AGRICULTURA MENTAL

És del tot cert allò que diu Walter Riso en un dels seus llibres: l’amor és com les papallones. Si les persegueixes desesperadament s’allunyen però si et quedes quiet, venen cap a tu.  Els sentiments els genera el cor i els gestiona el cap que són, metafòricament parlant, com l’àngel i el dimoni que entren en contradicció ara si, ara també. No explico això per res en especial, consti en acta. M’ha vingut el pensament tot just ara, escoltant la cançó que compartiré amb vosaltres.  Fa dies que volia fer un gest, escriure una carta i fer-la arribar a una persona. Però he pensat que escriure certes cartes és com posar una nota en una ampolla i esperar que arribi a l’altra punta del món. L’objectiu final és ser feliç i si acceptes les coses, la tragèdia desapareix. Sense dolor, de cop te’n adones que estàs en pau amb el món.  El gest d'existir és com el de viure en un poblet petit que sembla que estigui mort i quan hi ha un funeral és quan més s’anima. Iròni...

Diu Walter Riso , un autor que he descobert recentment i de qui he llegit dos llibres cabdals, que és preferible la soledat digna i sense conflictes que una relació incompleta on les carències que no son teves, guanyen. Ull! No s’hi val a pensar ara només en l’amor! Que quedi clar. La frase és aplicable a molts altres sentits de la vida, òbviament.  Amb la soledat que gaudeixes en moments concrets i a vegades obligats, es produeix una neteja interior que t’obre els ulls. I un cop oberts, disposes de la soledat en un altre estat però incorpores la companyia d’altres persones que tenies al voltant i que, com tu, també han fet neteja i veuen les coses més nítides. Amb la mirada clara i les estones de soledat que us deia, i les de companyia, tots hi guanyen. És, per dir-ho metafòricament, com deixar d’amagar la merda sota la catifa per posar-la finalment al seu lloc, a la bossa d’escombreries, quan fas neteja.   L’exercici de viure s’assimila i molt a la metàfora. Si vi...