Archive for 2018

AZUL



Enguany fa 130 anys que Rubén Dario va publicar “Azul”, una de les seves obres més perfectes i un dels clàssics més bells de la literatura espanyola. Aquest petit fragment serveix d’homenatge.

V. PAISAJE

Hay allá, en las orillas de la laguna de La Quinta, un sauce melancólico que moja de continuo su cabellera verde en el agua que refleja el cielo y los ramajes, como si tuviese en su fondo un país encantado.

Al viejo sauce llegan aparejados los pájaros y los amantes. Allí es donde escuché una tarde -cuando del sol apenas quedaba en el cielo un tinte violeta que se esfumaba por ondas, y sobre el gran Andes nevado un decreciente color  de rosa que era como una tímida caricia de la luz enamorada –un rumor de besos cerca del tronco agobiado y un aleteo de la cumbre.

Estaban los dos, la amada y el amado, en un banco rústico, bajo el toldo del sauce. Al frente, se extendía la laguna tranquila, con su puente enarcado y los árboles temblorosos de la ribera; y más allá se alzaba entre el verdor de las hojas, la fachada del palacio de la Exposición, con sus cóndores de bronce en actitud de volar.

La dama era hermosa; él era un gentil muchacho, que le acariciaba con los dedos y los labios los cabellos negros y las manos gráciles de ninfa. Y sobre las dos almas ardientes y sobre los dos cuerpos juntos, cuchicheaban en lengua rítmica y alada las dos aves.

Y arriba el cielo con su inmensidad y con su fiesta de nubes, plumas de oro, alas de fuego, vellones de púrpura, fondos azules, flordelisados de ópalo, derramaba la magnificencia de su pompa, la soberbia de su grandeza augusta.
Bajo las aguas se agitaban, como en un remolino de sangre viva, los peces veloces de aletas doradas.

Al resplandor crepuscular, todo el paisaje se veía como envuelto en una polvareda de sol tamizado, y eran el alma del cuadro aquellos dos amantes, él moreno, gallardo, vigoroso, con una barba fina y sedosa, de esa que gustan de tocar las mujeres; ella rubia – ¡un verso de Goethe!– vestida con un traje gris, lustroso, y en el pecho una rosa fresca, como su boca roja que pedía el beso.
20 de juny 2018

RELECTURA DE TAST DE LLETRES (4): TEMPUS VIVENDI


Una rafega de vent desfà la nit i buida les places del centre i les ribes del voltant del poble. On vas, d’on vens? Què demanes a Déu quan els anys s’aturen de cop? Qui habita ara el teu horitzó?

Sols, sota la catarsi que ens embolcalla per prendre’ns, naixem per por i morim de felicitat. El vent no té ànima ni escrúpols amb nosaltres. Tot ens deixa d’estimar i som la caixa negra d’una història que l’aigua engolirà i el cel cobrirà per sempre. 

Que bé s’està a les fosques. 

13 d’abril 2018

RELECTURA DE TAST DE LLETRES (3): IMMAGINARIO DEL COMMIATO


Tanta malinconia ferma le ultime parole che volevo scrivere ora. Ho sulle palme delle mani un addio costante e freddo, senza ritorno. E porto negli occhi un pianto sconcertato, che nasce da una storia morta e viva, piena di anni sgretolati.

Attendo in quel punto in cui l’età s’interrompe e la tua strada ha già i marciapiedi vuoti, in quel punto in cui le notti hanno disordini in bianco e il cuore non altera i silenzi, non batte né ride. E l’orizzonte si ripete ancora una volta e un’altra. E ancora.

12 d’abril 2018

PABLOWSKI I SAMUELE... EN CENT PARAULES


Quan falten diners la imaginació és el principal poder. I pensant en sortides, no sempre hi ha bones idees. Un segrest, no ho és. Aquest fil argumental no és propi, pertany a la novel·la “J.P Pablowski” de l’escriptor sard, resident a Altafulla, Samuele Arba.

És, a més, amic personal meu. Per aquest motiu –perquè té nou llibre i perquè és amic- he acceptat de fer la presentació del nou treball. Serà aquest dijous, 12 d’abril, a les 19.30h a la Llibreria la Rambla de Tarragona. Estaré acompanyat de tres actors que llegiran part de l’obra i altres persones. Vindreu?
11 d’abril 2018

RELECTURA DE TAST DE LLETRES (2): BLANCS I BLAUS


Venia de cara, amb el cap ben tapat i el rostre emmalaltit. Tenia els cabells llargs i foscor sota els ulls. No era temps de jugar a les ombres, ni moment de somriure o parlar. L’entorn era ple de blaus i blancs. Blaus del cel i l’aigua, blancs de la quietud i el comiat. 

Sol, vaig riure i plorar a la vora d’una llum que ho encegava tot, una llum que regalava blancs d’escuma i escopia blaus del mar. L’harmonia de la memòria tenia melodia de la infantesa i, cansat, examinava el cel. 
El dimoni sempre té raons per a les nostres causes pendents. 

10 d’abril 2018

RELECTURA DE TAST DE LLETRES (1): ELS LLENGUATGES DEL T’ESTIMO


Igual que anar a un museu a veure obres creades fa segles. O que escoltar aquell disc dels anys seixanta, cal també recordar –rellegint i reescoltant- la literatura. Aquest projecte anomenat “Tast de lletres” el vaig iniciar l’any passat i aquests dies em ve de gust tornar-lo portar a primera línia. Són quatre vídeos, quatre fragments, quatre reflexions en veu alta i música de fons. Espero que us agradi. 

ELS LLENGUATGES DEL T’ESTIMO

Estàs dreta, davant la finestra, mirant el terra del patí tres pisos avall. El sol posa llum difosa al fum de la cigarreta que et neix de la mà. Et dic t’estimo en francès des del capçal del llit desfet amb sexe tendre. El romanticisme envaeix el cor que batega a la mà i al pit. 

Suaument, un cop d’aire t’ordena els cabells i l’esperit del vent et murmura, a cau d’orella, pregant-te que t’abandonis de nou al plaer d’amar. Et dic t’estimo en anglès i recordo, vagament, haver viscut abans d’aquesta vida. 

Els llenguatges del sexe i la passió mai són en mans estrangeres. Del cos de l’altre en som nadius i del nostre, hostes afortunats. I et dic t’estimo en...

09 d’abril 2018

LA PETITA MALVA MARINA


Aquest post és resposta a les vostres demandes, perquè arran de publicar ahir l’escrit parlant del turment de Tennessee Williams, m’heu enviat alguns missatges demanant-me que, si puc, us aporti altres detalls de la vida menys desconeguda d’altres escriptors. I, tenint en compte que conec algunes informacions sobre alguns d’ells, vull dir detalls concrets, he decidit parlar d’un mite literari al qual, no ho sé segur, igual desmunto avui.

Pablo Neruda, un dels principals poetes llatinoamericans de la segona part del segle XX, tenia un passat ben negre i gens agradable. A meitats de la dècada dels anys trenta, Neruda es va casar amb Maruca, una jove molt bella de l’illa de Java on ella era Consol de Xile . Al cap d’un parell d’anys, el 1934 i estant ja els dos vivint a Madrid, va nàixer la seva filla, Malva Marina. 

El problema, i aquí ve el conflicte que descavalca al poeta xilè del mite de persona impol·luta, és que la nena va venir al món amb una hidrocefàlia i un cap d’unes dimensions enormes a més d’un pronòstic de pocs anys de vida. Neruda, sense cap problema ni escrúpols, va decidir abandonar a la mare i a la filla, a qui mai va reconèixer i de qui mai en va parlar. L'únic que, diuen que deia, és que era "una vampiresa de 3 quilos". Després que Neruda fugís a Montecarlo, per l'inici de la Guerra Civil espanyola, no la va veure mai més, ni va enviar diners a la mare que malvivia. Sort en van tenir de dos grans poetes espanyols, Vicente Aleixandre i Rafael Alberti, que sí van anar ajudant com podien a les dues dones, mare i filla. 

La Malva Marina va morir als vuit anys d’edat. Mai més se’n va parlar. Us he de reconèixer que coneixia aquesta història fa uns quants anys, quan un amic meu –xilè com Neruda- me’n va parlar en una nit de mojitos i pupusas a El Salvador. I ara, revisant el tema, he vist que fa poc que una escriptora ha anunciat que està enllestint un llibre sobre aquesta història. Us en parlaré quan es publiqui la història. Ara, per acabar i com ja coneixeu la imatge de la nena (que obre aquest escrit) i la cruel relació de Neruda amb la seva filla, us comparteixo una bellíssima poesia –com totes les que feia- que Federico Garcia Lorca va escriure la tarda que va conèixer a la petita Malva Marina. 

Delfín de amor sobre las viejas olas,
cuando el vals de tu América destil·la
veneno y sangre de mortal paloma.
Niñita de Madrid, Malva Marina,
no quiero darte flor ni caracola;
Ramo de sal y amor, celeste lumbre,
pongo pensando en ti sobre tu boca.

06 d’abril 2018

EL TURMENT DEL TENNESSEE


Fa poc que vaig iniciar-me en la lectura de l’obra de Tennessee Williams, autor que coneixia des de l’adolescència i que mai havia entrat en les meves lectures. A “El zoo de cristal”, em vaig trobar a un autor turmentat i no sabia el motiu. Estudiant-lo més a fons, abans de seguir descobrint la seva creació literària, vaig saber que gran part de la culpa es deia Rose. 

La seva germana, tancada a centres psiquiàtrics feia un anys, era el motiu de les seves preocupacions constants, de la tragèdia constant com deia ell mateix. El Tennessee explicava en algunes entrevistes molt personals que la seva germana havia canviat al créixer, quan va notar un canvi d’humor i més tard el somriure que tenia va començar a ser nerviós. I també parlava de quan la situació es va agreujar pels trastorns de conducta que patia, arribant al caos total quan la Rose va patir un greu desengany amorós i va caure en una depressió greu. Aquesta situació, la de la seva estimada germana que va estar més de 50 anys reclosa a diferents institucions psiquiàtriques, va calar fons anímicament en ell. 

I això, ara que he esbrinat tota la seva trajectòria vital, traspua a la seva obra. Es nota que hi ha pressió, tensió, que el geni literari que tenia hagués pogut estar encara més gran – tal volta no, no ho sé- amb una vida menys turmentada. La Rose va ser, diguem-ho així, el fantasma que va perseguir al Tennessee. 

Us faig, per acabar, un petit tast de “El zoo de cristal”. La foto és dels dos germans. 

Yo no fui a la luna. Fui mucho más lejos. Porque el tiempo es la distancia más larga entre dos lugares… Me marché de Saint Louis. Bajé por última vez esos peldaños de la escalera de emergencia y seguí, desde entonces, los pasos de mi padre, tratando de hallar en el movimiento lo perdido en espacio… Viajé mucho por todas partes. Las ciudades pasaban rápidamente ante mí como hojas secas, de brillantes colores pero arrancadas de la rama. Me habría detenido, pero algo me perseguía. Aquello acudía siempre de improviso, tomándome de sorpresa. Quizá fuese un pasaje musical familiar. Quizá sólo un fragmento de transparente cristal… Quizá me esté paseando por una calle de noche, en alguna ciudad extraña, antes de haber encontrado compañeros y pase junto a la ventana iluminada de una perfumería. La ventana está llena de piezas de cristal de color, de frasquitos  transparentes de delicados tonos, que parecen fragmentos de un arco iris roto. Entonces, repentinamente, mi hermana me toca el hombro. Me vuelvo y miro sus ojos…

05 d’abril 2018

WOODMAN EN 100 PARAULES... I TANTES MÉS QUE SE’N MEREIX



Em torna a enamorar la creativitat de la Francesca Woodman. 37 anys després de la seva desaparició, aquesta fotògrafa i artista en altres disciplines segueix demostrant que el cos és art en aquelles vessants més inversemblants. I quan el treball és en primera persona, sent tu el model, el risc és major però la victòria de la mirada dels altres, més contundent.

Quina llàstima que aquella tarda d’hivern del 19 de gener de 1981, decidís llençar-se des d’una terrassa de Nova Work. Perquè si amb 23 anys de vida havia aconseguit tota aquesta majestuositat, us imagineu si encara fos viva?  




04 d’abril 2018

100 MOTS DE FERRAN


Arriba Sant Jordi i, amb la Diada, les presentacions de llibres dels autors. A alguns d’ells, com cada any, els acompanyo a les estrenes de les seves obres. Accepto només les propostes més properes. Enguany, començo aviat. 

Aquest divendres, 6 d’abril, a les 20h a la Cantonada de Tarragona, presentarem “El pozo sin fondo de la noche”, del company periodista Ferran Gerhard. Serà al costat d’altres amics com l’editor Manuel Rivera i el compositor Conrad Setó. I amb el Carlos Villarubia, creador de l’epíleg del llibre, una obra que no deixa indiferent i de la qual, us en parlaré aviat.
03 d’abril 2018

CONTINGUT DEL CONTINENT (3): DISTÀNCIA



Un gemec fa d’oració a la terra perduda. L’escletxa a la memòria és gran, repica angoixosament a les parets de la nostàlgia. I la vida no és amor, com el crit i l’eco que no casen. Et busquen per saber si hi ets...i et troben per fer-te fora.

La distància...separa el vol de l’aire, aïlla l’ocell de la branca, amaga la terra a certs peus.
02 d’abril 2018
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -