Archive for de maig 2012

BÁILAME EL AGUA


Fa temps que volia compartir aquest fragment final d'una pel·lícula que em va emocionar molt. Fins el punt que no l'he vist mai més per les sensacions, bones però dures, que em va transmetre. Es diu "Báilame el agua" i té un final molt trist. 

Però la poesia que el noi protagonista li dedica a ella, la seva amiga i xicota enamorada, val la pena per compartir. Ell li escriu aquestes paraules un dia i mai li llegeix i ella li demana que li llegeixi abans de morir de malaltia. Per a tots aquells que hem perdut essers estimats, per a les persones sensibles, per als qui estimen la bellesa...


I tanco aquest escrit amb una cançó que també em posa els pels de punta, la pell de gallina i em fa grinyolar l'ànima fins a punts que no puc descriure. És de Los Secretos i com la peli, mai l'escolto pels mateixos motius. Us la regalo especialment. Forma part de la banda sonora de la pel·lícula. 



ERRADES HUMANES


S’han produït a les últimes hores dues tragèdies que tenen la mà de l’home com a causant del resultat final.

El terratrèmol que ha tornat a sacsejar Itàlia, la zona nord de Bolonya i Mòdena, provocant diversos morts, és fruit del maltractament al qual  estem sometent a la terra de manera constat.

Juguem amb el planeta i és justament aquest joc el que ens fa perdre la partida constantment.

I a Doha, a Dubai, es va produir un incendi en un centre comercial i els bombers van dedicar-se a extingir les flames sense saber que dins d’aquest recinte hi havia una guarderia de nens.

Mitja hora remullant les botigues i ningú els va dir que hi havia vint nens que estaven jugant tranquil·lament fins que va iniciar-se el caos. De les 19 víctimes mortals 13 són nens i les altres sis, bombers i professores. 

Hi ha una semblança entre les dues tragèdies. Són fruit d’errades humanes. Una comesa en un instant i l’altre a base d’anys de fer malament les coses. Potser que ens ho pensem tot plegat, oi?

AMB EL COR A LA MÀ


Sempre he dit, i ho penso, que no importa com es fan arribar els missatges si hi ha bona intenció i ganes de fer-los arribar per compartir-los. Es pot escriure millor o pitjor però al final el que importa és, més que el continent i les formes, el contingut. 

Dic això per a presentar-vos un bloc que he enllaçat amb el meu, a la secció de blocs que llegeixo de la columna de la dreta, que es diu "Amb el cor a la mà" i que té com a protagonista a la seva autora, la Magnòlia, i les vicissituds i vivències que ha anat paint fins ara. FEU CLIC AQUÍ. 

És un espai de reflexió d'una persona que, llegint els seus escrits, es veu i es nota que ha patit molt i ha hagut d'aguantar molts cops forts. I els ha aguantat i els porta com pot, amb alguns dies bons, altres de dolents i molts altres de pitjors. Com considero que escriure és una molt bona teràpia personal que et permet plasmar en un espai en blanc, sigui un foli o un bloc virtual, crec que fa bé d'alliberar-se de part de l'angoixa que pateix i compartir els seus sentiments i les seves emocions amb la resta de persones que entrem a llegir allò que li surt de l'ànima. 

No us diré tampoc qui és exactament la Magnòlia perquè queda clar que és un nom en clau i que, al menys de moment, no vol desvetllar completament la seva identitat. Del tot respectable, quedi clar. Però si us diré que entenc que escrigui allò que escriu i que l'animo a seguir fent aquest exercici de buidat interior i de compartir amb els altres moments i situacions que faran que més d'un lector o lectora es senti identificat.
Us recomano la seva lectura i animo a la Magnòlia a continuar explicant allò que sent AMB EL COR A LA MÀ
.

TICO TICO DE FUBÁ


La música clàssica pot ser molt divertida tot i la imatge que ens hem fet d'uns senyors ben mudats assentats tocant cerimoniosament els seus instruments sense riure i atenent al sempre recte i immaculat director. Fa temps que havia vist el vídeo que avui enllaço en aquest escrit i que vull compartir per a demostrar que, en ocasions, també es poden trencar els estereotips i els protocols establerts.

El Tico Tico, composició de Zequinha de Abreu, és una peça molt rítmica i vitalista que sempre m'ha agradat i que em poso en dies especials, moments en que tinc ganes de ballar o de regalar a les meves oïdes sons que provoquen el ball. La versió que en van fer al seu dia els més de cent musics de la Youth Orchestra de Bahia és la millor que he escoltat fins ara. 

Dirigits per un jove director, Ricardo Castro, fan que el Tico Tico entri a la primera i et motivi, et doni vida i et provoqui un somriure. El vídeo té a més un regal afegit perquè quan acaben de tocar i apareixen els crèdits decideixen acomiadar el concert amb una orgia musical mai vista. Fixeu-vos com s'ho passen els músics i com fan gaudir al públic. La música clàssica és divertida, ho dubteu? 

QUEDA INAUGURAT AQUEST WOK


El meu món és ple de sorpreses. Mira que he fet coses com a periodista i entre aquestes coses n’hi ha de ben rares i variades. Ahir al vespre en vaig anotar al llistat una de nova. Vaig tenir el plaer de fer el discurs inaugural del nou Wok que s’ha obert a Les Gavarres de Tarragona.

És un macro espai de 1.100 metres quadrats que es diu City Wok i que a més de tenir els plats típics dels woks complementa la oferta oferint carn argentina, pizzes, una amplia varietat de crepes i altres especialitats. El local és una autèntica passada i el preu, 9.95 euros el menú de bufet lliure, és més que assequible i barat perquè la qualitat dels plats és de primera. 

No vull vendre res perquè no tinc cap comissió en aquest negoci però m’agrada destacar els llocs que em semblen interessants i dels quals en soc, seré a partir d’avui, usuari o client. L’acte inaugural va ser maco. Hi havia quasi 200 persones de diferents barris de Tarragona i molts xinesos. Va obrir la cerimònia un ball d’un d’aquests dracs que grans dimensions que fan anar dues persones (una porta el cap i l’altra el cul de la bestiola) i posteriorment vaig fer el discurs inaugural que donava pas a les autoritats locals i al propietari del Wok del qual en desconec el nom real perquè es fa dir Fernando.

Per cert, van tallar la cinta com a acte final de la inauguració i era una cinta catalana. Res més, que si us agrada el Wok proveu aquest nou espai de Les Gavarres, el City Wok. Per arribar-hi és fàcil. Està just al darrera del Burger King. Triar per triar entre el menjar ràpid americà i la varietat dels xinesos, em quedo amb els segons ara i sempre. La foto d'aquest escrit és d'un dels menjadors del City Wok.

VINT ANYS SENSE FALCONE


Pensa, abans de disparar pensa. Abans de dir, de jutjar, prova a pensar. És un fragment de la cançó que el Fabrizio Moro va dedicar fa tres o quatre anys a totes les víctimes de la coneguda Cosa Nostra, la màfia que ha matat a tort i dret a tots els qui intentaven acabar amb el seu funcionament corrupte. 

Amb seu a Sicília i tentacles a mig món, aquesta organització ha estat sempre cruel i despietada amb els qui han mort gràcies a les seves accions covards. El llistat és immens, massa vergonyós per començar a dir noms.  

Però és cert que l'assassinat del jutge antimàfia Giovanni Falcone, per la popularitat que tenia la víctima i sobretot per la crueltat de l'atemptat que va acabar amb la seva vida, la de la seva dona i els tots els seus escortes, va marcar un abans i un després a l'illa de Sicília i a la resta d'Itàlia. Mort Falcone el va rellevar en el càrrec un altre jutge, el Paolo Borsellino, que va ocupar-lo poc més d'un mes perquè també el van assassinar. 

Avui, 23 de maig, fa vint anys que van matar a Giovanni Falcone. Fa dues dècades del principi de la fi de la màfia que encara existeix però que té cada cop més força. Vull compartir en aquest post tres vídeos que us demano que mireu atentament. 

 El primer és un fragment d'una entrevista que li va fer una periodista. Al segon 40 la periodista li recorda una frase que sempre diu Falcone: El covard mor molts cops al dia, el valent una sola vegada. I ell respon que "l`'important no és tenir por sinó saber conviure amb la por perquè el coratge és justament això". 


