AGRICULTURA MENTAL

Aquesta part del diari la dedico a parlar del concepte d’amistat que en italià s’escriu amicizia. En ambdós casos, amb una “A” ben grossa perquè a Altamura he conegut a moltes persones que m’han acollit amb els braços ben oberts des del principi, a persones amb qui he connectat des del primer moment, a éssers humans que ja formen part del meu dia a dia. I tots, curiosament, tenen la lletra A. 

Antonio Pellegrino “Il Puro” és una d’aquelles persones senzilles i properes amb qui saps que t’hi portaràs bé. És un tros de pa, una ànima neta i plena de la voluntat d’ajudar sempre als altres en tot. Em recordo al seu costat en tantes i tantes estones...

Angelo Coscia és un altre exemple de persona que es dóna als altres i a la causa social. Treballa amb nens i nenes apropant-los el seu teatret, el Teatro de Din Don. I escriu poesia, narrativa i faules d’aquelles que captiven i sempre deixen missatge. 

Alessandra Angelucci, una jove poetessa que dedica a la seva vida a l’art, perquè treballa de critica d’art, i que transmet calma i confiança amb qui parla. La recordo presentant les seves poesies abans que em toqués sortir a mi a llegir les meves. I li agraeixo que em presentés dient els meus dos cognoms a la perfecció, sense errades. 

Giovanni Amoruso és una altra persona que arriba al fons de l’essència dels altres, que et colpeix per la forma de veure la vida, d’escriure-la, per la capacitat de concreció en un món complexe com el que tenim davant dels nostres ulls. I un molt bon poeta que aviat tindrà el seu llibre publicat.

Tinc també un moment guardat a la retina amb la TinA Bi. Em va sorprendre regalant-me un petit cadenat (candau) amb un cor dibuixat al centre i dues claus. Va ser un regal molt especial d’una persona que ja em va captivar quan la veia per Facebook i que em va acabar d’embadalir en persona. La foto d'aquest escrit és la meva mà i el seu regal.

I  hi ha tantes altres persones especials d’aquests dies, que per cert contenen la A, que no vull deixar-me a ningú: Chiara, Angela, Giovanna, Pasqua, Rosa, Barbara, Carmela, Max, Tiziana, Mimma, Claudia, Cristina, Agnese, Raffaele, Vito Dilena, Simone Gambacorta, Paolo Moramarco...

Ep! Em deixo tres noms pel següent escrit. Consti que ho sé, que ho tinc clar. I avui acabo amb una poesia de l’Alessandra que he traduït per aquesta ocasió. 

La seva poesia és compromesa, directa i neta. Les paraules de l’Alessandra dibuixen, sense cap mena de dubte, aquells conceptes que més li preocupen però també són un crit per aconseguir l’espai que ella desitja i per apartar els tabús i les pors que, a tots, se’ns generen per aquest camí anomenat vida. 

AIGUA (ACQUA)

Sobre els meus foscos cabells

ha tingut final

l’estació de la pluja

mentre l’última gota

baixava beneïda

L’olor especiat

de la terra africana

s’unia a l’aroma

del pa esquerdat

Vaig aturar aquell moment

com un plec sobre el foli

Aquell dia vaig confiar a la terra

el nom

d’un fill encara per néixer.

Alessandra Angelucci

La jornada d’avui és especial.  Avui fa dos mesos que vaig patir l’infart que ja sabeu la gran majoria. I de retruc fa dos mesos que no fumo, dos mesos que camino cada dia una horeta i que tinc una dieta amb molts aliments prohibits. 

I també fa dos mesos que veig la vida d’una altra forma. Em prenc el treball d’una altra manera i, com em va dir el doctor, he alliberat allò que més m’estressava a nivell laboral. Ara em concentro des del meu despatx particular on coordino a tots els meus clients i dos dies a la setmana, dilluns i divendres, sóc a l’altre despatx, al de l’Ajuntament de Tarragona. 

Intento portar-me bé amb tothom. Voldria parlar amb certes persones per aclarir mals entesos del passat i per demanar disculpes quan toqui.  I tinc encara un somni incomplert des de fa molts mesos (anys més ben dit) que hauré d’acabar enllestint molt aviat i no pas amb el resultat que jo voldria.

Visc i respiro, em poso dempeus, em llevo cada mati amb un somriure i afronto la vida com se’m presenta. Fa dos mesos del meu ensurt, el meu pare segueix amb la quimio i la mare intenta portar-ho tot amb la màxima força i el cap ben alt. 

La vida segueix colpejant però no ens aturem. No podem aturar-nos. Si ho fem, estem morts. Salut a tots i a totes! 

La foto que acompanya el post està feta a la porta de la Catedral d'Altamura, al costat d'un dels dos lleons (simbol de fortalesa i poder) que la custodien.

Tot i que encara tinc material per parlar de la meva estada a Altamura, ara em queda precisament el de caire més humà. Abans de compartir-lo, faig una aturada al camí perquè vull convidar-vos a llegir aquesta noticia que publica en la seva edició d’avui el diari Noticies TGN. Amplieu la foto que acompanya aquest escrit, clicant sobre ella, i podreu llegir l’article sencer. 

Que es destaqui, a casa teva, tota la feina que fas fora, no passa cada dia. I és sempre d'agraïr que es recompensi la labor que realitzen tantes i tants persones en pro de la cultura i la internacionalització de les idees sense pensar en fronteres, pàtries ni banderes. Compartir tot aprenent i regalar coneixement sense valorar el com, el perquè o a qui es dóna.  

A partir de demà dedicaré els tres últims capítols d’aquest Diari d’Altamura a parlar de persones molt especials amb qui ja tenia feeling abans que ens veiéssim cara a cara, persones que ara són amics amb qui ens parlem cada dia i a qui trobo a faltar per la intensitat dels dies a Itàlia i la complicitat dels fets i els esdeveniments que van tenir lloc en aquelles jornades encara properes. A partir de demà posaré cares als noms i emocions als moviments. 

I d'aquí a una estona, a les dotze del migdia, un segon post molt especial. 

He volgut fer una barreja dels noms dels dos principals espectacles que van ser protagonistes al festival Al3mura. La primera nit varem gaudir de “Bocche di dama”, una obra de teatre a càrrec de l’Angela De Gaetano que aborda el sempre delicat tema de les dones i les seves submissions. I la segona nit del cantautor genovès Max Manfredi que va cantar molts temes i entre ells molts del seu treball “Luna persa”. D’aquí el nom del post.

La primera imatge que l’acompanya és la que em vaig fer amb el Max (esquerra) i els dos músics que l’acompanyaven: el guitarrista Fabrizio Ugas i el baixista Daniele Pinceti). Va ser hores d’abans del concert extraordinari que ens van oferir. Són tres monstres de la música que omplen tot l’escenari amb els seus sons mediterranis que et fan viatjar per tota a Itàlia, et transporten a Grècia o a Espanya. Tenen la capacitat de crear el paisatge amb les lletres i els acords, de dibuixar-te en tot moment l’espai descrit quan canten i toquen. 

Aquesta cançó que comparteixo forma part del seu treball “Luna persa” i es diu Libeccio. Escolteu-la i seguiu llegint que ara us parlo de l'Angela.

I què dir-vos de l’Angela De Gaetano, una actriu de Lecce que ens va demostrar la seva immensitat i capacitat amb una obra que ha escrit, dirigeix i interpreta ella mateixa. I aquesta obra és certament dura perquè parla de les dificultats que tenien certes dones ara fa unes quantes dècades per créixer en llibertat en l’entorn familiar, per garantir-se un futur com a dones, per ser enteses. Dones que eren obligades a casar-se, que cercaven la complicitat amb les altres dones més properes que tenien, que patien el masclisme fins i tot per part de generacions d'altres dones que no les volien ni les poden entendre.

Hi ha moments en què el personatge genera una tensió increïble. També provoca alguns somriures i llàgrimes. Les penetrants percussions de Vito De Lorenzi posen la cirereta al pastís d’aquesta gran representació. Encara que no entengueu l’italià, mireu-vos aquest vídeo per comprovar com treballa l’Angela. 

Música I teatre, art en lletres grans I clares. I el plaer d’haver conegut als dos protagonistes que avui us he comentat tot dinant i sopant amb ells.

La Cava Pontrelli és una cantera de pedra abandonada a les afores d’Altamura. La diferencia amb la resta de canteres del món rau en que la de Pontrelli té al seu interior, a la gran esplanada que la composa, milers i milers de petjades de dinosaures que van viure a la zona fa uns 70 milions d’anys. Parlo de petjades com la que veieu a la foto, d’empremtes de diferents especies de dinosaures que estan localitzades però, trist i lamentablement, no es poden veure d’a prop. L’entrada a la Cava Pontrelli és prohibida. 

El terreny de la cantera, abandonada com deia abans, és de propietat privada. I les autoritats no posen massa interès en pressionar als propietaris per aconseguir que es comenci a fer a aquest espai la intervenció arqueològica i antropològica que li toca. Tot i que ara és prohibit entrar a la Cava Pontrelli , el passat dissabte 19 de juny, diversos participants al festival cultural d’Altamura varem entrar-hi per veure-ho tot molt millor. (aquesta segona foto és ja a l’interior) 

Us garanteixo que la sensació de passejar per un espai immens com aquell, i estar envoltat de petjades dels dinosaures que van habitar-hi fa tants milions d’anys, et transporta a un estat mental i anímic desconegut. Formes part de la història, notes quelcom especial a l’aire que respires, imagines com devia ser allò al seu moment primari... els pèls se’t posen de punta i un calfred agradable i estrany et recorren el cap, el coll i l’esquena. 

Abans de marxar de la Cava Pontrelli vaig agafar dues petites pedres que havien caigut dins d’una de les petjades dels dinosaures. Una la vaig portar fins a casa i l’altra li vaig donar al Bartolomeo Smaldone el passat dimarts, quan em va acompanyar a l’aeroport de Bari. Li vaig explicar on l’havia trobat i va entendre que aquella petita pedra sense importància visible, era un nexe d’unió entre ell i jo, entre la història i nosaltres. 

El col·lectiu cultural Spiragli, que presideix ell i que formen moltes altres persones, fa anys que lluiten per aconseguir que la Cava s’alliberi i es pugui obrir algun dia al públic, un cop hagi estat investigada a fons tota la zona. Per això el lema que utilitzen és “Cava Pontrelli Libera”. I jo estic amb ells.  La tercera foto és la del grup de persones que varem entrar a la Cava.

De les escultures de Giorgio Rastelli n’havia parlat fa pocs mesos, quan les vaig descobrir per primer cop, i quedava pendent palpar-les de més a prop. I ara, a Altamura, ha estat la ocasió ideal per notar les sensacions que et provoca una de les seves ballarines, un dels personatges que crea per jugar amb la música i el vent, per donar bellesa a les corbes i crear una màgia especial que neix de la ballarina i passa a l’ànima de qui l’observa. Captiva i provoca...

Un, al costat de la ballarina que va oferir-se per la foto, no sap què fer exactament. Si la mirava als ulls tenia ganes de besar-la. Si l’agafava pel moment, m’hagués estat impossible deixar-la fugir. Notava la seducció a tocar de la meva pell i vaig retenir-me tendrament. 

La foto, a la seu de l’empresa De Mura que és on reposa, s'amaga i actua la ballarina, me la va fer el Bartolomeo Smaldone.

Enceto aquí uns espais dedicats a aquests dies que he passat a Altamura. La meva intenció és com sempre humil i passa per donar-vos a conèixer a algunes de les persones que he conegut molt més a fons i amb qui ara tinc una relació, un lligam, molt important. 

El primer que cal recordar és que he estat a Altamura com a convidat al festival Al3mura que toca a fons la cultura amb tres jornades de molta qualitat. Enguany el fil conductor era l’escriptor Italo Calvino i el tema de discussió o debat, les ciutats invisibles. 

Altamura, municipi de 71.000 habitants ubicat a prop de les ciutats de Bari i Matera (que aspira a ser capital cultural europea el 2019), té un dels nuclis antics més grans i ben conservats de tota a Itàlia. I també té molta fama, a tot el país, el seu pa. Des de fa uns anys, gràcies als amics del moviment cultural Spiragli, ha guanyat molt protagonisme en el panorama cultural. 

Com us deis abans, a partir d’ara aniré aportant detalls sobre els poetes, escriptors i gestors culturals que impulsen el festival però avui m’agradaria acabar traduint una poesia del bon amic Nicola Vacca. La va llegir el diumenge, al reading de poesia on també vaig tenir el plaer de participar, i està dedicada a les ciutats i a les persones que les habitem. La foto que acompanya el post és de l’Alessandra Angelucci, una de les convidades aquests dies a Altamura, i és dels dos llibres que, com comenta ella mateixa al seu Facebook, té previst llegir ara. Heu vist quins són? 

Ara si, la poesia de Nicola Vacca traduïda al castellà.

Nosotros somos el infierno de nuestras ciudades.

Las ciudades tiemblan

porqué nosotros, que las habitamos,

somos el terror de la fundación.

Caminamos por las calles

con el infierno de la soledad,

llevamos a las plazas

el miedo a encontrarnos.

Si las ciudades son condominios de carne

es porque vivimos

nuestro caso como el abismo.

En las puertas escribimos:

“Aquí no es bienvenida

alguna forma de humanidad”.

Nicola Vacca

El meu silenci d'aquestes hores, un cop he tornat del viatge a Itàlia, és de felicitat. Estic encara paint totes les emocions viscudes, observo les dedicatòries que em fan algunes de les persones amb qui vaig coincidir aquests dies a Altamura, a Bari. I em commouen molt perquè no crec merèixer tanta bondat per part d'ells i elles. 

Intento escriure quelcom però em costa perquè, per primer cop en molts anys, no sé per on començar. Guardo milers d'imatges, centenars de gestos, paraules i moments que les han provocat. Se'm fa difícil posar ordre però ho aconseguiré amb els dies. 

De moment comparteixo una de les fotos que em van fer diumenge mentre llegia textos meus davant del públic. Allí vaig deixar clar un missatge: passi el que passi a la vida, especialment en els mals moments, hem de somriure. 

Podeu ampliar la foto clicant sobre ella.

Ho deia fa poques setmanes recordant l’assassinat del jutge Giovanni Falcone: a aquestes persones no se les oblida mai, als qui han donat la seva vida per la justícia i els valors més fonamentals, se’ls ha de recordar sempre. 

Paolo Borsellino va ser un jutge antimàfia, el successor de Falcone quan la Cosa Nostra el va matar cruelment. Borsellino era companya d’oficina i ofici de Falcone, lluitava per eliminar la lacra que suposava en aquells anys, i avui en fa 22 que el van assassinar, anomenada Màfia. 

A Paolo el van matar davant de casa de la seva mare. L’havia anat a buscar, com cada setmana, per portar-la a passejar. I just quan ella, la mare, treia el cap per la finestra per dir-li que baixava, va esclatar el cotxe que tenia ell, el Paolo, al seu davant. Un vehicle ple d’explosius que va acabar amb la vida del jutge i la de tots els seus escortes:  Agostino Catalano, Vincenzo Li Muli, Walter Eddie Cocina, Claudio Traina y Emanuela Loi. 

Els dos principals caps de la màfia siciliana van ser arrestats per la mort de Borsellino i de Falcone. Parlo de Salvatore Riina i de Bernardo Provenzano, condemnats a cadena perpètua. Vaig tenir la sort de compartir amb la germana del Paolo, amb la Rita Borsellino, tres dies a Tarragona durant els quals vaig fer d’amfitrió. Va ser fa tres anys i recordo aquelles jornades molt especialment. En va quedar una bona relació que encara es manté via correu electrònic (perquè la Rita i jo anem parlant) i amb el compromís de presentar quan jo vulgui un dels meus llibres a casa de la Rita, a Palermo. 

I també en queda un vídeo on ella rebia un premi i jo li feia de traductor. El podeu veure AQUÍ però també us aconsello aquest altre vídeo que canta el Fabrizio Moro i que és el de la canço “Pensa” on hi apareixen familiars de persones assassinades per la Cosa Nostra i mafiosos penedits. I al final, ella, la Rita, amb el somriure que sempre té i que tan contagia. Va pel Paolo!

A aquestes alçades del dia, quan la majoria de vosaltres entreu a aquest blog, jo seré volant de Barcelona a Roma o ja hauré arribat a Roma on m’hi estaré fins al vespre. Perquè al vespre agafaré el segon avió que em durà fins a Bari i d’allí aniré en cotxe a la destinació final, Altamura. 

Ja sabeu què hi vaig a fer (participar al festival Al3mura com a convidat) i quants dies m’hi estaré (sis dies). Mentre duri la meva aventura italiana, que també servirà per presentar els meus textos i poemes al públic assistent al festival, anireu tenint cada dia en aquest espai algun que altra escrit que ja he deixat programat. 

L’actualitat més fresca, la del dia a dia, la podreu seguir aquells que em tingueu a Facebook perquè serà l’espai on penjaré les fotos i els comentaris. És molt més ràpid i fàcil fer-ho així. Però reitero que aquí hi haurà cada dia el vostre escrit blocaire.

Que ningú s’alarmi per aquest escrit, aviso. Que va de bon rotllo i en to sarcàstic. Abans que no tingui cap altre ensurt, com el d’aquest dilluns a la tarda i que va viure qui havia de viure (família i amics directes) deixo constància que segueixo viu i que si toca algun dia “penjar la cullera” (aquesta frase la vaig aprendre del meu pare) prefereixo que sigui lluny d’aquí i molt lluny en el temps. Els qui em coneixen bé ja saben on, com i quan. 

I abans que no passi res d’això, tinc el desig de ser una mica més internacional i la sort de poder-ho ser. Com vaig anunciar fa pocs dies al meu Facebook, s’està acabant de traduir el meu llibre “Aforo Completo” a l’àrab i a l’alemany. Mentre, també s’està traduint “Agricultura Mental” al francès i el meu proper llibre “Invasión de Campo” serà publicat directament a Itàlia. Tot plegat és un luxe que em regalen persones properes, bons amics i editors que confien en la meva literatura. 

Sempre és bo que allò que penses, i plasmes amb lletres als llibres, arribi a quantes més persones millor. Als qui ho fareu/faran possible, gràcies de tot cor.  La foto que acompanya el post és d’aquest passat diumenge al Port Esportiu de Tarragona. D’esquerra a dreta: Raquel, Alejandro, Oscar i Sonia.

Estic enllestint els textos que llegiré aquest proper diumenge a Altamura. Em diuen que n’he de llegir mitja dotzena de manera que n’he fet dos de nous i quatre ja els tinc publicats als meus llibres. La lectura, que es planteja molt interessant, la farem sis persones. Els actes es faran al Claustre del Museu Etnogràfic del municipi des d’aquest proper divendres dia 19 i fins el diumenge dia 20. Jo arribo a Altamura el dia 17 i m’hi quedo fins el 22. I faig una escala llarga a Roma el dia de la meva arribada perquè tinc pendents varies coses a la capital italiana.  

Hi haurà, al festival Al3mura, dues grans actuacions. El divendres, l’obra teatral a càrrec d’Angela De Gaetano. I el dissabte el concert del gran Max Manfredi. De fet hi ha altres activitats, com la mostra “Les ciutats invisibles” o l’entrega del premi literari “Spiragli” de poesia o una conferència sobre la poesia del crític literari i periodista SImone Gambacorta. 

Acompanyo aquest escrit dels dos cartells que s’han fet per difondre l’obra de teatre i el concert.

Tot es complica per moments i fa anys que tots els moments que m’envolten són complicats. A la quimera proposada pels meus metges que passa per (fent-ho tot al mateix temps) fer dieta sense sal, reposar mig dia com a mínim, passejar una hora diària i deixar de fumar (tot això sense capa vermella), n’hi hem de sumar de noves.

No m’acostumo a aconseguir les peticions dels meus metges, perquè són masses en massa poc temps i totes de cop, tot i que de moment tot va bé. Però em massacra interiorment un nou repte humà, em malda fins a nivells mai vistos, haver de veure al meu pare com pateix els efectes de la quimio. Una persona que s’ha deixat la vida a la feina per garantir que als seus fills no els faltés de res, que mai ha tingut cap mala paraula o actitud, que ha estat sempre un “bon chan”... i que ara té càncer.

Una persona així no s’ho mereix. I encara menys (quan parlem de persones que han enterrat a un fill amb només 40, al meu germà Carles. I que han estat a punt de perdre a l’altre fill (a mi) fa ara tot just 44 dies. Ni ell s’ho mereix ni, òbviament, la meva mare que ha estat sempre la veritable protectora/cuidadora/sanadora/àngel de tots nosaltres. I sempre ha arribat a tots, a tots, a tothom.

Ara que he pres decisions importants a nivell laboral, que tinc previst resoldre certs problemes antics, que intento tantes altres coses... Ara! No tocava. 

Tinc una segona part que parla de les persones que m’han envoltat i m’envolten. Al següent escrit en parlem. Ara mateix sóc trist pels pares, molt trist.

De nou, extret de la dolça lectura que em proporcionen darrerament els “assajos” moralistes de Montaigne.  

El mundo no es más que un balanceo perenne. Yo no pinto el ser, pinto solamente lo transitorio; y no lo transitorio de una edad a otra, o como el pueblo dice, de siete en siete años, sino de día en día, de minuto en minuto: precisa que acomode mi historia a la hora misma en que la refiero, pues podría cambiar un momento después; y no por acaso, también intencionadamente. Es la mía una fiscalización de diversos y movibles accidentes, de fantasías irresueltas, y contradictorias, cuando viene al caso, bien porque me convierta en otro yo mismo, bien porque acoja los objetos por virtud de otras circunstancias y consideraciones, es el hecho que me contradigo fácilmente, pero la verdad, como decía Demades, jamás la adultero. 

Si mi alma pudiera tomar pie, no me sentaría, me resolvería; mas constantemente se mantiene en prueba y aprendizaje.

Normalment no em deixo enredar però sempre hi ha qui ho aconsegueix. El proper dia 25 de juliol prendre part en la gravació d’un videoclip musical on hi haurà molts altres amics i amigues fent d’actors i actrius, ja siguin principals o secundaris, i passant-s’ho bé. 

Es el primer vídeo del cantautor Oliver que es va estrenar ara fa un mes al Teatre Metropol. Amb l’Oliver, periodista com jo, vam treballar junts quatre anys a la televisió de Tarragona. Ell era el director i jo el cap de programes. Ara els dos som fora del sector televisiu, ell dirigeix el Tarragona Diari i un servidor ja sabeu a què es dedica. 

L’Oliver composa la lletra i la música dels seus temes tot i que mai ha estudiat solfeig i això li dóna un plus molt elevat de dificultat que ell salva sense problemes perquè aconsegueix uns sons frescos, que enganxen i que tenen com a base l’ambient mediterrani que respira quan els composa. Com tothom en aquesta vida, l’Oliver anirà creixent com a cantant a mesura que vagi fent més concerts, que perdi la por a l’escenari, que abandoni la típica vergonya dels primers cops. Però pinta bé, molt bé, el seu projecte. Jo hi confio i ja sap que em té al seu costat per ajudar-lo en allò que pugui. 

Us recomano escoltar aquesta cançó que ens convida a moure’ns, a trencar temors i encetar la diversió. Vine amb mi... com diu ell. Hi anem? L’escoltem i veiem?  FEU CLIC AQUÍ

Fa ben poc que el Peter, un noi de Benin que té oberta una botiga d’art africà a la ciutat de Tarragona, m’explicava perquè les fronteres dels països africans són rectes i com afecta aquesta partició que ha trossejat a moltes tribus que vivien tranquil·lament al seu territori i ara, per les particions absurdes, pertanyen a quatre països diferents. 

Amb les seves explicacions, el Peter, que coneix molt bé el seu país i la resta de l’Àfrica, em refermava en la meva convicció de ser apàtrida, de rebutjar les fronteres i de considerar absurd lluitar per un terreny en concret i deixar-s’hi la vida. La primera imatge d’aquest escrit és l’evolució de l’estat de Palestina que fa dècades que és assetjada per Israel. I tot pel control d’un territori, una part de la terra, on s’hi podria conviure en calma sense problemes. 

La duresa de les altres imatges que avui he escollit per acompanyar aquest escrit, fa que estalvií paraules perquè la sensació de molta impotència que se’t queda quan les veus és massa gran. Són també imatges d'Israel i Palestina fetes avui dimecres, al mati. Les podeu ampliar clicant sobre elles. 

Provoquen ràbia, indignació i vergonya de pertànyer a la mateixa raça que els éssers humans que duen a terme aquestes matances o que les permeten.  Això és normal en ple segle XXI? Fins quan hem d’aguantar aquestes salvatjades? Tan poc val una vida humana? 

Per viure així tots plegats més val que arribi un nou sisme global a la terra i faci desaparèixer a tota la nostra raça. No mereixem seguir aquí mentre tinguem a gent que mata i no fem res per evitar-ho. A l’África més tribal, aquella que sempre relacionem amb la fam i les malalties, queden les engrunes d’aquell primitivisme que portava a una major convivència. Definitivament, l’evolució ens va fer mal.

He oblidat tot el que em destorba. El teu passat, les teves pors, el teu oblit, la teva absència. Només recordo el teu retorn i t’escric amb l’ànima nua. 

A la vora del teu silenci hi espero el meu naufragi, i em regalo tots els finals sobre la teva pell. Encara jugo a seguir viu i escric desitjos que no arriben.  

Guaito abismes per caure, ecos perduts, camins que no es creuen. I veus que no et nombren. 

Aquest escrit obre “Decálogo de una herida”, una de les quatre parts en que es divideix el meu proper llibre “Invasión de campo”.

A l’esquerra de la foto hi ha el Bartolomeo. A la imatge també hi ha el Nicola, l’Angelo o el Francesco. Tots ells són persones amb qui he fet amistat els darrers temps i a qui veuré el proper 17 de juliol. Serà a Altamura, al costat de Bari, a Itàlia. Hi aniré convidat a la inauguració del festival cultural Al3mura, per seguir tots els actes i per llegir poesia (en català, castellà i italià) dels meus llibres ja publicats i dels que encara s’han de publicar. M’hi estaré sis dies. 

Seran dies intensos i especials. El viatge ja està a punt i els bitllets d'avió sobre la taula. De moment, per obrir boca, us deixo amb el vídeo promocional de l’acte. Del que passi aquells dies allí, ja us en faré cinc cèntims quan toqui.

Despierta mi lucha constante cada vez que cierro los párpados, escondiendo en el rincón secreto la esperanza y la siempre permanente consciencia. 

Y todo por el anhelo susurrante de la paz olvidada en el tiempo pasado o perdido.

Avui em permeto compartir un dels imprescindibles fragments dels assajos de Michel de Montaigne, moralista i escriptor que va viure al segle XVI a qui estic llegint a fons fa ja unes setmanes. Encara no puc dir-vos perquè estic estudiant la seva extensa obra, ni tampoc perquè estudio la vida d’un misteriós music de cambra o la del Rei Lluis XIV. Tot té un perquè. En tot cas, aquest fragment de Montaigne, que aborda en tants temes en un sol text, mereix una atenció especial:

Le doy a mi alma tan pronto un semblante como otro, según el lado al que la inclino. Si hablo diversamente de mí, es porque me miro diversamente. [...] Todo lo veo en mí de algún modo según donde me vuelvo; y cualquiera que se estudie con suficiente atención encuentra en sí mismo, aun en su propio juicio, esa volubilidad y discordancia. Nada puedo decir de mí entera, simple y sólidamente, sin confusión y sin mezcla, ni en una sola palabra. [...] Por lo tanto, un hecho valeroso no debe llevar a inferir que se trata de un hombre valiente; quien lo fuera por entero, lo sería siempre y en cualquier ocasión. Si se tratara de un hábito de virtud, y no de un arrebato, haría a un hombre igualmente resuelto en todos los azares, tanto a solas como en compañía, tanto en un duelo como en una batalla. Porque, dígase lo que se diga, no hay un valor en la calle y otro en la guerra. [...] Por lo tanto, no es un giro propio de un entendimiento sosegado juzgarnos simplemente por nuestras acciones externas; debe explorarse hasta el interior, y ver por qué motivos se produce movimiento».

Només trobo recompensa en l’escriptura. I últimament em costa escriure com ho feia abans. Primer perquè cada cop que em planto davant del teclat noto un buit molt gran a la meva esquerra que abans ocupaven el cendrer i la cigarreta encesa consumint-se.  I segon perquè hi ha encara un buit major al meu interior que no acabo de superar. 

Perquè a més de les absències de persones que ja no hi són terrenalment, hi ha també les absències de persones presents, que hi podrien ser però que ara no hi són. I aquestes dolen molt i mai s’acaben d’entendre. Tot plegat fa que ara, com deia, només tingui recompensa en l’escriptura malgrat aquesta sigui escassa. 

Aquest diumenge he estat tot el dia pensant en això que us dic i especialment en una absència. I he anotat en diversos papers, en diferents racons de casa i amb diferents cal·ligrafies, aquestes frases enfocades a un núvol:

Soy mucho de leer tus letras y tropezar con tu tinta.

Hago barcos de las cartas no enviadas y las enseño a navegar.

El olvido siempre empieza cuando ya no importa saber.

No me mata cualquier beso ni me muero en cualquier boca.

La memoria del papel, hace eco en el pecho.

Siempre me llegan los últimos besos, desesperados, arrebatados e intensos, porque están contagiados de la despedida.

Aquesta és la casa on ara em sento sol, on podria ser un desconegut. Aviat les ones i jo estarem palpant la marea , la solcarem en la soledat. 

De nou Beirut, un dels millors grups que mai hagi nascut, amb un tema colpidor i emocionant. Que gran l’amic Zach i la seva banda. Abandoneu-vos al seu so, a la soledat i la calma que ens proposen, sempre temporals, enmig del mar.  

Passats uns dies que han servit per escoltar les vostres opinions, que sempre tinc en compte, ja hi ha escollides les dues primeres imatges interiors del meu proper llibre “Invasión de campo”. 

De les tres opcions que us proposava per cadascuna de les dues imatges, que han de donar pas a la part del llibre que es dirà “Ars Amandi” i a la que he titulat “Decálogo de una herida”, heu escollit les dues que acompanyen aquest escrit.

Gràcies per la vostra participació i complicitat. També us ho agraeixo perquè una d’elles és una foto certament complicada de fer pel tema de la llum i el color. I perquè l'altra em porta uns records molt especials.

Ara faltaran les imatges de les altres dues parts del llibre, en les que treballo actualment, que tindran el mateix procés d’elecció que aquestes dues. Si voleu recordar quines eren totes les opcions, les fotos, que us proposava, podeu mirar-les AQUÍ

L’escriptor té, d’origen, la fam per escriure i ferir amb delicadesa al lector, a cops de paraules i la contundència dels pensaments. En aquest joc tan bellament pueril, a l’estil de Dylan Thomas quan va llençar la pilota que mai va caure, hi ha la maduresa de l’emissor i el receptor en la literatura. I és sempre el primer, emissor escriptor, qui tria com fer arribar el missatge. Sovint, allò breu és molt millor si arriba net que no pas si es guarneix i decora.

Els aforismes, gènere literari que jo defenso i practico, són la píndola que necessita cada ésser humà que no es consideri un minus habens. Són aquell alè d’aire que permeten mantenir una qualitat de vida decent. Aquesta medicina, els aforismes, no sempre han es tradueixen en missatges positius per mantenir neta l’ànima. Si qui escriu es dóna, allò que escriu és la pura realitat deixant a banda els efectes secundaris sobre el lector. 

I avui la realitat, feta home i llibre, es diu Nicola Vacca. El meu bon amic Nicola acaba d’anunciar la publicació del seu proper llibre que ha titulat “Zona di disagio” que traduït vol dir “Zona de malestar”. La foto de portada evidencia la separació de l’espai malmès per la netedat i puresa que cerquem en tot moment. L’home vol el blanc però viu envoltat de grisos i sovint sotmès al negre. A l’interior de les persones no hi ha mai colors. 

Com diuen Antonio Castronuovo i Massimiliano Santarossa en el pròleg del llibre, Nicola Vacca és conscient de la toxicitat dels dies i de la realitat que els envolta, no amaga la costura mal cosida de la roba que ens fa caminar cada dia a cop de sentiment i plens somnis i desil·lusions. El Nicola ens diu que “no podem fugir dels límits d’una definició que conté el món sencer”, que “l’estupidesa entra a l’intel·lecte i ningú veu el perill” però també viatja a l’altre costat del riu, al marge de la bonança i la tendresa, de l’amor que permet no sentir fred entre els dos. I ens referma, a l’estil dels pensaments de Frai Bernardino de Villegas, en la tesis que Déu va crear a l’home a la seva imatge i semblança però afegint que “potser per això, acte seguit va crear el mal”.  

Zona di Disagio és una d’aquelles tesis sobre la vida que es fan a estones de cada dia perquè cada dia aprenem quelcom nou de la vida. Es converteix en un assaig vitalista de la realitat que trepitgem i no podem deixar a un costat. Perquè la vitalitat també es nodreix dels mals moments, del caos i la catarsi interior, dels mals endèmics i de les onades fresques que ens inunden per un instant en aquest oceà on fem de barques sense timó. 

El Nicola, escriptor i poeta experimentat, mestre de cerimònies de la seva vida i persona que regala sempre el gest que ens falta, ens sorprendrà en poques setmanes quan es publiqui el seu nou llibre. Zona de malestar, àrea de repòs, espai dels dies.

El protagonista d’avui té 105 anys. Aquesta gesta ja el faria ser protagonista però és una altra la que l’identifica. El protagonista d’avui es diu Nicholas Winton i va néixer a Londres l’any 1909. Fill d’immigrants alemanys d’origen jueu, va tenir una infància sense ensurts i una maduresa plena d’ells. 

Perquè l’any 1938 un amic seu li va demanar ajuda. Li va proposar col·laborar als camps de refugiats de la Segona Guerra Mundial que hi havia a Praga. I ell, el Nicholas, va accedir. Els camps de refugiats eren plens de moltes persones, la majoria nens d’origen hebreu, que passaven els dies en condicions del tot inhumanes. 

Veient la situació, el Nicholas va crear un pla per treure del país, de la ciutat de Praga, a tants nens jueus com pogués i enviar-los a altres països. Si es quedaven allí, els nens moririen segur.  La comunitat hebrea de la ciutat va saber allò que planejava el Nicholas i en pocs dies va rebre centenars de sol·licituds de pares que li demanaven que salvés als seus fills. 

Va reunir els diners que li feien falta per enviar als nens a altres països i el 14 de març de 1939 va arribar a Londres un avió ple de nens jueus que van ser acollits per famílies angleses voluntàries. Durant els mesos posteriors es van fer set viatges més (tots en tren) fins a Londres. El vuitè tren havia de sortir l’1 de setembre de 1939 i hi viatjaven 250 nens més. Però aquell dia Alemanya va envair Polònia i va tancar les fronteres. El transport amb els nens va desaparèixer i mai més es va saber res d’aquells 250 infants jueus. Es van sumar als més de 15.000 nens que van ser assassinats a Praga i altres ciutats txeques durant la Segona Guerra Mundial. 

Però el Nicholas Winton va aconseguir salvar a 669 nens jueus en aquells vuit viatges fets fins a Londres. I no ho va explicar mai més a ningú fins que l’any 1988, cinquanta anys més tard, la seva dona va trobar un maletí amagat a casa que contenia les fotos del 669 nens amb els seus noms. De manera que ell, el Nicholas, va haver d’explicar a la seva dona tota la història i ella va contactar amb una historiadora que va treure el tema a la llum pública. 

El vídeo que avui acompanya aquest escrit és d’un programa de televisió de 1988 on el van convidar sense avisar-lo que seria el protagonista i sense dir-li de qui estaria acompanyat. La presentadora va treure la llista dels nens i va fer una pregunta al públic assistent. Ja veureu la reacció perquè certament emociona.  El vídeo està subtitulat i és molt curt però intens. 

Al Nicholas Winton, que avui en dia té 105 anys i encara és ple de vida (com demostra la primera foto que acompanya l’escrit i que és d’enguany mateix), només li podem dir Gràcies. Moltes gràcies per haver nascut amb aquesta capacitat i aquest do, amb aquesta grandesa que poques persones tenen. Gràcies en nom dels nens que va salvar i en el de tots aquells altres que du al cor malgrat acabessin patint la mort dels nazis.  

Escoltant una de les obres Mestres del Robert Marcel Lepage (20h17 rue Darling, 2003), recordo, fent aquelles introspeccions que tant em commouen i necessito exercir, els bells amors viscuts ja sigui en primer persona o vistos en tercera. Enamorar-se a qualsevol edat, reprendre els sentiments purs que comporta aquest gest, és un dels condiments essencials per a la nostra supervivència. 

Enamorar-se als trenta, als cinquanta o als setanta, com canta Llach en “bell és tan vell”, és únic i meravellós. Els avis enamorats tenen tanta tendresa com els adolescents, fins i tot més espontaneïtat i atreviment, com també els qui inicien camí els quaranta o als cinquanta. Qui em diu a mi, per exemple i sabent que sóc un sentimental sense solució, que trobi de nou amb 40 o 50 anys els senyals de l’amor pur – enamorament amb totes les lletres- que vaig descobrir als 20. 

El sinistres de l’amor, grans successos vitals, han de tenir lloc als nostres dies. Amb la música de Lepage ho entenc de nou. Si no poso notes a certes situacions, no noto res. 

A més de Lepage, Zarrillo també em recorda com de bell és l’art de l’enamorament.