AGRICULTURA MENTAL

Aquest post el dedico a l’escultor italià Giorgo Rastelli a qui he conegut gràcies als meus amics i poetes italians Bartolomeo Smaldone, Nicola Vacca i Francesco Fiore.  Podríem dir que les obres de Rastelli són un clam a l’art de la dansa i un crit a estimar i gaudir de la bellesa, el tacte i la delicadesa.  La dansa del vent despentinant els cabells de la ballarina que es trenen amb el so de la música.  La dansa de les mirades de l’espectador que treu l’ànima del seu cos i la dansa d’aquesta ànima, ara convertida en ombra que s’ha fos amb la de la ballarina.  La dansa de la vida gestual, espiritual, primària, efímera.

Parla’m ara. Mentre plou i la tarda és freda, ara que em mulla cada gota d’aigua i cada esquitx em parla més de tu.  Agafa’m de la mà. Tots els dies en que camino sense meta o la pluja em ferirà, no tindré més paraules i tot esdevindrà neu.  Parla lentament. No diguis res que no vulguis, acompanya amb les teves paraules la por dels meus mots i la solitud es trencarà. Jo, tu i el carrer que no té mai cap buit. I el món que ara és orfe si no el cobreix la teva ombra i es fon amb la meva per fer llum.  I el dia és un pas de la dansa que es fa amb la suavitat i la fermesa del gest sempre regalat.