El segon és un fragment del funeral de Falcone on la vídua d'un dels escortes que acompanyaven al jutge i que van morir amb ell demana als assassins que se'n penedeixin i que tinguin el coratge de canviar. Ho trobareu al segon 34. És un document molt impactant però ben real.


El tercer és la cançó de Fabrizio Moro que us deia i que va enregistrar envoltat de familiars de les víctimes de la màfia i dels anomenats "penedits" que un dia van assassinar i més tard es van rendir a les evidències. 

MÉS MESURES CONTRA LA CRISI


Davant l’allau de visites rebudes al post sobre les mesures contra la crisi que proposava ahir dilluns, més de 200 lectures fins ara, em proposo breument donar quatre mesures més per aplicar en cas que els ajuntaments segueixin patint com ara i abans que decideixin seguir aplicant retallades socials i augments dels impostos als qui menys culpa en tenen de la mala gestió dels darrers anys. 

Que facin, com a Grècia, un llistat real de les necessitats dels petits municipis i eliminin alcaldies, equips de govern i tota la infraestructura que  envolta aquestes administracions locals per agrupar-ne unes quantes en una de sola. Un sol ajuntament per donar servei a diferents municipis.

Que eliminin vehicles oficials dels grans ajuntaments, dietes de luxe als grans restaurants, les partides de desplaçaments. Que els polítics que més guanyen ho paguin del seus sous. 

Que es deixin d’alimentar empreses de comunicació a qui es donen treballets que són la recompensa per haver fet les campanyes pels partits que ara manen i de pagar xifres insultants per serveis web  que altres empreses poden fer per preus assequibles o, fins i tot, que poden fer els serveis informàtics del propi ajuntament. 

Que s’aposti més per les noves tecnologies i no es gastin tants diners en paper per a publicacions que surten cares i no tenen cap utilitat. Que els polítics surtin al carrer a explicar les seves accions als ciutadans, cara a cara, enlloc de tancar-se en despatxos i deixar-ho tot en mans desconegudes. 

Si en voleu més, en tinc més. Serà per solucions a la crisi. Llàstima que ja m'hagin titllat de demagog. Què hi farem! 

MESURES PER LA CRISI


El degoteig de notícies referents a les penúries econòmiques que passen els ajuntaments i que es tradueixen en fer pagar encara més als ciutadans i reduir plantilles del personal municipal és massa constant com per quedar-se amb les mans creuades i la boca tancada. 

No sóc pas economista però és cert que hi ha mesures que tothom veu i que la majoria dels ajuntaments els podria gestionar molt millor un solter mileurista o una mestressa de casa, ambdós acostumats a fer equilibris i màgia amb el poc que disposen, que els polítics de torn. 

Per començar, i abans de seguir sagnant als contribuents, cal aplicar les següents cinc mesures:
Tancar els consells comarcals a aquelles comarques on no tenen cap funció i utilitat (en aquest cas al Tarragonès o al Baix Camp).  A aquelles zones on aquestes organismes si compleixen amb la funció inicial de reequilibrar el territori cal que es mantinguin. Eliminar als consellers comarcals de tots els partits i deixar la gestió dels consells als tècnics. 

Reduir el nombre d'assessors dels grups polítics de les Diputacions i eliminar les figures polítiques (tots els diputats existents) dotant de poder als tècnics que són els qui realment haurien de saber gestionar el pressupost d'aquestes corporacions. De què ens serveixen els diputats a part de cobrar el sou a final de mes?

Exigir als alcaldes i als regidors, i per tant també a les de associacions municipalistes i les federacions de municipis, que es redueixin el sou al mínim i dediquin una part de la seva jornada, remunerada però sense excessos, a estar-se al servei del poble que és la funció per la que se'ls tria a les urnes. La resta de la jornada poden dedicar-se, com ara fan, als seus negocis o oficis.  

Obligar a les associacions de veïns a reagrupar-se per a reduir-ne el nombre. Als barris on n'hi ha dues que s'ajuntin les dues o en tanqui una i a zones on els barris estan junts, cas de la zona de Ponent de Tarragona, que una sola associació, amb un sol local, gestioni les activitats de tots els veïns. 

