No es pot negar que a la xarxa hi ha blogs amb una gran repercussió social i mediàtica, espais que desperten l'interés de centenars de persones i que tenen la virtut d'interactuar i fer participar als seus lectors. El blog Tens un racó dalt del món és un dels casos que comento, un fenomen de la catosfera que va néixer i camina amb força de la mà de l'escriptor Jesús M. Tibau . Una de les virtuts del Jesús és la seva constància en mantenir vius tot un reguitzell d'espais setmanals o amb altres periodicitats com les seves desdefinicions, les degustacions d'altres blogs, les cares del món, les cròniques i critiques de llibres i el seu joc literari que avui ocupa aquest post. Aquest dimecres dia 18 el Jesús M. Tibau penjarà al seu blog el joc literari número 100. Això vol dir moltes coses però la primera, seguint amb allò de la constància que deia al principi, que ha estat dos anys, setmana rere setmana, mantenint un espai que arriba a una xifra màgica i que, com marca ...
No us diré com ni perquè però és cert que, quan tens temps per mirar coses que mai mires perquè no tens temps de mirar-les, acabes descobrint nous paisatges, elements insòlits. Abans d'ahir vaig ser a un municipi que comença per "Les Borges" i acaba per "del Camp". No sé si el coneixeu, suposo que si. Mentre esperava, no us diré a qui o què, vaig tenir temps de fer unes quantes fotos. M'agrada aprofitar els avantatges de les càmeres digitals que esgoten les piles però no els carrets cada 36 fotos. Tot té la seva vesant positiva i les digitals ens permeten fer la foto, mirar-la al moment, repetir-la si cal i descarregar-la a l'ordinador en qüestió de segons. Bé, esperant-me en una plaça del municipi esmentat, vaig fer una ullada al cel i vaig descobrir que sobre meu hi havia arbres. Eren arbres d'aquells que fa anys que es van plantar, que han crescut lliurement i que ningú es mira perquè ja formen part d'aquell paisatge que pensem que coneixem i que, realment, desconeixem del tot. El cas és que, feta la foto, he descobert aquest nexe entre cel i terra que tantes vegades he cercat. Les branques de l'arbre trenquen el cel, silenciosament i amb calma. Aquests braços nascuts de la soca inunden l'espai exterior o, com a mínim, o dissimulen molt bé. Aquesta imatge m'aporta certa serenor, tranquil·litat. Em sembla bella, desconeguda pel fet de no disposar del moment i el temps per aturar-me i dir en veu alta: aquí, sobre teu, hi ha vida i bellesa. Avui, un cop llegit aquest post, busqueu un arbre ple de branques, poseu-vos sota i mireu al cel. Hi ha noves emocions a descobrir. 
Comentaris
Salut!
J.R.S
però en recorda una resposta que vaig fer sobre la natura de Tarragona ciutat, la torno a ficar, això no es
Les Borges" i acaba per "del Camp"
Avui estic emprenyat
Aquest mati he decidit anar a veure les obres de la autovia de la carretera nacional 340
Que cabrons que son , s’han cargat tot, muntanyes, garrofers, cents i cents de pinars, matolls, marges de pedra seca, tot i tot es un desastre.
On trobaren la FARIGOLA, el Té de Roca , el romaní,
els CARGOLS, els Cargolins , la petita colònia d¡Esquirols que vivien als pinar
on trobarem els pardals, els Conills, les caderneres, les Sargantanes
on respirarem aire frec i pur , on passejarem on farem esport
digueu-me on es menjaren la MONA, I on anirem a buscar el dia de la farigola..............
que cabrons
desprès de tot aquest desastre amb la ma al cap i cagant-me en tot i tots i mes, dic vaig a fer una birra al serrallo amb tranquil·litat, collons he pasta per la platja del miracle i quant torno a beure aquella merda de monument patrimoni de la humanitat a la mala llet , una birra no dos, que emprenyat que estic.
Crec que la societat civil te a dir alguna cosa .
O mes no, com diu en gallec amb un parell
CADA CORAZÓN É UNHA CÉLULA REVOLUCIONARIA
Xa consumimos demasiado tempo instalándonos no mundo, prende a chispa que che fai falta e...
3, 2.1, adelane
RCM
JRS: moltes gràcies.
RCM: molt bon comentari que per cert ja havia llegit. Tens molta raó. El ciment canvia la fisionomia del nostre entorn i ens trastoca un paisatge que sovint només descobrim que existia quan desapareix. Menys ciment i més natura, menys preses i més atenció i sensualitat, és el que ens falta. Hi ha un fragment de la pel.licula "Más alla de las nubes", una obra d'art d'Antonioni i Wenders, on el protagonista és un comercial de la gran ciutat que acaba en un poble on ha de dormir aquella nit. Passejant, amb una de les veïnes del poble, diu: Tengo la sensación que en las grandes ciudades no hay nubes y en los pueblos si. Que interessant!
Passen els nuvols, lentament, barquetes sense timó (un fragment d'una cançó de LLuís LLach).