LA SOCIETAT CIVIL

Quinze personalitats de la societat civil tarragonina han llençat les seves propostes per superar la crisi. Ho han fet a petició del Diari de Tarragona que avui publica un especial sobre aquest tema. M'ha sobtat un cop més que es demani opinió en un tema com aquest a persones que viuen aquest moment de recessió d'una manera molt diferent a la majoria. Preguntar al president de la patronal, al d'una coneguda Mutua, al de les empreses químiques, al del Círcol que és l'entitat més elitista de Reus o al rector de la URV és amagar la realitat.

Deixant a banda de les seves aportacions, secundaries per a un servidor, crec que el debat s'ha de generar a peu de carrer, fent intervenir als qui més pateixen la crisi per ser els qui disposen del veritable esperit de supervivència diari. A mi, un senyor ple de peles o amb una nomina que triplica o quadruplica el sou mitjà, no cal que em vingui a ensenyar res. Amb tot, entre les opinions hi ha certes propostes per afrontar la crisi típiques dels il•luminats com ara augmentar el turisme, ampliar exportacions o incentivar el consum.

Per altres ocasions aconsello als responsables del Diari que mirin a qui demanen opinió i que tinguin en compte als lectors, als ciutadans més senzills, als qui viuen els efectes de la vida i les seves conseqüències a "diari". De pas felicito a aquest mitjà que segons el darrer Barometre de la Comunicació de Catalunya és el diari més llegit a les comarques de Tarragona i les Terres de l'Ebre amb un total de 123.000 lectors. La xifra està inflada, com totes les de l'EGM de les ràdios i d'altres diaris i televisions. Malgrat tot, el Patufet segueix sent el favorit entre les persones que encara miren el diari en paper i no opten per les edicions online.

SÓC SINCER, HUMÀ

Serà un post breu, senzill, humà. Fa tres mesos que va morir el meu germà i estic tan trist i decebut com el primer dia. Els minuts són pedres, les hores semblen roques i els díes, penyasegats, indrets on un es podria fer més fort o, deisaparèixer. Parlo amb els meus familiars i escolto el seu parer i, tot i que no ho diguin, és el mateix. Els meus pares estan fotuts, molt fotuts. No cal que en parli de la meva cunyada o de la meva dona. Tot plegat, a tots plegats, ens sembla una injustícia absoluta.

Jo, intentaré anar endavant però el cap ens convoca a la traició, a recordar el més recent. Vull ser menys recent i menys quotidià. Us estimo a tots/totes.

TORNA LA CAMPANYA DELS BACA

Per tercer any consecutiu aquest bloc posa en marxa la campanya dels BACA, els Blocs Anti Christmas Americà. Ja sabeu que la seva essència són les festes de Nadal i que reclamem que es mantinguin les tradicions tot rebutjant els invents exportats dels Estats Units o altres indrets com ara el Santa Claus ballarí, els reis plens de llumetes i escalant les façanes de les cases o altres elements prostituïts amb llums i colors. Reclamem la presencia de la figura del caganer a totes les cases! Volem que es faci cagar el Tió a totes les llars catalanes i exigim que els Reis d'Orient tinguin el lloc que els correspon !

A taula, escudella i carn d'olla, brou amb galets i el tall, neules i moscatell. I al carrer les típiques nadales cantades en català i no pas les megafonies amb altres idiomes. Tots aquells que compartiu la demanda podeu sumar-vos a aquesta campanya posant un dels dos baners que trobareu encapçalant aquest post (horitzontal) o aquí sota (vertical). Són els oficials de la campanya del 2009. Un cop el tingueu posat al vostre bloc, m'ho comuniqueu i us sumaré al llistat que hi ha a la columna de la dreta, el dels membres del BACA. Si no teniu bloc però us voleu sumar, també és possible. Deixeu-me el nom i la població en un comentari en aquest post i us apuntaré. Espero que siguem més que l'any passat!

IL.LUMINATS (10): PARLAR O OBRIR LA BOCA

Hi ha gent que està més mona calladeta i si a sobre s'han dedicat a la política, millor. L'art dels qui governen és, sovint tot i que hi ha excepcions, errar quan manen i donar lliçons un cop s’han jubilat de la vida pública. Aquest cap de setmana hem pogut llegir declaracions interessants d’aquests personatges. Felipe González diu en una entrevista a El País: “la toma de decisiones en la UE es diabólicamente ineficaz”.
Ara l’expresident del govern espanyol ens descobreix la sopa d’all quan tots sabem, malgrat hi ha qui ho negui, que la política que es fa a Brussel•les passa per cobrar a final de més per fer el teatre en una cambra on hi van els elefants que busquen cementiri polític.
Fa pocs mesos, a XL Semanal, José Maria Aznar deia: “Yo sé cómo salir de la crisis”. Aquest altre expresident oblidava que els inicis de la crisi es produïen durant el seu mandat i que, qui va començar a inflar la bombolla immobiliària i la pilota de despeses dels espanyols, va ser el seu govern.
També llegeixo que Pasqual Maragall ha emplaçat als partits politics a “acabar amb les seves dictadures i a defensar un sistema electoral de llistes obertes”. La petició, demagògica, la fa una persona que va imposar la seva dictadura per encapçalar les llistes electorals i per col•locar als qui va voler com a relleu.
Per acabar dues perles de dos politics en actiu. Mariano Rajoy ha dit aquest cap de setmana: “no tenemos nada que ocultar. Tenemos propuestas para combatir la corrupción y las haremos llegar al resto de partidos. Hay que prohibir los regalos y propongo una reforma del Código Penal”. Tot això amb el cas de Camps ben obert i la resta de capítols de corrupció i trànsfugues sobre la taula.
I Manuel Chaves, vicepresident del govern, parlava fa poques setmanes del cas de l’Ajuntament de Benidorm com un “caso de transfugismo” i el seu cap, Zapatero, el feia callar negant aquesta realitat. A les comarques de Tarragona portem uns mesos moguts amb mocions de censures i trànsfugues populars i socialistes i coneixem el tema a fons.
Resumint, obren la boca pel plaer d’obrir-la però de cada deu paraules que diuen la meitat són mentida. Els hem votat, toca aguantar-los.

FREDS COM LES MAQUINES

No descobreixo la pólvora dient que les maquines han acabat substituint a les persones però vull parlar del tema perquè fa poc que una coneguda empresa d’assegurances basa la seva publicitat televisiva en aquesta veritat. L’anunci ens pregunta què se’n ha fet del senyor que ens posava la benzina al cotxe o de la persona que ens acompanyava al nostre seient al cinema. Són dos clars exemples d’aquest canvi que us comento i que ha comportat que siguem més independents anant pel món i, de pas, menys humans i menys comunicatius.
Evitem entrar al banc i ser atesos per l’empleat de torn quan veiem buit el caixer automàtic. No ens importa fer comandes de menjar ràpid per telèfon enlloc d’anar a buscar el mateix menjar, més econòmic, a la botiga o franquícia de torn. En un hotel, preferim que ens desperti al matí la maquina automàtica que hem programat abans d’avisar a recepció perquè ens llevi la veu humana de la persona que hi ha en aquell torn.
Com menys parlem amb els altres, com menys ens vegin i ens coneguin, molt millor. Som freds, autosuficients i no ens importen els altres. I és per culpa d’aquesta actitud generalitzada que s’han perdut molts oficis i altres són en perill d’extinció. Aquests dies el Gremi de Forners de Barcelona parla d’un problema que es pot extrapolar a altres punts de l’estat i que ja s’ha viscut i se segueix patint a les comarques de Tarragona. Els forners diuen que els darrers cinc anys les vendes els han caigut un 30 per cent. La crisi no en té cap culpa perquè la gent segueix comprant els productes bàsics i el pa encapçala la llista.
La culpa la tenen les lleis que han permès que vengui pa “tot Déu”. Amb la instal•lació de forns que acaben de coure en pocs minuts les barres congelades i semi cuites que fabriquen les grans empreses, s’ha despatxat del nostre entorn al forner de tota la vida, la única persona capacitada per servir-nos una barra de qualitat, ben elaborada i manipulada.
El pa es ven a les grans superfícies, a les cafeteries i granges, a les àrees de repòs de les autopistes i fins i tot a les benzineres. Tot plegat és un insult a la intel•ligència, un menyspreu als forners i la condemna del col•lectiu. Però no passa res. Com tenim el gust just on acaba l’esquena i el sentit de la solidaritat al folre, qui dia passa anys empeny i els forners van tancant les portes dels seus establiments.
Com a fill de forner que sóc, i ben orgullós de ser-ho, em sento decebut. D’ençà que el meu pare va plegar veles no he tornat a tastar un pa tant bo com el seu. No em titlleu de nostàlgic. Exerciu amb responsabilitat i compreu cada cosa al seu lloc. Jo compro les pizzes a la pizzeria i les prenc cap a casa, demano que em desperti el recepcionista de torn i sóc feliç parlant amb les dependentes de les botigues. No és cap raresa ni m’he tornat boig. Fer-ho, és molt fàcil.

UN DIA "CHUNGO"

M’agrada el títol d’aquest escrit, jajaja. Té doble intenció perquè el “chungo” és el gos de la foto i ara que no el tenim ens sembla una mica “chungo”. M’explico però abans, tranquils, el gos no s’ha mort.
El diumenge a la tarda la Mar va comparèixer a casa acompanyada d’un gos que s’havia perdut i que havia anat a parar al seu costat, mentre ella parlava amb uns amics al mig del carrer. Era un gos de raça, un Samoyedo, molt ben cuidat, net i recent sortit de la perruqueria, i jove. Davant un exemplar com aquest ja tens clar que el gos durarà poc a les teves mans perquè el seu propietari el reclamarà i perquè el primer que va fer la Mar va ser trucar a la Policia Local de Cambrils advertint que l’havíem trobat.
Aquí varem saber que el gos s’havia perdut a la vila, a l’altra punta de Cambrils, i que la Policia Local l’havia dut a la Caserna on els guarden un parell de dies a l’espera que algú els reclami i en cas contrari els duen a la Protectora de Reus. Un cop a la Caserna, el gos es va escapar de la Policia i va caminar fins la zona de Vilafortuny.
En aquest punt cal que algú demani explicacions a la local de Cambrils per saber com se’ls hi va escapar el gos. Fa un any també se’ls hi va escapar una cabra (no és broma) i sembla que enlloc de mans tinguin totxos. En tot cas, el gos va ser a casa fins el dia següent, moment en que la seva propietària va trucar a la Policia Local i li van dir que el teníem nosaltres.
La Mar l’havia batejat, tot fent broma, amb el nom de “chungo” tot i que la bestia era del tot educada i s’asseia quan li deies, no bordava i dormia sense muntar cap escàndol. Tornar-lo no va ser cap problema perquè ja ho teníem assumit. Al final el gos es dia Roco i la seva propietària si que feia la pinta de “chunga”. Encara esperem que ens doni les gràcies com cal i sempre recordarem la cara del gos que, un cop la va veure, es va quedar del tot indiferent i va decidir fer carantoines a la Mar i no pas a la seva mestressa.
Potser el fet que fos la segona vegada que el Roco s’escapava influïa i aquí cal preguntar-se el perquè d'aquest deliri per fugir de casa però aquesta pregunta la deixem per un altre dia. Explico això per compartir aquesta experiència i per a demanar als qui tenen gossos que els cuidin i per dir-los que si se’n cansen, haver-s’ho plantejat abans de comprar-lo a acceptar-lo com a regal. De fet tinc una cosa ben clara: mai em compraré un gos mentre hi hagi les gosseres municipals i les protectores plenes de mascotes abandonades i amb les mirades tristes. És una opció de responsabilitat personal.

UNA NOVA FORMA DE FER POLÍTICA: PASSAR DELS VEÏNS

A Cambrils ha nascut una nova forma de fer política. No es pot negar que és del tot original, tant original com indignant. Es tracta d'imposar i no consultar, fer les coses sense avisar, anar fent tot passant dels ciutadans. L'experiència pilot s'ha fet al barri dels Ametllers, a Vilafortuny. D'un dia a l'altra, com si es tractés d'un bolet, ha aparegut una antena de telefonia mòbil damunt de la caseta de Telefònica del carrer Joan Rebull.
Els veïns estan cabrejats i els responsables polítics diuen que publicant un edicte en tenien prou i que no estaven obligats a comunicar res a ningú. Es nota que el regidor responsable del tema ha confós el "talante" preconitzat per ZP pel "palante" que queda més radical i no permet cap diàleg.
Sr. Regidor: posis la merda al terrat de casa seva però no ens la deixi a casa nostra i menys amb aquesta llei del silenci que tan li agrada i que és molt més típica de l'època del Paquito que no pas de la democràcia que, suposem, estem vivint tots malgrat alguns no la comprenguin. Avui, el baròmetre del diari el suspèn i no n'hi ha per menys. S'ha de ser talòs per anar pel món pifiant-la constantment i guanyant-se enemics. Què hi farem, d'on no n'hi ha, no en raja.

SR.ABELLÓ: REUS IS TARRAGONA?

La coherència i el senderi no s'han de perdre mai. Quan un parla, les seves paraules van a missa i no s'hi val a jugar a allò de "donde dije digo, digo diego". Aquesta advertència va adreçada directament al President de la Cambra de Comerç de Tarragona, Albert Abelló. Em sorprèn que, conjuntament amb l'alcalde Ballesteros, envií una carta a la Direcció General d'Aviació Civil i a l'empresa AENA reclamant que a l'aeroport de Reus se li afegeixi la paraula Tarragona al davant i que per tant, passi a anomenar-se Aeroport de Tarragona-Reus.
Sr. Abelló, si em permet li faig quatre preguntes:

1: Se'n recorda que vostè és un dels impulsors de la plataforma, ara social i en un futur política, Mou-te per Tarragona?

2: Recorda que una de les accions d'aquest moviment va ser la venda de samarretes i que una d'aquestes samarretes és la que acompanya aquest post i veiem a la foto?

3: Pot llegir clarament el lema d'aquesta samarreta?

4: Reus ja és Tarragona? Ja li falta menys?

Sr. Abelló, com diu el sub-lema de la mateixa samarreta, encara li falta molt. Si vol dedicar-se a la política practiqui força perquè les paraules no se les endu el vent i quan aquestes paraules es neguen o s'obliden, poden tornar en forma de bumerang i deixar-nos en evidencia. Vostès diuen que amb el nom de Tarragona l'aeroport milloraria en projecció internacional i, un cop més, s'equivoquen.

A Roma, a El Caire, a París o a New York has d'explicar on cau Tarragona de la mateixa manera que has d'explicar on cau Reus i en els dos casos acabes dient que és a prop de Barcelona. El nivell de desconeixement és el mateix i qui ho negui estarà faltant a la veritat.

Tarragona, ciutat de la qual n'estic enamorat, té moltes coses però també n'hi falten. Tarragona no té ni aeroport ni Port Aventura però no passa res. No hi ha cap ciutat que ho tingui tot però tampoc és lògic fer-se seu allò que no ho és. L'AVE para a Perafort, els avions a Reus i els turistes a Salou i Vila-seca. Tarragona no m'esborrona però vostè em fa patir.

D'ESQUENA A LA SOCIETAT

Els resultats de la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió no són cap sorpresa. Els catalans creuen que als partits polítics hi ha corrupció. Ho diu un 84 per cent dels enquestats. La majoria també pensa que la corrupció arriba més amunt, al govern de Catalunya i al d'Espanya. Els darrers casos Millet i Pretòria no ajuden gens a canviar aquesta sensació de desconfiança en els polítics, deixant a banda el seu color polític.
Està clar que la gent opina que els nostres representants electes viuen d'esquena a ells, a la societat. El problema no té solució immediata, no hi ha un remei per salvar aquest desencís generalitzat. Ara està de moda estirar de la manta i la llista d'ajuntaments on hi ha hagut corrupció augmentarà les propers setmanes. De fet la majoria de catalans pensen que no quedarà cap consistori net perquè creuen que no hi ha un pam de net i s'atreveixen a dir que fins i tot el seu ajuntament caurà en mans d'aquesta mà que estira la manta.
Les coses són així. Potser si els polítics s'apropessin més als ciutadans, enlloc d'oblidar-los un cop han passat les eleccions, les sensacions serien diferents. Però en fi, deixem de somiar.

PESSICS DE L’ÁNGEL

He de reconèixer que no sóc cap amant de la poesia malgrat Federico Garcia Lorca, poeta del qual en tinc totes les seves obres i les que parlen d'ell, és un dels meus referents literaris. A casa hi tenim més de 2.000 llibres i la poesia ocupa un espai reduït i secundari.
Feta aquesta concessió, he d'admetre que la poesia és un instrument de comunicació que m'agrada quan es fa senzilla de llegir i fàcil de comprendre. Quan la poesia et toca aquell tapís de la felicitat que tots tenim i el debilita amb els sons, de les rimes o sense rimar, i les paraules ben posades i sensacions ben explicades, aquesta paraula, poesia, guanya força i esdevé realitat.
Un viu de la realitat i dels moments que gaudeix a nivell personal, sentimental, emocions diverses, viatges acabats o per acabar, pensaments i cansaments.
Explico tot això per parlar-vos del llibre Pellizcos del alma de l'Ángel Juárez.
Ell, l'Ángel, és tot un personatge, una persona vital, un d'aquells que sempre et venen de cara i expliquen allò que hi ha tal i com és, que no s'amaguen els defectes i proclamen les seves virtuts (qui ho farà si no un mateix en aquest món ple d'enveges?).
Vaig tenir ocasió de conèixer a l'Ángel ara fa quasi 20 anys. Jo m'iniciava en el món periodístic i ell tenia ja la pell cremada de lluites veïnals i sindicals. Era, és, una d'aquelles persones que et dóna joc a les entrevistes i en certs moments, aquest tarannà, s'agraeix i s'aplaudeix passats els anys.
Ara tinc el plaer de treballar amb ell, de ser el Cap de Premsa i Comunicació de les moltes entitats i fundacions que ell presideix, fruit del seu esperit lluitador i de la capacitat que té per a reunir i agrupar col•lectius mancats de veu i portar-los al debat més important que puguin fer els polítics de torn.
Per a mi, Pellizcos del Alma és una molt bona obra. No ho dic per dir. Té racons, missatges amagats, carrerons desconeguts, misteris fets paraula. És un laberint espontani dibuixat a la perfecció, amb ordre, sense cap caos, perfilat amb la saviesa d'una persona que estima i s'estima.
A tot això s'hi suma un altre fet: L'Ángel és un bon lector i millor rapsoda. Quan escoltes com llegeix una de les seves poesies, entens el perquè l’ha fet, se la fa seva.

Poques vegades he escoltat bons poetes recitant els seus textos, recordo a Mario Benedetti, com ho fa l'Ángel. Hi posa vida i emoció, és la seva criatura i l'alimenta a la perfecció. Si, és possible parir i fer créixer al nen.
A tots aquells que i aquelles que hi vulguin buscar negativitats com a moda, enveges com a forma de sentir-se millors ells mateixos, crítiques per tapar la seva ineficàcia, només cal dir-los una cosa: les ànimes més pobres només es conquereixen amb regals i els regals poden ser econòmics o d'altre caire però sempre són regals i les ànimes, no pas les persones, segueixen sent pobres. I els regals els fan aquells que ells creuen que és el seu enemic.

Als qui volgueu venir, avui dissabte, a dos quarts de nou de la nit, us esperem a la presentació oficial del llibre Pellizcos del Alma de l’Ángel Juárez. Serà a La Vaqueria de Tarragona, amb recital de poesia i molt bona música.

2012: LA PORQUÈRIA ARRIBA AL CINEMA

Hi ha persones que gaudeixen envoltades del dolor, tragèdies, traumes i misèria. El director de cinema Roland Emmerich és un clar exemple d’aquesta part de la societat que, enlloc de mostrar la cara maca de la vida, opta per portar a escena la destrucció total, la fi del món provocada per fenòmens estranys i part de la humanitat. Intenten donar lliçons pel maltracta al qual sotmetem la terra i ho exemplifiquen amb l’apocalipsi feta a mida per tarats mentals addictes a les seves produccions cinematogràfiques.
La pel•lícula en qüestió es diu 2012 i, com el seu nom indica, se situa en aquest any que és l’últim d’existència de la nostra civilització. D’aquesta porqueria que es projectarà a tots els cinemes del món i que batrà records de vendes no en cal explicar massa cosa més. Onades immenses, terratrèmols, pluja de meteorits, pànic entre la població, els americans com a salvadors de la situació i el món en què vivim a prendre pel sac. La foto del post és un dels exemples que us comento i pertany a 2012.
Cal fer una reflexió en veu alta, sincera i real. No es tracta de fer únicament pel•lícules d’amor i comèdia però en aquests moments, amb una crisi mundial i amb una societat en crisi i a la deriva, aquest catastrofisme sobra. Ja sé que els americans s’ho passaran teta i que altres sonats europeus també però hi haurà molts milions de persones que, la veuran per morbo al cinema o a la televisió de casa d’aquí un parell d’anys, i quedaran impactats. El cinema té això, que no creiem allò que veiem a la pantalla malgrat les principals seqüències dels films ens quedin gravades per anys.
Un consell, no aneu a veure aquesta brossa i aprofiteu el temps per mirar al cel, a l’horitzó, a les muntanyes. Observeu els colors que ens regala aquest món i penseu com cal actuar per conservar-los.

CAIXA I FAIXA

Diuen que Caixa Tarragona ha guanyat 19 milions d’euros nets d’impostos des del gener i fins el setembre d’aquest any. També diuen que això suposa una pèrdua del 50 per cent respecte el mateix període l’any passat. Ens diuen això per marejar la perdiu i perquè deixem de parlar de l’animalada que han fet signant la fusió amb dues caixes més. Amb aquesta estratègia desapareixerà el nom de Tarragona del mapa bancari i, de pas i fruit del mal acord, unes quantes sucursals i centenars de treballadors que aniran directament cap a l’atur, la principal empresa de l’estat en aquests moments.
No s’acaba d’entendre el vist i plau tan senzill i ràpid que van donar a aquesta fusió els principals agents econòmics de la província de Tarragona i especialment les administracions com ara la Diputació de Tarragona. Van dir SI a un pacte de condemna d’una entitat financera amb identitat pròpia que passa a ser la comparsa de Caixa Catalunya. Van dir SI a tot i després van conèixer les conseqüències que portaria l’acord.
Tot plegat es molt estrany però sabeu què passa? Doncs que no passa res perquè els alts directius de Caixa Tarragona s’han cobert bé les espatlles assegurant-se un bon lloc i sou al futur consell d’administració que en surti de la fusió i perquè els polítics i els agents van donar una simple opinió que no era vinculant.
Ara faltarà la veu que expliqui als qui es quedaran a l’atur què han fet per merèixer el càstig. Llàstima que, una vegada més, la veu no arribi i s’imposi el mutisme i el silenci. Ja ens han traït, ara que es rentin les mans. Esperem que la mentida els peti a les mans.

TDT: TOT DE TOT I RES DE RES

Falten menys de dos mesos per la famosa apagada analògica i l’arribada a totes les llars de la famosa TDT, la Televisió Digital Terrestre que ja gaudim fa un parell d’anys gràcies als aparells que ens va tocar comprar, als inicis i per ser novetat a uns preus abusius, o que ens van acabar regalant amb una caixa de magdalenes.
I ara, quan s’arriba a la recta final, hem sabut que només 9 dels 16 canals que tenen llicències per emetre a les comarques de Tarragona estan emeten perquè la resta tenen dubtes de com iniciar la seva activitat o són en fase de proves. A mi, personalment, com a usuari i consumidor de televisió amb una molt baixa activitat, les noves propostes em són del tot indiferents. Les televisions locals ja existents i que s’han passat a la TDT, cas de Reus o Tarragona, ofereixen la mateixa qualitat que abans a nivell de programació. Una de les dues sempre m’ha agradat mot més que l’altra deixant a banda que hagi treballar a una de les dues. En tot cas, compleixen amb la seva funció de ser un mitjà local de proximitat i això ens ha d’agradar a tots.
Altres ofertes que han anat incorporant-se els darrers mesos a la TDT local no em convencen perquè no aporten res de nou, res de res. Un gran equip humà, uns grans mitjans i un gran pressupost per un consorci de diversos ajuntaments i una programació on la capital s’endu la gran franja horària. No, senyors, així no. Aquesta TDT que prometia Tot de Tot i ofereix Res de Res és un frau.
De les que hi ha pendents de posar-se en marxa em sobta la del consorci de la TDT del Baix Camp que formaven Cambrils, Riudoms, Mont-roig, Vandellòs, La Selva del Camp i Falset. Avui ens informa el diari El Punt que aquest consorci està encallat i que al final serà la televisió de Cambrils qui explotarà la llicencia perquè als altres municipis hi ha dubtes de com afrontar la inversió. La de Cambrils ja em sembla una televisió prou trista i pobre en programació local, del tot manipulada pel govern local com per endinsar-se en aquesta aventura que costarà encara més diners als contribuents de la vila marinera. Un ajuntament al límit de l’endeutament que marquen les lleis no es pot permetre el luxe de tirar endavant amb aquesta experiència que ja s’ha demostrat que no agrada als pocs ciutadans que avui en dia veuen TV Cambrils. Més val que pleguin i aprofitin els diners per altres coses més útils.
I a les Terres de l’Ebre les coses pinten pitjor perquè el consorci que s’havia previst està del tot encallat i de moment, hi haurà res de res enlloc de TDT. Les aventures són això, aventures amb riscos i no es poden córrer riscos amb els diners dels ciutadans. Senyors, amb l’actual oferta ja en tenim prou, fins i tot massa. Per donar duros a quatre pessetes més val no obrir la boca ni sortir al carrer a vendre res. Jo vull una TDT amb qualitat i rebutjo certes mediocritats locals que haurem de suportar d’aquí a 50 dies.
Fer una diagnosi d’un tema és tan senzill com estudiar-lo a fons, mirar i callar, parlar quan toca i cantar les veritats en el moment just. I si pica, a rascar-se.

DIARI D'EGIPTE (7): A CASA, L'AIGUA

L'aventura egípcia ha arribat al seu final. Ja sóc de nou a Cambrils, a casa. Ara toca analitzar la feina feta i compartir amb els altres els moments d'oci, entregar els regals, comentar les fotos, respondre les preguntes. A nivell professional em sento molt content per haver pogut participar a l'assemblea general del MIO, l'Oficina Europea per al Medi Ambient, la Cultura i el Desenvolupament Sostenible. Hi havia representants d'una vintena de països mediterranis i entre ells, un servidor, tot un plaer.
També estic satisfet per haver assistit a la conferència internacional sobre l'aigua organitzada pels governs egipci i holandès i amb la participació de quasi 300 convidats d'arreu del món, tres d'ells de l'Estat Espanyol. Aquesta conferència ha servit per marcar una estratègia de cara a la cimera de Copenhage. S'ha arribat a una conclusió molt important: o comencem a cuidar els nostres mars i oceans o el canvi climàtic arribarà abans d'hora i amb uns resultats irreversibles. Uns diuen que la culpa és de la pesca, altres que és dels petroliers, altres culpen factors diversos però tots conclouen que l'actual humanitat s'ha pensat que els nostres mars són contenidors que ho acullen tot al fons marí sense cap problema. No hi ha una única política de la cura de les aigües internacionals perquè cada país se'n ocupa de les que té al seu abast. No hi ha cap lluita per aconseguir unes lleis universals perquè hi ha masses interessos creats, massa especulació, massa monopolis.

I la cosa pinta malament, no es veu cap canvi a curt o mig termini. Els oceans seguiran plens de petroli, de contaminació, sent sobre explotats per les males arts de la pesca que practiquen alguns països. Tots en tenen la culpa, ningú es pot salvar de la crema però tothom es renta les mans. Aquestes conclusions són extretes d'una conferència n també hi havia parlamentaris convidats malgrat alguns d'ells hagin aprofitat que els pagaven els viatges i les despeses per fer turisme i no aparèixer a la reunió. Si veiem la passivitat a aquests nivells on encara es podria fer alguna cosa per instar als governs a canviar, què podem esperar?
Personalment ha estat tot una experiència enriquidora, molt pesada per les moltes hores de xerrades i debats, però del tot profitosa. Com a mínim sé que en cap moment portava els papers mullats i que les aportacions, encara que siguin petites, serveixen per a fer reflexionar als altres.

Amb aquest post, tanco oficialment el Diari d'Egipte tot esperant que us hagi agradat.

DIARI D’EGIPTE (6): EL CAIRE, FINS AVIAT

En aquesta darrera crònica del viatge a El Caire hi ha poques coses a explicar perquè és la darrera i la del comiat d’una ciutat on he viscut els darrers sis dies i on penso tornar-hi ben aviat i amb la millor companyia del món, la Mar. Poso punt i final, punt i seguit es podria dir, a una experiència que m’ha servit per moltes coses. La primera, per a recordar el meu anglès i dignificar-lo. La segona, per aprendre noves formes de vida i de fer les coses, noves sensacions i noves persones, reforçar des de la llunyania relacions que ja eren molt fortes i, per dir-ne una altra de la llarga llista, per saber que els valors que donem a Occident són quasi del tot oposats als que apliquen els qui viuen a aquests indrets de l’Orient. Hi ha formes i formes de viure, de renovar-se, de renéixer a cada instant. Deixo la filosofia a banda, és un tema més personal.

Avui hem estat a la Ciutadella de Saladino, un recinte emmurallat amb una mesquita imponent, gran i faraònica com toca a la capital egípcia. És una llàstima que el tinguin en l’actual estat d’abandonament perquè és un dels indrets més coneguts de la ciutat i val la pena que reconstrueixin totes les parts que estan a punt de caure i netegin a fons l’àrea que ocupa.

Més tard hem tornat a Khan Al-Khalil, el Basar de les espècies i mercadet d’El Caire. Teníem pendent un té a El Fishawi, el cafè que fa 240 anys va obrir portes i no ha tancat cap dia fins ara. Més de dos segles amb les portes obertes dia i nit per oferir al públic un dels millors tes de la ciutat a un preu econòmic, tres euros la tetera que et permet fer dues consumicions. Naguib Mahfuz, el Premi Nobel de Literatura i egipci de cap a peus, va fer-hi vida molts anys, fins la seva mort. La seva essència hi ha quedat impregnada. El Fishawi és, com Mahfuz, l’Egipte en estat pur, la dels carrerons estrets plens de botigues i personatges que et volen vendre qualsevol cosa a qualsevol preu, la de les olors ja siguin d’espècies o pudors, la dels turistes entrant i sortint del mercat per a ser assaltats amb simpatia pels taxistes afamats per a recaptar unes quantes lliures egípcies.

El Caire té aquestes coses, o t’enamora o et decep, o t’impregna i captiva o t’obliga a marxar. A cada racó hi ha una imatge que et sorprèn, a cada moment passen coses mai vistes, a cada pas renoves la memòria per encabir al cap la següent situació. Coses de la vida, avui ha mort una persona molt important a El Caire. La mesquita més propera a l’hotel ha ampliat el seu espai i s’ha convertit en una immensa Haima feta amb catifes de luxe i teles de colors que ocupaven els carrers que conviuen amb el temple. Aquest espai s’ha omplert de cotxes de luxe vigilats per alts càrrecs de la policia i diverses personalitats entraven a resar per aquesta persona de la qual no n’he sabut gaires coses: era una dona i una famosa idealista egípcia.

Demà la premsa d’Egipte, la de tot l’Orient i potser alguns mitjans occidentals en parlaran, segur. Però no diran res dels altres 18 milions d’habitants d’El Caire que cada dia fan vida en aquest macro espai anomenat ciutat i format, com totes les ciutats, pels barris de luxe i les barraques, la gent rica que ho té tot i aquells que no tenen res i el poc que tenen ho comparteixen perquè, per a ells, res és tot. No dic adéu a El Caire, li dic fins molt aviat.

DIARI D’EGIPTE (5): CATXIMBES I SATISFACCIÓ

Després de tres dies intensos de feina, de reunions i conferencies, taules rodones i ponències, avui hem acabat la nostra missió a El Caire. Com a representants de la delegació espanyola del MIO i participants a la conferencia internacional de l’aigua, estem satisfets de la feina realitzada i dels resultats obtinguts. Mig dia l’hem dedicat a enllestir la part professional i la tarda ha estat dedicada a l’oci, les compres i les visites als indrets més emblemàtics de la capital egípcia. El dinar l’hem fet a l’Azoud Hiad, un vaixell ancorat a la vora del Nil que ofereix un bufet lliure basat en el peix i el marisc. Les gambes i els calamars estan a anys llum dels de Cambrils o Tarragona però en situacions com la nostra no pots demanar més que allò que hi ha al país on et trobes.

El recorregut de punta a punta de ciutat l’he tornat a aprofitar per a fotografiar racons d’El Caire que em semblen interessants com ara les cases, els cotxes, les botigues i les persones. De les cases em captiva la seva pobresa i envelliment, dels cotxes la seva antiguitat i l’elegància amb que es mouen plens de pedaços i soldadures, les botigues són com una caixa de sabates on hi guardem tots aquells objectes més preuats i de les persones em quedo amb un fet incontestable: molts dels egipcis són pobres però també feliços, estan preocupats pel dia que estan vivint perquè saben que demà, si han sobreviscut a la nit, hauran d’inventar-se una nova vida que els durarà 24 hores més.

Al vespre ha arribat un moment molt esperat, la primera experiència amb la sisha o narguile (coneguda ara com a catximba). Tothom hi fuma i calia provar les sensacions que provoca aquest instrument o eina que et permet consumir tabac d’una manera diferent. He estat quasi dues hores consumint la sisha que s’alimenta de carbó, aigua i el tabac que tu triïs perquè hi ha molts aromes diferents. Jo he optat per la maduixa i el plaer ha estat intens. Mentre fumes amb la sisha et relaxes, oblides el teu entorn i no consumeixes cigarretes. Són instants únics de pau, de calma, d’aïllament. Et van posant carbó per alimentar el tabac i calentar l’aigua fins que tu dius prou. Us recomano aquesta experiència perquè a la vida, si es pot, s’ha de provar tot. El dijous, quan marxi cap des d’El Caire cap a Tarragona, en duré una a la maleta. Demà la compraré i estic convençut que en trauré bon partit. Parlant de demà, és el meu darrer dia a Egipte perquè el dijous marxem de bon matí cap a l’aeroport. Com tenim el dia lliure ja hem fet la planificació. Al matí anirem a visitar la Ciutadella de Saladino i més tard tornarem al Khan al-Khalil o Basar de les espècies on prendrem un cafè o un té a Al Fishawi, un establiment que els darrers 226 anys no ha tancat portes ni un sol dia i ha estat sempre obert. A la tarda serà el torn per la visita al Museu Egipci que el tenim davant de l’hotel i que requereix unes quantes hores d’atenció. Ja us en faré cinc cèntims.

La foto que acompanya avui el post és la que ens hem fet mentre fumàvem la sisha tot i que la qualitat és dolenta per la poca llum que hi havia i un problema amb la càmera.

DIARI D’EGIPTE (4): CAMELLS, PEDRES I PROPINES

Si els egipcis que van construir les piràmides ara uns 5.000 anys aixequessin el cap, se’n tornaven cap a la tomba. La caòtica i densificada ciutat d’El Caire ha crescut al costat mateix del desert i allà on ells hi veien desert ara s’hi dibuixen les siluetes dels gratacels i cases en un contrast que es fa difícil per a l’ull humà. Si, amics i amigues, avui hem visitat el bressol d’aquesta gran civilització que va ser l’egípcia i que va deixat una empremta que, per sort i gràcies a la deixadesa dels governs posteriors als dels faraons, segueix intacta.
A la zona on hi ha les piràmides, els temples i la gran esfinx tot segueix igual. Les pedres no s’han mogut de lloc, allí on van caure hi reposen sota l’atenta mirada dels milions de turistes que les visiten cada any. Keops, Kefren i Micerino són imponents, majestuoses, faraòniques (mai millor dit).
Desprenen pau i silenci. T’embolcallen amb el seu misteri, t’imposen respecte i es deixen acaronar per sentir-se encara més vives. L’esfinx, et sedueix amb la seva atenta mirada a l’horitzó tot i la sensació que un té, quan se la mira atentament, que tu ets el seu punt d’atenció, la seva presa.
Per arribar a la zona de les piràmides hem anat per la via ràpida. Un taxi que ens ha portat a la zona en 30 minuts i que ens ha deixat davant d’un dels establiments on llogues el viatge que vols fer i surts ple de compres abans d’iniciar-lo. Hem escollit la ruta més gran i la més cara i un servidor ha preferit fer el viatge en un carro estirat per un cavall on hi viatgen dues persones. Més tard també he conegut la sensació de passejar pel desert dalt d’un camell, una experiència vertiginosa i emocionant. El carro ens ha dut pel centre d’El Caire, al mateix lloc on hi ha el caos circulatori dels vehicles que intenten no aturar-se mai, i ens ha conduit per tota la zona que fa anys van habitar els faraons. El Mahmud, el conductor, ha estat amable i ens ha fet fotos allí on li hem dit posant part de la seva imaginació per aconseguir que acabis recolzat sobre les piràmides i tinguis la sensació de gegant davant d’uns monuments construïts pedra a pedra i on cada pedra és més alta que tu.
Pel camí o quan t’atures per fer fotos, apareixen del mig de la sorra, com si fossin serps soterrades a l’espera de caçar a la seva víctima, nens i més nens que t’ofereixen repliques de les tres piràmides i de l’esfinx fetes a mà a preus assequibles. Una altra de les tradicions del recorregut és anar donant propines als policies que et trobes pel camí per agrair-los que, fins aquell moment, ningú t’hagi robat ni molestat (a part dels nens).
Tot plegat, sumant les 500 lliures egípcies (60 euros) que val el viatge en carro i les entrades, les 240 (30 euros) del trajecte en el taxi que et porta, t’espera tres hores i et torna a l’hotel, i les propines als policies que són unes altres 120 lliures (15 euros), la visita a les piràmides et surt per uns 105 euros que, si analitzem allò que has vist i les sensacions que has tingut, acaben sent uns diners ben gastats i un preu gens car. Si podeu, intenteu no morir sense haver vist aquestes joies històriques, feu-vos un regal i marxeu un cap de setmana a Egipte i entreu en un món que habita al segle XXI però encara respira com fa cinc segles enrere.
A la foto que acompanya el post hi apareix un servidor pujat dalt del camell i reposant sobre la tomba de Kefren.

DIARI D’EGIPTE (3): PA, FLORS I VIOLES

De la tercera jornada a El Caire n’he extret moltes bones conclusions. La primera és que si saps anglès tens moltes més portes obertes i més possibilitats de viatjar. La segona és que viatjar segueix sent un dels meus plaers vitals. La tercera, que treballar en allò que t’agrada i si a més tens llibertat de moviment, no té preu. I la quarta, que sempre estaré gras perquè m’agrada massa provar nous sabors i això topa frontalment amb la típica dieta on t’eliminen els petits plaers com el pa o la cervesa. Totes aquestes conclusions són fruit d’un dia molt dur de feina, ple de reunions i conferencies on s’ha d’escoltar atentament i també dir la teva en un intent d’enriquir el diàleg. A Egipte no hi he vingut de turista i en aquesta vida mai hi ha flors i violes.

A hores d’ara estic, literalment, rebentat. Però la satisfacció supera l’esgotament físic i em disposo a anar a dormir conscient que demà tinc una jornada encara més intensa que la ja superada. Avui he estat treballant a la seu de la Lliga dels Estats Àrabs, un edifici emblemàtic a El Caire i també a la resta d’Orient. Els qui hem pogut passar-hi la jornada hem rebut un tracte digne dels caps d’estat i demà compartirem taula amb ministres de diversos països com El Líban o Grècia.

Aquest diumenge no he vist res més de la capital egípcia. Bé, he tafanejat les botigues de l’hotel però això no compta. Pel que fa al menjar us vull parlar del pa egipci. Hi ha moltes varietats i moltes d’elles porten cereals. El més popular és el que he fotografiat a la quarta planta de l’hotel, a la sala on dues dones molt amables el fabriquen artesanalment. Es diu chapati i és deliciós i molt viciós. No ets capaç de menjar-te’n un de sol. Els egipcis van inventar aquest tipus de pa i també van crear la cervesa, la meva beguda preferida. La més popular es diu Sakara Gold i ben fresca és una autèntica delícia. Demà intentaré fer una escapada al Museu Egipci perquè el tinc a un cop de pedra de l’hotel i encara em queden milers de coses per descobrir. Ja us ho explicaré.