DIARI D'EGIPTE (7): A CASA, L'AIGUA

L'aventura egípcia ha arribat al seu final. Ja sóc de nou a Cambrils, a casa. Ara toca analitzar la feina feta i compartir amb els altres els moments d'oci, entregar els regals, comentar les fotos, respondre les preguntes. A nivell professional em sento molt content per haver pogut participar a l'assemblea general del MIO, l'Oficina Europea per al Medi Ambient, la Cultura i el Desenvolupament Sostenible. Hi havia representants d'una vintena de països mediterranis i entre ells, un servidor, tot un plaer.
També estic satisfet per haver assistit a la conferència internacional sobre l'aigua organitzada pels governs egipci i holandès i amb la participació de quasi 300 convidats d'arreu del món, tres d'ells de l'Estat Espanyol. Aquesta conferència ha servit per marcar una estratègia de cara a la cimera de Copenhage. S'ha arribat a una conclusió molt important: o comencem a cuidar els nostres mars i oceans o el canvi climàtic arribarà abans d'hora i amb uns resultats irreversibles. Uns diuen que la culpa és de la pesca, altres que és dels petroliers, altres culpen factors diversos però tots conclouen que l'actual humanitat s'ha pensat que els nostres mars són contenidors que ho acullen tot al fons marí sense cap problema. No hi ha una única política de la cura de les aigües internacionals perquè cada país se'n ocupa de les que té al seu abast. No hi ha cap lluita per aconseguir unes lleis universals perquè hi ha masses interessos creats, massa especulació, massa monopolis.

I la cosa pinta malament, no es veu cap canvi a curt o mig termini. Els oceans seguiran plens de petroli, de contaminació, sent sobre explotats per les males arts de la pesca que practiquen alguns països. Tots en tenen la culpa, ningú es pot salvar de la crema però tothom es renta les mans. Aquestes conclusions són extretes d'una conferència n també hi havia parlamentaris convidats malgrat alguns d'ells hagin aprofitat que els pagaven els viatges i les despeses per fer turisme i no aparèixer a la reunió. Si veiem la passivitat a aquests nivells on encara es podria fer alguna cosa per instar als governs a canviar, què podem esperar?
Personalment ha estat tot una experiència enriquidora, molt pesada per les moltes hores de xerrades i debats, però del tot profitosa. Com a mínim sé que en cap moment portava els papers mullats i que les aportacions, encara que siguin petites, serveixen per a fer reflexionar als altres.

Amb aquest post, tanco oficialment el Diari d'Egipte tot esperant que us hagi agradat.

Read More »»

DIARI D’EGIPTE (6): EL CAIRE, FINS AVIAT

En aquesta darrera crònica del viatge a El Caire hi ha poques coses a explicar perquè és la darrera i la del comiat d’una ciutat on he viscut els darrers sis dies i on penso tornar-hi ben aviat i amb la millor companyia del món, la Mar. Poso punt i final, punt i seguit es podria dir, a una experiència que m’ha servit per moltes coses. La primera, per a recordar el meu anglès i dignificar-lo. La segona, per aprendre noves formes de vida i de fer les coses, noves sensacions i noves persones, reforçar des de la llunyania relacions que ja eren molt fortes i, per dir-ne una altra de la llarga llista, per saber que els valors que donem a Occident són quasi del tot oposats als que apliquen els qui viuen a aquests indrets de l’Orient. Hi ha formes i formes de viure, de renovar-se, de renéixer a cada instant. Deixo la filosofia a banda, és un tema més personal.

Avui hem estat a la Ciutadella de Saladino, un recinte emmurallat amb una mesquita imponent, gran i faraònica com toca a la capital egípcia. És una llàstima que el tinguin en l’actual estat d’abandonament perquè és un dels indrets més coneguts de la ciutat i val la pena que reconstrueixin totes les parts que estan a punt de caure i netegin a fons l’àrea que ocupa.

Més tard hem tornat a Khan Al-Khalil, el Basar de les espècies i mercadet d’El Caire. Teníem pendent un té a El Fishawi, el cafè que fa 240 anys va obrir portes i no ha tancat cap dia fins ara. Més de dos segles amb les portes obertes dia i nit per oferir al públic un dels millors tes de la ciutat a un preu econòmic, tres euros la tetera que et permet fer dues consumicions. Naguib Mahfuz, el Premi Nobel de Literatura i egipci de cap a peus, va fer-hi vida molts anys, fins la seva mort. La seva essència hi ha quedat impregnada. El Fishawi és, com Mahfuz, l’Egipte en estat pur, la dels carrerons estrets plens de botigues i personatges que et volen vendre qualsevol cosa a qualsevol preu, la de les olors ja siguin d’espècies o pudors, la dels turistes entrant i sortint del mercat per a ser assaltats amb simpatia pels taxistes afamats per a recaptar unes quantes lliures egípcies.

El Caire té aquestes coses, o t’enamora o et decep, o t’impregna i captiva o t’obliga a marxar. A cada racó hi ha una imatge que et sorprèn, a cada moment passen coses mai vistes, a cada pas renoves la memòria per encabir al cap la següent situació. Coses de la vida, avui ha mort una persona molt important a El Caire. La mesquita més propera a l’hotel ha ampliat el seu espai i s’ha convertit en una immensa Haima feta amb catifes de luxe i teles de colors que ocupaven els carrers que conviuen amb el temple. Aquest espai s’ha omplert de cotxes de luxe vigilats per alts càrrecs de la policia i diverses personalitats entraven a resar per aquesta persona de la qual no n’he sabut gaires coses: era una dona i una famosa idealista egípcia.

Demà la premsa d’Egipte, la de tot l’Orient i potser alguns mitjans occidentals en parlaran, segur. Però no diran res dels altres 18 milions d’habitants d’El Caire que cada dia fan vida en aquest macro espai anomenat ciutat i format, com totes les ciutats, pels barris de luxe i les barraques, la gent rica que ho té tot i aquells que no tenen res i el poc que tenen ho comparteixen perquè, per a ells, res és tot. No dic adéu a El Caire, li dic fins molt aviat.

Read More »»

DIARI D’EGIPTE (5): CATXIMBES I SATISFACCIÓ

Després de tres dies intensos de feina, de reunions i conferencies, taules rodones i ponències, avui hem acabat la nostra missió a El Caire. Com a representants de la delegació espanyola del MIO i participants a la conferencia internacional de l’aigua, estem satisfets de la feina realitzada i dels resultats obtinguts. Mig dia l’hem dedicat a enllestir la part professional i la tarda ha estat dedicada a l’oci, les compres i les visites als indrets més emblemàtics de la capital egípcia. El dinar l’hem fet a l’Azoud Hiad, un vaixell ancorat a la vora del Nil que ofereix un bufet lliure basat en el peix i el marisc. Les gambes i els calamars estan a anys llum dels de Cambrils o Tarragona però en situacions com la nostra no pots demanar més que allò que hi ha al país on et trobes.

El recorregut de punta a punta de ciutat l’he tornat a aprofitar per a fotografiar racons d’El Caire que em semblen interessants com ara les cases, els cotxes, les botigues i les persones. De les cases em captiva la seva pobresa i envelliment, dels cotxes la seva antiguitat i l’elegància amb que es mouen plens de pedaços i soldadures, les botigues són com una caixa de sabates on hi guardem tots aquells objectes més preuats i de les persones em quedo amb un fet incontestable: molts dels egipcis són pobres però també feliços, estan preocupats pel dia que estan vivint perquè saben que demà, si han sobreviscut a la nit, hauran d’inventar-se una nova vida que els durarà 24 hores més.

Al vespre ha arribat un moment molt esperat, la primera experiència amb la sisha o narguile (coneguda ara com a catximba). Tothom hi fuma i calia provar les sensacions que provoca aquest instrument o eina que et permet consumir tabac d’una manera diferent. He estat quasi dues hores consumint la sisha que s’alimenta de carbó, aigua i el tabac que tu triïs perquè hi ha molts aromes diferents. Jo he optat per la maduixa i el plaer ha estat intens. Mentre fumes amb la sisha et relaxes, oblides el teu entorn i no consumeixes cigarretes. Són instants únics de pau, de calma, d’aïllament. Et van posant carbó per alimentar el tabac i calentar l’aigua fins que tu dius prou. Us recomano aquesta experiència perquè a la vida, si es pot, s’ha de provar tot. El dijous, quan marxi cap des d’El Caire cap a Tarragona, en duré una a la maleta. Demà la compraré i estic convençut que en trauré bon partit. Parlant de demà, és el meu darrer dia a Egipte perquè el dijous marxem de bon matí cap a l’aeroport. Com tenim el dia lliure ja hem fet la planificació. Al matí anirem a visitar la Ciutadella de Saladino i més tard tornarem al Khan al-Khalil o Basar de les espècies on prendrem un cafè o un té a Al Fishawi, un establiment que els darrers 226 anys no ha tancat portes ni un sol dia i ha estat sempre obert. A la tarda serà el torn per la visita al Museu Egipci que el tenim davant de l’hotel i que requereix unes quantes hores d’atenció. Ja us en faré cinc cèntims.

La foto que acompanya avui el post és la que ens hem fet mentre fumàvem la sisha tot i que la qualitat és dolenta per la poca llum que hi havia i un problema amb la càmera.

Read More »»

DIARI D’EGIPTE (4): CAMELLS, PEDRES I PROPINES

Si els egipcis que van construir les piràmides ara uns 5.000 anys aixequessin el cap, se’n tornaven cap a la tomba. La caòtica i densificada ciutat d’El Caire ha crescut al costat mateix del desert i allà on ells hi veien desert ara s’hi dibuixen les siluetes dels gratacels i cases en un contrast que es fa difícil per a l’ull humà. Si, amics i amigues, avui hem visitat el bressol d’aquesta gran civilització que va ser l’egípcia i que va deixat una empremta que, per sort i gràcies a la deixadesa dels governs posteriors als dels faraons, segueix intacta.
A la zona on hi ha les piràmides, els temples i la gran esfinx tot segueix igual. Les pedres no s’han mogut de lloc, allí on van caure hi reposen sota l’atenta mirada dels milions de turistes que les visiten cada any. Keops, Kefren i Micerino són imponents, majestuoses, faraòniques (mai millor dit).
Desprenen pau i silenci. T’embolcallen amb el seu misteri, t’imposen respecte i es deixen acaronar per sentir-se encara més vives. L’esfinx, et sedueix amb la seva atenta mirada a l’horitzó tot i la sensació que un té, quan se la mira atentament, que tu ets el seu punt d’atenció, la seva presa.
Per arribar a la zona de les piràmides hem anat per la via ràpida. Un taxi que ens ha portat a la zona en 30 minuts i que ens ha deixat davant d’un dels establiments on llogues el viatge que vols fer i surts ple de compres abans d’iniciar-lo. Hem escollit la ruta més gran i la més cara i un servidor ha preferit fer el viatge en un carro estirat per un cavall on hi viatgen dues persones. Més tard també he conegut la sensació de passejar pel desert dalt d’un camell, una experiència vertiginosa i emocionant. El carro ens ha dut pel centre d’El Caire, al mateix lloc on hi ha el caos circulatori dels vehicles que intenten no aturar-se mai, i ens ha conduit per tota la zona que fa anys van habitar els faraons. El Mahmud, el conductor, ha estat amable i ens ha fet fotos allí on li hem dit posant part de la seva imaginació per aconseguir que acabis recolzat sobre les piràmides i tinguis la sensació de gegant davant d’uns monuments construïts pedra a pedra i on cada pedra és més alta que tu.
Pel camí o quan t’atures per fer fotos, apareixen del mig de la sorra, com si fossin serps soterrades a l’espera de caçar a la seva víctima, nens i més nens que t’ofereixen repliques de les tres piràmides i de l’esfinx fetes a mà a preus assequibles. Una altra de les tradicions del recorregut és anar donant propines als policies que et trobes pel camí per agrair-los que, fins aquell moment, ningú t’hagi robat ni molestat (a part dels nens).
Tot plegat, sumant les 500 lliures egípcies (60 euros) que val el viatge en carro i les entrades, les 240 (30 euros) del trajecte en el taxi que et porta, t’espera tres hores i et torna a l’hotel, i les propines als policies que són unes altres 120 lliures (15 euros), la visita a les piràmides et surt per uns 105 euros que, si analitzem allò que has vist i les sensacions que has tingut, acaben sent uns diners ben gastats i un preu gens car. Si podeu, intenteu no morir sense haver vist aquestes joies històriques, feu-vos un regal i marxeu un cap de setmana a Egipte i entreu en un món que habita al segle XXI però encara respira com fa cinc segles enrere.
A la foto que acompanya el post hi apareix un servidor pujat dalt del camell i reposant sobre la tomba de Kefren.

Read More »»

DIARI D’EGIPTE (3): PA, FLORS I VIOLES

De la tercera jornada a El Caire n’he extret moltes bones conclusions. La primera és que si saps anglès tens moltes més portes obertes i més possibilitats de viatjar. La segona és que viatjar segueix sent un dels meus plaers vitals. La tercera, que treballar en allò que t’agrada i si a més tens llibertat de moviment, no té preu. I la quarta, que sempre estaré gras perquè m’agrada massa provar nous sabors i això topa frontalment amb la típica dieta on t’eliminen els petits plaers com el pa o la cervesa. Totes aquestes conclusions són fruit d’un dia molt dur de feina, ple de reunions i conferencies on s’ha d’escoltar atentament i també dir la teva en un intent d’enriquir el diàleg. A Egipte no hi he vingut de turista i en aquesta vida mai hi ha flors i violes.

A hores d’ara estic, literalment, rebentat. Però la satisfacció supera l’esgotament físic i em disposo a anar a dormir conscient que demà tinc una jornada encara més intensa que la ja superada. Avui he estat treballant a la seu de la Lliga dels Estats Àrabs, un edifici emblemàtic a El Caire i també a la resta d’Orient. Els qui hem pogut passar-hi la jornada hem rebut un tracte digne dels caps d’estat i demà compartirem taula amb ministres de diversos països com El Líban o Grècia.

Aquest diumenge no he vist res més de la capital egípcia. Bé, he tafanejat les botigues de l’hotel però això no compta. Pel que fa al menjar us vull parlar del pa egipci. Hi ha moltes varietats i moltes d’elles porten cereals. El més popular és el que he fotografiat a la quarta planta de l’hotel, a la sala on dues dones molt amables el fabriquen artesanalment. Es diu chapati i és deliciós i molt viciós. No ets capaç de menjar-te’n un de sol. Els egipcis van inventar aquest tipus de pa i també van crear la cervesa, la meva beguda preferida. La més popular es diu Sakara Gold i ben fresca és una autèntica delícia. Demà intentaré fer una escapada al Museu Egipci perquè el tinc a un cop de pedra de l’hotel i encara em queden milers de coses per descobrir. Ja us ho explicaré.

Read More »»

DIARI D’EGIPTE (2): ESPÈCIES, BASARS, TAXIS I VESPES

La segona jornada a la capital d’Egipte ha estat intensa, esgotadora, màgica i per no oblidar mai. Us deia que hi viuen 18 milions de persones i avui us puc sumar una altra dada, hi ha més de 2 milions de taxis. La gran majoria són vehicles vells que cauen a trossos (peugeots dels antics, models del 1000 i 1200 del Simca, edicions del Seat 124 i 125 i altres fragments de llauna i portes penjant que encara circulen sobre quatre rodes). Nosaltres hem negociat el preu d’un taxi de luxe al nostre hotel i per 200 lliures egípcies (25 euros) ens ha dut d’una punta de ciutat a l’altra i ens ha vingut a recollir dues més tard.
És el temps que hem passat a Khan el-Khalil, basar de les espècies i mercat on hi trobes de tot, lloc on hem fet les primeres compres tot regatejant com marca la tradició. Les males olors dels negocis deteriorats pel pas dels segles i dels establiments de venda de carn o aviram es barregen amb els aromes d’encens i especies procedents de les parades més arreglades. Els carrers són una riuada de gent local fent les comandes dels venedors i de turistes amb la boca oberta i la mà a la butxaca, gastant incessantment com si els fos impossible estar-se d’entrar a tots i cadascun dels petits negocis egipcis. Nosaltres també hem seguit la tradició.
Els comerciants parlen tots els idiomes, des del seu egipci originari fins el rus tot passant per l’anglès, francès, italià o espanyol. Un d’ells m’ha preguntat la meva procedència tot dient: Español? De Tarragona, he dit jo. I ell m’ha respòs: Carod Rovira, Catalunya. Què hi farem, he pensat, més val això que res. Al final no ens hem entès amb el preu tot i aquesta empatia inicial.
La visita al Basar i Mercat de Khan el-Khalil ha estat una experiència única que hem acabat amb la foto que veieu, fent un té àrab amb menta (els quatre tes per només 8 lliures que equivalen a un euro).
De tornada a l’hotel, el mateix espectacle: caos de circulació i l’espectacle que es produeix a El Caire i que és únic. Tots els vehicles van tocant el clàxon de manera constant. Els taxis ho fan per a recordar-te que van buits i els altres vehicles per a demanar pas i evitar topades en uns carrers estrets on hi he vist circular tres cotxes i dues motos d’amplada. Les motos oficials a la capital egípcia són les Vespes. N’hi ha a milers i cap dels conductors porta casc. Ara crec realment que El Caire és una ciutat segura. La presència constant d’agents de l’anomenada Tourist Police, un cada 20 metres, et garanteix que quasi bé ningú et podrà robar i si ho fa, serà detingut als segons. De policies, molts d’ells joves i mal uniformats tot i que amb l’identificatiu vermell al braç, la gorra blava i la roba blanca, n’hi ha desenes de milers.
L’alcohol està controlat i a molts indrets no en venen. El tabac es consumeix a qualsevol espai i un paquet de la marca local, es diu Boston i està molt bé, val 50 cèntims d’euro, com ho sentiu. Un tub de dendrític de Signal m’ha costat 60 cèntims i avui hem dinat quatre persones per 10 euros per cap tot menjant una degustació amplia i molt generosa dels plats típics egipcis. El sopar l’hem fet dalt d’un vaixell que et passeja pel riu Nil i que ofereix carns i peixos a molt bon preu i tot acompanyat de música àrab i balls egipcis. Demà comença la feina intensa amb reunions de bon mati que prolongaran tota la jornada i fins la nit. Demà, menys plaers i més obligacions. Què hi farem?

Read More »»

DIARI D'EGIPTE (1): PRIMERES SENSACIONS

Els propers sis dies us escriure des d'una de les ciutats més apassionants del món, una ciutat que ha estat i és font d'inspiració per a molts escriptors, artistes i directors de cinema. Els propers sis dies us aniré explicant què faig i com visc a El Caire, la capital d'Egipte. Hi sóc per motius de feina, com a Cap de Premsa i Comunicació de Mediterrània-CIE, la Fundació Mare Terra i la RIET. A El Caire hi ha una trobada a nivell europeu on s'ha de parlar de temes molts importants com ara l'aigua, el medi ambient o la cultura i un servidor és un dels convidats. Hem arribat avui mateix, després de més de 4 hores de vol entre Barcelona i la ciutat dels faraons.

Amb 18 milions d'habitants, El Caire és una de les capitals més grans del món i, com és lògic, està governada pel caos circulatori i afectada per la contaminació. Tot i aquets problemes coneguts, és una ciutat faraònica en tots els sentits, una ciutat on es combina la riquesa dels seus edificis i zones més riques amb les parts més pobres i deprimides.

Nosaltres estem allotjats en un hotel de luxe, al costat mateix del riu Nil. La foto que acompanya el post està feta des de la terrassa de la meva habitació, una imatge magnifica, unes vistes de primera.

La moneda oficial és la lliura egípcia. 8 lliures equivalen a un euro però aquí pots pagar igualment amb dòlars americans o amb la moneda única europea, cap problema. Pel que he pogut comprovar de moment, el menjar no és massa car, el tabac és molt més barat i els pubs de moda tenen preus desorbitats, com a casa nostra.

Demà dissabte (avui ja) anirem a fer una volta per la ciutat en taxi, una ruta per veure millor aquest Caire que encara no hem descobert, que se'ns amaga per aparèixer majestuós i màgic. A la tarda, a partir de les quatre, començarem a treballar de valent en aquesta trobada on hi participen representants de tots els països de la mediterrània. Us ho explicaré en la segona entrega.

Read More »»

A AQUESTS PAIOS SE'LS HA DE DONAR DE MENJAR A BANDA

Que Interior digui que els pagesos són violents té "collons". Que els Mossos diguin que els seus companys van actuar bé a Reus té "molts collons". Que Saura no dimiteixi "no té nom". En aquest país a qualsevol "tros de quòniam"li donen una placa i un porra i apa!, a repartir llenya. En aquest país, el Cos de Bastoners no té prous cascos però va sobrat de porres. A aquests personatges se'l ha de donar de menjar a banda. Mireu-vos el vídeo. No calen més paraules.

Read More »»