XARXES SOCIALS

Des d'aquest blog ets pots connectar amb mi a les diferents xarxes socials de Facebook, Twitter o Linkedin i enviar-me un correu personal. Busca la secció "Les meves xarxes" a la columna del centre.

ESCRITS DEL "TOT ÉS POSSIBLE"

Tot i el canvi de nom del blog, pots cercar igualment les entrades publicades al blog "Tot és possible". Hi són totes. Busca el cercador a la columna central i posa la paraula a cercar.

MENÚ PRINCIPAL

Al menú principal, sobre aquesta imatge, hi trobaràs tota la informació sobre els meus llibres, entrevistes, noticies de la premsa o els meus articles d'opinió. També hi ha els diaris dels meus viatges.

MENÚ DE PLAERS I PASSIONS

A la part de dalt hi veuràs el menú amb escrits sobre les meves passions: la lectura, el cinema, la música o l'art. I una secció dedicada al cantautor XavisS amb qui col·laboro.

PARTICIPA

Aquest pretén ser un espai participatiu i interactiu. Deixa els teus comentaris als escrits. Sempre tenen resposta. Suma't i opina, genera debat, crea opinió.

17 març 2015

LA TEVA LLUM


Imatge en homenatge al meu pare que ens ha deixat aquest dimarts després d'una llarga malaltia. De moment, amb l'absència de les paraules, la llum il·lumina l'entorn i el descans reclama el seu espai. Oi que em permeteu descansar unes hores? ... potser uns dies?


FEDERICO, DE NOU


He retornat a les lectures de Garcia Lorca, el meu poeta i autor teatral favorit des de sempre. Tinc totes les seves obres completes, llibres biogràfics i altres que parlen de la seva relació amb Salvador Dalí o Buñuel.   

Curiosament he tornat a llegir els seus llibres aquests dies perquè, l’altra dia i no sé el perquè, em va venir al cap l’inici d’una poesia d’ell que diu:

Y yo me la llevé al rio creyendo que era mozuela pero tenía marido

Aquest fragment de “La casada infiel” ha estat el tret de sortida de la recerca de moments anteriors perquè, a mi, llegir a Lorca em porta records de fa uns quants anys, de l’època en que el vaig descobrir gràcies a una sèrie sobre la seva vida que va produir la televisió espanyola. 

De Garcia Lorca tinc una joia que conservo amb molta cura i que té més de 80 anys. Es tracta d’un disc que va enregistrar el poeta l’any 1931 al costat de la Argentinita, una cantant i actriu famosa en aquella època. Al disc, ella canta i ell toca el piano. Els temes, lletra i música, són del propi Garcia Lorca. Comparteixo aquest vídeo d’una de les cançons, per a mi les més divertida i maca de tot el disc. El tema es diu “Anda jaleo”. 

16 març 2015

AMOR I INTEL·LECTE EN UN VIATGE INTERIOR



Est, Oest, Sud o Nord, no hi ha cap diferència real ni té cap importància el destí si no ens garantim que el viatge que fem és un viatge interior. Només si fem el viatge interior, veure’m el món sencer i molt més enllà. 

No m’he begut pas l’enteniment. Són algunes de les conclusions de les vivències dels darrers temps, exercides gràcies a l’estudi de les matèries sufís que tant m’apassionen. Gràcies a elles aplico altres aprenentatges al dia a dia. Sé, per exemple, que la paciència no passa per aguantar passivament i que la impaciència significa sempre una ullada massa curta que no permet contemplar la sortida. 

Els sufís, i aquells que anem seguint les seves essències, mai esgoten la paciència perquè saben que fa falta temps perquè la mitja lluna arribi a ser lluna plena gràcies a l’altra mitja lluna. Així de fàcil ara que ho explico. I tant complicat de comprovar si no tens en compte el concepte.

També saben (sabem) que l’amor i l’intel·lecte són molt diferents. L’intel·lecte lliga a la gent amb nusos i no arrisca res. L’amor dissol tots els conflictes i ho arrisca tot. L’intel·lecte pren mesures i l’amor aposta per jugar-se-la. L’intel·lecte no es fragmenta i l’amor esdevé pols en algun moment. Però, hi ha un element comú: un cor destrossat amaga tresors que va edificar l’amor i els tresors són ara runes intel·lectuals permanents. 

Per acabar, no és el mateix sentir-se sol que estar en soledat. Estant sol, un pot saber que està al bon camí. Però estar en soledat és encara millor ja que implica que estem sols sense sentir-nos sols. Només al cor d’una altra persona ens podem veure a nosaltres mateixos i només hi ha una persona que dugui aquest cor. 

13 març 2015

LES TRINXERES DE DÉU



Fa pocs dies, el passat divendres, hores abans de la presentació del meu nou llibre, vaig fer una visita a l’hospital Joan XXIII de Tarragona. Tenia un clar objectiu. Havia d’entregar un exemplar dedicat a Mossèn Xavier Fort, el capellà d’aquest centre sanitari.

El vaig trobar, li vaig donar el llibre, varem parlar una bona estona i li vaig demanar dues coses: que resés pel meu pare que ara està molt malalt i que ens féssim una foto junts. La foto la vaig posar a Facebook i vaig compartir la joia del moment. En poques hores, més de 130 persones van deixar algun comentari recordant la seva experiència amb Mossèn Xavier quan havien estat a l’hospital. Ell, aquest capellà de 78 anys, em va visitar tots els dies que vaig estar ingressat l’any passat i en vaig aprendre moltes coses. Per això li vaig escriure aquest text.

LES TRINXERES DE DÉU.

Hi ha un moment a la vida, un instant precís que potser el vius o mai el notes, en que toca assumir un risc que pot acabar en fracàs. Sents per tot el cos que perds la vida o que se’n va de les mans, que s’esvaeix la sensació de control i arriben les preguntes. Ets conscient de la possible derrota, del canvi d’estat, de la pèrdua. Tot va endavant o tot va enrere.

Els ateus no ens abandonem a cap voluntat de cap déu ni pensem en cap repòs si veus la llum. Però som efímers i també patim la por plena de dubtes. És cert que Déu no provoca plaers ni evita dolors però té bons portaveus a la terra. Estirat al llit, a la unitat de semicrítics i coronària, vaig rebre la visita del capellà de l’hospital Joan XXIII.

Escoltant a Mossèn Xavier vaig saber que els homes de Déu també són pacients, malalts i mortals. Han estat a l’altra costat de la trinxera, han lluitat per sobreviure i han parlat amb ell per alleugerir temors. La seva presència aquells dies, cada matí quan venia, em va aportar pau i molta calma. La seva mirada reconfortava i les seves paraules eren dòcils.

Vaig entendre que Déu també coneix els dos costats de la trinxera i ajuda, amb la fe que li professen els seus, a molta gent malalta que trontolla o que es desdibuixa del tot. El meu germà Carles li va demanar que marqués el seu destí i uns dies més tard ens va deixar. Jo no vaig demanar res perquè segueixo sense creure en divinitats. Però si confio en els seus portaveus, més mortals i més palpables. Potser per això i gràcies a ell, a Mossèn Xavier, vaig acabar d’entendre al Carles.

11 març 2015

UNICORNIS I ILLES



Aquest vespre, abans d’anar a dormir, he pensat en la dolçor d’Ana Maria Matute quan parlava o llegia. També m’ha vingut al cap la seva gran imaginació per a crear personatges i espais, la seva imatge sempre infantil i el rostre regalant tendresa. A Paraíso inhabitado, Matute diu: 

Nací cuando mis padres ya no se querían. Uno de mis recuerdos más lejanos se remonta a la noche en que vi correr al Unicornio que vivía enmarcado en la reproducción de un famoso tapiz. Con asombrosa nitidez, le vi echar a correr y desaparecer por un ángulo del marco, para reaparecer enseguida y retomar su lugar; hermoso, blanquísimo y enigmático.

Nunca supe por qué razón el Unicornio había intentado escapar del cuadro y durante mucho tiempo me intrigó, y aun me atemorizó un poco. Por aquellos días yo no debía de tener más de cinco años -quizá sólo cuatro-, pero ese recuerdo tiene un lugar relevante entre los primeros de mi vida. A veces, los recuerdos se parecen a algunos objetos, aparentemente inútiles, por los que se siente un confuso apego. Sin saber muy bien por qué razón, no nos decidimos a tirarlos y acaban amontonándose al fondo de ese cajón que evitamos abrir, como si allí fuéramos a encontrar alguna cosa que no se desea, o incluso se teme vagamente.

I ha estat llegint-la a ella, a la gran Ana Maria Matute, quan he fet la composició mental del paisatge mínim que tots hauríem de tenir al cap. O, més ben dit, del paisatge de mínims perquè en ell ens hi haurien de cabre diverses coses: els éssers estimats, els records de l’etapa més brillant que tinguéssim i els somnis que encara no hem fet reals. Amb aquestes tres coses, tres senzilles coses que molts no tenen o han perdut, podríem abandonar la terra i marxar a aquella illa solitària d’on venim quan naixem i on tornem quan toca deixar de ser allò que som ara. 

El magnífic Italo Svevo ja ho deia, encertadament, fa quasi un segle: A diferencia de las demás enfermedades, la vida siempre es mortal

DOMUS AUREA



De la meva última estada a Roma en recordo molt especialment la visita a la Domus Aurea, un palau immens que durant molts segles va estar soterrat i, per tant, ben protegit de robatoris i espoliacions il·legals de material i patrimoni. La Domus Aurea la va fer construir l’emperador Neró i, entenent que el seu nom traduït vol dir “Casa d’or”, era un espai ple d’incrustacions d’or, pedres precioses i marfil. 

Diuen també que alguns dels seus sostres s’obrien mitjançant unes comportes per llençar flors i perfums quan Neró feia alguna de les seves estranyes festes. Però l’emperador va morir i el seu successor, Trajà, va fer cobrir amb runes diverses la Domus Aurea per construir, en aquella àmplia zona, les seves pròpies termes. 

La decisió de Trajà, amb tota la mala intenció del moment, va aconseguir que el temple de Neró es mantingués intacte fins que cap al segle XV un jove habitant de Roma va redescobrir l’espai quan va caure per un forat que comunicava les voltes soterrades. Els problemes pressupostaris per mantenir l’enorme patrimoni que té Itàlia, i l’existència de les Termes de Trajà a la zona, han impedit que la Domus Aurea es pugui obrir al públic habitual.

Hi ha l’ocasió d’anar amb algun habitant de Roma que tingui certa influència per baixar a aquesta zona que impacta per la seva grandesa i el silenci sepulcral. És la història que no surt als llibres, i que ara reposa amagada, la que també ens aporta coneixements. 

Sovint ens quedem amb l’essència de les coses i els fets, no acabem de donar importància (potser per distracció o per les presses en viure d’altres maneres) i perdem grans detalls. Trajà contra Neró. El primer va desterrar el llegat del segon i, seguint fidel a la seva llegenda, és Neró qui ens desperta un interès real (potser morbo per saber què hi ha sota terra) tot i haver estat desterrat i soterrat. 

Diuen que el primer cop que Neró va entrar a la Domus Aurea, va dir: Ara ja puc començar a viure com un ésser humà. 

La imatge és d’una de les moltes estances i sales que es podrien veure de la Domus Aurea si no estigués tancada al públic. Sort dels qui encara se la juguen per acompanyar-te tot gaudint del plaer de la descoberta.

10 març 2015

20 ANYS SENSE L'OVIDI


Fa dues dècades que ens va deixar l’Ovidi Montllor. Avui fa tot just que moria. Tenia 53 anys i va deixar un llegat musical que encara es recorda avui i es mantindrà a la memòria col·lectiva per sempre. Els qui el van conèixer, diuen que l’Ovidi era una persona amable, tímida i carinyosa. En fa la cara.  

Avui, que recordem  la seva absència, toca més que mai tenir-lo present i agrair-li totes les cançons que va cantar i composar, tants concerts en directe i discos enregistrats per a nodrir als qui sempre l’hem seguit. Recordarem les poesies de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés o Pere Quart que ell musicava tant bé al costat del guitarrista Toti Soler.

Ovidi Montllor no marxarà mai. La seva música no permetrà cap adéu i convidarà sempre a noves retrobades amb aquest gran mestre. 

Comparteixo ara amb vosaltres aquest directe tot cantant “Perquè vull”. 

07 març 2015

GRÀCIES PER LA INVASIÓ



Començo el post amb una foto del final de la presentació del llibre “Invasió de camp”. Conversant amb la Victòria, l’Alejandro i amb l’Alba, em deien que els havia encantat l’acte. I ho comparteixo. Només puc tenir paraules d’agraïment cap a les més de 80 persones que van omplir el Cafè Metropol donant-me caliu i serenor amb el seu silenci i les seves mirades. 


Dels amics i amigues que van llegir els meus textos en puc dir moltes coses. Són grans persones i les tinc al costat quan toca, també ara que travesso uns moments molt difícils. L’Alejandro, la Montse i la Victòria ho van brodar i el Manolo, editor del llibre, va posar la cirereta al pastís presentant tot l’esdeveniment. 




Els germans Saltor, Oriol i Jaume, i el Xaviss, van estrenar el seu projecte musical, anomenat El Nord, amb dos temes rítmics i frescos, amb personalitat pròpia i amb ganes de col·laborar amb mi d’ara en endavant. I la sorpresa de la nit, que va ser immensa, la va protagonitzar el meu millor amic a Itàlia, el poeta Bartolomeo Smaldone, que, sense avisar-me, va venir a Tarragona només per la presentació. Agafar dos vols, dos trens, un autobús i un taxi per estar al meu costat és una acció que parla per si sola, que mostra amor fraternal, empatia i la necessitat de tenir a la vora, per palpar-los, als teus éssers estimats. El Bartolomeo em va donar ales amb la seva presència i ens va llegir, en italià, un fragment del pròleg que ha escrit per al meu llibre.


Entre el públic, tantíssims amics i amigues (no els citaré un per un per no deixar-me’n cap) i moltes altres persones que van volar veure en directe què ofereix aquesta nova obra que, si tot va bé, presentaré a Itàlia de cara al juliol. Abans, el proper 11 d’abril, seré a Reus per donar a conèixer el llibre. Al maig, si ho acabo de concretar, aniré a Tortosa.

Resumir la presentació d'ahir es pot fer de moltes formes però crec que així, recordant a tots els seus protagonistes, és la millor. Gràcies per aquesta invasió tan especial. Comparteixo amb vosaltres algunes de les fotos de l’acte que, com vaig dir tot just començar, vaig dedicar al meu pare. Podeu ampliar les imatges clicant sobre elles. Les fotos les van fer el Txiqui López, el Txema Morera i el Ramon Sans. El vídeo el va enregistrar una empresa, amb el Xavi Inglés al capdavant.









06 març 2015

AQUEST VESPRE, INVASIÓ


Quan escrius llibres tens ganes que altres ulls els devorin, altres ànimes els despullin i se’ls facin seus. L’ofici d’escriure és fàcil i agradable, un regal del cel quan arriba el moment de posar-te davant del públic i sincerar-te amb ell. Aquest vespre serà un moment especial, un instant de compartir amb molts amics i amigues que heu confirmat la vostra assistència, amb altres persones que no conec encara i que també hi seran. 

Aquests dies són molt intensos per a mi, molt més del que havia previst i per temes aliens a la presentació. Els supero, un a un, tot esperant que arribin altres moments millors. Han estat també dies plens d’entrevistes amb els mitjans de comunicació. 

Ahir al migdia, a Tarragona Ràdio. Em va entrevistar l’amic i periodista Miquel González Richart. Va ser una bona estona de desconnexió, calma i aprenentatge. Avui comparteixo aquesta entrevista amb vosaltres. Espero que us agradi. Sé que aquest vespre us hi veuré a tots i a totes.

La foto que acompanya al post la varem fer ahir a l’acabar l’entrevista. És el Miquel, la seva gossa guia i un servidor.