Archive for de maig 2014

FLORS A LA FINESTRA



Veient aquesta foto, m’ha vingut al cap la cançó del gran Miquel Abras. Quin tros de veu i quina gran persona.

Avui puc fer les paus amb el meu cor, no puc pensar que perdo el temps cada cop que intento acostar-me a tu, que intento mirar-te als ulls d’a prop, lluny, molt lluny de voler-te oblidar,lluny de teixir una amistat, lluny de perdre tota esperança.

Sóc qui cuida les flors del jardí, qui s'enfila cada matí i et deixa flors a la finestra, sóc qui parla amb el sol i la lluna, qui resa per tu cada nit, qui vol que siguis feliç, potser estic boig, potser estic boig.

La timidesa no em deixa parlar amb tu, no em deixa mirar-te ni als ulls, no em deixa seguir-te quan marxes a la ciutat, no em deixa mirar-te ni un segon no em deixa ni acariciar el teu nom, no em deixa dir-te que ho ets tot.

Sóc qui cuida les flors del jardí, qui s'enfila cada matí i et deixa flors a la finestra, sóc qui parla amb el sol i la lluna, qui resa per tu cada nit, qui vol que siguis feliç, potser estic boig, potser estic boig.

Sóc qui cuida les flors del jardí, qui s'enfila cada matí i et deixa flors a la finestra, sóc qui parla amb el sol i la lluna, qui resa per tu cada nit, qui vol que siguis feliç, sóc qui cuida les flors del jardí, sóc qui et cuida, qui t'abraça, qui t'estima, sóc el teu àngel, sóc el teu àngel.

31 de maig 2014

LE SABLE (3): ÉCOUTEZ AVEC LES PAUPIÈRES



Complicidades, cercanías emocionales, empatías y proximidades. Y el pensamiento compartido:

La vacilante luz que viene de la ventana vuela desde un más allá conocido y cercano, y utilizo la excusa para hablar conmigo pensando que estás aquí con los oídos preparados.
30 de maig 2014

EL TEMPS, EL NOSTRE TEMPS



El temps que es perd és vida que se’n va sense més. Perdre el temps és el pitjor que podem fer als nostres dies. No heu tingut mai la sensació, quan esteu amb algú o després d’estar-hi, que heu perdut el temps? Conscients que no us ha aportat res? Sabent que us han marxat uns minuts o unes hores que podrien tenir un destí molt més aprofitable?

Jo, particularment, si que tinc aquesta sensació. L'he tingut darrerament i per això he decidit reduir el meu cercle de coneguts a qui dedico cert temps de tant en tant per quedar-me només amb aquells que valen la pena i m’aporten, ens aportem, quan ens veiem. 

No hem de permetre que ningú ens robi el temps. Si voleu, feu la prova. Analitzeu qui us aporta i en quina mesura us nodreixen les trobades amb les persones. Si el resultat és en negatiu, foragiteu-los del vostre cercle. Si sumen, manteniu-los al vostre voltant. 

Feu neteja dels facebooks i altres xarxes socials, esborreu del mòbil a qui no us truca mai, dossifiqueu les vostres presències i regaleu les vostres presències a qui se les mereixi. Feu-vos amos del vostre temps! Viviu-lo! Gaudiu els dies!

Penseu en el present, aventureu-vos a fer allò que us demana el cor, no deixeu passar més trens ni permeteu que les errades us mengin per dintre, feu el Carpe Diem que sempre hauríem de proclamar tots com a humans efímers que som. 

Com canta el meu estimat Carlos Chaouen...el tiempo, que parece que va a venir y ha se ha ido.


29 de maig 2014
Tag :

JOAN, DESCANSA EN PAU AMIC


De la ràdio en tinc, com sempre explico, molts bons records. Els millors, els de l’època d’Onda Rambla. Eren temps en els que existia la veritable programació local, les delegacions i les emissores germanes, els equips de persones i els col·laboradors. 

D’aquells anys recordo quan vaig tenir l’ocasió de ser Cap d’Informatius de les tres emissores que hi havia d’Onda Rambla i Onda Cero a les comarques de Tarragona, emissores que dirigia el Pitu Tarrasa. A Tortosa hi teniem gent ben preparada, bona gent i bons professionals. La Pilar, en Pitarch, en Curto i al Joan Anfruns. 

Amb els anys, i per la distància, a aquests companys els veus menys però hi mantens contacte. Facebook és la mare dels ous en aquest sentit. Al Joan Anfruns el seguia des de feia anys, sabia què feia, com es trobava, com vivia els seus dies que, els darrers anys, no van ser fàcils. 

Els darrers anys seus van ser molt durs per la seva malaltia. Ell, ple de forces, anava gravant vídeos plens d’optimisme on mai es resignava a viure, on sempre demostrava la seva passió per la vida. Ara ens ha deixat i em dol molt. Tenia 56 anys i una carrera professional intensa i molt profitosa. Era una molt bona persona. Se’l trobarà molt a faltar.

Amic Joan, descansa en pau, reposa i guia’ns des del teu nou espai.  Molts ànims per la Pili, la teva dona, i tota la família. Al teu últim adéu, si res no falla, m'hi veuràs.

DE VACANCES



Costa poc triar l’espai on passar uns dies de vacances quan la destinació és aquell espai on et sents feliç. El racó de món escollit enguany és... l’estiu descalç que em porta als indrets on s’aturen els avions, on els vaixells perden la consciencia del mar.

Transcorren els dies sense pressa i els cossos retornen a la saviesa. I d’imprevist, hi ha de nou la felicitat. La mar és infinita. El sol, immediat.

COM UN OCELL, AL MEU COSTAT



Com un ocell, tal vegada un falciot, miro la foto aèria dels camps de conreu que veig ara, cada dia, davant de la nova casa. La calma que sento entre els arbres, altes herbes que el vent fa onejar, la remor de les petjades que queden enrere. El cel blau de bon mati pintat només per les muntanyes al fons, el paisatge de la pau. I la nostàlgia que es compassa amb el pensament i el sentiment de pèrdua.

I de cop, les paraules que arriben per tots els racons que diviso. I amb elles, la cadena de mots que ara es relliguen al meu cap. I escric...

Poc, però de tant en tant,
les llàgrimes cerquen la nit.
I, en sentir-les, m’adono
que et miro encara amb por certa,
o, simplement, no he resolt
bé el teu aprenentatge.

El silenci és ara un preludi que comença
a doldre de tan suau.
Comença esquinçant un cor que jo creia
habitable i se’n allunya.
Del centre conegut,
boires que constituiran límits,
abric momentani al parany
del teu més recent passat.

L’amagatall, però, és només nostre.
i tu em miraves.
Forta es l’abraçada i el bes et surt
de ben endins, com un plor, recòndit.
I, en sentir-ho, tinc encara força
- d’ignorància plena i de desig -,
si, la força de poder allargar la mà
com tu tens la lluna, al teu abast.
I tocar-te - cal un gest - i tocar-la.

No som només furtius amants, arravatats
per passió de cossos. Som, així mateix,
el teu ahir, que es rebel·la,
de tant en tant,
quan les llàgrimes cerquen la nit.
Al meu costat.

Nota: la foto és real, imatge aèria de davant de casa.

VOLTA LA CARTA



Disposo ja de l’enllaç amb l’entrevista que em van fer el passat dimecres al programa “Volta la carta” de RA1 per tota Itàlia. Va ser una ocasió única per parlar de la meva nova etapa com a Delegat del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona, del periodisme i de la meva trajectòria com a escriptor. 

El presentador de l’espai és el Francesco Fiore. El conec gracies a un molt bon amic que tinc a Itàlia, el Bartolomeo Smaldone. I al Bart el conec per l’amiga cambrilenca Montse Mendia. La vida té aquestes meravelles, el plaer de fer xarxa i ampliar la nòmina d’amistats que perduren en el temps. 

Al programa hi havia un altre convidat, el gran comunicador Felice Griesi, i vaig tenir el plaer d’escoltar com es llegien textos del meu llibre “Aforo Completo” i també de llegir-ne jo un parell tot i que vaig escollir dues poesies de dos amics, una del Bartolomeo i una del Nicola Vacca. I com a regal, em van convidar a assistir al fesival cultural Altremura que es faran del 18 al 20 de juliol al municipi d’Altamura. A hores d’ara les possibilitats que hi vagi són molt altes. 

De moment us deixo l’enllaç de l’entrevista i del programa sencer del passat dimecres per si em voleu escoltar, en italià, conversant de temes interessants a nivell social. Jo entro als 22 minuts i 40 segons. Dura uns 18 minuts. Hi havia problemes per escoltar en condicions però se’n varem sortir. Espero que us agradi. 

Podeu veure-la AQUÍ

A la foto, un moment del programa. A l'esquerra el Felice Griesi. A la dreta, el Francesco Fiore.

PATATES BRAVES


Us descobreixo avui un blog que, com a mínim, es curiós. Es diu “Patates braves TGN” i ens permet saber quins bars i establiments de la ciutat de Tarragona ofereixen les clàssiques braves i de quina manera les cuinen i serveixen. L’essència de l’espai és la seva responsable, la Gemma, que es dedica a visitar els locals i fer el tast corresponent. 

És obvi que en qualsevol “tapeo” les braves són quasi obligades, un dels plats estel·lars. Però no sempre ens serveixen bones braves. Sovint, o falla el fregit o no ens convenç la salsa. Hi ha tantes varietats d’aquestes patates com bars que les ofereixen. Per això és bo que algú se’ns avanci i faci la degustació i la crítica corresponent. 

Us recomano visitar el blog. Podeu accedir-hi des de la secció de blogs que teniu a la columna de la dreta o fent CLIC AQUÍ.

SEMPRE



Sempre hi haurà una illa de la utopia on les rareses seran quotidianes i els desitjos prendran forma. Existirà un tros de terra on tot serà possible i els nostres seran sempre nostres i mai ens deixaran. Vindrà el temps de la calma i la serenor, de la fugida dels disgustos i els aromes dels somriures. Sempre ens quedarà París o qualsevol espai verge on no haurem naufragat i farem nostre.. 

Sempre hi ha paraules per alimentar els ulls i mirades que ens tapen la boca per regalar la bellesa del silenci.

APRENENT A VIURE, A MORIR, A VOLAR...



Vint i sis dies després de conèixer la noticia de la malaltia, ha arribat el pitjor cop. Aquesta matinada ens ha deixat. M’ho comunica un altre amic, el Pere Sans, per correu. No s’ha pogut fer res per salvar-lo. Em diuen que no ha patit en els moments finals. Però ha estat una angoixa lenta i molt dolorosa per a tots els qui el coneixíem, gaudíem i estimàvem. 

Els tràmits per portar el seu cos des d’Estats Units fins aquí ja estaven fets de manera que dilluns se li podrà donar l’últim adéu en la estricta intimitat que demanava, acompanyat només de la seva família. Aquesta pèrdua, inesperada, és dolorosa i molt injusta. Ningú hauria de morir però menys la gent que té encara tants anys per endavant. 

A ell, el durem sempre al record, al nostre cap i a la nostra memòria. Va demanar allò que se li ha pogut donar. Per això obviem parlar-ne més en públic. Ho respecta el Pere, l’Olga, la Mercè, la Montse, la Maria, el Jaume i tants altres lectors que, com ell, formen una petita família en aquest blog. 

Us deixo amb la cançó preferida de qui ara, de ben segur, ja ens mirà des d’una altra dimensió i espai. 

24 de maig 2014
Tag :

GIOVANNI, NO SE'T OBLIDA



Fa 22 anys, es compleixen justament avui, la màfia siciliana va decidir acabar amb la vida d’una de les persones més integres que ha tingut Itàlia, el jutge Giovanni Falcone. Acabava d’arribar a Palermo i quan passava per l’autovia que uneix l’aeroport i la capital siciliana va esclatar la carretera sencera. Salvatore Riina, destacat membre de la Cosa Nostra, havia ordenat col·locar mil quilos d’explosius i l’explosió va tenir els seus efectes. A més d’ell, del Giovanni Falcone, va morir la seva dona, Francesca Morvillo, i els membres de la seva escorta Rocco Di Cillo, Vito Schifani i Antonio Montinaro. 

Recordo encara el monòlit aixecat just al punt on va tenir lloc l’explosió quan vaig viatjar a Sicília el 2007. L’escultura té una placa amb el nom de les cinc víctimes de l’atemptat i quan els veus et posa els pèls de punta només de pensar en les dimensions de l’atrocitat de la màfia. Dalt a la muntanya, a pocs metres del punt fatídic, es veu una petita caseta blanca que és el punt des d’on van detonar els explosius. 

Falcone va ser valent tota la seva vida. Era un jutge que va centrar la seva carrera a combatre la màfia sent conscient que la tasca era més que difícil i que ell estava permanentment condemnat a mort. Era l’objectiu de la Cosa Nostra i al final van acabar amb ell, la persona, però no amb els seus pensaments. Falcone va deixar desenes de frases per la posteritat, moltes d’elles es poden veure encara a vídeos penjats a Youtube on també hi ha entrevistes fetes dies abans de la seva mort que us recomano. 

Ell, Falcone, reconeixia que tenia por però acte seguit deixava anar frases valentes com aquesta: El covard mor diverses vegades a la vida. El valent només mor un sol cop. 

La foto que triat avui és de l’any passat i està feta a Tarragona perquè la seva germana Maria, presidenta de la Fundació Giovanni i Francesca Falcone, va rebre un dels Premis Ones Mediterrània. I al dinar previ al lliurament dels premis vaig tenir el plaer de regalar-li un exemplar del meu llibre “Aforo Completo” que va començar a llegir mentre esperàvem el primer plat. Venia acompanyada de la seva cap de premsa i recordo que les varem anar a buscar a l’aeroport del Prat i varem anar a sopar a la Plaça del Rei de Tarragona on es va produir una conversa amena i agradable. Ella, la Maria Falcone, em va regalar dos llibres: un que ha escrit ella mateixa sobre el seu germà i un altre sobre la fundació Falcone. 

Com diu la frase italiana quan es parla de Falcone: es podrà aturar a un home però mai les seves idees i conviccions que seguiran caminant sobre les cames d’altres homes. Per acabar, i aviso de la duresa de les imatges, us deixo amb un vídeo on veureu els efectes de l’atemptat i la commoció del dia del funeral celebrat a Palermo on parla la vídua de l’escorta Vito Schifani. Totes les imatges són reals. A Falcone el va substituir el jutge Paolo Borsellino de qui en parlaré d’aquí unes setmanes. Ja arribarà el moment. 

LE SABLE (2): LE BONHEUR ÉPHÉMÈRE



Entendería un silencio lleno de ventanas, un salón vacío repleto de esperanzas, la furtiva y saludable caricia de las manos solidarias, el tierno acompasar de las cómplices miradas. 

Pero algo interrumpe la ilusión cuando mansa llega la agonía, interfiere el consuelo acompañado. Y siento una repentina aversión por la libertad encontrada.
22 de maig 2014

UN REGAL QUE NO ESPERAVA



En moments delicats arriben alegries que reconforten i et retornen de nou al camí on veus que la vida té encara esma de fer-te respirar. Avui us puc anunciar, amb el màxim plaer, que aquest vespre sóc el convidat del programa “Volta la carta” que emet Ra1. De set a vuit del vespre m’entrevistaran en aquest espai que em permetrà parlar per la meva estimada Itàlia i en italià òbviament.

En principi l’entrevista és per parlar del meu nou càrrec de Delegat (alguns encara insisteixen en dir-ho president) del Sindicat de Periodistes de Catalunya a Tarragona. Però també parlarem dels meus llibres i, especialment, del nou disc del XavisS. I aquí hi haurà sorpresa garantida. 

Estic més que feliç pels comentaris que els amics italians han fet sobre mi a Facebook en totes les convocatòries d'esdeveniment, que han estat diverses, per escoltar l'entrevista. Ells diuen que és un dia especial per a ells i jo insisteixo en tot el contrari, en dir-los que sóc jo qui està ple de sorpresa i goig per estar amb ells. Això són coses de l'amistat i l'empatia. 


A més, han convidat, per compartir el debat, a dos monstres de la comunicació italiana. Parlo del Serafino Paternoster i del Felice Griesi. El programa el presenta l’amic Francesco Fiore a qui conec a través d’un altre molt bon amic, el Bartolomeo Smaldone. I hi ha una tercera persona vinculada en format de lletres, l’escriptor i poeta Nicola Vacca que és el meu autor de lectura habitual des de fa uns mesos. 

Tot plegat pot ser genial. No nego que tinc certs nervis però que els supera l’emoció de poder transmetre amb certa comoditat allò que vull dir en un espai que estimo i en una llengua que fa anys que m’enamora. El programa el podeu seguir en directe des de diferents enllaços i jo us recomano AQUEST. (feu clic on hi posa ON AIR).

Nota: La primera foto és dels estudis de RA1 i la segona és del Francesco Fiore.

LA CONTRAPORTADA DEL DIARI DE TARRAGONA



El Diari de Tarragona dedica avui la seva contraportada al XavisS mitjançant una interessant entrevista on parla del nou disc, el projecte Itàlia, de la gent que col·laborem amb ell i de molts altres temes. Sempre agrada veure que els principals mitjans en paper, com també els online i les ràdios o les televisions, valoren la feina feta i en parlen. Podeu ampliar la foto clicant sobre ella. 

I aquesta tarda, a les 19.20 hores, podreu escoltar l’entrevista que ens van fer als dos, al XavisS i a mi, fa pocs dies. Serà al 96.7 de la FM i es pot escoltar també per internet a la web www.tarragonaradio.cat. A dalt, a la dreta, hi ha una pestanya en blanc per connectar-se en directe.

UN PRESIDENT D'UN PAÍS...



Un president d’un país no viu aïllat a la seva casa de sempre, rebutjant el palau presidencial i sense escorta ni controls, donant tres quartes parts del seu sou que destinarà en un futur a la creació d’una granja escola que construirà als seus propis terrenys.

Un president d’un país no compareix a altes reunions de caps d’estat sense corbata i amb unes sabates velles, no es nega a anar al cotxe oficial i viatja en el seu vehicle atrotinat que té més de vint i cinc anys. Ni passeja per casa i pel despatx on treballa en xandall perquè assegura que viu com la majoria dels seus conciutadans. 

Un president d’un país no admet que ha fracassat en molts intents de crear millores per culpa del capitalisme que ho domina tot, no admet sentir-se derrotat per no haver aconseguit portar l’educació en igualtat per a tots els habitants i especialment per aquells que viuen a l’interior i tenen escasses possibilitats. 

Potser per això no s’entén que aquest home, que amb tot el que he dit és el president d’un país, presideixi una nació com l’Uruguai  i mantingui la seva senzillesa i honradesa. I el cas és que, per més que busquen, no li troben cap engany perquè, pel que sembla, no en té pas cap. 

L’entrevista a aquest bon home, que es diu José Mújica, al programa Salvados d’aquest passat diumenge, ha deixat tantes perles (bones frases) que quedar-se amb quatre o cinc és ben poc. Però sota el meu parer serien aquestes:

Pienso que es mejor vivir liviano de equipaje

Europa tiene la pasión de haber sido y ya no ser

La palabra austeridad la prostituyeron en Europa

El primer requisito en la política es la honradez intelectual

La generosidad es el mejor negocio

Us recomano, més que mai, que accediu a la web del programa i escolteu amb atenció l’entrevista, que es mireu la mirada i els gestos del president uruguaià i que, un cop escoltada, en traieu coses positives. La ocasió s’ho val. 

Si voleu veure un fragment de l’entrevista, on es veu el seu cotxe o la seva casa i en parla d’una manera humil, feu clic AQUÍ

La foto que acompanya l'escrit és del propi president Mújica passejant per casa seva.

L'ENTREVISTA A CADENA SER


Ja us vaig dir que aniria compartint les entrevistes fetes el passat dijous al XavisS per parlar del seu últim disc. Aquesta que comento avui és la del bon amic Jordi Cartañá de la Cadena Ser que es va emetre el mateix dijous a tres quarts de dues de la tarda. 

Sempre és un plaer veure que l’entrevistador està preparat per afrontar la conversa i posa ganes a l’entrevista. El Jordi és un molt bon professional i ho notareu si escolteu el document que comparteixo. 

Sön 13 minuts on es parla del nou treball, el projecte a Itàlia, els propers concerts i que acaba amb una versió acústica de Pol. 

Per escoltar l'entrevista, que s'inicia de manera automàtica, feu clic AQUÍ

NO HI HA TREVA NI PAUSA



Ell, lligat a les mans d’ella. Ella, amb la mirada en una altra banda. Assegut en una butaca, veu com ella gira el cap a un costat. I observa els seus ulls salats i la frescor de les seves ales.

Tan net el cove de la les seves robes i tan ple...  Poques coses queden. Tancar els ulls i somiar perquè el cel no parla i la paraula ha estat llençada al paradís. Fins i tot la desesperació requereix un cert ordre.

Ja no hi ha arbre que oculti el bosc ni silencis que aportin bellesa al gest. Els mots passen del caos a la certesa. I ella busca un equilibri entre el desig i l’esdeveniment.

En aquesta vida es guanya o es perd. Una treva, una pausa, és com estar remant tota la nit per morir de matinada.

La música dels London Grammar, concretament el tema Nightcall, m’ha ajudat a composar aquest text.
18 de maig 2014

LE SABLE (1): SOUFFLER LE CIEL



Inicio una sèrie de textos basats en obres de l’escultora Jurga Martin, aquelles que us vaig dir que m’havien provocat un veritable atac de bellesa, que he decidit titular “Le sable” (La sorra).  

SOUFFLER LE CIEL

Tal vez pudiera acercar mi mano a las estrellas para cubrirme con su magia luminosa, dejando quizás en una nube la lluvia de mi corazón. 

Y todo para, al llegar a la tierra y posar mis pies, creer que puedo sentir alas en el alma. 

Bist du bei mir (sé, tú, conmigo)
16 de maig 2014

QUI ÉS EL POL?



La pregunta que sempre cau quan entrevisten al XavisS per parlar del seu nou disc és, senzillament: Qui és el Pol?

I no costa pas explicar-ho. Aquest dijous, quan hem fet la gira de mitjans de comunicació que ens ha permès estar un dia sencer junts i seguir compartint,  com sempre hem fet, ha tocat respondre a la pregunta. Consti que només he intervingut en antena a dues emissores perquè així s’esperava i que, tot és cert, m’ha portat bons records. 

Hem estat a Onda Cero, Cadena Ser, Tarragona Ràdio, Diari de Tarragona, Revista Cambrils, Constantí Ràdio i Ona La Torre. En tres setmanes més serem a Canal Reus i Tac12, en un més a la Xarxa de Ràdios Locals de Catalunya i en sis setmanes a Canal Terres de l’Ebre i Canal 21, les dues a Tortosa. 

Però tornant a la pregunta: Qui és el Pol?, la resposta és, com deia, ben fàcil. Tot seguit comparteixo l’entrevista feta a Ona La Torre on hem parlat del Pol en molts moments diversos de l'entrevista que, per cert, és excel·lent. Els propers dies aniré compartint les altres entrevistes. Hi ha desenes de comentaris sobre el tema a Facebook, desenes de tuits a Twitter que són les xarxes on més parlo els darrers mesos. Espero que us agradi. 

COMENTARIS



Fa dies, varies setmanes, que no penjo comentaris. A tots els qui n’envieu cada dia us demano disculpes de tot cor. Ja vaig comentar que tenim a un molt bon amic, que a més m’ha fet de conseller i assessor,  en una etapa de malaltia ràpida i terminal. Tots els qui els coneixem i l’hem gaudit estem encara impactats i del tot incrèduls per la cruesa de la vida (i ja sabíem que era dura).

Els metges del país més desenvolupat a nivell mèdic, i ell viu allí fa uns mesos, ja han llençat la tovallola perquè no hi poden fer res. Nosaltres mai perdem l’esperança tot i les evidències. Lluitar contra el dolor és humà. 

Intento, com he fet els darrers anys que no han estat pas dòcils amb mi, escriure cada dia aquí, al blog, textos que enriqueixin, que us aportin quelcom, que no us deixin indiferents. Per això no penjo comentaris ni en penjaré de moment. Perquè sabeu, els qui entreu cada dia, que aquesta és una feina més i comporta temps i, sobretot i essencialment, ganes. 

Deixem que passin els dies, que puguem assimilar aquest cop quan arribi ara que ja es nota. Ua asseguro que és molt i molt dur. Petons i abraçades per tots i totes.

PARLAR O PARLAR PER PARLAR



Aquest post és visual perquè les paraules a llegir són a la imatge que l’acompanya. És la noticia publicada pel diari Noticies TGN sobre el meu recent nomenament com a President del Sindicat de Periodistes de Catalunya a la demarcació de Tarragona. Podeu ampliar la imatge i llegir fent clic sobre ella.

No cal que us digui que estic content per la publicació d’aquesta informació perquè hem de ser nosaltres, els propis periodistes, els qui difonem la nostra actualitat i activitat. També ho estic perquè sempre he dit que el moviment es demostra caminant. Això va per una persona en concret que un dia va tenir la gosadia, i l’acte boig, de posar en dubte la meva vàlua professional com a periodista i escriptor. 

No cal que parli més. 13 llibres publicats i aquesta noticia que han fet els companys del Noticies TGN, que es suma a les altres publicades sobre el tema per altres mitjans, ho diuen tot. I també les més que nombroses mostres de suport rebudes via Facebook i altres xarxes socials. Uns seguim envoltats de persones que ens estimen, cada cop més, i altres, com ell, fan el seu camí solets. El temps ho posa tot al seu lloc. També a les persones. 

Gràcies a tots i totes!

GIRA DE MITJANS I L’ACTUACIÓ DE TV3



Com havia anunciat, ha arribat el moment de fer la gira de presentació del nou disc del XavisS als mitjans de comunicació. Avui dijous ens posem en marxa i estarem tot el dia viatjant a diferents indrets. Al mati ens centrarem a la ciutat de Tarragona. Primer a Tarragona Ràdio, després a Onda Cero i més tard a la Cadena Ser. Acabarem el mati al Diari de Tarragona i dinarem a Cambrils. 

A la tarda visitarem la Revista Cambrils, anirem fins a Constantí Ràdio i acabarem a Ona la Torre, a Torredembarra. De moment hem hagut de posposar el viatge a les Terres de l’Ebre fins d’aquí a un mes. Tot i això, aquest mati entrevistaran al XavisS, via telefònica, a Imagina Ràdio de Tortosa. També ens queda pendent tota la promoció a Itàlia que arribarà molt aviat de la mà dels amics que tinc allí i dels contactes que he fet aquests últims anys. 

Pel que fa a l’actuació d’ahir al programa “Els matins” de TV3, on el Xavi i la Virginia van cantar la cançó “Pol”, va anar tot de primera i us convido a veure el vídeo del moment concret fent clic AQUÍ

CONVERSES AMB CONRAD (5): PRESAGIS



Sembla, tal vegada, que la teva veu és brisa, pluja i tempesta, un crit suau d’un volcà recent nascut, el desig i la cendra. Dus al teu cor un bosc blau que reparteix llavors per nous somriures. I arribes, amb la veu nua, d’indrets on mai no ha estat ningú.

Penja la nit plena de dents i cometes. I du al seu final un presagi estrany, un parany sense edat ni cap memòria. Els episodis són segles malferits i cauen moments per les muntanyes ennegrides pel paisatge nocturn. 

Més enllà de la penombra, de la son dels tímids fanals que t’enlluernen una part del rostre, les carícies de la por són tactes del vent que et recorre l’espatlla i el coll, que et navega els cabells i no vol salpar mai dels teus llavis. 

Presagis d’enyor i noves vides, de cicatrius closes pel pas dels silencis. Presagis del naufragi horitzontal tot just ara que caiem i mai toquem de peus a terra. La eternitat, la teva alegria. 

XAVISS A “ELS MATINS” DE TV3




La gira de presentació del nou disc del XavisS als mitjans de comunicació no s’ha aturat i aquest dimecres, demà mateix, el podreu veure al programa “Els Matins” de TV3 que s’emet per tot Catalunya i que presenten conjuntament la Helena Garcia-Melero i la Lidia Heredia.

El XavisS anirà acompanyat de la Virginia, la cantant de “La porta dels somnis” i cantaran a duet la cançó “Pol” a banda de parlar del nou treball. L’entrevista serà a la franja que va de les 12.30 a les 14.00 hores (em diuen que previsiblement serà sobre les 12.45). I aquest dijous, anirem a més mitjans durant el matí i la tarda. Al mati a la zona del camp de Tarragona i a la tarda a les Terres de l'Ebre. 

Entre altres llocs, serem a la Cadena Ser, Diari de Tarragona, Tarragona Ràdio o Imagina Ràdio Tortosa.

ESTENENT XARXES


Els alumnes joves sempre són més revoltosos i escolten menys que els adults però quan el tema que els expliques és interessant, tothom para atenció i pocs són els qui perden el fil de la conversa. 

Les classes i cursos que dono sobre les xarxes socials acaben sent sempre interessants i una gran quantitat dels assistents aprenen a potenciar encara més la seva presència a les xarxes socials. Als adults els interessa obrir-se un compte a Linkedin, Facebook i Twitter mentre que els més joves necessiten millorar-se, superar-se, i volen acabar de conèixer a fons aquestes xarxes. 

Tot plegat és una experiència, dues de diferents de fet, i tot suma en l’aprenentatge propi. Els qui impartim classes o cursos també aprenem amb els qui tenim al davant. La interacció no és només en xarxa. També es manté, per sort, encara en persona.

Us heu fixat en aquest curs fet fa pocs dies? Molta gent i tots atents. Quin plaer.

VUIT COGNOMS PERÒ POCA GRÀCIA


Dec ser dels pocs que ha vist “Ocho apellidos vascos” i s’ha quedat igual. No m’ha agradat massa més enllà de ser una pel·lícula més que passarà a la meva història personal sense pena ni glòria. L’argument és fluix, les interpretacions són justetes i l’humor utilitzat no és dels que em captivin i m’enganxin. Diríem que és com un capítol de “vaya semanita” però edició llarga. 

Potser és que aquests dies el meu sentit de l’humor està baix. Potser és que m’he acostumat a altres estils d’humor i formes de fer riure. No ho sé... però en tot cas aquesta peli es mereix, sota el meu parer, un aprovat justet.

No he estat mai persona de compartir els gustos de les grans masses. No pas per dur la contraria, sinó perquè no m’entra allò que li entra a la majoria. Per això no suporto ni al Barça ni al Madrid, ni els programes i sèries més vistos a la tele, ni m’agrada llegir els best sellers, ni els cantants més famosos ni tantes altres coses que, i és la meva opinió, aborreguen en excés. 

Tornant a la peli dels cognoms bascos, es pot veure però tampoc deixarà empremta ni record a moltes persones com jo. L’hem vist perquè tocava i passem pàgina.  

TINC DUES NOTÍCIES


Tinc dues notícies, una de bona i una de dolenta. A la pel·lícula Amici miei, cinc amics es reuneixen per viure la vida d’una altra manera. Tenen professions diferents, tenen més o menys la mateixa edat i junts inicien tot un seguit d’aventures. 

Aquest estiu tinc una proposta semblant, anar amb uns amics italians a gaudir, durant deu o quinze dies, de recitals de música i poesia amb harmonia i divertiment que faríem a diferents bars, restaurants, teatrets, places, carrers i altres espais improvisats. Es tractaria d’això, d’arribar a un lloc i fer que la gent es diverteixi amb nosaltres i nosaltres amb ells i entre nosaltres mateixos. Sense guions ni protagonismes, amb el plaer de passar bones estones. Així de fàcil. 

Aquesta és la bona noticia del cap de setmana.  La dolenta es l’agreujament de l’estat de salut d’un molt bon amic a qui els metges van desnonar fa quinze dies, una persona que és molt important com amic i en aquest blog especialment. No en puc donar massa detalls més perquè hem acordat amb tot el cercle d’amistats i amb ell que ha de ser un moment de silenci i calma. Faig allò que ens ha demanat, tirar endavant abans que ell aturi el seu camí i seguir endavant quan ja no sigui amb nosaltres. 

Em consta que ara mateix ja no pot llegir aquest espai, com feia cada dia, però des d’aquí només li puc donar tantes gràcies com les que em surten del cor. La vida és dura i els cops són constants. Malauradament sempre tinc dues notícies o, més ben dit, a vegades només una de sola i no és pas la bona. 

Feu-me un favor. Somrieu i no pareu de viure. I si el moment us gira l’esquena, doneu-li de nou la cara.

EL PINOTXO I LA PRINCESA



Hi ha certs personatges que han aprofitat la darrera mudança per a reclamar el seu espai vital a la nova casa. És el cas del Pinotxo que vaig comprar en un antiquari de Càceres, després de cercar durant vint minuts totes les seves extremitats perdudes en diferents caixes de la botiga, i de la Princesa que sosté l’estel del quadre que fa ben poc li vaig comprar al meu bon amic Miquel Villalba. 

A l’anterior casa, els dos elements eren a dues cambres diferents i és cert que als dos els faltava un toc especial, un no sé què que impedia que gaudissin de la seva bellesa com jo havia pensat. Ara, en el moment de col·locar les coses a la nova casa, vaig apartar al quatre i a la titella tot esperant trobar l’espai per a ells.

I al final, els dos han anat a parar al mateix espai, en un racó on destaquen quan entres a la sala. No ha estat, ni de lluny, fet a posta. És, senzillament, que al final han coincidit en un moment en que ja tenia penjat al Pinotxo i he vist que el quadre de la Princesa cridava i es moria de ganes per estar al costat del seu príncep. 

Ara, vist el resultat final, els dos conviuen i s’envaeixen l’espai. Ell és un pèl més atrevit que ella, entra de nit i en la foscor dins l’univers estelat que la princesa observa puerilment. Ella, tímidament,  mira cap dalt però el guaita a ell dissimuladament. Qui sap si hi haurà història d’amor entre els dos. De moment, es deuen anar coneixent abandonant les cordes titellaires i el marc del quadre tot just quan marxo a treballar.

Passi el que passi, tenen la meva benedicció. Un aventurer i una jovencella necessitada d’adrenalina són insubornables.

EL SEGON LLIBRE



A la Cris, la protagonista del segon llibre que tinc previst per aquest any, no la vaig conèixer. Va morir de càncer a finals del 2012. Fa un any que treballo en el llibre al costat de l’Abel, el seu marit. Hem estat gravant sessions de converses en les quals ell m’ha anat explicant tota la vida que van fer amb la Cris durant els dotze anys que van estar junts. Tenen dos nens bessons de 6 anys, el Marc i el Guillem, superdolços i educats, dos homenets que es van quedar sense mare i que són el principal motiu de vida del pare i dels seus avis. 

El repte, des del moment en què el vaig assumir, no ha estat gens fàcil. Hi ha hagut, i encara en falten, moments molts durs. I també molta complicitat amb l’Abel amb qui he establert una relació que sé que es prolongarà els propers anys. El calendari establert ara per tenir el llibre enllestit és clar: aquest mes s’acabarà d’escriure, al juny anirà a correcció i impremta. A finals de juny o principis de juliol el presentarem. Primer a Tarragona i després a Madrid. 

Ara toca seguir endinsat en aquesta etapa plena d’emocions que suposa crear un llibre així. Us aniré informant de la seva evolució.  
09 de maig 2014

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -