AGRICULTURA MENTAL

Em ve de gust compartir un petit fragment de l’obra teatral “El jardín de los cerezos” d’Antón Chéjov. Es tracta d’una conversa que mantenen els protagonistes a les cambres que donen directament al jardí dels cirerers.  Les seves paraules són una crida per recordar èpoques viscudes en aquell mateix espai i en altres temps, una mena de reflexió sobre els canvis que experimenta la vida en tants pocs anys. I, de pas, és també l’evidencia que tot és efímer davant dels nostres ulls o de les nostres ànimes perquè el jardí que sempre els ha acollit, ara és ven. Varia : Ania está durmiendo. (Abre despacio la ventana) El sol ha salido ya y no hace ningún frío. ¡Mire, mamaíta, qué árboles más maravillosos! ¡Dios mío!... ¡Qué aire más limpio!... Están cantando los mirlos. Gaev : (Abriendo otra ventana) El jardín está completamente blanco... ¿No se te había olvidado Liuba?...¿Recuerdas esa larga alameda, tirante como una correa y recta, recta, que brilla en las noches de luna?....

El món de la cultura, el del teatre especialment, ha perdut a un dels seus exponents més vàlids i representatius. Ha mort, als 61 anys i per un càncer, l’actriu Rosa Novell. Va debutar fa 40 anys amb Eurípides i des de llavors va dur a escena a Shackespeare, Beckett, Valle-Inclán, Guimerà, Brossa o les obres del seu marit, l’escriptor Eduardo Mendoza.  La malaltia la va començar a afectar fa uns anys, la va debilitar però ella va guanyar la partida. Va reaparèixer fa uns mesos als escenaris. S’havia quedat cega però no va defallir en l’intent de tornar a vibrar amb el teatre i a fer vibrar als qui la veien. A meitats del 1998, quan jo treballava a Onda Cero Reus, la Rosa Novell va venir a representar una obra al Teatre Fortuny. I recordo l’entrevista que li vaig fer entre les llotges buides que va omplir hores més tard. La seva veu, i la calma que transmetia, eren dos valors molt importants i em van quedar a la memòria.  La seva pèrdua em sap molt greu. Era jov...

M’agrada molt veure les obres de teatre sobre l’escenari però una altra cosa és llegir-les en un llibre. No hi estic habituat. Garcia Lorca, el meu poeta preferit i que a més és un gran creador d’obres teatrals, és l’autor que he llegit més pel que fa al teatre. Aquesta tarda he escollit un altre gran autor teatral, Alejandro Casona. L’obra escollida, “Los árboles mueren de pie” . He triat una frase que defineix l’obra: Mira ese árbol del jardín: hoy vale porque da flor y sombra, pero mañana, cuando se muera como mueren los árboles, en silencio y de pie, nadie volverá a acordarse de él. Els personatges de “Los árboles mueren de pie” són plens de matisos i la història és molt interessant: un avi, el seu net real i el seu net postís amb la novia postissa. Els quatre personatges principals de l’obra reparteixen el protagonisme d’una obra que destaca, sobretot, per la bellesa d’algunes parts (moltes) del guió.   Hi ha un altre fragment que em sembla molt bell i poèt...

On van a parar les veus dels actors i les actrius quan tanca, per sempre més, un teatre? Què se’n fa de les rialles de les comèdies i els plors dels drames, regalats a escena per tots els espectadors? I el petons donats i les manetes fetes en la foscor mentre s’observa la funció, on cauen? A quin indret sonen ara els aplaudiments a finals de funció, de tantes funcions i tantes obres? Quan el teatre tanca, quan aquesta caixa de sentiments comuns plena de moments concordants que es desprenen de les ànimes de les persones i impacten a l’esperit dels qui omplen l’escenari, celebra el seu darrer acte... on hem de cercar tots aquests sentiments regalats?  Un teatre buit i clos és com un silenci no volgut ple de tensió, incòmode, sempre a l’espera que algú el trenqui de nou.