Blog personal del periodista i escriptor Oscar Ramírez Dolcet

16 de gener 2017

On 16.1.17 by Oscar Ramírez in    No comments

Amb la presentació als mitjans de comunicació dels actes que en formaran part, la ciutat de Reus ha donat ja el seu tret de sortida a la seva capitalitat catalana de la cultura. Hi ha programades moltes accions amb l'objectiu d'arribar a tot el gran públic. S'hi han mullat moltes entitats i estic convençut que serà un any ple d'èxits i molta cultura. Us convido a llegir la noticia publicada pel Reus Digital (aquí). 

Avui he tingut el plaer d'assistir a la presentació per la premsa i espero poder partcipar activament a algunes de les activitats previstes.

13 de gener 2017

On 13.1.17 by Oscar Ramírez in ,    3 comments

És ben sabut que el nivell cultural i intel·lectual del 90% dels youtubers és subterrani o del tot inexistent. Molts d’ells comencen la seva “carrera” fent vídeos quan són adolescents i decideixen abandonar els estudis per dedicar-se a alimentar tropes de seguidors – de la seva edat i encara més joves- que els tenen com a referent. 

Aquest parell, que es diuen Maiden i Natàlia, han fet els seus propòsits per al 2018 i com veureu, cap d’ells té motivació per aprendre massa cosa. Ell pretén treure’s el carnet de conduir, fer esport (un clàssic) i aprendre anglès (idioma que avui en dia és a totes les escoles i instituts). Ella, més curta que ell en aquest cas, vol saber com lluitar amb l’espasa d’Star Wars que li han regalat, arribar a primera divisió de futbol al joc del Fifa i “llegir un llibre”. 

El problema, amics i amigues, és que aquests personatges són el referent de milions de nens i nens de tot el món perquè tenen milions de subscriptors als seus canals que els comporten ingressos estratosfèrics. Si aquell youtuber a qui segueixen és un “totxo”, tindrem molts més “totxos” al futur, personetes que no voldran estudiar per guanyar diners fàcils i alimentar a altres víctimes de l’analfabetisme i la manca de cultura. 

És aquest el món que volem? És aquest el món que volem? És aquell món que estem formant i volem deixar als qui vindran? Podem evitar el desastre que es dibuixa? No permeteu que els vostres fills i filles pensin que aquesta espècie que viu dels vídeos i a les engrunes de la indigència sociocultural ha de tenir continuïtat i supervivència. Els hi fareu un gran favor.


08 de gener 2017

On 8.1.17 by Oscar Ramírez in    No comments


El públic aplaudeix i jo aplaudeixo al públic. Érem en igualtat de condicions i ha guanyat el gest de compartir experiències. S’inicia aquell moment d’aproximació que uneix al personatge que ha creat l’obra i al personatge que la devorarà atentament amb els ulls i el pensament. Autor i lector es miren a la cara, als ulls, a l’ànima. Saben que es necessiten. 

Se m’apropa una noia jove. És la primera que ha comprat el llibre i vol que li dediqui. Em mira amb molta sorpresa. Li demano el nom. Oriana, em respon. 

I afegeix una explicació que em delecta, sorprèn i encanta. És el primer cop que va a una presentació d’un llibre, a un acte literari. Se sent agraïda, diu que s’ho passat mot bé i que allò que he dit durant l’acte, l’ha deixat sorpresa. Assegura entendre el perquè de certs patiments meus, li encisa el meu optimisme quan parlo de moments tristos o delicats, és conscient de la diferència d’edat que ens separa però llegeixo, als seus ulls, que ha patit moments propers als que jo descric en alguns dels meus textos. Desprèn tendresa, amabilitat, emoció. 

L’Oriana marxa molt contenta per haver pogut parlar amb mi i satisfeta per haver destinat el temps a una activitat que l’ha omplert. Jo em quedo allí assegut, signant més llibres per altres lectors, amb el convenciment que ella m’ha nodrit a mi, potser sense voler-ho, amb les seves paraules sinceres i descobrint una part del seu interior. Això si que ha estat una bona agricultura mental. 

NOTA: A la foto (de la Pasqua Spadone) hi som l'Oriana i jo conversant.  


06 de gener 2017



Són quarts de nou de la nit d’una dia fred que anuncia gel per les següents hores. S’ha acabat ara mateix la presentació del meu nou llibre aquí, a la ciutat d’Altamura. De nou, Itàlia m’ha acollit amb plaer i jo m’hi he lliurat amb més ganes que mai. L’acte ha durat tres quarts d’hora i ha estat molt amè. La Carmen, una noia jove que ha vingut per sorpresa convidada pel meu germà italià, Bartolomeo, ens ha posat la banda sonora de la tarda. Nosaltres dos, el Bartolomeo i jo, hem fet allò que sabem fer millor: parlar i fer de la conversa un acte de cultiu i aprenentatge. 

A la presentació he parlat de tantes coses i conceptes... Agricultura mental com a mètode de supervivència personal i transferible als altres, la transhumància com a eina vehiculant de l’aprenentatge tranversal de les persones i les ciutats. També m’han preguntat sobre el tercer element que existeix en alguns dels meus textos, rere el mar i el cel, i ho he aclarit: és l’home. A ell l’hem de dotar de la centralitat que li pertoca sense oblidar, però, que no esdevé l’univers unilateral de res. 

He reconegut, sense cap vergonya, que tinc pànic a la mort des de fa uns mesos, quan vaig estar a l’hospital. També que el dolor, tant present al meu últim llibre, existeix i ens recorda diàriament que som vius i per tant vivim amb ell ja sigui dolor físic o anímic. 

El torn de preguntes ha estat molt interessant i ampli, amb cinc o sis persones que s’han atrevit –i ho agraeixo enormement- a dir la seva i plantejar-me qüestions derivades de la meva intervenció. Em quedo amb la consulta referent al perquè del títol del nou llibre i a quina lectura té el vertigen que em devora. Clarament, he respost, és un vertigen fruit de la sensació de pèrdua de la vida que vaig tenir quan estava malalt, aquell abisme que em separava del llit i el terra quan volia posar-me dret, aquell ofec que sentia cada cop que intentava respirar i no ho aconseguia. 

Per concloure aquesta lectura en positiu de la presentació, crec que és de les més completes que he viscut fins ara. Primer pel sistema de conversa que estableix el Bartolomeo que no té res a veure amb la clàssica presentació avorrida. En segon lloc, perquè el públic assistent era ple de persones que venien preparades a rebre i a donar, a absorbir coneixements i deixar empremta i petjada del moment. I en tercer lloc, per la proximitat que vam tenir tots, autor i públic, un cop acabada la presentació, tot compartint un bon aperitiu. 

El meu agraïment als qui van comprar el llibre, als Francesco i la Pasqua per cedir el local on vam fer la presentació, a la Carmen per posar la música, a les càmeres de la televisió per gravar l’acte i, especialment, al Bartolomeo per haver portat a escena aquesta presentació tant humana i familiar. 

Feta la presentació oficial de “El trist atzar del vertigen que em devora”, els dervixos segueixen el seu camí i aviat hi haurà més presentacions. El camí serà llarg i agradable. Ja hem fet els primers passos.

27 de desembre 2016

On 27.12.16 by Oscar Ramírez in    No comments

Ja els tenim aquí. Ja han arribat els dervixos per sortir a passejar per les vostres cases i a ballar per les vostres vides. Els llibres impresos ja són al magatzem i en pocs dies es distribuiran a les llibreries de Tarragona i Reus. 

Pel que fa a les presentacions – perquè aquesta vegada en seran moltes- us aniré dient dates i llocs. De moment, la primera i oficial serà el proper 4 de gener a Itàlia, concretament al Caffè Dolce Crema de la ciutat d’Altamura. L’acte anirà a càrrec de la persona més indicada, el Bartolomeo Smaldone. 

