AGRICULTURA MENTAL

Tanco la setmana immers en dos projectes culturals molt interessants per enguany. El primer forma part de la meva feina i el segon esdevé plaer i oci personal. Un serà a meitats del mes de maig i l’altre a meitats del juliol. Els dos projectes em porten a contactar amb artistes catalans i italians de primer nivell, d’aquells que són en plena evolució o ja del tot consolidats. L’experiència de contactar amb ells com a gestor cultural, amb interès de contractar-los, és realment bona malgrat se’m faci encara estranya. Per al projecte italià m’he buscat bons companys de viatge a Tarragona i he decidit liderar-lo d’una manera externa, delegant la part que poden dominar més els altres i assolint en primera persona la parcel·la que controlo més. En el projecte de feina vaig en solitari ja que treballo molt millor sense socis o companys. Laboralment, sol sóc molt més fort.  Aquesta nit, un cop tancades les carpetes dels dos projectes, he llegit una bona estona optant per F...

Em proposen que parli, des d’una vessant positiva, del manteniment de l’esperança en moments delicats. Sempre he vinculat l’esperança a un gest de fe i, com faig en aquests casos en que el discurs se’m complica, he tornat a recórrer al meu estimat Fray Bernardino de Villegas de la Compañia de Jesús, Catedràtic de Prima de Teologia al Colegio San Esteban de Murcia i Qualificador del Sant Ofici .  Frai Bernardino va escriure el seu llibre “Soliloquios del Alma con Dios” , el que consulto en aquests casos, cap a l’any 1.653. Jo en tinc una de les primeres edicions, la meva joia particular que ensenyo en comptades ocasions, de l’any 1.767. No sé quan val ni m’importa el valor de mercat d’aquest llibre. Per a mi, poder consultar-lo, no té preu.  I ara vaig al gra. Davant del dubte de si escriure què en penso de l’esperança o demanar una segona opinió, Fray Bernardino m’ha confirmat la meva teoria. I dic, en paraules meves, el següent: L’esperança és plena de ...

Aquests dies, elaborant diferents propostes per a futurs projectes que impulsen altres persones o associacions, i ens el que hi col·laboro intensament com a assessor, he vist que realment existeix la iniciativa comercial per part dels col·lectius d’aquest sector.  Tenen idees per reinventar-se, per intentar sortir endavant, per engrescar al consumidor i al ciutadà i sobretot per animar-se ells mateixos. No us desvetllaré ara cap projecte però us asseguro que hi ha propostes sobre la taula, adreçades als ajuntaments, que valen molt la pena.  El problema és que a molts dels líders de les associacions comercials ningú els va ensenyar a preparar les propostes, a plasmar la idea real que tenen al cap amb paraules adequades i amb una bona presentació. Si, ja sé que ara em direu que per alguna raó existeixen empreses, com la meva, que fan aquesta funció.  Però el fet, el real i veritable problema, és que hi ha moltes associacions i col·lectius de comerciants i...

El món convida a les individualitats per evitar fracassos. La pròpia societat, que tendeix a no obeir cap regla del joc establert en la companyonia, ens obliga quasi sempre a actuar pensant primer en nosaltres i en segon terme amb la resta del conjunt. Iniciar projectes comuns, allò que s’anomena social o col·lectiu, és quasi absurd en els nostres temps.  Argumento la contundència d’aquesta opinió en base al coneixement i experiència. Treballar per als altres es molt sà perquè es tracta d’una relació on dos elements, qui ofereix i qui paga, solucionen les seves necessitats. Sumar sinergies, unir esforços, complementar-se diverses persones o empreses del mateix sector condueix finalment, a curt o mig termini, al fracàs.  La nostra societat ja no està feta per compartir en igualtat i al final els projectes tenen un líder inicial que acaba sent defenestrat o plega per esgotament. I a la caiguda del líder la segueix un període que acaba fent navegar el projecte i, al ...