Archive for de novembre 2010

UNES ELECCIONS DE PEL·LÍCULA

Tot citant un lema socialista cal dir, en veu ben alta, que la Catalunya que sap on va ha decidit que el tripartit se’n vagi cap a casa i CiU governi els propers quatre anys. Passa poques vegades que la frase que has creat se’t giri en contra però el màrqueting polític té aquests regals en forma de bumerang. Em permetreu que, com indica el títol de l’article, utilitzi alguns noms de pel•lícules per parlar de la jornada d’aquest diumenge.

Per a Convergència i Unió, el 28-N ha estat millor impossible aconseguint un ampli suport del poble català que ha derrotat al tripartit. Els tres mosqueters sabien que tenien els dies comptats i com no han sabut aplicar el tots per a un i un per a tots i han triat el camí personal abans que el projecte comú, ara són on són. Esquerra Republicana ha pagat car apostar pel seu Independence Day tot lligant-se a un partit socialista que té zapadependència i un líder que defensa una Espanya unida i solida, sense fractures ni erosions.

De capturar les identitats dels republicans que han renegat del clan de l’avellana castigant-lo sense el vot ja se’n ha responsabilitzat el SI que lidera el camaleònic Joan Laporta i que ha estat la gran sorpresa, gens agradable per a molts i m’hi incloc, d’aquestes eleccions. Mentre en Montilla es feia l’harakiri en directe anunciant que abandona el vaixell ara que aquest s’enfonsa i els republicans de base començaven a fondre amb la mirada als seus líders que feien cara de circumstancia, Iniciativa anava deslligant els mobles que havia amarrat a la barca del tripartit i que s’havien salvat de la tempesta.

Els ecosocialistes han estat experts en posar la pota en casos com l’incendi d’Horta o per la permissivitat en els regalets repartits gratuïtament pel Cos de Bastoners de Catalunya (els Mossos) cada cop que es protestava democràticament per alguna cosa, i n’han sortit ben parats. Dels tres components d’aquest trio lalala, ells eren els més disposats a tornar a posar-se en pompa a canvi de quatre nomenaments i una mica més de poder.

I amb aquest panorama, més estrany que algunes pel•lícules de Fellini i menys eròtic que les creacions de Passolini, l’au Fènix que ha cremat dues vegades, Artur Mas, ha renascut de nou de les seves cendres per governar un país que fa anys que clama el seu nom i veu com els perdedors el condemnen a l’ombra. A la tercera va la vençuda, deia Mas amb tots els vots escrutats, tot allargant la mà a tothom i prometen treball i humilitat.

CiU podrà caminar sola però haurà de buscar suports puntuals amb un Partit Popular que ha tocat sostre electoral a Catalunya marcant els seus millors resultats tot i ser un dels culpables de la reconversió de l’Estatut en un paquet de confeti i dels enfrontaments que hi ha entre la Espanya més profunda i la Catalunya més esbojarrada.

Els qui millor la representen són també Ciutadans que han aconseguit un fet molt important: defensar el seu programa despullant-se i no perdre cap peça de roba en aquesta bogada on altres han sortit del tot descolorits, com el pallasso d’aquella marca de sabó, o del tot encongits i incapaços d’arribar al timó de la nau que havien pilotat i que ara és en unes mans molt més segures.

La política té aquestes coses. Els tres mosqueters són ara els tres solters amb un biberó però s’han quedat sense la seva estimada, Catalunya, i sense la llet que els ha alimentat els darrers anys.

29 de novembre 2010

AJUDEM-LOS QUE SÓN POBRES

Havent llegit el llistat de propietats que han declarat els caps de llista dels diferents partits que es presenten al Parlament de Catalunya, he començat a plorar tot pensant en la seva pobresa. Qui més patrimoni assumeix és la candidata del PP, Alicia Sánchez-Camacho, amb un total de 575.000 euros corresponents al valor d’un pis i als quals cal sumar els 4.000 euros que assegura tenir al seu compte corrent. Artur Mas (CiU) ha declarat un patrimoni de 502.000 euros i Albert Rivera de Ciutadans és el tercer a la llista amb 475.000 euros en possessions i 5.000 euros al compte corrent.

Deixant a banda la xifra ridícula del valor dels pisos de tots els caps de llista, encara tens més motius de riure quan veus què tenen guardat al banc: 10.000 euros del republicà Joan Puigcercós, 13.000 del president Montilla i 46.000 de l’ecosocialista Joan Herrera a més dels ja comentats de Mas i Rivera.

Una cosa és que no es declari tot allò que es té i una altra, molt diferent, que es pensin que som rucs. Si persones que guanyen el que guanyen cada mes ens han de fer creure que tenen únicament el patrimoni declarat, n’hi ha per llogar-hi cadires. Si amb els seus sous només tenen el que asseguren tenir, deuen tenir també una mà foradada que gasta diners de forma misteriosa. Ja sabem que sempre s’enganya quan un declara el patrimoni personal però entre l’engany i la burla hi ha molts camins possibles.

Ajudem-los que són pobres, donem-los un cop de mà i aconseguim que cap d’ells hagi de deixar l’escó del Parlament en molts anys. Sobretot en Montilla que pel que sembla no té cap propietat al seu nom, ni moto, ni cotxe, ni carnet de conduir. De fet, tampoc té capacitat de governar el país i ens ha tingut enganyats quatre anys fent-nos creure que era un bon gestor.
22 de novembre 2010

HI HA LLADRES... I LLADRES

Un vigilant de seguretat d’una gran superfície de les Gavarres va aturar a un jove que marxava de l’establiment sense pagar tres DVD’s que volia robar. Va arribar una patrulla de la Policia Local i va interposar al jove una denuncia per robatori fet pel qual se li ha fet un judici ràpid i se l’ha condemnat. Això va passar fa un parell de dies i he de dir que em sembla bé que qui roba rebi el càstig conseqüent.

La pregunta que em formulo ara és la següent: Perquè no els fan cap judici ràpid a aquells que es passen el dia robant carteres a les estacions de Metro o als carrers, estirant bosses de mà o fent altres robatoris. A tots aquests delinqüents, molts d’ells arribats de països estrangers, els agafa la Policia, els porta a la comissaria per apuntar-los un delicte més a la seva fitxa i, com el què s’ha robat no suma més de 300 euros, se’ls deixa anar de nou al carrer. Hi ha certs “personatges” d’aquests que cito que porten a les seves esquenes més d’un centenar de detencions.

Perquè la llei s’aplica de manera diferent depenent del cas? Tan mal feta està? Si no canviem les coses, els individus que roben carteres i bosses de mà seguiran fent de les seves sense càstig. Quina porqueria de sistema judicial i quines lleis més absurdes. En el món dels lladres també hi ha categories.

Nota: Si voleu més informació sobre carteristes, en parla molt bé la web PORCABARCELONA
18 de novembre 2010

PATRIMONI, CULTURA I APRENENTATGE

Lluny queden aquells dies en que Pedro Piqueras va dir, en ple informatiu, textualment: van a ver la última moda en Cataluña. Consiste en montar torres humanas cuanto más altas mejor y, una vez arriba, lanzarse desde lo más alto. Ho deia tot mostrant un castell fent pinya. No va ser graciós, va ser trist.

Per sort, com deia, ens queda lluny. Avui els castells són patrimoni de la humanitat i en Piqueras, com tots aquells que ens tenen rancúnia o animadversió, ho segueixen sent de la incultura. Enhorabona als qui van crear aquest art, als qui l’han fet gran i especialment a tots aquells que no han pogut viure aquest moment tot i haver-hi participat molt activament. Per evitar baralles en cas que hagués posat una foto d'una o altra colla, m'he decidit a posar, de manera simbòlica, una imatge d'una pinya, element principal per a fer castells.

MÍTINGS I CANDIDATS MADE IN USA

M’encanten les campanyes electorals, m’emociona seguir-les, palpar tot l’ambient que es mou al seu voltant, a pocs metres dels candidats i dels caps de campanyes, dels estrategs que marquen els discursos i els argumentaris a seguir. M’apassiona comprovar com una idea sorgida en un despatx, una sala de brainstorming o un think tank acaba seduint als militants i simpatitzants i aquests ho transmeten a les multituds i les masses.

L’únic que no comparteixo és aquesta mania que tenim de copiar les formes i accions de màrqueting dels nord-americans. Primer es van importar els mítings en què el candidat queda envoltat de públic. Al davant hi té als qui ha de convèncer i al darrera, distribuïts per edats, sexes i races, als qui ja ho estan perquè són militants del seu propi partit.

En aquesta campanya que estem vivint a Catalunya ja hem vist un nou element importat dels yankis, el micròfon de cara que substitueix al de sempre. El candidat no ha de pujar a un faristol a llegir cap paper adreçant-se al micro central. Ara el porta enganxat a la galta i enlloc de quedar-se quiet té plena llibertat, es mou de punta a punta d’escenari aportant més proximitat i calidesa a l’acte.

Personalment no m’acaba d’agradar aquest plagi de les accions que neixen a Estats Units perquè es vol donar la sensació que tot allò que fan allí està de primera i cal aplicar-ho aquí. I no és així, crec humilment. En tot cas, si s’entesten a seguir plagiant, el proper pas serà importar allò que més sensació va causar a les darreres eleccions nord-americanes, un president de color.

Us imagineu que també ens ho copiéssim? Ben vist, com els principals partits no tenen relleu per als seus líders, quan en busquin de nous que els cerquin a l’estil Obama. A més, com en Zapatero ja ens té negres a tots, segur que ens anirà de primera.

El que més greu em sap és que anem sempre un pas enrera i no siguin ells, els Estats Units, els qui es facin còpia dels nostres invents. Mentre allí monten el gran pollastres, a Europa encara no hem descobert la gallina dels ous d'or.

"AL TRAPO" AMB LA TRAPOTE

No sóc seguidor dels programes de la televisió brossa, tot el contrari. Quan fent zàping n’enxampo algun i el convidat té un mínim interès, el planyo per haver d’acabar pel món ensenyant les seves vergonyes i atenent les preguntes de pseudo-periodistes que només viuen de la carronya que ofereixen a un públic desnodrit culturalment. Veure a La Noria a la Beatriz Trapote, periodista que s’ha fet famosa per ensenyar els seus encants a Interviu i per ser la companya sentimental de Victor Janeiro, germà del també desnodrit Jesulin, no em va sorprendre.

Si que em va deixar perplex comprovar que l’entrevistaven perquè havia escrit un llibre. Minuts després vaig descobrir que es tractava d’una nova edició del Kamasutra i llavors tot em va quadrar millor. Interviu, “braguetazo” amb el germà del torero i llibre sobre sexe per a rematar una imatge que mai ha estat neta i cau en picat cap al camí de la perdició que condemna als famosos de segona fila al cementiri dels elefants.

I encara em va acabar de quadrar quan el presentador del programa, el Jordi González, va donar pas a un recull on es confirmava que el llibre signat per la Trapote era un plagi al cent per cent, paraula per paraula i coma per coma, d’un altre llibre que també es deia “Kamasutra salvaje” i que havia estat publicat ara fa cinc anys. Quan li van preguntar quina part del seu llibre havia escrit, la noia no va saber respondre i els seus intents de sortir per la tangent van ser un fracàs. Al final, amb els periodistes que l’entrevistaven irritats i el presentador mosquejat com un mico, la van fer fora del plató i el Jordi González va dir: Vete. Esta noche no cobras.

I l’engany va arribar al seu punt i final. Bé, de fet es va acabar l’engany de l’entrevista perquè l’engany principal, aquell que ningú vol veure i que és tot el programa sencer, va continuar. Mentre les televisions segueixin alimentant les audiències amb aquesta porqueria, tindrem espectadors desnodrits culturalment i convidats que intenten cobrar per no haver fet res.

DE LOGOS I DE BUROCRÀCIA LENTA

No acabo d’entendre la lentitud de la burocràcia per aconseguir certs permisos o llicencies. Ara fa tres mesos vaig entrar una sol•licitud a la Oficina Española de Patentes y Marcas que depèn del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. La meva intenció era tenir els drets de diversos logotips, lemes comercials i altres marques que he anat creant els darrers anys ja siguin per a empreses, institucions i per a ús propi. Volia pensar que la gestió era ben senzilla però m’han demostrat que fins i tot en un tràmit tan senzill com aquest, són lents i avorrits.

Primer per la paperassa que has de presentar-los i després pel temps que tarden a donar el vist i plau. Entregada la documentació ja has de pagar, i no són preus econòmics, i aquí comença l’espera que pot durar, com en el meu cas, quasi dos mesos. Tot per aconseguir que un funcionari d’aquesta oficina miri el mig centenar de logos i lemes que li has enviat, comprovi que no són cap plagi i et digui que ja són teus.

Una vintena de trucades, una desena de correus i més paciència que un Sant per aconseguir que et doni els drets d’una creació que és teva i que, a partir d’ara, només pots utilitzar tu i el client a qui li vas crear si et demana el permís corresponent. Els companys que conec i que tenen marques patentades em diuen que, per sort, legalment aquesta oficina funciona en el moment de sancionar a qui utilitzi les teves marques sense permís però que el problema es repeteix en el sentit que són ràpids a cobrar la sanció i molt lents per pagar o solucionar-te la teva demanda. No acabo d’entendre el perquè de tanta burocràcia, ho deia al principi de post. I si el client a qui li fas el logotip el vol per ahir? Com t’ho fas?

Havent pagat el què em demanaven i amb la propietat de les meves marques segellada en paper oficial des d'aquest passat divendres, ja he fet arribar la queixa corresponent al Ministerio. Ja veurem quan tarden en respondre...
14 de novembre 2010

MONTILLA I LA GARANTIA

Aquesta ja és l’última que ens podien vendre, el lema de campanya del PSC per a les autonòmiques amb Montilla al capdavant. El lema “Garantia de progrés” fa riure, senzillament. Si Montilla és aquesta garantia,comencem a marxar del país i que Déu agafi confessats als qui es quedin. Home, dit ras i curt, Montilla i el PSC són, a hores d’ara i vista la seva eficàcia compartida amb els dos socis de govern, garantia de res i no pas de progrés.

No seré jo qui dirà en aquest blog a qui s’ha de votar el proper 28-N però si que m’atreveixo a dir a qui no cal donar suport electoral: als qui ho han fet pitjor impossible, als qui han comés errades que mai han admès i que mai han tingut “pebrots” de dimitir, als qui porten set anys col•locant a amics i coneguts als llocs de responsabilitat ben pagats, als qui aprofiten el final del seu mandat, conscients que ja són cadàvers polítics, per a blindar als qui ja havien endollat prèviament, als qui han permès que el nostre país hagi passat de ser el “motor econòmic de l’estat” a convertir-se en “la bugia sense filament que no permet encendre ni un encenedor”.

A aquests, amics, a tots aquests, no els hem de votar. Que cadascú triï a qui vulgui a les urnes però que no cometi l’error de tornar a donar poder als qui trenquen tot allò que toquen i que amaguen més brossa sota la catifa que els lladres de Marbella. Si us plau, que qui entri no estiri massa de la manta perquè gràcies al tripartit sota el nostre estimat país ja no hi queda res, ni els seus ciments ni els progrés necessari per fer-ne de nous.

EL MEU FULL PARROQUIAL D'AVUI

Estimats germans, que Déu sigui amb vosaltres (que a mi fa temps que em va abandonar).

Al voltant de la visita del Sant Pare, Beneit XVI, a la ciutat de Barcelona faig constar tres petites apreciacions:

Si tota la gent que avui s’ha llevat d’hora per omplir els carrers per on passa el recorregut del Papa demostrés la seva fe real anant a missa a les esglésies, al Vaticà li faltarien seus on celebrar aquests actes litúrgics i fins i tot haurien de llogar naus als polígons per falta d’espai.

Si l’aportació de l’església catòlica en temps de crisis es basa en fer viatges per tot el món amb els milions d’euros de despesa que suposa que aquest home de Déu que els representa estigui ben segur, estem ben fotuts. Demà al matí, els aturats seguiran sense feina i els jubilats no hauran rejovenit, els coixos seguiran necessitant crosses i els cecs no podran deixar el seu bastó. Si l’aportació del Vaticà en temps de crisi és aquesta manca d’austeritat a la qual ja ens tenen acostumats fa segles, que Déu ens agafi confessats i aprofiti avui que tothom es confessarà.

Si el recorregut que farà el Papa Mobil pels carrers de Barcelona és de tres quilometres i mig i diuen que hi ha un Mosso d’Esquadra cada cinc metres, deixant a banda els operatius de la Policia Nacional i la Policia Local, vol dir que avui a les comarques de Tarragona tenim un Mosso cada cent quilometres i que el primer que trobarem és a la capital catalana.

Per acabar, la vida és molt injusta per als qui es mereixen més. TV3 emet durant tot l’any, cada diumenge, el programa Signes del Temps que presenta en Francesc Rosaura. Justament avui, dia en què podria triomfar i complir un dels seus somnis, la televisió catalana ha enviat a l’interior de la Sagrada Família al Josep Cuní, estrella mediàtica i espècie de Déu del periodisme català. Quan en Rosaura més s’ho mereixia, van i li foten el pa del cistell.

Gaudiu d’aquest dia que Gaudí no podrà gaudir. I gaudiu també d'aquesta perla trobada a internet...

ADÉU ALS FORNS DE PA

Llegeixo amb certa tristesa que els forns de pa es veuen obligats a obrir una secció de degustació dins de l’establiment per evitar la seva desaparició i que la majoria, tot i aquest nou servei, no aguantaran els temps actuals.

No m’entristeix que facin les degustacions. Em posa de mala llet el perquè han hagut d’arribar a aquest punt. Si l’Estat s’hagués preocupat de fer les coses ben fetes prohibint la venda de pa congelat a les benzineres, grans superfícies comercials i altres establiments que no han de gaudir d’aquest tipus de llicencia, els forns de pa de sempre no estarien ofegats i a punt de tancar portes.

Es va inventar el sistema barat de tenir un forn petit que descongela el pa prefabricat en pocs minuts i el serveix calent a totes les hores del dia sense pensar en l’intrusisme que significava aquest pas per al sector. I amb els permisos de venda i manipulació de pa i pastes donats a dojo a tothom , s’han carregat un ofici dels més antics del món.

Els ciutadans del món hem fet la resta col•laborant a la disbauxa comprant les barres congelades sense pensar en els forns tradicionals perquè vivim en un món que va massa ràpid i on els petits plaers, com menjar-se un bon pa cuit en un forn de llenya, ja no importen. Menjar ràpid i pa industrial a canvi de seguir vivint en un planeta sense conceptes ni respectes, sense conservar tradicions i oficis.

El govern va tenir molta barra i condemnar als forners a la desaparició és ja el pa de cada dia.

ELS IMMIGRANTS, ARMA POLÍTICA PER GUANYAR VOTS

Molta cura davant la demagògia que alguns partits politics estan creant, i generant entre alguns sectors de la societat, al voltant del tema de la immigració. No em sorprèn que fatxes i xenòfobs com l’Anglada de PxC basin el seu discurs electoral en el menyspreu cap als nouvinguts tot reclamant que, textualment, “els moros marxin de Catalunya, Espanya, Europa i l’Occident”. A personatges com aquest ja els tenim la mida agafada i sabem de quin peu calcen.

Demano cura a la resta de formacions polítiques per evitar que acabin caient en el discurs fàcil que acaba sent demagògic i utilitzin el problema de l’atur i els immigrants com a arma electoral. Aquest dimecres el programa El Intermedio que presenta a La Sexta el popular periodista El Gran Wyoming va decidir respondre a la demagògia política amb un vídeo més demagògic. En altres casos condemnaria aquesta acció però, vist el què estem veient aquests dies previs a l’inici de la campanya electoral autonòmica, li passo per alt i fins i tot li dono la raó.

L’única manera de convèncer a aquesta part d’electorat que ara compra el discurs xenòfob i erroni es contraatacar amb les mateixes armes. Van ser legals i elegants, tot sigui dit, perquè primer van emetre el vídeo i després van posar el making off per a demostrar que era tot un muntatge. Si els partits fessin el mateix, aniríem molt millor. El reportatge de La Sexta mostra a diverses persones nouvingudes al nostre país recordant als qui som nascuts aquí que gràcies a nosaltres ells viuen com a reis i tenen tots els avantatges i serveis possibles que a altres, a nosaltres, ens costa més d’aconseguir o ens són negats.

Podreu aplaudir o condemnar el vídeo però abans de fer-ho us demano una petita reflexió, un exercici de memòria. Quan a Espanya no hi havia crisi i regnava la bonança econòmica, molts espanyols no volien treballar i les seves feines les acabaven fent els immigrants. Ara ells, els immigrants, els mateixos que feien aquestes feines, són els culpables per als altres, per als dropos que no volien treballar i ara no tenen més pebrots que fer-ho. Prou a discursos falsos i visca el treball i la dignitat de les persones que l’exerceixen per necessitat.

Si voleu veure el vídeo del programa El Intermedio (us ho recomano), feu clic aquí.

CATALUNYA COMENÇA I ACABA A BARCELONA


Segueixo tenint aquesta sensació, que Catalunya comença i acaba a Barcelona i que les comarques de Tarragona interessen únicament quan arriben les eleccions perquè són un magatzem de vots que cal aconseguir al preu que sigui.

Aquest dimarts, aprofitant que moderava una taula rodona al barri de l’Albada i que dos dels convidats eren polítics, un del PSC i un de CiU, vaig preguntar-los si aquesta sensació existeix realment o la tinc únicament jo. I la resposta va ser clara: Barcelona i la seva àrea metropolitana concentren un 80 per cent de la població de Catalunya i el govern de la Generalitat destina el percentatge de recursos corresponent.

Però el repartiment no és ben bé real. Els dos representants polítics van admetre que quan es reparteixen els recursos econòmics del país, la balança queda desequilibrada i es beneficia a Barcelona en detriment de les comarques de Tarragona, Lleida i Girona.

La presencia de Mariano Rajoy a diferents poblacions de casa nostra també aquest dimarts em va acabar de confirmar la meva teoria. Els màxims líders polítics només s’apropen a visitar-nos, fer petons als nens i donar la mà a les mares amb un somriure d’orella a orella quan arriben èpoques de recollir vots. Ahir va ser Rajoy i els propers dies desembarcaran a les comarques tarragonines ministres i consellers socialistes, primers figures dels populars, la cúpula sencera de Convergència i Unió i els representants dels republicans i dels verds.

Serà una lluita aferrissada per aconseguir convèncer als ciutadans indecisos i per fer canviar d’opinió als que encara dubten, un mercat fenici on tot valdrà per aconseguir les paperetes electorals. Després, un cop hagi passat el dia de les eleccions i la tempesta traduïda en aquesta mena de pluja de senyors que veiem per la televisió i ara els podem tocar, tornarà la calma i amb ella, l’oblit al qual serem sotmesos quatre anys més.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -