Archive for de juliol 2014
DIARI D’ALTAMURA (6): AMISTAT, AMICIZIA, “A”
Aquesta part del
diari la dedico a parlar del concepte d’amistat que en italià s’escriu amicizia.
En ambdós casos, amb una “A” ben grossa perquè a Altamura he conegut a moltes
persones que m’han acollit amb els braços ben oberts des del principi, a
persones amb qui he connectat des del primer moment, a éssers humans que ja
formen part del meu dia a dia. I tots, curiosament, tenen la lletra A.
Antonio
Pellegrino “Il Puro” és una d’aquelles persones senzilles i properes amb qui
saps que t’hi portaràs bé. És un tros de pa, una ànima neta i plena de la
voluntat d’ajudar sempre als altres en tot. Em recordo al seu costat en tantes
i tantes estones...
Angelo Coscia és
un altre exemple de persona que es dóna als altres i a la causa social.
Treballa amb nens i nenes apropant-los el seu teatret, el Teatro de Din Don. I
escriu poesia, narrativa i faules d’aquelles que captiven i sempre deixen
missatge.
Alessandra
Angelucci, una jove poetessa que dedica a la seva vida a l’art, perquè treballa
de critica d’art, i que transmet calma i confiança amb qui parla. La recordo
presentant les seves poesies abans que em toqués sortir a mi a llegir les
meves. I li agraeixo que em presentés dient els meus dos cognoms a la
perfecció, sense errades.
Giovanni Amoruso
és una altra persona que arriba al fons de l’essència dels altres, que et
colpeix per la forma de veure la vida, d’escriure-la, per la capacitat de concreció en un món complexe com el que tenim davant dels nostres ulls. I un molt bon poeta que aviat tindrà el seu llibre publicat.
Tinc també un
moment guardat a la retina amb la TinA Bi. Em va sorprendre regalant-me un
petit cadenat (candau) amb un cor dibuixat al centre i dues claus. Va ser un
regal molt especial d’una persona que ja em va captivar quan la veia per Facebook
i que em va acabar d’embadalir en persona. La foto d'aquest escrit és la meva mà i el seu regal.
I hi ha tantes altres persones especials d’aquests
dies, que per cert contenen la A, que no vull deixar-me a ningú: Chiara, Angela,
Giovanna, Pasqua, Rosa, Barbara, Carmela, Max, Tiziana, Mimma, Claudia,
Cristina, Agnese, Raffaele, Vito Dilena, Simone Gambacorta, Paolo Moramarco...
Ep! Em deixo tres
noms pel següent escrit. Consti que ho sé, que ho tinc clar. I avui acabo amb
una poesia de l’Alessandra que he traduït per aquesta ocasió.
La seva poesia és
compromesa, directa i neta. Les paraules de l’Alessandra dibuixen, sense cap
mena de dubte, aquells conceptes que més li preocupen però també són un crit
per aconseguir l’espai que ella desitja i per apartar els tabús i les pors que,
a tots, se’ns generen per aquest camí anomenat vida.
AIGUA (ACQUA)
Sobre els meus
foscos cabells
ha tingut final
l’estació de la
pluja
mentre l’última
gota
baixava beneïda
L’olor especiat
de la terra
africana
s’unia a l’aroma
del pa esquerdat
Vaig aturar
aquell moment
com un plec sobre
el foli
Aquell dia vaig
confiar a la terra
el nom
d’un fill encara
per néixer.
Alessandra Angelucci
31 de juliol 2014
AVUI FA DOS MESOS
La jornada d’avui
és especial. Avui fa dos mesos que vaig
patir l’infart que ja sabeu la gran majoria. I de retruc fa dos mesos que no
fumo, dos mesos que camino cada dia una horeta i que tinc una dieta amb molts
aliments prohibits.
I també fa dos
mesos que veig la vida d’una altra forma. Em prenc el treball d’una altra
manera i, com em va dir el doctor, he alliberat allò que més m’estressava a
nivell laboral. Ara em concentro des del meu despatx particular on coordino a tots els
meus clients i dos dies a la setmana, dilluns i divendres, sóc a l’altre despatx,
al de l’Ajuntament de Tarragona.
Intento portar-me
bé amb tothom. Voldria parlar amb certes
persones per aclarir mals entesos del passat i per demanar disculpes quan
toqui. I tinc encara un somni incomplert
des de fa molts mesos (anys més ben dit) que hauré d’acabar enllestint
molt aviat i no pas amb el resultat que jo voldria.
Visc i respiro,
em poso dempeus, em llevo cada mati amb un somriure i afronto la vida com se’m
presenta. Fa dos mesos del meu ensurt, el meu pare segueix amb la quimio i la
mare intenta portar-ho tot amb la màxima força i el cap ben alt.
La vida segueix
colpejant però no ens aturem. No podem aturar-nos. Si ho fem, estem morts.
Salut a tots i a totes!
La foto que acompanya el post està feta a la porta de la Catedral d'Altamura, al costat d'un dels dos lleons (simbol de fortalesa i poder) que la custodien.
DIARI D’ALTAMURA (5): LA PREMSA D’AQUÍ, ELS AMICS D’ALLÀ
Tot i que encara tinc
material per parlar de la meva estada a Altamura, ara em queda precisament el
de caire més humà. Abans de compartir-lo, faig una aturada al camí perquè vull convidar-vos
a llegir aquesta noticia que publica en la seva edició d’avui el diari Noticies
TGN. Amplieu la foto que acompanya aquest escrit, clicant sobre ella, i podreu
llegir l’article sencer.
Que es destaqui, a casa teva, tota la feina que fas fora, no passa cada dia. I és sempre d'agraïr que es recompensi la labor que realitzen tantes i tants persones en pro de la cultura i la internacionalització de les idees sense pensar en fronteres, pàtries ni banderes. Compartir tot aprenent i regalar coneixement sense valorar el com, el perquè o a qui es dóna.
A partir de demà
dedicaré els tres últims capítols d’aquest Diari d’Altamura a parlar de
persones molt especials amb qui ja tenia feeling abans que ens veiéssim cara a
cara, persones que ara són amics amb qui ens parlem cada dia i a qui trobo a
faltar per la intensitat dels dies a Itàlia i la complicitat dels fets i els
esdeveniments que van tenir lloc en aquelles jornades encara properes. A partir
de demà posaré cares als noms i emocions als moviments.
I d'aquí a una estona, a les dotze del migdia, un segon post molt especial.
I d'aquí a una estona, a les dotze del migdia, un segon post molt especial.
DIARI D’ALTAMURA (4): DAMA PERSA
He volgut fer una
barreja dels noms dels dos principals espectacles que van ser protagonistes al
festival Al3mura. La primera nit varem gaudir de “Bocche di dama”, una obra de
teatre a càrrec de l’Angela De Gaetano que aborda el sempre delicat tema de les dones i les seves submissions. I la segona nit del cantautor genovès
Max Manfredi que va cantar molts temes i entre ells molts del seu treball “Luna
persa”. D’aquí el nom del post.
La primera imatge
que l’acompanya és la que em vaig fer amb el Max (esquerra) i els dos músics
que l’acompanyaven: el guitarrista Fabrizio Ugas i el baixista Daniele Pinceti). Va ser hores d’abans del concert
extraordinari que ens van oferir. Són tres monstres de la música que omplen tot
l’escenari amb els seus sons mediterranis que et fan viatjar per tota a Itàlia,
et transporten a Grècia o a Espanya. Tenen la capacitat de crear el paisatge
amb les lletres i els acords, de dibuixar-te en tot moment l’espai descrit quan
canten i toquen.
Aquesta cançó que comparteixo forma part del seu treball “Luna persa” i es diu Libeccio. Escolteu-la i seguiu llegint que ara us parlo de l'Angela.
I què dir-vos de
l’Angela De Gaetano, una actriu de Lecce que ens va demostrar la seva
immensitat i capacitat amb una obra que ha escrit, dirigeix i interpreta ella
mateixa. I aquesta obra és certament dura perquè parla de les dificultats que
tenien certes dones ara fa unes quantes dècades per créixer en llibertat en l’entorn
familiar, per garantir-se un futur com a dones, per ser enteses. Dones que eren obligades a casar-se, que cercaven la complicitat amb les altres dones més properes que tenien, que patien el masclisme fins i tot per part de generacions d'altres dones que no les volien ni les poden entendre.
Hi ha moments en què el personatge genera una tensió increïble. També provoca alguns somriures i llàgrimes. Les penetrants percussions de Vito De Lorenzi posen la cirereta al pastís d’aquesta gran representació. Encara que no entengueu l’italià, mireu-vos aquest vídeo per comprovar com treballa l’Angela.
Hi ha moments en què el personatge genera una tensió increïble. També provoca alguns somriures i llàgrimes. Les penetrants percussions de Vito De Lorenzi posen la cirereta al pastís d’aquesta gran representació. Encara que no entengueu l’italià, mireu-vos aquest vídeo per comprovar com treballa l’Angela.
Música I teatre,
art en lletres grans I clares. I el plaer d’haver conegut als dos protagonistes
que avui us he comentat tot dinant i sopant amb ells.
29 de juliol 2014
DIARI D’ALTAMURA (3): CAVA PONTRELLI LIBERA
La Cava Pontrelli
és una cantera de pedra abandonada a les afores d’Altamura. La diferencia amb
la resta de canteres del món rau en que la de Pontrelli té al seu interior, a
la gran esplanada que la composa, milers i milers de petjades de dinosaures que
van viure a la zona fa uns 70 milions d’anys. Parlo de petjades com la que
veieu a la foto, d’empremtes de diferents especies de dinosaures que estan
localitzades però, trist i lamentablement, no es poden veure d’a prop. L’entrada
a la Cava Pontrelli és prohibida.
El terreny de la
cantera, abandonada com deia abans, és de propietat privada. I les autoritats
no posen massa interès en pressionar als propietaris per aconseguir que es
comenci a fer a aquest espai la intervenció arqueològica i antropològica que li
toca. Tot i que ara és prohibit entrar a la Cava Pontrelli , el passat dissabte
19 de juny, diversos participants al festival cultural d’Altamura varem
entrar-hi per veure-ho tot molt millor. (aquesta segona foto és ja a l’interior)
Us garanteixo que
la sensació de passejar per un espai immens com aquell, i estar envoltat de
petjades dels dinosaures que van habitar-hi fa tants milions d’anys, et
transporta a un estat mental i anímic desconegut. Formes part de la història,
notes quelcom especial a l’aire que respires, imagines com devia ser allò al
seu moment primari... els pèls se’t posen de punta i un calfred agradable i
estrany et recorren el cap, el coll i l’esquena.
Abans de marxar
de la Cava Pontrelli vaig agafar dues petites pedres que havien caigut dins d’una
de les petjades dels dinosaures. Una la vaig portar fins a casa i l’altra li
vaig donar al Bartolomeo Smaldone el passat dimarts, quan em va acompanyar a l’aeroport
de Bari. Li vaig explicar on l’havia trobat i va entendre que aquella petita
pedra sense importància visible, era un nexe d’unió entre ell i jo, entre la
història i nosaltres.
El col·lectiu
cultural Spiragli, que presideix ell i que formen moltes altres persones, fa
anys que lluiten per aconseguir que la Cava s’alliberi i es pugui obrir algun
dia al públic, un cop hagi estat investigada a fons tota la zona. Per això el
lema que utilitzen és “Cava Pontrelli Libera”. I jo estic amb ells. La tercera foto és la del grup de persones que
varem entrar a la Cava.
DIARI D’ALTAMURA (2): LA BALLARINA DE RASTELLI
De les escultures
de Giorgio Rastelli n’havia parlat fa pocs mesos, quan les vaig descobrir per
primer cop, i quedava pendent palpar-les de més a prop. I ara, a Altamura, ha
estat la ocasió ideal per notar les sensacions que et provoca una de les seves
ballarines, un dels personatges que crea per jugar amb la música i el vent, per
donar bellesa a les corbes i crear una màgia especial que neix de la ballarina
i passa a l’ànima de qui l’observa. Captiva i provoca...
Un, al costat de
la ballarina que va oferir-se per la foto, no sap què fer exactament. Si la
mirava als ulls tenia ganes de besar-la. Si l’agafava pel moment, m’hagués
estat impossible deixar-la fugir. Notava la seducció a tocar de la meva pell i
vaig retenir-me tendrament.
La foto, a la seu
de l’empresa De Mura que és on reposa, s'amaga i actua la ballarina, me la va fer el Bartolomeo Smaldone.
27 de juliol 2014
DIARI D’ALTAMURA (1): LES CIUTATS INVISIBLES
Enceto aquí uns
espais dedicats a aquests dies que he passat a Altamura. La meva intenció és
com sempre humil i passa per donar-vos a conèixer a algunes de les persones que
he conegut molt més a fons i amb qui ara tinc una relació, un lligam, molt
important.
El primer que cal
recordar és que he estat a Altamura com a convidat al festival Al3mura que toca
a fons la cultura amb tres jornades de molta qualitat. Enguany el fil conductor
era l’escriptor Italo Calvino i el tema de discussió o debat, les ciutats
invisibles.
Altamura,
municipi de 71.000 habitants ubicat a prop de les ciutats de Bari i Matera (que
aspira a ser capital cultural europea el 2019), té un dels nuclis antics més
grans i ben conservats de tota a Itàlia. I també té molta fama, a tot el país,
el seu pa. Des de fa uns anys, gràcies als amics del moviment cultural
Spiragli, ha guanyat molt protagonisme en el panorama cultural.
Com us deis
abans, a partir d’ara aniré aportant detalls sobre els poetes, escriptors i
gestors culturals que impulsen el festival però avui m’agradaria acabar traduint
una poesia del bon amic Nicola Vacca. La va llegir el diumenge, al reading de
poesia on també vaig tenir el plaer de participar, i està dedicada a les
ciutats i a les persones que les habitem. La foto que acompanya el post és de l’Alessandra
Angelucci, una de les convidades aquests dies a Altamura, i és dels dos llibres
que, com comenta ella mateixa al seu Facebook, té previst llegir ara. Heu vist
quins són?
Ara si, la poesia
de Nicola Vacca traduïda al castellà.
Nosotros somos el infierno de nuestras ciudades.
Las ciudades tiemblan
porqué nosotros, que las habitamos,
somos el terror de la fundación.
Caminamos por las calles
con el infierno de la soledad,
llevamos a las plazas
el miedo a encontrarnos.
Si las ciudades son condominios de carne
es porque vivimos
nuestro caso como el abismo.
En las puertas escribimos:
“Aquí no es bienvenida
alguna forma de humanidad”.
Nicola Vacca
25 de juliol 2014
HAVENT TORNAT
El meu silenci
d'aquestes hores, un cop he tornat del viatge a Itàlia, és de felicitat. Estic
encara paint totes les emocions viscudes, observo les dedicatòries que em fan
algunes de les persones amb qui vaig coincidir aquests dies a Altamura, a Bari.
I em commouen molt perquè no crec merèixer tanta bondat per part d'ells i
elles.
Intento escriure
quelcom però em costa perquè, per primer cop en molts anys, no sé per on
començar. Guardo milers d'imatges, centenars de gestos, paraules i moments que
les han provocat. Se'm fa difícil posar ordre però ho aconseguiré amb els dies.
De moment
comparteixo una de les fotos que em van fer diumenge mentre llegia textos meus
davant del públic. Allí vaig deixar clar un missatge: passi el que passi a la
vida, especialment en els mals moments, hem de somriure.
Podeu ampliar la foto clicant sobre ella.
PAOLO NO SE'T OBLIDA
Ho deia fa poques
setmanes recordant l’assassinat del jutge Giovanni Falcone: a aquestes persones
no se les oblida mai, als qui han donat la seva vida per la justícia i els
valors més fonamentals, se’ls ha de recordar sempre.
Paolo Borsellino
va ser un jutge antimàfia, el successor de Falcone quan la Cosa Nostra el va
matar cruelment. Borsellino era companya d’oficina i ofici de Falcone, lluitava
per eliminar la lacra que suposava en aquells anys, i avui en fa 22 que el van
assassinar, anomenada Màfia.
A Paolo el van
matar davant de casa de la seva mare. L’havia anat a buscar, com cada setmana,
per portar-la a passejar. I just quan ella, la mare, treia el cap per la
finestra per dir-li que baixava, va esclatar el cotxe que tenia ell, el Paolo,
al seu davant. Un vehicle ple d’explosius que va acabar amb la vida del jutge i
la de tots els seus escortes: Agostino
Catalano, Vincenzo Li Muli, Walter Eddie Cocina, Claudio Traina y Emanuela Loi.
Els dos
principals caps de la màfia siciliana van ser arrestats per la mort de
Borsellino i de Falcone. Parlo de Salvatore Riina i de Bernardo Provenzano,
condemnats a cadena perpètua. Vaig tenir la sort de compartir amb la germana
del Paolo, amb la Rita Borsellino, tres dies a Tarragona durant els quals vaig
fer d’amfitrió. Va ser fa tres anys i recordo aquelles jornades molt
especialment. En va quedar una bona relació que encara es manté via correu
electrònic (perquè la Rita i jo anem parlant) i amb el compromís de presentar
quan jo vulgui un dels meus llibres a casa de la Rita, a Palermo.
I també en queda
un vídeo on ella rebia un premi i jo li feia de traductor. El podeu veure AQUÍ
però també us aconsello aquest altre vídeo que canta el Fabrizio Moro i que és
el de la canço “Pensa” on hi apareixen familiars de persones assassinades per
la Cosa Nostra i mafiosos penedits. I al final, ella, la Rita, amb el somriure
que sempre té i que tan contagia. Va pel Paolo!
19 de juliol 2014
LA BIEN QUERIDA
La música és un dels principals aliments de la meva ànima. Quan escolto
temes com els que avui comparteixo, em sento ben nodrit. La Bien Querida és un
grup que vaig descobrir fa ben poc crec que aporten molta riquesa musical.
També amb les seves lletres i especialment amb aquesta que, quan escolto la
cançó, em fa pensar en una sola persona.
No us diré qui és però si aquesta persona llegeix el text ja sabrà que
parlo d’ella. En fi, que us convido a escoltar i veure el vídeo de “La Bien
Querida”. La cançó es diu “De momento abril”. Sota hi ha la lletra.
De Momento Abril
Esta mañana escuché en el jardín de tu casa
Una canción que decía algo parecido
A lo que venía pensando
Mientras tú leías un libro
Y me quedé sin palabras
Porque no tuve ni tengo el valor de decirlo
Que me hubiera casado contigo,
de habérmelo pedido
Y luego me he ido
Y me han venido de golpe
Las cosas que te hubiera dicho
Las cosas que nunca te digo
Porque siempre me pasa lo mismo
Y luego me he ido
Y me han venido de golpe
Las cosas que te hubiera dicho
Las cosas que nunca te digo
Porque siempre me pasa lo mismo
Una canción que decía algo parecido
A lo que venía pensando
Mientras tú leías un libro
Y me quedé sin palabras
Porque no tuve ni tengo el valor de decirlo
Que me hubiera casado contigo,
de habérmelo pedido
Y luego me he ido
Y me han venido de golpe
Las cosas que te hubiera dicho
Las cosas que nunca te digo
Porque siempre me pasa lo mismo
Y luego me he ido
Y me han venido de golpe
Las cosas que te hubiera dicho
Las cosas que nunca te digo
Porque siempre me pasa lo mismo
ARA VOLO
A aquestes
alçades del dia, quan la majoria de vosaltres entreu a aquest blog, jo seré
volant de Barcelona a Roma o ja hauré arribat a Roma on m’hi estaré fins al
vespre. Perquè al vespre agafaré el segon avió que em durà fins a Bari i d’allí
aniré en cotxe a la destinació final, Altamura.
Ja sabeu què hi
vaig a fer (participar al festival Al3mura com a convidat) i quants dies m’hi
estaré (sis dies). Mentre duri la meva aventura italiana, que també servirà per
presentar els meus textos i poemes al públic assistent al festival, anireu
tenint cada dia en aquest espai algun que altra escrit que ja he deixat
programat.
L’actualitat més
fresca, la del dia a dia, la podreu seguir aquells que em tingueu a Facebook
perquè serà l’espai on penjaré les fotos i els comentaris. És molt més ràpid i
fàcil fer-ho així. Però reitero que aquí hi haurà cada dia el vostre escrit
blocaire.
MÉS MÓN PER LES MEVES LLETRES
Que ningú s’alarmi
per aquest escrit, aviso. Que va de bon rotllo i en to sarcàstic. Abans que no
tingui cap altre ensurt, com el d’aquest dilluns a la tarda i que va viure qui
havia de viure (família i amics directes) deixo constància que segueixo viu i
que si toca algun dia “penjar la cullera” (aquesta frase la vaig aprendre del
meu pare) prefereixo que sigui lluny d’aquí i molt lluny en el temps. Els qui
em coneixen bé ja saben on, com i quan.
