Archive for de desembre 2015

MAI ÉS MASSA TARD, GRÀCIES.




Permeteu-me un petit incís. Gràcies per ser-hi tot l’any, per llegir-me, per sentir-vos còmodes entrant a diari en aquest blog, per enviar comentaris encara que no us els publiqui, per animar-me en moments delicats i fer-vos notar en etapes de dubtes de l’existència d’aquesta bitàcola. Enguany tanco exercici amb quasi 500 escrits publicats. És l’any que més he publicat, amb diferència, tot i ser un any dur i ple de col·lapses literaris. 

El resum global és bo (sempre sóc optimista) i les previsions són encara millors (per demanar que no quedi). Acabaré l’any demanant-vos que us mireu i escolteu aquest fragment (dura un minut) de la pel·lícula “El Curioso caso de Benjamin Button”. Jo hi estic totalment d’acord, ho signo. 

31 de desembre 2015

AQUÍ, EN AQUESTA ILLA




Aquí no hi ha tancs ni fileres de soldats, aigua als quatre costats però cap guerra. Tan sols llimoners que són la vida i la llum. Tot és afable i verd aquí. Els senders duen a blaus diàfans i a la pau que permet no témer, aquella que no obliga a amagar-se a les trinxeres. 

Aquí Déu és humà i camperol com molts altres. Buida oliveres, abraça la terra, oblida el moment i la ferida.

UN VENT, UNA ILLA




Un vent ens apropa terra llunyana, un espai que no podíem penetrar i que el mar va plantar per tenir memòria del continent. A les illes, no s’hi enyora a la gent ni notes el desert de la nostàlgia. 

Una illa és el símbol de la nostra infantesa i nosaltres, som el missatge de la pèrdua.
30 de desembre 2015
Tag :

TOT A PUNT




Escric aquest post tot just abans de sortir de casa per agafar el bus que em durà de Tarragona fins l’aeroport del Prat. Avui marxo a Itàlia per passar-hi uns dies, amb el cap d’any inclòs, i ho faig acompanyat de la meva mare. És el primer cop que viatgem junts. Per a ella, aquest viatge és ple de moments en que serà el primer cop. Perquè ho serà de moltes coses: anar a l’aeroport de Barcelona, sortir d’Espanya, pujar a un avió, anar en vaixell, conèixer una illa i tantes altres experiències que, per circumstàncies de la vida, no ha pogut viure fins ara. 

Sé que estarem bé, que ens divertirem, que tindrem temps de pensar en els nostres éssers estimats que ens han deixat tant ràpid i seguit els darrers anys: el meu germà, la meva àvia, el meu pare...

No vull posar-me trist. Crec que toca gaudir el moment, agrair a la vida que encara ens mantingui dempeus i ens permeti gaudir-la amb un somriure al rostre. Hem de ser forts, hem de ser feliços. 

Aniré escrivint-vos microescrits, micropoesies, microsensacions. Serà sempre en petites dosis perquè a mi, personalment, les illes em transformen i em xuclen l’energia. Quan hi sóc em costa molt agafar un ordinador i escriure. Opto per anotar els meus pensaments a mà, en racons insospitables, en moments rars o il·lògics. 

Em transformo i omplo fulles i més fulles. Espero que aquesta vegada sigui com sempre. Si ho és, ho notareu els propers mesos. Per això sou els lectors, els privilegiats en aquest espai. 

La imatge és de la meva illa. 

 
29 de desembre 2015
Tag :

VISAGES DE LA VIE




Rostres amagats i altres d’invisibles. Rostres plens de records, desitjos, destins i recorreguts, recent arribats de viatge o punt de partida de la fugida necessària. Rostres que reben danys i altres que cusen anys. 

Tu offres à mon coeur chaque jour, tous les visages de l'amour. Tous les visages de la vie. 


27 de desembre 2015
Tag :

ZORA I CALVINO EN EL RECORD




Remenant fotos a casa, he topat amb les del festival cultural d’Altamura que vaig tenir el plaer d’inaugurar l’any passat. Vaig fer la conferència inaugural tot parlant de la literatura i el vi com a element incitador –col·laborador millor dit- de la creació. El festival tenia com a protagonista a l’escriptor italià Italo Calvino i vaig citar diversos fragments de les seves obres. Em vaig centrar en un llibre meravellós anomenat “Les ciutats invisibles”. Ara, rellegint-lo, vull compartir aquest fragment de la ciutat de Zora. La imatge del post és el complement al text, la pròpia ciutat. 

ZORA

Más allá de seis ríos y tres cadenas de montañas surge Zora, ciudad que quien la ha visto una vez no puede olvidarla más. Pero no porque deje, como otras ciudades memorables, una imagen fuera de lo común en los recuerdos. Zora tiene la propiedad de permanecer en la memoria punto por punto, en la sucesión de sus calles, y de las casas a lo largo de las calles, y de las puertas y de las ventanas en las casas, aunque sin mostrar en ellas hermosuras o rarezas particulares. Su secreto es la forma en que la vista se desliza por figuras que se suceden como en una partitura musical donde no se puede cambiar o desplazar ninguna nota. 

El hombre que sabe de memoria cómo es Zora, en la noche, cuando no puede dormir imagina que camina por sus calles y recuerda el orden en que se suceden el reloj de cobre, el toldo a rayas del peluquero, la fuente de los nueve surtidores, la torre de vidrio del astrónomo, el puesto del vendedor de sandías, el café de la esquina, el atajo que va al puerto. Esta ciudad que no se borra de la mente es como una armazón o una retícula en cuyas casillas cada uno puede disponer las cosas que quiere recordar: nombres de varones ilustres, virtudes, números, clasificaciones vegetales y minerales, fechas de batallas, constelaciones, partes del discurso. 

Entre cada noción y cada punto del itinerario podrá establecer un nexo de afinidad o de contraste que sirva de llamada instantánea a la memoria. De modo que los hombres más sabios del mundo son aquellos que conocen Zora de memoria. Pero inútilmente he partido de viaje para visitar la ciudad: obligada a permanecer inmóvil e igual a sí misma para ser recordada mejor, Zora languideció, se deshizo y desapareció. La Tierra la ha olvidado.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -