AGRICULTURA MENTAL

La portada d’aquest dimarts del diari New York Times, dedicada a recordar que a Espanya hi ha gent que ha de recórrer a les ajudes d’entitats per aconseguir menjar o que altres persones busquen el menjar als contenidors, tot ben il·lustrat amb imatges, posa de manifest que el món coneix la nostra realitat per més que hi hagi certs poders que la vulguin maquillar. I la publicació d’aquest reportatge sobre la crisi espanyola a la portada d’aquest mitjà, monstre de la comunicació als Estats Units, coincideix amb l’arribada del president Rajoy al país yankee i amb la visita que va fer ahir al consell d’administració del mateix diari el Rei d’Espanya. Òbviament això de coincidència és un dir. Però tot plegat posa de manifest dos fets importants: que el president Rajoy té el mateix respecte que tenia Zapatero, zero de zero, i que la única funció que ha de fer el Rei, que no és altra que d’exercir d’ambaixador del seu regne allà on viatja, no la sap fer.  Per tant, qued...

Els nordamericans no em deixen de sorprendre per la seva visió equivocada del món i les idees que sovint aporten i que són indignes per a qualsevol esser humà que raoni amb una certa normalitat. Ara fa tres decades es va importar als Estats Units un hàbit inhumà practicat amb constància i orgull a Austràlia des de sempre, el llençament de nans (persones enanes). Aquesta pràctica es va prohibir a final dels vuitanta però ara un congressista de Florida proposa que es torni a permetre argumentant que els nans no tenen feina i més val que es puguin tornar a llençar, com si fossin un objecte, per donar-los treball i evitar que estiguin a l'atur. Aquest il·luminat ha arribat doncs a la conclusió que les persones amb problemes de creixement i estatura mínima no poden treballar de res més que de paquet inanimat que hom es carrega a l'espatlla i llença com més lluny millor. Podeu llegir la noticia sencera en aquest enllaç . Un cop llegida cal reflexionar de manera individual...

M’encanten les campanyes electorals, m’emociona seguir-les, palpar tot l’ambient que es mou al seu voltant, a pocs metres dels candidats i dels caps de campanyes, dels estrategs que marquen els discursos i els argumentaris a seguir. M’apassiona comprovar com una idea sorgida en un despatx, una sala de brainstorming o un think tank acaba seduint als militants i simpatitzants i aquests ho transmeten a les multituds i les masses. L’únic que no comparteixo és aquesta mania que tenim de copiar les formes i accions de màrqueting dels nord-americans. Primer es van importar els mítings en què el candidat queda envoltat de públic. Al davant hi té als qui ha de convèncer i al darrera, distribuïts per edats, sexes i races, als qui ja ho estan perquè són militants del seu propi partit. En aquesta campanya que estem vivint a Catalunya ja hem vist un nou element importat dels yankis, el micròfon de cara que substitueix al de sempre. El candidat no ha de pujar a un faristol a llegir cap paper adr...

Els nord-americans segueixen sorprenent-nos per la seva capacitat de modernitzar-se abandonant, quan volen, aquest conservadorisme que els ha fet tan odiosos i prepotents, que els ha posat d'esquena al món. Per a demostrar el seu canvi a la resta del planeta van escollir un president negre. Ara, amb Obama al poder, han entregat a una dona l'Òscar a la millor direcció. Kathryn Bigelow aconsegueix ser la primera directora amb estatueta en 82 anys d'història dels guardons i a més guanya el "monigot daurat" amb una pel·lícula de guerra. La llista de dones directores, mereixedores de l'Òscar, és infinita si fem la mirada enrere. No cal citar-ne masses. Jane Champion amb "El piano", Sofia Coppola per "Lost in translation" o Lina Wertmuller amb les seves "Seven Beauties" poden representar sense problemes a aquest col·lectiu de grans mestres de la càmera que sempre han estat en un segon pla perquè la societat, l'americana especialment...

Hi ha persones que gaudeixen envoltades del dolor, tragèdies, traumes i misèria. El director de cinema Roland Emmerich és un clar exemple d’aquesta part de la societat que, enlloc de mostrar la cara maca de la vida, opta per portar a escena la destrucció total, la fi del món provocada per fenòmens estranys i part de la humanitat. Intenten donar lliçons pel maltracta al qual sotmetem la terra i ho exemplifiquen amb l’apocalipsi feta a mida per tarats mentals addictes a les seves produccions cinematogràfiques. La pel•lícula en qüestió es diu 2012 i, com el seu nom indica, se situa en aquest any que és l’últim d’existència de la nostra civilització. D’aquesta porqueria que es projectarà a tots els cinemes del món i que batrà records de vendes no en cal explicar massa cosa més. Onades immenses, terratrèmols, pluja de meteorits, pànic entre la població, els americans com a salvadors de la situació i el món en què vivim a prendre pel sac. La foto del post és un dels exemples que us comento ...

Tres quartes parts del planeta van rebre amb entusiasme la victòria d’Obama i el seu nomenament com a President dels Estats Units. Sabíem que l’altra opció, l’altra candidat, era una cortina de fum i un perill públic per donar continuïtat a les politiques nefastes dels Bush, pare i fill, i en Clinton. La seva simpatia, el seu discurs, la seva proximitat, el seu color de pell i, sobretot, una gran campanya feta a base de talonari, van portar-lo a la Casablanca i allí va néixer el mite. Obama és bo, és humà, fa les coses bé i les que li surten malament son herència de l’administració Bush Jr. Obama és tant líder i tant diferent als altres que ara ha estat premiat amb el Nobel de la Pau. No s’ha tingut en compte que és el president del país que més doblega, amb el poder de les armes i humiliant i saltant-se els drets humans a la torera, a la resta del món. Amb l’arribada d’Obama no s’han acabat les ocupacions americanes als països de l’Orient i en alguns casos fins i tot s’han increment...

Aquesta setmana m'ha deixat indiferent a nivell informatiu i això no és massa bo. He llegit que Cambrils acollirà una jornada sobre promoció turística i he pensat que Cambrils segueix fent pudor per culpa de la falta de previsió i la passivitat del govern de torn. Vaig veure fragments del programa que presenta aquell que insultava als concursants d'OT i vaig arribar a la conclusió que aquest paio ja no em pot caure més malament perquè em cau fatal i el considero un impresentable que, sota les ulleres de sol, amaga un personatge fosc, un toca nens, un pervertit, un agressor. Als Estats Units han descobert que el Todd Willingham, un jove de 23 anys acusat de provocar l'incendi en que van morir les seves tres filles, és innocent. Llàstima que el Todd morís el 2004 a la cadira elèctrica perquè el consideraven culpable. I ha tornat al quirofan el primer pacient trasplantat de cara al nostre país. I he pensat que els metges, els qui tan s'omplen la boca fent la roda de prem...