XARXES SOCIALS

Des d'aquest blog ets pots connectar amb mi a les diferents xarxes socials de Facebook, Twitter o Linkedin i enviar-me un correu personal. Busca la secció "Les meves xarxes" a la columna del centre.

ESCRITS DEL "TOT ÉS POSSIBLE"

Tot i el canvi de nom del blog, pots cercar igualment les entrades publicades al blog "Tot és possible". Hi són totes. Busca el cercador a la columna central i posa la paraula a cercar.

MENÚ PRINCIPAL

Al menú principal, sobre aquesta imatge, hi trobaràs tota la informació sobre els meus llibres, entrevistes, noticies de la premsa o els meus articles d'opinió. També hi ha els diaris dels meus viatges.

MENÚ DE PLAERS I PASSIONS

A la part de dalt hi veuràs el menú amb escrits sobre les meves passions: la lectura, el cinema, la música o l'art. I una secció dedicada al cantautor XavisS amb qui col·laboro.

PARTICIPA

Aquest pretén ser un espai participatiu i interactiu. Deixa els teus comentaris als escrits. Sempre tenen resposta. Suma't i opina, genera debat, crea opinió.

23 octubre 2014

DIARI DE LA PELL (15): UN GAT, UN AMIC, UN AMOR


La moto llogada descansa sota un gat rebel que ara dissimula. Per no molestar-lo, vaig a peu fins a l'altra punta de la ciutat, sense aturar-me ni anar massa ràpid per por a perdre'm res. Avui toca visitar a un vell amic a qui fa anys que no veig. El trajecte se'm fa agradable. Travesso el barri antic, ple de petits magatzems i baixos on la gent gran encara manté els seus oficis. Un sabater repara dues sandàlies fins que passo jo i s'atura. Em mira i esbossa una rialla sota el bigoti grogós pels purets que déu fumar després del cigaló de la tarda. Una dona grassa i ben polida, repassa els baixos d'una petita brusa blava i verda. Una altra dona, aquesta és petita i prima, gira els formatges que va fer fa pocs dies i que guarda com un tresor. La vida a les ciutats, sempre imaginades i vives, no s'atura.


La pluja em fa canviar el pas i arribo a casa del Jean remullat i feliç. El retrobament és aquell moment esperat fa mesos, l'abraçada forta i a plaer, l'art d'abandonar-se als braços de l'altre, el silenci de la mirada i la rialla que indica que tot va bé. Parlem tota la tarda en un racó de la cuina, ens expliquem els darrers anys, bevem té i cafè, ens alimentem de nostàlgia i records, del present i del demà que sabem que no viurem plegats. Però la distància no fa mal si el cor viu amb els records pressents de les persones que estimes. Veig per la finestra que la pluja dóna treva i torno, ja de nit, al pis vell que he llogat aquesta setmana.


Ja al llit, llegeixo a Le Boétie i m'abandono a les seves píndoles literàries: Siempre volvemos a nuestro primer amor. Que gran i que senzill! 

Ardennes, octubre 2014

20 octubre 2014

DIARI DE LA PELL (14): CAMINS I PASSES


De l'estada a les terres de vinyes en conservo instants molt dolços, imatges que sempre em regalaran tendresa quan me les faci venir al cap. La bellesa dels colors que gaudeixes en època de verema costa molt de definir. Com el somriure, la mirada i la bellesa de la Élise. Un s'hi queda per sempre, no en vol fugir, s'hi acomoda. Ella és mel i sap que destil·la aquella essència que ens atrapa als qui gaudim a fons dels porus de les pells alienes.

Em travessa el pasadis dels records mentals la cançó de Gainsbourg: Elisa rien que toi, moi, nous. Tes vingt ans, mes quarante. Si tu crois que cela me tourmente... Ah non vraiment Elisa.


A un altre passadís, el de la casa on he treballat aquests dies veremant, hi reposen, ordenades, les botes dels qui hem collit raïm, gaudit el camp i regalat somriures i històries als altres. Les petjades han quedat sobre la terra. Aquí hi deixem l'eina que ens ha evitat fondre'ns amb ella, conquerir-la amb duresa, malpensar-la. Ella dóna, tu et regales.


El diumenge, la trobada familiar és obligada i tothom l'espera. Junts s'hi asseuen la familia i els amics, els qui han compartit les hores als ceps i ara ofereixen el millor d'ells a taula. El pati exterior de la casa, ara que el fred encara no castiga, és l'espai on comproves que hi ha llocs dels quals no vols marxar. Però toca mirar endavant, seguir el camí, sumar més passes.

Bourgogne i Ardennes, octubre 2014

16 octubre 2014

DIARI DE LA PELL (13): UN TRAMVIA ROSA I UNA TITELLA ANTIGA



Nord amunt faig el camí apropant-me, sense urgències ni cap límit a les dates, a París. Vaig fent parades, m'aturo on el cos i el cap m'ho demanen. A tot arreu m'hi sento bé, tots els pobles m'acullen i les seves persones m'aixopluguen a aquell racó de la seva ànima on tot és temporal i efímer. A Troyes,  els carrers empedrats i les cases medievals m'ajuden a inventar-me mil vivències de cada racó que observo. I em retornen a la infància, a aquells temps d'escola on se'ns parlava de la revolució i la Presa de la Bastilla. Imagino gent humil guaitant des de les golfes d'aquestes cases, ciutadans pobres sortint a buscar-se la vida pels carrers que ara llueixen tant i pateixen tan poc. 
  

A Reims, la meravellosa catedral contrasta amb un estrambòtic tramvia de color rosa que passa pel centre. I un, no sap si pujar al vagó que travessa tot la ciutat o a la torre del campanar que l'ha vist créixer amb els segles. Davant del dubte, i com tinc tot el temps, decideixo provar els dos. Tot suma, tot aporta. Tot té el seu moment. 


De nou imagino però no pensant en les cases velles. Ara m'ho permet el rostre de la Rosalie, una titella antiga que va actuar a moltes edicions del Festival de la Marionette de Charleville. Els anys li han aportat bellesa però el seu amo no ho veu així. Ha decidit marginar-la, la treu del bagul on conviu amb les altres titelles però ja no pren part a l'espectacle. I ella, la Rosalie, es queda sobre la lleixa de la finestra, mirant cap a fora amb el desig de fugir a la recerca d'un nou escenari que li doni vida i moviment. 

Tot és possible. També que una titella antiga i bella com la Rosalie m'acompanyi des d'ara en aquest viatge i vegi de nou el món des dels seus ullets grossos i blaus, amb les seves delicades mans minúscules i uns peuets petits i sempre freds.  Som a la regió de la Champagne, pujant cap a la ciutat que sempre ens quedarà... París. 

Charleville, octubre 2014

12 octubre 2014

DIARI DE LA PELL (12): LES FULLES FAN D'OCELLS

L'Éric no és una persona esquerpa, desconfia de la majoria perquè només saben riure d'ell. Surt de casa de matinada, just quan el sol s'escola per les copes dels arbres i reposa sobre les fulles caigudes, quan la molsa dorm encara sobre les pedres.


L'Éric va al bosc per necessitat. Ha de palpar els arbres per seguir viu, temptar les escorces, plorar veient com es nuen davant d'ell cadascuna de les fulles. Coneix tots els habitants de l'arbreda que hi ha tot just al final del poble, pot creuar l'espai arbrat i passejar a les palpentes, sap on trobar cada color i on cercar cada matís lluminós de les primeres hores del dia.


Asseguts sobre dues grans pedres, que la natura ha posat just al punt que permet albirar tot el bosc només girant el cap, l'Éric em fa una concessió: ell sí que permet que un arbre li tapi tot el bosc. Se'l mira, el repassa, tanca els ulls i el sent, deixa que el vent li renti la cara. I es mou un pam, cercant l'arbre següent. Sempre en té un al davant que li amaga el bosc.

Davant nostre, les fulles fan d'ocells quan volen amb el vent.

Montbard, octubre 2014

Les dues imatges són del mateix bosc, a dues hores ben diferents del dia, a dues zones ben diferents del paratge.

07 octubre 2014

DIARI DE LA PELL (11): OLORS, COLORS


Pels colors que regala, la verema és una estació de l'any. Ens hi aturem amb calma quan tenim la sort de viure-la i palpar-la. Tons marrons als ceps, vermells i verds a les fulles, blaus i liles del raïm que pareixen tot l'any i engalanen amb aromes tot just ara. Diuen els qui veremen que els raïms sencers no es cullen del cep, que només cal posar la mà sota d'ells i cauen sols, abandonant-se al seu tram final on no moren. Perquè, també ho diuen, els raïms van de la terra a la mà, de la mà a l'ampolla i de l'ampolla a l'home. I l'home viu arrelat a la terra.
 


A la tarda, quan el dia s'amaga lentament, veure els camps de vinyes des de la distància, observar el terreny trepitjat tot el dia, et provoca agradables calfreds. La senyora Amandine (quin nom més poètic i sensual) m'ha regalat una ampolla de vi de la collita del 2012. No du etiqueta, és de les bones, de les que beuen ells a casa cada dia. M'he assegut una estona al principi del marge de pedra que separa el camí de la terra de les vinyes. He fet dos bons glops i, encara amb claror suficient, he anotat diversos pensaments que em van passant pel cap tot el dia.

Ja no visc de les paraules. Ara són elles les qui em vénen a cercar, les qui m'animen a usar-les, em proposen que jugui amb elles i em somriuen a cada instant. Crec que en pocs dies deixaré la Borgoña. Hi estic massa bé, toca seguir el camí per no acomodar-me a tant plaer.

Corgoloin, octubre 2014

03 octubre 2014

DIARI DE LA PELL (10): EN CLAUDE I ELS GIRA-SOLS


Per ajudar-nos, ens hem de conèixer. La fórmula per aprendre com som, passa pel silenci i la soledat temporal. Però aconseguida la lectura interior i pròpia, hem de tornar, de nou, al món de les persones per seguir amb l'aprenentatge. Aquest migdia he parlat del tema amb el Claude, el forner del poble. Hem conversat al restaurant que hi ha al centre. El local és certament original, sobretot el seu pati exterior ple d'antigues ampolles i garrafes de vidre, i s'hi menja molt bé.

La conversa amb en Claude ha estat existencialista. Ell és un amant de la filosofia tot i que és llicenciat en psicologia i es guanya la vida fent barres i panets. Hem parlat de les relacions humanes entre les persones, de la necessitat de conviure per viure o sobreviure, de moltes altres coses que ara no cal que recordi. Tot parlant, hem anat junts a la plaça on s'instal·la el mercadet de les flors. Ell n'ha comprat per la seva xicota. Jo, per posar-les a la casa on visc aquests dies.


El Claude m'ha explicat que, per tradició francesa però també per conducta humana, hi ha dues flors que són antagòniques: les gerberes perquè són flors de cementiri i els gira-sols perquè representen la vida i la força de la terra i el seu nexe amb la natura. Als mercadets francesos, m'explica el Claude, no es venen gerberes. De gira-sols, n'hi ha les places plenes. Jo he triat flors liloses pel color però també per l'olor. L'aroma que tenen, és just el que em faltava.

Corgoloin, octubre 2014

30 setembre 2014

DIARI DE LA PELL (9): LA MEMÒRIA A LES MANS

Segueixo el viatge nord amunt. Ara a la Borgonya. Aquesta és terra de vins i monestirs, dels colors de la tardor i olor de terra llaurada. Tot just ara que comença, participo en la verema amb els pagesos de la vall. Tenen la mirada endolcida en els records i les mans esquarterades, clivellades tanmateix, per palpar els ceps que mantenen drets des de fa dècades. Heus aquí les de l'Adrien, el pagès més vell de la zona.
 

Ens llevem de fosca matinada i quan el sol apareix al fons dels turons ja li portem cert avantatge. El raïm és capriciós, diu l'Adrien. El raïm, em comenta, madura més tard com més altes siguin les terres on reposa i el blanc sempre madura abans que el negre. Aquí, a la vinya on veremo avui, hi ha mans de tots els colors buidant els ceps. Tot i tothom té el seu grau de maduresa. Al migdia, ens aixopluguem en una cabana de pedra seca al mig dels camps. Compartim bóta de vi d'altres collites i viandes que ens han dut les dones de l'Adrien, l'André i el Césaire. Regalem conversa al grup i gaudim de les paraules en aquesta mena de casa d'altri.


Els jornals són llargs i poc lleugers pel cos. Amb la vesprada, les cames et demanen repòs a crits. Però encara ens queda esma per ajuntar conversa al bar del poble. L'ànima no accepta comiats en aquells dies feliços i plens d'emocions. Canvio els ceps per les flors a la finestra de la petita casa que he llogat a la sortida del poble.
 
 
Les cortines de ganxet em recorden que les cases, com les persones, també clivellen el seu cos i guarden, ben endins, dolços records de la seva memòria antiga. I escric: Le souvenir est le seul paradis d'où nous ne pouvons pas être expulsés.

Chenove, setembre 2014

S'acaba el setembre, el primer mes del viatge imprevist. Ho fa amb un vespre fred a la regió de la Borgoña i una sensació de pau a tots els meus racons. Les imatges parlen soles però les acompanyo amb paraules. Moltes altres, centenars i centenars que guardo al portàtil, faran al seu dia el seu servei. Tot segueix, res no acaba de moment.

28 setembre 2014

DIARI DE LA PELL (8): LA RECEPTA


Aquí, estimo amb passió i visc el cos amb el seu temps. Aquí, tot allò que veig m'alliçona i em demostra que no s'hi val a perdre els dies i les hores. Caminant deixo records i passes, ditades i incisions, ombres i llums. També terres i històries plenes de mots que fragmentaran quan jo me'n allunyi.


Aquesta vesprada, inacabat encara el dia, faré una reflexió als marges del riu que fuig avall a l'entrada del poble. Imaginaré. Perquè imaginar es comunicar-se amb el no res i fer-lo tremolar. Després, entés el pensament, retornaré a la cambra per rellegir algun autor ja devorat, em nodriré de la tendresa de la imatge que farà que el dia hagi valgut la pena.  

Et ma vie sera quelque chose qui tiendra le milieu entre les mots et les silences

Alvèrnia, setembre 2014