XARXES SOCIALS

Des d'aquest blog ets pots connectar amb mi a les diferents xarxes socials de Facebook, Twitter o Linkedin i enviar-me un correu personal. Busca la secció "Les meves xarxes" a la columna del centre.

ESCRITS DEL "TOT ÉS POSSIBLE"

Tot i el canvi de nom del blog, pots cercar igualment les entrades publicades al blog "Tot és possible". Hi són totes. Busca el cercador a la columna central i posa la paraula a cercar.

MENÚ PRINCIPAL

Al menú principal, sobre aquesta imatge, hi trobaràs tota la informació sobre els meus llibres, entrevistes, noticies de la premsa o els meus articles d'opinió. També hi ha els diaris dels meus viatges.

MENÚ DE PLAERS I PASSIONS

A la part de dalt hi veuràs el menú amb escrits sobre les meves passions: la lectura, el cinema, la música o l'art. I una secció dedicada al cantautor XavisS amb qui col·laboro.

PARTICIPA

Aquest pretén ser un espai participatiu i interactiu. Deixa els teus comentaris als escrits. Sempre tenen resposta. Suma't i opina, genera debat, crea opinió.

19 desembre 2014

UN ESBÓS SENSE MEMÒRIA



Interroguem el silenci sense pretendre cap resposta. Ens mirem en la penombra i trafiquem la llum del dia. No hi ha buits en les paraules que regalen les estones que passem. Ens palpem l’ànima, alimentem instants, som sol de dia i fosca de nit, veiem la poesia de l’espai. 

Ens alimentem a glopades suaus, ditegem l’espatlla aliena per abandonar la nostra soledat. Naixem de nou, ara al bosc. Som el fruit que ajuda a viure a l’arbre, retornem als orígens, al pecat de la vida, a la poma que enrojola el pensament, al joc de saber-nos vius sense amo, ni Déu ni pàtria.

Ens iniciem. Et miro. Em travesses. Em meravello. Em llegeixes els ulls. Veig el teu cor amb el seu somriure ara que el temps comença. La pau ens cau als peus i arriba el canvi d’època. L’hivern de l’esperit és l’única estació que té alguna cosa a dir.

18 desembre 2014

AMELIE, ELS POETES I JO QUE SEGUEIXO ENCARA VIU



Els petits poblets de França són com els carrerons secundaris del gran Paris, et transporten a paisatges que has llegit als llibres o has viscut a alguna pel·lícula. Si heu vist “Amelie” i heu estat als carreronets parisencs sabreu de què parlo. Ella, Amelie, diu que la vida no és altra cosa que un assaig inacabable d’una obra que mai s’arriba a estrenar. 

No sé si realment és així. Amelie va molt perduda al món real i és plena de dubtes en el seu univers particular. No vol dir pas que estigui boja, ni de lluny. Vol dir, potser, que es passa el dia assajant la seva obra i té por de sortir a escena, davant del públic, a viure allò que ara tan sols imagina. 

Faig aquesta reflexió assegut al despatx de casa, al racó on escric cada dia. Davant meu hi ha el paisatge que veieu a la foto (la podeu ampliar). Em provoca constantment amb els canvis de cel i el cansament de les tardes que s’apaguen i pinzellen el cel amb els seus càlids colors. Ara, amb el fred, només em calenta l’ànima mirar els núvols. 

I mentre els miro en silenci, ple de pau, em ve al cap una altra frase: Bailar, aplaudir, exaltar, gritar, brincar, rodar, flotar...que la vida sea de ahora en adelante más que un poema y nuevos deleites.

Curiosament és de “El club de los poetas muertos”. I segueixo aquí, encara viu.

16 desembre 2014

VE LA TARDOR



Hi ha una bella cançó, d’aquelles que demana ser escoltada ara que el fred ens cala el cos, que diu així: 

M'agradaria, amics, que vinguéssiu amb mi al lloc on visc, per tenir-vos a prop, per oferir-vos els colors de tots el vins, i els plats més fins que us faré de tot cor. 


Ens mirarem als ulls ben amorosament per celebrar que fa temps que ens mirem... I tots els sons d'aquest jardí seran plaents com les cançons dels seus grills i els ocells.


Perquè estigueu a gust, i somrigueu contents, el meu jardí farà olor d'Orient...

Avui, no sé el perquè, l’he escoltada varies vegades. I m’ha sortit un text, petit i breu, que dos amics m’han dit que és bell. És aquest:

Ve la tardor i el vent obre les cases. Arriba el fred, ombregen fulles ferides, cauen tempestes sordes i els cels llauren la terra a cop d’aigua. Nosaltres som els camps i no tenim destí, ni parada ni fonda. 

Nota: la foto pertany al "Diari de la pell".

15 desembre 2014

DEL MOT A LA IMATGE, DE LA IMATGE AL GEST



Una de les feines més feixugues cada dia quan publico aquí, és aconseguir una imatge que acompanyi el text que he escrit. No em serveix qualsevol foto, busco al meu arxiu i després de remenar i tenir alguns dubtes, acabo triant. Però avui us parlaré d’un exercici més complicat encara. 

Enguany, al dinar de Nadal que ha fet l'editorial Silva (en la que col·laboro fa anys), ha estat una foto amb text, una poesia visual. La Yolanda Díaz, informàtica i artista, ha tingut a les seves mans la responsabilitat de la creació. El Manolo Rivera, director de Silva, va fer una tria de quatre textos meus i ella, la Yolanda, en va triar un. I en base al text escollit, va fer la foto corresponent. Aquest exercici d’enginyeria artística ha estat, vist el resultat final, un exitàs. 

La imatge que acompanya aquest text (que podeu ampliar clicant sobre ella) és el resultat final. La Yolanda va escollir el text “Espiadimonis” i la foto està feta a la Part Alta de Tarragona, al carrer Sana Anna. La instantània és realment poètica en la seva essència però a més, la Yolanda ha incorporat al paisatge original diversos elements que donen encara més música i dansa a l’obra. Rostres i siluetes, gestualitat i la cadència del moviment o la immobilitat plena de vida.  

Si la poesia és música i les imatges tenen el seu so, la Yolanda ha fet la partitura perfecta. Jo intento, tan sols, convertir els moments en paraules. Ella ha posat la música als mots i ha donat ales a l’espiadimonis. 

Tot plegat, art i delicadesa.  

PD: Tot és ple de casualitats. Aquí també hi són. La Yolanda no ho sabia però va triar un carrer molt especial per a mi. Un dia us en parlaré. 

14 desembre 2014

DUES APORTACIONS


La felicitat no es troba perquè sí, com es troba una pedra preciosa al mig del camí. La felicitat s'ha de construir. I això exigeix renúncies. La ruta de la felicitat sempre s'acaba llegint en un mapa mut. I de naltros depèn que posem noms a les ciutats,als oceans, als rius i a les muntanyes. Probablement sempre ens sentirem una mica perduts, però ja no serem guies de res sinó simples exploradors de nosaltres mateixos. El nostre dubte no ens durà cap certesa, però fins i tot la soledat serà una esplèndida pissarra on articular fórmules i versos que algun dia ens faran companyia per saber que mai hem d’estar sols. 

Aquells que consideren que els seus sentiments no poden sortir de la caixa forta on un dia van decidir tancar-los ho tenen clar. Són aquells que entenen el plor com una feblesa, la confidència com una vergonya i l'alegria explícita com una frivolitat. Són aquells que més necessiten, ens necessiten. 

Aquestes frases, anotades fa anys en una de les meves llibretes, són del Joan Barril. És un petit homenatge a la seva persona i als seus pensaments. El comiat avui a Barcelona, en una cerimònia laica en la que li han cantat Joan Manuel Serrat i Marina Rossell, ha estat emotiu. 

Comparteixo una entrevista que li va fer el Manel Fuentes quan ell, el Joan Barril, va publicar el seu llibre “Terres promeses”. 

13 desembre 2014

ADÉU MESTRE BARRIL


A l’obrir aquest blog, ara fa més de set anys, vaig deixar clar que un dels meus referents periodístics era el Joan Barril. El vaig descobrir llegint dos dels seus llibres: Un submarí a les estovalles i Tots els ports els diuen Helena. Això era a meitats dels noranta i, anys després, al 1999, el vaig conèixer en persona quan, treballant jo a Onda Rambla, el vaig entrevistar quan el van nomenar pregoner de les festes de Santa Tecla de Tarragona. 

Va ser una conversa amena i amb una bona durada tenint en compte que l’havia previst més breu. Tots aquests anys l’he anat seguint a través dels seus articles i els altres llibres que ha anat escrivint. Avui me’n he assabentat de la seva mort, a causa d’una pneumònia, als 62 anys d’edat. Em sap molt greu la seva pèrdua. Me’n sap per la seva jove edat, perquè se'n va un home culte i capaç de fer-nos generar debat, un gran pensador, un periodista de primera i un bon home. 

El seu amic de la infància i company de viatge en tantes ocasions, especialment a aquella famosa “L'Illa del tresor” que ambdós feien a Canal 33, li dedica un boníssim article a El Periodico de Catalunya. El podeu llegir AQUÍ

Descansa en Pau mestre Barril. 

Acabo compartint un dels fragments del programa "L'Illa del tresor" que va tenir com a convidat a Joan Manuel Serrat. És una petita dosi d'una joia televisiva que arribava cada setmana gràcies als dos Joans (Ollé i Barril). 


12 desembre 2014

TEMPS D’OLIVES



Dedicat a l’avi Lluis 

És temps de despullar arbres, de collir olives, de destriar el fruit de les fulles i donar-li un final saborós. També és temps de reunions de família, sempre els diumenges a tocar de les bancades, de compartir eines i converses. 

És temps d’anar amunt i avall del camp buidant totes les branques, cobrint de verd i amb malles la terra seca de la tardor, d’esmorzar plegats l’entrepà de pops amb salsa i el rajolí de la bota de vi, de córrer al costat de germans i cosins, d’empaitar als gossos i mirar embadalits tots els ocells que juguen al camp del veí. 

Temps de portar sacs plens a la premsa del poble, de saber quants peus en surten i quantes garrafes seran. De tornar un altre diumenge, i el següent, a nuar més arbres i vestir noves converses entre els teus. Temps de viure, sent petit, allò que tant recordaràs de gran. 

11 desembre 2014

LA CIUTADANIA, ELEMENT DE DEMOCRATITZACIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ


Comparteixo avui l'article d'opinió que, com a President del Sindicat de Periodistes de Catalunya a Tarragona, he publicat al diari Tot Tarragona. Com sempre, podeu deixar els vostres comentaris allí. 

LA CIUTADANIA, ELEMENT DE DEMOCRATITZACIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ. 
 
La informació és un dret i un deure social que hem de tenir els qui la tractem i els qui la reben. Generar una consciència social al voltant d’aquest dret, lligada a una bona xarxa de col·laboració entre entitats i oberta a la ciutadania, ha de ser el cap de cartell dels reptes de futur per la nostra professió, el periodisme, i per moltes altres. 

La creació de la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació, presentada ja públicament a Barcelona, ha estat un pas molt important que ara hem d’anar consolidant amb la suma territorial dels sindicats, patronals, administracions, institucions i totes aquelles entitats i col·lectius que juguen un paper important en l’àmbit social. Cal doncs, obrir un procés de debat per aconseguir generar propostes i saber com canviar l’actual situació en que es nota, i se sent, una manca de posicionament que situí la comunicació com element central en la construcció d’una ciutadania que estigui informada i sigui, al mateix temps, participativa i critica. Si aconseguim que s’assoleixi aquest rol, de ben segur que aquest element, la comunicació, serà un element transformador. 

A Tarragona ja hem iniciat el nostre camí per fer conèixer la Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació i sumar complicitats. Paco Zapater, Regidor de Relacions Ciutadanes de l’Ajuntament de Tarragona, ha estat el primer en oferir-nos la mà i sumar-se a aquesta eina i plataforma que ara, durant les properes setmanes, farem extensives a altres àmbits a part del municipal. 

Als sindicats de la Unió General de Treballadors (UGT), Comissions Obreres (CCOO), la Confederació General de Treballadors (CGT) o la Unió de Sindicats de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya (USTEC) entre altres, cal sumar-hi ara organismes i plataformes d’entitats i veïnals com la Federació d’Associació de Veïns, ong’s i totes les entitats que treballen des del territori i per ell. Al final, els qui participem en aquesta Xarxa reivindiquem més informació i debat sobre el dret a la informació però també creiem que l’autonomia dels mitjans de comunicació ha de tenir la mateixa consideració social que els drets a la salut i a l’educació.

Com deia al principi, informar és un dret i un deure. I fer-ho en condicions, una obligació. Per això, òbviament, també és important, cabdal de fet, la independència dels mitjans de comunicació i la transparència de tots els òrgans i elements de comunicació que no siguin mitjans. Des del Sindicat de Periodistes a Tarragona estem elaborant un ampli informe sobre la realitat territorial que permetrà saber quin és l’estat de la professió i quines ingerències suporta, d’a on coixegem i qui ens cega o posa pals a les rodes.

Perquè, tristament, hi ha encara avui en dia a casa nostra algunes empreses que silencien mitjans de manera gens ètica, mitjans que juguen a certes complicitats a canvi de diners o favors, i entitats que veten a segons quins mitjans. El joc està servit però és brut i cal posar les cartes sobre la taula i destapar les trampes.

Aquest informe del Sindicat a Tarragona ho farà possible i, sobretot, ho farà pel bé del compromís ètic i social que ens identifica així com per aconseguir ser els primers que demostrem que la  Xarxa Ciutadana pel Dret a la Informació i la Comunicació ha d’existir i l’hem de treballar conjuntament. Al final, el repte serà aconseguir, com diu Nitin Nohria (degà de la Harvard Business School), que la comunicació sigui la veritable tasca del lideratge.

Òscar Ramírez Dolcet
President del Sindicat de Periodistes de Catalunya a Tarragona

CARLA, EMILIE ET L’AMOUR


Al final, revisant papers vells (no massa, de fa un parell de mesos quan el Diari de la pell), trobo anotacions molt interessants. Fetes mentre escoltava algunes de les meves dames com la Carla o l’Emilie. Ah! Com m’alimenten emocionalment en moments afamegats. 

Oh mon amour, mon âme soeur. Je compte les jours je compte les heures, je voudrais te dessiner dans un désert, le désert de mon coeur...

La dansa iniciada per Emilie, el desig de comptar amb l’ànima bessona i dibuixar-la en un desert dins del nostre cor, la necessitat de saber que un bri de la seva veu ens fa feliç a cada pas... 

Aquesta dansa la compassa ara la Carla...

Les grandes amours sont frêles, elles vacillent avec le temps. Les grandes amours chancellent, les grandes amours sont folles...

Si, Carla, els amors són fràgils, canvien amb el temps i són plens de follia. Els amors, Carla (canta-m’ho a cau d’orella de nou), els amors s’han de bastir, viure de nit, han de tocar a terra i refer-se amb el temps.  

Penso al final, mentre em segueixen seduint ambdues, que en l’amor tot és fàcil si tot té el seu moment, tot hi té lloc si esdevenim, plegats, la nostra pròpia illa. 

Nota: la primera foto és de l'Emilie. La segona, de la Carla. El text està fet pensant en ... 

10 desembre 2014

BEU LA VEU


Ara que les coses perden el sentit i les distàncies s’arruïnen, que els rius no tenen marges ni cabal, que baixen sense néixer i cecs sense destí. 

Tot just ara, quan noto que se’m moren les arrels i no ets la saba dels meus dies, m’amago al fons d’alguna cova. 

El món s’ha anat morint. Nosaltres, plens de bogeria, hem deixat de ser el moment.