PETE SEEGER REVIU A REUS


Torna Pete Seeger i la seva música si és que mai havien marxat. El teatre Bravium de Reus acull demà divendres, a les 21.00h, un concert on es podran escoltar les versions de tots els temes d’aquest formidable músic i cantant que va dedicar la seva vida a la música folk i a tantes altres coses com la lluita contra les guerres i les injustícies. 

El concert ‘Tren Seeger’, és un recital de cançons de Pete que ha versionat Artur Gaya (Quico el Cèlio), amb altres músics (Cati Plana, Kike Pellicer, Sergi Trenzano). L’activitat és impulsada des de l’associació Amics de Pete Seeger, nascuda recentment, i no és l’única que es fa al voltant del músic.
El Bravium també acollirà la resta d’activitats, ja que es realitzaran diversos tallers i projeccions cinematogràfiques:

-          Sessió de Cine Fòrum ‘The Power of song’, dijous 15 de febrer a les 21 hores 


-          ‘Cantem amb Pete Seeger: la història continua’, taller amb Artur Gaya, Sergi Trenzano i Cati Plana, components del grup tribut ‘Tren Seeger’. El divendres 16 de febrer a partir de les 20 hores.


-          ‘Les cançons de Pete Seeger a la Catalunya del segle XX’, taller amb Noè Rivas, Lluís M. Panyella i Àngel Daban de ‘Els cinc dits d’una mà. Dissabte 17 de febrer de 10 a 13:30 hores.


-          ‘Els instruments de Pete Seeger’, taller amb Ton Dalmau i Artur Nadal. El dissabte 17 de febrer de 16 a 19 hores.


-          ‘Les cançons de Pete Seeger a la Catalunya del segle XXI’, taller amb ‘Els Seegers’, el diumenge 18 de febrer de 10 a 13:30 hores.

L’ocasió és única per fer aquell remember que tots necessitem sovint i, en aquest cas, recordar les grans cançons d’un dels grans de la cançó folk. 

Us animeu? Per obrir boca, us convido a escoltar aquesta peça seva. 

15 de febrer 2018

DESIG I BELLESA



El secret del desig és infinit, com la bellesa de dos cossos que es conreen, alimenten, llauren, que es reguen, que es cullen i recullen, que creixen fins marcir-se per fer nova llavor. El secret de la bellesa rau i s’empara en el somni dels ulls, en els horitzons de cada mirada, en els refugis interiors que governen els mots mai esmentats. 

Quan pensem que arriba la derrota, la vista cus l’instant amb la desmemoria. I un cos s’apropa pressentint desig.
13 de febrer 2018
Tag :

DES DEL MEU CAP (ARA)



Pocs testimonis per tantes discussions internes. Massa relats per una tarda a soles, en soledat ben sola. La ignorància devorant la vanitat, la por demanant cautela a l’oració. Música que remata al cansament, en un racó, i que esquartera les ales d’àngel.

De cop! Un esclat corpori. 

La llum s’amaga a les butxaques. El temps s’arracona al final de la terrassa. El comiat desapareix, el buit es tanca i la llunyania taca de foscor les retines. Son, molta son. I la lluna saltant per la serra del fons, on l’horitzó agafa de la mà a la nit i al dia.   

DEMPEUS



Veient aquella fugida dolça i dòcil, el dolor se’n va del cos que, ple d’instants no viscuts, cau contra el terra. La pena és no saber-se cansat per abandonar-se a la caiguda. La pena, la veritable pena, és amagar que l’ànima no està ja serena i, en un ritual d’incomprensió, voler concertar un estat que no arriba pel desconcert del darrer moment. 

Es diu adéu tantes vegades que aquella que toca, maleïdament, és un silenci.

LORCA, TURQUIA I LA TRANSHUMÀNCIA



Garcia Lorca va crear el grup de teatre ambulant La Barraca. Federico, un dels genis més grans que han nascut a Espanya els darrers segles, entenia a la perfecció que l’art ha d’arribar a totes bandes. Quan la cultura i el coneixement avancen i es mouen a través del territori, en aquella acció que jo anomeno transhumància intel·lectual, les sinergies i les unions fan possibles meravelles. 

Una d’elles, és que el flamenc arribés a terres orientals que, en part, han patit també una petita europeïtzació. Turquia és el país que més ha sofert aquesta invasió subtil, voluntària i beneficiosa a primer cop d’ull. Per això allí sí és possible escoltar aquesta peça flamenca composada i cantada per turcs. El Berk Gürman canta en primer lloc i després entra ella, la Öykü Gürman. La peça es diu Nankör Kedi.

Sense paraules... i visca la transhumància intel·lectual.

DES(OCUPAR)-SE



Ocupar-se dels assumptes dels altres és desocupar-te dels teus, sacrificar el temps que anava al teu favor per regalar-lo a una globalitat. No són bones èpoques per a regalar res a la societat. No ho acaba d’agrair i et desgastes massa. Perquè, sempre, hem de ser uns quants (els mateixos) els qui generem el divertimento a altres persones? Perquè hem d’aportar coneixement a unes persones que es mouen per impulsos i propostes però no n’aporten cap a canvi?

No penseu pas que és pessimisme. És un raonament fet des de la lògica personal, des de l’egoisme que hauria de tenir i no goso. Sóc un amant del dolce far niente i, a més, el sé exercir millor que ningú. No necessito complicar-me la vida. 

La conclusió que us comento, que també du amagada una dosi d’emprenyament, em neix després de veure, en un espai de casa, una pila amb una seixantena d’exemplars del meu últim llibre. Són allí perquè el tour de presentacions que havia de fer l’any passat, a una vintena de municipis, es va quedar curt i no va passar de la dotzena. Havia de viatjar a Mallorca, a Andorra, a Berlin i al Marroc. Ho tenia tot mig aparaulat. Però el temps, la manca de temps per dedicar-lo als altres, va arruïnar el projecte.

Un llibre, quan passa precissament un temps i no el mous ni el presentes, es mor. I el sufí de la portada del meu llibre, que és en procés de construcció o destrucció –sempre depèn de quin ull el miri- s’apaga inevitablement per tornar-se fosc com la resta de la portada. Em sap greu, molt. Aquell llibre que tot just té un any, aquella obra madura i serena, canvia d’espai i deixa el carrer per ocupar calaixos i reposar en caixes. 

Adéu trist atzar, adéu vertigen que ja no em devora.
10 de febrer 2018
Tag :

ARRELS I SENYALS



Hi ha moments en que pesen les arrels sobre els senyals. Altres, la truita es gira. Ens lliguen al nostre entorn i espai, o ens alliberen, uns o altres. Els últims set anys, per marcar una franja temporal de la meva vida, les arrels complicaven la fugida. O tal volta la facilitaven, qui sap. No importaven massa els senyals, traduïts en tants petits fets, i eren símbol vital les arrels. 

Però, aquests set anys, el camí ha arrencat fruits del meu arbre i les arrels, de fet ara una de sola, em lligava lleugerament a aquesta terra. Una altra illa personal, tros de món o parcel·la de repòs, era al meu horitzó proper. Necessitava marxar, foragitar fantasmes i dolors, retrobar-me lluny dels inicis per generar-me de nou i des de zero. 

Les arrels –l’arrel, una de sola- seguia fent llum al camí diari de retorn a la mateixa casa. Els senyals de fugida omplien tots els viaranys i dreceres que anava trobant, em cridaven a fer el salt, el vol, el canvi. 

Però, per primer cop, una arrel nova ha crescut als meus peus i m’envolta suaument. S’uneix a l’altre i fa, de sobte, que de nou siguin les arrels les que em lliguin a l’espai concret que ja conec. Sense tallar ales al vol, ni treure impuls al salt, ni qüestionant un canvi... la nova arrel és potent i, al mateix temps, té també altres arrels que la mantenen ferma en aquesta terra.

Tot just ara, que sóc ple de petits senyals que em criden a giravoltar-me mentre penso què faig i on condueixo les noves passes, a regirar-me sense aturar-me ni deixar de pensar. Són petits senyals que demanen girs laborals o renovacions de medis i objectes, que claven a la ment el record encara recent de la visita al meu paradís, que evidencien que la voluntat de renéixer la duc com a símbol d’identitat. 

Enmig del dubte, del lleuger naufragi de pensament que m’ha envaït les últimes setmanes, m’imposo de nou serenor, conscient que el temps em pressiona i oprimeix una altra vegada inexorablement, dolçament en cert moments, dotant-me del raonament pràctic i concret que em durà, estic segur, a una solució final.

Arrels i senyals... i jo esquarterant-me interiorment camí del canvi o la continuïtat.    

08 de febrer 2018

QUATRE BUITS (4): ESPERANÇA



Un hort a cada racó du esperança. Com aquelles mans dolces, plenes de ganes d’abandonar-se, fugint desbocades de l’altre cos. Per saber si caiem, hem de fer mudança de silencis i esgotar el pensament. 

Al mig del camp, a la primera ferida de la terra, un hort.     
07 de febrer 2018
Tag :

QUATRE BUITS (3): AIGUA



Plou mentre somies, plou una cançó de veu baixa i de dolor. Perquè el dolor du aigua de pluja i lletres brodades al refugi de la nostra pell. A cada racó del nostre cos, amorosit i espantat, hi ha el plugim emocional que ens manté desperts. 

Sí, mentre somies plou i plores, fent cor a la tarda que arriba plena de costums: jocs d’infants a recer d’un arbre, la pèrdua de l’infinit quan l’aigua està sola al cel, un riu que baixa sense remei, converses que són refugi i, inexorablement, infinits que es repeteixen.
06 de febrer 2018
Tag :

QUATRE BUITS (2): VENT



Vent. Vent. Vent al sud que porta ecos i llums. Vent al nord, ple de tulipes vermelles. Vent de les veus que diuen paraules, que no tenen esperança ni viaranys certs. 

I campanes. Dues campanes que mou el vent per allargar la nit, dues campanes sordes, en flames, esgotades de son.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -