XARXES SOCIALS

Des d'aquest blog ets pots connectar amb mi a les diferents xarxes socials de Facebook, Twitter o Linkedin i enviar-me un correu personal. Busca la secció "Les meves xarxes" a la columna del centre.

ESCRITS DEL "TOT ÉS POSSIBLE"

Tot i el canvi de nom del blog, pots cercar igualment les entrades publicades al blog "Tot és possible". Hi són totes. Busca el cercador a la columna central i posa la paraula a cercar.

MENÚ PRINCIPAL

Al menú principal, sobre aquesta imatge, hi trobaràs tota la informació sobre els meus llibres, entrevistes, noticies de la premsa o els meus articles d'opinió. També hi ha els diaris dels meus viatges.

MENÚ DE PLAERS I PASSIONS

A la part de dalt hi veuràs el menú amb escrits sobre les meves passions: la lectura, el cinema, la música o l'art. I una secció dedicada al cantautor XavisS amb qui col·laboro.

PARTICIPA

Aquest pretén ser un espai participatiu i interactiu. Deixa els teus comentaris als escrits. Sempre tenen resposta. Suma't i opina, genera debat, crea opinió.

17 setembre 2014

DIARI DE LA PELL (4): GROC I AIGUA


Als afores del poble, deixo els gira-sols comprats a plaça al costat dels seus companys, encara fidels a la tradició de perseguir l'astre rei. Malferides, les meves flors tindran millor repòs al seu camp que entre els meus braços. El capvespre regala colors únics i enlluerna la mirada amb el groc. El camí interior que uneix i cus França és una meravella si saps aprendre de cada element del paisatge que, amb paciència, et recompensa.


He encertat seguint per la part de muntanya ara que tot just entro a la zona dels Alps. La tarja de presentació té forma de paradís natural. Una llengua fina d'aigua s'aboca suaument en un petit llac de pocs metres quadrats  i tot s'amaga en un racó on s'hi arriba només pel soroll del corrent. Pocs plaers trobarem pel món si estampes com aquestes no ens mosseguen l'ànima i l'emoció. Si l'aigua és llépola, que ens toqui i ens doni vida.


Ja al poble, el nou hostal s'enclaustra entre les arrugues de dos petits carrerons que serpentegen i s'amaguen. M'han tocat les golfes, el barret de la casa sempre ple d'històries que hom inventa. Aquí, ho acabo de decidir, hi va viure algun compte o senyor feudal. M'emociono de pensar-lo envoltat del seu temps. Pendent de saber la veritable història, ara vaig al catre del personatge que tinc al cap. Bonne nuit.

Roine, Setembre 2014

14 setembre 2014

DIARI DE LA PELL (3): PAISATGES D'EXTRAMURS


Totes les ciutats mantenen el seu llegat i totes les pedres necessiten amor. Respirem els alés d'altres i llencem a l'aire més proper el nostre per compartir-lo. Difuminem, en l'atmosfera dels temps passats, les veus mudes que els altres viatgers no podien escoltar. Carcassone emmurallada és el continent perfecte, l'espai volgut per al procés de la barreja. S'hi respiren els adéus dels qui defensaven la ciutat i les benvingudes dels qui l'habiten ara. És, de nou, una fusió perfecta. I no saps si sentir-te hoste o estranger.


Als afores, lluny dels murs, tot agafa noves dimensions. Ara tu ets el continent, l'emissor i el missatge. Fora ciutat, la plana és neta i silenciosa com el desert. Gent forana es desdibuixa al fons del meu propi horitzó. Els extramurs són imatge de memòria i del passat, la pàgina escrita fa cinc segles que ara viu entre muralles.


Erràtic i en silenci, torno a la casa que he llogat al peu del turó més verd de la zona. El pati senzill m'acull i a la font, la remor de l'aigua m'acarona tots els porus de la pell. Em deixo caure a la gespa, la gaudeixo, m'hi adormo plàcidament. No hi ha pressa ni més món que el del paisatge dels ulls.

Carcassonne, setembre 2014

12 setembre 2014

DIARI DE LA PELL (2): MY BABY JUST CARES FOR ME


El pati exterior de l'hostal ens acull per al petit déjeneur. Cafè, croissants fets a casa i la calidesa de les mirades netes a bon mati. Aquí el temps passa però t'arriba i se'n va en silenci. La complicitat del paisatge es remata amb dues hamaques de fusta antiga on abandonar-se al plaer de la lectura és l'exercici que tots els metges reclamen. Després, els peus enllacen les passes que marquen el camí cap al centre del poble. Primer, però, l'encoratjador paisatge de camps i vinyes, casetes i masies, rierols i bestioletes amables que t'acompanyen tot volant.


A plaça, els gira-sols no miren a enlloc però regalen la lluminositat necessària per ser observats. I se senten cofois de ser a mercat. Les dones grans s'hi estan tot el mati amb els seus cossos cridaners. Les més joves, hi passen de puntetes.


A la première route sur la droite hi ha una casa emblanquinada que s'esquerda a plaer i s'abandona als anys. Hi va viure, fins la mort, Nina Simone. Rere la façana bellament envellida, ella hi va escriure "my baby just cares for me". Ara les parets són buides però al finestró mig obert del balcó encara sembla guaitar-hi el nen que cuidava a sa mare.

La tarda treu el cap per l'horitzó. De nou al pati, la Eliška em recorda la seva partida. A l'últim sopar plegats, som generosos en el gest de l'abraçada i el bes. Jo segueixo cap al nord. Ella baixa cap al sud. L'astrolabi sempre és savi.

Provença, setembre 2014

09 setembre 2014

DIARI DE LA PELL(1): LA DELICADESA


La finestra vermella del primer pis d’aquesta casa de pedres felices, m’aixopluga aquests primers dies a la Provença. Sobre meu hi ha la Eliška. Ella no arriba a la vintena i fa un any que va marxar de la seva estimada Praga per voltar pel món sense ordre ni final d’etapa. 

Som en un poble petit i les nostres ànimes, que han harmonitzat des del primer moment, es perden en el discurs del silenci que gaudim mentre esmorzem, passegem o ens estirem panxa amunt al bell mig dels camps de pastura. 


L’anglès ens salva als dos d’un naufragi solitari. I seguim rierols sonors que dibuixen els ocells que avancen pels carrerons més estrets i fan l’orgia de becs a la plaça. Allí, al mercadet, li dic a la Eliška un dels pocs mots en txec que m’ha ensenyat fins ara: děkuji (gràcies). 

Ella em regala un silenci amb somriure. Diviso un bròquil entre la verdura que es ven a plaça i penso en la meva “agricultura mental”. Seguim resseguint les corbes dels carrerons estrets i plens de llambordes que ens duen de nou a l'hostal, la casa, l'espai.

Al vespre, havent sopat i guaitant la nit asseguts en unes escales de pedra, la Eliška em torna el regal. Em demana que tanqui els ulls i em xiuxiueja a cau d’orella: miluji tě (t’estimo)

Jo, li regalo un altre silenci amb una mirada feliç i un somriure net. I li demano que em deixi la seva petita llibreta on, com jo a la meva, hi anota pensaments lleugers i raonaments personals. Li escric una frase de la Jean Becker que fa temps que esperava regalar: En las historias de amor no siempre hay sólo amor, a veces, no hay ni un te quiero, y sin embargo, queremos

I la nit ens embolcalla suaument mentre refem a mida els núvols a cop de parpella. Dans une histoire d’amour parfois il n’y a pas l’amour, parfois il n’y a même pas je t’aime et pourtant on s’aime.

Provença, setembre 2014.


31 agost 2014

AQUEST BANC QUE ARA ES BELLUGA


Quan el francès està rovellat, un anglès de nivell mig i ben memoritzat et salva de totes les situacions. Fins i tot, en casos extrems, el castellà cobreix les necessitats bàsiques a països foranis. L'inici de tots els viatges és un plaer, com aquest que ja noto a la pell. Allò que ve després del principi és, ara mateix, incògnita agradable. El banc del balancí seguirà movent-se mentre em mogui jo pel món que ara veuré amb calma. Res més a dir...

30 agost 2014

EL PILAR CAMINANT



El patrimoni del país és part indiscutible de la seva identitat. A Catalunya els castells són aquest element patrimonial, identitari, el nexe d’unió social i llegat festiu. Tarragona, com Valls i Vilafranca, és capital castellera històrica i per aquest motiu calia recordar què s’hi ha fet i què ha significat. 

El llibre “El Pilar caminant. Fet diferencial tarragoní”, que es presentarà aquest proper dijous 4 de setembre a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona, és l’obra que recull una part important de la història castellera de la nostra ciutat. Ho fa a través de les quatre colles que hi conviuen, que competeixen quan arriben les diades concretes, i que aglutinen a milers de persones. 

El Joan Boronat (foto), membre dels Xiquets del Serrallo, ha estat l’encarregat de reunir les imatges i els documents que donen forma a una obra essencial tant a Tarragona com a Catalunya. L’editorial Silva ha estat l’encarregada de fer possible que l’obra tingui forma i format, que passi en part de la memòria al paper. 

L’acte de presentació comptarà amb la presència del mateix autor, a més de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, Ana Santos, directora de Silva Editorial i els quatre caps de colla tarragonins: Roger Peiró (Xiquets de Tarragona), Carles Ribas (Colla Jove Xiquets de Tarragona), Isaac Herrera (Xiquets del Serrallo) i Jordi Gaya (Colla Castellera de St. Pere i St. Pau).

Com tot allò que publica Silva Editorial, aquest llibre feia falta i ara ja és una realitat.

29 agost 2014

VINC I SÓC




Arribo d’una terra incendiada per tots que reneix en nom de ningú perquè no pertany a cap dels ulls que se la mira. Vinc de tots els oceans naufragats i dels ports on m’he enfonsat, buit d’abraçades i ple de les preguntes que ja tenien resposta abans de salpar. 

Ara sóc el pare d’un cos que, com tots, tenen ulls nets en el present i llàgrimes del darrer viatge. El meu dolor és escuma, el pensament s’ha perdut orfe d’idees. 

Silenci, ara és l’instant de l’eternitat. 

PD: Aquest és l'últim escrit fet des d'aquest espai tot just abans de marxar al gran viatge que us comentava abans d'ahir en aquest escrit (clic aquí).

AVUI QUE HA VINGUT LA CANTIRETA



Sovint una flor fa estiu i una engruna al plat omple el desig de devorar, l’ànsia de saber. Del dia, una estona n’és prou per alimentar-nos. Aquest dijous ens hem nodrit, farcit amb mirades, amb la Montserrat. Tarragona ens ha acollit i nosaltres ens hem deixat aixoplugar pel seu llegat que decorava una de les parets agosaradament. O era a l’inrevés? 

La Montse, la Cantireta més ben dit, regala mots dolços, posa a l’abast mirades tendres, escolta amb l’ànima i fa salpar paraules amb el degoteig precís que permet allò d’emfatitzar quan hom s’ho pensa i desitja.

La conversa ha estat de nou aprenentatge. Poemes, sensualitat, gestualitat, silencis aprofitats i temps ben guanyat. Així costa poc viure bé malgrat sigui, tornem a començar, una petita estona del dia, la flor que em faltava al meu estiu i les ganes que mai acabo d’alimentar quan penso en persones com ella, la Cantireta. 

Dit això, Montse publica el teu llibre quan abans i no tinguis pressa en viure més ràpid. Ho fas a mida.

28 agost 2014

SHIGERU UMEBAYASHI



A la meva llista musical, la que escolto quan escric i que vaig ampliant amb el temps, hi ha autors obligats que mai hi poden faltar per tot allò que m’aporten. Les composicions del Shigeru Umebayashi sempre han format part d’aquesta llista d’ençà que vaig descobrir la música d’aquest japonès, ara fa uns dotze anys.

Si quan escolteu cerqueu calma, sou capaços d’esvair-vos del món, de generar un nou estat i un nou espai en funció d’allò que us provoquen els sons i la melodia, la música d’aquest compositor us enamorarà i mai més podreu deixar d’escoltar-la. El Shigeru ha posat notes a moltes pel·lícules conegudes que fins i tot han arribat a la televisió com a sintonies d’anuncis. 

Si heu tingut el plaer de veure la pel·lícula “Deseando amar” (In the moods of love), la banda sonora és d’ell. També ho és la de “La casa de las dagas voladoras” o la de “Hannibal”. Escric tot això per donar-vos a conèixer la seva música però també per explicar-vos (perquè sempre hi a un rerefons o un segon motiu) que aquest cap de setmana, dissabte al migdia més concretament, tindré la ocasió de compartir una estona amb ell. 

Serà gràcies a la relació, cada cop més interessant i freqüent, que tinc amb el Popi Spatocco (pianista de Mercedes Sosa) amb qui ja ens hem vist tres vegades últimament per posar en comú converses, coneixements i possibles projectes literaris. El Popi i el Shigeru són amics des de fa temps i com el Shigeru és ara de vacances a Barcelona, quedaran ells dos per dinar amb altra gent (tres persones més) i entre aquesta gent hi sóc jo. 

Si es dóna el cas, us faré cinc cèntims de la trobada. De moment us convido a escoltar una de les moltes peces del Shigeru Umebayashi, una que es diu “Lovers (Flower garden)” que us transportarà a un altre estat.

27 agost 2014

CINIS ET FACIS



Hi ha rius que no corren ni duen aigua, ni tenen font ni cerquen destí. Hi ha homes sense arrels que no tenen ombra, ni recorden qui han estat i què els va dur a la vida.

Quan res te sentit i les distàncies perden la seva dimensió, les cançons no tenen voluntat i la bogeria dels actes fa que tot es mogui. Res s’ensorra si no ho volem. La veu té eco mentre el vent corre i ens amistança l’aventura.