CHIKILICUATRE GUANYA EUROVISIÓ

Chikilicuatre guanya Eurovisió. Aquest podria ser el titular de demà diumenge al matí a tots els diaris estatals i a gran part de la premsa escrita europea. En Rodolfo i el seu Chiki Chiki han aixecat un festival que al nostre país ja estava mort i enterrat. Buenafuente no ha estat mai sant de la meva devoció però he d'admetre que l'ha encertat de ple creant aquest personatge frikie per a un país on la meitat dels seus ciutadans escolten música frikie i viuen del teleshows com Operación Triunfo, acadèmia que ha suspès cada cop que ha presentat al mateix festival europeu un dels seus candidats.
A la pàgina oficial d'Eurovisión de RTVE ja hi han votat més de 7.000 persones i la meitat diuen que en Chikilicuatre quedarà entre els cinc primers o guanyarà segur. A les enquestes que s'han fet a nivell europeu també és un dels favorits a la victòria tot i que no es pot dir res perquè el seu màxim competidor, quasi tant friki com en Rodolfo, el "Pavo Dustin" d'Irlanda, ja ha estat eliminat. Serà Europa igual de selectiva amb el representant espanyol i tornarem a fer el ridícul?
Com a persona que no se'n amaga i admet ser un fidel seguidor del festival d'Eurovisió per la qualitat de les cançons que presenten alguns països, quasi sempre els mateixos, tinc ben clara una cosa. Crec que la presencia d'aquest personatge acompanyat de la seva guitarreta Luciana i les noies que li faran el joc ballant passarà a la historia.

Guanyi o no guanyi haurà estat el concursant més frikie que haurà presentat un país amb amplia cultura musical i que és un dels quatre principals inversors econòmics d'Eurovisió en un intent de guanyar aquest festival que no guanya de manera normal, per la via de la qualitat, fa anys i panys. Podria acabar posant el vídeo del Chiki Chiki però no ho faré per dos motius: ja esta massa vist i embrutaria aquest blog.

UN NOU ESPAI PER ALS NOUS ESPAIS

Era assignatura pendent i al final em decideixo a aprovar-la. Quan vaig obrir aquest blog vaig crear la secció on es pot llegir cada dia la premsa de diferents indrets del món amb especial atenció als diaris locals, nacionals i estatals. El mateix espai incorpora links a diferents emissores de ràdio i televisions del planeta sempre en un intent de aglutinar en un sol espai, aquest que llegiu, el màxim d'informació. M'hi faltava una secció dedicada a la premsa digital que es feia cada cop més necessària i obligada amb l'increment de la oferta en aquest àmbit.

A les comarques de Tarragona ja disposem d'una amplia oferta que ens permet saber com batega el nostre territori. Hi ha la Revista Cambrils que centra la seva informació en aquest municipi i que amplia el seu camp d'actuació informativa a municipis propers. Tenim el Reus Digital que dedica gran part del seu espai a la capital del Baix Camp sense deixar de banda la resta del camp de Tarragona. A les Terres de l'Ebre existeix Ebre Digital, edició online de La Veu de l'Ebre que ens detalla tota l'actualitat del Baix Ebre, Montsià, Ribera d'Ebre i Terra Alta i que s'ha convertit en tot un referent en aquesta zona. Al Baix Penedès hi ha La Fura que informa de manera extensa sobre el dia a dia de la comarca i que també ens parla de l'Alt Penedès, província de Barcelona. A la ciutat de Tarragona he descobert espais interessants que es complementen amb els digitals que us he comentat i que aporten informació sobre la ciutat ja sigui complementant opinió personal i links amb la premsa, cas del TarragonaDigital.cat que impulsa el periodista Xavier Icart, o amb seccions explícites de la ciutat dins d'un contingut nacional com fa el Periodista Digital. Amb aquesta àmplia cobertura digital de tot allò que passa a la nostra ciutat, comarca o província, hem d'estar-hi molt contents.

Davant la varietat poden sorgir les lògiques critiques que se centren en la pluralitat o imparcialitat però ja és ben sabut que cap mitjà de comunicació és independent i que en la diversitat d'opinions d'un mateix col·lectiu empresarial o laboral hi rau la riquesa malgrat tots remen cap al mateix costat per marcar una línia editorial coherent. Les barreges i els invents estranys es poden vendre però en periodisme són fruit de la imaginació. Per això, per aixoplugar totes les idees siguin del costat que siguin, remin cap on remin, linko tots aquests espais i la resta d'ofertes digitals a nivell nacional o estatal. Trobareu aquesta secció a la columna de la dreta, al mateix apartat on hi ha els diaris, ràdios i televisions. Espero que us agradi.

AMB L'AIGUA AL COLL

Em preocupa molt la preocupació del Ministre d'Economia Pedro Solbes. La figura econòmica del govern, comptable innat i estadista de primera, ha advertit que amb el famós i polèmic regal dels 400 euros que ens va fer Zapatero quan la campanya, l'economia espanyola se'n pot anar a norris. Solbes ho diu suaument per no matar-nos, com la cançó, i ens posa la por al cos. Si es dedueixen de la renda els 400 euros als assalariats, pensionistes i autònoms, el marge de maniobra del govern per prendre mesures i controlar la situació econòmica, diu Solbes, s'haurà esgotat a curt termini.
Aquest govern ho ha fet tot al revés. Ha obert l'aixeta de l'aigua i ha tancat la dels diners decebent amb enganys a tothom. Som excedents en H2O però ens falta oxigen per surar a la superfície d'una economia forta que impulsaria tot l'Estat en un mar de certa estabilitat, sense parlar de bonança. L'atur puja a milers cada mes, el sector de la construcció i tots els altres sectors implicats cauen en picat, els bancs han tancat les portes al govern i Europa els avisa que cal ser sincer i explicar als ciutadans la realitat i no les mentires que ens han venut darrerament i especialment quan la campanya electoral.

Ara que fem amb ells? Com se'n sortirem d'aquest caos que se'ns presenta a curt termini? Hem de pagar nosaltres la precària gestió que han generat per la seva incompetència?
Un cop més, posats a fer de separatistes, els catalans en patirem més a fons les conseqüències. Ara que toca reclamar un nou finançament, ens donaran pel sac ben donats argumentant que "no está el horno para bollos" i cal ser, més que mai, solidaris amb la resta. Gràcies als uns i als altres i pel fet de compartir color polític a Madrid i Barcelona, ens quedarem un cop més com els egipcis, amb una mà al davant i l'altra al darrere. A vegades, la ficció pot convertir-se en realitat com veiem fa uns dies al Polònia.

SABATES I SABATOTS

M'ha fet riure la noticia que ens parla de la clausura d'una sabateria il·legal a Reus per part de la Policia Local. Tot va succeir ahir dimarts quan aquest cos policíac va rebre la trucada de veïns de l'Avinguda Jaume I alertant que els vehicles no podien circular perquè els dos carrils del vial eren plens de persones, com si es tractes d'una manifestació.El cas és que aquesta sabateria venia sabates a partir d'un euro i mig. Si, com ho sentiu, a 0,75 cada sabata i si en prenies dues, una de cada peu, 1,5 euros. Una ganga que no té competència que es recordi. Quan va arribar la Policia Local es va calçar per aconseguir entrar a l'interior de l'establiment on hi havia més de 150 persones. La cua de gent que era fora el carrer esperant a entrar era encara més gran i havia tapat els dos carrils de circulació arribant a l'altra vorera. A la botiga, no s'hi entrava ni amb calçador però els agents de la Policia Local ho van aconseguir, suposem que trepitjant a més d'un, per parlar amb els responsables del negoci.

La sorpresa va ser gran. No tenien llicencia d'activitat ni cap assegurança de responsabilitat civil i encara menys les mesures de seguretat mínimes per evitar desgracies. Ja se sap que la gent es mata quan regales alguna cosa i es capaç d'acabar amb el qui té al costat quan hi ha rebaixes o preus com els d'aquestes sabates. A un euro i mig les dues peces, ja em direu quants diners hi guanyaven els venedors i si pensem en el el cicle de producció i distribució no sé quin preu deuen cobrar els qui les fabriquen. Fent la mitja i els càlculs pertinents, els esclavitzats treballadors que les fan deuen cobrar un euro i mig al mes mentre aquí, per un euro i mig, fem el ridícul. És allò que sempre dic: dos mons separats pel mateix Deu, dos mons i dues classes de persones.

LES VAGUES DE RECOLLIDA D'ESCOMBRARIES

El nostre és un país on s'aprèn tot allò que no s'ha d'aprendre, els mals hàbits. Fa uns anys a no sé quin municipi es va convocar la primera vaga de recollida d'escombraries, una acció que a Nàpols ja és habitual i té cita fixa cada any com si es tractés d'un festival musical o una fira gastronòmica. Segur que els treballadors espanyols que van fer la primera vaga de brossa van agafar el municipi italià com a exemple. Aquí no estem acostumats a inventar noves formules. El cas és que els anys han passat i els sindicats que tenen mà en les negociacions amb els ajuntaments han exercit de "micos de repetició" convocant aquesta vaga per pressionar a l'administració. Si volen més diners, vaga. Si volen treballar menys hores, vaga. Si volen cobrar millor les extres, vaga.

I cada cop que hi ha vaga la ciutat s'omple de merda. Els dies passen i les bosses d'escombraries s'acumulen fora dels contenidors, al mig dels carrers, es podreixen i les males olors envaeixen tot el municipi. A ells, als qui convoquen la vaga, no els importen la resta de ciutadans perquè lluiten únicament, amb un clar afany egoista, per allò que els interessa al preu que sigui i sense mirar-ne els efectes. El més trist del cas és que aquesta situació perjudicial per als ciutadans tampoc sembla interessar als ajuntaments. Les negociacions poden durar dies o setmanes i ningú recull la brossa ni acaba amb el problema. Tampoc hi haurà rebaixes de l'impost de recollida d'escombraries malgrat paguis per tot l'any i et trobis amb el conflicte. Les administracions locals són les úniques que poden frenar als assalariats en vaga ja sigui per les bones, assolint un acord, o per la via menys viable però igual de valida.

El dia que un dels ajuntaments afectats decideixi obligar als qui fan vaga a fer uns serveis mínims per treure la brossa del mig del carrer o, en cas contrari, envii a l'atur a tots els treballadors del servei de neteja, les coses aniran millor. Faig aquesta lectura del tema abans que els escombriaires de Salou, Vila-seca i Constantí comencin amb la vaga indefinida amb la que ja han amenaçat. Si volen fer vaga que la facin però que deixin tranquils als altres. Si no recullen la brossa dels carrers mentre dura la vaga, que la portin a casa seva. Si no hi ha uns serveis mínims i es treu la porqueria de la ciutat, tots al carrer i que agafin una altra empresa.

LES PERLES DE L'HORT

Un, en aquest cas jo, planta aquí i rega allà. La darrera entrevista que he vist a Televisió de Cambrils (cap comentari de moment) és d'aquelles que t'aporten noves visions de la vida. Els ciutadans vivim en relació al que guanyem i d'altres guanyen molt i viuen molt bé gràcies als primers, als que vivim alimentant vividors incrustats pels partits que van d'esquerres i són de cartera. Coses que passen. Jo, jo, jo... No és el Pare Noel tot i que ho sembli.

És la recent escollida (per ells) Directora dels Serveis Territorials d'Interior i Relacions Institucionals. Les seves perles són tan variades que el meu cos s'esglaia. Arriba a Tele Cambrils on li volen fer una entrevista per parlar de les seves competències locals i explica allò que li han dit que digui i que és, senzillament, el programa nacional centrat a BCN que redacten la gent dels verds que governa a molts indrets de Catalunya malgrat ser el darrer partit al rànquing electoral.

La Dama de l'Hort fa una diagnosi barcelonina que no té res a veure amb les comarques de Tarragona. Les seves perles són amplies. Parla constantment del fet "jo". Diu que certes competències les té ella (jo), ens ven la moto de l'arribada dels Mossos d'Esquadra a Tarragona com un procés magnífic i llavors ens dóna el disgust. Mai veurem tot el cos junt en les seves competències. Posaran una oficina a Les Gavarres, una altra a Reus, una davant de Joan XXIII, una a Salou i una al Centre d'Emergències. Mai tindrem, en argot d'hort i pagès, l'enciam, el tomàquet i la ceba juntets. Haurem d'anar a buscar solucions on, en paraules de la Delegada, no hi són perquè és "en un lloc nou on ha d'aprendre molt". Anem ben servits. Situen al capdavant dels departaments de la Generalitat a inidivus/es que ens aporten dosis de mal humor i desconeixement. No hi ha res com ser verd o verda ja siguis nou o vell. Alguns Consellers (i no amplio l'àmbit d'actuació) estant més macos quan els imiten al Polònia.

ELS SEUS MOSSOS VOLEN QUE PLEGUI.

UNA GRAN FESTA

La presentació del llibre "La Catosfera Literària" celebrada ahir dissabte a Vallromanes la recordarem sempre per la seva qualitat en l'organització i per la quantitat de blogaires desplaçats de diferents punts de Catalunya, 37 dels 100 que tenim un raconet a l'obra. L'acte el van obrir el Saül Gordillo, Marc Vidal, Toni Ibañez i en Jordi Ferré. Aquests quatre exponents del món blogaire i editorial no necessiten presentació i van estar a l'alçada com era d'esperar. Un jove quintet de jazz, la Jar Band, va amenitzar els diferents trams de la presentació que va tenir com a convidat per la lectura d'alguns petits fragments a l'actor Jaume Comas. Em vaig emocionar quan Comas va tancar aquest tast amb un fragment del meu text publicat al llibre. Personalment l'acte em va servir per conversar en persona amb blogaires amb qui comparteixo molts comentaris virtuals com la Joana o el Jesús, per establir contacte amb altres descobriments recents per a mi com el Marc i el Toni o per conèixer a blogaires, com la Marina, que fa poc que visiten els meus blogs i que ahir se'm van adreçar per fer petar la xerrada. Els estic molt agraït a tots i em sento molt content d'haver estat a aquesta festa literària-virtual acompanyat per la meva dona, la Mar, i un amic seu, en David, que a partir d'ahir és també amic meu. Bé, ell i tota la seva família que ens va rebre amb els braços be oberts a Santa Eulàlia de Ronçana. A tots, moltes gràcies. La foto que acompanya el post l'he agafat del blog del Toni Ibañez i és la foto dels 37 blogaires que ahir érem a Vallromanes.

QUÈ VOLS QUE ET DIGUI, FA MOLTA GRÀCIA.

