AGRICULTURA MENTAL

Fa avui sis anys que el meu germà Carles ens va deixar i el penso cada dia, el tinc present, visc amb ell i ell, al meu costat. És a casa quan m’alço cada nou dia i quan acomiado cada dia vell i bell. Ve amb mi de viatge quan marxo a fora. D’alguna manera, i no vull saber com, sé que sempre hi és i em dóna forces per seguir. Ho fa ell i tants altres que ja no tinc a prop físicament, com els avis o el meu pare, però el Carles hi és molt especialment. Una pèrdua com la seva no costa de superar. Senzillament, mai se supera però s’acaba portant amb certa fortalesa.  Mentre pensava això que ara escric, m'han trucat l’Annalisa i l’Angelo, els meus amics italians que el passat dia 5, avui fa només deu dies, van perdre al seu fill de 13 anys, al Matteo. Necessiten parlar amb persones conegudes, veure rostres amics o escoltar les seves veus, per aparcar encara que sigui un sol segon aquest dolor que els està ofegant de manera constant. Que un nen acabi amb la seva vida no es pot...

Lentament van arribant a casa meva diversos objectes antics que eren dels meus avis i els meus pares, elements que tenen una important rellevància sentimental a nivell personal. A la família, l’enamorat de tenir aquests elements i aquestes coses era el meu germà Carles. A ell li encantava tot allò antic i sempre ho sabia cuidar i cercar el lloc a cada cosa. Com el Carles ja no hi és, ara la mare em passa a mi la responsabilitat de tenir aquests objectes.  Quedi clar que a mi també m’agraden molt les antiguitats però tinc por que se’m trenquin, se’m perdin o me les robin. Per això sovint li dic a la mare, quan em parla d’algun objecte, que no el vull. Tot i això, de tant en tant em convenç i vaig portant a casa algunes coses. L’última incorporació ha estat una caricatura del meu avi Lluís que té, com a mínim, tres quarts de segle o més. L’avi va nàixer el 1914 i la caricatura, que li va fer un amic seu de la Penya Pueyo (a la que pertanyien tots dos), és de quan ell era jo...

No és cap sorpresa que jo digui que no sóc independentista. Al seu moment ja vaig aclarir, públicament, que em considero Ateu, Apolític i Apàtrida. Amb aquestes premisses, és lògic pensar que avui, 9N, no vagi a votar. Tot i tenir clares quasi totes les postures davant de la vida, avui tinc els sentiments ben dividits. Aquests dies s'ha encetat la campanya "Votaré per tu" que permet recordar a totes aquelles persones que van somiar en una Catalunya Independent i no van veure complert el seu somni perquè ja no són entre nosaltres. Votaré per tu és una forma de tenir memòria i saber quants segles de lluita se sumen tot demanant aquest divorci amb l'estat espanyol però, també i sobretot, és una manera de fer parlar als nostres éssers estimats ara que, al final i encara que sigui amb els mil problemes que ha posat el PP, es pot fer aquest primer pas per decidir quin país volem. Per això avui exerciré el vot en el nom d'una persona que va voler sempre...

Avui el meu germà Carles fa 45 anys. Quaranta a la terra i cinc al cel.

A Reus la Setmana Santa es viu molt intensament i hi ha certs actes que són obligats i tenen una significació molt especial. Un d’ells es diu “Les tres Gràcies” i té el seu punt àlgid quan el Sant Crist de la Sang arriba a la seva església, després d’una solemne processó, i entra de cara al públic mirant cap a la porta del temple. En aquell moment, abans que entri, es produeix un tens silenci i la imatge es gira cap als altres tres costats que no veu. I fetes les tres gràcies, els tres girs, la gent crida “Visca Cristo Rei”.  El meu germà Carles, devot/creient/amant/apassionat... i Cavaller del Sant Sepulcre, era peça clau en aquesta cerimònia i segueix estant-hi viu gràcies a la meva mare que, amb tot el meu respecte i la màxima admiració i amor que cap al Carles, va cada any a “Les tres Gràcies” i prega per ell.  Ma mare, com alguns ja sabeu, té un blog sota el nom de “Magnòlia”. Allí escriu, es relaxa, es buida, es renova, fa memòria i segueix respirant. Déu!,...

Si ja era un sentimental nat, imagineu-vos ara. Seré molt sincer i directe. Les hòsties que m’ha donat aquesta vida els darrers anys no són normals. Ho serien ben repartides però no pas en un sol individu. I no explicaré pas els meus drames però sí les meves emocions camuflades. Com a conclusió, us puc dir amb la boca ben oberta, que trobo molt a faltar al meu germà Carles. Molt, molt, però molt. I silencio el dolor quan vaig, cada diumenge a casa dels pares a dinar, però el mantinc quan surto del dinar. No es mereixen el meu paper real trisot i del tot inconfromista. I consti que als meus pares me’ls estimo més que a la meva vida. Se’m fa complicat, a mi que tinc mala memòria per moltes coses, recordar el pis on viuen ells fa anys, els meus pares, amb sis persones. Els avis ja no hi són, el Carles tampoc. Ara, en som tres. Surto sovint amb els amics, a dinar o a sopar, perquè m’omplen molt i me’ls estimo a tots. Però en la soledat de casa meva canvia el paisatge. Enyoro al...

I al final, set dies després que agreugés el seu estat, aquesta matinada, a dos quarts de sis, ens ha deixat la iaia Laura.  Ara ja descansa en pau amb els altres éssers estimats que van marxar abans com l’avi Lluís o el meu germà Carles.  El cel guanya bones persones mentre a la terra se’ls troba molt a faltar.  Gràcies per tot iaia. 

La sensació de veure que algú amb qui has compartit tota la vida, tots els dies des del primer i fins l’últim en què toca, et diu adéu, no és pas justa ni agradable. Ja són masses pèrdues en tants pocs anys i un comença a esgotar-se interiorment.  La iaia Laura , la meva àvia, ha dit prou i avui ens han donat la trista notícia. Queda poc, diuen que hores, fins que ens deixi del tot. Marxarà quan ella, i el seu cos, ho decideixin, però ja no hi ha marxa enrere. Fer-li ara aquest petit homenatge, ara que encara viu, em sembla molt important. Tenir la oportunitat, aquest vespre, de dir-li “gràcies per tot allò que has fet per mi, pel Carles i per tots nosaltres” ha estat un regal. Els meus avis han estat molt especials a la vida del meu germà i la meva. Sé que el meu avi Lluís, que va morir fa 16 anys, estarà impacient de tornar-la a  a veure. I també el meu germà Carles que aviat farà quatre anys que ens va deixar (el proper dijous dia 15), i amb qui sempre van t...

Tenia la intenció de canviar la plantilla d’aquest blog, la porta d’entrada a aquest espai. Volia fer-ho aquest cap de setmana amb calma. Modificar el contingut, la forma, els colors, redistribuir els espais. I al final he decidit no tocar res i mantenir la porta actual i evitar-vos de pas mals de cap amb possibles canvis que trenquen les rutines.  Passa sovint que les coses, com més fàcils millor. Que no cal complicar-se la vida i és necessari gaudir de la senzillesa.  A aquest escrit li he posat el títol de “Portes” perquè estem envoltats d’elles. Unes són reals i altres metafòriques. Obrim la portada d’un llibre per llegir-lo, entrem en un portal en xarxa per fer-hi una ullada, parpellegem per endinsar a la memòria les noves imatges, obrim els braços per acollir alés nous, compartim els llavis closos i els atorguem nova pell en el contacte, entrem en un espai desconegut fins ara privat o invisible. Tot són portes.  I a aquest post també li he posat...

Ara que són tres quarts d'una del migdia us dic a tots i totes bon cap de setmana i fins dilluns. Un servidor se’n va d’escapada i aquest és l’últim escrit de la setmana i el que fa 1.378 d'ençà que va aquest blog. Fa poca estona parlava amb un bon amic francès que m’assegura que aviat vindrà a passar quinze dies a la Costa Daurada. Serà un plaer atendre’l com es mereix perquè tinc records molt bons d’aquesta persona.  El 1993, quan vaig anar a Paris amb el meu germà (un dia us explicaré com varem aconseguir el viatge) varem veure dos concerts en directe. Un el protagonitzaven, a la plaça del Museu de les Armes, un trio ja famós en aquells temps que he anat seguit, els Frederick Goldman Jones. Nosaltres no els coneixíem però ens ho varem passar de primera.  L’altre concert que varem veure era d’un jove cantautor anomenat Benabar (realment es diu Bruno) que havia iniciat la seva carrera al cinema, sense èxit, i havia seguit en el món artístic però apostant per ...

Al final ha arribat el moment de penjar i compartir aquest escrit que és el número 1.000 que guarneix aquest blog nascut ara fa cinc anys.  Fer un resum de tot allò que he viscut durant aquest període no és fàcil però tampoc massa complicat ja que hi ha fets i successos que destaquen i molt, que han marcat la meva vida d'una manera molt especial sigui per bo o per dolent.  Com no es tracta de fer un llistat inacabable i perquè vull que aquest sigui un escrit breu però per a recordar els escrits relacionats amb els fets, us dic els cinc esdeveniments que destaco dels darrers cinc anys al considerar que són els cinc principals i millors.  El primer és la mort del meu germà Carles, el 15 d'agost del 2009. Li vaig dedicar diversos escrits aquí. També parlo d'ell als meus últims tres llibres. Fins i tot una de les cançons del disc del XavisS "Gira el món" conté una lletra dedicada a ell. Segueixo pensant en ell cada dia. He triat el post que es diu "E...

La nit es vesteix als meus braços. Així comença la cançó "Nit" (Nuit) dels Fredericks Goldman Jones , un grup del qual n'he parlat en alguna ocasió en aquest blog i que vaig tenir l'ocasió de conèixer a Paris quan vaig anar a aquesta ciutat amb el meu germà Carles.  El formen el francès Jean Jacques Goldman, el gal·lès Michael Jones i la nord-americana Carole Fredericks que va morir el 2001 d'un atac de cor amb només 49 anys. De Paris varem portar un cd molt especial d'aquest grup, un disc que primer va tenir el meu germà i que ara tinc jo i l'escolto sovint per motius que ara no venen el cas.  El que si hi ve és parlar de la nit perquè escoltant aquesta cançó he escrit el següent text que he anomenat NUIT i que he escrit en francès.  NUIT La nuit nue . La nuit bientôt. La nuit et vos yeux . La nuit . Calme intérieur dans l'obscurité . Vos yeux fermés et mes paupières à la chaleur . Les mains posées sur les bras ouverts...