OBSERVANT, ESPERANT...
La fotografia en blanc i negre té una bellesa
especial, un toc únic i intrigant. Mentre l’Eliška llegia amb un silenci sepulcral, m’he
dedicat a veure fotos de les sessions i a retocar-ne algunes, a marcar els
angles i centrar-les o a passar-les a grisos, mirar com quedaven sense color.
Aquestes dues que acompanyen l’escrit, les comparteixo perquè m’han permès
també escriure i recordar, fer net i fer memòria.
Observant a Eliška en la seva absència de gest
i moviment, em ve al cap un poema d’un autor tan oblidat com genial, Adam Zagajewski
(us en parlaré un altre dia), que diu així:
Està sol a l’escenari, sense cap instrument.
Es posa la mà al pit, allí on neix l’alè i on
s’apaga.
No són les mans les qui canten, tampoc el pit.
Canta allò que està callat.
La segona imatge, més sensual per tenir més
paisatge i paraules closes dins d’ella, em porta a escriure per foragitar una
obsessió que tenia fins avui, l’obsessió de sospitar que sovint, de les nostres
vides, només en queden petits fragments. Que només en queden unes quantes
fotos, alguna agenda i quatre trastos més. De saber que els testimonis que
envolten les nostres vides desapareixen i aquells que queden s’equivoquen,
sovint a posta, donant males indicacions o records inexactes.
Sí, ja sé que el text no té relació amb la
imatge. O potser la té. Perquè crec que una frase curta és l’única que m’alimenta
el moment quan aquest arriba i s’ha d’interrompre. Una frase concreta dóna molt
més de si que molts guions. Ara me la regala en Leonard:
Baby, I've been waiting,
I've been waiting night and day.
I didn't see the time,
I waited half my life away.
I didn't see the time,
I waited half my life away.
St. Andrews, 29 de desembre del 2014
Comentaris