A TERRA FERMA, A L’AIGUA ENDINS



La veritable crida del mar és l’esclat del moment de les ones. Entre les llàgrimes blau-verd, la gravitació no és llei única. Les gavines volen baix i lent, fan de comiat i benvinguda a cada escletxa marina que el vaixell va llaurant entre el continent i l’illa. A alta mar, parlar o alçar-se, perdre’s al fons o a l’horitzó, és l’únic gest que aporta humanitat.

A terra ferma el naufragi és dol, a l’aigua endins aporta solidesa.
17 de desembre 2017
Tag :

NAMJOO



Torno a reescoltar la música d’una persona que vaig conèixer fa uns anys a Sevilla, en el marc d’un seminari sobre Drets Humans al que vaig assistir per parlar de comunicació. Era a finals del 2010. L’acte estava organitzat per l’ajuntament d’aquella ciutat i va durar cinc dies que van estar plens de ponències, grups de treball i conferències. Hi havia convidats de diferents països però, sobretot, hi havia gent molt interessant. 

La convivència entre trots els ponents i conferenciants que vam ser convidats a aquell seminari va ser àmplia perquè anàvem junts a tots els dinars i sopars, assistíem a les conferències dels altres i formàvem part dels grups de suport als estudiants de la Universidad de Sevilla que van participar-hi per aconseguir crèdits d’aquell curs. 

Al seminari hi havia agrupacions de dones guatemalenques, hondurenyes i nicaragüenques, l’associació de las Madres de la Plaza de Mayo, tècnics especialitzats en fluxos migratoris, directors d’instituts de drets humans, psicòlegs especialitzats en assistència a víctimes de la immigració i altres persones que coneixen bé la temàtica. A algunes les vaig entrevistar a la prestigiosa revista “Cuadernos para el dialogo” quan em van demanar una col·laboració meva. En vaig parlar en aquest escrit.

Escric tot això perquè un dels convidats amb qui vaig establir contacte aquells dies és el Mohsen Namjoo, cantant iranià i gran compositor, persona que lluita pels drets de la seva terra i per les persones que hi viuen. Ho fa a través del mitjà que més coneix i amb l’instrument que més domina, la seva veu. Aquells dies a Sevilla va fer un concert oficial dins del seminari però també va regalar-nos tantes altres petites actuacions acústiques a la seva habitació, per a quatre gats com jo, quan tornàvem de sopar cada nit. Quin bells records!

El Mohsen és divertit, ple de vida i optimista malgrat al seu país, i més en aquella època en que ens vam conèixer, no hi ha massa motius per ser-ho. Ara que el torno a escoltar, perquè de tant en tant em retrobo amb la seva música i m’agrada gaudir-la, vull compartir amb vosaltres dos dels seus molts vídeos. No us espanteu, canta en persa. Com comprovareu, la seva música i la seva interpretació tenen molts matisos.  


13 de desembre 2017
Tag :

EVIDÈNCIA CONTEMPORÀNIA



La bohèmia del moment és la revolta diària en sentir-se diferent. Al final de cada persona hi ha una nit de mirada blau, metàl·lica, inacabable. 

Cada ésser amaga un circ ambulant, una residència fixa, la tendresa momentània, una peça de roba vella. I una paraula que fa nosa. 

Sobre la pell de la humanitat no hi podem escriure cap nom. Només la marca de la jungla on pertanyem.
12 de desembre 2017
Tag :

EL COMPLOT DEL TEMPS



Dur és el matí, de seda la tarda. El complot del temps no s’atura ni és fidel a cap cos. Tot és, a deshores, una evasió miserable de records. Del pensament en fem un ghetto, dels bons propòsits un festí condemnat a una altra vida.
11 de desembre 2017
Tag :

CANVIS, RETOCS



Aquests dies estic més ocupat en canviar la imatge del blog que en escriure-hi textos. Cada cert temps m’agrada canviar l’aspecte d’aquest espai web, la façana principal que és la que es veu quan s’hi entra. Miro sempre de fer-hi canvis agradables, per aconseguir que la imatge de blog sigui, com els textos, agradables a la vista i l’ànima. Continent i contingut han de ser cuidats amb la mateixa voluntat.

Escric això només per evidenciar allò que hi ha: que entreu aquests dies i veieu una nova fesomia. I no serà la definitiva perquè estic encara acabant de fer el nou disseny. Estarà enllestit, si és possible i res falla, en poques hores.   
05 de desembre 2017

ELOGI DE L'OMBRA



És evident que Orient i Occident estan a anys llum en tots els sentits. Personalment, sóc un amant de la literatura àrab, un apassionat del seu cinema i tinc, des de fa molts anys, molt interès en les tradicions i formes de viure. També es evident que no és el mateix la vida i els hàbits a la Xina o al Japó, que a Turquia o Egipte, perquè l’Orient Pròxim, l’Orient Mitjà i l’Extrem Orient són com la nit i el dia. 

Us explico tot això per parlar-vos d’un llibre que havia llegit fa molts anys i que ara, editat en català, he tornat a gaudir i molt. “Elogi de l’ombra”, del Junichirò Tanizaki, és un assaig sobre la realitat de la vida oriental comprada amb el nostre món occidental. Escrita l’any 1933, aquesta obra no ha quedat massa endarrerida en el relat actual dels dos cantons de món. Seguim vivint de manera distinta, sense entendre’ns i, en el cas dels europeus, menystenint-los a ells al considerar-los menys evolucionats. Només considerem modernitzats als japonesos i pensem que els xinesos treballen poc i amb mà d’obra molt barata. Estem carregats de tòpics i estereotips que, sovint i en tots els casos sempre per desconeixement, són falsos. 

De les moltes lectures encertades que fa Tanizaki al seu llibre, n’he volgut destacar una per a compartir-la amb vosaltres. Però us aconsello que compreu el llibre. És fàcil de llegir, molt agradable, i us aportarà molt de coneixement. 

FRAGMENT: 

En realitat, la bellesa d'una habitació japonesa, produïda únicament per un joc sobre el grau d'opacitat de l'ombra, no necessita cap accessori. A l'occidental que ho veu li sorprèn aquesta nuesa i creu estar tan sols davant uns murs grisos i desproveïts de qualsevol ornament, interpretació totalment legítima des del seu punt de vista, però que demostra que no ha captat en absolut l'enigma de l’ombra.

Però nosaltres, no contents amb això, projectem un ampli ràfec a l'exterior d'aquestes estances on els raigs de sol entren ja amb molta dificultat, construïm una galeria coberta per allunyar encara més la llum solar. I, finalment, a l'interior de l’habitació, els shòji (portes corredisses de fusta) no deixen entrar més que un reflex tamisat de la llum que projecta el jardí.

Ara bé, precisament aquesta llum indirecta i difusa és l'element essencial de la bellesa de les nostres residències. I perquè aquesta llum gastada, atenuada, precària, impregni totalment les parets de l'habitatge, pintem a propòsit amb colors neutres aquestes parets arrebossades. Tot i que que s'utilitzen pintures brillants per a les càmeres de seguretat, les cuines o els passadissos, les parets de les habitacions gairebé sempre s’enguixen i molt poques vegades són brillants. 


Perquè si brillessin, s'esvairia tot l’encant subtil i discret d'aquesta escassa llum. A nosaltres ens agrada aquesta claredat tènue, feta de llum exterior i d'aparença incerta, atrapada en la superfície de les parets de color crepuscular i que conserva tot just un últim alè de vida. Per a nosaltres, aquesta claredat sobre una paret, o més aviat aquesta penombra, val per a tots els ornaments del món i la seva visió no ens cansa mai.

---

Sobre Junichirò Tanizaki, autor de qui he llegit altres obres, us comento que va néixer l’any 1886 a Tokio en una família ben posicionada que va perdre la seva fortuna quan va morir l’home de la casa, l’avi de l’escriptor. Traslladats a un poblet dels afores, Tanizaki va dedicar-se a l’ensenyança en una casa d’una gent rica. Va ser tot un expert en les festes populars i la cultura ancestral japonesa, o en la seva literatura i en la xinesa. Si us agrada “Elogi de l’ombra”, podeu seguir amb “La història d’un cec”, els “Contes d’amor” o els “Set contes japonesos”.  

02 de desembre 2017

ELS PETONS I ELS ÀNGELS DE L’ALDA



Una de les dones que més m’ha impactat en aquesta vida ha estat la poetessa Alda Merini. Sempre he pensat que la seva obra, i ara us explicaré com és, està plena de sentiment, d’aquell sentiment que expressa una persona incompresa i en algunes ocasions maltractada per la premsa i la pròpia societat. Succeeix, però, que al final i per més que lluitis contra una evidència, l’has d’acabar reconeixent i t’hi rendeixes. 

Alda Merini, considerada la millor poetessa italiana de les últimes dècades i de les millors del segle XX, candidata al Premi Nobel de Literatura, va ser una persona que va viure a cavall entre l’amor i el turment. Necessitava sentir-se estimada, necessitava estimar, viure certes emocions que no més es tasten a flor de pell. Va tenir problemes psicològics que van provocar-li diversos internaments a centres psiquiàtrics, i moltes altres estones de repòs a casa, o al seu estimat Milà. Amiga del poeta Salvatore Quasimodo, casada amb Ettore Carniti primer i, un cop vídua, amb Michele Pierri, l’Alda va tenir un bon ritme creatiu traduït en tantíssimes obres i, sobretot, en tants altres poemes que mai va publicar, que tenia a tots els racons de casa seva i que regalava als seus amics. 

