Archive for de febrer 2014

A CASA MEVA



Formarà part del meu proper llibre, té un caire surrealista, una doble lectura i diu així:

A casa meva es balla al ritme de les estufes, s’aprèn a despullar al vent i a les nits de lluna plena es juga a ser feliç. 

A casa meva hi passa de tot i els pocs ratolins que hi viuen estan condemnats a seguir-me la corrent. 

A casa meva els llençols observen des del llit, més enllà dels seus nassos, com les puces prenen el sol entre les potes d’una gallina i els cargols es reuneixen en una gota de champagne

I quan la tarda estira les seves cames per sobre els vius, les flors a casa meva conversen entre elles mentre se les miren les escales del replà i el bagul de records on hi jau una formiga pacifista amb dots de gran oradora. 

I ningú s’espanta si a estones ens quedem a les fosques mentre les cuques de llum volen fent un ballet cap a la següent cambra i es perden. 

A casa meva hi passa de tot i tots tenen dret a veu i vot. Des del bany a la cuina, des del llit fins el forat abandonat per les aranyes abans de fer les maletes. Tots somriuen d’alguna forma i es conformen amb el poc que tenen i el no res que posseeixen. 

Perquè a casa meva tots hi poden estar tranquils i saben els perills de canviar de domicili quan han aconseguit el respecte d’aquest pobre poeta. 

Foto: Il·lustració de l'artista Cadence Wu a qui he conegut fa pocs dies.
28 de febrer 2014

METAFÍSICA PERSONAL



Llegir un disc i escoltar un llibre. Besar amb les mans i abraçar amb els llavis. Somriure als mals moments i plorar de felicitat en els bons instants. Tot és possible. 

Callar mentre es parla i enraonar en els silencis. Rebel·lar-se en contra les pròpies voluntats i obeir les bones decisions. Tot està per fer. 

Canviar-nos per l’altre i regalar a qui vingui el nostre tarannà. Ser forasters a casa i casolans en terra desconeguda. És possible fer-ho. 

I si per un sol dia parlem als ocells i volem amb les persones que tenim més a prop? I si en un sol instant acluquem els ulls per mirar i els obrim per no veure-hi? Metafísica personal i del tot intransferible.

OCELLS DE PEDRA




A Tanzània hi ha un llac que petrifica els animals que hi van a reposar. S’hi acosten, es submergeixen a les seves aigües per refrescar-se o buscant peixos. I mai més en surten vius perquè en pocs minuts acaben convertint-se en estàtues de pedra. 

El misteri d’aquest llac, perquè com a totes les històries fantasioses sempre hi ha una explicació, té a la mà de la natura com a protagonista.  Les seves aigües són vermelles fruit de la reproducció massiva d’algues i la presència de guèisers. 

Els espirals de carbonat sòdic que generen els dos elements crea una sosa que s’acumula i atrapa als ocells i altres animals que visiten el llac enverinant-los a l’instant. I en un dit i no res, les víctimes abans vives són del tot mortes i petrificades. 

El fotògraf Nick Brandt ha fet una extensa labor per advertir dels perills del llac i ha cregut que la forma d’evidenciar el problema era ubicant als animals ja morts i solidificats a aquells espais on reposarien si encarar visquessin.  

I del seu experiment n’han sortit unes imatges que no són maques però tampoc horroroses. És una mena de natura morta que cal tenir ben present. Com aquest llac tanzanes, hi ha molts altres racons del món que són racons perillosos per els éssers vivents però mantenen, en certa manera, el seu encant.   

En aquest cas concret, ni tan sols l’au Fènix podria pensar-se si fondre’s o renéixer de les seves cendres. No tindria temps.  

Podeu ampliar les imatges clicant sobre elles.
27 de febrer 2014

ÀNGELS


Tot el món és ple d’àngels i per això val la pena regalar-los música i notes perquè volin entre elles i s’abandonin sobre els moments i les persones adequades. 

Llegiu la lletra. Canten i toquen dos àngelets: la Silvia Comes posa la veu i toca el piano la Clara Peya (de qui us en parlaré un dia d'aquests més a fons).

Àngels als peus del llit, de matinada, que et fan pujar els llençols si algú et destapa.

Àngels a dins del pit per bombejar-te.

Àngels en els teus dits: cordes d’una arpa.

Àngels de cotó fluix fan d’infermera dins la ferida oberta de tant patir.

Àngels no defalliu; feu-me aixecar un cop més! Vinga, tibeu dels fils, que avui no porto arnés.

Àngels saltant del metro cap a l’andana amb els braços oberts a punt per salvar-la.

Àngels dels nostres morts dins d’una antiga olor.

Àngels dels nostres vius dins la rialla.

Àngels que esperen junts fent de barana rere un revolt mortal d’una muntanya.

Àngels no defalliu; feu-me aixecar un cop més! Vinga, tibeu dels fils, que avui no porto arnés.

Àngels al mig dels parcs, quiets com estàtues vetllen la flama encesa de dos amants.

Àngels amb sexe! Àngels dels dies blaus. 

Àngels si em truques i em dius que no te’n vas.

Àngels molt insistents: volen que ho facis!

Àngels al cafè amb llet; compte amb els llavis!

Àngels que bufen suau dins la petxina per fer-te sentir el mar vora l’orella.

Àngels amb ploma: escric!

Àngels d’un dia.

Àngels com els amics: tota la vida!

Àngels no defalliu; feu-me aixecar un cop més! Vinga, tibeu dels fils, que avui no porto arnés.

PACO DE LUCÍA ENS DEIXA


Tot just avui que hem sabut que ha mort el gran Paco de Lucía, d’infart a Mèxic i amb només 66 anys, us vull explicar una anècdota que em ve al cap. 

Fa disset anys, en un viatge a Granada, vaig tenir la ocasió de gaudir d’una sessió de flamenc i cante jondo fins a altes hores de la matinada.  Vaig anar a parar a un d’aquells locals, una cova més ben dit, que regenten persones peculiars difícil de veure fora d’aquest hàbitat. Les parets eren plenes de fotos emmarcades i mal penjades, brutes pel pas del temps que atorgava, a part de la brutícia, més màgia a aquelles imatges. 

Amb els “finos” i les “manzanillas” el flamenc entra als porus de la pell i et posseeixen els sons de la guitarra i la veu esquerdada del “cantaor”. Amb la dosi exacte d’alcohol i un parell de plats de “jamoncillo y queso”  pots arribar a l’èxtasi interior. I us ben asseguro que vaig assolir-lo. 

De la meva arribada a aquest local en recordo dos moments importants. El primer és allò que vaig sentir quan em van dir que en aquell petit escenari que tenia davant meu, un raconet de tres metres d’ample i dos de fons, havia iniciat els seus passos del gran Camarón de la Isla. El segon va tenir lloc just quan jo entrava a aquesta mena de taverna i vaig topar frontalment amb tres persones. Ells sortien i jo entrava al mateix moment. Ens varem demanar tots quatre disculpes. Ells sortien de fer rondes i tot just les iniciava però recordo la cara dels tres homes, fosca per la nit, perquè eren rostres curtits i mostrant el pas del temps. Tots duien els cabells llargs i barba deixada.

Més tard, parlant amb el propietari de la taverna, amb qui vaig fer una bona amistat efímera - d’aquelles que només duren en un espai molt breu de temps però que són intenses – em va comentar que allí, al seu bar, hi anava molt sovint el Paco de Lucía i que just aquella nit, quan jo entrava al se bar el Paco i dos dels seus músics hi sortien.  

FINESSE, GÉOMETRIE



Entre la finesse (finor)  i la géometrie (geometria) hi ha detalls en la imatge que il·lustra aquest escrit. La finor, sempre sensible i tendre, de la xemeneia que reposa i s’alça cap al cel com un element més del paisatge topa amb la geometria de la construcció i l’eficàcia de no envair massa ni el cel ni l’horitzó, ni prendre protagonisme als altres elements que l’envolten ben ordenats. 

La finor és l’arbre que neix de la boca que abans treia fum per contagiar el cel amb grisos. I la geometria és el propi arbre arrelat al centre de la boca amb una copa guarnida i compensada que ara repta als núvols blancs des del verd més sa que li atorga la terra que el manté viu.

La finor i la geometria tenen però un punt en comú. Els somnis que cerca la finor són les sospites que ofereix la geometria. L’amor és a tot arreu, també a la xemeneia. I l’amor demana presencia i ordre: arbres que facin ombra des de terra i nous fums que provoquin als núvols perquè abandonin la soledat i la quietud.  

La finor és geomètricament perfecta si tot els seus cantons quallen als nostres dies. Finesse... géometrie.  

Text escrit tot havent llegit "De l'esprit géométrique et de l'art de persuader" de Blaise Pascal.




LA CASA DE SORRA, EL DESERT DEL TEMPS



El silenci és un desert que omple la manca de converses entre les parets mudes. De bat a bat obertes, les portes lluiten per tenir noves mans que les palpin. I les restes de la casa s’enrunen per voluntat del temps trencadís que abans volava per les estances i ara es dissol pels terres sense rellotges ni calendaris. 

Blau cel a la cambra que acull foscor, que clama llum per sobreviure i prega que arribi la tempesta. El vent ha traït els desitjos i el desert és ara llar de més silencis. 

Imatge: Casa abandonada al desert de l’África del Nord.  
25 de febrer 2014

LA POLS DE LA NOSTRA MEMÒRIA FETA FUNCIÓ



On van a parar les veus dels actors i les actrius quan tanca, per sempre més, un teatre?

Què se’n fa de les rialles de les comèdies i els plors dels drames, regalats a escena per tots els espectadors? I el petons donats i les manetes fetes en la foscor mentre s’observa la funció, on cauen? A quin indret sonen ara els aplaudiments a finals de funció, de tantes funcions i tantes obres?

Quan el teatre tanca, quan aquesta caixa de sentiments comuns plena de moments concordants que es desprenen de les ànimes de les persones i impacten a l’esperit dels qui omplen l’escenari, celebra el seu darrer acte... on hem de cercar tots aquests sentiments regalats? 

Un teatre buit i clos és com un silenci no volgut ple de tensió, incòmode, sempre a l’espera que algú el trenqui de nou.

XAVISS A RÀDIO 4 EN ACÚSTIC



Una conversa distesa i amena on li pregunten com ha estat el procés de creació del nou disc, quins concerts té previstos o si el Pol existeix realment i qui és. És la lectura a grans trets de l’entrevista que li han fet fa pocs dies per tot Catalunya al XavisS al programa Catalunya Express de Ràdio 4. 

Amb un regal molt especial perquè el XavisS toca en directe i acústic les cançons Pol i Espais. Tot mentre va analitzant com s’ha parit la criatura des dels seus inicis, les persones que col·laboren en aquest nou treball i els seus projectes de futur. L’entrevista dura 39 minuts (comença als 4 minuts de la gravació) i la podeu escoltar en calma a continuació. 

La foto és de la gravació del vídeo “Pol” a Gavà. 

 

SEGUEIXO ENAMORAT: SEGONA PART

Em vaig abandonar a les seves passions, vaig triar el camí de fer-me habitant de la seva pell blava que banya el llegat que la fa gran. Petonejo els seus racons, palpo amb goig els nervis dels seus braços, ara branques, arrelats a la mare terra. 

Acarono els seus costats, carrerons immòbils que reposen sota els meus peus. Acluco els ulls i l'imagino nua. Però ella em menteix en cada cantonada i em vesteix la mirada donant-me el nou moment que és guaitar-la inundada de portes obertes per dins i finestres closes per la timidesa. 

Si, segueixo enamorat. I ella es diu Tarragona. 

Poden tenir els ulls obsequi més joiós que poder volar per l'aire que omple aquest espai que tan m'apassiona?. Gràcies al Manel Ros per aquests instants que ens regala si mireu el següent vídeo.

Imatge que acompanya el text: autoretrat

23 de febrer 2014
Tag :

UN NÚVOL PASSA... LENTAMENT


Somiar no té preu però viure dels somnis et porta a la condemna. Els ulls s'amaguen en la ferida del cel i la gàbia és el temps que separa el primer cop d'ull del darrer vol sense retorn. I un núvol és racó del meu llegat que ja no fila prim ni dibuixa cap paisatge. El cel, és oceà de barquetes sense timó.

Imatge de Chema Madoz.

SEGUEIXO ENAMORAT : PRIMERA PART



Segueixo enamorat d’ella, neguitós quan la miro perquè sé que li falta quelcom que no li puc donar, alguna cosa que necessita i se m’escapa. M’arrapo a les seves maneres, als seus pensaments i la seva evolució. Intento conviure amb ella en completa pau, cercant una harmonia entre els dos, dissimulant els meus defectes i perdonant els seus, sent conscient que ella em falla i jo li fallo a ella. 

Se’m gastaria el cos de tantes ullades com li faig, seguiria cercant el seu nord amb un astrolabi efímer però constant, m’enfadaria amb ella però només dos segons i li disculparia tantes i tantes emocions que m’ha regalat, tants sentiments que m’han omplert tafanejant-la de cap a peus. I sempre, en tot moment, li diria, ara i sempre, sincerament... que l’estimo, 

Com canta el meu bon amic Joan Amèric... Si no t’importa vine perquè hi ha mil paratges per proclamar el dia. 

Aviat, molt aviat, la segona part.
22 de febrer 2014
Tag :

EL XAVISS I POL A TELE BADALONA



Ja disposem de l’entrevista que li van fer al Xaviss al programa “Pensió completa” a Tele Badalona fa pocs dies. De fet van encetar aquest programa, un dels més vistos d’aquest canal televisiu, amb la seva actuació. Primer va cantar “Espais”, després el van entrevistar per parlar del disc i del tema de llançament i per acabar va tocar el tema, la cançó “Pol”. 

El XavisS canta els dos temes tot sol amb la guitarra, en versió acústica. Tot plegat només dura 11 minuts i val la pena que, a casa i amb calma, escolteu tot el contingut. Ja em direu què en penseu. I de pas, us enllaço també amb el Diari de Tarragona. Aquesta mateixa setmana, el passat dilluns, parlaven del disc a la seva web i enllaçaven amb el vídeo de “Pol” que ja suma quasi 1.000 reproduccions. Ho podeu llegir AQUÍ

Ara us deixo amb Tele Badalona. Podeu mirar el vídeo en aquest enllaç:
http://tvbadalona.xiptv.cat/pensio-completa/capitol/11-de-febrer-de-2014




LA JOVE, UN HOME I UNA DONA



Escric aquest text amb l’alegria de saber que els tres poemes eròtics que vaig compartir l’altre dia amb tots vosaltres són, de moment, tots tres finalistes i tenen possibilitats de guanyar ens els certàmens convocats. Els podeu rellegir AQUÍ.

I aprofito l’èxit que han tingut els poemes entre vosaltres, lectors i lectores, i els comentaris cara a cara de molts dels meus amics, per compartir ara amb vosaltres una quarta poesia que també havia escrit i vaig descartar al seu moment. Espero que us agradi.

LA JOVE

La jove del vestit obert es lleva a l’hora en que les paraules estan de festa perquè ella mateixa és una festa quan estira les seves cames al sol i el vent la recorre amb els seus dits infinits. 

Un tricicle de fusta l’espera al costat de les flors del pati i un niu de papallones cegues es despulla entre els seus ossos de mel. 

I al seu llit de plomes blaves, ella hi penja les seves trenes de blat i compta les abelles mortes fins quedar-se dormida mentre la tarda l’acull amb els seus llavis grocs. 

La jove del vestit obert es desperta a l’hora en que els rellotges somien perquè ella mateixa és un somni quan obre el seu vestit i els pardals s’amunteguen bojos d’amor sobre els seus pits de paper. 
 
Acabo aquest escrit compartint encara una nova poesia. Aquesta no és eròtica. Aquesta és possible que vagi cap a les pàgines del meu proper llibre. 

De moment m’acompanya mentre segueixo escrivint, se’m posa sobre els cabells i llença una escala feta de paraules ordenades per on una dona i un home baixen sigil·losament per observar-se des de l’interior de la retina que els va crear, la meva retina. Però encara no els he donat permís per guaitar.

GUIÓ PER UNA FUTURA TRISTA HISTÒRIA

Una dona està aturada sobre un pont que no va existir mai. 

La seva pell, que mai va ser besada, sura sobre les aigües del temps com un record sense rostre.

Una carta mai llegida lluita per arribar a la vora del riu perquè algú se la miri. 

Un home que mai ha llegit, que no sap què és llegir, que mai va aprendre, troba la carta i el cos sota el pont. 

L’home plora d’impotència mentre la carta es desfà als seus dits. 

El riu, que és ple de llàgrimes, te compassió d’ell i li revela el secret de la carta. 

I l’home, boig d’amor, ajunta les seves nits i els seus deliris per llançar-se des d’aquell pont que no va existir mai.

EL RAFA, SEMPRE PRESENT




L’amic  Rafa González, que ens va deixar el passat mes d’agost amb només 43 anys, té ja el seu espai, per sempre, al camp del Nàstic de Tarragona, al seu estimat Nou Estadi on va viure tantes hores amb tantes passions, emocions, alegries i llàgrimes. 

El club grana, amb el seu president Josep Maria Andreu al capdavant, ha descobert aquest dimecres, davant de tots els amics del Rafa que ens hi hem aplegat, una placa en la seva memòria. L’han col·locat a la Sala de Premsa (el millor lloc per a un periodista) i s’hi pot llegir: En memòria de Rafa González García que va compartir amb nosaltres dues de les seves grans passions, el Nàstic i el periodisme. Sempre present”. 

Ha estat un acte emotiu. Josep Maria Andreu, molt amic del Rafa, ha recordat algunes anècdotes que van viure plegats com el fet que el Rafa va ser el periodista que li va fer la segona entrevista un cop Andreu va assolir la presidència del Nàstic. Va ser a Onda Rambla, en una època en que el Pitu Tarrasa era el director i un servidor treballava als serveis informatius i compartia migdies, tardes i nits inacabables amb el Rafa i la resta de companys d'equip (Maribel, Sonia, Jordi, Santi, Edu...)

Avui l’homenatge ha tornat a aplegar a gran part de la professió periodística que, curiosament i això ho hauríem de canviar, només ens veiem tots junts en moments tristos.  Els temps de reunions de cap de setmana  a La Vaqueria, on omplíem les grades i taules de l’entrada del local, queden lluny. 

La vida continua amb o sense nosaltres, avança ràpida i pel camí anem perdent persones estimades. Ens deixen aquí, a la terra. Però us ben asseguro que mai marxen del nostre cor. Rafa, et seguim estimant i et trobem molt a faltar. 

Puxa Asturies! Visca el Nàstic!
20 de febrer 2014

PRIMER LA PIFIEN I MÉS TARD DIUEN QUE ERA BROMA


Una de les principals virtuts del govern del partit popular passa per imposar lleis i decisions sense consultar i un cop vist que la gent se’ls posa en contra argumentar que era broma. El PP encara no sap que els experiments es fan a casa i amb gasosa. No es pot jugar amb els sentiments i la vida de les persones i en alguns casos, certament maquiavèl·lics, aquests senyors que ara manen en saben molt.
Fixeu-vos el titular d’un conegut diari alacantí aquest passat cap de setmana: 

EL CONSELL RETIRA A LOS NIÑOS CON CÁNCER EL GRADO DE DISCAPACIDAD QUE LES DABA DERECHO A AYUDAS.

La noticia no se l’inventa aquest mitjà. La publiquen tots els diaris del País Valencià i argumenten que la decisió l’ha pres la Conselleria de Benestar Social d’aquest govern autonòmic. Com les xarxes socials han anat plenes parlant d’aquesta aberració autènticament vergonyosa que es proposava, i sempre acompanyada de comentaris contra els il·luminats sense escrúpols que la impulsaven, ara Donde dije digo, digo Diego”. S’han fet enrere i neguen que les ajudes esmentades es retirin.   

Un cop més la societat ha hagut d’imposar el seny i el criteri que li ha faltat a la casta política que ens toca viure en alguns governs. De nou es repeteix l’espectacle vergonyós de veure com intenten fotre al poble. Ben mirat, a tots ens hagués agradat llegir aquest altre titular: 

EL CONSELL RETIRA LAS DIETAS, DESPLAZAMIENTOS, COCHES PRIVADOS Y LA MITAD DEL SUELDO A TODOS LOS CONSELLERS Y ALTOS CARGOS. 

Diuen que somiar és gratis.

SUD EST



Aquell mati de diumenge una brisa malenconiosa bufava del mar. El pensament d’odissees llunyanes , viatgers a la recerca d’emocions fortes a les que arribar. Sobreviuré al tumult de les teves paraules, al sud est, als marges de la foscor i del sol.  I esperaré la nit guarnida de brillants. Vindràs a mirar els estels?

Explica’m a fons quin sentit té esperar l’estiu i després enyorar el fred de l’hivern, on el cel és més net. El sabor de l’hivern...

Aquell mati de diumenge acceptava sense saber-ho  una invitació al dolor. Una gresca d’ones estranyes agitava l’horitzó, només hi era jo i una alegre embarcació. Sobreviuré al tumult de les teves paraules. Sobreviuré.  

Explica’m a fons quin sentit té esperar l’estiu i després enyorar el fred de l’hivern i els olors que no desperten els meus sentits i les angoixoses jornades sempre breus. Quin sentit té obstinar-se a reprimir un desig i deixar-lo a la porta fingint absència?. I un cop més no saber dir prou...

Aquell mati de diumenge acceptava sense veure-ho una invitació al dolor. 

Escolteu ara, o quan pugueu, a la Carmen Consoli. Amb calma, ulls closos, ànima oberta...


SUSPIROS DE ESPAÑA



Fa pocs dies la meva mare, persona culta i motivada per la lectura que tant l’apassiona, compartia amb mi per correu una carta que ha enviat al XL Magazine amb la intenció que li publiquin. És, més que una carta al director, un recordatori que tot allò que els polítics que governen han fet malament o senzillament no han fet. 

Que una persona de 66 anys, que ha treballat tota la seva vida i que les ha vist i viscut de tots els colors, arribi a aquests nivells d’indignació ara que li tocaria tenir certa calma i tranquil·litat, ens ha de motivar als més joves a compartir aquest missatge amb les critiques que inclou i les demandes que fa. 

La nostra societat perd els valors, els joves no tenen feina ni motivació per estudiar veient que no hi ha sortides per a ells, els qui tenen més de 50 anys i encara no estan en edat legal de jubilar-se veuen com tot allò guanyat i conquerit amb molts esforços durant dècades, l’estat del benestar, s’esfuma per la incompetència d’uns quants i la permissivitat de tots els qui han permès que els únics nous rics de l’estat siguin els bancs. La gent gran està preocupada pel seu futur, amb misseres pensions, però també pel dels seus fills i nets. Tot trontolla i la solució no es divisa al final d’aquest túnel tan negre. I les meves paraules poden semblar pessimistes però no ho són pas. Parlo des del realisme més clar possible. 

La carta de la meva mare, que us convido a llegir i espero que publiquin, és aquesta:

Suspiros de España

¿Quién calma el hambre de nuestros niños?, ¿Quién los viste?, ¿Quién evita los desahucios?  El pueblo llano, el mismo que con recolectas paga tratamientos carísimos de las llamadas enfermedades raras, ya sean sillas, grúas, aparatos ortopédicos o traslados a algún hospital en la otra parte del planeta. Lo mismo se recogen tapones de plástico en un programa de televisión que permiten recaudar euro a euro para ayudar a las personas que, perdiendo el pudor, reclaman solidaridad, que se atienden llamadas de miles ciudadanos dando lo que buenamente pueden. 

Y de la misma manera que se nos pregunta ¿qué tenemos? para dar a los otros cuando te pregunta el presentador de turno, de esa misma manera pregunto a nuestros políticos ¿qué tenemos? La respuesta es muy fácil. Poca vergüenza y trajes que llenan unos personajes vergonzosos que solo sirven para arramblar todo lo que pillan y ponerlo a buen recaudo en los llamados paraísos fiscales. Con el dinero del pueblo ellos van amasando fortunas y dejando el país cada vez más pobre.

Estos son, señoras y señores, los suspiros de España que nadie quisiera escuchar. Mejor oír los de Doña Concha Piquer y que Dios nos guarde de tanto miserable que de mis enemigos ya me guardo yo.

ELS BONS PROPÒSITS D’ENGUANY



Per no fallar a la tradició, ni al plaer que em provoca escriure i compartir els meus textos i paraules, enguany també serà any de publicacions de noves obres meves. El llistat dels meus bons propòsits literaris, que fins ara sempre s’ha complert, passa per publicar al llarg d’aquest 2014 tres llibres. Amb l’ampliació del meu equip informàtic, que inclou la incorporació d’un MAC molt potent, tot serà possible. La foto és del meu despatx de casa, un espai que em relaxa i on creo molt a gust. 

Torno als tres llibres previstos per enguany. Dos d’ells per encàrrec i el tercer, d’aforismes o pensaments lleugers. No puc avançar massa coses sobre els dos encàrrecs. El primer té un caire polític i el segon és d’àmbit social. El primer veurà la llum unes setmanes abans de Sant Jordi i el segon sobre el mes de maig. Del primer ja en tinc una petita part feta i el segon el tinc més avançat. Ambdós són reptes personals que se m’han proposat o m’he proposat i els dos, n’estic ben convençut, quedaran de primera. 

Pel que fa al tercer llibre, el d’aforismes i pensaments lleugers, és encara en un procés molt primari però tinc el concepte clar i la capacitat de tirar-lo endavant. I moltes ganes. Es dirà “Invasión de campo” i estarà dividit en quatre parts. Hi predominarà l’existencialisme, la metafísica, la psicología i la filosofia. Serà, per tant, un llibre ben diferent als altres d’aforismes que ja he publicat i que tanta bona acollida han tingut.

UN PAS ENRERE PER LA CIVILITZACIÓ



No hace que uno se sienta inteligente el contemplar que se asesina a 100.000 personas o que los niños están en el punto de mira. Y hace que uno se sienta manifiestamente estúpido el hecho de que se impida que llegue ayuda humanitaria a clínicas en las que, según informa [la organización no gubernamental] Save the Children, están teniendo que amputar miembros a niños por falta de servicios básicos y en las que están muriendo recién nacidos en incubadoras por falta de energía eléctrica.

Aquestes paraules parlen de la guerra de Siria i són del científic Stephen Hawkins que ha escrit un brillant article sobre el tema. És cru per la mirada real que l’astrofísic fa en aquesta reflexió on ens recorda que la nostra humanitat tendeix a reviure cicles ja viscuts en altres temps però que ara, amb la modernització i els nous avanços tecnològics, la pròpia tecnologia s’utilitza per fer el mal.

Mig món es mor de gana, l’altra mig s’enriqueix sense parar i entremig hi ha aquesta mena de segon món, aliè al què passa a la resta del planeta, on la vida de les persones no importen perquè només val el poder al preu que sigui. Síria agonitza lentament i sense pausa, desenes de milers de civils han mort i molts altres ja tenen la bala que els matarà apuntant-los. Us recomano que llegiu aquest article de Hawkins.


ELS SOMNIS DE CULTRUM



La fusió està de moda i és el futur. Compartir coneixements, experiències i vivències fa grans a les persones perquè entren en aquell procés sempre necessari, i primari també, d’alimentar-se i nodrir als altres a nivell social o cultural. 

Cultrum, grup musical nascut a les nostres comarques, defensa aquest concepte de la fusió i el representa sense problemes si veiem la procedència dels seus membres i les influències que cadascun d’ells ha rebut, les fonts de que ha begut fins ara. Ells, Cultrum, van arribar amb força al panorama musical i ara tenen ja el seu vídeo oficial. 

El vídeo de “Somnis” té un acabat excel·lent i totalment professionals però el que més m’ha agradat és la trama, el guió escollit que lliga a la perfecció amb la lletra. Un nens que creixen i maduren junts, conviuen i comparteixen en un camí llarg i profitós. No us explicaré masses més detalls perquè us convido a mirar-lo tot seguit. Aquest escrit li dedico al meu bon amic Roger, lector habitual d’aquest blog i membre del grup Cultrum. A la foto, és el tercer començant per l’esquerra. Espero que us agradi.

CULTRUM - Somnis from Cultrum on Vimeo.

GRÀCIES, 700 GRÀCIES



Que ningú dubti en cap moment que “Pol”, la cançó que obre el nou disc del XavisS, arribarà lluny. De fet, en només tres dies, el vídeo oficial d’aquest tema ja té a Youtube quasi 700 reproduccions. Arribarà lluny i ho farà tot el treball sencer perquè està fet amb amor, tendresa i sense ambicions de res. Només jo sé què em va dur a escriure la canço “Pol” i us ben asseguro que només el poden entendre dues persones més: el Pol i la seva mare.

Però els oients se l’han de fer seu, han de sentir-se contents quan l’escoltin, els ha de tocar la fibra i la sensibilitat la cançó, han de gaudir aquests 3 minuts i 47 segons que dura. El món és ple d’amor i convivència però us puc garantir que poques vegades té la seva màxima expressió tal i com la vaig viure i percebre al seu moment per traduir-la més tard en un poema/escrit que ara té música, personalitat i presència.

Torno a recordar, sobre el vídeo, allò que ja sabeu. Està enregistrat al Teatre de Gavà, el protagonitza el Lucas, un jovenet actor que fa de Pol i el ballarí professional David Marín que fa de Pol adult. I el protagonista és això, un nen que de gran vol ser ballarí i ho aconsegueix a base d’esforç i de l’amor que li regalen els seus mentre va creixent. I sa mare (com diu el poema) se’l mira i es nodreixen.

El vídeo no peca de floritures i s’ha obtingut el resultat final que es buscava inicialment. Tendresa en la música i la veu dels dos cantants, delicadesa gestual i seguretat per part del nen que creix i madura sabent què vol en tot moment. Espero que us agradi.

Pol, com a cançó, serà ben aviat allò que, com el seu protagonista ben real, ja és: un triomf per aquest món i aquesta vida.

ELS AMICS, UNA SEGONA FAMÍLIA



Conèixer persones i fer-hi amistat és, ho hauria de ser, un dels plaers de l’ésser humà. L’Alejandro, l’Antonio,el Gigi o la Montse, els quatre exemples amb foto que he escollit avui i que formen part d’una llarga llista d’amics, són persones que he conegut els darrers anys i que em donen, d’una o altra forma, molta vida. Hi són, tot i les distàncies d’alguns casos, sempre que hi han de ser i em troben a mi quan toca i ho necessiten. Aquest intercanvi humà, el gest de compartir, dóna sentit a la vida. 

L’Antonio és lluny fa temps, a Estats Units on estudia i al mateix temps fa classes com a professor. Cada cop que ve anima la festa si finalment es decideix a guardar-se una mica del seu poc temps lliure i ens visita. Va ser a la presentació d’Agricultura Mental feta l’any passat al Cafè Metropol. A la foto que enceta aquest escrit és a la quarta fila, amagat perquè és anti-fotos però ben present. I a la primera fila hi ha l’Alejandro, un altre incondicional a la meva vida amb qui compartim molt més sovint. Sortim els caps de setmana a tastar la bona gastronomia i fem tertúlies d’aquelles que fan que les hores passin massa ràpides. L’Alejandro em va acompanyar a Itàlia el passat mes de setembre. Del viatge en queden imatges com aquesta que comparteixo (segona foto). 

També va venir a la presentació la Montse a qui li tinc especial estima i amb qui aquest migdia he compartit vermut musical a Cal Massó. Ens varem conèixer preparant un llibre que ella volia impulsar, i que va fer realitat, i vaig descobrir una persona plena de passions i somnis que tot just en aquell moment començaven a volar. La Montse volia ser escriptora, poetessa millor dit, i ja ho és. Ha guanyat quatre premis a diferents punts de Catalunya , ha publicat un llibre amb altres escriptores reusenques i properament, el 27 de març, presentarà el seu primer poemari en solitari. És la tercera foto. 

La quarta imatge és amb el Gigi, el meu amic taxista d’una de les illes italianes que fa pocs mesos vaig visitar de nou, per quarta vegada. Amb el Gigi mantenim contacte via email de manera assídua. És un ésser que es fa estimar per la seva timidesa i generositat. L’Alejandro el va conèixer i en pot donar fe. Li vaig dedicar un text al llibre “Aforo Completo” però es mereix un llibre sencer. 

Els quatre, tot i la llunyania entre ells, tenen un nexe en comú que ha de ser imprescindible en les persones que m'envolten: mai donen consells ni volen que ningú els demani perquè sempre tenen l'art d'escoltar sense excedir-se i sense posar-se en pell aliena que no habiten, no donen lliçons de vida o instruccions que ells no hauran de seguir tant si l'encerto com  m'equivoco. Apliquen aquella màxima que sempre cito, la que diu "en mi hambre mando yo", i això els fa grans. 

Els quatre són de quatre móns diferents. Alguns d’ells, els que són aquí sovint, es coneixen entre ells i dels altres, amb qui no es coneixen, tots en tenen referència. Penso que arribarà un dia en que podré fer que tots ells coincideixin en una mateixa hora i un mateix lloc per veure’s i parlar-se cara a cara. Mentre no arriba aquest moment segueixo mantenint el sentiment d’amistat repartit però real. Tinc temps per a tots i ells per a mi. Hi sóc, hi són, ara i sempre. 

Gràcies als quatre i a tots els altres que formeu part de la meva vida i família: Pitu, Maribel, Raquel, Maria, Pablo, Txiqui, Sonia, Roger, Pere, Isabel, Albert, Júlia, Xavi, Joan Ramon, Pili, Carles, Mónica, Óscar, Ferran, Cori, Santi, Guillermo, Oriol, Ramon, Rosa, Olga, Marta, Manolo, Ana... i tants altres. 

Podeu ampliar les fotos clicant sobre elles. 
16 de febrer 2014

NATURA INERT EN UN BOSCATGE FRED



L’hivern ha glaçat els arbres als boscos del nord, a la Islàndia sempre fosca pel solstici. Les branques criden reclamant el seu espai, atapeïdes i amb por. El silenci grinyola en cada copa intacte que el vent cru de la Siberia, resseca sense treva. 

No hi ha vida en el boscatge ni pausa en els laments dels gegants inerts que la terra captura. I la lluna, blanca com el gel de tot el dia i mestressa de les hores, gaudeix en el paisatge fet a mida. 

Nota: Aquest text, exercici d’agricultura mental, no està escrit mirant cap paisatge. És un bròquil vist d’a prop. Podeu ampliar la imatge.

ALÉS I UDOLS (ALIENTOS Y AULLIDOS)



Us imagineu com seria el vostre primer udol quan vareu nàixer, el primer crit a l’univers que us va envoltar quan vareu respirar per primer cop? Heu pensat mai com i on serà el darrer alè de vida que regalareu a aquest món temporal i efímer que vivim? 

I si algú us proposés l’exercici de llençar, ara i sense més, els vostres alés i els vostres udols al món? I si aquests alés i udols quedessin tancats en un recipient per sempre més? Com canviaria la vostra forma de veure la vida que ara no veieu però viviu? 

Aquest vital exercici, confegir una biblioteca de memòries íntimes, és complicat i atrevit però l’escultor i pensador Rufino Mesa l’ha dut a la pràctica. A la seva última exposició, instal·lada al Campus Catalunya de la Universitat Rovira i Virgili, el Rufino mostra el resultat d’aquesta arriscada proposta que us comentava. Dotze caixes de bronze tancades hermèticament contenen dotze tubs, amb una aparença primària i senzilla, on hi ha tancats, per l’eternitat, els alés i udols de més de 300 persones que van atrevir-se a fer aquest passatge interior que suposa anar del primer dia fins el moment actual, de viatjar sense voler-ho en la pròpia memòria personal i renéixer i abandonar-se en dècimes de segon. 

El Rufino, amb qui ahir dijous vaig compartir una bona estona tot veient l’exposició i escoltant les seves explicacions, és, des de sempre, una persona oberta que porta dins un artista críptic, un ésser que, com a humà i per les experiències viscudes, creu en conceptes com eternitat i transcendència, en una simbologia que va més enllà del fet senzill i que amaga continents d’emocions contingudes, un mapamundi refet a cada gest de la mà de l’escultor.   

Us recomano que aneu a veure l’exposició amb calma, que reviseu les dotze caixes de bronze, col·locades en cercle i guiades per un tub nu, solitari, que des de la senzillesa que el manté dret dóna força a tota la resta del conjunt. Potser un cop allí, en calma, teniu una visió del vostre primer udol i respireu amb un alè de repòs un cop descobert.

NOU WEB DEL XAVISS



Els professionals de Nímia Comunicació, empresa especialitzada  en la creativitat i en potenciar les imatges de les empreses, han enllestit ja el nou web del cantautor XavisS amb un disseny basat en el seu últim disc, Un dia per descobrir. 

A la portada principal del web podreu veure in situ el nou vídeo de la cançó “Pol” i els altres dos vídeos dels dos altres discos del XavisS que es diuen “Petit viatge” i “Gira el món”. També hi podreu comprar tots aquests cd’s i, de pas, veure què se’n diu de tot plegat al Twitter. 

La promoció de la nova criatura, que segueix creixent i aviat tindrà el seu espai diari a televisió, segueix. Tot avança a un ritme de primera. En un sol dia, el vídeo de "Pol" ja té quasi 500 reproduccions.

APOL•LO JA ESTAVA BÉ AL FONS DEL MAR



Als Déus no se’ls ha de molestar mai. Quan Apol·lo va decidir viure sota el mar, ara fa uns dos mil anys, ja sabia que era millor observar el peixos i el corall que quedar-se a terra observant les misèries humanes de les seves civilitzacions posteriors. Però ara, dos mil·lennis després, un jove pescador va trobar-se a Apol·lo entre les seves xarxes i va decidir condemnar-lo de nou al patiment pujant la seva estàtua, que pesa més de 500 quilos i és de bronze, i duent-la a terra ferma. 

Com el pescador havia trobat la figura d’Apol·lo a la zona de la franja de Gaza, a la qual no s’hi pot accedir ni per la frontera d’Israel ni per la d’Egipte, va decidir comunicar la troballa a les autoritats de Hamas tot esperant una recompensa. Però aquesta gent, que no destaca pel seu amor a l’art ni el respecte cap a cap altre religió ni creença que no sigui la que ells imposen, va passar del pescador. 

I l’afortunat descobridor d’Apol·lo, veient que no el responien, va posar l’estàtua a subhasta a Ebay. Veient que la gent s’interessava per aquesta obra d’art, els de Hamas van requisar-li la troballa al pescador abans que hi hagués un comprador. I ara, malgrat diversos arqueòlegs estrangers s’han ofert a mirar-se amb cura i bons ulls a Apol·lo, han rebut llargues.

És obvi que el futur del nostre Déu de la música i les profecies no el pot endevinar ni el propi protagonista però queda clar que no li podem reservar bons auguris. De tota la història, tan certa com surrealista, sempre ens quedarà observar la foto que va fer el pescador a l’estàtua un cop la va portar a casa. Els llençols plens de barrufets en els que reposa el nostre heroi donen per moltes converses. El gran Déu grec descansa sobre els petits follets del bosc. Les coses que amaga la mitologia...

HABEMUS VÍDEO: POL



Els amics de la productora Fitzcarraldo ja han enllestit el vídeo de la cançó “Pol”, el tema de presentació del nou disc del XavisS que canten a duet, tant en català com en italià, el propi cantautor i la Virginia, la cantant del grup La Porta dels Somnis. Dels primers dies, d'ençà de l'aparició del nou treball, ens arriben molt bones vibracions. Si aneu als FNAC és un dels cd's que es poden escoltar directament des dels auriculars i per arribar a aquest punt s'ha de presentar un producte molt sòlid i ben elaborat. La cançó que s'ha triat per llençar el producte, i que es complementa amb el vídeo, ja sona a moltes emissores per tot Catalunya i aviat s'iniciarà la gira de concerts per Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Mallorca i desenes de punts del nostre territori.

I avui us puc dir que després de dies d’espera, el vídeo  de "Pol" ja es pot veure. Enregistrat al Teatre de Gavà, el protagonitza el Lucas, un jovenet actor que fa de Pol i el ballarí professional David Marín que fa de Pol adult. I el protagonista és això, un nen que de gran vol ser ballarí i ho aconsegueix a base d’esforç i de l’amor que li regalen els seus mentre va creixent.

El vídeo no peca de floritures i s’ha obtingut el resultat final que es buscava inicialment. Tendresa en la música i la veu dels dos cantants, delicadesa gestual i seguretat per part del nen que creix i madura sabent què vol en tot moment. Espero que us agradi. Els propers dies, més

A PROPÒSIT DEL DIA MUNDIAL DE LA RÀDIO



Tot té el seu Dia Mundial i avui, 13 de febrer, és el de la Ràdio. M’he esperat fins ara per escriure aquest post mentre feia recompte de la meva trajectòria a aquest mitjà perquè avui m’han entrevistat d’una emissora algueresa per preguntar-me dades que ni jo sabia en aquell moment (hores de ràdio fetes, entrevistes realitzades i altres coses). 

Ben mirat, el resum de la meva experiència radiofònica és certament intens. Dos anys a Cadena Nova, tres anys a la Cope, dos anys a Onda Cero i set anys a Onda Rambla. En total, sense sumar les col·laboracions a Ràdio Music Club que van ser un altre any i mig, he estat catorze anys com a professional a diferents emissores. Calculo que, tirant curt, hauré fet unes 10.000 entrevistes i més de 15.000 hores de directe. Es diu aviat però costa assumir-ho i més ara que ho veig des de la llunyania. 

Com a periodista que també he estat redactor a diaris i he treballat a la televisió, em quedo sense cap dubte amb la ràdio com mitjà on em sento més còmode. Hi he treballat a plaer, he gaudit i m’ha permès conèixer a grans persones que ara són grans amics. El llistat és molt ampli i disculpeu-me si em deixo a algú però faré una relació d’alguns dels companys amb qui he compartit aquest món de les ones. 

A Cadena Nova el Joan Altadill, Francesc Gispert, Carlos Peiso, Francesc de Sola o l’inoblidable Antoni Campos que va ser el meu mestre radiofònic.  

A la Cope el Marti Margalef,  Manel Bautista, Ferran Calabuig i l’Ángel Gómez. 

A Onda Cero la Isabel Martínez, el Xavier Reverté, la Silvia Jiménez o el Manel Elipe. 

I a la meva estimada Onda Rambla (en dues etapes)... el Pitu Tarrasa, la Maribel Alvaro, el Santi Montesinos, Eduard Vicente, Sonia Olivé, Benigne Rios, Ramon Ferré, Jordi Benavent, Mar Roca i aquell amic meravellós que ens va deixar fa uns mesos, el Rafa González. 

A la ràdio aprens molt tant de l’ofici com de la vida. Tens ocasió de conèixer i entrevistar gent molt coneguda, d’integrar-te en el teixit social, econòmic i polític de les ciutats, pots aconseguir cert poder i reconeixement però sobretot en treus un fet: que la ràdio és una altra forma de vida i de viure. O l’estimes o no la suportes. I jo, n’estic enamorat. 

Visca la ràdio!

Ha triat aquesta foto, de tot l'equip d'Onda Rambla de l'any 1997, on només hi falta la Sonia Olivé. Quins bons records...

VEN A DORMIR CONMIGO: NO HAREMOS EL AMOR, ÉL NOS HARÁ



Aquesta frase, i tantes altres de bones, és del protagonista d’aquest post. El 2014 és l’any de Julio Cortázar. Ahir feia 30 anys que va morir a Paris i el proper 26 d’agost en farà 100 del seu naixement. De ben segur que les editorials de torn publicaran enguany la biografia definitiva d’aquest gran escriptor. I no descartem, fins i tot, que aparegui un llibre inèdit ple de cartes o manuscrits que es van descobrir després de la seva mort. Les biografies i els inèdits són dos clàssics d’algunes editorials quan arriba un moment com el d’aquest any. 

De Cortázar, a qui he llegit molt i sempre gratament, en recordo un parell de frases d’una entrevista que un cop li va fer a Televisión Española el mític periodista Joaquin Soler Serrano. Durant la conversa, molt amena, intel·lectual i entretinguda, es van escoltar moltes perles de l’autor de Rayuela. 

Parlant de la seva infància i de la casa con va créixer, ell va dir:

“Mi casa, vista desde la perspectiva de la infancia, era también gótica, no por su arquitectura sino por la acumulación de terrores que nacía de las cosas y de las creencias, de los pasillos mal iluminados, y de las conversaciones de los grandes en la sobremesa”

De nou, recordant la seva infància, va explicar:

“Me acuerdo de una plaza, poca cosa: un farol, un paraíso, unos malvones, y ni un banco en que estar y ni una rosa. Pero venían todos los gorriones”

I per últim, va deixar anar aquesta perla literària:

“Todo aquel que vive bien despierto sueña mucho, tiene una carga onírica particularmente densa. ¿Por qué no creer, entonces, que la relación recíproca es también válida, y que hace falta soñar mucho – es decir, aceptar y asumir los sueños- para vivir cada vez más despiertos? (…) Creo que el hombre debería ir al encuentro de su doble nocturno, desterrado y perseguido, para traerlo fraternalmente de la mano, algún día, y hacerle franquear a su lado las puertas de la ciudad”

Descobrir a Julio Cortázar hauria de ser obligat, una assignatura especial a les escoles. Per acabar, em quedo amb tres de les seves frases que més m’agraden:

Siempre fuiste mi espejo, quiero decir que para verme tenía que mirarte.

Los libros van siendo el único lugar de la casa donde todavía se puede estar tranquilo.

Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos. 

LA MEVA MENTIDA PRECIOSA



Aviat us parlaré de l’Alessio Arena. Us avanço que aquest napolità resident ara a Barcelona tindrà nou disc en poc temps. Us proposo llegir aquesta poesia que ha musicat i veure-la en vídeo. I després em dieu la vostra opinió.  

De prop no veuràs mai si ha sortit el sol
S’amaga enmig d’un llibre el seu record
I la seva ombra es va estirant per sota l’aigua...
Del dia que ja no et pensaré
aquí al meu costat,
tot i que no sigui per treure’m del cap
la meva mentida preciosa.

M’espero el vent que tregui les ferides del meu crit.
Veig el camí plagat de somnis que mai he volgut dormir.
Melodia de tardor,
xafogor de plats bruts,
de dinars on jo vaig arribar tard.
Melodia de primavera,
no vull que sigui sincera,
pero que floreixi com una rosa
la meva mentida preciosa.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -