XARXES SOCIALS

Des d'aquest blog ets pots connectar amb mi a les diferents xarxes socials de Facebook, Twitter o Linkedin i enviar-me un correu personal. Busca la secció "Les meves xarxes" a la columna del centre.

ESCRITS DEL "TOT ÉS POSSIBLE"

Tot i el canvi de nom del blog, pots cercar igualment les entrades publicades al blog "Tot és possible". Hi són totes. Busca el cercador a la columna central i posa la paraula a cercar.

MENÚ PRINCIPAL

Al menú principal, sobre aquesta imatge, hi trobaràs tota la informació sobre els meus llibres, entrevistes, noticies de la premsa o els meus articles d'opinió. També hi ha els diaris dels meus viatges.

MENÚ DE PLAERS I PASSIONS

A la part de dalt hi veuràs el menú amb escrits sobre les meves passions: la lectura, el cinema, la música o l'art. I una secció dedicada al cantautor XavisS amb qui col·laboro.

PARTICIPA

Aquest pretén ser un espai participatiu i interactiu. Deixa els teus comentaris als escrits. Sempre tenen resposta. Suma't i opina, genera debat, crea opinió.

27 abril 2015

MERCEDES SOSA, VIATGE INTIM



És un plaer anunciar-vos que he iniciat la meva col·laboració en el projecte “Viaggio intimo con Mercedes Sosa” que impulsen tres persones que van conèixer, i molt a fons, a aquesta gran cantant. Els contactes els he fet amb el Popi (ombra musical de Sosa durant més de dues dècades) amb qui fa temps que tinc una relació amistosa amb constant contacte.

El projecte “viatge íntim amb Mercedes Sosa” el faré doncs amb aquestes tres persones: Maria Letizia Gorga, Stefano De Meo i Pino Iodice. Ells fan actuacions en directe des de diferents ciutats italianes, cantant les seves cançons i llegint els poemes de Sosa mentre expliquen molts detalls de les seves vivències amb ella. Jo m’hi sumaré el proper mes de juliol a diverses d’aquestes ciutats. Els cants per a la llibertat de la “negra”, es mantenen vius gràcies a aquest projecte. 

Ara, pensant en allò que podré experimentar, em venen al cap altres pensaments. La vida és l’art del retrobament (ho deia Vinicius de Moraes) i és en aquest art on hi rau la nostra existència. De Mercedes Sosa en sé ara tantes coses que mai hagués pensat saber... que voldria explicar-les a algú però aquest algú ja no és a prop.  En el fons, en l’art del retrobament hi ha també el de la pèrdua.

24 abril 2015

BASTINT PONTS



Hem de bastir ponts i cremar-ne altres si volem seguir endavant. I entre pont i pont, bateguem i creuem rierols secs o rius amb grans cabals. La pèrdua és inevitable, com també la sorpresa de tot aquell que ens és nou.   

Sovint passa, però, que tenim un riu per creuar però no tenim ponts. O també, que tenim ponts però no hi ha rius que els travessin. I també hi ha, perquè sempre hi és, qui creu que entre un pont i l’altre pont, encara podem bastir un altre pont quan els dos primers no tenen nexe ni argument. 

Perdoneu la metàfora, la volia compartir fa molts dies. Sóc, únicament, el viatger que creua ponts a la seva vida amb l’esperança de no poder aturar-se mai. Si falten ponts o no hi ha rius, s’acomiada al trajecte.

23 abril 2015

LA CAPONA, EL CIRC, LA GIRA



La Diada de Sant Jordi d’avui ha estat, senzillament, espaterrant. La Rambla Nova ha estat, de manera incessant, una riuada humana i la gent ha gaudit. El sol ha picat de valent i els qui ens hem passat allí quasi tot el dia, ara semblem una gamba. L’entrevista a Tarragona Ràdio i la signatura de llibres, a La Capona com veieu a la foto, han servit per donar a conèixer encara més el meu nou llibre. M'hi han acompanyat tres escriptors més: el tarragoní Magí Sunyer, el canongí Francesc Roig i la tortosina Neus Moya. 

Avui, a més, la Diada ha coincidit amb una magnifica entrevista que m’han fet els companys del diari Circ de Tarragona. Preguntes intel·ligents i pensades, allunyant-se dels plantejaments clàssics i apostant per entrar dins l’ànima de l’autor i del lector. Els ho agraeixo de tot cor. M’he sentit molt a gust responent les demandes del director del diari, Sergi Casado, i estic molt satisfet del resultat final. La podeu llegir AQUÍ

Ara, Invasió que ja té la segona edició al carrer i segueix caminant mentre el seu germanet italià es comença a gestar. Al juliol tocarà presentar-lo a Altamura, Bari i altres ciutats que no us vull encara descobrir. Anem fent, anem vivint. 

SI EM VOLEU VEURE AVUI...



Si passeu per la Rambla Nova de Tarragona al llarg del dia d’avui encara podreu comprar un dels pocs exemplars que encara queden del meu nou llibre “Invasió de camp”. La primera edició és a punt d’esgotar-se. Avui, a més, signaré exemplars d’aquesta obra entre la una i les dues de la tarda a la parada de la Llibreria La Capona. 

Abans, a les 12.30, em podreu escoltar en directe a Tarragona Ràdio on em faran una entrevista. La podeu seguir també a través d’Internet en AQUEST ENLLAÇ.

La resta del dia la dedicaré a donar voltes pels estands i paradetes però especialment pel del partit polític pel qual treballo ara com a Cap de Campanya de cara a les municipals del proper mes de maig. Lletres i política no lliguen massa però les dues disciplines, a la seva manera diferenciada, contenen art i requereixen vocabulari.

22 abril 2015

ANISE KOLTZ, DOLÇA POESIA



Andar sin llegar a nada hasta convertirse en camino. La poesia d’Anise Koltz m’endolceix aquestes últimes nits. La lleugeresa de les paraules fa més plaents algunes estones i si les escriu aquesta poetessa luxemburguesa, tot és millor.

Amb quasi noranta anys, l’Anise manté la capacitat de recrear la bellesa amb paraules que arriben dòcilment i metàfores senzilles. La seva poesia és tan tendra com majestuosa, és com tenir una cambra petita amb pocs mobles però ordenada i ben neta.

Si us agrada llegir poesia, us la recomano. De moment, per fer un tast, comparteixo una de les seves perles més agradables a les meves oïdes.

Abatid mis ramas
cortadme en pedazos
las aves continúan cantando
en mis raíces
Con las piedras arrojadas
contra mí
he construido los muros
de mi casa

I, si em permeteu, encara una segona poesia. Aquesta en francès.

J’aime te sentir
sur moi
pont écroulé
Ma rivière
t’accueillera
et polira tes pierres.

21 abril 2015

EM DROGO



Sí, reconec que sóc lletra-addicte i que necessito aquesta droga, la de les paraules i les seves emocions, amb dosis diàries ben subministrades. Em col·loco a diari, acostuma ser de nit, a base de bons llibres d’autors de tot el món. Quan cau el vespre, i sempre abans d’anar a dormir, acomiado el dia amb el sa exercici de les lletres.

Per garantir el meu estat i no caure en malaltia, compro llibres que són nous i altres que ja tenien vida. Un llibre de segona mà és també un llibre de segona mirada. El palpen mans noves i el gaudeixen ulls nous. Ell, el llibre, envelleix més tendrament. 

Aquest dissabte al migdia, en l’exercici de remenar a la parada on els compro, m’ha anat a parar a les mans una edició de “El cartero de Neruda” de l’Antonio Skármeta. Ja havia llegit aquesta obra i he vist la versió portada al cinema. Però el llibre ha acabat a casa meva. 


La sorpresa ha arribat quan l’he obert. Algunes de les seves pàgines eren plenes de fulles de flors diverses, fulles que fa anys que hi reposen i que, sense cap coincidència, estan posades on toca. A les pàgines on la trama de la història del poeta xilè i el seu carter és més intensa, hi ha fulles que les decoren. Quan s’inicia la història d’amor, també. 


No he gosat a moure cap de les fulles que, per cert, no estan enganxades als fulls. Però he quedat sorprès al veure l'espectacle i ha estat la imatge del dia observar amb plaer com un llibre, tancat per últim cop qui sap quan, ha tornat a regalar bellesa amb les fulles d’unes flors que mai han acabat de morir. 

Llegir és aportar bellesa a la nostra vida i cal que n'hi aportem cada dia. Ara em ve al cap una de les reflexions de Tagore: Convertiu un arbre en llenya i podrà cremar per a vosaltres, però ja no produirà ni flors ni fruits. 

20 abril 2015

PINTAR I SER PINTAT



Fa pocs dies llegia un reportatge molt interessant sobre l’arribada al Museo Reina Sofía de Madrid de desenes d’obres del Museu de Basilea, a Suïssa. Aquest espai està en fase d’obres i no sabien com garantir al màxim la seguretat de les peces que tenen. Portar-les a Espanya ha estat una boníssima solució. A banda d’aquest fet, que és important, llegint el reportatge em va venir al cap un altre pensament al saber que les obres que han vingut, més de 170, són de Gauguin, Cézanne, Picasso, Klee o Chagall.  

Us imagineu tenir la possibilitat d’asseure’ns davant d’una obra d’un d’aquests autors i poder-la contemplar amb calma? Imagineu quines sensacions podrien recórrer el nostre cos pensant, davant del quadre, què veia l’artista mentre el pintava?

Què s’amaga darrera de cada paisatge que tenen darrere seu els protagonistes dels quadres? Quina relació tenia el pintor amb la persona pintada? Si olorem el quadre, amb el nas a tocar del llençol, captarem una mil·lèsima part de l’essència i el moment? 

Als qui hem estudiat art, se’ns obren els porus de l’ànima quan veiem certes obres. Unes ens poden provocar llàgrimes, altres plaers intensos. Algunes, fins i tot petits orgasmes interns. He escollit, per il·lustrar aquest post, dues obres. La primera és l’obra més cara del món. Es tracta del quadre de Paul Gauguin“Nafea Faa Ipoipo” que vol dir “Quan et casaràs?” i que es va vendre per 300 milions de dòlars. La segona és “Bevedora d’absenta” de Picasso. Mireu-les amb atenció i poseu a treballar la vostra imaginació.

17 abril 2015

DIANDRA O COM SER PETIT I MOLT GRAN



Sempre hi ha petits éssers humans que són molt grans, nens i nenes que tenen l’art al cos i a les venes. Els cal seguir aprenent però han nascut amb una estrella. Aconseguiran allò que es proposen sempre i quan el camí no se’ls torci o trobin algú que els posi fre a les seves possibilitats. Un exemple clar del que us dic és la Diandra Bancu, una nena romanesa d’onze anys que fa poc es va presentar a un concurs de talents del seu país. 

I com us podeu imaginar, va deixar al jurat i al públic bocabadats. Primer perquè canta de meravella però també, i sobretot, pel joc que fa amb un got i que complementa a la perfecció el seu espectacle. A la part final, altres nens se sumen a la festa i el moment és apoteòsic. 

Si us agrada l’art i teniu quatre minuts per aprendre més del que ja sabeu, mireu-vos el següent vídeo.  

ART URBÀ PER A LA SOCIETAT



L’art urbà és sempre una forma de veure la vida i la societat. Qui l’exerceix, comparteix la seva visió amb el món i això, en ocasions, pot internacionalitzar o globalitzar les formes de pensar. Aquesta reflexió li vaig fer ahir a la tarda al Silvestre, un artista nascut a Santander i que, sota el nom de Pejac, s’està convertint en una autèntica revolució en l’àmbit social amb els seus dibuixos.

Els trobes a moltes parets, també a altres espais com ara portes o parets, i la xarxa d’internet n’és plena. Ell, el Pejac, utilitza un sentit d’humor peculiar i toca temes d’actualitat molt sovint. En altres ocasions, fe poesia visual i regala als ulls humans la bellesa que tant sovint els falta.

Vam estar junts tota la tarda i aviat tornarem a compartir una altra estona. Serà, si mantenim la previsió, a la seva ciutat. Observar com es mou el món, i com el veu moure un artista com ell, té un encant especial. Les obres que veieu en aquest escrit són un petit tast de l’amplia creació de Pejac.