DEMIÜRG AMB CELLO DE CONCERT A CAU D’ORELLA
En el meu univers diari i particular, Boccherini és el millor demiürg que podia haver escollit. Tal volta va ser ell qui va venir a cercar, amb el vibrato sempre melòdic del seu cello. Les nits, mentre llegeixo apassionadament, mes les omple ell. Cada nit, un concert, un nou pacte amb el silenci exterior i el regal de les seves peces. Mel per als timpans, carícies per l’ànima de l’home sol que se’n sap i ho viu amb plaer. Tinc la sensació que a alguns compositors tan sols els entenc jo, que sóc l’únic oient que els garanteix l’enteniment dels seus perquès, de tot plegat. Boccherini s’uneix a Couperin, a Frescobaldi, a uns pocs altres que em duen passatges nets i d’una sola direcció. Deien que Mozart opinava que Bach era el músic de Déu perquè la seva música era la més propera al suposat creador. La meva passió per la música, que no pas per Déu, no em permet concloure si el geni Mozart tenia raó. En tot cas, Boccherini s’aproparia molt a la divinitat, més gnòst...