CARLA, EMILIE ET L’AMOUR
Al final, revisant papers vells (no massa, de
fa un parell de mesos quan el Diari de la pell), trobo anotacions molt
interessants. Fetes mentre escoltava algunes de les meves dames com la Carla o
l’Emilie. Ah! Com m’alimenten emocionalment en moments afamegats.
Oh mon amour, mon âme soeur. Je compte les
jours je compte les heures, je voudrais te dessiner dans un désert, le désert
de mon coeur...
La dansa iniciada per Emilie, el desig de comptar amb l’ànima bessona i dibuixar-la
en un desert dins del nostre cor, la necessitat de saber que un bri de la seva
veu ens fa feliç a cada pas...
Aquesta dansa la compassa ara la Carla...
Les grandes amours sont frêles, elles
vacillent avec le temps. Les grandes amours chancellent, les grandes amours
sont folles...
Si, Carla, els amors són fràgils, canvien amb
el temps i són plens de follia. Els amors, Carla (canta-m’ho a cau d’orella de
nou), els amors s’han de bastir, viure de nit, han de tocar a terra i refer-se
amb el temps.
Penso al final, mentre em segueixen seduint
ambdues, que en l’amor tot és fàcil si tot té el seu moment, tot hi té lloc si
esdevenim, plegats, la nostra pròpia illa.
Nota: la primera foto és de l'Emilie. La
segona, de la Carla. El text està fet pensant en ...
Comentaris