AGRICULTURA MENTAL

La infància és el fil narrador de “Sottrazioni”, l’últim llibre del poeta i amic meu Bartolomeo Smaldone. Textos epigramàtics que orienten al lector fins a paisatges sil·làbics on s’hi pot jugar i jaure en calma. De nou, la poesia del Bartolomeo és propera i encoratja a seguir gaudint de la bellesa de les paraules, els fets, els gestos i les gestes.  Molt aviat hi haurà la presentació oficial vídeo que dóna pas a la criatura literària. De moment, a mode de tast, un poema breus i concís del llibre.  Conosco la forma degli alberi il volo delle api sulla rena magari riuscissi ad ignorare la forma e il volo della pena Traduït, seria així: Conec la forma dels arbres el vol de les abelles sobre la sorra potser hauria d’ignorar la forma i el vol de la pena --- El llibre apareix sota el segell editorial d'Alcesti, nova casa editorial a la qual desitgem tota la sort i empenta. La portada és d'una imatge del fotògraf Alain Laboile.

Són quarts de nou de la nit d’una dia fred que anuncia gel per les següents hores. S’ha acabat ara mateix la presentació del meu nou llibre aquí, a la ciutat d’Altamura. De nou, Itàlia m’ha acollit amb plaer i jo m’hi he lliurat amb més ganes que mai. L’acte ha durat tres quarts d’hora i ha estat molt amè. La Carmen, una noia jove que ha vingut per sorpresa convidada pel meu germà italià, Bartolomeo, ens ha posat la banda sonora de la tarda. Nosaltres dos, el Bartolomeo i jo, hem fet allò que sabem fer millor: parlar i fer de la conversa un acte de cultiu i aprenentatge.  A la presentació he parlat de tantes coses i conceptes... Agricultura mental com a mètode de supervivència personal i transferible als altres, la transhumància com a eina vehiculant de l’aprenentatge tranversal de les persones i les ciutats. També m’han preguntat sobre el tercer element que existeix en alguns dels meus textos, rere el mar i el cel, i ho he aclarit: és l’home. A ell l’hem de dotar de la...

La poesia ha de ser sempre senzilla, propera, explicar-nos fets que vivim o hem viscut, fent-nos tastar colors i sabors que sabem o ens eren desconeguts, seduint-nos en tots els sentits. La poesia ens ha de parlar, com parla el poeta a les seves paraules. Avui, comparteixo amb vosaltres aquest poema, del llibre “Poesia semplice” del meu gran amic – i germà italià- Bartolomeo Smaldone.  COM LES ALES D’OCELL T’estimo com les ales d’ocell estimen al seu petit cos. T’estimo a la primavera quan la resurrecció és a les flors, i t’estimo a l’hivern, en el fred d’un moll o sota la neu, recolzat al teu braç. T’estimo per instint i sovint per por, per tots els mals pensaments que em venen estant sol. T’estimo perquè no sé estimar, i pels petons llargs, per l’erotisme que hi ha a les teves mans. T’estimo perquè la vida comença amb l’amor.  ... La poesia mereix la seva banda sonora i, en aquesta ocasió, ha estat senzill trobar-la. Sylvain...

Com en altres ocasions, mentre llegiu aquest post jo seré ben lluny. De nou de viatge, de nou a Itàlia. Aquesta vegada és fins el proper dilluns. Ja us havia anunciat que el meu estimat Bartolomeo presenta aquest diumenge al Teatro Mercadante de la ciutat d’Altamura el seu últim projecte. La creació és arriscada ja que hi haurà sobre el mateix escenari dues grans actrius, un gran músic, un genial pintor i quatre nens que llegiran textos mentre tothom crea al ritme de les paraules.  Aquesta opera és difícil d’interpretar i fa poques hores que el Bartolomeo em confessava que està molt nerviós i preocupat pel que pugui passar. L’he intentat calmar sent sincer amb les meves paraules: cal que estiguis nerviós (és bo) però no estiguis preocupat que tot anirà bé (és absurd pre-ocupar-se de res).  Ja us explicaré el resultat de la seva aposta artística que té algunes semblances amb la que estic elaborant jo des de fa mesos. La meva no és tant coral i tardaré encara mo...

El plaer de l’amistat i l’agermanament no es pot comparar a cap altre. Les emocions viscudes al costat d’una altra persona a qui estimes sense condicions ni amb la por de la pèrdua, són belles i salvatges, es viuen a l’instant que no demanes, marxen lliures sense que ho vulguis i en porten de noves.  Els últims anys m’han servit per tenir clar quin tipus d’amics vull al costat per sempre més. I els conto amb els dits de les mans. El Bartolomeo, de qui ja us he parlat en diverses ocasions, és un d’ells. Amb el temps ha esdevingut una mena de “germà” italià, una persona amb qui ho compartim tot: els secrets i les grans noticies, els problemes i les alegries, els somriures i els plors, els projectes i situacions vitals.  Aquesta setmana passada, ha estat a casa meva cinc dies. Hem tingut temps de viure intensament, de passejar per Tarragona mirant els espais on farem el festival italià del que fa un temps us parlo, de compartir taula i conversa al restaurant, copa ...

Hi ha moltes formes d’explicar les situacions de la vida i el món. Una d’elles és fer-ho amb rimes i faules, amb estrofes sarcàstiques i frases ben buscades i ben trobades. La darrera aposta literària del meu estimat amic Bartolomeo té aquest format, és un llibre que apropa al lector a la realitat de la humanitat i el planeta des de la visió més distesa possible. El nou treball es diu “Sotto la panca (filastrocche per tutti o quasi)” i arriba, a més ple d’art i en format de teatre.  Perquè el Bartolomeo, poeta i artista multidisciplinar, té l’atreviment – conscient que com tot el que toca a nivell poètic serà un èxit- de portar el seu nou llibre al format del teatre. I per això el proper 21 de febrer el Teatre Mercadante, a la ciutat d’Altamura, acollirà la representació corresponent que tindrà actrius, art i música en directe. L’art el posarà el Mario Pugliese, pintor més que reconegut a Itàlia. La música anirà a càrrec del Dino Plasmati a qui vaig descobrir (i conèixer) ...

M’encanta veure que les ciutats conserven part dels seus orígens, la seva identitat, elements i tradicions que les defineixen. A Altamura, coneguda per ser la ciutat del pa i per fer el millor pa de tota Itàlia, hi ha un forn antiquíssim. Data de l’any 1.380, quan aquest forn era al mig del poble, al mig d’un carrer i nu de parets o sostre.  Els almaturans feien la pasta dels seus pans a casa i la duien a coure en aquest indret que, dues dècades més tard, va canviar el seu estatus passant a tenir propietari i, conseqüentment, quatre parets que l’envoltaven, un sostre, una porta d’entrada i uns preus per al pa que s’hi feia.  El forn de Santa Chiara encara funciona avui en dia. Situat en una placeta amagada, al costat de dos carrerons estrets i a pocs metres d’uns església diminuta i vella, el negoci té la botiga de pa i, a fora, un arbre centenari que aixopluga una taula rodona per a vuit o deu persones. No es pot reservar, només cal arribar i esperar que quedi al...