Tinc per endavant un cap de setmana diferent i deixo enrere uns díes que han servit per fer neteja tot eliminant petjades que no han deixat mai empremta, imatges mentals que ja he esborrat. Demà dissabte viatjo a Vallromanes, al Vallès Oriental. A les set de la tarda s'iniciarà la presentació del llibre "La Catosfera literària", un recull de cent escrits sobre literatura i el món de les lletres que han publicat un centenar de blogaires catalans. Diuen que és la primera antologia catalana de textos escrits als blogs i que a la xarxa s'està fent una part essencial de la literatura del present. Al projecte s'hi van presentar molts blogaires i un jurat format per experts va destriar, triar i remenar fins escollir els cent qur formen part de l'obra. Tinc el plaer i l'honor de ser un dels cent i per això viatjo demà a Vallromanes, a la presentació. El dimecres al matí em van aribar a casa quatre exemplars del llibre i ja n'he regalat un parell a amics que sé que els llegiran com toca. Ahir dijous es feia la presentació oficial a la premsa. L'acte es va dur a terme a la Llibreria Catalònia de Barcelona i hi van assistir el Jordi Ferré de Cossetània Edicions, amb seu a Valls i responsable de la edició, el Toni Ibañez com a coordinador de l'obra i el Marc Vidal que va organitzar la trobada de la Catosfera de Granollers on es va gestar tot el projecte i es va fer la tria dels autors.

La premsa s'ha fet resó de la notícia que avui podem llegir a molts mitjans com el Directe.cat, Avui, 3cat24, Agència Catalana de Notícies, ADN, Eldebat.cat, elsingulardigital.cat, El Punt, naciodigital.cat i els blogs del Toni Ibañez i el Marc Vidal. Cal recordar que ja fa díes que es parla d'aquest llibre i que altres mitjans n'havien parlat. De la presentació d'ahir hi ha també el document corresponent al Youtube. Us penjo el vídeo on el Toni Ibañez fa una radiogràfia d'aquesta obra i del món blogaire. Què voleu que us digui, em feia gràcia compartir-ho amb vosaltres. Per acabar us comento que he incorporat a la secció de links catorze nous espais (blogs) que fa díes que segueixo. Són, en tots els casos, racons virtuals interessants per diferents motius. Aquest diumenge incorporaré altres links a la secció de premsa perquè em falta una secció de la premsa digital que encara no tinc creada i que espero que us serveixi per estar ben informats.

LA IRENA I ELS NENS DE VARSÒVIA

Fa uns anys vaig llegir en una revista un reportatge que parlava d'una dona polonesa que havia lluitat molt pel poble jueu resident a Polònia durant els anys de la ocupació alemanya. Recordo que em va impactar molt i reconec que, fins avui, havia oblidat el seu nom que ara sempre recordaré. La Irena Sendler va ser una heroïna en la seva època per uns fets que posen la pell de gallina. La història que ara explicaré breument és molt emotiva. Ens situem a Varsòvia a principis dels anys 40 i en plena ocupació de Polònia per part dels nazis.

Durant aquesta època la Irene va ser membre de la resistència i va salvar la vida de més de 2.500 nens jueus que els alemanys volien portar als camps de concentració per aniquilar-los de fam o als forns crematoris. La Irena aconseguia treure a aquests nens del Gueto de Varsòvia on vivien. Primer els evacuava en ambulància dient que tenien el tifus i més tard va idear altres vies de sortida. Els transportava amagats dins de sacs, cistelles de brossa, caixes d'eines, o carregaments de mercaderies. Amagava els noms dels nens i les seves identitats falses que els hi facilitava ella mateixa dins de pots de conserves que després enterrava sota un pomer proper a casa seva i davant d'una caserna dels nazis. Lentament anava treien nens jueus fora de Varsòvia, cap a la salvació.

El 1943 els alemanys van descobrir les seves accions i la van detenir, torturar i condemnar a mort. El dia de la seva execució, minuts abans, un soldat alemany se la va endur per a fer un interrogatori especial però la va acompanyar fins una porta de sortida secundaria i li va dir: corri!

La Irena va aconseguir fugir i el soldat que la va ajudar va morir afusellat al lloc d'ella. L'any 1944, finalitzada la ocupació de Varsòvia, la Irena va desenterrar els pots de conserves amb les llistes dels 2.500 nens i els va entregar al president del comitè de salvament dels jueus supervivents.
La majoria de les famílies dels nens havien mort als camps de concentració però molts altres es van retrobar amb els seus pares, germans, oncles o avis. De la fita aconseguida per la Irena no se'n sabia res fins fa pocs anys quan uns estudiants nord-americans van descobrir al món la gesta. Ara es prepara una pel.licula de la seva vida però ella, la Irena Sendler, no la podrà veure. Va morir aquest passat dilluns als 98 anys d'edat a l'asil de Varsòvia on havia viscut els darrers anys.

Curiosament, l'any 2007 va ser proposada al Premi Nobel de la Pau però aquesta distinció va ser per Al Gore, ex-president dels Estats Units i responsable de moltes de les guerres dels darrers anys. Aquest fet ens hauria de fer reflexionar sobre moltes coses.
Si voleu conèixer més àmpliament la vida de la Irena Sendler, feu clic en aquest enllaç.

DE L'AIGUA I LA JUSTÍCIA

De l'aigua:

Madrid se'n comença a riure de nosaltres a la cara. L'home del temps d'Antena 3 ha fet aquest migdia una dissertació sobre l'aigua que no té preu. Ignoro el nom d'aquest personatge perquè mai miro aquest canal però el cas és que fent zapping he topat amb l'insult que ens ha dedicat l'individu esmentat. Ha parlat de la pluja caiguda aquests darrers dies a Catalunya destacant que els pantans han incrementat el seu nivell acumulant 24 hectòmetres cúbics d'aigua. Acte seguit ha recordat, en un to sarcàstic, que el primer vaixell que ha arribat avui a Barcelona procedent de Tarragona duia únicament 0,02 hectòmetres i ha rematat la explicació demagògica recordant que aquest mes es transportaran via marítima fins la capital catalana i procedent de les nostres comarques únicament 1,7 hectòmetres cúbics. Vaja que amb la pluja que ens ha caigut, perquè ens queixem? Perquè som tan insolidaris els tarragonins? Si el primer vaixell que porta tant poca aigua ajudarà a tanta gent, què ens costa omplir-ne uns quants més?
Trist i lamentable que les televisions manipulin als ciutadans fins i tot en l'espai del temps. En feia molt, de temps, que no veiem una televisió tant al servei del govern superant fins i tot les quotes de la espanyola en temps del Paquito.

La justícia:

Amb les decisions de la justícia espanyola n'hi ha per llogar-hi cadires. La que ha pres l'Audiència Nacional en el cas de José Couso, càmera de Telecinco mort a Bagdad el 2003, és insultant i de Jutjat de Guàrdia. L'Audiència ha ordenat revocar el processament dels tres militars nord-americans que van disparar el seu tanc a la planta de l'hotel on hi havia els periodistes i entre ells Couso. Segons aquest òrgan judicial, no es pot demostrar la intencionalitat dels soldats de matar el càmera espanyol i l'altre càmera que treballava per l'agencia alemanya Reuters. Ara el cas ja no té imputats i per tant serà arxivat. Dit d'una altra manera, la justícia espanyola ha donat la esquena als familiars de les víctimes, també ciutadans espanyols, silenciant un crim premeditat i creant als afectats sentiments que ni vull imaginar. Ràbia, impotència i desesperació al veure aquesta traïció. La família Couso recorrerà la decisió de l'Audiència al Tribunal Supremo per evitar que el cas s'arxivi. Des d'aquí, el meu màxim suport tot esperant que guanyin aquesta dura batalla.

MIRANT ENDAVANT

Feia temps que tenia ganes de rentar la cara al blog i al final m'hi he posat i ho he fet. Fa unes setmanes vaig eliminar tot el que no servia a nivell de links i banners. Avui he fet el segon pas, el més important. El canvi de plantilla no ha estat senzill perquè en aquests casos Blogger et manté únicament els posts i elimina tota la resta de material que hi tens. A mi, personalment, m'agrada molt com ha quedat. Us recordo algun dels espais que han estat en aquest blog des d'un principi i que potser no recordeu o fa temps que no visiteu. A dalt, sota el títol, hi ha un enllaç amb els altres blogs meus i un quart link amb el blog de la Mar. A la columna de la dreta hi trobareu les seccions de premsa on hi ha linkats tots els diaris nacionals, estatals i internacionals a més d'una molt amplia secció de ràdios i televisions de tot el món. També hi ha un secció amb enllaços amb diversos països del món i una altra amb càmeres web de tot el planeta que emeten en directe. Si anau baixant per la mateixa columna de la dreta hi descobrireu altres espais que us poden interessar. Espero que us agradin els canvis. Jo estic molt feliç.

LES VERGONYES DEL FUTBOL

No cal ser cap il·luminat ni ser culé per saber que els jugadors del primer equip del Barça han pres el pèl a tota l'afició, a la directiva i a la principal víctima que un cop més ha estat l'entrenador, Frank Rijkaard. Més que tocar la pilota sobre la gespa, se les han tocades les dues i ben tocades per rematar una temporada de pena on no han guanyat ni la Copa Catalunya. La plantilla blaugrana ha demostrat ser una banda de mercenaris que sap cobrar milionades i no donar la cara quan toca. Han estat la riota a la lliga que han regalat a un Real Madrid fluix però més constant. Han fet riure a la Copa del Rei, han caigut a la Champions fent un joc més convincent i el Nàstic els va prendre dignament el trofeu de casa. El brasiler de torn ha tornat a fallar i ja en van quatre. Ronaldinho va arribar amb una mà al davant i una al darrere, va prometre amor etern al Barça, se'l va recompensar amb un contracte astronòmic i ell ha respòs tocant batucades, fent copes de nit i consumint altres coses que, per si no ho sabia, al nostre país es fan en recapte. La temporada en blanc dels blaugranes s'ha cobrat el cap de la persona que sempre el perd primer, l'entrenador. Rijkaard ha estat cessat per unes persones que haurien de plegar amb ell desprès d'haver donat al club cinc trofeus i entre ells dues lligues i la Copa d'Europa. Txiqui i Laporta SI han fallat però es queden per seguir un projecte amb una continuïtat més que dubtosa i amb un nom que divideix l'afició, Pep Guardiola. Aquest invent que proven pot ser una caixa de trons o la sort del principiant. Situar al capdavant d'un equip que es vol que sigui el millor del món a una persona que ha entrenat únicament a un Tercera Divisió, és llençar-se a la piscina. El temps dirà però el futbol, es demostra un cop més, no entén de justícia.

Mentre el Barça es renta la cara, l'Espanyol torna a demostrar que són al món del futbol per estar a algun lloc. La directiva ja ha anunciat que tots els jugadors de la plantilla estan a la venda. El projecte iniciat fa dues temporades per Ernesto Valverde ja no els serveix perquè estan pelats i per aconseguir quatre pessetes dinamiten de nou les il·lusions de l'afició. Ho venen tot i potser compraran alguna cosa al mercat. Mala gestió per estirar més el braç que la màniga i gràcies a una junta directiva molt dividida entre el senyor de les conserves i el senyor dels llibres. Veient aquest panorama ara entenc més que mai perquè sempre miro futbol anglès i passo del de casa.

LA CATOSFERA LITERÀRIA

Em fa molta il·lusió formar part, com a co-autor, del llibre La Catosfera Literària que es presentarà oficialment el proper dissabte 17 de maig al Casal de Vallromanes. Es tracta d'un recull d'escrits de blocaires catalans que, sota el parer d'un exigent jurat, fem referència a la literatura catalana o en formem part. Tot un orgull i un plaer. Sé que la tria que es va fer no va ser pas senzilla per la llarga llista de blocaires que s'hi van presentar. També sé que per a una editorial com Cossetània (Valls) és un repte important fer realitat aquesta idea inicial que, com a idea, era justament això. Les setmanes passen i cada cop hi ha més referències a aquest primer exemplar de La Catosfera Literària. Ja n'han parlat, entre molts altres, al Telediario de TV1 , en Marius Serra a Catalunya Ràdio i molts altres intel·lectuals i escriptors del nostre país. Aquest serà, jo ho és, un esdeveniment únic al món dels blogs. Acompanyo aquest post de la imatge que m'ha fet arribar l'ànima d'aquest projecte, el Toni Ibañez, amb qui mantinc una constant relació interna via e-mail per parlar de totes les novetats al voltant d'aquest llibre. És la foto de la primera caixa d'exemplars i que posa de manifest que això ja és, ara més que mai, una plena realittat. Tot un plaer compartir espai amb altres grans blocaires i amb la gent que el proper 17 de maig participarà a la presentació: Marc Vidal, Saül Gordillo, Toni Ibañez o l'actor Jaume Comas. Catalunya es fa gran gràcies a posts que tenen interès per la majoria, espais on tothom pot opinar i ningú rep el rebuig de l'autor, indrets on es parla de coses interessants i no s'omple per omplir. D'això se'n diuen blogs, espais lliures on compartir amb tolerància. Des d'aquí, felicitacions a tots els blogaires del camp de Tarragona i Terres de l'Ebre que també formen part d'aquesta primera antologia catalana: Tens un racó dalt del món, Emigdi Subirats, De Roquetes vinc..., El basar de les espècies, Cal Seixanta o El vertigen del trapezista.

SI ÉS DE FORA, ÉS MILLOR

Hi ha una certa tendència a lloar els productes de fora sense pensar en la qualitat dels de casa que, sovint, és molt més alta. Ens succeeix sobretot en l'àmbit gastronòmic i vitivinícola. Aquest és un país ric en productes per la seva varietat i qualitat però hi ha encara molta gent que prefereix un entrecot d'Irlanda a un dels Pirineus Catalans, una ostra francesa a un ostró del Delta...

El cas es portar sempre la contraria i d'això en sabem molt. La predilecció dels espanyols per triar els productes estrangers abans dels estatals es pot extrapolar a Catalunya on, en molts casos, agrada més el que es fa a nivell estatal que no pas el producte nacional. El cas dels vins és un clar exemple d'aquesta tria que porta a deixar en un segon terme els nostres caldos. El darrer estudi que ha fet públic l'Incavi ho deixa clar: el 36 per cent dels vins que es beuen a Catalunya són de La Rioja mentre les onze denominacions d'origen catalanes sumen, totes juntes, un 28 per cent.

Analitzat a fons aquest estudi es conclou que els catalans creiem que els nostres vins evolucionen molt bé però no els consumim en excés. Els americans i la resta d'europeus ens els treuen de les mans però nosaltres preferim beure un Rioja abans de degustar un Conca de Barberà, un Tarragona o un Terra Alta. Segons l'Incavi, el Penedès és, de lluny, la D.O catalana que més ens agrada seguida del Priorat i l'Empordà però lluny de l'amor que sentim pels Riojas.A la manca de confiança que tenim en els nostres productes s'hi suma la nula promoció que les administracions fan dels nostres vins i el fet, encara més greu, que a les cartes de vins de molts restaurants del nostre país no hi trobis encara cap vi de les D.O de Catalunya.Cal reclamar un canvi de polítiques de promoció per provocar el canvi d'usos dels consumidors. S'ha d'apropar a la població la realitat dels vins catalans, animar-la a consumir-ne, incentivar-la a comprar-ne.

Si no es prenen aquestes mesures, arribarà un moment en que no podrem ni tastar-los perquè els estrangers ens compraran tota la producció i els preus seran inassequibles. On hi hagi un bon Priorat o un Terra Alta, un Penedès o un Conca de Barberà, que ens treguin del davant la resta. Per finalitzar i per posar un toc d'humor, us penjo aquest vídeo de la gent del Vaya Semanita que promociona el Txikito de Tinto, el producte autòcton basc venut, amb gracia, pels propis bascos.

EL HERMANITO, L'ESTAFADOR

Miro molt poc la televisió i quan ho faig m'agrada fer zapping. El passat diumenge a la nit vaig tenir ocasió d'indignar-me en pocs minuts. Aquest exercici, el d'indignar-se tot mirant de forma molt critica la televisió i sabent que veuràs coses que no entendràs i et decebran, pot arribar a ser molt saludable. El capítol d'indignació me'l va produir un reportatge que distribueix XTVL, la xarxa de televisions locals de Catalunya, a les seves teles associades. El document té com a protagonista a un tal Don Enrique conegut popularment com "El hermanito". Aquest personatge és un "curandero" mexicà que, amb els anys, s'ha convertit també en una especie de Déu per als seus pacients. A més de curar amb les mans, pràctica cada cop més vista, El Hermanito té la virtut de realitzar aquelles operacions que es fan amb anestesia en un quiròfan, a casa seva i sense anestesia. Els reporters de France 5, televisió que va filmar el reportatge, van tenir accés a una de les intervencions on es veu tot el que ara explicaré. Posen al pacient, amb una malaltia hepàtica sense solució, en una habitació fosca. Li fan baixar el volum de llum al càmera fins que quasi no es veu res, arriba el Hermanito i es treu una mena de navalla que diu que no talla i que pertanyia a la seva mare que també operava sense anestesia ni dolor.
En aquest punt, curiosament, falla la llum i hi ha un moviment de càmera inexplicable. La següent seqüència visible ens porta a un primer pla del fetge del pacient i es veu la mà del Hermanito agafant la navalla i amb el suposat fetge del pacient a les mans. No hi ha sang ni ferida visible. El Hermanito palpa el fetge, troba el mal i el talla. Seguim sense sang ni ferida oberta per on treure i guardar el fetge. Llavors agafen al pacient (l'han enfocat diverses vegades i sempre se'l veia conscient i tranquil) i l'emboliquen amb draps i gases com una mòmia. El traslladen a una altra habitació on hi ha altres mòmies operades i 35 minuts després li treuen les gases i se'n va cap a casa. Increïble, una historia que podria revolucionar la medicina però no ho farà perquè aquest personatge, com molts altres que feien el mateix i ja han estat detinguts, és un estafador que s'aprofita de les persones pobres de cultura i riques en fe. El Hermanito viu envoltat dels seus fidels col·laboradors que li preparen el seu show a la perfecció dia a dia. Entre ells hi ha un català que fa anys que viu a Mexic i que és el seu principal assessor. La gent que va a veure'ls cada dia, centenars, donen la voluntat i així, voluntat a voluntat, el Hermanito i la seva troupe s'han fet d'or. Primer vaig lamentar que una televisió local catalana emetés aquest reportatge però desprès he pensat que és millor. Potser denunciant aquestes estafes aconseguirem que aquest Hermanito acabi com molts altres embadocadors que operen sense metges, tenen aparicions de la Verge o disposen d'altres poders especials que passen per aprofitar-se de la fe. Acompanyo la llista amb uns quants enllaços interessants.

1. La detenció d'Andrés Ballesteros, un altre cirurgià sense anestesia.

2. El cas del periodista Alejandro Agostinelli amb el filipí

3. El miracle dels 300 milions

4. Les víctimes de les aparicions del Escorial

5. Falsos curanderos enxampats in fraganti

Sumo a aquest post un enllaç que m'ha fet arribar APA NOI i que té molta relació amb el tema que jo comentava.

QUATRE PERSONATGES

La lectura diària de la premsa ha estat més enriquidora que la d'altres jornades dominicals on es parla més de viatges de cap de setmana o remeis per millorar la salut a base de cremes i noves teràpies. Els mitjans ens segueixen informant dels delicats moments que travessa l'actor Andrés Pajares. Els dos numerets que ha organitzat aquesta setmana al despatx dels advocats i un hotel de Barcelona han servit al seu fill, Andrés Burguera, per guanyar uns diners parlant del seu pare tot recordant que sempre l'ha intentat ajudar malgrat ell, el pare i de pas també la resta de la família, pintin al fill com a principal culpable de la malaltia de l'actor. La entrevista d'ahir a la nit al programa La Noria va provocar que la pàgina web d'Andrés Pajares no es pugues obrir pel col·lapse de visites. Una cosa mai vista i que em fa pena al tractar-se d'un dels actors de la faràndula espanyola que més pel·lícules cutres però amb bons gags han fet el darrer segle.
Un altre personatge vital a la historia del segle XX, per altres motius molt més importants que en Pajares, ha estat Leopoldo Calvo Sotelo. El successor d'Adolfo Suarez, president del govern espanyol i protagonista del 23F, moria als 82 anys d'edat. D'ell en diuen que, pel poc temps que va ocupar el càrrec, va fer moltes coses i ben fetes. El més important, el que més ens ha de quedar d'ell, és el fet que va ser un president democràtic.

La democràcia és un bon invent que ha permès acabar en molts casos amb les dictadures. Aquí us parlo del tercer personatge del dia, Benito Mussolini. Enguany es compliran 125 anys del seu naixement i molt aviat podrem celebrar el seu afusellament. Mentre això no arriba, us parlo d'ell perquè m'ha sobtat un article que he llegit a La Vanguardia on relaciona Il Duce amb McDonald's. Val la pena llegir-lo i per això us penjo aquest enllaç.
Mussolini va ser ajusticiat pel poble i això és el que voldrien fer molts ciutadans austríacs amb Josef Fritzl, el Carceller d'Amstetten i quart protagonista d'aquest post. La seva filla, víctima durant 24 anys dels abusos sexuals del seu pare, ha començat a explicar els fets, amb pels i senyals, a la policia. D'aquest personatge no se'n pot tenir cap pietat malgrat la seva edat. És en casos com el d'ell quan per uns instants penso que la justícia del poble s'hauria d'aplicar en segons quins casos. Que el deixin al mig de la plaça del seu poble i els seus veïns decideixin el seu futur. Això és un pensament en un moment de ràbia. Ja calmat, deixem que la justícia faci el seu camí i no responguem la violència amb més violència.

Heu vist quin repertori? Un actor acabat, un president mort, un dictador ajusticiat i una bestia humana a la presó. Cada persona és un món i el nostre món se'n va a norris.

DE 25.000 A ZERO

Aquest blog ha rebut les seves primeres 25.000 visites, una xifra molt maca i que evidencia que, com a mínim i sempre molt humilment, allò que s'hi diu aixeca un cert interès i, encara més important, genera debat. Estic content d'haver-hi arribat molt abans de complir el primer any d'existència com a blocaire. Moltes gràcies a tots i totes. Seguirem compartint bones estones per fer-ne 25.000 més i per parlar, com és el cas que ara us comentaré, d'actituds que es mereixen un zero ben gros. Els fets van tenir lloc el passat dimecres al Ple Ordinari d'un Ajuntament d'un municipi que comença per la lletra C. A la recta final d'aquest acte que hauria de ser un exemple més del tarannà democràtic que haurien de tenir tots els representants polítics electes, l'Alcalde d'aquesta població va prohibir la intervenció de dos partits de l'oposició que li volien formular diverses preguntes. Era el primer Ple on entrava en vigor el Reglament Orgànic Municipal (ROM) que, per a fer-ho entenedor, és el document que aproven aquells equips de govern que volen tenir-ho tot controlat per aconseguir que l'Alcalde tingui sempre la última paraula o que, si l'oposició vol fer preguntes sobre queixes ciutadanes, les entri al registre per escrit dos dies abans i així l'equip de govern les respon al Ple quedant bé i posant en evidencia, deixant com a dolents i els irresponsables, als de l'oposició. En aquest municipi el ROM es podria traduir com a Reglament Opressiu de la Manipulació perquè és un document fet a mida per coartar llibertats, negar intervencions i aplicar actituds que ens recorden als temps de la televisió en blanc i negre.
L'Alcalde d'aquest municipi que us dic no en va tenir prou prohibint la intervenció de l'oposició. Va anar encara més lluny perdent els papers i menyspreant en públic a un dels dos regidors a qui ja havia aplicat la seva censura. És trist comprovar com el poder provoca en un càrrec electe una metamorfosi que el porta a pensar que és el sheriff del seu poble. Confio que els seus companys de viatge polític i els seus assessors li recordin qui és i el facin baixar de la galàxia on viu ara fins la terra. De pas, posats a demanar, recordo als responsables dels mitjans de comunicació d'aquest mateix ajuntament que estan al servei de tots els ciutadans i tots els partits polítics. No es pot obviar allò que passa i no parlar ni mostrar imatges d'aquests fets que he explicat perquè el govern així ho ordena. El temps posarà tothom al seu lloc, alguns on ara hi ha els altres i a certes persones servils a l'altra costat de la porta que separa els despatxos del carrer.

EL CICLE ES REPETEIX

El peix es torna a mossegar la cua. Ara que ja s'han celebrat les eleccions i alguns partits ens han enganyat , menyspreat com a persones i ciutadans que voten, en temes tant important com el de l'aigua, torna a iniciar-se el cicle de les principals preocupacions que tenien els espanyols fa dos o tres anys. El nou govern de Madrid ha promès 400 euros, la creació de centenars de milers de llocs de treball i ens ha assegurat que el país tenia bones perspectives. Res més lluny de la realitat. L'atur s'incrementa cada més en milers de persones fruit en gran part de l'estancament del sector de la construcció i la resta de sectors, que en són molts, que l'envolten. L'economia és en uns moments delicadissims i mentre el nostre Ministre Solbes ens ven una moto, Europa li recorda que les xifres són unes altres i el panorama pinta malament. La operació de maquillatge del PSOE, centrada en una gran campanya de publicitat i marketing electoral, ha donat els fruits que ells volien. Han anat plegant vots de zones que ni coneixen o que tenen oblidades i tot els suports dels que ja són seus, militants i sectors de la població que no han de patir ni per la economia ni per l'atur. Han guanyat les eleccions i un mes i mig després les enquestes diuen que els ciutadans d'aquest país/estat tenen com a principals preocupacions la feina i els diners. Hom podria pensar que alguna cosa falla però no és així. Entre els uns i els altres han creat un país on una quarta part està convençuda i l'altra quarta part es deixa convèncer fàcilment. Així han sumat el percentatge de vots obtinguts per un PSOE que, si ara es celebressin eleccions, difícilment les guanyaria. Parlant de peixos i de l'aigua, el govern de ZP i, per extensió, el de Montilla que és el mateix, no saben amb qui se la juguen quan es mantenen ferms en tocar aigua de l'Ebre. El temps dirà però els ciutadans ebrencs i gran part dels del camp de Tarragona enderrocaran aquesta prepotència abans que es construeixi una sola canonada.

DEGUSTACIÓ DE MINISTRES

Espanya és molt rica políticament i les joies de la corona, el colofó d'aquesta riquesa, en són els seus ministres. Els hem de separar en dos grans blocs. Per un costat hi ha els "ministres de degustació" que són tots aquells que duren pocs mesos i acaben sent substituïts per uns altres molts abans que el poble assimili el seu nom i el seu càrrec. Vaja, que els ciutadans saben que era ministre perquè veuen a les noticies que els han destituït/canviat. Si diem noms d'algunes ministres del darrers govern de ZP molta gent ni sabria que ocupaven aquest càrrec. En argot culinari, es un problema de la cuina política de disseny que es practica al nostre país on hi ha un gran gran plat i una cosa ridícula al mig que, sovint, s'hi ha col·locat tot improvisant, per provar.
El segon bloc és els dels ministres que, lluny de ser degustats, s'ofereixen a crear ells els plats, a degustar per evitar ser cruspits en un instint natural de supervivència. Del govern Aznar en recordem la Ministra de Sanitat, Celia Villalobos, en la polèmica dels ossos del brou i les vaques boges. Mai sabrem si la seva recepta va ser equivocada però Villalobos va demostrar que es pot menjar brou de pobre amb un sou de ric.

Després va venir Carme Chacón que, com a Ministra de la Vivienda, va fer-nos entendre que una parella jove pot viure en un habitatge de 30 metres quadrats com els que proposava el seu Ministeri. Chacón va anar més lluny ampliant la seva pròpia família per a demostrar-nos que en els mateixos 30 metres "donde caben dos, caben tres" però no ha pogut acabar la seva demostració perquè l'han canviat de ministeri i ara defensa la cartera de Defensa tot emocionant-se amb el "rompan filas" i la Cabra de la Legión que li han regalat, en format peluix.

Anem per un tercer cas, el del Ministre de Sanitat, Bernat Soria. Davant la polèmica de les més de 7.000 tones d'oli de gira-sol que ens ha endossat il·legalment Ucraïna, Soria s'ha compromès amb un periodista a beure's la meitat d'una ampolla amb oli contaminat, si aquest últim la troba i l'hi porta. Aquesta resposta, valenta i arriscada, és també prepotent per part d'una persona que ha reconegut la existència del problema i que intenta apaivagar el foc amb aquest missatge que no convenç ningú i menys a ell, no sigui que el periodista li porti l'oli que li ha demanat. No imagino ni a Bernat Soria intoxicant-se amb l'oli, ni a Celia Villalobos fent brou de vaques boges ni a Chacón en una capsa de llumins que només desitja per als altres. El que si imagino és un Consell de Ministres format per persones capacitades per exercir el seu càrrec però, de moment, és només un somni. Fins que arribi el moment, seguirem degustant ministres insípids que, lluny de cuinar bones receptes, s'ofeguen en un got d'aigua.

LES DUES CARES DELS ESTATS UNITS

Els Estats Units tenen la capacitat de portar-nos en pocs segons dues cares ben diferenciades, la del ridícul i la de la tragèdia. La primera que veieu i que obre aquest post és del President dels EUA, George Bush, tot dirigint la banda de marines. S'ha atrevit a fer-ho, vull dir de posar-se en ridícul, al sopar anual de l'Associació de Corresponsals de la Casa Blanca. És curiós perquè Bush, ara amb la batuta a la mà, ha aprofitat el sopar per criticar els aspirants al càrrec que ara ocupa ell: Hillary Clinton, John McCain i Barak Obama. Bush ha oblidat que la incultura i la poca sensibilitat són les seves dues principals virtuts de cara a la resta de la humanitat. Bush agafa la batuta per fer de director d'una orquestra, la dels marines militars, que fa anys que crea una simfonia del petroli que és la del caos, un rèquiem de la prepotència que es cobra desenes de víctimes a cada nota i compàs. És la mateixa persona que, quan aspirava a arribar a la Casa Blanca, va ser preguntada per un periodista sobre un tema que llavors ja importava.

El periodista li va dir: Sr Bush, qui són els talibans? I Bush, tant sòmines com ara, va respondre tot convençut: una banda de rock. Aquella resposta va passar a la historia com hi passarà el seu mandat on l'abús de poder ha provocat més baixes que mai. Bush se'n va però no podrà evitar que es quedin imatges del 11-S que ara han vist la llum i que van fer els agents de la Policia de Nova York des dels seus helicòpters. La col·lecció és amplia i la podreu trobar en aquest enllaç del Periodico de Catalunya. Bush, senzillament patètic i vergonyós.

POST 250

Aquest és el post número 250 que redacto. Serà molt curt, per dedicar-vos a tots i totes aquests dos vídeos que vull compartir amb vosaltres. Són els meus dos cantants preferits. El vídeo de Franco Battiato és d'allò més graciòs per la forma de ballar que té i el de Leonard Cohen pertany al documental que li han fet diversos cantants en format d'homenatge. En aquest cas, canta amb els U2. La música ha estat sempre protagonista en aquest blog i per això he volgut que el post 250 tingui notes musicals i de color enlloc de cap connotació en format d'opinió o de valoració. Segueixo endavant molt engrescat per arribar, sense data marcada, als propers 250.

TOT ÉS POSSIBLE ... I SENZILL

I tant que tot és possible. Tinc tanta voluntat per fer allò que em proposo que, sense voler-ho, m'ho he de repensar dues vegades. Fins ahir diumenge m'havia plantejat la possibilitat de tirar endavant, amb importants suports personals i d'amistat (d'això per sort en vaig molt sobrat des de sempre) un espai on aplegar totes aquelles informacions que llegim a diari amb la suma de la meva cullerada personal i un recull de titulars de tota la premsa, sense importar-ne el color o tendència (jo si sóc lliure i no rebo subvencions municipals de cap partit perquè curro per lliure i sense remordiments o tristors). Tot això que dic, aniria com sempre, ben rematat amb opinions molt diverses, independents que són aquelles que, els qui reben subvencions o tenen amargures no poden mai aprovar. Hi ha (havia) espai per la publicitat, per a les columnes d'opinió, retalls de premsa, hemeroteca, còmics, dibuixos, titulars, banners...

La gestació del projecte està (estava) molt avançada, a punt de veure la llum com podreu comprovar a la imatge que acompanya aquest post. Al final, fent ús de la elegància que sempre he tingut i que altres desconeixen, ho deixaré com una aportació pendent (dins d'un projecte) que no ha estat mai meu. Tampoc ha estat, to cal dir-ho, innovador i encara menys original. Aquesta tasca, posar en marxa quelcom digital i original) la podré posar en pràctica quan vulgui (fàcil per a mi que encara estic en actiu). Reitero el paper motivador, el fet de donar forma a una idea inicial (senzilla i ara ja caducada gràcies a la creació del Reus Digilital que es complementa amb el Baix Gaià Net, Revista Cambrils o La Veu de l'Ebre...) però aportant noms en els quals ningú hi pensava (ara hi són), i que he regalat a les orelles dels promotors d'aquest "nou projecte".

Trio seguir sent un periodista que viu al dia sense rencunies, sense odis cap a aquells que han de ser protagonistes d'un nou element que, en teoria, hauria de ser imparcial. Prefereixo seguir publicant, al ritme de sempre, els posts que llegiu als meus blogs i molt especialment al Tot és possible. Em quedo amb els espais que aconsegueixen que les paraules siguin opinió, que els missatges o posts enriqueixin a la majoria abans de posar limitacions i eliminar tots aquells que menyspreen les divergències i lloen el grupuscle que els envolta i alimenta.
Em decep rebre correus de blocaires que em parlen de mals rotllos a alguns "espaiets retroalimentats i anònims" on s'amenaça de portar als tribunals ja prou col·lapsats amb temes molt més importants a aquells que no pensin igual que els autors. Sap greu però sempre hi haurà categories i precedents. De moment, tornant a parlar de les apostes digitals, destaco la gran entrada i bona cabuda que ha tingut el Reus Digital que, complementat amb la Veu de l'Ebre i l'amplia oferta que ens regalen tots els diaris, ràdios i televisions via xarxa, completa el ventall que ens permet enriquir-nos i estar prou informats. Tot allò que ens vingui serà de més, fer per fer.

P.D: (1) Sempre signo amb el meu nom, (2) Només tinc 2 IP's, (3) Crec que els qui han de requerir al seu espai la intervenció de forces i cossos de seguretat de l'espai estant ben malalts i (4) Sempre m'ha posat molt catxondo (al límit de l'extasi) veure com els qui volen amenaçar al món blocaire amb aquestes "xorrades" ho fan sota un nom anònim. Caro i craso error. De principiants que mai seran, ni això, becaris al món blogger.

REUS DIGITAL, UNA GRAN APOSTA

Volia ser un dels primers en felicitar a companys periodistes que han fet un pas endavant en la creació del Reus Digital, un nou element de comunicació que, com indica el seu nom, neix a la capital del Baix Camp i en format digital per apropar, més enllà de la ciutat de Reus que en serà l'element clau, tota la informació del camp de Tarragona i altres indrets d'interès. A la majoria dels impulsors del projecte els conec fa molts anys. En Jaume Garcia, el Marià Arbonès, el Josep Cartanyà i el Jordi Suàrez són molt bona gent i grans professionals de la comunicació, un fet que em fa dir amb seguretat que aquesta no és una aventura qualsevol, és un gran projecte amb continuïtat. Lamento no haver pogut assistir a la festa de presentació del Reus Digital on havia estat convidat però ja sé que va ser tot un èxit. La seva aposta, la de tots els que he anomenat i els altres que formen part del nou mitjà, se suma a altres projectes digitals ja existents com el de la Revista Cambrils o el de la Veu de l'Ebre i, molt aviat, es complementarà amb una altra edició d'actualitat en format digital que és a punt de néixer, just d'aquí a poques hores a la ciutat de Tarragona, de la mà de diverses persones joves i conegudes ja que estan encara en actiu i que han unificat esforços per fer realitat el nou espai. Tot arribarà i ja ens tocarà donar-los la benvinguda. De moment, companys del Reus Digital, enhorabona i molta sort en aquesta nova iniciativa. Ja us tinc linkats a la secció de premsa i a la d'Espais Molt Interessants.

ELIO VITTORINI

He arribat del cap de setmana al càmping de Torre de la Mora amb el plaer d'haver reposat amb els meus tres grans plaers: el mar (el teníem davant mateix del Bungalow), la Mar (la tenia al costat veient el Mar) i la lectura que sempre m'ajuda a esvair-me i especialment en els moments en que tinc més pau interior i cap remordiment pendent. Al càmping hi he llegit una obra poc coneguda que m'ha captivat molt. El llibre es diu "Cerdeña como una infancia" i és de l'autor italià Elio Vittorini. Es tracta d'una obra on Vittorini explica en primer persona la seva estada a l'illa de Sardenya l'any 1932. El viatge el va fer acompanyat per altres joves escriptors, tots convidats per la revista Italia Letteraria, i ens descriu a la perfecció cadascuna de les ciutats que veuen amb l'afegit que aquestes no tenen res a veure amb les mateixes ciutats d'avui en dia. La Sardenya tribal que ens apropa aquest escriptor sicilià s'ha convertit en una illa que viu del turisme i dels serveis i que ha crescut molt ràpidament. Vittorini va néixer ara fa cent anys, el 1908, i va escriure aquest llibre als 24 anys. M'ha sorprès de manera molt especial la riquesa del seu llenguatge per la seva edat tot i que cal recordar que avui en dia es considera a Elio Vittorini com un dels grans escriptors italians. He triat un fragment del llibre per compartir amb vosaltres tot recomanant-vos que el compreu. L'edita Editorial Minúscula i val 7,81 euros.

LOS ALCORNOQUES.

Una vena de agua en las losas, tan honda como para sumergir el pie. Pero es clara, también ella del color granito. Poco a poco se estrecha entre sus bordes y crea una hirsuta vegetación, que la recubre.

Siguiéndola se encuentran árboles, algún aliso, algún olivo. Árboles con las copas de ceniza, de un verde apagado. Después alcornoques. Se parecen al olivo, con el follaje un poco más cano, más enmarañado. pero con troncos que sangran. Desde el pie hasta el nacimiento de las primeras ramas, exactamente, les han arrancado la corteza. Ha quedado el tronco vivo. En unos de un rojo leonado, en otros como cuero curtido. Otros, por efecto del sol, han adquirido un tono violáceo. Los más viejos, que fueron descortezados el año pasado, están recubiertos de un musgo azul. Pero no hay ni uno intacto. También algunos arbolillos, de cuerpo delgado, muestran un pie sanguinolento. ¡Es extraño cómo ese corte les hace parecer vivos! Uno piensa espontánamente: pobres bestias...

Árbol tras árbol se llega hasta donde hay muchos. Resuenan hachazos. Tac. Tac. Un bosque, pero no espeso; y bien batido por el sol. Se oye gente que habla. Es la época del descorche. Y aquí están los hombres circuncisores.

Son tres. Van dando vueltas y palpan los troncos de los árboles que, intactos, se parecen realmente al olivo. Encuentran uno que les agrada: recto, de acerbo follaje, y en el cuello y en el tobillo le arrean dos hachazos. Después con un hierro completan en redondo las dos incisiones y de arriba abajo asestan un corte. El más viejo de los tres mete las manos en la herida, abriéndola. Brota una agua rosada que, formando un reguero, fluye sobre la tierra hasta encontrar la roca; y allí se estanca. Estas charcas de sangre delicada, que levemente se evapora, quedan esparcidas por el suelo del bosque. Y el árbol, arriba, donde todavía es árbol, se alisa las hojas con la obsesión de un pájaro herido que no grita su dolor por un terror íntimo. Abiertos bajo el sol también ellos son rosados, pero de un rosado algo obsceno. Ya no tienen nada de terrestre, y menos aún de vegetal.

PER MOLTS ANYS I MOLTES GRÀCIES

El post d'avui serà ras i curt perquè serveix únicament per a comentar que la meva dona i blocaire Mar Roca fa 40 anys. No tinc 40 raons per felicitar-la, en tinc 400. En tot cas, dir que sóc una persona molt feliç i encara més afortunada per tenir-la al meu costat en tots moments. Aquesta setmana li he fet anat fent regals i crec que els he encertat perquè són coses que li agraden. Li he regalat tres ampolles de sifó de les antigues, d'empreses que ja no existeixen i que tenien fabrica a Mora d'Ebre, El Vendrell i Lleida. Ara aquestes ampolles ja són antiguitats. Li he comprat el llibre "Mil dies amb PM" del qual en vaig parlar aquí al bloc. Bé, aquest regal té doble intenció perquè li regalo a ella i de pas me'l llegiré també jo. El tercer regal és una placa de carrer amb el seu nom que penjarem a la paret del xalet més llarga, la que comunica la entrada i el jardí on ja hi tenim un rellotge antic com els que hi havia abans a les estacions de tren angleses. Per acabar, rematarem el seu aniversari al Càmping Torre de la Mora on hi passarem tot el cap de setmana descansant en una mobilhome, com un bungalow però més gran, que té com a terrassa la sorra de la platja. Carpe Diem, fruir del moment. Crec que aquestes petites coses fan que la vida sigui gran i també crec que compartir-les, en un diari personal com és aquest, és molt sa.Ens retrobarem el dilluns perquè aquest cap de setmana, aviso, no prenc ni portàtil ni penjaré cap post. Per finalitzar aquest post li dedico aquest vídeo a la Mar i a tots aquells que visiteu aquest blog ja sigui per deixar comentaris, llegir els posts o tafanejar...

ASCÓ I L'AIGUA

He decidit tancar la enquesta iniciada fa uns dies on preguntava si l'actual Delegat de la Generalitat a Tarragona, Xavier Sabaté, ha de dimitir per les seves declaracions tot parlant dels problemes patits a Ascó. La immensa majoria dels molts que heu votat, un 89 per cent, heu decidit que Sabaté SI hauria de deixar el seu càrrec. Al final ha rodat un cap, el que més penjava, en un intent de solucionar unes anomalies que de ben segur, malgrat ara es convidi a les escoles a fer-se controls de radiació, tindran repercussions futures. Ha caigut el cap que havia de caure però en aquest blog s'ha posat de manifest que hi ha altres closques que haurien de rodar o, en cas contrari, començar a pensar i opinar conseqüentment.No es poden fer discursos amagats, opinions tímides i banals sobre temes importants com aquest i altres que ara són conversa diària a tots els cafès i tertúlies de carrer. He rebut correus interns parlant-me de blocaires que eren anti-transvasament i ara es mostren d'acord en regalar aigua per que estan sotmesos a les subvencions dels qui abans deien NO al PHN i ara diuen SI al transvasament. Són blocaires joves però malgrat això creen opinió igualment i el fet no els eximent de la possible culpa. No entraré en discursos externs tot i respondre als qui m'han fet arribar els correus interns com així he fet. Fa pocs dies vaig llegir a l'Ajuntament de Reus un article d'un amic meu que es dedica a la política des de fa molts anys i que té la meva edat. L'article era al butlletí Parlem-ne, revista periòdica que publiquen totes les seus de CiU a Catalunya i el meu amic deia, sintetitzant les seves paraules, que cal tenir sempre els peus al seu lloc malgrat et trepitgin. Jaume, crec que tens molta raó. Cal ser molt integre sempre, coherent sempre, es perdi o es guanyi però sempre amb les idees clares i definides. En el tema de l'aigua, ho deia en Jaume, ens han fet un gol monumental aquells que han amagat les seves intencions per aconseguir vots. Altres blocaires d'altres partits com el PP pensen igual i els sap greu aquest engany aplicat per altres forces polítiques. Ara, diuen ells, ja està tot fet perquè els hem deixat fer, perquè ens han venut una moto que molts han comprat. Ascó, l'aigua i altres temes importants que es volen banalitzar són el futur que no podrem afrontar amb garanties perquè a alguns els ha fet falta tapar-ne la realitat. Ens prendran l'aigua, ens arribaran els efectes d'Ascó i, qui pensi el contrari, temps als temps. La política no és un joc ni s'hi juga.

IL CAVALIERE I EL FREMEME

Torna Berlusconi i ho fa amb majoria absoluta al Congrés i al Senat. Il Cavaliere s'ha imposat de nou en les eleccions italianes i ho ha fet per tercera vegada. Aquest noticia em decep molt perquè no acabo d'entendre aquest tarannà dels italians que van escollir Berlusconi l'any 1994 i el van fer fora als següents comicis, van tornar-lo a escollir el 2001 i el van tornar a fer fora i ara, 2008, el tornen a votar donant-li el màxim poder i control amb la majoria absoluta. Els nostres veïns mediterranis s'han tornat bojos o no saben el que volen. Van fent proves situant al poder ara a la dreta i més tard a les esquerres a qui enderrocaran de nou per tornar a colocar a la dreta. Quan a Itàlia governen les esquerres no compleixen amb les polítiques socials i encara menys amb les econòmiques perquè mai hi han pensat. Quan governen les dretes no fan res a nivell social perquè no han programat i a nivell econòmic beneficien únicament el seu pool més proper, ajuden els empresaris que els convé i fins i tot, en molts casos, les màfies. Vistos els resultats i la situació econòmica italiana, endèmica en molts casos, es demostra que uns no fan res i els altres encara menys. El que em sorprèn és que els italians no vulguin donar mai una segona oportunitat a cap dels partits que han escollit i sempre vagi