Blog personal del periodista i escriptor Oscar Ramírez Dolcet

01 de desembre 2016

On 1.12.16 by Oscar Ramírez in    No comments


Fa una estona, acabant de lligar la composició del meu nou llibre, me n’he adonat que serà una obra impactant per al lector. Potser no tant per als lectors acostumats a la meva literatura, que tendeix a ser realista, contundent i sincera, però si per aquells que fa poc es van incorporar a aquesta mena de dogma que suposa llegir totes les obres d’un mateix autor. 

Sempre he dit, considerat millor dit, que sóc mel i fel. Tinc etapes, com tothom, i a mi se’m tradueixen amb textos més romàntics, més catastrofistes, més existencialistes o amb altres caires. El nou llibre té dolor, parla de fugides, de ferides, de pèrdues i de la mort. També tracta sobre amor i la vida, sobre Déu i sobre la memòria. I de tantes altres coses. 

Hi ha encara, al voltant d’aquest nou llibre, un dubte i una sorpresa. El dubte és saber quin nom posar-li perquè encara no ho tinc decidit. La sorpresa arribarà en format d’idiomes. No puc avançar massa cosa més. Sobre la portada, dir-vos que és un fotògraf turc i que és una meravella. Què voleu que us digui l’autor de la criatura? Doncs que serà la millor de les meves obres (com ho van ser sempre les altres). 

30 de novembre 2016



Fa dies que vaig començar avançar a les xarxes socials que el proper 9 de desembre hi havia un esdeveniment important per a mi. Ara, tot just avui, puc ja fer la descoberta de tot l’acte. El proper divendres 9 de desembre, a les 20.15 hores a la Sala Santa Llúcia de Reus, faré una lectura antològica de les meves creacions poètiques, de prosa, aforismes i pensaments lleugers. 

Serà amb una presentació prèvia de la poetessa reusenca, i sobretot amiga, Montse Farrés. Ella, la culpable de la moguda, obrirà l’acte al qual hi hem sumat a dues persones més. Per un costat, el bon amic i poeta Juan López Carrillo a qui he volgut convidar especialment perquè faci la lectura d’un parell de textos meus en castellà. I la música la posarà el Joan Pujol de manera que podrem crear una banda sonora única per al moment. 

La presentació de l’antologia em permetrà llegir textos dels meus llibres Pensaments lleugers (2010), Esperando la ausencia (2010), Aforo Completo (2011), Agricultura Mental (2013), Cafè Nuage (2013) i Invasió de camp (2015). També puc avançar que presentaré dos textos del meu futur llibre que encara no té nom concret i que estarà al carrer molt aviat.

El plaer de retrobar-me amb el meu públic fidel, amb noves cares que puguin venir aquell dia i, especialment, amb amics dels de sempre que mai fallen, és el que em mou especialment a afrontar aquell dia amb ganes i il·lusió. Els propers dies ja us aniré parlant més d’aquest acte. De moment ja us comparteixo el cartell elaborat per l’ocasió. 

Us convido a totes i a totes però especialment a aquelles persones que heu estat importants, i ho sou encara, a la meva vida. Als qui no em coneixeu, veniu també aquell dia i ens saludem.  

27 de novembre 2016

On 27.11.16 by Oscar Ramírez in    No comments


Ja us puc confirmar que avui he decidit avançar els plans que tenia de cara a la presentació del meu proper llibre de prosa poètica. Inicialment volia presentar-lo sobre el mes de febrer o març del 2017 però ara accelero el procés, per tenir-lo a punt de cara a aquest proper mes de desembre. 

Els textos ja estan enllestits fa dues setmanes i la portada està decidida després de la cessió de la foto que la protagonitzarà, cessió que m’ha fet el seu autor, un fotògraf turc de qui us parlaré ben aviat. Ara s’inicia la fase final de correcció i maquetació. Si res falla, en un mes el tindré a les mans. 

I si falla alguna cosa haurem d’endarrerir els plans actuals. Us aniré dient. El que sí us puc avançar és que es tracta d’un treball molt madur del que n’estic molt content. No sé si superarà el nivell de critica de “Invasió de camp” que ha agradat i molt tant en la seva versió catalana com en la versió italiana. No tinc poc a decebre però sóc exigent amb mi mateix i caldrà superar el llistó. Ja veurem si assoleixo el repte... temps al temps. 

La imatge que acompanya el post, té relació amb el cotingut i amb la portada del futur llibre.  

26 de novembre 2016

On 26.11.16 by Oscar Ramírez in , , ,    No comments


Recorda’t de la meva ombra, del cos que no rebrota al fons del cementiri. Desperta als ocells, explica’ls un somni que jo hagués tingut. Plora, besa, acomiada el dia amb una abraçada buida en el gest. 

Recorda’t dels meus ulls, de la mirada ara absent de geografies i closa per sempre. Turmenta a la lluna fins que escupi el dia, vine a buscar-me, no em trobis, angoixa’t, no moris. Estima aquella paraula que mai vas sentir, les coses que mai et vaig dir. 

Recorda’t de mi, terra endins... carícia enllà.  

...

I sona Henry Purcell en veu d’Andreas Scholl 

25 de novembre 2016

On 25.11.16 by Oscar Ramírez in    No comments


L’últim bosc bevia l’aigua del riu que havia parit la muntanya, més amunt. Al pont, reflectit, el cos necessitava la pèrdua i la natura regalava llàgrimes. Pluja lleugera evaporant-se pels cabells i els primers ocells del matí eren terrestres per la por. Amb la boira s’ensumava eternitat i el cel no afegia blau a la retina. 

Entre argila i molsa, el caos de l’aigua envaint-ho tot va vèncer a l’ordre de la jornada d’aquell bosc, l’últim bosc del darrer dia del viatge de comiat. Fugir o tornar, tot era coacció per a la memòria. 

Foto: Vallfogona de Riucorb, 30 d’octubre de 2016. 

23 de novembre 2016

On 23.11.16 by Oscar Ramírez in , , ,    No comments


Més enllà de ser mostres estàtiques, perquè tenen aquesta funció inicial, les exposicions poden convertir-se en elements vius, en constant creixement i amb veu pròpia. Un clar exemple és la que porta per nom “Perifèria d’un somni” que va ser la carta de presentació del festival Al3Mura, aquella trobada cultural que vam fer el passat mes de juliol a les ciutats de Reus i Tarragona. 

Amb Pier Paolo Pasolini com a figura principal, l’exposició la protagonitzaven 5 dibuixants que van escollir fragments de pel·lícules del cineasta italià per a fer-ne la seva versió/visió personal. Al Centre de Lectura de Reus, espai on vam alliberar per primer cop les obres, ja es va veure que aquella era una acció cultural diferent i no només una simple exposició amb quadres que es pengen un dia, es despengen un altre dia i acaben morint, plens de pols en un magatzem o, amb més sort, a les cases particulars de persones que mai més se’ls miren. 

Aquesta perifèria del somni de Pasolini va més enllà i és també el centre de la nostra atenció constant. De Reus se’n va anar a Alcalá de Henares, al Instituto Quevedo del Humor, on va arribar ampliada perquè els cinc artistes que havien fet les obres en van aportar de noves i un altre dibuixant es va sumar a la festa i va fer també un parell de creacions pròpies. 

Acabada la seva estada a Alcalá, la col·lecció pasoliniana és ara a la ciutat de Tarragona, a l’Antiga Audiència, on aquesta setmana s’hi celebra la novena edició de la Setmana del Còmic, esdeveniment artístic, cultural i social, mostra del bon debat i diàleg, que lidera Miquel Villalba (elchicotriste) i els seus fidels companys de viatge. Ells, com l’art de Pasolini, generen opinió allunyant-se del poder i apropant-se a la paraula més familiar, la d’aquell espectador que va a un acte sense condicionants ni obligacions, pel plaer de ser alimentat amb cultura. 

L’associació Etcètera, el Movimento Culturale Spiragli i Dibuixants Sense Fronteres, els tres col·lectius que vam impulsar al seu moment l’exposició, pensem –perquè sempre ho hem tingut clar- que hem de ser nosaltres els qui recordem a la societat quins són aquells personatges que han estat importants i sovint s’han volgut obviar. Sense el criteri ferm, que no es deixa tergiversar per les decisions tècniques i polítiques de torn, la cultura no funcionaria en condicions i sempre exposarien els mateixos, publicarien els mateixos i cantarien els mateixos. Sense entitats objectives i lliures, això seria xauxa i quan es parla de cultura cal tenir ordre, concert i les idees ben clares i gens manipulades.

Pasolini seguirà caminant, com ho fa aquests dies per l’Antiga Audiència al costat del Corto Maltés o altres personatges de conversa a la Setmana del Còmic. Deixem-los així, lliures i nus, perquè segueixin creixent i descobrint-se.

Òscar Ramírez Dolcet
Periodista i escriptor. President d’Etcètera.  

22 de novembre 2016

On 22.11.16 by Oscar Ramírez in , , , ,    No comments


Quan vaig anar a Roma el primer cop, i gràcies a una bona amiga, la Patrizia, vaig tenir l’ocasió de veure les entranyes d’una ciutat que reposa sota els carrers de la capital italiana. La Domus Aurea, així es va dir al seu moment, la va fer construir un dels personatges més salvatges que ha creat la nostra humanitat, l’emperador Neró. El seu predecessor en el càrrec, l’emperador Trajà, va ordenar saquejar els palaus d’aquell espai i soterrar-ho tot. Al segle XV, un jovenet que passejava pel camp, als afores de Roma, va caure en un forat i sota, va descobrir la Domus Aurea que avui en dia segueix en fase d’estudi i tancada al públic. 

Neró, el creador de tanta bellesa –perquè quan veus la Domus Aurea t’agafen ganes de plorar de tantes emocions- va fer de tot per passar a la història com un autèntic cafre. A part de fer cremar Roma, Neró va fer assassinar a la seva primera dona i es va casar després amb dos homes, a qui va fer castrar i més tard també va fer morir. A la seva mare, Agripina, la va intentar fent que col·loquessin sobre el seu llit unes plaques de plom que van caure sobre ella mentre dormia. Com Agripina no va morir, Neró va aprofitar un viatge en vaixell que havia de fer ella i va ordenar que l’enfonsessin. Però Agripina va salvar-se nedant. Al final, com se’n sortia de totes, Neró va acusar a la seva mare de conspiració i la va fer executar. 

A l’any 68, quan només tenia 30 anys, Neró es va suïcidar deixant, com deia abans, un llegat de sang i odi que poques personalitats de la història han igualat. Faig aquesta reflexió perquè no s’acaba d’entendre que en tants pocs anys de vida, una persona sigui capaç de crear bellesa i destrossar tot el seu entorn plena d’odi. 

A Roma intenten recuperar el seu llegat, conscients de qui va ser el personatge, perquè és impossible deixar soterrada la Domus Aurea i la resta d’espais que la complementaven al seu moment. Tant debò el món vegi aviat allò que, per sort i de manera no oficial, ja hem vist. 

Enllaç a un altre post on vaig parlar de la Domus Aurea: AQUÍ

21 de novembre 2016

On 21.11.16 by Oscar Ramírez in , ,    No comments


El nou treball del Nick Cave, Skeleton Tree, és una autèntica obra d'orfebreria musical. Cave, que ha perdut al seu fill de 15 anys fa pocs mesos en un accident en un penya-segat de Brighton, ha elaborat aquetsa mena d'òpera i reflexió en veu alta sobre la mort, el dolor i la pèrdua.

Aquesta peça, anomenada Girl in Amber, és una mirada còmplice sobre la mortalitat. Us aconsello escoltar tot el disc, no us deixarà pas indiferents.

On 21.11.16 by Oscar Ramírez in    No comments

He provat a canviar-ho tot, a girar-me la pell del revés i tallar la línia que separa el cos de l’ombra. La terra gira, segueix girant mentre adquireixo fracassos i resto dies, mentre perdo el temps i la mort m’escorcolla els ossos. Però la vida no m’abandona, es nega a deixar d’existir abans d’hora, m’espera cada nit a la cantonada del dia. Allí em remata, omnipacient, i em vetlla la son. 

A aquestes alçades no invento a Déu i trio el viarany més tort de la tortura que suposa fer un pas més.  

Le premiar jour, la porte est vitrée. La dernier jour, una imatge à l’improviste.

...

La música del Michael Wollny sempre m’acull i em recullo al seu voltant. 

20 de novembre 2016

On 20.11.16 by Oscar Ramírez in    No comments


L’art d’observar la bellesa no ha aconseguit envellir als nostres dies. S’ha perdut l’hàbit d’aturar-nos a mirar, de sorprendre’ns amb petites coses, de descobrir quelcom més enllà de davant nostre i a poca distància. Ens hem quedat cecs i freds. No hem après què som i hem calat foc al jardí de les nostres memòries. 

L’edat de la innocència ha estat massacrada, tal vegada trepitjada, per l’ànsia de viure sense aprendre res dels sentiments ni entendre d’emocions. 

Què hi portem ara a les butxaques? Bellesa esquinçada, amor desconegut, confitures amargues... i les arrels que no hem plantat per l’art que tenim de perdre el temps i fer-lo perdre als altres. 

...
Observeu la bellesa, la gran bellesa.