Header Ads

AMELIE, ELS POETES I JO QUE SEGUEIXO ENCARA VIU



Els petits poblets de França són com els carrerons secundaris del gran Paris, et transporten a paisatges que has llegit als llibres o has viscut a alguna pel·lícula. Si heu vist “Amelie” i heu estat als carreronets parisencs sabreu de què parlo. Ella, Amelie, diu que la vida no és altra cosa que un assaig inacabable d’una obra que mai s’arriba a estrenar. 

No sé si realment és així. Amelie va molt perduda al món real i és plena de dubtes en el seu univers particular. No vol dir pas que estigui boja, ni de lluny. Vol dir, potser, que es passa el dia assajant la seva obra i té por de sortir a escena, davant del públic, a viure allò que ara tan sols imagina. 

Faig aquesta reflexió assegut al despatx de casa, al racó on escric cada dia. Davant meu hi ha el paisatge que veieu a la foto (la podeu ampliar). Em provoca constantment amb els canvis de cel i el cansament de les tardes que s’apaguen i pinzellen el cel amb els seus càlids colors. Ara, amb el fred, només em calenta l’ànima mirar els núvols. 

I mentre els miro en silenci, ple de pau, em ve al cap una altra frase: Bailar, aplaudir, exaltar, gritar, brincar, rodar, flotar...que la vida sea de ahora en adelante más que un poema y nuevos deleites.

Curiosament és de “El club de los poetas muertos”. I segueixo aquí, encara viu.

3 comentaris

Roger S ha dit...

I per molts anys Òscar.

Olga Guix ha dit...

Ets una font inacabable de tendresa i reflexió. Que agradable ser a prop teu, en la distància però amb la proximitat que transmets des d'aquí.

Anònim ha dit...

Balles amb mi el vals d'Amelie ara a París?

http://youtu.be/H2-1u8xvk54

Amb la tecnologia de Blogger.