Més tard, al febrer, començarà el festival de presentacions a Tarragona, Reus, Tortosa, Mont-roig del Camp, Riudecanyes, Salou, Montblanc, Cambrils, Riudecanyes, La Canonja, Barcelona i Rabat (Marroc). Hi sumarem, n’estic convençut, altres indrets com les terres de Lleida o les comarques gironines. Però això ja serà el proper any. 

De moment, gaudim d’aquest present que avui té forma de llibre fresc i dervix ballarí.

23 de desembre 2016



Comparteixo la segona entrega del projecte “Tast de lletres” que vaig encetar fa uns dies a través de youtube i que té, com a base i aliment de lectura i visual, els textos del meu proper llibre en format de veu i vídeo. 

Espero que us agradi i ja sabeu que us podeu subscriure al canal de youtube per rebre un avís cada vegada que hi publiqui un nou document. Sota el vídeo hi ha la franja vermella de subscripció. 




I per si no heu vist el primer: FEU CLIC AQUÍ

21 de desembre 2016



Ha estat bonic poder presentar a Tarragona el llibre “Llits a la intempèrie” acompanyat de les seves autores i en un espai que s’ha omplert de cares conegudes i altres rostres de persones que escoltaven atentament. La Montse Farrés, la Marta Magrinyà i la Txell Granados, tres de les quatre escriptores autores dels textos en pro dels refugiats, han parlat del procés de creació del llibre i han llegit alguns dels seus textos i poesies. La Fina Veciana, autora de les il·lustracions, ha explicat d’on neixen els dibuixos que ha fet per la portada del llibre i els altres que ara tenen format de postal i són a la venda per a recaptar diners per la causa.

Perquè la causa és aquesta, recollir fons per l’associació Stop Mare Mortum que treballa en pro dels refugiats. Per això s’hi ha mullat elles, les autores, i Silva Editorial que ha editat l’obra que, ara, se seguirà presentant a altres municipis. Als qui heu vingut, moltes gràcies. Als qui avui no heu pogut, segur que us serà possible en un altre dia i un altre espai. 

Us deixo amb algunes de les imatges de l’acte d’avui. 





19 de desembre 2016

On 19.12.16 by Oscar Ramírez in    No comments


“Que el mundo fue y serà una porqueria ya lo sé...” ja ho cantava Gardel al Cambalache que, lluny de ser premonitori per la convulsió d’aquells anys, va crear el 1934 el gran Santos Discépolo.  Vuitanta anys després, aquest tango és vigent perquè el món se’n va a norris de manera inevitable. 

La història d’aquest article comença ara fa quinze dies, quan les bombes van assassinar a Anas al Basha, aquell jove que feia de pallasso a Alepo i que va decidir quedar-se a la ciutat per alegrar als nens, uns infants que estan creixent –aquells que encara sobreviuen- envoltats de dolor, mort, tragèdia, massacre, plors i traumes que els quedaran per sempre més a la retina dels ulls i els angles de la memòria. 

Les nostres retines, magatzems dels dies que no haguéssim volgut viure mai, s’han acostumat a veure imatges cruels de nens petits morts pels bombardejos en una Síria que destrueixen els qui imposen des del govern i els rebels que volen tenir el control. Alepo, i la resta d’exciutats que ara són runa, són la vergonya del món. 

Realment, i la veritat dol, Europa gira l’esquena al problema i es lamenta veient les imatges. A Síria no hi ha petroli, ni minerals ni cap altre recurs pel qual lluitar. Això també ho saben els Estats Units. La realitat és que a Síria hi ha pobres condemnats a la mort que no poden ni tan sols sortir del país per salvar-se. Però Síria és només la punta de l’iceberg de la porqueria de planeta que molts estan creant en el nom de tots els altres que no en tenim cap culpa i no hi podem fer massa cosa. 

Sé, que quedar-se quiet no soluciona les coses i que criticar és fàcil però... en aquest article vaig més lluny i no acabo a Alepo. L’assassinat de l’ambaixador rus a Turquia o la mort de les persones que estaven al mercadet de Berlin quan un camió els ha passat per sobre són dos exemples més del joc brut que juga una part de la societat en contra de l’altra. Sabeu una altra realitat? Ara veurem les xarxes plenes de gent que “seran Berlin” però no onejarà cap emblema de pertinença a Alepo o Síria. 

“Todo dura sempre un poco más de lo que debería”, va dir Cortázar. I tenia tota la raó veient el panorama de desolació que se’ns regala cada dia i que es menjaran de ple els nostres fills. Quan pensàvem que el comunisme havia estat una lacra deshumanitzadora, va arribar al capitalisme que ha permès la divisió de classes i categories humanes. Només hi ha els qui maten i els qui moren. Nosaltres, els qui sobrevivim veient l’espectacle, vam venir al món amb l’aspiració humana sempre sana d’estimar i hem acabat necessitant el dolor quotidià de les noticies i les imatges per sentir-nos vius. 

L’Anas no era només un pallasso, era un membre actiu de la societat civil que a molts no els interessa. Els somriures dels nens molesten i els qui els provoquen han de morir. És així com avança el món, aquest món que se’n va a la merda. Aquest hivern serà molt cru i no pas per les primaveres àrabs. Hem jugat malament la partida i tenim el que ens mereixem... per culpa dels altres.

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor


16 de desembre 2016



He assistit aquesta setmana a la presentació a Reus del llibre “Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats” que han fet realitat cinc dones: les escriptores Montse Farrés, Txell Granados, Agnès Toda i Marta Magrinyà i l’artista Fina Veciana que ha fet les il·lustracions.

Després de la presentació a Reus doncs, ara serà el torn de la descoberta a la ciutat de Tarragona. El Cafè La Cantonada (carrer Fortuny 23) acollirà la presentació d’aquest llibre el proper dimecres 21 de desembre, a partir de les 20 hores.

Tindré el plaer de presentar l’acte que organitzem des de l’associació ETCÈTERA conjuntament amb el col·lectiu literari 5J i Silva Editorial. A banda del presentador i de les autores de l’obra, l’acte l’amenitzarà musicalment el guitarrista de blues Richard White. Així, garantim que hi haurà de tot i que serà una estona agradable. ETCÈTERA, entitat que presideixo, ha elaborat per als propers mesos un extens programa d’activitats per a promoure la cultura i la realitat social al territori i l'acte del proper dimecres és una d'elles.

“Llits a la intempèrie. Textos en pro dels refugiats” (Silva Editorial) és un llibre i també un gest solidari. Es també una acció conjunta contra la injustícia, el col·lectiu literari i amical 5J que ha compost els diferents escrits que transiten per gèneres diversos com la poesia intimista, el dietari de ficció, el relat èpic i de denúncia, la literatura social i les històries de la Història.

Els guanys d’aquesta edició van tots destinats a l’ONG Stop Mare Mortum, una de les organitzacions que treballen a la Mediterrània per ajudar les persones refugiades i, alhora, per la recerca de noves maneres de plantejar els conflictes entre pobles i les polítiques migratòries.

Si podeu, veniu i disfruteu de l'acte. Si podeu, compreu el llibre que val només 10 euros o les postals que han fet i que en costen només dos. Tot sigui per la causa i per ajudar als qui han de fugir de casa seva a la recerca de nous espais que no coneixen. 

12 de desembre 2016



Avui us presento un nou projecte en el que treballo fa un temps i que necessita de la vostra ajuda i suport. Es tracta d'escoltar (assaborint o devorant) un tast poètic de textos que llegeixo jo mateix i que s'acompanyen de música i imatge. 

Us demano que, si us agrada aquest primer video, diigueu què us ha semblat. Així sabré que en voleu més. I de pas, si visioneu el vídeo a través del youtube, sota el titol hi ha una franja vermella que us permet, clicant sobre ella, estar subscrits al canal i rebre un avís cada cop que hi posi un nou video (és gratis). 

Bé, ja em direu què us sembla.