot dat i beneït o, com diu avui el Punt, el guió ja estava escrit. Ens deien que la de Tarragona era la candidatura que tenia més possibilitats, que estava molt ben posicionada, que les coses s'estaven fent bé...

Home! però si no hi havia cap més candidatura espanyola! Així, no calia un numeret d'aquesta magnitud, no feia falta tanta gent a los madriles ni la friki-escena de l'alcalde lloant la feina feta i sent rebut per desenes de persones (cinc desenes) que a més són voluntaris de la candidatura.No dubto que gent com el Salvi Guinart i el Pere Valls han fet una molt bona feina com a ambaixadors de la ciutat a moltes i moltes reunions i viatges. Dels altres integrants de l'equip directiu no en parlaré perquè seria perdre el temps i gastar espai en aquest post. Dit això, vaig a fer de vident i a ser realista.

Tarragona no acollirà els jocs del mediterrani del 2017. Per ubicació geogràfica, l'organització que decidirà on es fan aquests jocs escollirà una de les candidatures més properes a la ribera sud de la mediterrània. Al 2005 ja es van fer a Espanya (Almeria), al 2009 es faran a Itàlia i al 2013 a Grècia. És lògic pensar que si les candidates pel 2017 són Trípoli (Líbia), Mersin (Turquia) , Rijeka (Croàcia) i Tarragona (Espanya) la guanyadora sigui qualsevol de les tres primeres i especialment la ciutat libanesa o la turca. Us diré més: si al final es tria la candidatura de Tarragona em faig monjo a Montserrat o Santes Creus. En aquesta vida s'ha de ser realista i sincer perquè si es juga d'aquesta manera, s'acaba com el Pupas que jugava sol, feia trampes i perdia.

MÉS BLOGS, MÉS DIGITALS

Feia temps que no comentava les novetats que vaig incorporant a les seccions dels espais més interessants (blogs que segueixo) i a altres apartats com el de premsa on he anat incorporant diaris digitals de diferents indrets de Catalunya o d'Europa. Els darrers mesos la secció de blogs ha crescut molt notablement amb incorporacions importants de blocaires com la M.Z, Esther, Agnès, McAbeu i tants altres. La secció de digital s'ha internacionalitzat i hi he sumat premsa italiana, alguna de francesa i altres del nostre país. Són mitjans que vaig descobrint mentre viatjo per la xarxa i, en el cas dels italians, que dirigeixen persones que he conegut recentment en persona i amb les quals mantinc una molt bona relació. Ara hi podeu llegir mitjans en xarxa com el Diari de Menorca, Diari de Mallorca, Penedès Digital, el Capgròs (Mataró), diari del Maresme, Diari d'Osona, Il Golfo d'Ischia, Il Giornale, Il Corriere di Fermano i el Montpellier Journal entre altres.

També tinc previst ampliar el nombre de webcams en directe i la secció de turisme dedicada a oficines nacionals de països poc coneguts. Fa una setmana em van entrevistar a la secció de blog d'Ona La Torre i, com sempre faig, vaig recordar que tinc aquests espais que et permeten estar al dia sense canviar de loc web. Amb un sol clic, tens tot el món a l'abast. Us convido a fer una reüllada a aquestes seccions. Properament seran encara més extenses. De pas vull recordar que el proper mes de juliol farà dos anys que vaig posar en marxa aquest blog i el dia en qüestió hi haurà festa grossa. Intentaré penjar un post cada mitja hora durant 24 hores. Fins i tot podria ampliar aquesta oferta i posar un post, amb la vostra col·laboració i les vostres demandes pel que fa als temes a parlar, cada quart d'hora. Ja ho veurem però penseu en aquesta idea que, passi el que passi, serà molt participativa.

2017, DE TOT EN DIUEN LEMES.

Amb el màxim respecte als meus amics Salvi Guinart i Pere Valls, membres de la candidatura Tarragona 2017 i vicepresidents de la mateixa, confesso que sóc un mortal més que no entén la nova campanya d'aquest col·lectiu per a fer promoció de l'esdeveniment i que han batejat amb el nom de "Tarracajorrani". Com a professional de la comunicació i el màrqueting, ni l'entenc ni sé per on agafar-la. De fet, vist el vídeo elaborat pels propis responsables de la candidatura, un 99 per cent dels enquestats no saben pronunciar la paraula a la primera i un cop pronunciada segueixen sense entendre-la. L'1 per cent restant pertany a les voluntàries del Tarragona 2017 que, cada minutet de vídeo, surten per dir la parauleta màgica sense problemes. Es nota que el màrqueting de la candidatura tarragonina té llacunes, moltes i molt grans pel que hem vist, i em sap greu per la bona gent que impulsa el projecte.
No poso en dubte que Tarragona sigui escollida per acollir els jocs mediterranis del 2017 i més ara, en plena crisi, on més d'una de les candidatures que s'hi van presentar es voldrien fer enrere per evitar pensar com afrontar les futures despeses prèvies si són escollides. A Tarragona som així. Volem optar a ser capital de la cultura europea el 2014 i tenim un sol teatre (dos a l'estiu si sumem a la llista el Camp de Mart) i optem per impulsar una candidatura als jocs olímpics intentant motivar als ciutadans amb lemes críptics i absurds. Amic Salvi, amic Pere: poseu ordre a aquest desconcert d'imatge i demaneu als creadors del lema més efectivitat i menys invents. De pas, que us posin el cap en safata abans que sigueu vosaltres els qui els hi talleu. Les coses, com més clares molt millor. Aquí teniu el vídeo i ... sort.

TEMPTACIONS DE LUXE

La música, una de les meves principals passions, em regala sovint instants irrepetibles, sensacions úniques, regals breus que em traslladen a nous horitzons, que em transporten a indrets on tot va millor, on tot és possible. Sóc un amant de les melodies i col·lecciono especialment bandes sonores de pel·lícules, música folk i tot allò derivat o que envolta a un moviment que es va batejar com a "new age" i que ha tingut tantes derivacions com s'ha volgut. Potser el new age no és pare de res o potser és pare de tot. El minimalisme, moviment proper a aquest que comento, també m'apassiona. No em posaré a dir noms dels músics i compositors d'aquesta "nova era" que m'agraden però si us citaré alguns dels que he vist en directe: Michael Nyman (amb entrevista inclosa), Wim Mertens (amb entrevista inclosa), Philip Glass, Suzanne Ciani, Balanescu Quartet i Oystein Sevag.

A la meva llista de preferits hi sumo a partir d'ara al Robert Bonet, un dels principals exponents del que s'anomena "la nova simplicitat", un nou genere que beu i s'alimenta dels altres dos però que té la seva pròpia essència. El Robert no és cap desconegut en aquest moviment musical que s'impregna de les arrels musicals més bàsiques amb melodies senzilles i molt tendres. El Robert té 25 anys però una llarga trajectòria al darrere. Temptacions és el seu darrer treball, una petita joia molt ben treballada i polida fins quasi a la perfecció, una perla en aquest oceà musical tan immens i divers que ens inunda i omple. La seva música em recorda a altres compositors que també em tenen captivat: Yanni, George Winston, Penguin Cafe Orchestra...

Us recomano tres coses: que visiteu la seva web i el seu myspace, que veieu amb calma aquest vídeo que acompanya el post i que, si teniu temps, el gaudiu en directe amb el seu Temptations Tour. Actuarà al Momentum de Reus (Carrer de la Font, 13) el proper dissabte 9 de maig a partir de les set de la tarda. Dies després, el 21 de maig, el podreu veure al Metropol de Tarragona.

TOT S'ACABA I TOT COMENÇA

Unes coses acaben i altres són a la cantonada. Els deu dies de relax al càmping Torre de la Mora s'han esgotat aquest diumenge. Ha estat una experiència fantàstica. La mobilhome on hem estat aquests dies era just davant del mar i des d'allí hem vist com s'amagava el sol, com tornava a néixer de bon matí (mireu la foto feta per la Mar) i, fins i tot, hem viscut en directe la tempesta de la matinada del diumenge. Tot i ser de càmping hem fet vida quasi normal a nivell laboral. S'ha anat a treballar o s'ha treballat amb el portàtil, vam ser a Tarragona la diada de Sant Jordi i vam gaudir dels amics que van venir a sopar a la nostra mobilhome. Aquesta estada de relax també ha servit per a comprovar l'abast de la crisi i la seva afectació a les butxaques dels ciutadans en els seus moments d'oci. La nit del València-Barça els bars de la zona eren plens com sempre, el càmping tenia un nivell d'ocupació molt alt i els seus usuaris han seguit comprant allò de sempre al seu supermercat. El nombre de rulots i tendes d'acampada que es planten a principis de temporada no ha davallat i els caps de setmana els carrers del càmping eren plens de nens corrent i pares parlant. Es nota que la gent, amb la crisi, no vol deixar de gaudir i destina diners a l'oci. El super no és car i el lloguer de les places per situar les caravanes i tendes o el lloguer de bungalous i mobilhomes no s'ha augmentat. Tot ajuda.
En tot cas, els deu dies s'han acabat i aquest dilluns toca iniciar una nova experiència professional. El repte és important i l'agafo amb molta il·lusió. Treballaré de matí, jornada intensiva i tindré les tardes lliures. Les dedicaré, com fins ara, a mantenir ben viu aquest blog, a devorar llibres, a les tasques de president de la comunitat i a altres funcions relacionades amb la política, una de les meves principals passions. En aquest sentit, aviat hi haurà sorpreses. De moment això és tot. Mireu la foto de la sortida del sol, gaudiu-ne.

LA CALMA OBLIGADA

Hi ha moments en què has de desaparèixer abans que el teu propi entorn et mengi. Parlo dels moments en què tot et va en contra i res et surt com vols. Ès just quan te'n adones que et fan falta unes jornades de descans, una setmaneta perdut al mig del bosc o davant la mar, un kit kat sense donar explicacions i amb el convenciment que a la tornada tot serà millor. Per aquest motiu vaig desaparèixer aquest passat divendres i continuo missing, perdut. Pendent d'iniciar un nou repte professional, serà a partir del proper dia 27 d'abril, gaudeixo de deu dies de calma al meu càmping favorit, el Torre de la Mora. Va ser idea de la meva dona i la va encertar de ple. Som en una mobilhome situada davant de la cala principal. Tenim el mar a deu metres i el sol sobre els nostres caps. Al bosc on plego espàrrecs cada mati hi arribo a peu en cinc minuts i el super, molt ben assortit, el tinc a cent passos. Em dedico a no fer res que no vulgui i vaig a impulsos segons els desitjos del meu cap i el meu cos. Quan s'acabin aquestes minivacances ja farem el que toqui però fins llavors farem el que ens roti. De moment, aquesta tarda tinc hora a Ona La Torre. L'amic i blocaire Jordi Salvat em va convidar al seu espai d'entrevistes sobre blogs i un servidor hi anirà encantat. Serà a partir de les sis de la tarda al 107.0 de la FM. Demà ja veurem perquè demà ningu l'ha vist. Ara, fins que es faci l'hora de l'entrevista, tanco el portàtil i vaig al bosc a fer els espàrrecs pel remenat del dinar.

LA SIMFONIA D'INTERNET

Google i Youtube han creat un projecte emocionant i que ha permès crear la simfonia oficial d'internet. Més de 3.000 persones, músics professionals i amateurs de tot el món, van enviar les seves gravacions, cadascú amb el seu instrument, al jurat. Van passar-ne 200 i aquesta nit els 90 afortunats que han arribat al final de tot el procés faran l'estrena mundial al Carnegie Hall de Nova York. Han estat assajant junts tres dies i han arribat a la cita procedents d'una trentena de països. El compositor de la simfonia d'internet, anomenada Eroica, és el xinès Tan Dun, guanyador d'un Oscar com a compositor de la banda sonora de la pel·lícula "Tigre y Dragón". Aquesta nit es complirà el somni de moltes persones i la xarxa internauta serà més rítmica i multicultural que mai. A mi, personalment, la simfonia m'agrada molt.
Un penjo dos vídeos perquè la pugueu escoltar. El primer és l'oficial, el que mostra la simfonia tocada per tots els músics que van enviar les seves gravacions i que té un muntatge perfecte. El segon vídeo ens mostra la simfonia tocada per la London Symphony Orchestra que ara fa uns mesos la va posar en escena en format de prova. Si voleu conèixer més a fons el projecte, al Youtube hi ha aquest canal dedicat al a a aquesta orquestra on hi veureu un a un als músics i el procés de creació d'aquesta obra. Ja em direu la vostra opinió però sobretot, encara que al principi us sembli un pel estranya, escolteu-a tota sencera. Val molt la pena.

LA FOTO DE LA IAIA RUSSA

El post d'avui és aquesta imatge que l'acompanya (feu clic sobre ella per ampliar-la). La va publicar no sé quin diari - crec que va ser el Periodico de Catalunya, a principis dels anys noranta. Era quan s'iniciava la guerra de l'antiga Iugoslàvia i Rússia passava per una crisi econòmica que va empobrir encara més als pobres que ja eren majoria en aquell país. La gent es moria de fred i de gana i l'intercanvi d'estris de casa o peces de roba per algun aliment era, mai millor dit, el pa de cada dia. La foto em va impactar molt. Em va fer plorar, em va indignar i gràcies a ella vaig començar a entendre menys aquest món del qual ara ja no en comprenc res. Era la meva època d'estudiant de Belles Arts i com en aquell temps feia moltes exposicions de pintura, en vaig dedicar una a la guerra i va tenir com a centre d'atenció aquesta dona de la qual no n'he sabut mai el nom ni quants dies de fam va aguantar. Avui, tot remenant caixes plenes de papers al pàrquing de casa, he topat de nou i miraculosament amb aquesta imatge que ja donava per perduda i amb la qual, coses de la vida i fa pocs dies, hi pensava no sé el per què.

Mireu-vos bé aquesta pobre dona. Fixeu-vos en la seva cara molt atentament. Observeu el seu gest de pietat i el seu dit alçat ple de clemència. Com s'explica al peu de foto, aquesta pobre dona demanava un peix a canvi d'una peça de roba que duia agafada al braç. Un sol peix per omplir l'estomac un àpat, dos com a molt, a canvi d'un jersei que la guariria del fred molts mesos. D'això se'n diu un carpe diem obligat.

Aviat farà dues dècades de la foto que va fer Victor Korotayev de l'agencia Reuters (encara hi treballa) i la imatge de patiment es podria extrapolar a molts altres indrets del món on la fam és l'únic nexe en comú dels habitants d'un país qualsevol, unes persones que cada dia, quan es desperten, comencen a viure de nou per afrontar una vida que se'ls apagarà quan tornin a tancar els ulls a la nit. Al nostre planeta han canviat molt les coses però altres es mantenen. Hi ha noves tecnologies i noves tècniques de patiment, més mobilitat i més contaminació, més governs i més guerres, més rics i molts més pobres, més tancs i menys crostons de pa. És per això que ja no entenc res d'allò que passa a la bola que gira sobre els meus peus.

I DIUEN QUE HI HA CRISI

Diuen que hi ha crisi i de fet es nota que les coses no van bé. Si l'atur puja i les empreses tanquen, si la premsa en parla cada dia i canvien els hàbits de consum dels ciutadans, passa quelcom estrany. Aquests fets contrasten amb una setmana santa molt semblant a les anteriors. Aquests dies de festes hem vist les carreteres col·lapsades de vehicles, els restaurants plens i els carrers convertits en riuades humanes. Potser han vingut menys turistes a la Costa Daurada però Barcelona ha estat conquerida pels italians i els francesos. Potser la mateixa oferta sense nous atractius ens ha fet perdre un pes que els altres han guanyat. No ho sé. En tot cas és estrany que es parli de crisi i que veiem tot això que comento. He vist totes aquestes situacions a Cambrils i no parlo d'un altre planeta ni d'una república a banda. No ho critico, en parlo perquè m'estranya i no ho acabo d'entendre. O els mitjans de comunicació s'equivoquen parlant cada dia d'una crisi menys aguda que la que ens venen o els ciutadans s'han tirat a l'esquena el mal moment i fan un carpe diem. Crisi o pànic?

SRA. MINISTRA, HE PECAT

Sra. Ministra de Cultura del Gobierno de España:

Li escric aquesta carta en forma de post per a comunicar-li que avui he pecat. El meu viatge a Barcelona per visitar l'Aquàrium i dinar un entrepà a les rambles, s'ha completat amb la compra de música. Concretament i per la seva informació, a la sortida del recinte aquàtic, he comprat dos cd's pirates a un d'aquests joves de color que els posen a la venda sobre una manta i que surten corrent cada cop que veuen la policia. Sort que sempre corren més ells que els agents policials fruit de la pròpia vida que han portat i la que tenen aquests joves, on el dejuni no es fa només per setmana santa. He comprat l'últim treball de Rosario i el de Chambao. Com el jove venedor tenia l'oferta a bon preu, un cd valia 3 euros i dos te'ls deixava per 5. He pecat un cop més i en van molts, tants que tinc un terç dels prestatges de la meva discoteca particular plens de cd's comprats al carrer. Un altre terç és ple de la música que em descarrego directament des de la xarxa on, aprofitant les possibilitats que em dóna, també hi veig i baixo pel·lícules i documentals. Com a bon pecador, seguiré caient en aquestes temptacions i més mentre una persona com vostè sigui al capdavant de la cartera que li han regalat. Li diria allò de "a sus pies" però no tinc per costum agenollar-me davant de cap sant ni de persones que cada cop que obren la boca, tot parlant de la setmana santa, fan que pugi el preu preu del pa i del peix. Apa siau!

JA HA POSAT LA POTA

Ja havia advertit que la nova Ministra de Cultura escollida per Zapatero feia mala pinta i portaria problemes. I ha tardat només dos dies a posar la pota i atacar-nos als catalans. Ángeles González-Sinde, la defensora del canon digital i de la SGAE, la coguionista de guions absurds de pel·lícules nefastes, ha donat suport al polèmic Manifiesto por la lengua que van impulsar al seu moment els impresentables Fernando Savater, Albert Boadella, Mario Vargas Llosa, Arcadi Espada o Félix de Azúa entre altres. Segons la Ministra el castellà està marginat en algunes comunitats i entre aquestes, Catalunya. Ha tardat 48 hores en posar-se en contra als catalans i guanyar-se als defensors de la España més fatxa i menys democràtica que ens voldrien veure morts i enterrats. Zapatero li faria un favor a la Ministra si la tingués ben controlada o li posés un protector facial estil Hannibal Lecter. Mal comencem amb relliscades com aquesta.

EL "PANFLETU" DE VILAFORTUNY

Hi ha fets molt ciclics i un d'ells és el que formen i dibuixen, amb certs estralls per la resta de població que habita en una zona, els moviments associatius. Normalment, allí on governa un color s'hi enquisten per primer cop aquelles persones de partit que, amb excuses barates i de bones maneres, intenten guanyar-se la resta de mortals. Més tard, quan la zona creix, neixen altres agrupacions veïnals que lluiten per aconseguir allò que les primeres, enquistades del govern de torn, no han fet per apatia, passotistme o ineptitut.

El Butlletí del lloc on visc (una urbanització de Cambrils), i anomenat a partir d'ara "panfletu", és un d'aquells mitjans que es permet el luxe de triar les notícies de la zona on es reparteix, deixant a banda si les han de redactar o ja els li arriben redactades, pel simple fet de no ser del color del govern que els subvenciona. Els responsables d'aquest "panfletu", els qui creuen ser els amos del barri o urbanització, creuen que allò que diuen és cert perquè es consideren déus d'una informació esviaixada, retocada, maquillada i manipulada. Quan se'ls porta la contraria, malament i rabieta de pati d'escola. Ara que hem sabut que a Cambrils no s'hi construirà l'ARE i que la Generalitat ha obviat l'opinió del govern del municipi, la responsable del "panfletu" de Vilafortuny ha decidit reencarnar-se en el paper de periodista, sempre negat per ella, per posar a parir a l'única associació de veïns que va defensar la seva postura contraria a aquest projecte. Ara, aquest personatge tan ridícul que viu de les ajudes municipals i que sempre ha dit que no feia de la seva editorial cap manifest periodistic, té l'atreviment de criticar als vencedors d'una llarga lluita que, un cop més, ha donat la raó als qui la tenien des d'un principi. A la vida, el que més importa no són els àmbits de la comunicació, són les formes i, tot parlant de formes, han estat un cop més deformes. Un "panfletu" on es llepa als qui governen i on la directora és qui més surt "retratada" al seu propi mitjà, mereix aquest únic qualificatiu: panfletu partidista. El temps dirà, una altra cap a l'arxiu...

Per a rematar aquest post, una mica d'humor per acompanyar un "panfletu" que fa riure i que ens serveix a tots els veïns de Vilafortuny per posar-lo a terra quan toca fregar i no toca trepitjar el mullat.

ARA SALOU

Ja em disculpareu però no entenc res del què ha passat a Salou. Ahir s'anunciava una moció de censura contra l'actual alcalde, Antonio Banyeres, que defensaran els regidors de la FUPS i els de CDC i el PP. Anem a pams. Em sorprèn que ara que Convergència i Unió havia d'assolir l'alcaldia del municipi, així es va marcar al seu dia quan es va fer el pacte de govern, Convergència Democràtica insti als seus dos regidors a donar suport a la moció de censura que no recolza el soci de la federació nacionalista, Unió Democràtica. Salvador Pellicé, número 1 de CiU tot i que anava a la llista com a independent, es quedarà sense saber què és ser alcalde mentre al número 2, Marc Montagut, li cauen les critiques per tot arreu.

Deixant a banda aquestes desavinences de Convergència i d'Unió, queda clar allò que sempre dic, que han de governat els més votats i que els pactes per deixar a l'oposició la llista més votada no deixen de ser cops baixos. Per tant a Salou ha de governar la FUPS (Ferran Units Per Salou) que va aconseguir 7 regidors dels 21 que hi havia en joc a les passades eleccions municipals del 2007. De la mateixa manera i per aconseguir un govern estable i amb majoria suficient, la FUPS hauria de governar amb el segon partit més votat, el PSC. El problema és que els socialistes van ser els qui van trencar les normes del joc democràtic posant a l'oposició a la FUPS i ara la pilota els ha rebotat a la seva teulada. Qualsevol altra possibilitat numèrica de govern és pura ciència ficció o trampa si és fa realitat. Reitero que no entenc (no vull entendre-ho) aquest tripijoc que l'únic que fa es desestabilitzar el govern d'una població on els polítics semblen turistes que passen quinze dies al xalet i després tornen a casa.

EL PEDAÇ DE ZP

Com era d'esperar, els canvis de ministeris fets per Zapatero i anunciats aquest dimarts, no m'han convençut gens. Més que un canvi, és un pedaç. Solbes s'en va abans que li agafi un infart i l'hagin d'enterrar sent ministre. La seva cartera és per Elena Salgado que a més serà vicepresidenta segona i que haurà d'ajudar a l'actual viepresidenta primera, Maria Teresa Fernández De la Vega, del tot desgastada i un pel desapareguda en aquest mandat.

Zapatero s'ha tret de la màniga una tercera vicepresidencia que li ha regalat, per mèrits assolits, a Manuel Chaves. El fins ara president de la Junta de Andalucia deixa aquest càrrec i se'n va a Madrid per a fer d'interlocutor amb les comunitats autònomes. Això vol dir, explicat més clarament, que ZP es renta les mans del finançament i que si el govern Montilla vol més euros haurà de parlar amb Chaves.

També entra al govern un dels socialistes que s'ha guanyat el cel, el vicesecretari general del PSOE, José Blanco. El Pepe no té cap estudi ni carrera però això no importa en aquest país. El més ruc fa rellotges de fusta i quan se'n cansa li donen un bon caramel. El Pepe és el nou ministre de Foment perquè ZP s'ha carregat a la Maleni. Magdalena Alvárez ha vist com la seva frase "antes muerta que doblá" no es complia i l'han doblegada per "finiquitar-la" de la política.El fins ara rector de la Universidad Autónoma de Madrid, Angel Gabilondo, és el nou ministre d'Educació a més de ser germà del periodista hipersocialista Iñaki Gabilondo. La cartera de Sanitat i Polítiques Socials és per Trinidad Jiménez i per acabar, la cartera de Cultura li ha tocat a Ángelez González-Sinde, president de la Academia de las Ciencias y las Artes Cinematográficas de España i gran defensora de l'SGAE i el canon que ens fan pagar per tot allò que soni o faci música. La nova responsable de cultura no promet massa si tenim en compte que és coguionista de la pel·lícula "mentiras y gordas" on els personatges es passen tot el film "fotent-se pastilles i cardant com a ximpanzés"

Zapatero ja ha fet els canvis i ha assegurat que amb ells es podrà afrontar la crisi actual i tirar endavant. Permeteu-me que marxi a riure una estona (per no plorar) un cop escoltades aquestes declaracions del president espanyol. Li hem d'agrair que ens hagi lliurat de personatges com la fins ara titular de Fomento però també li hem de recordar que ara, just en aquests moments, no tocava fer una reestructuració basada en regalar carteres als amics i tots aquells que han fet mèrits a altres administracions o al propi partit. Al veure els canvis m'he quedat "blanco".

ELS DOS TERRATRÈMOLS D'ITÀLIA.

Itàlia viu un dia trist. El terratrèmol amb epicentre a la localitat de L'Aquila i que ha afectat moltes poblacions veïnes ha deixat el balanç de 150 morts, 1.500 ferits i 50.000 persones sense casa. Les xifres, per desgracia, aniran pujant en tots els sentits perquè hi ha pobles completament destruïts i sota les runes s'hi trobaran més cosos sense vida de les víctimes de la tragèdia. Al terratrèmol, accident geològic, cal sumar-hi un segon terratrèmol, el polític.Fa pocs dies que Giampaolo Giuliani, investigador del laboratori nacional de física del Gran Sasso, un indret proper a la zona afectada pel sisme, va assegurar en una entrevista a la televisió italiana que era previst un gran terratrèmol a la zona on s'ha produït. Segons Giuliani ja feia dos mesos que es produïen sacsades de petita escala en aquest terreny i era previsible que es produís una replica a gran escala. Les autoritats el van fer callar i el van acusar de provocar alarmisme entre la població, la mateixa població que avui s'ha vist directament afectada per aquesta desgracia.

Ara cal que tothom sigui solidari i que els nostres governs, en nom de tots nosaltres, posin a disposició del govern italià tots els mitjans i recursos que tinguin al seu abast. Fan falta moltes coses i per començar, si convé, que s'hi envii a l'exercit per ajudar a treure runes i reconstruir edificis, ponts i serveis malmesos. No serem nosaltres qui ens negarem a fer una aportació econòmica als damnificats o destinada a comprar menjar, medicines o altres materials. Aquesta ocasió s'ho val. Si el govern de Madrid és llest destinarà els 450 soldats i els 9 milions d'euros previstos per malgastar en les eleccions de l'Afganistan, aportacions anunciades pel president Zapatero aquests dies de cimeres inútils, a una zona que realment es mereix aquesta ajuda.Espero que la situació no empitjori a Itàlia i que ben aviat es pugui parlar d'una certa normalitat i una bona acció de govern davant del desastre.

Les dues fotos que acompanyen aquest post són de l'ampli recull que ha fet Il Corriere della Sera. Si entreu a la seva web, veureu les imatges en portada. Cada deu segons en surt una de nova.

YES, I CAN

En aquesta vida tot és qüestió de voluntat. Estic content de saber parlar català i castellà i d'haver estudiat bastants anys l'anglès, idioma que també sé parlar i entenc bastant bé. Encara em sento més feliç de saber parlar italià perquè en aquest cas és un idioma que he apres tot solet, escoltant i traduint cançons i viatjant en dues ocasions a aquell país del qual n'estic del tot enamorat. Això ho he aconseguit amb voluntat i d'aquí el nom d'aquest post. Si un vol, pot.

Fa pocs dies vaig veure a Mariano Rajoy al programa on els ciutadans pregunten als polítics i una de les preguntes va ser: ¿Sabe usted hablar inglés?. Rajoy va ser sincer (quin remei) i va respondre amb un NO ben clar. Això no el salva de la crema que faré tot seguit. Em sembla trist i lamentable que el cap de l'oposició del govern espanyol i aspirant a president no sàpiga parlar un idioma que a hores ja és obligat parlar i que s'estudia a totes les escoles. Rajoy va defensar-se dient que quan ell estudiava s'ensenyava el francès però aquesta segueix sent una excusa barata. Encara és més trist que aquests dies de reunions de governants de tot el món el president Zapatero hagi pres una traductora com a acompanyant perquè no en té ni idea de parlar anglès. Sabíem que tampoc sap expressar-se en francès, ens ho va demostrar al principi del seu mandat. Ara sabem que, a més de no saber governar, no sap parlar cap idioma que no sigui el castellà. Tots els altres presidents que hem tingut d'ençà de la democràcia tampoc sabien anglès, encara més trist. Ni Suárez, ni Calvo Sotelo, ni González ni Aznar podien anara solets pel món.

Un cop més exigeixo que la política es professionalitzi i s'exigeixi als qui ens han de representar que tinguin uns estudis mínims i un coneixement bàsic dels idiomes més parlats o com a mínim de l'anglès. Això d'endollar-se en un partit per aconseguir anar a llistes i posteriorment governar i cobrar, s'ha d'acabar. I no parlo únicament dels qui es presenten a les eleccions generals o a les europees. La demanda va adreçada als qui formen part de les llistes a les municipals i a les autonòmiques. A casa nostra tenim dos casos ben clars: Jordi Pujol parlava de tot i tenia estudis mentre Montilla no sap ni parlar català i no té cap carrera ni estudis superiors. D'exemples n'hi ha molts altres però la llista la farem un altre dia.

LA PASSIÓ PELS XIRINGUITOS

Són les 14:55 i me'n vaig a dinar al xiringuito Marino de Cambrils, el millor amb diferencia. Dic això perquè es noti que ja és aquí la Setmana Santa i amb ella, els xiringuitos ben oberts. Què en faríem els amants de les bones menges a l'aire lliure sense aquests establiments? Hi ha qui els eliminaria però de moment, passi el que passi, els tenim. Acabada la Setmana Santa haurem d'esperar un mes i després ja serà un hàbit esperar el cap de setmana per gaudir dels xiringuis i els guiris (sovint de la mateixa Catalunya) que tornen ben torradets de la platja. De fet els xiringuis tenen punts en comú amb la Setmana Santa: anar-hi és una passió i als mesos d'estiu aconseguir una taula es converteix en una llarga espera, una processó de gent esperant el seu torn per aconseguir el menjar beneït que es transforma en tapes de gambes, cloïsses, closa per un tubo i arrossos caldosos de llamàntol.
Pel que fa al Xiringuito Marino, a la Platja Horta de Santa Maria de Cambrils (mireu les fotos), us el recomano al cent per cent. Una cuina excel·lent, un servei de primera i unes vistes envejables. A la tarda, si supero el dinar que m'espera, seguirem treballant.

TORTOSA, L'EBRE I LES PERSONES

M'ha sobtat molt aquesta informació publicada per Diari de Tarragona i que, resumida en dues línies, ens ve a dir que al nucli antic de Tortosa hi ha molts habitatges que no disposen d'aigua corrent fet pel qual els seus habitants, ens molts casos immigrants i gent amb pocs recursos, opten per omplir garrafes d'aigua de les fons públiques o per expoliar-la directament de les manegues de les obres que hi ha a la zona.
M'ha recordat els mesos, encara recents, en què escrivia el llibre sobre l'aigua de Tarragona perquè a les primeres pàgines parlo d'aquelles èpoques d'aigua salada i de mala qualitat que obligaven els tarragonins a fer quelcom semblant, desplaçar-se als pobles més propers i omplir garrafes de les fonts amb aigua potable.

Trenta o quaranta anys enrere es podia entendre aquesta situació que, fem memòria, es va solucionar amb l'arribada de l'aigua de l'Ebre a la ciutat de Tarragona i molts altres municipis propers. Per això em sobta que ara es visqui una situació amb certes semblances i que tingui lloc a Tortosa on l'Ebre és essència i vida. Aquí fallen moltes coses i per començar fallen les polítiques socials i de creixement. Molt malament s'ha hagut de fer perquè el nucli antic de Tortosa estigui en les condicions actuals i l'habitin nuclis de població considerats com a "marginals" o "amb poques possibilitats". Allò que hauria de ser la nineta dels ulls de la ciutat és la cara bruta i no és pas culpa únicament dels qui governen ara perquè és un problema endèmic, possiblement generat en governs anteriors. Deixant a banda el color del partit que ha tenyit de gris el nucli antic, cal que es posin solucions a aquesta desastrosa situació. Cal que s'ajudi a aquestes famílies marginals o amb poques possibilitats (deixant a un costat la seva procedència) o que es posi ordre on ara hi ha caos. L'aigua és bé escàs però amb un dret de consum universal i no té cap lògica que, per culpa dels uns i els altres, falti a desenes de cases i els veïns la vagin robant a les obres o les fonts municipals. Deixant a banda una imatge que dóna Tortosa als qui venen de fora i passegen pel nucli antic, cal posa fil a l'agulla senzillament per responsabilitat política i per dignitat humana.

Com deien els anti PHN "lo riu és vida" però també cal que "l'aigua del riu permeti viure als qui habiten a la ciutat del transvasament".

SOLUCIÓ AL 100È JOC LITERARI

Ha arribat el moment de desvetllar la solució del 100è joc literari proposat fa pocs díes per l'amic blocaire Jesús M. Tibau. Aquest blog, el d'un servidor, amagava el llibre "Els díes dificils" de Maria Mercè Roca. Per això us deia, com a pistes, que el nom de l'autora era ben català i que el cognom era sòlid i dur com el de l'editorial, Columna. Suposo que molts hi heu encertat però el que tenim ben clar i per unanimitat és que amb aquest joc, com en els altres de l'amic Tibau, ens ho hem passat d'allò millor i hem posat a prova les nostres neurones i la nostra paciència. Un cop més Jesús, la meva enhorabona. Ara ens toca anar entrant a tots els blogs participants per saber quines hem fallat i el perquè. Segur que ens posarem les mans al cap en més d'una ocasió.