Header Ads

AVUI FA SIS ANYS PERÒ NO T’HAS MORT



Fa avui sis anys que el meu germà Carles ens va deixar i el penso cada dia, el tinc present, visc amb ell i ell, al meu costat. És a casa quan m’alço cada nou dia i quan acomiado cada dia vell i bell. Ve amb mi de viatge quan marxo a fora. D’alguna manera, i no vull saber com, sé que sempre hi és i em dóna forces per seguir. Ho fa ell i tants altres que ja no tinc a prop físicament, com els avis o el meu pare, però el Carles hi és molt especialment. Una pèrdua com la seva no costa de superar. Senzillament, mai se supera però s’acaba portant amb certa fortalesa. 

Mentre pensava això que ara escric, m'han trucat l’Annalisa i l’Angelo, els meus amics italians que el passat dia 5, avui fa només deu dies, van perdre al seu fill de 13 anys, al Matteo. Necessiten parlar amb persones conegudes, veure rostres amics o escoltar les seves veus, per aparcar encara que sigui un sol segon aquest dolor que els està ofegant de manera constant. Que un nen acabi amb la seva vida no es pot entendre mai, que falti per sempre més no té cap lògica. Era un nen.

Parlant de la conversa amb ells i pensant amb el meu germà, els he recordat que jo tinc l’hàbit d'intentar ser fort, de somriure a la vida malgrat tot, que tinc el costum imperiós de transmetre alegria als altres tot i que en ocasions em costi i darrerament em costi més que mai per diversos motius. Però a ells, a l'Angelo i a l'Annalisa, els he fet arribar el meu parer sobre un gest que s’acostuma a fer quan perdem a una persona estimada. Parlo de la necessitat d’anar al cementiri a portar flors a qui has perdut i a parlar, en veu alta o baixa, amb no se sap qui ni el perquè. Penso que aquest és un gest que et pot condicionar i condemnar per sempre més i així els ho he fet saber.

També m’han trucat per una altra cosa. El passat dimarts, els vaig enviar un petit text que circula pel món fa uns anys i que és el causant, bon causant, que jo no vagi al cementiri a la tomba de cap dels meus éssers estimats. El poema en qüestió, que els vaig enviar traduït a l’italià, els ha agradat tant que em diuen que el faran esculpir a la làpida del petit Matteo. El comparteixo amb tots vosaltres i us desitjo un bon dissabte. Al meu germà li envio, com faig cada dia, un petó molt gros enfocat al cel. No sé si viu allí a dalt però sé que el tinc a prop i em protegeix. Ens estimem, com sempre havíem fet.

POEMA

No t’aturis a plorar a la meva tomba.
No hi sóc. No dormo allí.
Sóc els mil vents que bufen,
Com la lluentor en un diamant sobre la neu,
Com la llum del sol sobre un gra de blat,
La pluja suau de la tardor.
Quan et lleves cada matí, en calma,
Sóc l’alè del teu primer impuls,
el cant silenciós dels ocells que volen,
i sóc també l’estel que brilla a la nit, dalt al cel.
Per això, no t’aturis a plorar a la meva tomba.
No hi sóc. No m’he mort. 


Amb la tecnologia de Blogger.