Archive for de novembre 2011

PEATGES: O JUGUEM TOTS O PUNXEM LA PILOTA

El debat obert sobre la possibilitat que es faci pagar algun tipus de taxa o peatge per conduir per les carreteres em diverteix. Fa gràcia veure com la resta d’Espanya es posa les mans al cap davant la possible mesura que a Catalunya tenim aplicada fa anys a les autopistes. Som així nosaltres, avançats als temps que corren tot rascant-nos la butxaca des de fa anys sabent que algun dia igual seria un sistema per la resta de mortals.
Els governs que hem tingut no han fet res per evitar aquest sistema que ens ha escurat encara més. Primer CiU, més tard el tripartit i ara de nou la federació nacionalista, no ha aconseguit acabar amb el pagament de peatges. Hi ha masses interessos pel mig i entre ells el gegant intocable que es diu La Caixa que xupa de tot arreu i també és accionista de les concessionàries de les autopistes. Ja sabem que a Catalunya hi ha tres coses intocables: el Barça, Barcelona ciutat i La Caixa.
Mentre esperem que es decideixin a implantar el pagament a tot Déu que es mogui per les carreteres espanyoles, sobta veure com alguns obvien Catalunya. Avui escoltant els informatius de Telecinco podem escoltar com diuen que “este sistema ya se aplica en otros países i no és pas perquè ens considerin un país sinó perquè passen de nosaltres.
Com ho fa el portaveu de la Asociación de Automovilistas Europeos qui diu que “és injust perquè les carreteres són un servei al qual han de tenir dret i accés tots els ciutadans” sense pensar de nou en Catalunya.
Reitero que no em sembla bé pagar peatges per circular però ja que els paguem aquí fem nostra aquella frase que diu “o juguem tots o punxem la pilota”. Apa! A pagar tots que tots som iguals.
30 de novembre 2011

EL SÍNDIC, MÉS CAR QUE UN MINISTRE

Davant del dubte de saber què fer amb la figura del Síndic de Greuges de Tarragona atès que ens costa més car que un ministre no cal pensar més: que sigui el primer en aprimar l’administració ara que es parla del seu sobrepès. Si ens ha de costar 177.000 euros anuals per acabar fent 113 actuacions (surt a 2.700 de les quals la meitat no acaben sent admeses a tràmit, més val que es quedi a casa i que no tinguem cap més Síndic.

Ja coneixeu la meva oposició envers aquesta figura que considero passada de moda, inútil i ineficaç. Si el ciutadà vol queixar-se d’algun problema ja té l’OMAC o altres vies per aconseguir que la seva veu sigui escoltada. Si féssim una enquesta a la ciutat , un 99 per cent dels enquestats no sabria definir ni què és el Síndic ni quines funcions té. Per tant, un altre motiu per dir-li adéu.

De vividors amb sous d’escàndol ja en tenim masses i prou que els hem d’aguantar. Si s’ha d’aprimar l’administració que comenci llençant llast (lastre) i elimini sous que són diners perduts. Ja no es tracta de mantenir la figura del Síndic com demanen alguns dels partits de l’Ajuntament de Tarragona sempre i quan, diuen, qui ocupi el càrrec estigui formada en el món del Dret. Es tracta de concloure que la seva utilitat i eficàcia envers el seu sou són un insult per a la intel•ligència.

Senyors del PSC, CiU, PP i IC-V! Comencem a ser lògics, pràctics i realistes. A la gent no se la pot enganyar més.


NOTA: Podeu ampliar la foto per llegir el text fent clic sobre ella.

ENTREVISTA A CÈSAR PUIG

Us recomano l’entrevista publicada al darrer número de la revista TAG que edita el Col•legi d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona i que té com a protagonista al Director dels Serveis Territorials de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, Cèsar Puig.

Fa anys que col•laboro amb aquesta revista fent entrevistes i en aquesta ocasió us puc assegurar que, com en moltes altres per no dir sempre, va ser una conversa molt agradable i de la qual se’n pot treure molta informació. Parlem de mobilitat, infraestructures, territori, de port, de medi ambient i de molts altres temes actuals.

La web oficial del col•legi és aquesta (enllaç) i si voleu llegir l’entrevista (és en PDF i tarda uns segons en carregar-se) la podeu llegir a les pàgines 4,5 i 6 (enllaç directe). Ja em direu què us sembla.

PER LA BOCA MOR EL “PECES BARBA”

Hi ha certs personatges que haurien de saber retirar-se a temps i com no ho fan acaben caient del pedestal històric que tenien i convertint-se en bocamolls que freguen la demència senil. És el cas d’un dels pares de la Constitució Espanyola, Gregorio Peces-Barba. Lluny de quedar-se a casa a jugar amb els nets, llegir la premsa o esperar que el gos li porti les sabatilles, va pel món desbarrant i quedant en ridícul.

Fa poques setmanes va agredir Catalunya dient que potser a Espanya li hauria anat millor si en comptes d'annexionar Catalunya s'hagués quedat amb els portuguesos, remuntant-se a l'època de Felip V. Ara, aquest personatge històric anat a menys ha rematat la feina justificant el bombardeig contra Barcelona el 1934 perquè la Generalitat havia proclamat la República Catalana dins d'una confederació ibèrica que s'havien inventat.

I s’ha quedat tant ample,com si res. Ell fa gran la frase de “por la boca muere el pez” ... el peces barba, quedi clar. Un consell a aquest avi de la política: Hay momentos en la vida de todo político, en que lo mejor que puede hacer es no despegar los labios. Ho va dir Abraham Lincoln.

SE’N VA UNA GRAN VEU, UNA DAMA DE LA MÚSICA

Ho he llegit al blog de la Cantireta i m’he quedat glaçat. Ha mort, víctima d’un càncer diagnosticat ara fa un any, la soprano Montserrat Figueras. Tenia 63 anys i una trajectòria musical grandiosa. Especialitzada en música antiga i creadora del cor de la Capella Reial de Catalunya, la Montserrat tenia la virtut d’enamorar amb la seva veu i amb la seva presencia, senzilla però impactant, transmetent serenor i pau a qui parlava amb ella i també amb els seus gestos delicats.

Va ajudar a recuperar el Cant de la Sibil·la cantant-lo de manera única, va donar un toc diferent a la lectura del Llibre Vermell de Montserrat i va fer gran el grup Ars Musicae de Barcelona on va cantar molts anys peces de grans mestres espanyols del segle XVI. L’home de la seva vida ha estat el músic Jordi Savall amb qui es va casar fa més de quaranta anys i amb qui va compartir-ho tot i entre aquest tot la música.

La llista de premis, guardons i reconeixements que ha rebut és inacabable. Entre ells,  el Grand Prix de la Nouvelle Académie du Disque i el Grand Prix de l'Académie Charles Cros. Des del 2003 era Dama de la Orden de las Artes y las Letras.

La seva empremta musical ens deixa un llegat que passarà a la història. Demà al matí, a les 11 al Monestir de Pedralbes, se li farà el darrer comiat. Personalment la recordaré gràcies a una conversa que vaig mantenir amb ella a meitats dels anys noranta mentre esperava al seu marit, el Jordi Savall, a qui havia d’entrevistar. Se’n va una gran veu, una gran dama de la música, una gran persona. Adéu Montserrat.


EL COPAGAMENT: COM REGULAR ABUSOS I ACABAR AMB MALS HÀBITS

240 euros en medicaments per habitant i any.  Aquesta á la realitat al nostre país, la despesa que es fa i que ara es vol mesurar per estalviar diners i, de pas, per regular un sistema on es produeixen abusos. El nombre de persones que demanen receptes per a familiars o que es dediquen a crear macro farmacioles a casa on caduquen gran part dels productes és, i encara que sembli mentida o es vulgui negar la realitat, al·lucinant.
Cal per tant regular el procés d’adquisició dels medicaments i el sistema de copagament s’imposa, de moment, com la millor solució. Hi ha molta gent que es posa les mans al cap però els referents més propers, parlo d’Europa i dels països que funcionen de manera similar, hi són i demostren que aquesta opció funciona.
La Seguretat Social gratuïta acaba sent un abús i això ho saben aquells que fa anys que van canviar les normes. Deixant a banda al Regne Unit, que sempre van al contrari que la majoria i encara mantenen la gratuïtat, podem posar exemples. Els francesos paguen 23 euros per cada visita a la consulta tot i que l’estat els hi torna dos terços de l’import posteriorment.  A més els nostres veïns han de pagar un euro per cada prova o visita a l’especialista i 50 cèntims per les medicines.
A Alemanya funciona el copagament i els ciutadans que guanyen més de 400 euros mensuals destinen una part del sou a una assegurança mèdica que és obligada.  Paguen 10 euros cada tres mesos i això els dóna dret a les visites al metge de capçalera o als especialistes. 
A Portugal paguen una petita taxa i han d’abonar vuit euros en cas de necessitar una urgència hospitalària. D’aquesta manera s’eviten les cues de persones que van a urgències a la mínima i per ser tractats per patologies que es poden solucionar via CAP i que acaben col·lapsant aquest tipus de serveis.
A Holanda, més avançats o diguem-ne que diferenciats de la resta d’Europam és obligat tenir una assegurança mèdica privada. Resumint, la proposta del copagament no és nova i ens fa més europeus i, mirant bé els abusos que fan alguns, també més solidaris.
Els metges espanyols estan d’acord amb la proposta i els farmacèutics són reticents, contraris en alguns casos, obrint un debat que durarà dies i que podria provocar que el govern català modifiqui les seves intencions. Particularment aposto per la fórmula del copagament si serveix realment per estalviar uns diners que acabaran sent destinats a altres àmbits socials.

ELLS S'AJUDEN, TU ET FOTS

CatalunyaCaixa passarà a la història per ser el pitjor dels referents en matèria de gestió com a entitat financera. Fa poc llegíem aquesta noticia a tota la premsa:

Mentre els beneficis de CatalunyaCaixa s'han reduït a la meitat en només sis anys, la retribució de la cúpula s'ha multiplicat per dos. L'any passat, cada membre de l'alta direcció i el consell d'administració va cobrar, de mitjana, 176.000 euros. És el 93% més que l'any 2004.

Avui el diari ens dóna una nova sorpresa que contrasta amb la Informació anterior i que ens diu que la Fundació Caixa Tarragona elimina el programa “Tu ajudes” que aportava diners a associacions i col•lectius socials sense ànim de lucre. Parlem de les associacions de paràlisi cerebral, familiars de malalts d’Alzheimer, la de famílies de disminuïts psiquics, la de pares de minusvàlids, la de nens amb Cáncer o la pròpia Càritas Diocesana.

Amb la decisió de tancar l’aixeta de diners als qui treballen en pro dels altres, complint una funció que hauria de ser competència directa de les administracions (en molts casos incompetents), dóna realitat a aquella frase que a vegades he comentat: els bancs són aquells que et deixen un paraigües quan fa bon temps i te’l prenen quan arriba la tempesta.

No hi ha diners per ajudar als altres però ells, els directius de les caixes, si que s’ajuden entre ells. El lema, canviat com indica el titular del post d’avui, és ben clar. Tant clar com vergonyós: Ells s’ajuden, tu et fots.

DANYS COL·LATERALS

Com pateixo incontinència verbal i no tinc ganes de curar-la he d’espaiar les meves intervencions i he calculat que aquesta serà l’última que faré enguany. Posats a fer la faig en l’únic diari on escric perquè és també l’únic en el qual confio al cent per cent. Recentment podria haver-me sumat a la nova nòmina, que no es tradueix en una remuneració econòmica, del diari per excel•lència a Tarragona però vaig optar per ser coherent i no regalar res a aquells que neguen als altres. Si, amics lectors, el ”diari degà” de la província segueix vetant a segons qui i creant el què podem anomenar danys col•laterals perquè negant la informació perjudiques a un sector de la població que té dret a tenir-la tota al seu abast.

Fa pocs dies parlava amb un dels ex-treballadors acomiadats fa pocs mesos dins aquesta nova política dels editors d’aquest mitjà de l’Opus que consisteix en eliminar als més antics i col•locar al seu lloc a jovenets recent llicenciats que es poden manipular més i millor a un preu d’escàndol. Aquesta política, exemple de la mala praxis de la comunicació, té també els seus danys col•laterals. Enguany tenim altres exemples clars de la mala gestió, poca visió i de l’evidencia que en aquest sector importa únicament la caixa que es fa en detriment de la qualitat del producte final.

Aquest dimecres, poques setmanes després de comprar les quatre emissores, ABC anunciava que tanca tres dels quatre centres emissors de Punto Ràdio deixant operatiu el del melic de Catalunya i deixant sense feina els professionals de Tarragona, Lleida i Girona. Els companys Nacho Carrizo o la Noelia Silvero són danys col•laterals.

Fa un parell de mesos l’Ajuntament de Cambrils prenia la pitjor de les decisions per afrontar el deute que li suposa anualment mantenir la televisió local. Sense tenir alternatives ni solucions aplicava la mesura de reduir la plantilla tot deixant un equip coix que ha de fer les mateixes tasques que abans però amb menys personal i amb la incertesa de saber qui serà el proper en caure. El Josep Maria Pagès, el Toni Mateos o el Javi Giraldez van ser alguns dels danys col•laterals. Al final el consistori cambrilenc ha posat un nou pedaç que no tapa el forat donant la gestió de continguts a TAC12 que intentarà salvar la vaixella de la trencadissa que arribarà quan s’aprovin els propers pressupostos i no hi hagi partida possible per la televisió del municipi costaner.

Més. Els companys del diari El Punt treballen des de casa. Fa un mes i escaig els editors d’aquest mitjà van optar per tancar algunes redaccions i ara els redactors elaboren les seves peces des del menjador o la cuina i rebent les directrius de la seva delegada o directora, Carina Filella, que els ha de trucar, un per un, per dir-los on han d’anar i per saber que han escrit. Aquests són també danys col•laterals.

La llista és més llarga però fins aquí ja és prou vergonyosa. Els grans empresaris de la comunicació no tenen ni idea del significat d’aquesta paraula i es mouen només pels diners provocant i agreujant l’actual precarietat del sector on es treballa sota pressió i per quatre duros sense dret a protesta per la llista d’espera que està disposada a aconseguir el teu lloc de feina a la més mínima que demanis allò que consideres just.

Tampoc ajuda la permissivitat, per no dir passivitat, dels col•lectius que haurien de defensar els drets dels periodistes. El Sindicat de Periodistes intenta donar tocs d’atenció però actuant sol, sense el suport del callat Col•legi de Periodistes i la resta de sindicats, dóna pals de cec que no tenen cap efecte. I així van passant els dies i els anys. Tanquem els exercicis amb més danys col•laterals, amb la pèrdua de la qualitat informativa i fent més rics als grans grups de la comunicació que van menjant-se el pastís a grans queixalades.

Com vaig en una ocasió, fa ben poc i és ben trist haver de dir-ho però algú ho ha de fer, el periodisme ha passat de ser un “poder fàctic” a un “semi-poder que fa fàstic”. Ho reitero.



18 de novembre 2011

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -