XARXES SOCIALS

Des d'aquest blog ets pots connectar amb mi a les diferents xarxes socials de Facebook, Twitter o Linkedin i enviar-me un correu personal. Busca la secció "Les meves xarxes" a la columna del centre.

ESCRITS DEL "TOT ÉS POSSIBLE"

Tot i el canvi de nom del blog, pots cercar igualment les entrades publicades al blog "Tot és possible". Hi són totes. Busca el cercador a la columna central i posa la paraula a cercar.

MENÚ PRINCIPAL

Al menú principal, sobre aquesta imatge, hi trobaràs tota la informació sobre els meus llibres, entrevistes, noticies de la premsa o els meus articles d'opinió. També hi ha els diaris dels meus viatges.

MENÚ DE PLAERS I PASSIONS

A la part de dalt hi veuràs el menú amb escrits sobre les meves passions: la lectura, el cinema, la música o l'art. I una secció dedicada al cantautor XavisS amb qui col·laboro.

PARTICIPA

Aquest pretén ser un espai participatiu i interactiu. Deixa els teus comentaris als escrits. Sempre tenen resposta. Suma't i opina, genera debat, crea opinió.

29 gener 2015

CLIMATIC CHANGE, SOCIAL REVOLUTION

Climatic change and social revolution (Canvi climàtic i revolució social). He titulat així a aquest post per parlar-vos d’un escultor que m’està captivant cada cop més quan em miro les seves obres. 

Es diu Isaac Cordal, es gallec i viu a Londres. El teniu a la foto que obre aquest post. L'Isaac fa unes escultures petites en ciment, d’uns 15 centímetres d’alçada, i les situa al mig del carrer i a altres espais per crear escenes de critica social. 

Avui compartiré tres obres d’ells i els propers dies hi haurà continuïtat aquí, al blog, per parlar molt més a fons de la seva obra. La primera de les obres es diu “Canvi climàtic” i és una clara crítica als governants internacionals i les seves cimeres que no serveixen mai per a res. 


La segona obra, i us recordo que es tracta d’escultures petites que ell crea i pinta, evidencia la crítica cap a l’art modern, cap al classisme i etiquetatge intel·lectual, cap a un aprenentatge en massa que no du incorporada la qualitat ni les essències de l’art de sempre. 


La tercera obra és, de nou, una crítica a la poca cura que tenim pel nostre estimat planeta. Una parella de recent casats amb mascares de gas i al cim d’una muntanya de quitrà, una boda que evoluciona a mort en la mateixa etapa i moment. 


Isaac Cordal és, sense cap dubte, un dels referents artístics a tenir en compte. No només per la seva originalitat i qualitat, que les té, sinó pel missatge i la forma en com el fa arribar a la societat. Té desenes d’obres i, com us deia abans, aviat en compartiré més aquí. 

28 gener 2015

MITES I CAVERNES



Caigut el somni de Paris i amb el mite d’Itàlia a l’horitzó, volo lliure i sense llasts que em maldin o provoquin la caiguda. Sento la terra als meus peus però res mi arrela ni m’hi lliga. El cel torna a ser net com les muntanyes. 

Assegut aquí, a casa, tot es veu molt clar. Els camps de conreu que tinc davant són per la meva agricultura. Els seus camins m’hi criden, els ocells m’hi porten si els segueixo amb la mirada. Ha marxat la tempesta i s’ha endut tots els núvols i la pluja. La calma té el meu nom. 

És ben cert, sí. Hi penso. Però mentre hi penso, sé que a qui penso ja és passat, incomprensió, un gest (més) maldestre i sense mesura ni disculpes, un moment de pèrdua de molts valors i de mites que ara semblen viure a les cavernes intel·lectuals quan jo els somiava als palaus de la intel·ligència. Costa molt construir a mida al meu costat i ben poc fer-ho caure tot a terra.   

Paris encara em queda. Ara em falta el rostre. El temps m’ajudarà.  

PD: Aquest és l'escrit número 1900 que publico aquí al blog

DEL PERIODISME AL CARRER



No sóc gens assidu a mirar TV3. Fa molt temps, uns tres anys, que vaig decidir no veure-la en senyal de protesta pel seu centralisme. En alguna ocasió però, quan sé d’algun programa que em pot aportar alguna cosa nova, me la miro una estona. Això passa un parell de cops cada any i aquest diumenge a la nit vaig mirar-me el programa “El convidat” que presenta Albert Om. 

Vaig apostar per veure’l al saber que l’Albert seria el convidat del Jaume Marsé, un periodista que es va quedar a l’atur fa uns anys i que, amb el temps i per moltes causes, ha acabat sent un sense sostre. La seva història no és fàcil, com totes les de les persones que viuen al carrer, però la pot explicar en primera persona tot recordant que l’alcohol ha estat el gran problema que ha patit en la seva vida. I de l’alcohol a l’exclusió social, hi ha un pas ben petit. 

El Jaume Marsé va deixar moltes petites perles, en forma de frases, durant la conversa de dos dies amb l’Albert Om. Parlant del seu alcoholisme, deia: 

"L’alcohol et pot portar al carrer, però el que és segur és que el carrer et portarà a l’alcohol. Què hi ha avui en dia que valgui un euro? Ets pots comprar una barra de pa però no res per posar-hi a dins. En canvi, et pots comprar un cartró de vi que et treu el fred i la sensació de gana".  

Parlant de la família, el Jaume explicava que “la família t’ajuda però arriba un moment e que se’n cansa. Una persona pot sacrificar-se per la família però una família no pot sacrificar-se per una persona”. 

També assegurava que la vida és com un llibre afegint que “hi ha gent que té una vida monòtona com una guia de telèfons. A mi m’agrada pensar que la meva vida és com una novel·la d’Agatha Christie perquè no t’imagines mai el final”. 

I per últim, destaco una frase que també em va sobtar perquè deia que les papereres del voltant de les escoles “són com un supermercat per als sense sostre perquè molts nens llencen els entrepans perquè s’avorreixen que cada dia tinguin el mateix”.

És evident, com deia abans, que la vida del Jaume Marsé ha estat molt intensa i poc generosa amb ell els darrers anys. I per sort ha mantingut la seva intel·ligència per saber destriar les accions dels motius que les provocaven, per saber destriar l’argument de la pregunta i la resposta davant de tants moments durs que haurà travessat. 

El Jaume va estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona amb gent com el Ferran Monegal, el Màrius Carol o la Karmele Marchante. I més tard ha aprés de la universitat de la vida que té les aules al carrer i els mestres en forma de buit que cal omplir. Tot un exemple.

27 gener 2015

NO ES POT OBLIDAR



La jornada commemorativa d’avui té una significació molt especial per la nostra humanitat que no pot, ni mai podrà, oblidar. Avui tenim a la memòria que no fa tants anys, el món va llançar-se al buit de la incoherència i es va tornar completament boig. I tot per culpa d’una societat que va anar degradant-se plena de rancúnia i odi, que es va embrutar les mans matant a milions de persones i va decidir morir lentament en una angoixa provocada pels danys fets. 

Les víctimes eren persones que tenien la mala sort no pertànyer a la raça dels qui els van assassinar, torturar i exterminar amb la màxima crueltat. No es poden massacrar pobles i ètnies per cap dels motius, no es pot actuar com es va fer als camps de concentració ni fora d’ells. 

Només espero que la memòria ens sigui fidel i mai oblidem els errors del passat, que no els repetim ni ens hi emmirallem el més mínim. Negar fets històrics no es pot permetre a ningú. Avui, més que mai i especialment per aquesta commemoració, cal que reafirmem la nostra adhesió als drets humans. Som persones, som pobles, tots som el món i la seva humanitat. Tots. No es pot oblidar.

UN DOCUMENT DUR, REAL I NECESSARI


Avui us convido a llegir un escrit dur però necessari. Aquesta que llegireu és una carta real que escriu una filla a la seva mare. L'he traduït de l'italià al castellà perquè un dels protagonistes de la història em demanava si li podia fer el favor.  

Querida mamá:

Fui a la fiesta y me acordé de lo que me dijiste. Me pediste que no bebiera alcohol. Por eso, bebí una Sprite. Sentí orgullo de mí misma, tal como me dijiste que sentiría. Me dijiste que no debería beber y conducir, al contrario de lo que algunos amigos me dijeron. Hice una elección saludable y tu consejo fue correcto, como todos los que me das siempre.

Cuando la fiesta finalmente se acabó, la gente empezó a conducir sin estar en condiciones de hacerlo. Fui hasta mi auto con la certeza de que volvería a casa en paz. Nunca me imaginé lo que me esperaba, mamá. Ahora estoy tirada en la calle y oigo a un policía decir: "El chico que provocó este accidente iba borracho".

Mamá, su voz parece tan distante. Mi sangre está derramada por todos lados y estoy intentando con todas mis fuerzas no llorar. Puedo oír a los médicos decir: "Esta chica va a morir". Tengo la certeza de que el joven, que conducía a toda velocidad, decidió beber y conducir; y ahora yo tengo que morir.

Por qué las personas hacen esto, mamá?. Sabiendo que esto va a arruinar muchas vidas. El dolor me está cortando como un centenar de cuchillos afilados.

Dile a mi hermana que no llore; dile a papá que sea fuerte. Y, cuando vaya al cielo, estaré velando por todos vosotros. Mi respiración se está debilitando, cada vez más. Mamá, estos son mis últimos momentos y me siento tan desesperada. Me gustaría que me pudieras abrazar mamá, mientras estoy tirada aquí muriendo. Me gustaría poder decirte lo mucho que te quiero, mamá. Por eso.. Te quiero... y... adiós..."

..

Aquestes paraules les va escriure un periodista que va presenciar l’accident però no són seves. La noia, mentre moria, els hi anava dictant. El periodista, completament glaçat per l’impacte, les anava anotant. Aquest periodista ha iniciat una campanya per conscienciar a la gent jove a no beure alcohol si han de conduir.

Campanyes com aquestes són, encara que siguin tristes i dures, les úniques que poden fer reflexionar a moltes persones. El nostre món funciona malament perquè moltes persones no aprenen la lliçó fins que no és massa tard. Tothom es pensa més llestos que els altres i ningú recorda que som mortals i que únicament hi ha una vida per gaudir.

L’accident en qüestió va tenir lloc el 2012 en una carretera que uneix Roma amb les ciutats veïnes. La foto que acompanya aquest escrit, certament dura, també és real. La va fer el company del periodista un cop la noia ja era morta.  
  

ADÉU AL PASSAT


Adéu al passat. Ja no hi ha castells de sorra per jugar ni casetes de fusta per mudar la pell i les vergonyes. El somni és un vaixell, ancorat i molt llunyà, que no du rumb ni oneja cap bandera. Les passes es perden a l’instant, s’esborren llepades per les ones, maleïdes per un mar ple de bromera que agonitza en verd i blau, bogeria i oblit. 

Adéu al passat i petó al present sempre tant delicat i juganer, tant borrós i tant tribal. Sort del vent que cega mirades perdudes i horitzons de confusió, de paisatges nocius ara que l’instant es mor i torna a arribar el comiat. Adéu al passat. I nou petó al nou present si ens arriba aire encara.   

Pidolaire de silencis, sembraré els records que encara tingui a prop per mirar-los, si puc i arribo o arriba, algun dia.

26 gener 2015

DOS ANUNCIS ANTICS



He tornat a un vell hàbit que sempre em porta bones sorpreses i que puc exercir cada vegada que començo a escriure un llibre de caire històric i acabo visitant a diari les hemeroteques i biblioteques. Aprofito la recerca de la informació que necessito amb el plaer de tafanejar els diaris i revistes que es publicaven fa uns quants anyets, a les dècades dels 70 i els 80. 

He localitzat dos anuncis que m’han deixat sorprès i que encara no entenc a hores d’ara. El primer, i aquest el trobo indignant i vergonyós, és aquest que anuncia mètodes i formes per acabar amb la “subnormalitat”. Sí, com ho escolteu i com ho podeu llegir. Aquesta publicitat apareixia a les caixes de llumins i la campanya la promovia la “Asociación Ayudale a Caminar”

Si amplieu la imatge (feu clic sobre ella) i llegiu el contingut de la publicitat, quedareu al·lucinats. Òbviament que l’única subnormalitat que no es podia evitar en aquest cas és la dels creadors de la campanya i la dels membres d’aquesta mena d’associació.  


El segon anunci és més simpàtic. En aquest cas és de la cervesa Xibeca que, en aquella època, es venia amb el lema “La cerveza familiar, del buen conductor, de hoy y mañana”. Com veureu a l’anunci publicat als diaris i revistes d’aquells anys, a les llars espanyoles bevia cervesa tot déu: el pare, la mare, el nen i la nena. Fins i tot n’hi posaven al bol d’aigua del gos. Hi havia un segon anunci de Xibeca, del tot masclista, que mostrava al nen de la casa dient-li a sa mare: Mamá no te olvides de la Xibeca, papá la espera en casa. 

En aquells anys era “normal” pensar que la dona feia totes les tasques de casa i el marit treballava, portava els diners a casa i es limitava a seure a taula i viure com un senyor. Eren, per sort, altres anys. Els temps han canviat, la publicitat també.  

CARTA OBERTA



Aquest text que comparteixo avui tancarà el meu nou llibre que presentaré el proper mes de març. Per ser concrets, ja tenim data de la presentació a la ciutat de Tarragona. Serà el divendres 20 de març a les 20 hores a un lloc encara per determinar. Posteriorment el presentaré a Reus i a Tortosa. El text en qüestió es diu “Carta oberta” i és això, una carta que ara ja no té cap secret ni destinatari.

CARTA OBERTA

Hi ha moments en que la vida et demana un canvi, una transició, com les estacions. La nostra primavera va ser meravellosa però ja ha marxat l’estiu, hem deixat passar la tardor i ara, de cop i volta, fa tant fred, tant fred que tot es congela al nostre voltant. El nostre amor s’ha adormit i la neu l’ha glaçat per sorpresa. Si t’adorms a la neu, no escoltaràs l’arribada de la mort. Cuida’t i no et preocupis per mi. Ja no sento res per ningú, tindré una vida lliure de depressions. 

La mort del cor és la més horrible de totes. 

Postdata: París és la ciutat dels amants, no la del nostre amor.


25 gener 2015

LOS ÁRBOLES MUEREN DE PIE



M’agrada molt veure les obres de teatre sobre l’escenari però una altra cosa és llegir-les en un llibre. No hi estic habituat. Garcia Lorca, el meu poeta preferit i que a més és un gran creador d’obres teatrals, és l’autor que he llegit més pel que fa al teatre. Aquesta tarda he escollit un altre gran autor teatral, Alejandro Casona. L’obra escollida, “Los árboles mueren de pie”.

He triat una frase que defineix l’obra: Mira ese árbol del jardín: hoy vale porque da flor y sombra, pero mañana, cuando se muera como mueren los árboles, en silencio y de pie, nadie volverá a acordarse de él.

Els personatges de “Los árboles mueren de pie” són plens de matisos i la història és molt interessant: un avi, el seu net real i el seu net postís amb la novia postissa. Els quatre personatges principals de l’obra reparteixen el protagonisme d’una obra que destaca, sobretot, per la bellesa d’algunes parts (moltes) del guió.  

Hi ha un altre fragment que em sembla molt bell i poètic, tot un regal que el món de la literatura no pot passar per alt.

Mi cuarto era estrecho y pobre, pero no hacía falta más; era mi talla. En el invierno entraba el frío por los cristales, pero era un frío limpio, ceñido a mí como un vestido de casa. Tampoco había rosas en la ventana; solo unos geranios cubiertos de polvo. Pero todo a medida, y todo mío; mi pobreza, mi frío, mis geranios.


Lo que debía ser un escenario se convirtió en su casa verdadera. Cuando decía "abuela" no era una palabra recitada, era un grito que le venía de dentro y desde lejos. Hasta cuando el falso marido la besaba le temblaban las gracias en los pulsos. Siete días duró el sueño, y aquí tienes el resultado: ahora ya sé que mi soledad va a ser más difícil, y mis geranios más pobres y mi frío más frío. Pero son mi única verdad, y no quiero volver a soñar nunca por no tener que despertar otra vez.

Us recomano que, si en teniu ocasió i ganes, llegiu aquesta gran obra de Casona. I si la voleu veure, a Youtube hi es sencera. La trobareu en dos vídeos, de les dues parts, i podreu gaudir-la. El teatre és un gran gènere literari.