Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta CINEMA

UN BON CONTE DE NADAL

Imatge
No sóc cap amant dels musicals, però reconec que hi ha alguns que m’agraden i emocionen. Annie , portada als teatres i a la gran pantalla per Thomas Meehan i amb una peça que em colpeix interiorment anomenada “Tomorrow”, o tot el conjunt de Mary Poppins , em semblen veritables obres d’art. Però si n’hi ha una que he vist tantes vegades i he de reveure cada cert temps, és l’adaptació de “Cuento de Navidad” de Charles Dickens. Estrenada al cinema l'any 1970 sota el títol “ Scrooge ” (a Espanya va ser Muchas gracias, Mr. Scrooge ), l’Albert Finney fa un paper veritablement espectacular.  Si heu llegit el llibre de Dickens, ja sabreu de què va la història. En cas contrari, abans de veure la pel·lícula llegiu-lo. Hi ha una escena que em sembla especialment encantadora –dins del drama que suposa per al personatge el moment que, ell, no coneix- que es posa a escena amb una escenografia i coreografia úniques, divertides i corals, ben harmonitzades en tot moment.  Ara acab...

JEANNE MOREAU: DE TRUFFAUT A RAAG, 65 ANYS REGALANT ART

Imatge
Ens ha deixat una dama del cinema francès, internacional, la Jeanne Moreau. Ha mort al Paris després de més de 65 anys de carrera i escenes meravelloses a tantes pel·lícules com Els 400 cops , Campanades a mitja nit o la sempre inoblidable Jules et Jim on ella, la Jeanne, ens va endolcir cantant Le Tourbillon.   A Moreau, que va ser dirigida pels principals directors de la Nouvelle Vague com Truffaut o Malle, la recordem també per obres mestres com La notte d’Antonioni o Le journal d’une femme de chambre de Luis Buñuel. El gran Orson Welles la va qualificar com la millor actriu del món després de dirigir-la a El proceso .  Ilmar Raag va ser l’últim director que la va poder gaudir a la seva pel·lícula Une estonienne a Paris . Era l’any 2012. Avui, la dama del cinema francès nascuda a la mateixa ciutat on s’ha apagat, s’acomiada de l’escena i la vida. Gràcies Jeanne per tot l’art i la bellesa que ens has regalat en escenes com aquesta, breu i eterna, a Les ...

M’HE ENAMORAT

Imatge
Fa anys que no em passava, molts, que algú m’enamorés a primer cop d’ull. I ahir, em va tornar a succeir. Veient Les conseqüències de l’amor , una de les meravelles cinematogràfiques a que ens té acostumat en Paolo Sorrentino, em vaig enamorar.  Aquesta vegada ella és morena, treballa de cambrera a la cafeteria d’un hotel i no té nuvi ni parella. Ella és l'Olivia Magnani, una dona plena d'aquella bellesa que necessiten els meus ulls i que em captiva com tantes poques altres dones han pogut. Fa uns anys va ser Irene Jacob, després Sandra Majani i més tard, la cantant Alizeé. En vaig parlar en aquest post del 2013 .  Ara m’he enamorat de l’Olivia del 2006, de la cambrera d’aquesta joia del cinema que m’ha encantat, com em va captivar La gran belleza del mateix director. L’Olivia desprèn en cada escena aquella passió visual que poques dones aconsegueixen, transmet erotisme, l’ànsia de palpar-la mentre l’observes a dos pams de distància, la necessitat de seure davan...

EL BES, AQUELL BES, L’ETERNITAT

Imatge
Avui, Dia Mundial del Bes, es pot recordar aquest gest de moltes maneres. Si em remunto al més dolç que he fet mai, va ser a la ciutat Tarragona l’any 1999, prop del carrer Apodaca i de la casa on vivia. La noia a qui li vaig fer, l’única dona de la qual m’he enamorat fins avui, marxava al cap de poca estona en tren cap a la seva ciutat, a cent quilòmetres.  Després d’aquell, va haver-hi molts altres petons amb ella. I després d’ella, altres petons i altres moments, altres instants en altres situacions, en altres ciutats i altres terres. Perquè la vida ha seguit endavant.  Per això, i perquè l’única imatge d’aquell primer bes que us dic és a la memòria, us regalo aquesta altra instantània. Us serà més propera, més popular i més visible en tots els sentits. Són Deborah Kerr i Burt Lancaster a “De aquí a la eternidad”. No va ser un bes fàcil tot i ser de pel·lícula.  El nexe en comú, tornant al bes d’aquell dia a Tarragona, és el desig que vaig sentir que ...

QUE BONIC SABER QUE ENCARA HI ETS

Imatge
Les persones que heu estat més a prop meu, ja sabeu els meus gustos musicals, literaris i cinematogràfics. Sí, ja que són ben diversos perquè m’encanta tastar constantment de plats ben diferents i crec que en la varietat hi ha la riquesa. Però de ben segur que, els qui dic que em coneixeu bé, sabeu que una de les meves pel·lícules preferides és “Mis tardes con Margueritte”.  Els dos protagonistes fan un paper únic en aquesta adaptació que el director Jean Becker va fer del llibre de la Marie Sabine Roger. Els dos actors són el camaleònic Gérard Depardieu i la delicadíssima Gisèle Casadesus. El paper d’ella, de la Gisèle, em va deixar bocabadat perquè desprèn tendresa en tot moment. I també perquè quan es va rodar la pel·lícula, aquesta actriu tenia 96 anys.  Feta la descoberta, aquests últims set anys he anat seguint la trajectòria professional de la Gisèle i he tingut l’oportunitat de veure algunes de les seves moltes pel·lícules tot i que el meu francès està ...

CAFÈ PER EMPORTAR

Imatge
Acabo de veure Café para llevar, un curtmetratge dirigit per la Patricia Font que té com a argument una trobada en un cafè entre una noia que està fent els plans de la seva boda i un noi que ja és allí, a la cafeteria. No puc dir res més, avançar detalls de l’argument, però si teniu deu minutets, mireu-vos el curt. Val molt la pena.  La interpretació de l’Alexandra Jiménez i el Daniel Grao són molt fermes, la fotografia el so aporten més qualitat encara al projecte. La direcció i el guió, superbes.  Aquesta creació de la Patricia Font ha rebut desenes de premis als Goya o als festivals de cinema de Toronto, Plasencia, Carabanchel, Suïssa, Alacant, Segovia, Igualada, Madrid, Andorra i tantes altres ciutats on els curtmetratges hi tenen el seu espai de difusió.  Us convido a mirar-vos-la fent CLIC AQUÍ

REQUISITOS PARA SER UNA PERSONA NORMAL

Imatge
De les moltes pel·lícules noves que estic veient darrerament, incorporades a la meva videoteca, n’hi ha algunes que realment són molt valuoses. Una d’elles, l’acabo de veure, és “Requisitos para ser una persona normal”. Dirigida, escrita i interpretada per la Leticia Dolera, és una pel·lícula divertida, que distreu i que aporta una bona estona a l’espectador. La història fa pensar en què necessitem realment per a ser feliços, quines coses ens omplen i quines persones ens poden ser més aptes com a parella.  Al principi de la pel·lícula, la protagonista necessita set elements per a ser una persona normal: treball, casa, parella, vida social, aficions, vida familiar i ser feliç. La vida li planteja accions i oportunitats que provoquen alguns canvis a aquesta llista. Si voleu saber quins, haureu de mirar la peli.  El paper de la Leticia Dolera és molt bo. El del Manuel Burque, coprotagonista, és més que original. La Silvia Munt o la Carmen Machi arrodoneixen l’o...

TERMINA SIEMPRE ASÍ, CON LA MUERTE

Imatge
He tornat a veure, un cop més i no sé quants van, La Gran Belleza, una de les millors pel·lícules de les darreres dècades. És plena de detalls que no passen desapercebuts, de pensaments que calen interiorment i d’imatges impactants per la seva bellesa i el diàleg que desprenen.Quina autèntca genialitat de treball cinematogràfic, quin guió més realista i diví, quina meravellosa banda sonora. De totes les frases que s’anoten mentalment i es recorden quan mires aquest film, destaco aquesta que diu el Jep, el protagonista: "Termina siempre así, con la muerte. Pero antes, hubo vida. Escondido debajo el bla, bla, bla, bla. Y todo sedimentado bajo los murmullos y el ruido. El silencio y el sentimiento, la emoción y el miedo. Los demacrados, caprichosos destellos de belleza. Y luego la desgraciada miseria y el hombre miserable. Todo sepultado bajo la cubierta de la vergüenza de estar en el mundo. Bla, bla, bla, bla. Más allá, está el más allá. Yo no me ocupo del más allá. ...

OZORES I LA GRANDESA DEL CINEMA ESPANYOL

Imatge
Veient la Gala dels Premios Goya, em quedo amb el moment en que han entregat el Goya d’Honor a un dels grans, al director Mariano Ozores. Després del regal que han rebut traduït en una ovació llarguíssima i sincera de tot el públic, Ozores ha agraït el premi a tots els actors que han pres part a les seves 96 pel·lícules. La llista no és només immensa sinó que inclou a tots els grans actors que recordem si fem llistat de la història del cinema espanyol. Entre altres ha citat a: José Luis López Vázquez, Manolo Zarzo, Paco Martinez Soria, Alfredo Landa, Concha Velasco, Florinda Chico, Gracita Morales, Manolo Gómez Bur, José Sacristan, Alfonso del Real, Andrés Pajares, Fernando Esteso, Juanito Navarro, Rafaela Aparicio, Maria Isbert, Lina Morgan o Manolo Escobar. És evident que els tems canvien però també ho és que hem crescut amb unes imatges i uns sons que sempre portem a la memòria i ens porten bons records. A tots els actors que ha citat Ozores els he vist com també mo...