XARXES SOCIALS

Des d'aquest blog ets pots connectar amb mi a les diferents xarxes socials de Facebook, Twitter o Linkedin i enviar-me un correu personal. Busca la secció "Les meves xarxes" a la columna del centre.

ESCRITS DEL "TOT ÉS POSSIBLE"

Tot i el canvi de nom del blog, pots cercar igualment les entrades publicades al blog "Tot és possible". Hi són totes. Busca el cercador a la columna central i posa la paraula a cercar.

MENÚ PRINCIPAL

Al menú principal, sobre aquesta imatge, hi trobaràs tota la informació sobre els meus llibres, entrevistes, noticies de la premsa o els meus articles d'opinió. També hi ha els diaris dels meus viatges.

MENÚ DE PLAERS I PASSIONS

A la part de dalt hi veuràs el menú amb escrits sobre les meves passions: la lectura, el cinema, la música o l'art. I una secció dedicada al cantautor XavisS amb qui col·laboro.

PARTICIPA

Aquest pretén ser un espai participatiu i interactiu. Deixa els teus comentaris als escrits. Sempre tenen resposta. Suma't i opina, genera debat, crea opinió.

29 agost 2014

AVUI QUE HA VINGUT LA CANTIRETA



Sovint una flor fa estiu i una engruna al plat omple el desig de devorar, l’ànsia de saber. Del dia, una estona n’és prou per alimentar-nos. Aquest dijous ens hem nodrit, farcit amb mirades, amb la Montserrat. Tarragona ens ha acollit i nosaltres ens deixat aixoplugar pel seu llegat que decorava una de les parets agosaradament. O era a l’inrevés? 

La Montse, la Cantireta més ben dit, regala mots dolços, posa a l’abast mirades tendres, escolta amb l’ànima i fa salpar paraules amb el degoteig precís que permet allò d’emfatitzar quan hom s’ho pensa i desitja.

La conversa ha estat de nou aprenentatge. Poemes, sensualitat, gestualitat, silencis aprofitats i temps ben guanyat. Així costa poc viure bé malgrat sigui, tornem a començar, una petita estona del dia, la flor que em faltava al meu estiu i les ganes que mai acabo d’alimentar quan penso en persones com ella, la Cantireta. 

Dit això, Montse publica el teu llibre quan abans i no tinguis pressa en viure més ràpid. Ho fas a mida.

28 agost 2014

SHIGERU UMEBAYASHI



A la meva llista musical, la que escolto quan escric i que vaig ampliant amb el temps, hi ha autors obligats que mai hi poden faltar per tot allò que m’aporten. Les composicions del Shigeru Umebayashi sempre han format part d’aquesta llista d’ençà que vaig descobrir la música d’aquest japonès, ara fa uns dotze anys.

Si quan escolteu cerqueu calma, sou capaços d’esvair-vos del món, de generar un nou estat i un nou espai en funció d’allò que us provoquen els sons i la melodia, la música d’aquest compositor us enamorarà i mai més podreu deixar d’escoltar-la. El Shigeru ha posat notes a moltes pel·lícules conegudes que fins i tot han arribat a la televisió com a sintonies d’anuncis. 

Si heu tingut el plaer de veure la pel·lícula “Deseando amar” (In the moods of love), la banda sonora és d’ell. També ho és la de “La casa de las dagas voladoras” o la de “Hannibal”. Escric tot això per donar-vos a conèixer la seva música però també per explicar-vos (perquè sempre hi a un rerefons o un segon motiu) que aquest cap de setmana, dissabte al migdia més concretament, tindré la ocasió de compartir una estona amb ell. 

Serà gràcies a la relació, cada cop més interessant i freqüent, que tinc amb el Popi Spatocco (pianista de Mercedes Sosa) amb qui ja ens hem vist tres vegades últimament per posar en comú converses, coneixements i possibles projectes literaris. El Popi i el Shigeru són amics des de fa temps i com el Shigeru és ara de vacances a Barcelona, quedaran ells dos per dinar amb altra gent (tres persones més) i entre aquesta gent hi sóc jo. 