Que es deixi d'alimentar a cop de subvenció a totes les entitats. Que se les ajudi en moments puntuals per afrontar les despeses del manteniment del local o que se'ls cedeixin locals municipals per a fer les seves activitats. 

Sé que són mesures dràstiques però mireu bé quant d'estalvi ens suposarien a les nostres butxaques. Les menjadores polítiques s'han d'acabar i els "momios" que alguns tenen muntats als seus barris o a les seves entitats, també. Si ens hem d'ajustar el cinturó que els qui ens imposen retallades siguin els primers.

QUIN MAL FA QUI SE'N VA?


Certes absències són dures i més quan les has rebut de cop o amb massa poc temps per pair-les. I passa que tot i tenint ocasió per assumir-les no vols que arribin però acaben arribant. Les persones van i venen i altres marxen per sempre tot i que, en records, segueixen venint i tornant a marxar.

El passat és traïdor quan tens dies tous i febles en els que penses, molts més que la resta de dies, en aquelles persones que ja no hi són. Avis, pares, germans, amics... Tothom té absències importants malgrat n'hi ha que són més intenses que altres per la proximitat o els vincles del qui t'ha deixat. 

No hi ha cel o infern per als bons i els dolents. Hi ha, així ho crec, un espai al racó de tots els cervells de tots nosaltres que es dedica a acollir en memòria i present als essers estimats. No seré jo qui afirmi que després de la vida no hi ha res o qui asseguri que ens reencarnem o iniciem una segona vida. Però si crec que qui se'n va només ho fa físicament tot mantenint la seva essència que pot esdevenir sovint presencia.  
  
A tots ens ha passat que estem sols i de cop i volta ens sentim acompanyats o observats, amb calma i pau interior, per alguna persona que ens ha deixat. A mi em passa sovint amb el meu germà Carles. Sé que el tinc a prop, que sovint m'acompanya, que em protegeix fins on pot i dorm en aquells moments en què les coses se'm torcen. Sempre el tinc al costat d'una o altra manera. 

És important que donem als qui ja no són entre nosaltres, a nivell físic, el rol que els hi toca. Que no inventem estats que voldríem i no existeixen però que siguem conscients que hi són, que ens veuen i els notem sense por a que ens facin mal. Qui se'n va, quin mal fa? Molt o poc, depèn de la nostra força interior. Però és un mal que ens fem nosaltres mateixos i que ens provoquen els records. La traïció del cap es barreja amb les emocions que exterioritzem. Per això, justament per això, seguim sent mortals. 

20 de maig 2012

ANÒNIM


De totes les joies del cinema que he pogut veure fins ara, i que per sort han estat moltes, n'hi ha algunes que m'han tocat la fibra i que m'han aportat molt aprenentatge. La pel·lícula "Anonimo Veneciano" és una d'elles. No es tracta ara d'explicar-vos el fil argumental d'aquesta obra ja que us recomano que us la mireu si en teniu la ocasió. 

Vull destacar-ne la música perquè la peça protagonista de la banda sonora, composada per Stelvio Cipriani, m'emociona cada cop que l'escolto. Especialment l'Adagio de l'Alessandro Marcello que interpreta el protagonista i que veureu al vídeo que acompanya aquest post. 

Diuen que les pel·lícules envelleixen però jo crec que les seves músiques no. Hi ha sons que et penetren fins a límits insospitats i t'aporten unes sensacions estranyes que van des de l'emoció de sentir-se feliç al plor tendre que et provoca aquest estat generat en el moment menys previst. Perquè mai saps si una pel·lícula t'omplirà o no, et captivarà o et deixarà indiferent. I per tant la sorpresa esdevé en qualsevol moment. 

Gaudiu, si podeu i voleu, d'aquests instants que ens regala la gran pantalla i guardeu-los tímidament en l'altra pantalla que tots tenim, la retina dels nostres ulls que emmagatzema els records.

LES DIFERENCIES REFORCEN


Divergir per enriquir-se de l'altre punt de vista, debatre per evitar la permissivitat, visions diferents per no caure en la monotonia, gustos diversos per fer un tast nou a cada pas, viatges oposats i vivències alienes a l'altre per no trepitjar records mentals ni fotos velles, aromes i paisatges recitats per primer cop a cau d'orella amb la seguretat de sorprendre, relats de la jornada contraposats al quan s'explica i al com es rep. 

Les diferencies reforcen, consoliden, enforteixen sempre i quan s'assumeixin amb la seguretat que són útils per a créixer. Les coincidències han d'esdevenir un cop s'ha iniciat el trajecte comú per evitar que els passos s'aturin de cop i el camí es bifurqui i separi allò que ara esdevé verge i misteriós, ple d'engrunes que aniràs recollint per alimentar-te tot el temps que vulguis.  

TREBALLAR CANSA


Tanco una jornada intensa de treball. I després de dotze hores quasi ininterrompudes davant l’ordinador recordo una poesia del Cesare Pavese que es diu “Lavorare stanca” (Treballar cansa). Pavese m’agrada, m’arriba, m’omple, em fa reflexionar. 

Hi ha un fragment de la seva poesia que diu així:

Creuar un carrer per escapar de casa només ho fa un adolescent. Però l’home que camina tot el dia pels carrers ja no és adolescent ni fuig de casa. Hi ha tardes d’estiu en què les places són buides, s’estenen sota un sol quasi ponent i aquest home, que ve i va pels carrerons, s’atura. 

Val la pena estar sol, per sempre més estar sol? L’home es gira i els carrers i la plaça estan buits. Desitjaria aturar a una dona, parlar-li i proposar-li anar a viure junts. En cas contrari, un parla sol. 

No és segur que anar a l’anar a una plaça deserta et trobis amb algú però els qui caminen pels carrers s’hi queden de tant en tant. A la nit la plaça torna a quedar buida i l’home, que passa, no mira les cases ni aixeca els ulls. Només nota l’asfalt que han fet altres homes. 

No és bo quedar-se en una plaça deserta. Segur que hi haurà una dona al carrer que, si ell li ho demana, voldrà portar-lo de la maneta a casa. 

M'encanta aquesta poesia. L'acompanyo d'un altre dels meus autors preferits que, a més de ser escriptor i director de cinema, cantava. Boris Vian cantant "Le déserteur" (El desertor) on un soldat que és cridat a anar al front a lluitar li comunica al President del seu país que deserta i que no matarà a ningú. De Pavese i de Vian us en parlo un altre dia.  

UN ALTRE DIA AL PARADÍS


Tothom té el seu paradís particular. Hi ha qui necessita moltes coses i qui se’l fa mida amb ben poc.

En el meu cas l’he construït amb aprenentatges d’aquests darrers anys, paisatges de ciutats estrangeres que ara ja esdevenen veïnes i germanes, retalls de moments viscuts amb amics i amigues, aromes captats a les abraçades d’amor i amistoses, la tendresa retinguda a les meves parpelles i procedent de mirades properes i còmplices, la dolçor dels llavis que em besen i beso cada dia, la suavitat i la força de les caricies que intercanvio cada jorn, l’espiritualitat que noto a cada instant en l’ànima que m’acull i que es fon amb la meva.

És un espai petit fet amb vida i per la nova vida que gaudeixo. El repinta la nit que s’esvaeix amb el seu blau-fosc transparent i el mati que es lleva blanquinós i groguenc. Li posen notes a la solfa el silenci de primera hora llevant-me el primer, la calma del llit amb el repòs de qui estimo, el xiuxiueig tímid dels ocells que refan el niu abans d’iniciar el nou dia de vol, el so de la cafetera preparant el tast únic del cafetó previ a la intensa jornada i el sabor real de la cigarreta que enceta el paquet que es consumirà més tard sense pena ni gloria ni tant bon gust. 

La música són les hores i el dia, l'horitzó on imaginar. I tot torna a començar amb l’essència però renovada. És, si tot va bé, un altre dia al paradís. 

NIKTA MESA STA MATIA SU


És un títol en grec i és el nom d’una cançó composada pel mític Mikis Teodorakis que en català vol dir “La nit als teus ulls” i que va cantar al seu moment, en un disc anomenat El·las, la Maria del Mar Bonet.  

La nit permet fer molta poesia al seu voltant i és sempre un argument ideal per als creadors. Aquest text meu és un exemple de la seva influencia:

A la foscor dels teus silencis hi trobo esguard precís. A la calma de les hores sóc l’essència i l’imprevist. I la tendra matinada s’enfila pels meus dits. Lluna vella, Lluna Nova. Sou la nit que ara reposa, sou el bes del bon matí. 

I ara la joia musical de la que us parlava. Aquesta és la lletra:

Vas trencar l'obscuritat com un cavall de llums, com el joc dels dofins nedant per la mar. Una lluna navegava damunt la font dels teus ulls.

Nit calma al fons del teu esguard, nit bategant al fons del cor. Ones d'amor de mi saps fer quan puc dormir dins els teus braços.

Cada vers que algú ha perdut s'amaga entre els teus ulls, amb el fil d'un sanglot vaig brodant cançons. Jo no vull altra cadència: tu ets la mar dins el meu port.

TRETA LA POLS, TOTHOM AL SEU LLOC


Per posar les coses al seu lloc, diverses conclusions d'un petit balanç que fa dies que tocava fer i que he enllestit tot just ara.

Treta la pols i enllestida la cambra dels mals endreços veig amb claredat el lloc de tothom en aquesta nova estança que fa temps, quasi dos anys, que trepitjo amb dignitat i tranquil·litat, amb calma i seguretat. 

Tot i tothom és ara al seu lloc. Qui no hi és ara potser no hi havia de ser-hi mai. Qui SI hi és ara havia d'haver-hi estat abans. Dels qui ara hi són alguns hi seguiran estant i altres deixaran d'estar-hi. Altres que encara estant arribant hi entraran i s'hi quedaran. Altres s'hi estaran una estona i uns, pocs, potser es quedaran a l'entrada pendents de si s'obre o no la porta.

Tots han estat importants per aportar alegries o decepcions, per afavorir o empitjorar, per aportar o malmetre. Però tots han tingut el seu paper (quan parlo en passat) i en alguns casos, (pensant en present), ja no hi són. El futur, qui l'ha vist?

Balanç de primera per a descartar i acceptar a tothom en el seu rol, per tenir clares moltes coses i sobretot per esborrar cares i perfils que donen pas a nous rostres i paisatges. I ho afirmo amb rotunditat. Ara, sóc un home feliç i enamorat,  amb la consciencia ben tranquil·la d'haver fet el què tocava com i quan tocava sense haver demanat en cap moment que algú em comprengués. El viatge el fem sols i triem qui ens acompanya. Treta la pols, tothom al seu lloc. 

Com a colofó del balanç una cançó del gran Serge Gainsbourg, un dels meus top five particular, que no traduiré. Es diu "Je suis venu te dire que je m'en vais".  


TRENTA


Un llibre. Un Arc de Sant Martí. Una cervesa. Un sopar. Un toc de mans. Una nit. Una mirada. Un bes. Una abraçada. Una carícia. Una rialla. Una conversa. Una concessió. Un secret. Un correu. Un tretze. Unes flors. Un disc. Una pel·lícula. Una tapa. Uns amics. Un passeig. Un cap de setmana. Un parc de jocs. Una foto. Una coca. Una platja. Una nit de passió. Una Spanish Movie encatadora. Una lluna molt simpàtica. 


TIEPIDO APRILE (TÍMID ABRIL)

Creues el bosc, tímid abril que dones sol al vianant. Pensaments lleugers s’uneixen a la resina dels pins, i la ment es fa clara com els núvols. Pensaments lleugers s’uneixen a la llum i als colors, al silenci llunyà dels núvols.

Entra dins les cases, tímid abril. Protegeix de l’amor als amants. Em dono al vent i al perfum del temps, a les rialles de les estacions meridionals. Pensaments lleugers s’uneixen a la resina dels pins, al silenci llunyà dels núvols.

SOBRE EL FRACÀS I EL DESIG DE FER LES COSES


El fracàs arriba perquè el desig no ha estat el suficientment intens. És una de les moltes frases aprofitables de la pel·lícula “El marit de la perruquera” del gran Patrice Leconte. I ho exemplifica en l’escena que avui comparteixo en aquest post.

No per res en concret ni relacionat amb mi. Ho comparteixo arran d’una conversa mantinguda aquest migdia amb una bona amiga amb qui he col·laborat recentment. Perquè vull dir-li, senzillament, que ha fet una feina de primera i que ella no ha fallat en cap moment. Que si algú critica ho fa per amagar els seus fracassos en el èxits d’ella.

Perquè si un no veu d’on falla i on no arriba tot li pinta malament i la impotència que l’envolta es transforma en enveja quan els qui té al davant volen fer les coses i les aconsegueixen fer. La força de voluntat i la constància porten a aconseguir allò que un es proposa. I ella, la meva amiga, se n’ha sortit prou bé. Només li puc dir dues coses: enhorabona i endavant!

LES ARRACADES DEL MAR


Una pedreta ovalada quasi perfecte busca la seva parella sorra enllà. Una petxina buida amb tons blavosos reposa prop de les ones que l'acaronen sense endur-se-la de nou. L'escuma blanca arriba tímida als peus d'un infant que fa un castell de sorra sense princesa. Una pilota juganera va on la porta el vent, es banya i remulla, torna a rodar fins la sorra i inicia de nou el viatge.  Un cranc jove jau abandonat conscient que era millor morir a platja que a la boca d'un peix. I una medusa molt grossa l'acompanya en l'instant final i es mostra lluenta als banyistes. 

I la pedreta ovalada segueix buscant parella al seu costat, veu la petxina, saluda a la pilota, fa de porta del castell i no entén perquè el cranc no camina ni la medusa no es mou. Pedra, tisores, paper i al fons, mentre un nen juga, passa un veler.

LES LLETRES DEL MÓN A TARRAGONA


Treballar en allò que t’agrada és gratificant i no tothom ho pot dir. Jo fa anys que ho afirmo perquè ho faig. I actualment, més que mai. Dic tot això per comentar-vos que a finals d’aquest mes de maig la ciutat de Tarragona acollirà el Quinto Encuentro de Escritores por la Tierra que organitza Mare Terra Fundació Mediterrània i la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET). 

Tinc el gust de pertanyer a l’equip de està instrumentant i gestionant aquest esdeveniment que, i ho dic sense cap mena de dubte, serà la principal activitat cultural que es farà a la ciutat aquest 2012. Es tracta de quatre dies dedicats al món de les lletres. Hi haurà conferències i debats, presentacions de llibres, lectures de poesies a les escoles, un macro-concert amb setze cantants i grups de tot el món, exposicions i molts altres actes.

Aquest Encuentro de Escritores és obert a tothom i tots els actes són gratuïts. Hi ha confirmats ja més de 150 participants i entre ells els escriptors Ana Maria Matute i Manuel Vicent. Són dos exemples de l’ampli llistat de personalitats que ens acompanyaran i al qual hi sumo, per citar-ne algun més, a Ernesto Cardenal que és el nou Premio Reina Sofia de poesia, a l’ex-director de la Unesco Federico Mayor Zaragoza, o a escriptors locals com el Jesús Tibau (amic blocaire). Del 30 de maig al 2 de juny Tarragona s’inundarà de lletres i jo us convido a tots i totes a participar-hi. 

Podeu consultar el programa provisional del Quinto Encuentro de Escritores por la Tierra en AQUEST ENLLAÇ. La imatge que acompanya el post és la del cartell oficial del concert final que es farà al Teatre Metropol.

ANNIE'S SONG


Fa anys que vaig escoltar per primer cop aquesta cançó que va composar el John Denver i que, entre altres, interpreta de meravella el gran Roger Whitakker.

Sempre hi ha temes que tenen el seu moment i la seva persona, que escoltes i que saps que tindran el seu instant a la teva vida. Avui en aquest post no hi poso més lletres perquè crec que les del tema musical jo són suficients.

ANNIE’S SONG

Tu llenas mis sentidos, como una noche en el bosque. Como las montañas en primavera, como un paseo bajo la lluvia. Como una tormenta en el desierto, como un soñoliento océano azul. Tú llenas mis sentidos,ven y lléname otra vez.

Ven y déjame amarte, deja que te ofrezca mi vida. Déjame ahogarme en tu sonrisa, déjame morir en tus brazos.Déjame reposar a tu lado, déjame estar siempre contigo.Ven, déjame amarte,ven y ámame otra vez.

Déjame ofrecerte mi vida. Ven, permíteme amarte.Ven, ámame de nuevo.

Tú llenas mis sentidos como una noche en el bosque. Como las montañas en primavera, como un paseo bajo la lluvia.Como una tormenta en el desierto, como un soñoliento océano azul. Tú llenas mis sentidos, ven y lléname otra vez.



MISSATGES


Missatges... de veu, freds al contestador, calents a la tele de matinada, sensuals  a cau d’orella, inesperats en una ampolla, urgents a la pota d’un colom, imprecisos en un correu electrònic, nostàlgics en una carta feta a mà, emotius i agradables al mirall del lavabo ple de baf, esmicolats en la nota no entregada, reivindicatius en una paret, gestuals i sense paraules, tendres en una sola mirada que parla, còmplices amb una aclucada d’ull, eròtics peregrinant amb els dits la ruta dels llavis...

Missatges que omplen, que et buiden, que et transformen, que et renoven, que et donen vida, que t’enfonsen, que et debiliten, que et fan riure, que t’enamoren, que et fan brillar els ulls, que et fan saltar del llit, que t’hi porten de cap, que et fan perdre el nord, que et fan viatjar al sud del cos o de l'ànima...

Missatges electrònics sense importància i altres parlats que la tenen tota. Necessitem missatges.

Acompanya l'escrit una de les genialitats del gran Nacho Cano. Sense paraules. 
 

NENS ROBATS I LLADRES LLIURES


Fa mesos que escoltem notícies relacionades amb el robatori de nens quan les dècades dels quaranta, cinquanta, seixanta i setanta. Nens que ningú sap on paren perquè quan van néixer van ser segrestats, primer perquè Franco volia castigar als opositors al seu regim i després per fer diners amb la venda dels nadons. I rere ells, les mares i els pares a qui se’ls deia que el seu fill o la seva filla havien mort durant el part o ja eren morts abans d’aquest moment. 

Els culpables estan clars. Els feixistes fidels a Franco, els metges i les monges que en aquells temps eren peces clau als hospitals espanyols. Es parla de 30.000 nens robats i la xifra va creixent cada dia perquè en aquest cas, com en tots, una primera denuncia atrevida en genera moltes més que es sumen i fan que el tema surti a la llum pública. 

Quan escoltes certs casos se’t posa la pell de gallina. Ara en llegia un d’un home que fa just quaranta anys havia de ser pare i a qui li van dir que el seu nadó feia una setmana que era mort al ventre de la mare. Li van entregar el cos sense vida de qui es suposava que era el seu fill i el va enterrar. Deu anys després, arran de la denuncia feta per una periodista que començava a destapar tímidament aquesta polèmica, va tornar a l’hospital. I allí li van dir que la seva dona havia tingut una nena. Ell havia enterrat un nen i realment havia estat pare d’una nena. Ara ha sabut que a l’hospital on va passar aquesta atrocitat tenien a punt el cadàver del nen que ell va enterrar mentre la seva filla era entregada ves a saber a quina família. 

És, reitero, un cas entre els milers de casos que estem coneixent. Dóna molt a pensar. Als qui no ho hem viscut ens indigna o sigui que no vull imaginar com es senten els milers de mares i pares que han estat tristament protagonistes dels robatoris dels seus nadons. 

El problema torna a ser de nou la justícia d’aquest país, feta a mida per segons quins delinqüents, i la impunitat que sembla que gaudeixen els representants de l’església catòlica. Sembla que el fet de pertànyer a aquesta secta legalitzada anomenada catolicisme, popular fa uns segles per torturar innocents a través de la Santa Inquisició i més popular ara per tenir entre les seves files milers de capellans tocanens, els doni immunitat celestial i diplomàtica. 

I això no és lògic. Si encara queden vius metges i monges que van fer aquestes atrocitats amb els nadons (i en queden molts) que se’ls jutgi i se’ls empresoni enlloc de deixar-los lliures amb l’excusa que ja són molt grans i no poden complir cap pena. Que es faci justícia per una vegada i se’ls faci pagar per les injustícies comeses. Com a mínim que se’ls assegui a la banqueta perquè les víctimes d’aquestes històries, sobretot els pares dels nadons robats, puguin dir-los a la cara com es senten. 

Utòpica petició la meva atès que ja sé que la justícia és feta a mida per alguns i esdevé injusta per molts altres.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -