XARXES SOCIALS

Des d'aquest blog ets pots connectar amb mi a les diferents xarxes socials de Facebook, Twitter o Linkedin i enviar-me un correu personal. Busca la secció "Les meves xarxes" a la columna del centre.

ESCRITS DEL "TOT ÉS POSSIBLE"

Tot i el canvi de nom del blog, pots cercar igualment les entrades publicades al blog "Tot és possible". Hi són totes. Busca el cercador a la columna central i posa la paraula a cercar.

MENÚ PRINCIPAL

Al menú principal, sobre aquesta imatge, hi trobaràs tota la informació sobre els meus llibres, entrevistes, noticies de la premsa o els meus articles d'opinió. També hi ha els diaris dels meus viatges.

MENÚ DE PLAERS I PASSIONS

A la part de dalt hi veuràs el menú amb escrits sobre les meves passions: la lectura, el cinema, la música o l'art. I una secció dedicada al cantautor XavisS amb qui col·laboro.

PARTICIPA

Aquest pretén ser un espai participatiu i interactiu. Deixa els teus comentaris als escrits. Sempre tenen resposta. Suma't i opina, genera debat, crea opinió.

23 abril 2014

PARLANT DE TARRAGONA, MILLOR IMPOSSIBLE




Més de 200 persones han omplert el Saló Noble de la Casa Canals, i el pati exterior on s’han hagut d’instal·lar pantalles per al públic que no hi cabia, per presenciar la presentació del llibre “Victòria Forns. Parlem de Tarragona”. Ha estat un acte ple de complicitats que he tingut el plaer de presentar com a coordinador i editor del llibre, acompanyat per l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, Mercè Conesa, i de la pròpia protagonista, la Victòria. Compartir taula amb elles (per cert, he triat una camisa rosa per l’ocasió) ha estat un plaer. 

Crec que els polítics tenen la necessitat de parlar cara a cara amb els ciutadans d’a peu, amb els representants de col·lectius, associacions i entitats. I aquí s’ha aconseguit sense problemes i així s’ha transmès als assistents. Ho diuen també els mitjans de comunicació com el Tarragona21 en la seva crònica de l’acte on, per cert, no m’han tret massa afavorit (què hi farem!). Ho podeu llegir AQUÍ


Les imatges que comparteixo en aquest escrit (de l'Alba Gómez Forns i del TGN21) parlen per si soles. El llibre ha aixecat molt interès, hem comptat amb la presència de representants de molts partits polítics i d’una nodridíssima representació de la societat civil de la ciutat de Tarragona. Veure el saló ple de càmeres de diferents televisions, de fotògrafs de diferents mitjans  i de tota la gent que ens ha vingut a acompanyar, fa realment goig. 

El llibre es pot comprar a les llibreries de Tarragona i si passeu avui, Sant Jordi, per l’estand de CiU a la Rambla Nova, la Victòria us signarà l’exemplar que compreu. Tots els guanys van destinats al menjador social de Bonavista, equipament social amb el que col·laboro d’ençà que va obrir portes ara fa sis mesos. És un bon regal i una bona ocasió per conèixer més a fons la ciutat de Tarragona que tant m’estimo i ens estimem molts.

22 abril 2014

ARA TOCA PRESENTAR-LO



Feta la feina principal, que en aquest cas ha estat de coordinació, avui toca presentar el primer dels tres llibres que vaig anunciar per enguany. Es tracta del llibre “Victòria Forns. Parlem de Tarragona”, una obra molt coral on divuit ciutadans i ciutadanes de Tarragona, de diferents àmbits, han mantingut una conversa amena i distesa amb la Victòria Forns, per qui treballo fa quasi un any. 

 Portaveu del CiU a l’Ajuntament de Tarragona i Diputada al Parlament, la Victòria ha fet allò que sempre reclama el poble, que els polítics estiguin en contacte amb els ciutadans i coneguin el seu parer de primera mà. A ella no li costa gens dialogar, escoltar i aportar propostes de manera que ha estat fàcil tirar endavant aquesta obra que presentarem aquest vespre, 19.30 hores, a la Casa Canals. Cal destacar que el llibre es ven a 10 euros i que tots els diners van destinats integrament al menjador social de Bonavista. 

Ens hi acompanyarà la Mercè Conesa, alcaldessa de Sant Cugat del Vallès i autora del pròleg del llibre de la Victòria, i una més que àmplia representació de tot el teixit social, cívic, empresarial i polític de la ciutat. I els 18 escollits i escollides que es van asseure amb la Victòria per mantenir les converses. Hi ha des del rector de la URV a la peixatera a qui compra al Mercat Central ella, passant per un pagès molt divertit, un tècnic de cultura, un aparellador o la directora general de les empreses químiques. La foto que acompanya l’escrit és la portada del llibre i aquí sota us afegeixo l’entrevista que li feien aquest cap de setmana al Diari de Tarragona. 

Si voleu venir, ja ho sabeu. Aquest vespre, 19.30 hores, a la Casa Canals de Tarragona. 


21 abril 2014

L’ART DE PERDRE



Com diu la poeta Elisabeth Bishop, l’art de perdre es domina fàcilment i hi ha tantes coses decidides a perdre’s que la seva pèrdua no és cap desastre. 

De fet, tots perdem un dia cada dia. Perdem cert temps amb segons què i perdem emocions molt properes, objectes quotidians, el cap per amor, les llàgrimes per soledat. I perdem aromes de cases que deixem enrere, olors de pells amades que reposaven a les parets de la cambra, carrers que ja no trepitgem, les gotes de pluja que toquen als altres.

Perdem ciutats, persones i els seus paisatges. La pell en cada gest i l’aire que s’escapa a un pam del nostre nas, i els noms de totes les persones que no hem conegut i en haguessin estat properes, el tacte de les seves mans i la dolçor dels seus rostres. Tots perdem alguna cosa en l’art de viure. I no és, en cap moment, una pèrdua real ni cap desastre. 

Avui la cançó que acompanya el text irradia alegria i positivitat. La canta Ana Moura i es diu “Desfado”. Diu, un fragment de la lletra: El destí vol que no cregui en el destí, el meu fado es no tenir fado. Ai quina tristesa, en la meva alegria i quina alegria aquesta gran tristesa... i com trobo a faltar trobar a faltar...

LES TRES GRÀCIES: EL CARLES I LA MARE



A Reus la Setmana Santa es viu molt intensament i hi ha certs actes que són obligats i tenen una significació molt especial. Un d’ells es diu “Les tres Gràcies” i té el seu punt àlgid quan el Sant Crist de la Sang arriba a la seva església, després d’una solemne processó, i entra de cara al públic mirant cap a la porta del temple. En aquell moment, abans que entri, es produeix un tens silenci i la imatge es gira cap als altres tres costats que no veu. I fetes les tres gràcies, els tres girs, la gent crida “Visca Cristo Rei”. 

El meu germà Carles, devot/creient/amant/apassionat... i Cavaller del Sant Sepulcre, era peça clau en aquesta cerimònia i segueix estant-hi viu gràcies a la meva mare que, amb tot el meu respecte i la màxima admiració i amor que cap al Carles, va cada any a “Les tres Gràcies” i prega per ell. 

Ma mare, com alguns ja sabeu, té un blog sota el nom de “Magnòlia”. Allí escriu, es relaxa, es buida, es renova, fa memòria i segueix respirant. Déu!, si  jo la pogués reconfortar d’alguna manera! 
Us demano/aconsello/recomano que llegiu aquest article que li dedica ella al meu germà tot just ara. CLIC AQUÍ

20 abril 2014

FAMOSOS I MORTS



Arribar als famosos costa. Ara que ha mort García Márquez hi ha un clar exemple de personal que diu haver-lo conegut o haver-lo contactat. El mateix personal que creient-se, les seves mentides, es creu capacitat, ara que el mort ja està fred, a haver tingut abans el privilegi de fer de mitjancer per altres persones que volien conèixer al difunt. 

Els periodistes ho tenim més fàcil tot i que, amb tot,  costa arribar al moment de mantenir una conversa, i sempre és mínima, amb certes persones que passen a formar part de la història mundial. Pel fet d’haver conegut a una persona famosa en una recepció, en una entrega de premis o en un concert, i haver-hi creuat una mirada i quatre paraules (o sense parlar-hi dient jo vaig estar allí quan ell també hi era), no es pot dir que un era amic del famós que sigui.

Bé. Si que es pot. Però aquests que ho fan són els “yoyoistes” que fan del seu món bàsic la seva vida diària. I s’alimenten d’ombres de les ombres de les engrunes. Mal personal. 

Jo mateix podria dir que vaig conèixer a Garcia Márquez perquè fa uns anys, va estar de convidat a la festa del “botillo” de Luís del Olmo. I no és el cas. Jo mateix podria dir que vaig conèixer a Garcia Lorca perquè el 1998, quan el centenari del seu naixement, vaig tenir la gosadia d’entrevistar a la seva germana. Jo mateix podria dir que sóc íntim d’Adriano Celentano quan, per sort, vaig coincidir un dia en que Franco Battiato va quedar amb ell i, junts, varem fer tres vermutets per acabant dient-nos, entre tots  i a la vegada (fruit del vermut), que ens estimàvem. I així, vint casos més. I jo,de nou jo, podria recordar que he entrevistat a Mike Oldfield, Jean Michel Jarre, a Pink Floyd i he pres canyes amb Yan Tiersen...

Quina mania hi ha  per part d’alguns, en dir que són amics dels famosos quan no ho són? Perquè han de magnificar als morts quan tothom parla d’ells i alguns ens volen dir que ells senten més pena que la resta de mortals? Perquè tots els morts segueixen sent bons?

Arribar als famosos costa però no deixen de ser persones com nosaltres que han pogut aprofitar millor el seu talent i les seves virtuts. Si us plau, no fem demagògia amb els morts. Narcisistes, yoyoistes, egocèntrics i egoistes... deixeu els vostres discursets. Us fareu un favor..