L’Alda Merini va morir a finals de l’any 2009 als 78 anys però va deixar molts documents imprescindibles per comprendre, en part, la història de la literatura italiana. Molts dels documents són a més en format de vídeo, extractes d’entrevistes i programes sencers a casa seva. Sovint els reviso, necessito recordar la força de persones com ella que, amb elements importants en contra, no defalleixen i planten cara al moment per anar endavant, sense canviar el rol ni el personatge, mantenint la seva persona i essència. 

Dissortadament, no vaig conèixer a l’Alda Merini en persona però si vaig la vaig redescobrir a fons el juliol de l’any 2014. M’havien convidat a presentar un llibre meu a Itàlia i a la mateixa trobada, entre el públic, hi havia la Barbara, la filla de l’Alda. Vam tenir temps, tres tardes ben bones, per parlar. Em va apropar molts aspectes de la seva mare, em va parlar de tantes altres coses que jo desconeixia i, especialment, em va dibuixar davant dels ulls aquella part de l’Alda que no s’explica a cap llibre ni a cap documental. 

D’allí en va sortir un petit text que li vaig dedicar i que vaig publicar al llibre “Invasió de camp”. És aquest:

SEMPRE

Per Alda Merini

Sempre hi haurà una illa de la utopia on les rareses seran quotidianes i els desitjos prendran forma. Existirà un tros de terra on tot serà possible i els nostres seran sempre nostres i mai ens deixaran.

Vindrà el temps de la calma i la serenor, de la fugida dels disgustos i els aromes dels somriures. Sempre ens quedarà París o qualsevol espai verge on no haurem naufragat i farem nostre..

Sempre hi ha paraules per alimentar els ulls i mirades que ens tapen la boca per regalar la bellesa del silenci.

Tssshh. Silenci i calma. 

---

He escollit dos vídeos perquè conegueu millor a l’Alda Merini. El primer és un petit fragment d’una entrevista feta a casa seva on parla de l’amor, la poesia, la música i altres temes. En destaco algunes petites frases seves com “que bonic és somiar, però la gent no somia. La gent no té temps de somiar” o “sóc, segurament l’única dona italiana que no ha tingut amor. Potser per això en canto tant als meus poemes”. 


El segon vídeo que us poso és una cançó que es diu “Il bacio”. De fet està basada en un poema d’ella, i està enregistrat en un disc d’homenatge. Aquest tema, composat pel grandíssim Sergio Cammariere, és una preciositat. A més, als dos minuts i vint segons, surt l’Alda recitant una altres de les seves joies poètiques. M’he permès traduir-vos-la: 

Tú me preguntas cuantos amantes he tenido y como me descubrieron. Yo te digo que cada uno descubre la luz, y cada uno siente su miedo, pero mi pare más pura ha sido el beso. 


Volvería sobre los montes de Abruzo donde nunca he estado, pero si me preguntan cuáles son los orígenes de mis versos, yo respondo: me basta con sumergirme en mi alma para ver el universo. 


Todos me miran con ojos de desprecio. Desconocen los nombres de mis escritos sobre las paredes, y no saben que son mensajes de los ángeles para celebrar las lágrimas que he vertido para ti. 


Aquest és el vídeo i amb ell tanco el post dedicat a l’Alda, un personatge que hagués volgut conèixer i que no deixa mai d’impressionar-me. Escolteu amb calma i plaer la cançó. Com a mínim un parell de vegades, fins que us penetri i emocioni. 

DEVENIR HUMAINE AVEC LE SILENCE



La mémoire de l’enfance dans une lagune perdue au bout de Procida. Mais j'oublierai en forme de deuil, pourquoi la sauvagerie de mon espèce est bien mienne. Je suis l'écrit jusqu'à l'oubli. 

(petit pensament que m’ha sorgit en francès)
01 de desembre 2017
Tag :

FUGAÇ VOL A CONTRALLUM


Quan el carrer et va en contra i les places se’t fan grans, i les abraçades queden lluny al migdia, tot just quan vols amor, deixa’t seduir pel sol opac que bronza les pàgines del teu llibre. No enxamparàs mai la vida que vols, però llegir et farà finestra i ocell, ombra i figuera, terra i arrel.

Foto: biblioteca d’un bon amic francès.
30 de novembre 2017
Tag :

ACCIDENT



La terra i els dies. El tacte del paper i la distància entre ell i la bogeria. El parpelleig en la penombra. El banc de la plaça de baix, buit. L’interval de temps entre la gespa i un bosc. El silenci incòmode de les llums foses. El part del túnel ple de cotxes. 

Ara, torneu a llegir el text. Però al revés, per trobar el paisatge dels fets.

Cotxes sortint d’un túnel amb les llums foses. Un silenci incòmode dóna pas, primer la gespa, després el bosc. I després... el banc de la plaça buit i el parpelleig de la pèrdua. La bogeria per la distància escrita en un paper, que marca els dies a la terra.
29 de novembre 2017
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -