EL LLEGAT MUSICAL MÉS PERSONAL



Cada vegada que construeixo una mena de rànquing de les meves cançons preferides arribo a la conclusió que, per més música que escolti i descobreixi, cap composició em commourà més durament, em colpirà més profundament i em transportarà més tendrament que aquesta anomenada “Delenda Carthago”. La vaig escoltar per primer cop el 1993, tot just fa 25 anys. Amb ella he crescut, he rigut i plorat, he madurat i m’he anat formant. No hi ha més paraules per descriure-la: és el llegat musical que roman internament en mi.  

Un sol consell: escolteu-la amb calma, amb els ulls tancats, amb ganes de deixar-vos endur temporalment, de viatjar un petit instant. La foto és la caràtula del disc de Battiato que, com aquesta cançó, és una autèntica meravella plena de peces úniques. 

18 de gener 2018

EXERCICI DE VENT (3): CICATRIU



La farsa inventada per Déu ha dut l’home al bosc. S’ignora el paisatge amb el pretext de quadrar la història. La raó serà el de menys, importa només acabar el relat. La tarda estira les cames i sobre els genolls, morts, hi reposen dos pardals, dues branques i un bosc silenciat pel vent que ja no vola.
14 de gener 2018
Tag :

EXERCICI DE VENT (2): BRANCA



Dues branques juguen a les alçades, somiant ser un arbre. De cop, hi nien dos pardals. Recent nascudes, les estelles de l’arbre floreixen al seu ventre. S’hi aixoplugaran els somnis dels pardals que, com les branques, jugaran a les alçades. Ocells i branques es coneixeran des de la infància.

EXERCICI DE VENT (1): OCELL



L’ocell de la branca empren el vol. Al vent li creixen ales, la terra desarrela esquelets de colors. El bosc badalla d’emoció i les pedres del riu ballen a un sol ritme. Ningú sabia que a la branca hi hagués l’ocell.
13 de gener 2018
Tag :

LA MÀ QUE CREA I DESTRUEIX


L’home és l’únic responsable de crear i destruir, de regalar bellesa al món o aportar-hi crueltat. La companyia elèctrica alemanya RWE volia ampliar la seva producció de lignit a una regió concreta on hi té mines. I va pensar que la solució era fàcil: comprar el poble on hi havia els terrenys que li interessaven, on la gran part de la gent vivia de lloguer, i no renovar-los el contracte de l’habitatge. El resultat és que en qüestió de pocs anys, d’ençà de la seva arribada a la zona, RWE ha reduït la població d’Immerather –així es diu el municipi- dels 1.500 veïns a només uns trentena.

I com no en tenien prou amb la compra del poble, RWE ha decidit netejar la terra on farà les mines i, entre aquesta terra, la que ocupa (ocupava) la Catedral d’Immerather. Finalitzada l’any 1891 i d’estil neoromànic, la Catedral ha estat enderrocada a cop de piconadora i ploma de ferro. 

Les campanyes fetes per salvar el temple que es conservava en perfecte estat, i les protestes dels centenars de persones per evitar aquesta aberració, no han servit per a res. Els interessos d’una empresa que té el suport i cobertura del govern central, han passat per sobre la necessitat de conservar un element patrimonial i arquitectònic de primer ordre. Així va el món. El vídeo, per als qui estimem l’art, no és massa agradable.

11 de gener 2018

L'ESPERANÇA ENS FA HUMANS


Zygmunt Bauman ha estat sempre un dels meus referents quan he necessitat respostes en molts sentits. Entre els seus molts grans pensaments, aquest: 

La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant. 

Ara fa tot just un any que ens va deixar. El nostre món el segueix necessitant. Llegiu les 14 reflexions publicades en aquest article i sabreu el perquè.
10 de gener 2018

MATÈRIA PRIMIGÈNIA



Flors sonores i el calor del teu alè. Aire en les fronteres del crit. Herbes mortes que són signes. Poema i paraula fan la vida. 

Foto: Itàlia, 31 de gener de 2017. 
06 de gener 2018
Tag :

COMIAT DE L’ANY, PERSPECTIVES DEL PROPER


Marxo en molt poques hores de viatge, per passar el cap d’any i desconnectar una mica que ja em feia falta. Per això em permeto de fer-vos aquest escrit que serè l’últim del 2017. Crec que ha estat un bon any a nivell de creació literària. A nivell de quantitat n’hi ha hagut de millors però estic satisfet de la qualitat dels textos que finalment he salvat. 

El 2018 se’m presenta molt atractiu si penso en l’activitat que tinc prevista. A part de seguir presentant “El trist atzar” a altres ciutats –perquè és un llibre que encara no ha de morir en l’oblit- publicaré dos llibres i, fins i tot, podria ser que un tercer. Un d’ells serà de reflexions personals i l’altre és un encàrrec en el que treballo fa un any. El tercer, tindria àmbit històric i té temàtica esportiva. 

El meu compromís amb vosaltres, lectors i lectores del blog, és seguir portant-vos textos quan em sigui possible. Enguany us he apropat més de 200 escrits i sé, pels comentaris que rebo i llegeixo encara que no pengi, que us han agradat. Això em fa feliç. 

Ara us deixo. Com us deia, queda molt poc per pujar a l’avió i iniciar el meu camí de descans. 

Un desig pel proper any: renoveu-vos, renaixeu en cada gest, viviu intensament. I com diria Julio Cortázar:

Hay que abrir de par en par todas las ventanas y tirar todo a la calle, pero sobre todo hay que tirar también la ventana, y nosotros con ella. 



27 de desembre 2017

UN BON CONTE DE NADAL



No sóc cap amant dels musicals, però reconec que hi ha alguns que m’agraden i emocionen. Annie, portada als teatres i a la gran pantalla per Thomas Meehan i amb una peça que em colpeix interiorment anomenada “Tomorrow”, o tot el conjunt de Mary Poppins, em semblen veritables obres d’art. Però si n’hi ha una que he vist tantes vegades i he de reveure cada cert temps, és l’adaptació de “Cuento de Navidad” de Charles Dickens. Estrenada al cinema l'any 1970 sota el títol “Scrooge” (a Espanya va ser Muchas gracias, Mr. Scrooge), l’Albert Finney fa un paper veritablement espectacular. 

Si heu llegit el llibre de Dickens, ja sabreu de què va la història. En cas contrari, abans de veure la pel·lícula llegiu-lo. Hi ha una escena que em sembla especialment encantadora –dins del drama que suposa per al personatge el moment que, ell, no coneix- que es posa a escena amb una escenografia i coreografia úniques, divertides i corals, ben harmonitzades en tot moment. 

Ara acabo de veure aquesta pel·lícula i volia compartir l’escena. Ja em direu què us ha semblat. A partir dels 40 segons comença la part més interessant. 

26 de desembre 2017

A TERRA FERMA, A L’AIGUA ENDINS



La veritable crida del mar és l’esclat del moment de les ones. Entre les llàgrimes blau-verd, la gravitació no és llei única. Les gavines volen baix i lent, fan de comiat i benvinguda a cada escletxa marina que el vaixell va llaurant entre el continent i l’illa. A alta mar, parlar o alçar-se, perdre’s al fons o a l’horitzó, és l’únic gest que aporta humanitat.

A terra ferma el naufragi és dol, a l’aigua endins aporta solidesa.
17 de desembre 2017
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -