XARXES SOCIALS

Des d'aquest blog ets pots connectar amb mi a les diferents xarxes socials de Facebook, Twitter o Linkedin i enviar-me un correu personal. Busca la secció "Les meves xarxes" a la columna del centre.

ESCRITS DEL "TOT ÉS POSSIBLE"

Tot i el canvi de nom del blog, pots cercar igualment les entrades publicades al blog "Tot és possible". Hi són totes. Busca el cercador a la columna central i posa la paraula a cercar.

MENÚ PRINCIPAL

Al menú principal, sobre aquesta imatge, hi trobaràs tota la informació sobre els meus llibres, entrevistes, noticies de la premsa o els meus articles d'opinió. També hi ha els diaris dels meus viatges.

MENÚ DE PLAERS I PASSIONS

A la part de dalt hi veuràs el menú amb escrits sobre les meves passions: la lectura, el cinema, la música o l'art. I una secció dedicada al cantautor XavisS amb qui col·laboro.

PARTICIPA

Aquest pretén ser un espai participatiu i interactiu. Deixa els teus comentaris als escrits. Sempre tenen resposta. Suma't i opina, genera debat, crea opinió.

23 de maig 2015

LLUNA DE SILENCIS



Sembla senzill aquest trencaclosques però, tanmateix, li manca una peça. Grisa és la sortida d’aquest laberint i esquerp el paisatge: equilibri entre roques i coralls. Però al fons, hi ha miratge de llum. Al fons del paisatge, acaba el dia que anuncia un peix que és lluna mentre cau, sol, el silenci trencadís només a cop d’aleta.

Sota el mar hi ha fosca en el cel, fugida blava.  El tràfec d’emocions es capbussa en humitats i no hi ha dolçor. Comença, ingràvida, la festa impensada de la calma i les carícies lleus de les bombolles. La reclusió en un llit de sorra antiga porta a la pèrdua de l’amagatall de nits avorrides. 

Aquí, a baix, les paraules tenen el temps just perquè el present les angoixa i espanta amb el talús de la pèrdua de síl·labes. De tornada, feta la reconquesta del planeta marí, tot creix i giravolta. La superfície acull un paisatge que, un altra cop, repeteix els gestos dels qui naveguen i la impuresa dels qui s’ofeguen. 

Aquí, a baix, un se’n adona que la humanitat està perduda perquè hem abandonat la sàvia costum d’investigar l’ànima. 

Aquest post s'acomiada amb una joia musical de Battiato que regala silenci i calma. L'escrit que llegiu és el número 2000 que publico en aquest blog d'ençà de la seva obertura.
 




UN ANY MÉS SENSE EL GIOVANNI



Avui fa 23 anys que la màfia siciliana va decidir acabar amb la vida d’una de les persones més integres que ha tingut Itàlia, el jutge Giovanni Falcone. Acabava d’aterrar a Palermo i quan passava per l’autovia que uneix l’aeroport i la capital siciliana va esclatar la carretera sencera. Salvatore Riina, destacat membre de la Cosa Nostra, havia ordenat col·locar mil quilos d’explosius i la detonació va tenir els seus efectes. A més del Giovanni Falcone, va morir la seva dona, Francesca Morvillo, i els membres de la seva escorta Rocco Di Cillo, Vito Schifani i Antonio Montinaro. 

Recordo encara el monòlit aixecat just al punt on va tenir lloc l’explosió quan vaig viatjar per primer cop a Sicília. L’escultura té una placa amb el nom de les cinc víctimes de l’atemptat i quan els veus et posa els pèls de punta només de pensar en les dimensions de l’atrocitat de la màfia. Dalt a la muntanya, a pocs metres del punt fatídic, es veu una petita caseta blanca que és el punt des d’on van detonar els explosius. 

Falcone va ser valent tota la seva vida. Era un jutge que va dedicar la seva carrera a combatre la màfia sent conscient que la tasca era més que difícil i que ell estava permanentment condemnat a mort. Era l’objectiu de la Cosa Nostra i al final van acabar amb ell, la persona, però no amb els seus pensaments. Falcone va deixar desenes de frases per la posteritat, moltes d’elles es poden veure encara a vídeos penjats a Youtube on també hi ha entrevistes fetes dies abans de la seva mort que us recomano. 

Ell, Falcone, reconeixia que tenia por però acte seguit deixava anar frases valentes com aquesta: El covard mor diverses vegades a la vida. El valent només mor un sol cop. 

La foto que triat avui és de l’any passat i està feta a Tarragona perquè la seva germana Maria, presidenta de la Fundació Giovanni i Francesca Falcone, va rebre un dels Premis Ones Mediterrània. I al dinar previ al lliurament dels premis vaig tenir el plaer de regalar-li un exemplar del meu llibre “Aforo Completo” que va començar a llegir mentre esperàvem el primer plat. Venia acompanyada de la seva cap de premsa i recordo que les varem anar a buscar a l’aeroport del Prat i varem anar a sopar a la Plaça del Rei de Tarragona on es va produir una conversa amena i agradable. Ella, la Maria Falcone, em va regalar dos llibres: un que ha escrit ella mateixa sobre el seu germà i un altre sobre la fundació Falcone. 

Com diu la frase italiana quan es parla de Falcone: es podrà aturar a un home però mai les seves idees i conviccions que seguiran caminant sobre les cames d’altres homes. Per acabar, i aviso de la duresa de les imatges, us deixo amb un vídeo on veureu els efectes de l’atemptat i la commoció del dia del funeral celebrat a Palermo on parla la vídua de l’escorta Vito Schifani. Totes les imatges són reals. A Falcone el va substituir el jutge Paolo Borsellino de qui en parlaré d’aquí unes setmanes. Ja arribarà el moment. 

TEMOR (EXCITACIÓ)



Després de tres mesos intensos de treball d’àmbit polític, avui he aconseguit dormir de nou les sis hores diàries habituals. Ara, llevat i fresc, torna a envair-me la poesia, l’abisme de les lletres on tan plàcidament reposo amb el temor (excitació) de saber-me orfe de mots en qualsevol mal gest. La poesia és, sobretot, el cansament d’entrar en una paraula. Jo segueixo escrivint per tocar la vida dels altres però també perquè sóc un inconformista nat i necessito notar al meu costat la imperfecció dels meus actes. 

El veritable conformista és aquell que sempre explica les seves contradiccions. Jo, les visc però me les guardo. No per l’egoisme de tancar-me en un món, el meu, poc inaccessible. Em dono a aquelles persones que saben entrar als porus de la meva pell de puntetes, xiuxiuejant-me a cau d’orella el seu crit silenciós o a cop de rialla muda. Envoltat de plaers petits i ganes de ser-hi, prenc nous apunts de pensaments propis per a pells alienes. El que acabo d’escriure ara, és aquest:

En la soledat humana, el naufragi no és cap desesperació. És dispersió de sentiments. 

Més tard, al capvespre, un segon escrit però de caire més... humit i hermètic.  

22 de maig 2015

QUAN ESCRIC


Aquest divendres m'han entrevistat, per parlar de la meva literatura, els companys del diari "Corriere della sera". Ha estat una conversa agradable on hem parlat de les meves últimes creacions traduïdes a l'italià i molt especialment de la nova criatura, Invasió de Camp, que presentaré el proper mes de juliol al país veí. M'han plantejat un exercici senzill a priori tot demanant-me que expliqués què sento quan escric. Aquesta ha estat la meva resposta que comparteixo amb vosaltres. 

QUAN ESCRIC

Quan escric, al buit de la ment hi fluctua el pensament vacil·lant en el desordre de les idees. Inicialment guanya l'imperi del no res, venç la sensació d'una inexistència perenne, la meditació sobre l'absència de qualsevol cosa. Em pregunto on és la consciencia i on va a parar. No em falta la força de l'esperit, ni la veritat del cor, ni tan sols perdre la por a habitar cambres desertes. 

A base d'escriure, cuso els anys amb els danys. Si remiro els temps passats, els moments confusos d'allò que sóc, el cos se'm perd. Les mil temptacions de l'acció quotidiana se'm corrompen pels gestos i per la dinàmica del temps que em condemna. No m'exilio pas en la decadència dels somnis ni en les condemnes compartides que podrien ofegar les meves llibertats. 

El meu diàleg amb les paraules no perd sang. Sempre hi ha la incògnita del temps que resolc sense dolor ni caos. Les ferides, quan les paraules es fan amants entre elles, són invisibles. Quan escric, visc en la ignorància d'alguna cosa que desconec i em dóna mestratge. Esdevinc, escrivint, un pagès emocional.

CAPRICI SENTIMENTAL



Davant dels ulls del teu amor, la vida no té secrets. És la persona dels teus versos, la de les papallones que, dintre teu, provoquen la passió del viatge que no vols que acabi. Saber estimar és la virtut de qui cau al penya-segat eternament i llisca pels núvols efímers.  

Són fredes les cambres buides d'afecte. Les inquietuds s'hi obren amb el pas dels anys i el vent besa les parets. El món té un sentiment immutable quan els nostres hiverns ja no ens fan de refugi. 

Sempre hi ha un cor que envaeix la felicitat del somni d'un altre. I ens preguntem com serà l'últim dia del nostre segle, què se'n farà de les cases que hem habitat, de les pells ditejades a plaer, dels universos descoberts i els objectes perduts que no varem guardar als calaixos del cor. 

L'amor condueix a la follia però és un caprici sentimental salvable. 


MORIR EL PASSAT



Retorno de nits buides de pell, perdut entre tants somriures oferts a l’atzar, entre mirades fetes de llavis erms, mai un bes.

Com en converses profundes llegeixes els meus ulls. Llançada a l’onada de blanca aigua, respons a tots aquells dubtes alliberats de ressentiment. I, quan la cambra vol reprendre el temps aturat, et lliures a tu mateixa: el meu cos.

La dispersió es concentra, sóc allò més conegut. Res no saps de l’oblit i braços i mans, peus i cames, s’entrecreuen com en un present. Tot acaronant-me t’apropes amb netedat incapaç de delimitar la geografia del contacte.

Reprens l’esguard que tu saps que no bastarà per conciliar-nos i la carícia es mou com un carrer en ple matí. El bes és indòmit com un vent de lluny i els amagatalls del meu ventre reviuen aquells mil moviments.

Entre els meus braços et sé perduda i jo m’aboco al vertigen de no oblidar desitjar-te i sí estimar-te. Estimar-te encara que ens perdem en qualsevol nit d’estiu. Després, només quedaran les deixalles.

Nota: en una estona, el tercer post del dia. Ple de papallones. 

LES COSES QUE GUARDO


D’ella ja us en he parlat en altres ocasions, del projecte en comú que aviat (en mesos) veurà la llum i que serà fruit del treball ja fet fins ara. Unir poesia i música és fàcil si hi ha sincronia. I aquí hi és. Aquest primer post d’avui divendres – perquè n’hi haurà un altre en un parell d’hores – és vida pura que em passa per les venes i acaba a les partitures. I és també imatge, la visualització igualment poètica de la partitura traduïda en dolcesa o duresa. Que cadascú agafi el got per la part que vulgui.

TEXT

I dius que no tornaràs mai més, cansat de la lluita amb els demés. Et cau la jaqueta a mig costat, ningú no ha dit que el futur costés barat.

Les coses que guardo al meu rebost, la mel que guardava al meu rebost, és teva… I no em desis en el temps… no em desis dins del temps.

L'abella atrapada dins del cotxe va de puntetes rondant per les maletes, de lletres i papers que guardo en el meu cor, lluny del meu record. I pesa dins un dolç amor que ara marxa en pau i diu adéu siau… Bogeria… Disenteria… Te'n vas lluny d'aquí a un altre país!

Les coses que guardo en el meu cor, la mel que guardo al meu rebost, és teva. I no em desis dins del temps. Temps.


21 de maig 2015

SOMNI D’ORENETES I ÀNGELETS


Les orenetes. El cel de la tarda és ple d’orenetes. Milers de ràpides taques negres en l’infinit, que es perden ràpidament entre les xemeneies. No puc contar-les. Passen per damunt meu constantment, incansables.


Els núvols tenen un to blau-gris, lilós. Darrera d’ells el cel, és d’un color blau claríssim, transparent.


Un àngel ros en un balcó. Una nena petitona, de ditets tendres i rosats. Al seu caparronet té rinxols d’or com a corona. Mira les orenetes i el cel amb els seus ulls blaus, tan blaus com el cel. Ulls estàtics, vius, perduts en la inmensitat interior.


Els ulls blaus de l’angelet d’or, es confonen entre els tons blavosos del cel. Es diria que dues llagrimes de pluja blava li havien quedat a l’iris.


La nena agafa un paper i un llapis amb les seves manetes rodanxones. L’obsessiona alguna cosa … les orenetes!.


Mou el llapis sobre el paper i dibuixa alguna cosa semblant a una oreneta. La pinta de color blau…


Es fa fosc. Els nuvols son més foscos, ja més grisos que liles. Entre ells guaita la lluna, groga, blanca, i es torna a amagar. De segur que té vergonya, pensaria la nena com cada vespre. Pero avui no pensa en la lluna. Avui ha descobert la inmensitat de l’espai.


Tot s’enfosqueix.


La mare va a buscar la nineta al balcó. 
 

La nena mira l’infinit. Qui sap què pensa. Potser se sent molt petita.


Si, la nena pensa en la vida i en la mort. Pensa en el temps i l’espai. Creu en l’eternitat. 


Avui ha descobert l’infinit, avui, mirant les orenetes.


La mare entra l’angelet a la casa, i recull el dibuix. Se’l queda mirant, però només veu una oreneta blava.


Jo, al meu pati, descobreixo que l’oreneta reflexa la inmensitat de l’exterior.


20 de maig 2015

PALADAR D’AIGUA



Fuig l’equilibri del món quan basteixes ponts i en cremes altres. Processó interior, la ciutat que et viu endins, et dóna pau i amistança els sentiments en moviment. Els ecos ciutadans et corquen el deliri. 

Rius del temps passat, mirall obscur que enreda els teus desitjos. I et plau guardar els estels que cauen fregant els teus sentits 

Aïlles del misteri, tancat al teu rostre, la penombra vestida de foguera. Despertes la calma en el gest del foc i les paraules humides regalimen fent gotims poligonals. Pronuncies, poc a poc i de puntetes, alguns mots. Però et silencies. 

Com la pluja en la distància, t’espanta l’hivern. Viatges i escoltes la teva veu com si es tractés d’una pell amarada. Et cerques, de bell nou, en la solitud de l’aire. 

Tens la calma dels marges en les petjades desmesurades pel fred. Ara que plou lentament, les carícies de l’aigua són com un cos ple d’arbres.  I quan toques de peus a terra, te’n vas a places que tenen noms que has oblidat però et són teves. 

Amb placidesa, l’oceà dels teus cabells cull les paraules i omple càntirs de mots. I per les muntanyes pugen, camalligades al vent, síl·labes acaronades pels teus llavis. 

L’herba humiteja els turons i es repeteix la quadratura del cercle que et comença als peus i se t’acaba a les llunes que guarden, confiades, les teves parpelles. La lleugeresa és la teva precisió, no abandonis l’atzar.