I abans que no
passi res d’això, tinc el desig de ser una mica més internacional i la sort de poder-ho
ser. Com vaig anunciar fa pocs dies al meu Facebook, s’està acabant de traduir
el meu llibre “Aforo Completo” a l’àrab i a l’alemany. Mentre, també s’està
traduint “Agricultura Mental” al francès i el meu proper llibre “Invasión de
Campo” serà publicat directament a Itàlia. Tot plegat és un luxe que em regalen
persones properes, bons amics i editors que confien en la meva literatura.
Sempre és bo que
allò que penses, i plasmes amb lletres als llibres, arribi a quantes més
persones millor. Als qui ho fareu/faran possible, gràcies de tot cor. La foto que acompanya el post és d’aquest
passat diumenge al Port Esportiu de Tarragona. D’esquerra a dreta: Raquel,
Alejandro, Oscar i Sonia.
ENLLESTINT TEXTOS, COMPTE ENRERE
Estic enllestint els
textos que llegiré aquest proper diumenge a Altamura. Em diuen que n’he de
llegir mitja dotzena de manera que n’he fet dos de nous i quatre ja els tinc
publicats als meus llibres. La lectura, que es planteja molt interessant, la
farem sis persones. Els actes es faran al Claustre del Museu Etnogràfic del
municipi des d’aquest proper divendres dia 19 i fins el diumenge dia 20. Jo
arribo a Altamura el dia 17 i m’hi quedo fins el 22. I faig una escala llarga a
Roma el dia de la meva arribada perquè tinc pendents varies coses a la capital
italiana.
Hi haurà, al
festival Al3mura, dues grans actuacions. El divendres, l’obra teatral a càrrec
d’Angela De Gaetano. I el dissabte el concert del gran Max Manfredi. De fet hi
ha altres activitats, com la mostra “Les ciutats invisibles” o l’entrega del
premi literari “Spiragli” de poesia o una conferència sobre la poesia del
crític literari i periodista SImone Gambacorta.
Acompanyo aquest
escrit dels dos cartells que s’han fet per difondre l’obra de teatre i el
concert.
EL COR, LA QUIMIO, LA PACIÈNCIA...
Tot es complica
per moments i fa anys que tots els moments que m’envolten són complicats. A la
quimera proposada pels meus metges que passa per (fent-ho tot al mateix temps)
fer dieta sense sal, reposar mig dia com a mínim, passejar una hora diària i
deixar de fumar (tot això sense capa vermella), n’hi hem de sumar de noves.
No m’acostumo a
aconseguir les peticions dels meus metges, perquè són masses en massa poc temps
i totes de cop, tot i que de moment tot va bé. Però em massacra interiorment un nou repte humà, em malda fins a nivells mai
vistos, haver de veure al meu pare com pateix els efectes de la quimio. Una
persona que s’ha deixat la vida a la feina per garantir que als seus fills no
els faltés de res, que mai ha tingut cap mala paraula o actitud, que ha estat
sempre un “bon chan”... i que ara té càncer.
Una persona així
no s’ho mereix. I encara menys (quan parlem de persones que han enterrat a un
fill amb només 40, al meu germà Carles. I que han estat a punt de perdre a l’altre
fill (a mi) fa ara tot just 44 dies. Ni ell s’ho mereix ni, òbviament, la meva
mare que ha estat sempre la veritable protectora/cuidadora/sanadora/àngel de
tots nosaltres. I sempre ha arribat a tots, a tots, a tothom.
Ara que he pres
decisions importants a nivell laboral, que tinc previst resoldre certs problemes antics, que intento tantes altres coses... Ara! No tocava.
Tinc una segona
part que parla de les persones que m’han envoltat i m’envolten. Al següent escrit en parlem. Ara mateix sóc trist pels pares, molt trist.
DEL ARREPENTIMIENTO
De nou, extret de
la dolça lectura que em proporcionen darrerament els “assajos” moralistes de Montaigne.
El mundo no es más que un balanceo perenne. Yo no pinto el ser, pinto solamente lo transitorio; y no lo
transitorio de una edad a otra, o como el pueblo dice, de siete en siete años,
sino de día en día, de minuto en minuto: precisa que acomode mi historia a la
hora misma en que la refiero, pues podría cambiar un momento después; y no por
acaso, también intencionadamente. Es la mía una fiscalización de diversos y movibles accidentes,
de fantasías irresueltas, y contradictorias, cuando viene al caso, bien porque
me convierta en otro yo mismo, bien porque acoja los objetos por virtud de
otras circunstancias y consideraciones, es el hecho que me contradigo
fácilmente, pero la verdad, como decía Demades, jamás la adultero.
Si mi alma pudiera tomar pie, no me sentaría, me resolvería;
mas constantemente se mantiene en prueba y aprendizaje.
OLIVER: NO ÉS UN PROJECTE MÉS
Normalment no em
deixo enredar però sempre hi ha qui ho aconsegueix. El proper dia 25 de juliol
prendre part en la gravació d’un videoclip musical on hi haurà molts altres
amics i amigues fent d’actors i actrius, ja siguin principals o secundaris, i
passant-s’ho bé.
Es el primer
vídeo del cantautor Oliver que es va estrenar ara fa un mes al Teatre Metropol.
Amb l’Oliver, periodista com jo, vam treballar junts quatre anys a la televisió
de Tarragona. Ell era el director i jo el cap de programes. Ara els dos som
fora del sector televisiu, ell dirigeix el Tarragona Diari i un servidor ja
sabeu a què es dedica.
L’Oliver composa
la lletra i la música dels seus temes tot i que mai ha estudiat solfeig i això li dóna un plus molt elevat de dificultat que ell salva sense problemes perquè
aconsegueix uns sons frescos, que enganxen i que tenen com a base l’ambient
mediterrani que respira quan els composa. Com tothom en aquesta vida, l’Oliver
anirà creixent com a cantant a mesura que vagi fent més concerts, que perdi la
por a l’escenari, que abandoni la típica vergonya dels primers cops. Però pinta
bé, molt bé, el seu projecte. Jo hi confio i ja sap que em té al seu costat per
ajudar-lo en allò que pugui.
Us recomano
escoltar aquesta cançó que ens convida a moure’ns, a trencar temors i encetar
la diversió. Vine amb mi... com diu ell. Hi anem? L’escoltem i veiem? FEU CLIC AQUÍ
FRONTERES, PÀTRIES I ASSASSINS
Fa ben poc que el
Peter, un noi de Benin que té oberta una botiga d’art africà a la ciutat de
Tarragona, m’explicava perquè les fronteres dels països africans són rectes i
com afecta aquesta partició que ha trossejat a moltes tribus que vivien tranquil·lament
al seu territori i ara, per les particions absurdes, pertanyen a quatre països
diferents.
Amb les seves
explicacions, el Peter, que coneix molt bé el seu país i la resta de l’Àfrica,
em refermava en la meva convicció de ser apàtrida, de rebutjar les fronteres i
de considerar absurd lluitar per un terreny en concret i deixar-s’hi la vida.
La primera imatge d’aquest escrit és l’evolució de l’estat de Palestina que fa
dècades que és assetjada per Israel. I tot pel control d’un territori, una part
de la terra, on s’hi podria conviure en calma sense problemes.
La duresa de les
altres imatges que avui he escollit per acompanyar aquest escrit, fa que estalvií
paraules perquè la sensació de molta impotència que se’t queda quan les veus és massa
gran. Són també imatges d'Israel i Palestina fetes avui dimecres, al mati. Les podeu ampliar clicant sobre elles.
Provoquen ràbia, indignació i vergonya de pertànyer a la mateixa raça que els éssers
humans que duen a terme aquestes matances o que les permeten. Això és normal en ple segle XXI? Fins quan hem
d’aguantar aquestes salvatjades? Tan poc val una vida humana?
Per viure així
tots plegats més val que arribi un nou sisme global a la terra i faci desaparèixer
a tota la nostra raça. No mereixem seguir aquí mentre tinguem a gent que mata i
no fem res per evitar-ho. A l’África més tribal, aquella que sempre relacionem
amb la fam i les malalties, queden les engrunes d’aquell primitivisme que
portava a una major convivència. Definitivament, l’evolució ens va fer mal.
EN EL GEST DE LA MEMÒRIA
He oblidat tot el
que em destorba. El teu passat, les teves pors, el teu oblit, la teva absència.
Només recordo el teu retorn i t’escric amb l’ànima nua.
A la vora del teu
silenci hi espero el meu naufragi, i em regalo tots els finals sobre la teva
pell. Encara jugo a seguir viu i escric desitjos que no arriben.
Guaito abismes
per caure, ecos perduts, camins que no es creuen. I veus que no et nombren.
Aquest escrit obre
“Decálogo de una herida”, una de les quatre parts en que es divideix el meu
proper llibre “Invasión de campo”.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
AL3MURA
A l’esquerra de
la foto hi ha el Bartolomeo. A la imatge també hi ha el Nicola, l’Angelo o el
Francesco. Tots ells són persones amb qui he fet amistat els darrers temps i a
qui veuré el proper 17 de juliol. Serà a Altamura, al costat de Bari, a Itàlia.
Hi aniré convidat a la inauguració del festival cultural Al3mura, per seguir
tots els actes i per llegir poesia (en català, castellà i italià) dels meus
llibres ja publicats i dels que encara s’han de publicar. M’hi estaré sis dies.
Seran dies intensos i especials. El viatge ja està a punt i els bitllets d'avió sobre la taula. De moment, per
obrir boca, us deixo amb el vídeo promocional de l’acte. Del que passi aquells
dies allí, ja us en faré cinc cèntims quan toqui.
08 de juliol 2014
MOVIMENT, RAÓ, ÀNIMA
Avui em permeto
compartir un dels imprescindibles fragments dels assajos de Michel de
Montaigne, moralista i escriptor que va viure al segle XVI a qui estic llegint
a fons fa ja unes setmanes. Encara no puc dir-vos perquè estic estudiant la
seva extensa obra, ni tampoc perquè estudio la vida d’un misteriós music de cambra
o la del Rei Lluis XIV. Tot té un perquè. En tot cas, aquest fragment de
Montaigne, que aborda en tants temes en un sol text, mereix una atenció
especial:
Le doy a mi alma tan pronto un semblante como otro, según el
lado al que la inclino. Si hablo diversamente de mí, es porque me miro
diversamente. [...] Todo lo veo en mí de algún modo según donde me vuelvo; y
cualquiera que se estudie con suficiente atención encuentra en sí mismo, aun en
su propio juicio, esa volubilidad y discordancia. Nada puedo decir de mí
entera, simple y sólidamente, sin confusión y sin mezcla, ni en una sola
palabra. [...] Por lo tanto, un hecho valeroso no debe llevar a inferir que se
trata de un hombre valiente; quien lo fuera por entero, lo sería siempre y en
cualquier ocasión. Si se tratara de un hábito de virtud, y no de un arrebato,
haría a un hombre igualmente resuelto en todos los azares, tanto a solas como
en compañía, tanto en un duelo como en una batalla. Porque, dígase lo que se
diga, no hay un valor en la calle y otro en la guerra. [...] Por lo tanto, no
es un giro propio de un entendimiento sosegado juzgarnos simplemente por
nuestras acciones externas; debe explorarse hasta el interior, y ver por qué
motivos se produce movimiento».
EN PAPERS, ALS RACONS...
Només trobo recompensa
en l’escriptura. I últimament em costa escriure com ho feia abans. Primer
perquè cada cop que em planto davant del teclat noto un buit molt gran a la
meva esquerra que abans ocupaven el cendrer i la cigarreta encesa consumint-se.
I segon perquè hi ha encara un buit
major al meu interior que no acabo de superar.
Perquè a més de les absències de
persones que ja no hi són terrenalment, hi ha també les absències de persones presents,
que hi podrien ser però que ara no hi són. I aquestes dolen molt i mai s’acaben
d’entendre. Tot plegat fa que ara, com deia, només tingui recompensa en l’escriptura
malgrat aquesta sigui escassa.
Aquest diumenge
he estat tot el dia pensant en això que us dic i especialment en una absència.
I he anotat en diversos papers, en diferents racons de casa i amb diferents cal·ligrafies,
aquestes frases enfocades a un núvol:
Soy mucho de leer tus letras y tropezar
con tu tinta.
Hago barcos de las cartas no enviadas y las enseño a
navegar.
El olvido siempre empieza cuando ya no importa saber.
No me mata cualquier beso ni me muero en cualquier boca.
La memoria del papel, hace eco en el pecho.
Siempre me llegan los últimos besos, desesperados,
arrebatados e intensos, porque están contagiados de la despedida.
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO,
PERSONAL
SOL I DESCONEGUT
Aquesta és la
casa on ara em sento sol, on podria ser un desconegut. Aviat les ones i jo
estarem palpant la marea , la solcarem en la soledat.
De nou Beirut, un
dels millors grups que mai hagi nascut, amb un tema colpidor i emocionant. Que
gran l’amic Zach i la seva banda. Abandoneu-vos al seu so, a la soledat i la
calma que ens proposen, sempre temporals, enmig del mar.
IMATGES ESCOLLIDES
Passats uns dies
que han servit per escoltar les vostres opinions, que sempre tinc en compte, ja
hi ha escollides les dues primeres imatges interiors del meu proper llibre “Invasión
de campo”.
De les tres opcions que us proposava per cadascuna de les dues
imatges, que han de donar pas a la part del llibre que es dirà “Ars Amandi” i a
la que he titulat “Decálogo de una herida”, heu escollit les dues que
acompanyen aquest escrit.
Gràcies per la
vostra participació i complicitat. També us ho agraeixo perquè una d’elles és
una foto certament complicada de fer pel tema de la llum i el color. I perquè l'altra em porta uns records molt especials.
Ara
faltaran les imatges de les altres dues parts del llibre, en les que treballo
actualment, que tindran el mateix procés d’elecció que aquestes dues. Si voleu
recordar quines eren totes les opcions, les fotos, que us proposava, podeu
mirar-les AQUÍ
Tag :
INVASIÓN DE CAMPO
ZONA DI DISAGIO, AREA DI NICOLA, SPAZIO DI TUTTI
L’escriptor té, d’origen,
la fam per escriure i ferir amb delicadesa al lector, a cops de paraules i la contundència
dels pensaments. En aquest joc tan bellament pueril, a l’estil de Dylan Thomas
quan va llençar la pilota que mai va caure, hi ha la maduresa de l’emissor i el
receptor en la literatura. I és sempre el primer, emissor escriptor, qui tria
com fer arribar el missatge. Sovint, allò breu és molt millor si arriba net que
no pas si es guarneix i decora.
Els aforismes, gènere
literari que jo defenso i practico, són la píndola que necessita cada ésser
humà que no es consideri un minus habens. Són aquell alè d’aire que permeten
mantenir una qualitat de vida decent. Aquesta medicina, els aforismes, no
sempre han es tradueixen en missatges positius per mantenir neta l’ànima. Si
qui escriu es dóna, allò que escriu és la pura realitat deixant a banda els
efectes secundaris sobre el lector.
I avui la
realitat, feta home i llibre, es diu Nicola Vacca. El meu bon amic Nicola acaba
d’anunciar la publicació del seu proper llibre que ha titulat “Zona di disagio”
que traduït vol dir “Zona de malestar”. La foto de portada evidencia la
separació de l’espai malmès per la netedat i puresa que cerquem en tot moment.
L’home vol el blanc però viu envoltat de grisos i sovint sotmès al negre. A l’interior
de les persones no hi ha mai colors.
Com diuen Antonio
Castronuovo i Massimiliano Santarossa en el pròleg del
llibre, Nicola Vacca és conscient de la toxicitat dels dies i de la realitat
que els envolta, no amaga la costura mal cosida de la roba que ens fa caminar
cada dia a cop de sentiment i plens somnis i desil·lusions. El Nicola ens diu que
“no podem fugir dels límits d’una definició que conté el món sencer”, que “l’estupidesa
entra a l’intel·lecte i ningú veu el perill” però també viatja a l’altre costat
del riu, al marge de la bonança i la tendresa, de l’amor que permet no sentir
fred entre els dos. I ens referma, a l’estil dels pensaments de Frai Bernardino
de Villegas, en la tesis que Déu va crear a l’home a la seva imatge i semblança
però afegint que “potser per això, acte seguit va crear el mal”.
Zona di Disagio és una d’aquelles tesis sobre la vida que es fan a estones
de cada dia perquè cada dia aprenem quelcom nou de la vida. Es converteix en un
assaig vitalista de la realitat que trepitgem i no podem deixar a un costat.
Perquè la vitalitat també es nodreix dels mals moments, del caos i la catarsi
interior, dels mals endèmics i de les onades fresques que ens inunden per un
instant en aquest oceà on fem de barques sense timó.
El Nicola, escriptor i poeta experimentat, mestre de cerimònies de la seva
vida i persona que regala sempre el gest que ens falta, ens sorprendrà en
poques setmanes quan es publiqui el seu nou llibre. Zona de malestar, àrea de
repòs, espai dels dies.
L’HOME QUE VA SALVAR 669 NENS
El protagonista d’avui
té 105 anys. Aquesta gesta ja el faria ser protagonista però és una altra la
que l’identifica. El protagonista d’avui es diu Nicholas Winton i va néixer a
Londres l’any 1909. Fill d’immigrants alemanys d’origen jueu, va tenir una infància
sense ensurts i una maduresa plena d’ells.
Perquè l’any 1938 un amic seu li va demanar
ajuda. Li va proposar col·laborar als camps de refugiats de la Segona Guerra
Mundial que hi havia a Praga. I ell, el Nicholas, va accedir. Els camps de
refugiats eren plens de moltes persones, la majoria nens d’origen hebreu, que passaven
els dies en condicions del tot inhumanes.
Veient la
situació, el Nicholas va crear un pla per treure del país, de la ciutat de Praga,
a tants nens jueus com pogués i enviar-los a altres països. Si es quedaven
allí, els nens moririen segur. La
comunitat hebrea de la ciutat va saber allò que planejava el Nicholas i en pocs
dies va rebre centenars de sol·licituds de pares que li demanaven que salvés
als seus fills.
Va reunir els
diners que li feien falta per enviar als nens a altres països i el 14 de març
de 1939 va arribar a Londres un avió ple de nens jueus que van ser acollits per
famílies angleses voluntàries. Durant els mesos posteriors es van fer set
viatges més (tots en tren) fins a Londres. El vuitè tren havia de sortir l’1 de
setembre de 1939 i hi viatjaven 250 nens més. Però aquell dia Alemanya va
envair Polònia i va tancar les fronteres. El transport amb els nens va desaparèixer
i mai més es va saber res d’aquells 250 infants jueus. Es van sumar als més de
15.000 nens que van ser assassinats a Praga i altres ciutats txeques durant la
Segona Guerra Mundial.
Però el Nicholas
Winton va aconseguir salvar a 669 nens jueus en aquells vuit viatges fets fins
a Londres. I no ho va explicar mai més a ningú fins que l’any 1988, cinquanta
anys més tard, la seva dona va trobar un maletí amagat a casa que contenia les
fotos del 669 nens amb els seus noms. De manera que ell, el Nicholas, va haver
d’explicar a la seva dona tota la història i ella va contactar amb una
historiadora que va treure el tema a la llum pública.
El vídeo que avui
acompanya aquest escrit és d’un programa de televisió de 1988 on el van
convidar sense avisar-lo que seria el protagonista i sense dir-li de qui
estaria acompanyat. La presentadora va treure la llista dels nens i va fer una
pregunta al públic assistent. Ja veureu la reacció perquè certament emociona. El vídeo està subtitulat i és molt curt però
intens.
Al Nicholas
Winton, que avui en dia té 105 anys i encara és ple de vida (com demostra la primera
foto que acompanya l’escrit i que és d’enguany mateix), només li podem dir
Gràcies. Moltes gràcies per haver nascut amb aquesta capacitat i aquest do, amb
aquesta grandesa que poques persones tenen. Gràcies en nom dels nens que va
salvar i en el de tots aquells altres que du al cor malgrat acabessin patint la
mort dels nazis.
02 de juliol 2014
INNAMORANDO
Escoltant una de les obres Mestres del Robert Marcel Lepage
(20h17 rue Darling, 2003), recordo, fent aquelles introspeccions que tant em
commouen i necessito exercir, els bells amors viscuts ja sigui en primer
persona o vistos en tercera. Enamorar-se a qualsevol edat, reprendre els
sentiments purs que comporta aquest gest, és un dels condiments essencials per
a la nostra supervivència.
Enamorar-se als trenta, als cinquanta o als setanta, com
canta Llach en “bell és tan vell”, és únic i meravellós. Els avis enamorats
tenen tanta tendresa com els adolescents, fins i tot més espontaneïtat i
atreviment, com també els qui inicien camí els quaranta o als cinquanta. Qui em
diu a mi, per exemple i sabent que sóc un sentimental sense solució, que trobi
de nou amb 40 o 50 anys els senyals de l’amor pur – enamorament amb totes les
lletres- que vaig descobrir als 20.
El sinistres de l’amor, grans successos vitals, han de tenir
lloc als nostres dies. Amb la música de Lepage ho entenc de nou. Si no poso
notes a certes situacions, no noto res.
A més de Lepage, Zarrillo també em recorda com de bell és l’art
de l’enamorament.