AGRICULTURA MENTAL

Tenia el compromís amb moltes persones de compartir aquí el tema de debat que tants comentaris, i magnifiques converses, va generar ahir a la tarda. Va iniciar-se en italià (amb un diàleg meu amb un parell d'amics d'allà) i posteriorment, per petició de la majoria, vam traslladar-lo al català.  Compleixo doncs ara el compromís. Sobre la intel·ligència i la voluntat Deia, i ho mantinc perquè és el meu parer, que cadascú fa servir com vol la seva intel·ligència i la seva voluntat. Amb ella, amb la intel·ligència, ho fem tot possible, dominem tota la nostra ment i aconseguim que la vida ens vagi més bé o menys. La sort la generem nosaltres, bona o dolenta, i tots els elements són al nostre abast. Totes les emocions, sentiments, alegries i dolors són gratuïts i els tenim, o no, en funció dels nostres actes que, com la resta d'accions dels nostres dies, els fem utilitzant millor o pitjor, més o menys adequadament, la nostra intel·ligència (emocional o no). Si hi s...

El Facebook pot arribar a ser una bona eina social però tot depèn de l’ús que li donis.   Inicialment és un espai on pots compartir estats d’ànim o explicar el què et passa pel cap tot compartint-ho amb els teus “amics” d’aquesta xarxa social. Als “amics” els tries tu bé buscant-los o bé acceptant l’amistat quan són ells els qui t’han buscat a tu.  Pel mig sempre s’intenten colar altres persones que són “amics” dels teus “amics” i associacions culturals, entitats socials i col·lectius ben diversos que també van per la xarxa social pescant nous seguidors. Fa pocs mesos, en un congrés sobre publicitat i màrqueting al qual vaig assistir, un dels conferenciants va dir una frase que, deixant a banda la nostra opinió sobre les xarxes socials, és encertada.  Va dir: El Vaticà té Facebook i Coca-Cola també.   Si Déu i Coca-Cola tenen Facebok, perquè nosaltres no l’hem de tenir?   I aquí ve el tema pel qual faig aquest post (i també perquè avui llegeixo q...

Som sociables a les xarxes socials, enrotllats i parladors en aquells espais d’Internet que estan de moda. Pengem comentaris al Facebook , fem twitts al Twitter , acceptem amics al Linkedin ... No ens en perdem ni una. El món de la comunicació ens ha portat a aquesta disbauxa que t’obliga a estar present cada dia, a mostrar les teves preferències ideològiques o futbolístiques, a dir la teva opinió sobre política o a opinar als enllaços de notícies que els altres incorporen. Pertanyem a aquesta nova societat de la informació boja i constant. No tenir face o no estar al Twitter és un pecat, de rucs, imperdonable. Fins i tot, no ser-hi, et pot perjudicar a nivell professional. Més que parlar anglès com a requisit laboral, que encara és molt important, s’exigeix la perfecta presencia i navegació per les xarxes socials. Però al carrer no parlem amb quasi bé ningú. Ni a casa, amb els nostres, ens mostrem tant predisposats a opinar. Interactuem al teclat al Face i ens intimid...