Si es dóna el cas, us faré cinc cèntims de la trobada. De moment us convido a escoltar una de les moltes peces del Shigeru Umebayashi, una que es diu “Lovers (Flower garden)” que us transportarà a un altre estat.

27 agost 2014

CINIS ET FACIS



Hi ha rius que no corren ni duen aigua, ni tenen font ni cerquen destí. Hi ha homes sense arrels que no tenen ombra, ni recorden qui han estat i què els va dur a la vida.

Quan res te sentit i les distàncies perden la seva dimensió, les cançons no tenen voluntat i la bogeria dels actes fa que tot es mogui. Res s’ensorra si no ho volem. La veu té eco mentre el vent corre i ens amistança l’aventura.

26 agost 2014

PUNT DE SORTIDA SENSE FINAL


Enllesteixo avui els textos que us acompanyaran fins divendres. Serà llavors el moment de l'inici d'un llarg viatge del qual en tindreu informació visual. Cada lloc vist tindrà la seva imatge i poques paraules. No pas per mandra d'escriure sinó per la necessitat de fer parlar als ulls i no perdre molt temps assegut i escrivint. Hi ha massa món per veure i massa poc temps per devorar els paisatges que vull i necessito gaudir. 

Com veieu a la foto, la maleta és a punt. La data de sortida és un fet. La de tornada, una incògnita. Entremig dels dos punts, allò que la vida depari. El proper dilluns, 1 de setembre, comença el nou camí.

SOMNI O NIT



En la nit, els colors es tanquen i donen pas a la foscor. No volen companyia d’altres colors, rebutgen falses estades temporals, viuen el moment regalant-se a soles. En la nit, el camí és molt llarg però al fer el primer pas veig el seu final. 

De nit no ens escoltem, ens abandonem a noves idees que mai seran projecte, esbossem moments que els dits no toquen i la veu no canvia. I finita la nit, no és pas lliure l’ocell. Ho és aquell que, en el vol, és com l’ocell.

25 agost 2014

EL XIPRER DE DARWISH



Aquest cap de setmana he estat llegint poesia àrab clàssica i també de la moderna. He descobert a molts autors i a altres els he rellegit. Sempre m’ha interessat la literatura oriental, especialment la dels països de parla àrab i islàmics. No faré ara un repàs als meus autors preferits però entre ells hi ha Mahmud Darwish. 

Aquesta poesia que comparteixo tot seguit amb vosaltres m’ha encantat. Es diu “El xiprer s’ha esquerdat”. 

El ciprés se ha tronchado cual alminar
Y se ha dormido
De camino a la austeridad de su sombra,
Verde, oscura,
Tal cual. Nadie sufre ningún mal.
Los coches han pasado, rápidos, sobre sus ramas.
El polvo ha cubierto los cristales...
El ciprés se ha tronchado pero
La paloma no ha dejado su nido público
En una casa vecina.
Dos pájaros migratorios han volado sobre sus alrededores
Y se han intercambiado algunos símbolos.
Una mujer ha preguntado a su vecina:
¿Has visto pasar una tempestad?
Ella ha respondido: no, ni una apisonadora...
El ciprés se ha tronchado.
Los que han pasado por sus ruinas han dicho:
Tal vez se haya cansado del descuido,
O esté caduco porque es grande cual jirafa,
Tan vacío de sentido como una escoba,
Y no da sombra a los enamorados.
Un niño ha dicho: yo lo he dibujado perfectamente,
Su silueta es fácil. Una niña ha dicho:
El cielo hoy está incompleto porque el ciprés se ha tronchado.
Un joven ha dicho: el cielo hoy está completo
Porque el ciprés se ha tronchado.
Y yo me he dicho:
No hay misterio ni evidencia,
El ciprés se ha tronchado, eso es todo,
El ciprés se ha tronchado.

22 agost 2014

LA PELL



Si ens toquéssim la pell dels nostres orígens, els horitzons serien còncaus més enllà de la vista de la nostra infantesa. Les terres de viatges pintarien de colors els ocells, omplirien els boscos de missatges invisibles i els versos, escrits a la foscor fugaç, viurien sembrats en un tros erm. 

Si ens toquéssim la pell dels dies pròspers, totes les coses serien coses distintes i la vida guanyaria el sentit que ara es desdibuixa.

21 agost 2014

REPETIR



Repetir el dia, el moment, l’instant. Sempre de nit, en la fosca nit que ens arriba. Sabent que la nostra salvació és el diluvi, que hem de començar a enfonsar-nos per saber que els nostres peus són sota el mar. 

Repetir el dia, el moment, l’instant. Ara de dia, tenint en compte el destí, els laberints del Déu que ens assetja, les condemnes del passat. I nedant per escapar, tot sabent que les nostres mans són sobre el mar. 

La mort la duem per dintre i fora. L’univers ens dóna la vida. 


Foto: un dels meus racons, espai que aviat reveuré.

REFLEXIONS SOCIALS, DESIGNIS PERSONALS



Cap vent és favorable per aquell que no sap a quin port va. Aquesta frase de Sèneca, a qui aquestes últimes setmanes he recorregut per alimentar-me espiritualment, m’ha vingut ara al cap mentre treia algunes conclusions de la jornada. 

Ara que el Sant Pare ha vaticinat que morirà en dos o tres anys (i tot i el meu ateisme em sabria greu) diviso realment a l’horitzó un trist panorama mundial per la constant pèrdua de valors  a la que estem sotmesos socialment. 

L’últim anunci d’Ikea, que com sempre és una genialitat i que en aquesta ocasió ens recorda que “no hi ha res millor que la llar per moblar-nos el cap”, preconitza que els fills són allò que veuen en els seus pares.
La societat no ens posa res fàcil, és cert, però no oblidem mai que en formem part i que la fem a mida nosaltres mateixos, entre tots vulguem o no, i som membres del propi sistema que l’envolta. Alguns hi aporten massa i altres massa poc. Però tots fan la suma i el món més proper que ens acull, és fet amb la suma de tot i de tots. 

Ningú es pot amagar en un racó i viure d’esquenes a la resta del món. És del tot impossible. Estem sotmesos, vulguem o no, a la marea social que marca moltes de les pautes, les modes, els hàbits, els costums, les regles, les distincions i tantes altres coses. 

De tot el que vivim podem, únicament, mantenir l’herència d’allò aprés als nostres inicis com si fos un tresor i usar-ho com a guia pels nostre propis passos. I no hem de pretendre mai inculcar-ho als qui ens succeeixen si es dóna el cas, els nostres fills, amb l’atreviment de pensar que seran com nosaltres. Ells són el reflex del que veuen però no pas del que nosaltres vivim i experimentem. 

Caminant doncs pels dies que se sumen i cusen al final la nostra vida, hem de procurar, com deia el propi Sèneca, saber a quin port anem i tenir el vent a favor per manejar la nostra barqueta. Remem sols, naveguem sols, fem parades a illes d’altres o tenim hostes a la nostra, i al final l’oceà del silenci ens acull... sols. 

Podeu ampliar la foto. És realment preciosa i plena de detalls.

20 agost 2014

YOU MISS ME AND I MISS YOU



Por movernos de él, extraviamos el centro. Nos abandonamos en la noche de las fugas, perdimos de vista el cielo y solo palpamos sombras. 

Palabras crueles acompañan la tormenta que nos aísla de la tierra firme. Nos inundamos con retales de momentos pasados, fragmentos resecos del pasado que ahondan en la cicatriz. Nos hieren todas las cosas y sus principios. 

Nos apagamos, dejamos de ser, pasamos de ser a evidencia, de raíz en la tierra a fango en el mar. Hay motivos para acabar y nos ayudamos. You miss me and I miss you.