30 de desembre 2014


La fotografia en blanc i negre té una bellesa especial, un toc únic i intrigant. Mentre l’Eliška llegia amb un silenci sepulcral, m’he dedicat a veure fotos de les sessions i a retocar-ne algunes, a marcar els angles i centrar-les o a passar-les a grisos, mirar com quedaven sense color. Aquestes dues que acompanyen l’escrit, les comparteixo perquè m’han permès també escriure i recordar, fer net i fer memòria. 

Observant a Eliška en la seva absència de gest i moviment, em ve al cap un poema d’un autor tan oblidat com genial, Adam Zagajewski (us en parlaré un altre dia), que diu així:

Està sol a l’escenari, sense cap instrument.
Es posa la mà al pit, allí on neix l’alè i on s’apaga.
No són les mans les qui canten, tampoc el pit.
Canta allò que està callat.

La segona imatge, més sensual per tenir més paisatge i paraules closes dins d’ella, em porta a escriure per foragitar una obsessió que tenia fins avui, l’obsessió de sospitar que sovint, de les nostres vides, només en queden petits fragments. Que només en queden unes quantes fotos, alguna agenda i quatre trastos més. De saber que els testimonis que envolten les nostres vides desapareixen i aquells que queden s’equivoquen, sovint a posta, donant males indicacions o records inexactes. 

Sí, ja sé que el text no té relació amb la imatge. O potser la té. Perquè crec que una frase curta és l’única que m’alimenta el moment quan aquest arriba i s’ha d’interrompre. Una frase concreta dóna molt més de si que molts guions. Ara me la regala en Leonard:

Baby, I've been waiting,
I've been waiting night and day.
I didn't see the time,
I waited half my life away.

St. Andrews, 29 de desembre del 2014

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -