AGRICULTURA MENTAL

A la llibreria més antiga de St. Andrews hi vaig trobar abans d’ahir, a molt bon preu, una edició de col·leccionista dels “Sonets d’amor” de Shakespeare. L’Eliška em va animar a comprar-lo. Gaudeixo dels primers fulls, amb dificultat perquè l’anglès llegit encara se’m resisteix en algunes parts gramaticals, i és tot llegint que em ve al cap el Joan Barril.  La setmana passada, quan vaig fer la maleta, vaig posar-hi dos llibres seus i una selecció dels seus millors articles recopilada fa uns dies per El Periódico. El gran Barril ha marxat però ens ha deixat un llegat tant ampli que estarem anys a revisar-lo del tot.  Tinc davant el portàtil encès i la carpeta de fotos fetes a l’Eliška està oberta. En elles hi ha totes les meves passions: el coll, les pigues i els peus. Hi són a trossos, per separat, amagades o a primer cop d'ull. Fins ara, només una dona les ha reunit totes a l'hora davant meu. Però no és aquí, no hi és tampoc ara. Reviso la carpeta del portàtil a...

St. Andrews és el punt de comiat (potser millor dir punt de pausa) d’aquesta retrobada que teníem pendent amb l’Eliška d’ençà del nostre primer contacte a terres franceses. Les restes de l’Abadia són el testimoni d’aquest punt de la cerimònia. El so del mar que banya la ciutat passa a ser la banda sonora davant dels nostres silencis.  És ben cert que, si no ho volem, les nostres empremtes dactilars no s’esborren de les vides que toquem. Esperar quelcom i no trobar res és el fracàs dels altres. Nosaltres no esperàvem res i hem aconseguit de l'altre tot allò que el moment ens demanava. En algunes ocasions, per veure la llum t’has d’arriscar a quedar-te cec. Però com no totes les llàgrimes són amargues, no sempre t’hi quedes. Si tens clars aquests conceptes, tot és més fàcil. També certs comiats.  El cos nu envoltat de la puresa de la llum i l'absència de colors. Aquesta és la imatge final (potser temporalment final) que dóna pas a dos camins nous: el que seguei...

La fotografia en blanc i negre té una bellesa especial, un toc únic i intrigant. Mentre l’Eliška llegia amb un silenci sepulcral, m’he dedicat a veure fotos de les sessions i a retocar-ne algunes, a marcar els angles i centrar-les o a passar-les a grisos, mirar com quedaven sense color. Aquestes dues que acompanyen l’escrit, les comparteixo perquè m’han permès també escriure i recordar, fer net i fer memòria.  Observant a Eliška en la seva absència de gest i moviment, em ve al cap un poema d’un autor tan oblidat com genial, Adam Zagajewski (us en parlaré un altre dia), que diu així: Està sol a l’escenari, sense cap instrument. Es posa la mà al pit, allí on neix l’alè i on s’apaga. No són les mans les qui canten, tampoc el pit. Canta allò que està callat. La segona imatge, més sensual per tenir més paisatge i paraules closes dins d’ella, em porta a escriure per foragitar una obsessió que tenia fins avui, l’obsessió de sospitar que sovint, de les nostres vides...

La West Highland Line ens porta de Glasgow cap al nord amb un tren d’època molt ben cuidat. Els vagons són amples i còmodes, permeten llegir o escriure, guaitar per la finestra, observar als altres passatgers, gaudir del teu acompanyant en molts sentits (i en molts altres si el vagó va buit). Al nostre només hi som l' Eliška i jo. El paisatge és meravellós. Verd i muntanya a ambdues bandes, llacs i petits poblets als fons de les valls, animals de pastura i ramats a tocar de les vies.  A només mitja horeta de la gran ciutat, el tren fa una parada a Ben Lomond. Als afores del poble hi ha un espectacle natural únic, el Finnich Glen o, com altres diuen, el púlpit del Diable.  Majestuosament, les parets de roca s’alcen fent formes respectuoses i acullen un petit llac d’aigua dolça molt poc profund i del tot transparent.  El silenci només se’l salten les gotes que cauen d’alguna de les parets fins els tolls.  A primera hora de la tarda, de tornada...

Totes les ciutats, fins i tot les més grans, guarden per als turistes tafaners els seus petits racons. Descobrir-los no és sempre fàcil però si busques sense presses, trobes. Glasgow no és cap excepció. Més enllà dels murs de la catedral de la capital escocesa, els jardins dels afores conviuen amb creus i làpides antigues que atorguen al paisatge un toc de respecte necessari. El cel és una paleta de colors que només els romàntics anglesos podrien captar. Al migdia ha començat a ploure. L’aigua és diferent depèn del lloc on caigui. Les primeres gotes ens han enxampat al carrer, les altres ja a casa. La pluja no era massa freda i al no venir amb llamps ni trons, ha estat companya juganera i li hem acceptat la proposta de gaudir-la. La sessió de fotos que m’ha demanat l’Eliška ha esdevingut regal per als dos.  L’aigua li ha xopat tot el cos. Primer la roba que duia i després la que s’ha deixat posada. Unes gotes li repicaven a la pell, altres s’hi han instal·lat i re...

La casa llogada a Kilmarnock rep l’escalfor del sol tot el dia i, amb l’ajut de la calefacció, permet tenir la sensació de tardor càlida mentre fora s’intueixen temperatures molt més baixes. La nit ha tingut tot el necessari per abandonar-se a la curiositat i a la prudència. La nuesa d’Eliška és art i la passió per palpar, feta real, prolonga el desig a cada ditada que prem el seu cos i la manté closa dins meu.  Ha estat l’amor, com deia Cortázar, qui ens ha fet a nosaltres aquesta nit i matinada. La penombra dibuixa les corbes i tu les ressegueixes. La resta és part del llibre dels plaers que tots duem escrit a la pell.  Eliška em demana, per demà, una sessió de fotos del seu cos i tots els seus racons. M'ha convençut a la primera i li he dit que compliré el seu desig. Ara anoto, no sé el perquè però em ve al cap, una frase de Descartes: Sólo dos cosas contribuyen a avanzar: ir más deprisa que los demás y seguir el buen camino. Als afores de Kilmarnock, ...

He recollit a Eliška a la Edinburgh Rail Station a primera hora del mati. El dia ha nascut acompanyat del sol lluent (no sempre passa així) i hem fet un passeig agradable pel centre després de deixar les maletes. El contrast dels primers colors del dia i els grisos del cel, del castell o d'algunes façanes, han donat un toc especial a la caminada.  Ella, Eliška, ve de Kladno (al costat de Praga) on s’hi ha passat les últimes setmanes. Ja fa tres mesos d’ençà que vam guaitar-nos per primer cop a la Provença. Ara, avui, ha estat un retrobament molt especial. Quan dues mirades es busquen, està tot dit. Els primers gestos dels nostres cossos han parlat sols i després ha arribat la resta: el joc de les passes i els silencis, el frec a frec dels abrics mentre els cossos caminen, la invasió subtil de l’espai que separa els dits petits de les mans tapades pels guants... i el contacte amb la pell de l’altre ja a cobert, dins de la cafeteria.  El migdia ha estat ple de co...

El Nadal a Edimburg és fred pel temps però càlid per l’hospitalitat de les persones que reben a l’estranger d’una manera molt especial, amb el desig d’acollir-lo. Plena de colines i cims mitjans, la ciutat escocesa permet tenir sovint vistes molt elevades des de miradors diversos. Tot s'omple de llums que somriuen al teu esperit, de vehicles clàssics que aquí no han passat de moda i de petites botigues que semblen sortides dels contes dels germans Grimm o de les novel·les dickensianes.  A cada petit racó, i a tots els petits forats entre botiga i botiga, hi neix un temple de la cervesa. Ben tirada i en un ambient ideal, envoltat de gent de totes les edats amb ganes de passar bé el seu dia, la Kilkenny o la Guinness són les millors cerveses del món. Acompanyades d’unes bones ostres, superen allò imaginable.  Al centre, la fira permanent s'engalana amb una noria moderna i uns cavallets, amb un segle i mig d’història, que encara acullen als més petits davant la mi...