29 de juliol 2017



Crec que cal tancar aquí el Diari d’Amatrice iniciat ja fa uns dies i que, pel material que tinc tant escrit com visual, podria prolongar-se uns quants mesos. He decidit deixar-ho aquí, fer una tria de fotos sensata per eliminar moltes de les imatges fetes allí i estripar tots els fulls i llibretes que no han entrat en aquests capítols del dietari al blog. 

A Amatrice he tingut molt contacte amb la gent, amb persones noves que duc al cor per sempre i amb altres amb les que he incrementat els meus lligams. Amb les tres criatures (que han quedat orfes de tots i de tot) que se’m van aferrar al coll, a l’esquena i l’ànima des de la meva arribada allí, he aprés com d’important és una aclucada d’ull al moment i com reconforta una carícia o un petó tendre quan la por recorre el cos i els ull se’t tanquen de dolor. 

Gràcies Rosella. Gràcies Giuseppina. Gràcies petit Gianluca. Us duc ben endins i us penso cada dia, tots els dies. Us en sortireu. Ja sabeu on sóc. Sé que ens retrobarem.


Aquesta primera foto del post és d’ells però he triat posar-los d’esquena, per garantir el seu anonimat i perquè penso que és millor així.


El viatge m’ha servit també per estar més a prop, del Rufino Mesa. Ell va ser el director de l’Escola d’Art de Reus on jo, ara fa quasi trenta anys, vaig estudiar. Ara, sent els dos adults i veient la vida d’una altra manera, tenim una relació d’amistat que ens satisfà i alimenta. A Amatrice hem viscut plegats coses molt importants i això mai ho oblidarem. Ell, el Rufino, és un exemple de coratge i ha demostrat que es pot posar per davant la felicitat tot i les penes que tenim, que en el seu cas són grans. La foto és del Rufino (dreta) amb el Mario que menja pasta. 


Amb el Santi, amic de l’ànima que ha viscut els meus cops més durs, persona a qui conec fa deu anys i a qui li tinc molta confiança, hem fet el nostre primer viatge junts. És cert que li he dit que no en faré cap més de viatge amb ell. Però aquesta experiència a Amatrice ens ha permès descobrir, l’un de l’altre, facetes que desconeixíem. Ha estat bell compartir amb ell i amb el seu fill els moments de tots els colors. A la foto, el Santi (esquerra) i el Rufino (dreta).


He sumat al meu llistat d’amics a una altra persona, al Mario. Mireu, us puc garantir que a les grans persones que a més són bona gent, els veig arribar quan se m’acosten. I passa molt poc sovint perquè estan en perill d’extinció. El Mario, deixant a banda que ha perdut al seu fill, és un ésser que va pel món regalant tendresa, amor i somriure necessari. Es dóna en tots els sentits, s’entrega i no el pots deixar d’estimar. Gràcies per haver-lo conegut!!! A la foto, el Mario i jo.


La imatge final, que tanca el Diari de la Zona Vermella, és del meu germà italià Bartolomeo (esquerra), el Mario (centre) i un servidor. Penso que és la imatge més lligada al festival que hem organitzat a Amatrice, el de tres persones que s’han unit per portar somriure i esperança a un espai dessolat, a unes persones que necessiten abraçades, petons, companyia i que se’ls ajudi al màxim.

Aquest poble que un terratrèmol va fer desaparèixer, serà sempre la imatge dels qui refaran la vida al nou Amatrice, el record dels qui han marxat i el bressol, dur, dels qui aquella matinada del 24 d’agost del 2016 van perdre-hi la vida. Va per tots ells! 



Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -