AGRICULTURA MENTAL

Un gemec fa d’oració a la terra perduda. L’escletxa a la memòria és gran, repica angoixosament a les parets de la nostàlgia. I la vida no és amor, com el crit i l’eco que no casen. Et busquen per saber si hi ets...i et troben per fer-te fora. La distància...separa el vol de l’aire, aïlla l’ocell de la branca, amaga la terra a certs peus.

Els versos oculten les paraules introbables, improbables, impossibles. La vigília del crit, tot és esperança. Però els camins no troben cases. Els ocells es regiren a la foscor del cel i els arbres... els arbres, els arbres no poden evitar aquell final.  La veu retorna despoblada, infinita com la mirada oberta a la nit. Algú vigila a qui s’observa a l’altre... Però l’altre mai arriba.

Els propers dies us presentaré tres escrits que he fet al voltant dels refugiats i els immigrants que sovint duen un sol cos i un sol nom- i que acompanyo d’unes fotos retocades i inspirades en aquesta estranya sensació de buit que pateix mig món. El primer es diu “Crit” i és aquest:  La veu, transparent, absorbeix el dolor que s’esbalaeix onada avall. L’aigua du la derrota cosida a les vores, un eixam de fatigues silencioses, brins de vida que baixen rendits. A tot amor, també la terra, li neix l’absència.

Revisant papers vells, en un acte involuntari de foragitar el passat, m’he topat amb una entrevista que em van fer en un dels meus viatges a Itàlia. El periodista va creure que “Aforo completo” parlava d’amor. Res més lluny. Però em va preguntar si hi havia receptes concretes per estimar. I vaig contestar: No hi ha malalties sinó malalts. Cadascú ha de descobrir el seu camí per ser feliç però la regla general és pensar en l’altra persona. Quan més estimes, més feliç ets i això, estimar, suposa sempre fer un bon esforç. Per conseqüència, hem d’aprendre a estimar cansats.

Permeteu-me aquesta reflexió en veu alta.  Durant molts anys, vaig relacionar el pensaments i els coneixements emmagatzemats al nostre cap amb una mena de biblioteca a l’estil de la pel·lícula “El nom de la rosa”. Vaig generar una mena d’història mental que es traduïa en que el nostre cap és un monestir i dins d’ells hi viu una comunitat de monjos que són els responsables de col·locar els coneixements i la informació dels llibres llegits a les prestatgeries mentals corresponents.  Això, que podria semblar un argument per una història de ciència ficció, o per un conte per adolescents, era com us deia, la sensació que tenia de la informació i l’aprenentatge recollit amb el pas dels anys. Venia tot procedent dels estudis realitzats, dels llibres llegits, de la vida viscuda, de les converses escoltades, de les reflexions fetes en veu alta, dels pensaments en veu baixa... Tot ajudava, sumava i nodria. Tot feia agricultura mental perquè, en aquesta mena de monestir inte...

Succeeix, en ocasions, que abandones la mirada en un punt de la cambra i, de sobte, topes amb una part del teu cos reflectida davant teu. Saps que allò que mires és teu, que va lligat al cap que ara pensa això. I en aquest punt, o distreus la ment amb altres cabòries o escrius allò que et dicta. Jo sempre opto per la segona: -- Tornes cansat del viatge de deixar objectes molt a prop. Entre ells, l’objecte del desig i el del gest inusual i de sorpresa. Olores coses, sense remei ni l’esperança de trobar-los-hi olors concretes.  I llavors, et passa pel cap que sempre queden buits oberts al pensament. Sí, buits plens de vida que et prolonguen l’estada o et devoren. Buits a les clivelles de les carícies i als llavis de les cançons. Buits a les presses i als retards, als dies pobres o a aquells que són tan rics... que la nit es recull i abdica.   És cert, que tornes cansat del viatge i no saps quedar-te a enlloc. Amb gravidesa, omples un racó del primer espai q...

El secret del desig és infinit, com la bellesa de dos cossos que es conreen, alimenten, llauren, que es reguen, que es cullen i recullen, que creixen fins marcir-se per fer nova llavor. El secret de la bellesa rau i s’empara en el somni dels ulls, en els horitzons de cada mirada, en els refugis interiors que governen els mots mai esmentats.  Quan pensem que arriba la derrota, la vista cus l’instant amb la desmemoria. I un cos s’apropa pressentint desig.

Pocs testimonis per tantes discussions internes. Massa relats per una tarda a soles, en soledat ben sola. La ignorància devorant la vanitat, la por demanant cautela a l’oració. Música que remata al cansament, en un racó, i que esquartera les ales d’àngel. De cop! Un esclat corpori.  La llum s’amaga a les butxaques. El temps s’arracona al final de la terrassa. El comiat desapareix, el buit es tanca i la llunyania taca de foscor les retines. Son, molta son. I la lluna saltant per la serra del fons, on l’horitzó agafa de la mà a la nit i al dia.    

Veient aquella fugida dolça i dòcil, el dolor se’n va del cos que, ple d’instants no viscuts, cau contra el terra. La pena és no saber-se cansat per abandonar-se a la caiguda. La pena, la veritable pena, és amagar que l’ànima no està ja serena i, en un ritual d’incomprensió, voler concertar un estat que no arriba pel desconcert del darrer moment.  Es diu adéu tantes vegades que aquella que toca, maleïdament, és un silenci.

Ocupar-se dels assumptes dels altres és desocupar-te dels teus, sacrificar el temps que anava al teu favor per regalar-lo a una globalitat. No són bones èpoques per a regalar res a la societat. No ho acaba d’agrair i et desgastes massa. Perquè, sempre, hem de ser uns quants (els mateixos) els qui generem el divertimento a altres persones? Perquè hem d’aportar coneixement a unes persones que es mouen per impulsos i propostes però no n’aporten cap a canvi? No penseu pas que és pessimisme. És un raonament fet des de la lògica personal, des de l’egoisme que hauria de tenir i no goso. Sóc un amant del dolce far niente i, a més, el sé exercir millor que ningú. No necessito complicar-me la vida.  La conclusió que us comento, que també du amagada una dosi d’emprenyament, em neix després de veure, en un espai de casa, una pila amb una seixantena d’exemplars del meu últim llibre. Són allí perquè el tour de presentacions que havia de fer l’any passat, a una vintena de municipi...

Un hort a cada racó du esperança. Com aquelles mans dolces, plenes de ganes d’abandonar-se, fugint desbocades de l’altre cos. Per saber si caiem, hem de fer mudança de silencis i esgotar el pensament.  Al mig del camp, a la primera ferida de la terra, un hort.        

Plou mentre somies, plou una cançó de veu baixa i de dolor. Perquè el dolor du aigua de pluja i lletres brodades al refugi de la nostra pell. A cada racó del nostre cos, amorosit i espantat, hi ha el plugim emocional que ens manté desperts.  Sí, mentre somies plou i plores, fent cor a la tarda que arriba plena de costums: jocs d’infants a recer d’un arbre, la pèrdua de l’infinit quan l’aigua està sola al cel, un riu que baixa sense remei, converses que són refugi i, inexorablement, infinits que es repeteixen.

Vent. Vent. Vent al sud que porta ecos i llums. Vent al nord, ple de tulipes vermelles. Vent de les veus que diuen paraules, que no tenen esperança ni viaranys certs.  I campanes. Dues campanes que mou el vent per allargar la nit, dues campanes sordes, en flames, esgotades de son.

El cor, innocent, viu retirat i peregrí. Cada batec és un camí, una veu que proclama amor. I l’amor va i bé, torna a aquell indret d’on ja venia, torna a la tempesta i ve a la calma, marxa passatger i arrela natiu, és escuma al mar i perfil a la serra.  El temps bombeja els records, porta el futur... s’endú el passat... i mor al present.  

La farsa inventada per Déu ha dut l’home al bosc. S’ignora el paisatge amb el pretext de quadrar la història. La raó serà el de menys, importa només acabar el relat. La tarda estira les cames i sobre els genolls, morts, hi reposen dos pardals, dues branques i un bosc silenciat pel vent que ja no vola.

Dues branques juguen a les alçades, somiant ser un arbre. De cop, hi nien dos pardals. Recent nascudes, les estelles de l’arbre floreixen al seu ventre. S’hi aixoplugaran els somnis dels pardals que, com les branques, jugaran a les alçades. Ocells i branques es coneixeran des de la infància.

L’ocell de la branca empren el vol. Al vent li creixen ales, la terra desarrela esquelets de colors. El bosc badalla d’emoció i les pedres del riu ballen a un sol ritme. Ningú sabia que a la branca hi hagués l’ocell.

Flors sonores i el calor del teu alè. Aire en les fronteres del crit. Herbes mortes que són signes. Poema i paraula fan la vida.  Foto: Itàlia, 31 de gener de 2017. 

La veritable crida del mar és l’esclat del moment de les ones. Entre les llàgrimes blau-verd, la gravitació no és llei única. Les gavines volen baix i lent, fan de comiat i benvinguda a cada escletxa marina que el vaixell va llaurant entre el continent i l’illa. A alta mar, parlar o alçar-se, perdre’s al fons o a l’horitzó, és l’únic gest que aporta humanitat. A terra ferma el naufragi és dol, a l’aigua endins aporta solidesa.

Torno a reescoltar la música d’una persona que vaig conèixer fa uns anys a Sevilla, en el marc d’un seminari sobre Drets Humans al que vaig assistir per parlar de comunicació. Era a finals del 2010. L’acte estava organitzat per l’ajuntament d’aquella ciutat i va durar cinc dies que van estar plens de ponències, grups de treball i conferències. Hi havia convidats de diferents països però, sobretot, hi havia gent molt interessant.  La convivència entre trots els ponents i conferenciants que vam ser convidats a aquell seminari va ser àmplia perquè anàvem junts a tots els dinars i sopars, assistíem a les conferències dels altres i formàvem part dels grups de suport als estudiants de la Universidad de Sevilla que van participar-hi per aconseguir crèdits d’aquell curs.  Al seminari hi havia agrupacions de dones guatemalenques, hondurenyes i nicaragüenques, l’associació de las Madres de la Plaza de Mayo, tècnics especialitzats en fluxos migratoris, directors d’institut...