AGRICULTURA MENTAL

Avui, Dia Mundial del Bes, es pot recordar aquest gest de moltes maneres. Si em remunto al més dolç que he fet mai, va ser a la ciutat Tarragona l’any 1999, prop del carrer Apodaca i de la casa on vivia. La noia a qui li vaig fer, l’única dona de la qual m’he enamorat fins avui, marxava al cap de poca estona en tren cap a la seva ciutat, a cent quilòmetres.  Després d’aquell, va haver-hi molts altres petons amb ella. I després d’ella, altres petons i altres moments, altres instants en altres situacions, en altres ciutats i altres terres. Perquè la vida ha seguit endavant.  Per això, i perquè l’única imatge d’aquell primer bes que us dic és a la memòria, us regalo aquesta altra instantània. Us serà més propera, més popular i més visible en tots els sentits. Són Deborah Kerr i Burt Lancaster a “De aquí a la eternidad”. No va ser un bes fàcil tot i ser de pel·lícula.  El nexe en comú, tornant al bes d’aquell dia a Tarragona, és el desig que vaig sentir que ...

Hi ha una cançó que vaig escoltar per primer l’any 1999. Va ser a la ràdio on treballava. El dia que la vaig escoltar, al costat hi tenia a una noia que treballava de cambrera a la cafeteria de baix. Quan vaig escoltar-la, ja estava enamorat de la noia. Més tard, amb els anys, he gaudit d’aquest tema desenes i desenes de vegades. Moltes d’elles m’han fet pensar en la jove cambrera i en altres ocasions, han estat altres pensaments els nascuts tot sentint i notant la cançó.  Deixant a banda que la canti el meu cantant preferit i que hagi estat declarada com la cançó més romàntica de la història de la música italiana pels propis italians, no puc negar-vos que és una de les peces més musicals més maques, profundes i sensibles que he gaudit mai.  Abans d’ahir, quan estava acabant de repassar el llibre de l’Abel, del qual us en he parlat en una ocasió ( aquí ), per enllestir-lo del tot i entregar-lo a l’editorial, em va passar una cosa molt impactant. Escoltant músi...

Abans que hagi de respondre més missatges interns i correus d’alguns de vosaltres, lectors i lectores, ja us dic públicament que pateixo una sequera completa de lletres i que estic del tot esgotat. Fa dies que em sento incapaç de crear cap text poètic, pensament o aforisme. Sé que és una situació transitòria, això espero, i em conformo en compartir amb vosaltres altres històries.  Comparteixo doncs els documents audiovisuals que miro, campanyes i vivències que m’envolten i altres moments que em són fàcils d’explicar. Suposo que tenir tants projectes al cap no ajuda massa a centrar-se. Estic a punt d’enllestir dos llibres i n’he començat un tercer, estic mirant com organitzar el festival italià que farem a Tarragona el proper any i armant el guió d’un espectacle teatral, poètic i musical que vull posar en escena en pocs mesos. I he iniciat ja la compra de parts dels elements que em permetran tornar a pintar a l’oli, com fa molts anys enrere.  Imagineu-vos... no...

Mentre dorms, abans de tornar a rebre el teu somriure, de cercar un cop més la teva emocionalitat, de celebrar un dia més la maduresa cercada, de mirar cap enrere i de veure més fantasmes del teu passat. Mentre passa tot això, mon nuage, tinc el desig que vinguis a trobar un nou esperit renovat, un nou amic, un nou home. Un nou viatge, tan proper com llunyà, un nou camí tan cert com invisible, tan ahir com ara però amb un ara nou. Mentre dorms, mon petit nuage, vaig arribant. Pel record queda el vídeo.. Escrit publicat el 6 de juny del 2008 al blog "La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua".  ÜLTIM ESCRIT RECUPERAT DEL BLOG

  Un cafè a la terrassa prop del mar i el vent bufant-nos el clatell mentre conversem, compartim, recordem, ens acompanyem i renovem. Somriures i rialles, el plaer de saber-nos a prop. Més somriures i més rialles. Tots nous.  Passos compassats pel passeig i el silenci que reté paraules i preguntes tot donant el toc necessari d'intimitat i la pausa. Un viatge a dues rodes pels carrers plens de memòria i les cases rejovenides per evitar el pas dels anys.  Un nou espai i la descoberta del coneixement que ens fa créixer plegats i no ens atura, ara no. Si rius et faig una foto. Clic! tan maca com sempre. No, perdona, encara més!. Que el temps no perdona i regala delicadesa als teus gestos i bellesa a la teva ànima. Clic! Una altra foto. Aquesta és la nostra.   Escrit penjat el 23 de juny del 2008 al blog "La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua"

Canvio abraçades per un tren que no surti. Canvio una estació per deu hores amb tu. Regalo deu anys que pesen a qui els tingui repetits. Dono un sac de records a qui hagi oblidat els seus i me'n doni un de nou i buit. Faig un préstec de paraules reposades en un llibre amb ales que viatja per sobre els nostres caps.  Netejo el seu núvol lluent a qui remolqui el meu des de l'arbre on ara nia per dur-lo a l'horitzó sempre llunyà. Amago sota la meva catifa les pors que omplen de dubtes l'ànima i els dies. Ofereixo, avui que estic d'oferta, els ulls per parlar, les oïdes per entendre i els llavis per besar. Arrenco el vol amb qui vulgui fer el viatge sempre desitjat.  Escrit publicat l'onze d'abril del 2008 al blog "La llarga agonia dels peixos fora de l'aigua".

Fa un any que vas trucar, em casava, et pensava a totes hores, et tinc sempre present. Ets tu, sempre. El somni que tinc al cap des d'aquell dia, és així si tu ho vols: La taula plena de llibres disposats a viatjar d'una casa a l'altre, conscients de la bona lectura que rebran, ansiosos de ser tendrament devorats. Plats nets acabats de rentar després d'un dinar, senzill, exquisit i amb complicitats. Cigarretes apagades al cendrer i dues companyes seves cremant plàcidament als llavis dels dos que parlen, es busquen les mirades, intercanvien tímidament carícies a les mans resseguint-les amb els dits i es senten diferents, atesos i plens.  Una pel·lícula i un concert de reserva en una bossa adormida contra la paret del menjador, un disc pendent de ser escoltat per girar pel món, telèfons dispersats a tots els racons i l'esperança que no sonin.  La sinceritat esdevinguda, les pors reconegudes i lògiques, el contacte sense tàctica ni estratègia, la inno...

No posaré paraules a aquest escrit. Li posaré el so de la cançó que el fa i completa perquè, si un dia torno a néixer i la nova vida m’ho permet, hauré d’escriure jo aquesta lletra. Cada cop que l’escolto em plora l’ànima i volo. La versió oficial és la del vídeo, la que podeu veure ara. Però si us agrada, em fareu un favor? Escolteu aquesta altra AQUÍ