AGOST

Hi ha el teu cos puntual que s’endu el temps dòcil i el neguit recordat de les tardes de diumenge quan no et veig, i el mar. 

El gest de l’horitzó és fràgil, no vull teixir les distàncies i el poema és implacable.

Després barro el camí a altres cossos i et prenc dels dits les cartes que germinen un nou destí que no és el d’ara.

L’agost s’arronsa a totes les cales on bronzeges els pits amb albes madures.