Archive for d’agost 2014

AQUEST BANC QUE ARA ES BELLUGA


Quan el francès està rovellat, un anglès de nivell mig i ben memoritzat et salva de totes les situacions. Fins i tot, en casos extrems, el castellà cobreix les necessitats bàsiques a països foranis. L'inici de tots els viatges és un plaer, com aquest que ja noto a la pell. Allò que ve després del principi és, ara mateix, incògnita agradable. El banc del balancí seguirà movent-se mentre em mogui jo pel món que ara veuré amb calma. Res més a dir...
31 d’agost 2014

EL PILAR CAMINANT



El patrimoni del país és part indiscutible de la seva identitat. A Catalunya els castells són aquest element patrimonial, identitari, el nexe d’unió social i llegat festiu. Tarragona, com Valls i Vilafranca, és capital castellera històrica i per aquest motiu calia recordar què s’hi ha fet i què ha significat. 

El llibre “El Pilar caminant. Fet diferencial tarragoní”, que es presentarà aquest proper dijous 4 de setembre a la sala d’actes de l’Ajuntament de Tarragona, és l’obra que recull una part important de la història castellera de la nostra ciutat. Ho fa a través de les quatre colles que hi conviuen, que competeixen quan arriben les diades concretes, i que aglutinen a milers de persones. 

El Joan Boronat (foto), membre dels Xiquets del Serrallo, ha estat l’encarregat de reunir les imatges i els documents que donen forma a una obra essencial tant a Tarragona com a Catalunya. L’editorial Silva ha estat l’encarregada de fer possible que l’obra tingui forma i format, que passi en part de la memòria al paper. 

L’acte de presentació comptarà amb la presència del mateix autor, a més de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, Ana Santos, directora de Silva Editorial i els quatre caps de colla tarragonins: Roger Peiró (Xiquets de Tarragona), Carles Ribas (Colla Jove Xiquets de Tarragona), Isaac Herrera (Xiquets del Serrallo) i Jordi Gaya (Colla Castellera de St. Pere i St. Pau).

Com tot allò que publica Silva Editorial, aquest llibre feia falta i ara ja és una realitat.

VINC I SÓC




Arribo d’una terra incendiada per tots que reneix en nom de ningú perquè no pertany a cap dels ulls que se la mira. Vinc de tots els oceans naufragats i dels ports on m’he enfonsat, buit d’abraçades i ple de les preguntes que ja tenien resposta abans de salpar. 

Ara sóc el pare d’un cos que, com tots, tenen ulls nets en el present i llàgrimes del darrer viatge. El meu dolor és escuma, el pensament s’ha perdut orfe d’idees. 

Silenci, ara és l’instant de l’eternitat. 

PD: Aquest és l'últim escrit fet des d'aquest espai tot just abans de marxar al gran viatge que us comentava abans d'ahir en aquest escrit (clic aquí).
29 d’agost 2014

AVUI QUE HA VINGUT LA CANTIRETA



Sovint una flor fa estiu i una engruna al plat omple el desig de devorar, l’ànsia de saber. Del dia, una estona n’és prou per alimentar-nos. Aquest dijous ens hem nodrit, farcit amb mirades, amb la Montserrat. Tarragona ens ha acollit i nosaltres ens hem deixat aixoplugar pel seu llegat que decorava una de les parets agosaradament. O era a l’inrevés? 

La Montse, la Cantireta més ben dit, regala mots dolços, posa a l’abast mirades tendres, escolta amb l’ànima i fa salpar paraules amb el degoteig precís que permet allò d’emfatitzar quan hom s’ho pensa i desitja.

La conversa ha estat de nou aprenentatge. Poemes, sensualitat, gestualitat, silencis aprofitats i temps ben guanyat. Així costa poc viure bé malgrat sigui, tornem a començar, una petita estona del dia, la flor que em faltava al meu estiu i les ganes que mai acabo d’alimentar quan penso en persones com ella, la Cantireta. 

Dit això, Montse publica el teu llibre quan abans i no tinguis pressa en viure més ràpid. Ho fas a mida.

SHIGERU UMEBAYASHI



A la meva llista musical, la que escolto quan escric i que vaig ampliant amb el temps, hi ha autors obligats que mai hi poden faltar per tot allò que m’aporten. Les composicions del Shigeru Umebayashi sempre han format part d’aquesta llista d’ençà que vaig descobrir la música d’aquest japonès, ara fa uns dotze anys.

Si quan escolteu cerqueu calma, sou capaços d’esvair-vos del món, de generar un nou estat i un nou espai en funció d’allò que us provoquen els sons i la melodia, la música d’aquest compositor us enamorarà i mai més podreu deixar d’escoltar-la. El Shigeru ha posat notes a moltes pel·lícules conegudes que fins i tot han arribat a la televisió com a sintonies d’anuncis. 

Si heu tingut el plaer de veure la pel·lícula “Deseando amar” (In the moods of love), la banda sonora és d’ell. També ho és la de “La casa de las dagas voladoras” o la de “Hannibal”. Escric tot això per donar-vos a conèixer la seva música però també per explicar-vos (perquè sempre hi a un rerefons o un segon motiu) que aquest cap de setmana, dissabte al migdia més concretament, tindré la ocasió de compartir una estona amb ell. 

Serà gràcies a la relació, cada cop més interessant i freqüent, que tinc amb el Popi Spatocco (pianista de Mercedes Sosa) amb qui ja ens hem vist tres vegades últimament per posar en comú converses, coneixements i possibles projectes literaris. El Popi i el Shigeru són amics des de fa temps i com el Shigeru és ara de vacances a Barcelona, quedaran ells dos per dinar amb altra gent (tres persones més) i entre aquesta gent hi sóc jo. 

Si es dóna el cas, us faré cinc cèntims de la trobada. De moment us convido a escoltar una de les moltes peces del Shigeru Umebayashi, una que es diu “Lovers (Flower garden)” que us transportarà a un altre estat.

CINIS ET FACIS



Hi ha rius que no corren ni duen aigua, ni tenen font ni cerquen destí. Hi ha homes sense arrels que no tenen ombra, ni recorden qui han estat i què els va dur a la vida.

Quan res te sentit i les distàncies perden la seva dimensió, les cançons no tenen voluntat i la bogeria dels actes fa que tot es mogui. Res s’ensorra si no ho volem. La veu té eco mentre el vent corre i ens amistança l’aventura.
27 d’agost 2014

PUNT DE SORTIDA SENSE FINAL


Enllesteixo avui els textos que us acompanyaran fins divendres. Serà llavors el moment de l'inici d'un llarg viatge del qual en tindreu informació visual. Cada lloc vist tindrà la seva imatge i poques paraules. No pas per mandra d'escriure sinó per la necessitat de fer parlar als ulls i no perdre molt temps assegut i escrivint. Hi ha massa món per veure i massa poc temps per devorar els paisatges que vull i necessito gaudir. 

Com veieu a la foto, la maleta és a punt. La data de sortida és un fet. La de tornada, una incògnita. Entremig dels dos punts, allò que la vida depari. El proper dilluns, 1 de setembre, comença el nou camí.
26 d’agost 2014

SOMNI O NIT



En la nit, els colors es tanquen i donen pas a la foscor. No volen companyia d’altres colors, rebutgen falses estades temporals, viuen el moment regalant-se a soles. En la nit, el camí és molt llarg però al fer el primer pas veig el seu final. 

De nit no ens escoltem, ens abandonem a noves idees que mai seran projecte, esbossem moments que els dits no toquen i la veu no canvia. I finita la nit, no és pas lliure l’ocell. Ho és aquell que, en el vol, és com l’ocell.

EL XIPRER DE DARWISH



Aquest cap de setmana he estat llegint poesia àrab clàssica i també de la moderna. He descobert a molts autors i a altres els he rellegit. Sempre m’ha interessat la literatura oriental, especialment la dels països de parla àrab i islàmics. No faré ara un repàs als meus autors preferits però entre ells hi ha Mahmud Darwish. 

Aquesta poesia que comparteixo tot seguit amb vosaltres m’ha encantat. Es diu “El xiprer s’ha esquerdat”. 

El ciprés se ha tronchado cual alminar
Y se ha dormido
De camino a la austeridad de su sombra,
Verde, oscura,
Tal cual. Nadie sufre ningún mal.
Los coches han pasado, rápidos, sobre sus ramas.
El polvo ha cubierto los cristales...
El ciprés se ha tronchado pero
La paloma no ha dejado su nido público
En una casa vecina.
Dos pájaros migratorios han volado sobre sus alrededores
Y se han intercambiado algunos símbolos.
Una mujer ha preguntado a su vecina:
¿Has visto pasar una tempestad?
Ella ha respondido: no, ni una apisonadora...
El ciprés se ha tronchado.
Los que han pasado por sus ruinas han dicho:
Tal vez se haya cansado del descuido,
O esté caduco porque es grande cual jirafa,
Tan vacío de sentido como una escoba,
Y no da sombra a los enamorados.
Un niño ha dicho: yo lo he dibujado perfectamente,
Su silueta es fácil. Una niña ha dicho:
El cielo hoy está incompleto porque el ciprés se ha tronchado.
Un joven ha dicho: el cielo hoy está completo
Porque el ciprés se ha tronchado.
Y yo me he dicho:
No hay misterio ni evidencia,
El ciprés se ha tronchado, eso es todo,
El ciprés se ha tronchado.
25 d’agost 2014

LA PELL



Si ens toquéssim la pell dels nostres orígens, els horitzons serien còncaus més enllà de la vista de la nostra infantesa. Les terres de viatges pintarien de colors els ocells, omplirien els boscos de missatges invisibles i els versos, escrits a la foscor fugaç, viurien sembrats en un tros erm. 

Si ens toquéssim la pell dels dies pròspers, totes les coses serien coses distintes i la vida guanyaria el sentit que ara es desdibuixa.
22 d’agost 2014

REPETIR



Repetir el dia, el moment, l’instant. Sempre de nit, en la fosca nit que ens arriba. Sabent que la nostra salvació és el diluvi, que hem de començar a enfonsar-nos per saber que els nostres peus són sota el mar. 

Repetir el dia, el moment, l’instant. Ara de dia, tenint en compte el destí, els laberints del Déu que ens assetja, les condemnes del passat. I nedant per escapar, tot sabent que les nostres mans són sobre el mar. 

La mort la duem per dintre i fora. L’univers ens dóna la vida. 


Foto: un dels meus racons, espai que aviat reveuré.
21 d’agost 2014

REFLEXIONS SOCIALS, DESIGNIS PERSONALS



Cap vent és favorable per aquell que no sap a quin port va. Aquesta frase de Sèneca, a qui aquestes últimes setmanes he recorregut per alimentar-me espiritualment, m’ha vingut ara al cap mentre treia algunes conclusions de la jornada. 

Ara que el Sant Pare ha vaticinat que morirà en dos o tres anys (i tot i el meu ateisme em sabria greu) diviso realment a l’horitzó un trist panorama mundial per la constant pèrdua de valors  a la que estem sotmesos socialment. 

L’últim anunci d’Ikea, que com sempre és una genialitat i que en aquesta ocasió ens recorda que “no hi ha res millor que la llar per moblar-nos el cap”, preconitza que els fills són allò que veuen en els seus pares.
La societat no ens posa res fàcil, és cert, però no oblidem mai que en formem part i que la fem a mida nosaltres mateixos, entre tots vulguem o no, i som membres del propi sistema que l’envolta. Alguns hi aporten massa i altres massa poc. Però tots fan la suma i el món més proper que ens acull, és fet amb la suma de tot i de tots. 

Ningú es pot amagar en un racó i viure d’esquenes a la resta del món. És del tot impossible. Estem sotmesos, vulguem o no, a la marea social que marca moltes de les pautes, les modes, els hàbits, els costums, les regles, les distincions i tantes altres coses. 

De tot el que vivim podem, únicament, mantenir l’herència d’allò aprés als nostres inicis com si fos un tresor i usar-ho com a guia pels nostre propis passos. I no hem de pretendre mai inculcar-ho als qui ens succeeixen si es dóna el cas, els nostres fills, amb l’atreviment de pensar que seran com nosaltres. Ells són el reflex del que veuen però no pas del que nosaltres vivim i experimentem. 

Caminant doncs pels dies que se sumen i cusen al final la nostra vida, hem de procurar, com deia el propi Sèneca, saber a quin port anem i tenir el vent a favor per manejar la nostra barqueta. Remem sols, naveguem sols, fem parades a illes d’altres o tenim hostes a la nostra, i al final l’oceà del silenci ens acull... sols. 

Podeu ampliar la foto. És realment preciosa i plena de detalls.

YOU MISS ME AND I MISS YOU



Por movernos de él, extraviamos el centro. Nos abandonamos en la noche de las fugas, perdimos de vista el cielo y solo palpamos sombras. 

Palabras crueles acompañan la tormenta que nos aísla de la tierra firme. Nos inundamos con retales de momentos pasados, fragmentos resecos del pasado que ahondan en la cicatriz. Nos hieren todas las cosas y sus principios. 

Nos apagamos, dejamos de ser, pasamos de ser a evidencia, de raíz en la tierra a fango en el mar. Hay motivos para acabar y nos ayudamos. You miss me and I miss you.
20 d’agost 2014

ESCRIURE PER VIURE, SOBREVIURE



Ens convé escriure, ho necessitem. Viure’ns és traduir en mots allò que sentim i ens passa, extreure conceptes i buidar-nos a glops, a síl·labes, gotejant lletres. Prohibir l’acció, evitar el gest, silenciar-nos, és enfosquir-nos lentament, grisejar el nostre horitzó. 

Escriure’ns a sobre permet inundar a altres si compartim o guarir-nos si ens guardem en el nostre propi vestit les paraules cosides a cop de sentiment. 

Clivellar amb paraules la pell de l’ésser estimat, del cos desitjat i posseït, poetitzar el melic, conquerir els turons, acaronar amb tinta les corbes dels rius, coves i valls que tens a l’abast en el just instant de l’abandonament. 

La calma és el cos i la lletra, la mirada amb ulls closos. La poesia, el vers a cau d’orella, paraula per paraula.
19 d’agost 2014

FREUD NO TENIA RAÓ


Sovint, creuant lectures de llibres i els seus efectes posteriors a la meva ment, em plantejo dubtes que acabo resolent. Ara mateix, llegint Shakespeare en anglès, acabo de recordar a Freud.  

Em pregunto quants fills tenia Lady Macbeth. Freud parla de la seva esterilitat i ella, a la pròpia tragèdia (al primer acte) diu: I have given suck and know how tender’tis to love the babe that milks me.  (he donat de mamar i sé que dolç no és estimar el nadó que em xucla el pit). 

Ella, Lady Macbeth, era la dona d’un home molt poderós, cosí del rei, i per tant no podia haver criat un fill que no fos el seu. Per tant, arribo a la conclusió que Freud no tenia raó i ella, Lady Macbeth, va tenir com a mínim un fill. I el fill, atès el final del seu comentari, va morir.

MR. ELSEWHERE



Hi ha dies en que no es necessiten paraules, només certes cançons. 

Dies sense historia, línies que ens marquin els límits, formes d’estimar que convidin a estar sols, rostres estrangers, malediccions d’amor, promeses de distancia, grans mans que ens tapin la visió del món, receptes per menjar-nos rancúnies, simplicitat i cap creença. 

Hi ha paraules que no necessiten dies per macerar i esdevenir cançons. I lletres que cal escopir, i esculpir, abans que arribi Mr. Elsewhere. 

New  frontiers for the nouvelle vague !.

STRANGER



Sempre hi ha un punt de pèrdua i el desig de trobar la paraula certa que ho faci, de nou, tot possible. Mètrica i màgica, la paraula ens amaga de nou els somnis itinerants en els paisatges certs que són la mirada. 

Si només hi ha una sola vida, tan sols hi ha un avui per compartir-nos. Un sol turó on pujar, un sol abisme on caure, un camí per errar. Dit de l’amour, dit de la distance, birthday song, simple and faithless...

17 d’agost 2014

AVUI QUE HA TOCAT FER ANYS


Els darrers anys no sóc de celebrar el meu aniversari però les xarxes socials obliguen, en certa mesura, a no amagar-te el dia concret. El cert és que estic content de descobrir, un cop més, que hi ha moltes persones que són al meu costat en moments precisos. A tots els qui avui m’heu felicitat, moltes gràcies. 

Començant per la primera persona, una amiga que ara viu i treballa a Nova Zelanda, i acabant per un bon company grec que ara, fa un moment, m’ha enviat un privat per demanar-me que somrigui i que mai canviï. Entremig, més de 200 amistats (moltes d’elles d’aquelles de sempre) heu dit la vostra. Gent de Tarragona, Reus, Cambrils, Lleida, Girona, Barcelona, Madrid, desenes de pobles catalans que no cito per no deixar-me’n cap, amics i amigues d’Itàlia, de França, Grècia, Anglaterra, Portugal, Bèlgica, Andorra, Suècia, Finlàndia, Malta, Romania, Rússia, Argentina, El Salvador, Nicaragua... i tantes altres parts del món. 

De nou, a tots i a totes... Gràcies! Com sempre dic... e siamo qui ancora vivi (i som aquí, encara vius). 
Tanco aquest escrit ara mateix, a les dotze de la nit del dia 16, tot just quan deixo de ser princesa per un dia. 
16 d’agost 2014

VINDRE O QUEDAR-SE



T’escric,  de reüll, allò que et xiuxiuejo a cau d’orella:

He triat la melodia, i la veu i les paraules per a fer artesania i expressar-me.  És mirant-me cap a dintre com he tret allò que sento i per tant el meu ofici és despullar-me. 

Si et convido a acompanyar-me pel camí d'alguna idea, tu pots vindre o quedar-te però saps que estic amb ella. 

I sabràs la bogeria, i sabràs la meva idea. I sabràs la poesia de l'amor que m'allibera. Tu pots vindre o pots quedar-te. 

La foto: les pigues del teu planetari
14 d’agost 2014

EL FIL VERMELL


Hi ha una creença oriental, uns diuen que mitològica i altres que no, que té com a protagonista un fil vermell. Diuen que aquest fil, el fil vermell, connecta a dues persones que estan destinades a tenir un vincle afectiu d’àmbit personal. Diuen també que el fil ja va amb aquestes persones quan neixen  i que existeix independentment dels moments que visquin per separat, amb altres persones i en les distàncies més grans o en les més curtes. El fil, es pot contraure o estirar però mai es trenca.  

No crec massa en la mitologia, en les tradicions o en les llegendes tot i que sempre m’apassiona saber-ne més coses. Fa uns anys vaig llegir aquesta història en un llibre que tinc a casa. Diu així:

Hace mucho tiempo, un emperador se entero de que en una de las provincias de su reino vivía una bruja muy poderosa que tenía la capacidad de poder ver el hilo rojo del destino y la mando traer ante su presencia. 

Cuando la bruja llegó, el emperador le ordeno que buscara el otro extremo del hilo que llevaba atado al meñique y lo llevara ante la que sería su esposa; la bruja accedió a esta petición y comenzó a seguir y seguir el hilo. Esta búsqueda los llevo hasta un mercado en donde una pobre campesina con una bebe en los brazos ofrecía sus productos. 

Al llegar hasta donde estaba esta campesina, se detuvo frente a ella y la invito a ponerse de pie e hizo que el joven emperador se acercara y le dijo : “Aquí termina tu hilo” , pero al escuchar esto , el emperador enfureció creyendo que era una burla de la bruja , empujo a la campesina que aun llevaba a su pequeña bebe en los brazos y la hizo caer haciendo que la bebe se hiciera una gran herida en la frente , ordeno a sus guardias que detuvieran a la bruja y le cortaran la cabeza. 

Muchos años después, llego el momento en que este emperador debía casarse y su corte le recomendó que lo mejor era que desposara a la hija de un general muy poderoso. Aceptó y llegó el día de la boda y el momento de ver por primera vez la cara de su esposa, la cual entro al templo con un hermoso vestido y un velo que la cubría totalmente. 

Al levantarle el velo vio por primera vez que este hermoso rostro …. …. …. …. tenía una cicatriz muy peculiar en la frente. “ 

Una cicatriz que él mismo había provocado al no ver al destino que había pasado frente a él y también nos muestra como los amores destinados son eso, no podemos escapar de la persona que nació para amarnos.

LES MEVES MANS



Recordes les meves mans? 

El silenci és una veu que m’acarona.  La llum, un lloc estrany.  I el temps es marceix ple de culpes dels dies en que creies no fer mal a ningú. 

I les mans, les meves mans, no s’obliden de res, només de tu. Ara, ditejo un nou cos. La memòria anàrquica ha resolt l’enigma i el dubte: les teves geografies són passat. 

La foto: amb l’ajut del mirall, selfie lateral a dues pells.

MIG CAMÍ



Enlloc d’anar o de tornar, potser és millor que et quedis. Si ho fas, podré mossegar el teu somriure a mig petó. 

I si vas o si tornes,  la millor part de la distància serà el retrobament. 


Si no sé desxifrar el teu silenci, excitaré els teus sentits. I a mig camí, al pit o a les mans, em bategaràs.

La foto: aquesta l’he titulada “mig cos a mitja tarda” i m’agrada molt tot i que està un pèl borrosa.

ARA, ARA QUE...



Ara que l’ocell no sap que vola, que el mar no ha après a llegir les ones. Ara que l’arbre no pot donar fruits i que les flors no necessiten creences ni moren amb les religions. Tot just ara, en algun racó del món encara hi ha algú que necessita el teu somriure. 

No hi ha res a buscar i molt per abraçar. Tots els llocs on som junts, són món. I el món, és un lloc que ens porta a enlloc. El teu somriure, un poema. Jo, buscant el somni, he trobat el teu sospir. 

Foto: Sessió distesa de diumenge
12 d’agost 2014

CEL NET, MATI DE CALMA



El mati és l’espai on troben calma els cossos que han creuat la nit entre la passió i la tempesta. És cert que algunes absències regalen poesia però la pell sempre s’entrega al cos sense avisar quan un és fràgil i estima. 

L’amor ho és tot quan t’has tret de sobre els vicis, quan escrius un somriure en forma de bes amb paraules que neixen a les mans. La vida es veu, es beu i es viu. I posats a morir, ho fem al cos de l’altre. Jo, al teu. 

Si la rutina és una gàbia, juguem de nou a abandonar-nos? Entre la pluja i el mar ja no hi queda res que posi límits al nostre aire. 

La foto: Selfie de mig cos, de bon mati.
11 d’agost 2014

LA VOLTA AL MÓN





La volta al món és el nom del programa que emet cada mati, de dilluns a divendres, Tarragona Ràdio. Demà dimarts m’hi han convidat per parlar del meu recent viatge a Altamura. De les 9.30 a les 10.00 hores tindré temps per explicar als oients de l’emissora com és aquesta ciutat i els municipis més propers que vaig conèixer i que són Bari i Trani.

Tarragona Ràdio és al 96.7 de la FM i es pot escoltar en directe a la seva web. Podeu accedir-hi AQUÍ i a dalt a la dreta clicar sobre "Directe".

Tradicions i gastronomia, cultura i hàbits socials, perfil de la població i tantes altres coses vinculades al meu viatge a Altamura, formaran també part de l’entrevista. I de pas, podré llegir alguns dels textos que formaran part del meu proper llibre. Ja us posarà, quan el tingui, l’enllaç corresponent. 

L’entrevista està pactada fa uns dies. Ara alguns entendreu perquè no parlava tant de la ciutat quan vaig fer el Diari d’Altamura al meu blog. Em reservava per demà.

LES LLETRES, L'ART



Em nego a escriure a fons però miro rere les lletres i hi apareixes tu. Que vulguis quedar-te, és un art. 

La foto: Selfie inconfessable.
10 d’agost 2014

EL MILLOR DEL TEU NOM



Després d’un cap de setmana excepcional i ple d’amor, escric. 

Puc, a meitat de camí, descobrir que no existeixes. I et puc seguir inventant. Però ara, que ja ets ben real, el millor del teu nom són els teus llavis. 

La pluja sempre canvia. Cau amb tu, balla am tu, et gaudeix i plou al teu costat. I jo, he lliurat el pes del meu cap i ara reneixo.  El meu cor conté vida i pot ser mort, camí o destí. 

Però ara, mentre et guaito a casa, endinsant-te a l’aventura, compartint l’espai que ara ens ocupa, ja no tinc el dubte d’haver-te parlat. 

Al meu cos ple de records li faltava una treva on reposar. I tu li has dut la pau...

La foto: no us la puc confessar.

La cançó: Joan Amèric, la lluna dels peixos

09 d’agost 2014

UN ANY SENSE TU


Ara que fa un any que ens vas deixar sense la teva presència, només puc dir-te, estimat Rafa, que se’t troba a faltar. Que hi ha absències a les que mai t’acostumes, gestos que et marquen de per vida i rialles contagioses que l’ànima et demana per no sentir-se més orfe de les persones que l’han nodrit, com tu vas fer amb la meva, tants anys. 

Els dies no han esborrat pas el teu rostre del nostre interior, els teus records de la nostra memòria ni el dolor que sentim cada cop que et pensem i et sabem tan lluny. I no et podem palpar ni gaudir-te. I ens sap greu i tenim dolor. I et trobem molt a faltar amic meu, molt. 

Un petó Rafa. Puxa!  
08 d’agost 2014

RELLEGINT I RECORDANT A GLORIA FUERTES



Crec que és del tot injusta la imatge que tenen moltes persones de la poetessa Gloria Fuertes. No se li va donar, ni en vida ni després de morir-se, la significació i la importància que es mereix com a persona que, a través de les seves paraules sempre senzilles però combinades intel·ligentment, va arribar a petits i a grans. 

Gloria Fuertes va passar a la història per la seva creació literària adreçada als infants i als més joves. Però la seva obra és també plena d'aportacions per a tots els públics i especialment els més adults. De fet, la senzillesa que us deia abans i que desborda per tota la seva obra, atrapa i captiva tant als fills com als pares, i als avis. 

Aquesta tarda, rellegint gran part de la seva obra, Gloria Fuertes m’ha tornat a enamorar com ho va fer fa molts anys. De les moltes poesies majestuoses que té, sempre sota el meu humil parer, en destaco dues. Una en format de vídeo i recitada per ella mateixa es diu “Las cosas”. Us recomano que l’escolteu perquè així recordareu la seva veu tan peculiar. L’altra, de la que en poso el següent fragment, porta per títol “Geografia humana”. Gloria Fuertes ens va deixar ja fa quinze anys però jo, no sé el perquè, la penso sovint i la duc ben viva a la memòria. 

Al mediodía tengo terremotos
si el viento de una carta no me llega,
el fuego se enfurece y va y me arrasa
las cosechas de trigo de mi pecho.
El bosque de mis pelos mal peinados
se eriza cuando el río de la sangre
recorre el continente,
y por no haber pecado me perdona.
El mar que me rodea es muy variable,
se llama Mar Mayor o Mar de Gente
a veces me sacude los costados,
a veces me acaricia suavemente;
depende de las brisas o del tiempo,
del ciclo o del ciclón, tal vez depende,
el caso es que mi caso es ser la isla
llamada a sumergirse o sumergerse
en las aguas del océano humano
conocido por vulgo vulgarmente.
Acabo mi lección de geografía.
Mirad mi contenido continente.

05 d’agost 2014

ARA SI, HE CANVIAT



Aviso que en aquest post n’hi ha per a tots i totes. No apte per a personal sensible. Foto: el meu braç i la meva mà. 

Fa dies que em diuen que he canviat els darrers dos mesos, que no em noten tan viu ni alegre com abans, que em veuen més fosc, apagat i fins tot, els qui em coneixen més a fons, que em veuen més apàtic i emprenyat. 

Ara escolto al Quimi Portet cantant: ...tinc una bèstia a dintre meu que malda i lluita per sortir; tinc una bèstia a dintre meu i ho juro per Déu: no hi ha lleis per a mi. Si hi ha un conflicte i vols guanyar, l'altre bàndol has de destruir...

Com us deia, repensant allò que em diuen, puc concloure que SI, que jo mateix noto que he canviat en algunes coses d’ençà del problema patit fa dos mesos. Segurament que notar al meu entorn més immediat del tot espantat per haver estat a punt de veure com em moria (perquè així ho van dictaminar els metges) m’ha fet reflexionar interiorment i m’ha provocat, sense cercar-lo, un sentiment de ràbia i incomprensió. Perquè m’havia de tocar a mi? Si ja en tenia prou amb els disgustets que portava acumulats. Veig cada dia a unes quantes persones que haguessin pogut petar enlloc meu i potser això em provoca la incomprensió i la ràbia. 

A nivell personal és cert que veig la vida des d’una altra perspectiva. Me la prenc amb molta més calma i més passió. Faig molt més allò que vull fer i em nego a fer segons què. Passo de parlar amb qui no vull parlar i a qui li he de cantar les quaranta, els hi canto. I si pel camí perdo a algú, que bombin als qui perdo, que si marxen vol dir que no hi havien de ser.  Ja no perdo el temps amb les persones. Si estic amb algú i m’avorreixo o tinc la sensació de no estar sumant ni aprenent, li dic a la cara, m’aixeco i marxo. 

A nivell professional, i fent cas als metges, vaig desfer-me de tot allò que em provocava estrés. Per això ara estic dos dies a la setmana a l’Ajuntament de Tarragona i els altres tres dies al meu despatx particular des d’on coordino als clients que he decidit que m’acompanyin en aquesta nova etapa on vull transparència, netedat i humilitat de les persones per a les qui treballo. 

Ara escolto a La Bien Querida cantant: ... ésta mañana escuché en el jardín de tu casa una canción que decía algo parecido a lo que venía pensando, porque no tuve ni tengo el valor de decirlo, que me hubiera casado contigo de habérmelo pedido. Y me han venido de golpe las cosas que te hubiera dicho…

A nivell molt més personal, sóc més transparent i més exigent. Perdono a qui al seu dia em va acusar de segons què i li demano disculpes per altres coses que vaig fer malament. No entenc certes actituds d’anar i tornar,  no puc donar segons quines oportunitats, no puc esperar eternament a res ni a ningú, no vull fer més d’andana a mida ni ser segon plat, prova o experiment. S’ha de valer molt per estar al meu costat i sóc jo qui decideixo com faré la meitat dels cent passos. 

Ara escolto a Pol 3.14 cantant... no está demostrado que yo tenga que morir, a mi me gustaría que vivamos para siempre y que seamos jóvenes eternamente. Si te quedas quieta ahí yo te grabo en mi cabeza cuando no paras de reír…

I arribo a la conclusió que ARA SI, ara ja estic de tornada de tot. Ara ja tinc clar qui em farà companyia, qui es llevarà al meu pensament cada mati i qui o que no em robarà més moments. 

Segueixo escoltant música. Ara Pasión Vega: cosas que hacen que la vida valga la pena. ... y poner la mesa para dos, siempre para dos...

04 d’agost 2014
Tag :

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -