LES DIFERENCIES REFORCEN

Divergir per enriquir-se de l'altre punt de vista, debatre per evitar la permissivitat, visions diferents per no caure en la monotonia, gustos diversos per fer un tast nou a cada pas, viatges oposats i vivències alienes a l'altre per no trepitjar records mentals ni fotos velles, aromes i paisatges recitats per primer cop a cau d'orella amb la seguretat de sorprendre, relats de la jornada contraposats al quan s'explica i al com es rep. 

Les diferencies reforcen, consoliden, enforteixen sempre i quan s'assumeixin amb la seguretat que són útils per a créixer. Les coincidències han d'esdevenir un cop s'ha iniciat el trajecte comú per evitar que els passos s'aturin de cop i el camí es bifurqui i separi allò que ara esdevé verge i misteriós, ple d'engrunes que aniràs recollint per alimentar-te tot el temps que vulguis.  

TREBALLAR CANSA

Tanco una jornada intensa de treball. I després de dotze hores quasi ininterrompudes davant l’ordinador recordo una poesia del Cesare Pavese que es diu “Lavorare stanca” (Treballar cansa). Pavese m’agrada, m’arriba, m’omple, em fa reflexionar. 

Hi ha un fragment de la seva poesia que diu així:

Creuar un carrer per escapar de casa només ho fa un adolescent. Però l’home que camina tot el dia pels carrers ja no és adolescent ni fuig de casa. Hi ha tardes d’estiu en què les places són buides, s’estenen sota un sol quasi ponent i aquest home, que ve i va pels carrerons, s’atura. 

Val la pena estar sol, per sempre més estar sol? L’home es gira i els carrers i la plaça estan buits. Desitjaria aturar a una dona, parlar-li i proposar-li anar a viure junts. En cas contrari, un parla sol. 

No és segur que anar a l’anar a una plaça deserta et trobis amb algú però els qui caminen pels carrers s’hi queden de tant en tant. A la nit la plaça torna a quedar buida i l’home, que passa, no mira les cases ni aixeca els ulls. Només nota l’asfalt que han fet altres homes. 

No és bo quedar-se en una plaça deserta. Segur que hi haurà una dona al carrer que, si ell li ho demana, voldrà portar-lo de la maneta a casa. 

M'encanta aquesta poesia. L'acompanyo d'un altre dels meus autors preferits que, a més de ser escriptor i director de cinema, cantava. Boris Vian cantant "Le déserteur" (El desertor) on un soldat que és cridat a anar al front a lluitar li comunica al President del seu país que deserta i que no matarà a ningú. De Pavese i de Vian us en parlo un altre dia.  

UN ALTRE DIA AL PARADÍS

Tothom té el seu paradís particular. Hi ha qui necessita moltes coses i qui se’l fa mida amb ben poc.

En el meu cas l’he construït amb aprenentatges d’aquests darrers anys, paisatges de ciutats estrangeres que ara ja esdevenen veïnes i germanes, retalls de moments viscuts amb amics i amigues, aromes captats a les abraçades d’amor i amistoses, la tendresa retinguda a les meves parpelles i procedent de mirades properes i còmplices, la dolçor dels llavis que em besen i beso cada dia, la suavitat i la força de les caricies que intercanvio cada jorn, l’espiritualitat que noto a cada instant en l’ànima que m’acull i que es fon amb la meva.

És un espai petit fet amb vida i per la nova vida que gaudeixo. El repinta la nit que s’esvaeix amb el seu blau-fosc transparent i el mati que es lleva blanquinós i groguenc. Li posen notes a la solfa el silenci de primera hora llevant-me el primer, la calma del llit amb el repòs de qui estimo, el xiuxiueig tímid dels ocells que refan el niu abans d’iniciar el nou dia de vol, el so de la cafetera preparant el tast únic del cafetó previ a la intensa jornada i el sabor real de la cigarreta que enceta el paquet que es consumirà més tard sense pena ni gloria ni tant bon gust. 

La música són les hores i el dia, l'horitzó on imaginar. I tot torna a començar amb l’essència però renovada. És, si tot va bé, un altre dia al paradís. 

NIKTA MESA STA MATIA SU

És un títol en grec i és el nom d’una cançó composada pel mític Mikis Teodorakis que en català vol dir “La nit als teus ulls” i que va cantar al seu moment, en un disc anomenat El·las, la Maria del Mar Bonet.  

La nit permet fer molta poesia al seu voltant i és sempre un argument ideal per als creadors. Aquest text meu és un exemple de la seva influencia:

A la foscor dels teus silencis hi trobo esguard precís. A la calma de les hores sóc l’essència i l’imprevist. I la tendra matinada s’enfila pels meus dits. Lluna vella, Lluna Nova. Sou la nit que ara reposa, sou el bes del bon matí. 

I ara la joia musical de la que us parlava. Aquesta és la lletra:

Vas trencar l'obscuritat com un cavall de llums, com el joc dels dofins nedant per la mar. Una lluna navegava damunt la font dels teus ulls.

Nit calma al fons del teu esguard, nit bategant al fons del cor. Ones d'amor de mi saps fer quan puc dormir dins els teus braços.

Cada vers que algú ha perdut s'amaga entre els teus ulls, amb el fil d'un sanglot vaig brodant cançons. Jo no vull altra cadència: tu ets la mar dins el meu port.

TRETA LA POLS, TOTHOM AL SEU LLOC

Per posar les coses al seu lloc, diverses conclusions d'un petit balanç que fa dies que tocava fer i que he enllestit tot just ara.

Treta la pols i enllestida la cambra dels mals endreços veig amb claredat el lloc de tothom en aquesta nova estança que fa temps, quasi dos anys, que trepitjo amb dignitat i tranquil·litat, amb calma i seguretat. 

Tot i tothom és ara al seu lloc. Qui no hi és ara potser no hi havia de ser-hi mai. Qui SI hi és ara havia d'haver-hi estat abans. Dels qui ara hi són alguns hi seguiran estant i altres deixaran d'estar-hi. Altres que encara estant arribant hi entraran i s'hi quedaran. Altres s'hi estaran una estona i uns, pocs, potser es quedaran a l'entrada pendents de si s'obre o no la porta.

Tots han estat importants per aportar alegries o decepcions, per afavorir o empitjorar, per aportar o malmetre. Però tots han tingut el seu paper (quan parlo en passat) i en alguns casos, (pensant en present), ja no hi són. El futur, qui l'ha vist?

Balanç de primera per a descartar i acceptar a tothom en el seu rol, per tenir clares moltes coses i sobretot per esborrar cares i perfils que donen pas a nous rostres i paisatges. I ho afirmo amb rotunditat. Ara, sóc un home feliç i enamorat,  amb la consciencia ben tranquil·la d'haver fet el què tocava com i quan tocava sense haver demanat en cap moment que algú em comprengués. El viatge el fem sols i triem qui ens acompanya. Treta la pols, tothom al seu lloc. 

Com a colofó del balanç una cançó del gran Serge Gainsbourg, un dels meus top five particular, que no traduiré. Es diu "Je suis venu te dire que je m'en vais".  

TRENTA

Un llibre. Un Arc de Sant Martí. Una cervesa. Un sopar. Un toc de mans. Una nit. Una mirada. Un bes. Una abraçada. Una carícia. Una rialla. Una conversa. Una concessió. Un secret. Un correu. Un tretze. Unes flors. Un disc. Una pel·lícula. Una tapa. Uns amics. Un passeig. Un cap de setmana. Un parc de jocs. Una foto. Una coca. Una platja. Una nit de passió. Una Spanish Movie encatadora. Una lluna molt simpàtica. 

TIEPIDO APRILE (TÍMID ABRIL)

Creues el bosc, tímid abril que dones sol al vianant. Pensaments lleugers s’uneixen a la resina dels pins, i la ment es fa clara com els núvols. Pensaments lleugers s’uneixen a la llum i als colors, al silenci llunyà dels núvols.

Entra dins les cases, tímid abril. Protegeix de l’amor als amants. Em dono al vent i al perfum del temps, a les rialles de les estacions meridionals. Pensaments lleugers s’uneixen a la resina dels pins, al silenci llunyà dels núvols.

SOBRE EL FRACÀS I EL DESIG DE FER LES COSES

El fracàs arriba perquè el desig no ha estat el suficientment intens. És una de les moltes frases aprofitables de la pel·lícula “El marit de la perruquera” del gran Patrice Leconte. I ho exemplifica en l’escena que avui comparteixo en aquest post.

No per res en concret ni relacionat amb mi. Ho comparteixo arran d’una conversa mantinguda aquest migdia amb una bona amiga amb qui he col·laborat recentment. Perquè vull dir-li, senzillament, que ha fet una feina de primera i que ella no ha fallat en cap moment. Que si algú critica ho fa per amagar els seus fracassos en el èxits d’ella.

Perquè si un no veu d’on falla i on no arriba tot li pinta malament i la impotència que l’envolta es transforma en enveja quan els qui té al davant volen fer les coses i les aconsegueixen fer. La força de voluntat i la constància porten a aconseguir allò que un es proposa. I ella, la meva amiga, se n’ha sortit prou bé. Només li puc dir dues coses: enhorabona i endavant!

LES ARRACADES DEL MAR

Una pedreta ovalada quasi perfecte busca la seva parella sorra enllà. Una petxina buida amb tons blavosos reposa prop de les ones que l'acaronen sense endur-se-la de nou. L'escuma blanca arriba tímida als peus d'un infant que fa un castell de sorra sense princesa. Una pilota juganera va on la porta el vent, es banya i remulla, torna a rodar fins la sorra i inicia de nou el viatge.  Un cranc jove jau abandonat conscient que era millor morir a platja que a la boca d'un peix. I una medusa molt grossa l'acompanya en l'instant final i es mostra lluenta als banyistes. 

I la pedreta ovalada segueix buscant parella al seu costat, veu la petxina, saluda a la pilota, fa de porta del castell i no entén perquè el cranc no camina ni la medusa no es mou. Pedra, tisores, paper i al fons, mentre un nen juga, passa un veler.