Archive for de maig 2015

TRISTANY CLAMA AMOR A LA MEVA CAMBRA



Acabar la migdiada. Observar des del pati la teva cambra. Imaginar-hi, allí inert i adolorida per les passions del cor, la dolça poncella a l’espera d’amor. Són, tal volta, Tristany i Isolda. 

Imagino que l’espera continua i que ell envia, a la seva cerca, un missatger. Les paraules de Tristany són un clar d’angoixa per l’absència en el desig dels cossos. 

Agafa aquest anell, pren-lo. És un senyal d’enllaç, de l’enllaç entre nosaltres dos. I quan arribis davant d’ella, fes que pugui veure l’anell. Llavors sabrà que el meu cor la saluda, que només ella pot donar-me consol i que si no fa res, moriria. Igualment li recordes el nostre passat i la nostra tristesa però també l’alegria que té el nostre amor fidel. Ho dic tot amb el desig que els nostres cors trobin esma per la inconstància tot i el dolor i l’amargor d’estimar. 

Disculpeu la narració, la tenia al cap i només recordo aquest fragment d’amor perquè els altres són de tragèdia. La imatge, de la cambra de l’hotel d’Altamura, és l’única part real d’aquest escrit. La resta, com la vida, pura tragicomèdia.

PA SENSE CIRC



A Itàlia sempre hi ha qui fa l’espectacle, com els romans al “circ” antic, sense que els ho demanis. Per eleccions, per exemple, veus alguns candidats aplicar totes les seves arts, i no pas les bones, al servei d’uns quants. Hi ha, per sort, els qui intenten amb propostes aportar el “pa” que falta per aconseguir una certa igualtat en l’àmbit social i per a totes les persones. Vaja, que es tracta de fer propostes coherents i pensades per tota la comunitat enlloc de preparar solucions a mida només per aquells que et voten. 

A les eleccions municipals italianes sempre aprens moltes coses. I moltes altres et sorprenen. Per sort, Altamura és la ciutat del pa, la ciutat on es fa el millor pa de tota Itàlia. No ho dic només jo, que conec el sabor i aroma del pa altamurà recent fet. Ho confirmen tants altres ciutadans arribats de qualsevol punt del país.

Aquesta és una ciutat que promet pa però no dóna circ. I a partir d’avui, amb els resultats de les eleccions a la mà, pot quedar encara més demostrat. Auguri al nostre candidat! Auguri al Francesco i a tot l’equip!

La foto: pa altamurà recent fet. Ummm!!! 

BIANCA



Al Duomo d’Altamura hi ha ara una boda. L’espai, imponent per la grandesa i l’elegància, acull la majoria de compromisos matrimonials de la ciutat i no serà pas perquè no hi hagi altres esglésies. Mentre observo els guarniments i entren els nuvis, una dona gran se m’apropa i em diu:

-         - Guarda! Che bella è, oggi, Bianca! (guaita, que maca va avui la Blanca)

No conec a la dona ni a la Bianca, la núvia. Però, veient la cara que fa i l’il·lusió que hi posa dient-m’ho, li responc:

-         - Come sempe signora, come sempre. (com sempre senyora, com sempre).

Jo m’allunyo per sortir de la catedral. La dona va endavant, cap als primers bancs. Penso que és l’àvia de la Bianca. S’assemblen. Els anys no li han pres tampoc la bellesa que manté al rostre. És un gran dia per a tots avui. 

MIRANT-ME



Vull sentir-me hoste de mi mateix, no desitjo curar més les imatges de l’altre, els límits que em posa la pell. Sé que aquesta llum no és suficient, sé que no queden sortides contra la negra nit.

Vindran fosques estacions, temps de pregonar les ignoràncies mentre es deshabiten els arbres del diàleg.

Em sé sol, i em sé meu, comparteixo la mateixa soledat, la dels secs, la dels eixuts, aquesta soledat de la gent d’argila.

Fugaç, seré feliç.

ÈCOUTE



La imatge atrapa el desig i el suspèn a l’instant que fixa el misteri. Reté la passió i allibera el dubte. Posposa el silenci. Moments abans havia oblidat el paraigües. No l’hagués obert en cas de portar-lo a sobre. La seqüència següent em recorda que sempre hi ha olors. Tan sensibles que només es perceben en la proximitat. O en la llunyania.
30 de maig 2015
Tag :

EXPERIMENT AMB SUÏCIDES



Fa dies que volia iniciar un experiment artístic i aquesta tarda m’hi he posat. Es tracta de fer una sèrie d’escultures amb pedra i plàstic que tenen de rerefons, potser com a essència, un text que he escrit prèviament. La primera prova no ha sortir malament. Cal millorar l’acabat i el sistema però els materials són prou vàlids.


De pedres n’hi ha de tot tipus i cal triar-les bé. Recordeu “el perquè de tot plegat” de Monzó? Doncs, això. Que hi ha pedres que es neguen a donar-se a la ciència (si ho puc dir així) i no sacrifiquen el seu cos petri i calcari per més que insisteixis. Les que jo he triat, però, han estat pedres dòcils. Fins i tot s’han deixat rentar sense escopir-me terra en senyal de protesta. 

Aquesta primera escultura gira al voltant d’una història, ja escrita, que protagonitzen diversos individus que volen matar-se. El suïcidi col·lectiu s’inicia amb una sola persona. Després són dues. Al final, hi ha un grup. Aquí, a la foto, la meva primera prova escultòrica: un pas intermedi de l’escena amb els dos primers ciutadans suïcides que parlen. 

Remata (mai millor dit) l’escena, una cançó del Mazoni. Per a mi, una de les millors que té. 

MIRADES



Un text que parla de molts sentiments, que aglutina moltes passions, que neix en un dia tristot, rar. De tant en tant, alguns ja ho sabeu, necessito escriure en castellà. El sempre deliciós Aute m’ajuda molt a aconseguir-ho. Aquesta peça que he triat, on canta amb altres cantants, no pot ser més deliciosa. Deixeu-vos endur amb calma.

MIRADAS
 
Sólo algunas veces la mira para verla. Se asombra, él siente que el aire se espesa entre ellos. Ella no lo sabe. Tal vez fue aquel día que tanto la miró a los labios que la sonrojó.

¿Y ella? ¿Le mira para verle? Sí. A veces. Aunque evita mirarle a los ojos desde otro día en el que ella quedó un momento atrapada y él lo supo.

Ahora no lo recuerdan. Ella dobla su abrigo y lo deja sobre la silla. Él coloca el suyo en otra. Ríen, hablan como si jamás se hubieran asomado el uno al otro. Por un instante, espeso, lento, él se ve cubriéndole las manos, ella avanzando la cara hacia un beso.

Se sientan riendo, hablando, mientras el tiempo vuelve a ser fluido.

MUNDUS NIHIL BONUM



Imagineu-vos una gota caient d’un tronc d’un arbre i un ocell llepant-ne els filaments.

De tots els elements essencials que la rodejaven va escollir fugir a la natura en un somni, compartir l’esperit tribal en harmonia. Va fer reflexions fredes sota la soca dels arbres, entre les humitats de les parpelles i les venes de fulles on reposava.

Va cercar les ressonàncies, el vent pacificador que la bellugava i orientava, la pau de la muntanya, la neu de l’estany.

De lluny va sentir el blau oceà, la tempesta de l’estiu just ara que era hivern, el misteri del tròpic. Els colors del bosc salvatge la portaven a xiuxiuejar amb els arbres, a embolcallar l’aigua estancada, la seva aigua, captivant ones hipnòtiques en el naixement del dia, el gloriós dia.

La terra parla i els arbres sempre criden!
29 de maig 2015
Tag :

NECESSITO LES FADES D’EN MAX



Sé que us vaig parlar d’aquesta història en una altra ocasió. Ho sé. Però quan tinc dies molt nostàlgics, com avui, em ve al cap i no puc parar d’escoltar la cançó que la vesteix. Aquest regne de fades que explica Max Manfredi és dolcíssim, meravellós i té la tendresa que necessito ara. 

A la història... una senyora que somriu en una andana mentre passa el tren. I un home que recull les coses, les posa a la motxilla i va corrent cap al tren que ja marxa. Una noia jove amb un abric vermell saluda al seu nuvi i no el veu. Però ella somriu i el saluda fins que, de cop i volta, ell puja al tren i el tren surt. Ningú se’ls mira mentre es besen a distància però s’endevina que s’estimen.

I hi ha un rei que oblida les coses pel carrer, un rei que sempre ho oblida tot. I tot això potser només es veu des de la finestra del regne de les fades... perquè un dia sortirem junts del cinema i sabrem que érem nosaltres els actors. 

Amb el Max, i els seus músics, vaig viure uns dies molt màgics (com la cançó) l’any passat a Altamura. Compartir amb ell plat i taula, cafè i conversa, i gaudir-lo amb el concert que ens va fer, va ser un regal que mai oblidaré. Avui us porto aquest regne de les fades també a vosaltres. La foto a terres italianes amb el Max, amb el Daniele i el Fabrizio (dos dels seus músics), completa aquest escrit que regala tota la mística que li cerqueu i la serenor que desitgeu.  

CAMBRES



Vibra sòlid l’arc que ens polsa les hores, i folls als afores del cos, fem del llarg desig:  foc inquiet, secret tapís.

Som d’arrels tendres com cada plany i poc ens manca per dir.

L’esquena estrellada de dunes ardents ens calca per fi la pell, retallada a besades més lentes.

SILENCI, LA VIDA...



La vida es fa pas a pas en un monotonia que es deleix per aprendre a créixer. El riu s’ha estancat en un anar i tornar per la vida sense que les aigües sàpiguen aturar-se i assaboreixin altres frescors. Tan sols el somni coneix el camí i els  mots es repeteixen dins del silenci.

Silenci…

La descoberta crida però l’egoisme vol només escoltar el temps que dóna pressa als nous moments desconeguts. S’han fet massa dolços per una maduresa que no ha tingut temps de néixer.

I les hores porten ara, en cada segon, la indiferència de la vida robada per la pròpia vida.

La mort ha escampat el seu silenci.

Silenci…

El camí comença a poc a poc, com el somni que s’havia creat en un desig de retrobar-se. Les petjades surten de l’ofegament i cada mirada és ara un ample món per viure-hi. La lluita es fa solidària.

El somriure ha crescut sobre un recull de poemes i porta l’aigua del riu massa orgullosa per a mirar endavant. A la fi, el crit vol viure. Ha sabut trencar aquesta foscor silenciosa.

28 de maig 2015
Tag :

REGALA’M


Regala’m un llibre, un de veritat que hagis llegit i tacat d’anys i temps. Regala’m un llibre amb les cobertes tan velles que un glop d’aire s’endugui la tinta, que tingui fulls grocs i desgastats. Tots. 

Regala’m les paraules usades, aquelles que primer van entrar pels teus ulls estant amb mi. Els secrets mai dits sota les paraules, dins els dies i la rutina, desa’ls ben endins del teu cor. 

Camina sobre els mots. Sent. Un petó damunt del peu. Tendre. Sobtat i juganer. Pren-lo i posa l’altre peu. 

Deixa’t que et miri. Tremolo. Transparent. Opac. Silenciós. 

Anna Moura delecta les teves oïdes, lectora o lector, amb aquesta joieta musicada. Deixeu-vos seduir. A mi m’ho va fer a Lisboa. A vosaltres, ara i aquí.  

27 de maig 2015

SON



Mires al fons i el cor, que batega rere les teves petjades, corona el cel d’absències. El cos demana pausa i promet carícies als llençols de la nit. Saps que quan dorms ets una figura que escolta en secret els misteris de la fosca?

Assages com omplir els horitzons d’estels i torturar-los tendrament fins la follia, per llençar-los, extasiats, dins del buit de la teva cambra. 

Rondines els pronoms que reboten lleugers al mapa dels teus ulls. Lentament, guardes les mans i navegues més enllà de la pluja que fan els teus cabells, ara cabdells desfets. Cabdells negres i amorosits per la lluna. 

Imagines espills cavalcant al bell mig dels llavis, encens la lluna per il·luminar-te i conèixer a fons les teves transparències. I l’aire es belluga a cop de veu de violi. Al matí hauràs recollit l’escuma de les roques i confiat en els estels. El dia seguirà caient. 

Ara, les cames han marxat i els peus han anat de passeig. Ho omples tot de somriures abans de la son. Els teus ulls ocupen l’espai, infinit. El teu primer silenci serà per trencar síl·labes: dor-mir-per- ser- hi-a-ra.

FISIONOMIA DE L’ANÍS


Hi ha poques noies tan maques com la que anuncia, tancada dins l’etiqueta i amb un somriure, l’anís de “La Cordobesa”, una marca d’anís desconeguda i tant bona i més agradable que “El Mono”.

Pot ser una al·lucinació però aquesta criatura delicada ha de tenir la seva vida pròpia. Que farà un dia normal ?, un mati a primera hora, abans que l’amo del bar obri portes?

Es prepara per la dura jornada i, més o menys, deu ser així.

Es contempla al mirall que té al darrera de la porta de la seva habitació. S’ha recollit els cabells amb tot de pinces, s’ha pintat la boca de vermell i els ulls de color verd, i intenta tancar-ne un per veure amb l’altra si li queda bé.

Es somriu i s’envia un petó que el mirall li torna. S’estudia minuciosament, és exigent i no es perdona cap imperfecció; aquesta part una mica massa sortida del començament de la cuixa, els malucs que troba una mica massa amples...

El seu punt dèbil són els peus que troba que té massa grossos i amb els dits plens de vermells i de bonys del frec de les sabates que sempre porta massa estretes. No els ensenya mai els peus, i si anés a la platja els enterraria a la sorra perquè no se li veiessin. Quan sigui gran i visqui sola se’ls operarà i se’ls farà petits, amb els dits ordenats, alineats i no com ara que té el segon molt més llarg que el gros.

Els cabells si que li agraden: els té com el blat fosc, ondulats, molt llargs, i se’ls renta cada tarda perquè amb el vapor de la cafetera, quan fan un cigaló i apropen l’ampolla on viu, li queden fastigosos.

Les espatlles les té rectes i arrodonides i els braços, com les cames, llargs i prims, i li agraden. I al mes de març si no fos perquè es dins l’etiqueta de l’ampolla ja aniria amb pantalons curts.

Té el ventre llis i la cintura prima però no està prou segura que li agradin els seus pits, se’ls mira - els té rodons, blancs i durs - i no sap si té els pits que ha de tenir.

Esta enamorada del jove que viu a l’etiqueta de Beefeater però sap que és un amor impossible, no hi hauria bona química i si s’ajuntessin acabarien malament.

Alguns la prefereixen dolça i altres que sigui seca. Ella això no ho acaba d’entendre i pensa que és culpa de l’ampolla més que del gust de qui demana la copa.


NOSTÀLGIA DORMINT O DESPERTANT



Despertar i no sentir o dormir i no recordar. Avui no m’aclareixo, faig olor a habitació tancada i no sé on posar els mobles vells que ja no em serveixen. Avui, he fet un forat a la nostàlgia i al dubte. Ara perdo les paraules mentre escric i noto com la meva antiga tempesta de vida s’apaga. Els bons propòsits, arraconats, tornen a buscar-me i percebo una tragicomèdia passatgera que em crearà nous escenaris i arguments.  

Escric tot això, curiosament, escoltant Yann Tiersen al piano i la veu, sempre enamoradissa, de la Claire Pichet. Em passa, molt sovint o sempre, que escoltant-los se m’obre l’abisme del pensament i tot rutlla d’una altra manera. Quan l’escolto el trobo a faltar (llegiu aquí). Em passa amb altres amistats que tinc repartides per aquest món vell i ensalvatgit. Fa tot just una setmana la nostàlgia em venia conversant amb el Benabar (llegiuaquí). La vida és així de delicada i tendra, és plena de mirades o veus que t’acaricien i estimes. Potser és desig o potser afecte però no podem fugir fàcilment dels sentiments de benvinguda i comiat. 

Ara, obro les finestres de casa i deixo que la nit perfumi el meu llit, habiti la meva casa i calenti la meva primavera. La melodia la posen ells dos. Més tard, un altre post.

25 de maig 2015
Tag :

LLUNA DE SILENCIS



Sembla senzill aquest trencaclosques però, tanmateix, li manca una peça. Grisa és la sortida d’aquest laberint i esquerp el paisatge: equilibri entre roques i coralls. Però al fons, hi ha miratge de llum. Al fons del paisatge, acaba el dia que anuncia un peix que és lluna mentre cau, sol, el silenci trencadís només a cop d’aleta.

Sota el mar hi ha fosca en el cel, fugida blava.  El tràfec d’emocions es capbussa en humitats i no hi ha dolçor. Comença, ingràvida, la festa impensada de la calma i les carícies lleus de les bombolles. La reclusió en un llit de sorra antiga porta a la pèrdua de l’amagatall de nits avorrides. 

Aquí, a baix, les paraules tenen el temps just perquè el present les angoixa i espanta amb el talús de la pèrdua de síl·labes. De tornada, feta la reconquesta del planeta marí, tot creix i giravolta. La superfície acull un paisatge que, un altra cop, repeteix els gestos dels qui naveguen i la impuresa dels qui s’ofeguen. 

Aquí, a baix, un se’n adona que la humanitat està perduda perquè hem abandonat la sàvia costum d’investigar l’ànima. 

Aquest post s'acomiada amb una joia musical de Battiato que regala silenci i calma. L'escrit que llegiu és el número 2000 que publico en aquest blog d'ençà de la seva obertura.
 




23 de maig 2015
Tag :

UN ANY MÉS SENSE EL GIOVANNI



Avui fa 23 anys que la màfia siciliana va decidir acabar amb la vida d’una de les persones més integres que ha tingut Itàlia, el jutge Giovanni Falcone. Acabava d’aterrar a Palermo i quan passava per l’autovia que uneix l’aeroport i la capital siciliana va esclatar la carretera sencera. Salvatore Riina, destacat membre de la Cosa Nostra, havia ordenat col·locar mil quilos d’explosius i la detonació va tenir els seus efectes. A més del Giovanni Falcone, va morir la seva dona, Francesca Morvillo, i els membres de la seva escorta Rocco Di Cillo, Vito Schifani i Antonio Montinaro. 

Recordo encara el monòlit aixecat just al punt on va tenir lloc l’explosió quan vaig viatjar per primer cop a Sicília. L’escultura té una placa amb el nom de les cinc víctimes de l’atemptat i quan els veus et posa els pèls de punta només de pensar en les dimensions de l’atrocitat de la màfia. Dalt a la muntanya, a pocs metres del punt fatídic, es veu una petita caseta blanca que és el punt des d’on van detonar els explosius. 

Falcone va ser valent tota la seva vida. Era un jutge que va dedicar la seva carrera a combatre la màfia sent conscient que la tasca era més que difícil i que ell estava permanentment condemnat a mort. Era l’objectiu de la Cosa Nostra i al final van acabar amb ell, la persona, però no amb els seus pensaments. Falcone va deixar desenes de frases per la posteritat, moltes d’elles es poden veure encara a vídeos penjats a Youtube on també hi ha entrevistes fetes dies abans de la seva mort que us recomano. 

Ell, Falcone, reconeixia que tenia por però acte seguit deixava anar frases valentes com aquesta: El covard mor diverses vegades a la vida. El valent només mor un sol cop. 

La foto que triat avui és de l’any passat i està feta a Tarragona perquè la seva germana Maria, presidenta de la Fundació Giovanni i Francesca Falcone, va rebre un dels Premis Ones Mediterrània. I al dinar previ al lliurament dels premis vaig tenir el plaer de regalar-li un exemplar del meu llibre “Aforo Completo” que va començar a llegir mentre esperàvem el primer plat. Venia acompanyada de la seva cap de premsa i recordo que les varem anar a buscar a l’aeroport del Prat i varem anar a sopar a la Plaça del Rei de Tarragona on es va produir una conversa amena i agradable. Ella, la Maria Falcone, em va regalar dos llibres: un que ha escrit ella mateixa sobre el seu germà i un altre sobre la fundació Falcone. 

Com diu la frase italiana quan es parla de Falcone: es podrà aturar a un home però mai les seves idees i conviccions que seguiran caminant sobre les cames d’altres homes. Per acabar, i aviso de la duresa de les imatges, us deixo amb un vídeo on veureu els efectes de l’atemptat i la commoció del dia del funeral celebrat a Palermo on parla la vídua de l’escorta Vito Schifani. Totes les imatges són reals. A Falcone el va substituir el jutge Paolo Borsellino de qui en parlaré d’aquí unes setmanes. Ja arribarà el moment. 

TEMOR (EXCITACIÓ)



Després de tres mesos intensos de treball d’àmbit polític, avui he aconseguit dormir de nou les sis hores diàries habituals. Ara, llevat i fresc, torna a envair-me la poesia, l’abisme de les lletres on tan plàcidament reposo amb el temor (excitació) de saber-me orfe de mots en qualsevol mal gest. La poesia és, sobretot, el cansament d’entrar en una paraula. Jo segueixo escrivint per tocar la vida dels altres però també perquè sóc un inconformista nat i necessito notar al meu costat la imperfecció dels meus actes. 

El veritable conformista és aquell que sempre explica les seves contradiccions. Jo, les visc però me les guardo. No per l’egoisme de tancar-me en un món, el meu, poc inaccessible. Em dono a aquelles persones que saben entrar als porus de la meva pell de puntetes, xiuxiuejant-me a cau d’orella el seu crit silenciós o a cop de rialla muda. Envoltat de plaers petits i ganes de ser-hi, prenc nous apunts de pensaments propis per a pells alienes. El que acabo d’escriure ara, és aquest:

En la soledat humana, el naufragi no és cap desesperació. És dispersió de sentiments. 

Més tard, al capvespre, un segon escrit però de caire més... humit i hermètic.  

QUAN ESCRIC


Aquest divendres m'han entrevistat, per parlar de la meva literatura, els companys del diari "Corriere della sera". Ha estat una conversa agradable on hem parlat de les meves últimes creacions traduïdes a l'italià i molt especialment de la nova criatura, Invasió de Camp, que presentaré el proper mes de juliol al país veí. M'han plantejat un exercici senzill a priori tot demanant-me que expliqués què sento quan escric. Aquesta ha estat la meva resposta que comparteixo amb vosaltres. 

QUAN ESCRIC

Quan escric, al buit de la ment hi fluctua el pensament vacil·lant en el desordre de les idees. Inicialment guanya l'imperi del no res, venç la sensació d'una inexistència perenne, la meditació sobre l'absència de qualsevol cosa. Em pregunto on és la consciencia i on va a parar. No em falta la força de l'esperit, ni la veritat del cor, ni tan sols perdre la por a habitar cambres desertes. 

A base d'escriure, cuso els anys amb els danys. Si remiro els temps passats, els moments confusos d'allò que sóc, el cos se'm perd. Les mil temptacions de l'acció quotidiana se'm corrompen pels gestos i per la dinàmica del temps que em condemna. No m'exilio pas en la decadència dels somnis ni en les condemnes compartides que podrien ofegar les meves llibertats. 

El meu diàleg amb les paraules no perd sang. Sempre hi ha la incògnita del temps que resolc sense dolor ni caos. Les ferides, quan les paraules es fan amants entre elles, són invisibles. Quan escric, visc en la ignorància d'alguna cosa que desconec i em dóna mestratge. Esdevinc, escrivint, un pagès emocional.
22 de maig 2015
Tag :

CAPRICI SENTIMENTAL



Davant dels ulls del teu amor, la vida no té secrets. És la persona dels teus versos, la de les papallones que, dintre teu, provoquen la passió del viatge que no vols que acabi. Saber estimar és la virtut de qui cau al penya-segat eternament i llisca pels núvols efímers.  

Són fredes les cambres buides d'afecte. Les inquietuds s'hi obren amb el pas dels anys i el vent besa les parets. El món té un sentiment immutable quan els nostres hiverns ja no ens fan de refugi. 

Sempre hi ha un cor que envaeix la felicitat del somni d'un altre. I ens preguntem com serà l'últim dia del nostre segle, què se'n farà de les cases que hem habitat, de les pells ditejades a plaer, dels universos descoberts i els objectes perduts que no varem guardar als calaixos del cor. 

L'amor condueix a la follia però és un caprici sentimental salvable. 


MORIR EL PASSAT



Retorno de nits buides de pell, perdut entre tants somriures oferts a l’atzar, entre mirades fetes de llavis erms, mai un bes.

Com en converses profundes llegeixes els meus ulls. Llançada a l’onada de blanca aigua, respons a tots aquells dubtes alliberats de ressentiment. I, quan la cambra vol reprendre el temps aturat, et lliures a tu mateixa: el meu cos.

La dispersió es concentra, sóc allò més conegut. Res no saps de l’oblit i braços i mans, peus i cames, s’entrecreuen com en un present. Tot acaronant-me t’apropes amb netedat incapaç de delimitar la geografia del contacte.

Reprens l’esguard que tu saps que no bastarà per conciliar-nos i la carícia es mou com un carrer en ple matí. El bes és indòmit com un vent de lluny i els amagatalls del meu ventre reviuen aquells mil moviments.

Entre els meus braços et sé perduda i jo m’aboco al vertigen de no oblidar desitjar-te i sí estimar-te. Estimar-te encara que ens perdem en qualsevol nit d’estiu. Després, només quedaran les deixalles.

Nota: en una estona, el tercer post del dia. Ple de papallones. 

LES COSES QUE GUARDO


D’ella ja us en he parlat en altres ocasions, del projecte en comú que aviat (en mesos) veurà la llum i que serà fruit del treball ja fet fins ara. Unir poesia i música és fàcil si hi ha sincronia. I aquí hi és. Aquest primer post d’avui divendres – perquè n’hi haurà un altre en un parell d’hores – és vida pura que em passa per les venes i acaba a les partitures. I és també imatge, la visualització igualment poètica de la partitura traduïda en dolcesa o duresa. Que cadascú agafi el got per la part que vulgui.

TEXT

I dius que no tornaràs mai més, cansat de la lluita amb els demés. Et cau la jaqueta a mig costat, ningú no ha dit que el futur costés barat.

Les coses que guardo al meu rebost, la mel que guardava al meu rebost, és teva… I no em desis en el temps… no em desis dins del temps.

L'abella atrapada dins del cotxe va de puntetes rondant per les maletes, de lletres i papers que guardo en el meu cor, lluny del meu record. I pesa dins un dolç amor que ara marxa en pau i diu adéu siau… Bogeria… Disenteria… Te'n vas lluny d'aquí a un altre país!

Les coses que guardo en el meu cor, la mel que guardo al meu rebost, és teva. I no em desis dins del temps. Temps.


SOMNI D’ORENETES I ÀNGELETS


Les orenetes. El cel de la tarda és ple d’orenetes. Milers de ràpides taques negres en l’infinit, que es perden ràpidament entre les xemeneies. No puc contar-les. Passen per damunt meu constantment, incansables.


Els núvols tenen un to blau-gris, lilós. Darrera d’ells el cel, és d’un color blau claríssim, transparent.


Un àngel ros en un balcó. Una nena petitona, de ditets tendres i rosats. Al seu caparronet té rinxols d’or com a corona. Mira les orenetes i el cel amb els seus ulls blaus, tan blaus com el cel. Ulls estàtics, vius, perduts en la inmensitat interior.


Els ulls blaus de l’angelet d’or, es confonen entre els tons blavosos del cel. Es diria que dues llagrimes de pluja blava li havien quedat a l’iris.


La nena agafa un paper i un llapis amb les seves manetes rodanxones. L’obsessiona alguna cosa … les orenetes!.


Mou el llapis sobre el paper i dibuixa alguna cosa semblant a una oreneta. La pinta de color blau…


Es fa fosc. Els nuvols son més foscos, ja més grisos que liles. Entre ells guaita la lluna, groga, blanca, i es torna a amagar. De segur que té vergonya, pensaria la nena com cada vespre. Pero avui no pensa en la lluna. Avui ha descobert la inmensitat de l’espai.


Tot s’enfosqueix.


La mare va a buscar la nineta al balcó. 
 

La nena mira l’infinit. Qui sap què pensa. Potser se sent molt petita.


Si, la nena pensa en la vida i en la mort. Pensa en el temps i l’espai. Creu en l’eternitat. 


Avui ha descobert l’infinit, avui, mirant les orenetes.


La mare entra l’angelet a la casa, i recull el dibuix. Se’l queda mirant, però només veu una oreneta blava.


Jo, al meu pati, descobreixo que l’oreneta reflexa la inmensitat de l’exterior.


21 de maig 2015
Tag :

PALADAR D’AIGUA



Fuig l’equilibri del món quan basteixes ponts i en cremes altres. Processó interior, la ciutat que et viu endins, et dóna pau i amistança els sentiments en moviment. Els ecos ciutadans et corquen el deliri. 

Rius del temps passat, mirall obscur que enreda els teus desitjos. I et plau guardar els estels que cauen fregant els teus sentits 

Aïlles del misteri, tancat al teu rostre, la penombra vestida de foguera. Despertes la calma en el gest del foc i les paraules humides regalimen fent gotims poligonals. Pronuncies, poc a poc i de puntetes, alguns mots. Però et silencies. 

Com la pluja en la distància, t’espanta l’hivern. Viatges i escoltes la teva veu com si es tractés d’una pell amarada. Et cerques, de bell nou, en la solitud de l’aire. 

Tens la calma dels marges en les petjades desmesurades pel fred. Ara que plou lentament, les carícies de l’aigua són com un cos ple d’arbres.  I quan toques de peus a terra, te’n vas a places que tenen noms que has oblidat però et són teves. 

Amb placidesa, l’oceà dels teus cabells cull les paraules i omple càntirs de mots. I per les muntanyes pugen, camalligades al vent, síl·labes acaronades pels teus llavis. 

L’herba humiteja els turons i es repeteix la quadratura del cercle que et comença als peus i se t’acaba a les llunes que guarden, confiades, les teves parpelles. La lleugeresa és la teva precisió, no abandonis l’atzar. 
20 de maig 2015

INVASIÓ DE VÍDEOS (6): L’AUTOR


Comparteixo l’últim dels vídeos de la presentació del llibre “Invasió de camp” al Cafè Metropol el passat 6 de març. És el moment de la meva intervenció davant dels amics i amigues que vareu venir, un moment molt especial perquè els lectors ja havien llegit els meus textos i perquè aquell acte el vaig dedicar al meu pare que, 11 dies després, va morir.

Us convido, com amb els altres vídeos, a que dediqueu una estona del vostre temps a mirar i escoltar. Vaig parlar de molts moments i moltes persones que han estat molt especials a la meva vida. Espero que us agradi.

  
19 de maig 2015

EMBOGIR



Bukowski deia que algunes persones no embogeixen mai i concloïa que si no embogien devien tenir una vida horrible. En certa mesura, l’autor més plausible del realisme brut, tenia molta raó. Cal, en algun moment dels nostres dies, embogir i perdre el nord, els papers i les formes, el seny, el cap, el senderi. Si ens ho proposem, i si pensem en el dia a dia, tenim motius per a fer-ho. 

La vida que ens fa feliç, no ho és tant per més que ho dissimulem. Fixeu-vos-hi, feu una ullada al vostre voltant més proper. No aprenem res de la trobada amb altres persones, no sabem superar les dificultats, no ens enfortim permanentment, no ens respectem ni perdonem, ni tan sols ens corregim. Ens molestem a nosaltres mateixos i no sabem estimar als qui tenim a prop malgrat ens delectem amb els més llunyans per amor a les distàncies.   

I passem els dies sent feliços o pensant que ho som. És fàcil embogir però no ho fem. Si quan ens passen certes coses ens miréssim al mirall i ens somriguéssim, ens observéssim amb afecte, ens apropéssim a nosaltres mateixos i ens assentéssim al nostre costat mateix, seriem uns bons bojos i uns bon humans. Us heu preguntat mai què en pensa de vosaltres aquell a qui teniu davant quan el mirall us posa cara a cara?

Calleu i no li dieu res. Per la por a saber certes coses, a perdre el nord i el seny, les formes i els papers, el cap i el senderi. Tal volta la vida. 
18 de maig 2015

TOKONOMA, TANIZAKI


Els japonesos tenen bondat narrant les seves històries i faules, destil·len respecte cap a totes les paraules i especialment cap a les gramaticalment menys dòcils. Junichiro Tanizaki és un clar exponent del que us explico. Avui he enllestit  la lectura de “Hay quien prefiere las ortigas”, una de les seves obres menys conegudes però, sota el meu parer i havent-ne llegit tres més, una de les més completes i enriquidores. 

Ara però, més que escollir un fragment d’aquest llibre que he enllestit, vull compartir dos paràgrafs d’una altra obra seva que, sota la meva humil opinió, us pot aportar més. És un petit tast de “Elogio de la sombra” on Tanizaki explica, amb senzillesa i bellesa visual, les diferències entre els hàbits dels occidentals i els orientals. No se’n està de comparar tots els detalls, elements i accions. 

He escollit el moment en que parla dels tokonoma que són aquells espais buits i nets on ells passen moltes hores del dia. Llegiu i noteu les diferències amb passió i calma. I llegiu als autors japonesos, són una aposta segura. 

En una palabra, nuestros antepasados, al igual que a los objetos de laca con polvo de oro o de nácar, consideraban a la mujer un ser insuperable de la oscuridad e intentaban hundirla tanto como les era posible en la penumbra; de ahí aquellas mangas largas, aquellas larguísimas colas que velaban las manos y los pies de tal manera que las únicas partes visibles, la cabeza y el cuello, adquirían un relieve sobrecogedor. Es verdad que, comparado con el de las mujeres de Occidente, su torso, desproporcionado y liso, podía parecer feo. Pero en realidad olvidamos aquello que nos resulta invisible. 

Consideramos que lo que no se ve no existe. Quien se obstinara en ver esa fealdad sólo conseguiría destruir la belleza, como ocurriría si se enfocara con una lámpara de cien bombillas un tokonoma de algún pabellón de té. ¿Pero por qué esta tendencia a buscar lo bello en lo oscuro sólo se manifiesta con tanta fuerza entre los orientales?

La foto del post és la portada de “El tatuador”.

REFLEXIÓ A CURTA DISTÀNCIA



Rellegint a Schopenhauer he recordat avui  els tres punts que, segons ell, conformen la sort dels mortals. Allò que som (en base a la personalitat), allò que tenim i allò que representem  (en funció de l'opinió que els altres tenen de nosaltres). Diu Schopenhauer que en funció d'aquestes actituds, hom sap practicar l'art de ser feliç.  

No explica però, perquè cada persona és un món, altres qüestions molt importants i decisòries a la vida de qualsevol persona. Si llegiu l'obra "Parerga y Paralipónema" , una de les moltes meravelles de Schopenhauer, traureu molt suc als seus pensaments. Alguns els trobareu casolans perquè ja els haureu viscut. Altres us estaran succeint sense que ho sapigueu. I n'hi ha uns altres que viureu. 

No oblideu mai que la història és un període de temps breu que es repeteix amb diferents protagonistes i en diferents escenaris. Allò que Schopenhauer va apuntar fa un segle i mig, ja ho havia viscut algú dos segles abans i ho viu ara mateix una altra persona. 

La meva nòmina personal de pensadors la completen, per exemple, Marc Aureli, Michel de Montagine, La Boetie, Sèneca, Ciceró o Epicur. La felicitat és una doctrina. L'aconseguim amb ajuda exterior, la treballem interiorment i ens hi ajuda, com deia al principi, allò que som i allò que tenim. El què representem , la nostra projecció, esperona als altres per iniciar ells el procés.

INVASIÓ DE VÍDEOS (5): MANOLO


El mestre de cerimònies ha de conèixer a fons als protagonistes de l’acte que coordinarà. El bon amic Manolo Rivera, editor a més de part dels meus llibres, va jugar aquest paper el passat 6 de març quan varem presentar al Cafè Metropol la meva “Invasió de camp”.

Amb ell fa més de 25 anys que ens coneixem i els darrers anys ens lliga, a més d’una estreta relació d’amistat, la vesant laboral. El Manolo és també amic de la resta de convidats i convidades d’aquell dia al Metropol i d’aquí que fes una presentació tan exquisida com la que us convido a veure a continuació. Com els altres vídeos, us recomano que se’l mireu amb calma i bons ulls. 

REFLEXIÓ A MITJA VEU



Amb la indiferència que em provoca saber qui visita aquest blog d’ençà que els programes que tenia no serveixen, em permeto sovint adreçar-me als lectors i lectores amb la sinceritat que he tingut en tot moment, des dels inicis. La integritat no necessita regles i sempre he estat una persona íntegre i respectuosa. 

Sempre, òbviament, fins aquell punt on veig que la gent abusa de mi, em menysté sense motius i em culpabilitza per actes que m’atribueixen sense consultar-me. Sovint hi ha qui aprofita la meva bonhomia – perquè tinc molts defectes però també virtuts – per confondre-la amb la seva ceguesa intel·lectual (fruit de la poca maduresa). Aquí es produeix l’estat de confusió on se’t posen a la boca - o al cos – fets que no són teus i paraules que no et pertanyen. 

Ja en passo, i molt, d’aquestes actituds. Als qui són addictes a no saber què volen, no els puc guarir més les seves ferides.  Sovint, només ens convé una senyal que doni sentit a aquella part del nostre entorn on hi havia confusió o dubtes. I com arriscar-se és sempre la resposta, els comiats són només petits gestos, tant puntuals com les benvingudes. 

Al final, i concloc, tinc clar que... som de tots aquells que ens tracten bé. 

13 de maig 2015

LIUDMILA BEU DE LES FONTS DE LA IRÉNE


Aconseguir que un autor et porti a un altre, sigui en l’àmbit literari o musical, cinematogràfic o artístic, és bàsic. Fer xarxa suposa tenir més vida i nodrir-te mes i millor. Hem d’aprendre cada dia alguna cosa nova o som morts. 

La Liudmila Petrushevskaia, de qui vaig escriure en aquest post i amb qui vaig estar fa pocs dies, em va parlar d’una escriptora de qui ella, segons em deia, ha après molt. Cadascú té les seves fonts i la Liudmila ha begut de la saviesa de la Irène Némirovsky, una escriptora russa amb una història ben peculiar. 

Nascuda a Kiev i d’origen jueu, la Iréne (foto) va començar a escriure de molt jove. La seva obra destaca per la qualitat literària, per la facilitat en crear estats i paisatges, en dotar als personatges protagonistes i secundaris de tots els elements necessaris. El 13 de juliol del 1942, els nazis la van capturar i deportar al camp de concentració d’Auschwitz on va morir un mes desprès a causa del tifus. Tenia 39 anys. 

Potser per la curta i intensa vida que va tenir Némirovsky, la Liudmila l’admira encara més. En parla molt sovint i molt bé. Avui, com a mi la Liudmila m’ha captivat, comparteixo l’inici d’una de les principals obres de la Iréne, una que es diu “El vino de la soledad”. És aquest:

En la región del mundo donde había nacido Elena Karol, el atardecer se anunciaba con una espesa polvareda que giraba lentamente en el aire y luego volvía a posarse en la tierra con el relente nocturno. Una turbia luz rojiza vagaba por la franja inferior celeste. El viento llevaba a la ciudad los aromas de las llanuras ucranianas, un tenue y acre olor a humo y la frescura del agua y los juncos que crecían en las márgenes del Dniéper...

INVASIÓ DE VÍDEOS (4): VICTÒRIA


Hi ha persones amb qui el feeling és immediat, amb qui saps que faràs amistat per molts anys o per tota la vida, amb qui mantens una relació molt especial. A mi em passa amb la Victòria Forns. La vaig descobrir treballant per ella i el temps ha fet néixer una amistat bella. Quan la vaig convidar a llegir textos del meu llibre, la Victòria va acceptar a la primera. Recordo haver-li enviat “Invasió de camp” en format electrònic, per correu, perquè marxava uns dies a l’Alguer i aprofitaria per llegir-lo. 

Des d’allí, des del meu estimat Alguer i la meva preuada illa de Sardenya, la Victòria m’anava enviant missatges comentant-me que estava meravellada per tot allò que llegia i lloant el meu treball. Al Metropol, la Victòria va intervenir com a amiga i no pas com a regidora o diputada al Parlament. Al Metropol, la Victòria em va regalar unes paraules molt belles i un moment que mai oblidaré. Us convido a viure’l. És curtet, breu però molt intens. 

MADAME LIUDMILA, LLETRES I CABARET



Els seus contes van estar prohibits durant molts anys a Rússia perquè eren massa realistes i narraven les veritats del seu poble. Ella, va voler viure la història de la nena que troba pel camí pomes enverinades, sabates de vidre o madrastres malvades però va afegir a l’argument una altra nena orfe que compra pa i sabó i que, feta la compra, torna cap a la casa on conviu amb tres famílies més, on hi té una sola habitació privada perquè la resta és tot comuna. 

Ella, l’escriptora, es diu Liudmila Petrushevskaia. Porta al cap, amb elegància, un barret que s’ha fabricat ella mateixa perquè, de fet, es dedica a escriure i fabricar els seus barrets. També canta. Sí, canta en un cabaret des de fa vuit anys, des de que en tenia 69. I diu que, dalt de l’escenari fa el mateix que a la seva cambra quan escriu, explicar històries. Diu que va voler ser actriu però que la van fer fora perquè un dia, quan començava en aquest art, va arribar tard. Privada de la capacitat d’actuar, es va passar molts anys imaginant que pujava damunt d’un escenari. I ara ho fa cada dia.

Ha estat màgic, com els seus contes barrocs, conèixer-la en persona aquesta tarda, poder-hi compartir una xerrada a soles durant més de dues hores, escoltar amb calma el seu discurs seré. La pau en la conversa és sempre cultiu mental d’aquell que preconitzo i reclamo a tots els qui estimo i aprecio. Acaben de publicar a Espanya el seu últim llibre que es diu “Érase una vez una mujer que sedujo al marido de su hermana y se ahorcó”. Avui ella ha estat aquí i ha marxat amb un exemplar dels meus llibres. Jo tinc ara a les mans dues de les seves obres i el seu correu electrònic directe amb el compromís, que m’ha fet assumir ella, de contactar-la com a mínim un cop cada sis mesos. No crec que pugui complir-lo. El cap em demana augmentar la dosi i fer el contacte més assidu, potser un cop al mes i el temps dirà. 

De la Liudmila se’n poden escriure moltes coses i recordar-ne tantes altres. Ha estat Premi Nacional de les lletres russes, Premi Stanislavski i Premi Mundial de Fantasia entre molts altres. Acabo destacant un fragment on ella mateixa parla de la seva infància, en un text que colpeix, i que diu així:  

Nací en Moscú, en 1938; soy una niña de la guerra, de la destrucción y de las detenciones. Mi generación fue testigo de muchas cosas: el hambre y el frío, la vida sin luz y sin ropa de abrigo. Los hospicios infantiles fueron nuestra salvación. Luego se reanudó la vida normal si se puede llamar vida normal a un colchón sobre el suelo – un colchón para mi madre y para mí -. 

Aviat us en parlaré més d'ella. Val la pena que us la descobreixi, que us regali les meves vivències amb ella. Serà un plaer. 



08 de maig 2015

ENTRE-VISTES


Redactava tot just ara la introducció a una entrevista que fa pocs dies he fet a un president d’una associació. I he recordat els vells temps de ràdio i premsa, quan a diari havia d’entrevistar a cinc, sis o set persones de diferents sectors i perfils diversos. El periodista es despulla davant l’entrevistat. Només mostrant els seus secrets, aconsegueix els de l’altra persona a qui ha de radiografiar emocional i intel·lectualment.

Per a mi, molt personalment, entrevistar a la gent és una passió. No importa massa el tema a parlar, necessites la mirada del convidat responent-te i sentir com el missatge t’arriba i et motiva a fer un pas més, una nova pregunta, una darrera incursió que mai acaba sent l’última. 

Quina bellesa ens empara quan som capaços de dialogar i generar espais interessants. Parlem menys del que pensem al llarg del dia. Però som capaços de sobreviure, tal volta per plaer, a l’exercici del silenci quan no som amb ningú (o no hi som). 

Avui el nom del post té una significació. Perquè entre mirada i mirada, vista i vista, hi ha els espais que hem de cercar per entendre a qui tenim davant. El meu estimat Montaigne remata el text: Mi vida ha estado llena de terribles desgracias, la mayoría de las cuales nunca sucedieron.

INVASIÓ DE VÍDEOS (3): BARTOLOMEO

El dia de la presentació de “Invasió de camp” al Metropol de Tarragona, mitja hora abans de començar l’acte, vaig patir una mena d’al·lucinació o aparició. Mentre estàvem assajant com havia d’anar la vesprada, vaig veure, allí al mig de la sala, al meu amic Bartolomeo Smaldone. 

A la tarda havíem parlat per Facebook i m’havia desitjat molta sort. Ara, no el podia veure allí al mig. Això és el que vaig pensar però res més lluny. Bartolomeo havia vingut a Tarragona, sense avisar a ningú, només per assistir a la presentació i estar al meu costat en aquell moment.

El vaig fer intervenir i acabada la presentació vam anar a sopar junts, amb altres amics, a la Plaça de la Font. Després varem tancar alguns locals nocturns del centre i a mitja matinada ell va anar a l’hotel i jo cap a casa. Al matí següent, amb la bona companyia del bon amic Manolo Rivera, varem acompanyar-lo fins l’aeroport del Prat. 

El regal de la seva presència va ser únic. Fa anys que no tenia tantes emocions com les sentides en el moment de veure’l allí al mig, al Metropol, dient-me: hola hermano! 

La vida val la pena per aquestes coses. Les tristeses es complementen gràcies a les alegries i sovint la balança és positiva quan fem anàlisi temporal. Avui us convido a veure el vídeo on ell, el Bartolomeo, llegeix una part del pròleg del llibre. És un moment molt especial que vull compartir amb vosaltres. 

EL COS DEMANA AVENTURES NOVES



Fa un parell de dies, passejant de bon matí per un bosc que vaig descobrir fa ben poc, vaig notar que el cos demanava de nou un canvi i aire fresc. Vaig notar la sensació d’haver de volar de nou amb aquella llibertat que tens quan surts de casa un dia i no tens obligació de tornar-hi per feina pendent o perquè algú t’hi esperi. 

És cert que l’última escapada em va costar un disgust gros, perdre a una de les persones més importants que he tingut fins ara, haver de fer el comiat mai volgut tot esperant un gest que mai ha arribat (tenint en compte que accepto les disculpes de la mateixa manera que les demano o les ofereixo als altres quan erro jo). Diderot deia que els errors passen i la veritat es manté. Quanta raó amic Didier.  

Però malgrat tot, amb la pèrdua ben present a l’ànima (i el dolor que comporta), he decidit iniciar aviat una d’aquelles escapades sense final marcat i amb ruta improvisada que et permet descobrir gent que t’estava esperant i no ho sabies o viure d’altra manera nova que no havies previst ni pensat. 

L’equipatge és ara més lleuger i serà una aventura més calmada. Aniré escrivint al mateix temps que respiro i devoro la vida.
05 de maig 2015
Tag :

INVASIÓ DE VÍDEOS (2): MONTSE


Enceto la setmana amb un nou vídeo, el segon de la sèrie, de la presentació del llibre “Invasió de camp” a la ciutat de Tarragona. Mentre vaig compartint aquests documents, que la gent troba molt interessants i especialment els lectors i lectores d’aquest blog, preparem la versió italiana de l’obra que presentaré al país veí a finals de juliol. 

De moment, i fetes les presentacions a Tarragona i a Reus, la de Tortosa queda pendent perquè ara mateix, amb la feina de les campanyes electorals, m’és impossible assumir l’acte. 

Tornant als vídeos del llibre, i en especial a aquest segon, avui podreu veure la dolça intervenció de l’amiga i poetessa reusenca Montse Farrés. És una persona amb qui tinc un gran feeling i que, en moments importants dels darrers mesos i com a dona, m’ha aconsellat en el moment de prendre segons quines decisions. La Montse va llegir dos textos del meu nou llibre: L’art de perdre i L’art de caminar. I ho va fer amb un art únic i autèntic, amb delicadesa i tendresa. Amb amor d’amiga. 

Espero que us agradi. Dediqueu-hi el temps que dura, molt breu, i segur que us reconforta veure’l i escoltar-lo. En pocs dies, altres vídeos. 

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -