Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2017

VEUS ARBRADES

Imatge
Nits a l’ombra de la soca, ferida de la terra, rajola dels patis àrids de sequera. Esbossos plens de vent i una pàgina en blanc que la mirada omple. Desterrats dels seus jardins, els ídols cauen al camp. També els dits, la mà nua, la tinta seca que tanca el cicle.  Foto: camp d’oliveres, Mont-roig del Camp, novembre 2016.

ET CONFESSARÉ

Imatge
Et confessaré els meus anhels: illa i temps. Et confessaré els meus propòsits: ploma i paper. Et confessaré el meu moment: la collita dels dies, la veu vencent la derrota. Foto: una petita plaça sense merceria, en una illa.

ELS FANALS DE LA PLAÇA

Imatge
Acaben d’encendre els fanals de la plaça i aviat s’omplirà el banc de persones velles. L’hora en que apareixen els primers llums sempre és bella. El cel s’encén i es pinta de color vellut morat, les roques i l’ombra s’unifiquen i, més tard, es mou la paleta de colors per pintar-ho tot de nit.  Però ara, amb els fanals de la plaça il·luminada, s’inicia el joc de les converses amb desconeguts, el llistat dels mals comuns, corals, imperfectes. El dolor llastra les ales de les persones però els aporta dolçor terrenal quan passegen corbades.  Hi ha qui milita en la vulgaritat. Hi ha qui no es lliga a res, perquè res no veu en la vida dels altres homes.  Foto: escultura d’Ana Bossa

TEMPS SENIL

Imatge
Perquè el temps per al record de la tendresa s’extingeix, s’estronca, passats els setanta. També el temps de la felicitat, el dels jocs, i aquell que permet imaginar conèixer gent nova en un camí recent. Entendre i acceptar-ho, sense veure-hi culpes ni ofenses, és l’únic permès en aquest punt on tot queda lluny. Girar-se enrere és observar ombres, no divisar allò que has estat, no recordar la gent que t’ha compassat el trajecte.     Amb la vellesa es deixar de ser lliure. Dolorós, sarcàsticament trist.  Foto: escultura d’Ana Bossa

C'EST TOUCHANTE LE CIEL

Imatge
Li prova riure, la rejoveneix, però no s’ho permet massa estona. Fa pocs mesos que va quedar immobilitzada, com una estàtua de pedra, incapaç d’assimilar que esperava a un nadó. Ben feliç que era fins el moment de saber-ho. I ben trista va quedar al comunicar-ho a la seva parella, que va decidir fugir i deixar-la sola.  Va estar un temps descentrada, com si el tren on viatjava s’hagués aturat de cop, deixant-la en una estació on no havia plantejar quedar-se. L’aparició dels dubtes li minvava la claror d’aquell estiu. I el compte enrere li sumava volum al cos.  Ella, que sempre havia pensat que els amors han de morir de mort natural, havia assistit al suïcidi voluntari de l’home dels seus dies, tal volta de la seva vida, mentre una nova vida li arrelava al ventre.  El final del cicle va ser un descans per deixar de patir. Adéu a la ferida de l’abandó i llum per mirar, atònita i amorosida, a la seva petita Laura.  Foto: escultura d’Ana Bossa Nota: Aquest post i el

EL DI(VI)NES HA ESTAT DIVÍ

Imatge
Aquest cap de setmana ha estat moment de balanç del festival Di(vi)nes que hem fet els darrers tres divendres a dos espais culturals importants com Cal Massó i La Cantonada. L’esdeveniment l’ha organitzat l’associació cultural Etcètera que tinc l’honor de presidir. Quasi 200 persones han assistit a les tres actuacions i això ens fa estar molt i molt satisfets de la feina feta, amb moltes ganes, més il•lusió i un pressupost molt reduït.  Ha estat tot possible gràcies als responsables dels dos espais, Isaac Albesa i Adrià Borràs, perquè confien en l’activitat cultural i saben que és necessària. Ha estat també possible per les tres poetes i rapsodes que ens han acompanyat: Laura Casas, Lîla Urbano i Marta Aubà. I, òbviament, per les tres cantautores que han posat la paraula sonora: Laura Centellas, Nerea Bassart i Anna d’Ivori.  Hem decidit que el Di(vi)nes tindrà continuïtat i que el proper any, sí o sí, serà un festival que s’internacionalitzarà sense perdre la seva arrel

TOT EL TEMPS ÉS UNA ILLA

Imatge
Un cop vaig escriure: Tot el temps és una illa . Ho vaig publicar a “Invasió de camp” . Avui, remenant arxius i carpetes de fotos, he topat amb aquesta imatge feta a l’illa de Stromboli. Allí, cada deu minuts el volcà et recorda que està viu. Allí, cada segon que passa canvia l’horitzó i et canvia la vida. Allí, també, tot el temps és una illa. 

HA MORT EL MARIT DE LA PERRUQUERA

Imatge
Vaig començar a fer un rànquing de les millors pel·lícules vistes després de gaudir de “El marit de la perruquera”, una de les moltes delícies que ens va deixar de llegat Patrice Leconte abans de decidir que dirigiria cap més film perquè, segons ell, ja no tenia res més a comunicar. La pel·lícula en qüestió, el marit de la perruquera, em va impactar perquè, d’alguna manera, es retornava a aquell cinema lent d’Antonioni, Bergman i alguns dels integrants de la nouvelle vague francesa, on les pauses són part del guió i esdevenen necessàries. La música, la fotografia i, especialment, la interpretació dels dos protagonistes, donaven cos a una obra d’art que he revist tantes vegades. Anna Galiena va arribar a l’esplendor de la seva bellesa just en aquest moment en que van enregistrar la pel·lícula i ell, el Jean Rocherfot, va fer una nova demostració de força interpretativa a la que tenia acostumats als seus seguidors. El llistat de films on ha intervingut Rochefort, coneguts tots e

QUAN EL MÓN ES FA PETIT

Imatge
Fa temps que parlava sola. Primer se li movien lleugerament els llavis, com si sumés en veu baixa. Però llavors es va tornar més sorda i més petita, i el pis creixia i li anava cada cop més gran. El que primer semblaven remucs sense so, s’havien convertit en paraules inconnexes i amb un to més alt, com de conversa però en monòleg, el mateix que sortia de la ràdio que posava cada cop més alta i escoltava, cada cop, menys.   El cas, és que s’havia encongit. Prou que ho veia ella quan volia agafar els llençols per fer el llit o un pot de melmelada que ella mateixa havia preparat mesos abans. El prestatge més alt del rebost li era impossible i havia de pujar a un tamboret de fusta petit que tenia a la cuina per arribar al segon. I tot això, amb la por de caure i que la trobessin estesa a terra, ves a saber qui i ves a saber com.  Es mirava al mirall del rebedor, que li havien regalat uns cosins de França feia tants anys, i només es trobava a l’alçada de la barbeta, amb la incap

ORÍGENS

Imatge
Quan era petit, els companys de classe l’humiliaven i avergonyien per viure en una casa vella, sense porter automàtic. Era una casa del segle XIX que s’havia adaptat per a pisos de lloguer econòmics. Ell vivia en una segona planta. La casa era al centre de la ciutat, a dos minuts a peu de la plaça principal. Els anys van passar i ell va créixer. I se’n va adonar que aquella no era una casa vella sinó antiga, molt ben situada i amb un picaporta de ferro que suplia el porter automàtic. El dia que ho va descobrir, es va prometre que ningú el faria avergonyir, mai més, pel lloc on vivia o allò que era.  

BREUMENT

Imatge
Necessito tancar els ulls i... silenci.  Nota: Aquest és, amb diferència, el post més breu dels 2.712 que trobareu penjats en aquest blog.

NO ESPERAR MASSA I REBRE MOLT

Imatge
Tot em costa esforç però poso l’ànima en totes les coses que faig. Programar cultura, sense pretendre guanyar ni un euro i pel sol plaer d’apropar la cultura a altres persones, em manté viu i em dóna sempre satisfaccions. És cert que amb ben poc em conformo, i que mai he tingut en compte el nombre d’assistents a un acte per a qualificar-lo d’èxit o no.  Aquest divendres, minuts abans d’encetar el primer dels concerts del festival Di(vi)nes, del qual us he parlat ja aquí, i sabent que és una aposta molt personal que he fet, em va fer feliç veure que hi havia a l’espai quasi mig centenar de persones. Omplir la terrassa del Cal Massó un divendres de finals de setembre, en uns dies on gran part de la població només pensava en pàtries i banderes, no era pas fàcil.  Amb una quinzena de persones allí assegudes m’hagués sentit content. Amb deu, amb cinc, amb una, també. Però omplir aquell patí que les fulles de tardor guarneixen ara amb tanta bellesa, és molt important. El co