L’INCENDI DE LA BIBLIOTECA

Permeteu-me aquesta reflexió en veu alta. 

Durant molts anys, vaig relacionar el pensaments i els coneixements emmagatzemats al nostre cap amb una mena de biblioteca a l’estil de la pel·lícula “El nom de la rosa”. Vaig generar una mena d’història mental que es traduïa en que el nostre cap és un monestir i dins d’ells hi viu una comunitat de monjos que són els responsables de col·locar els coneixements i la informació dels llibres llegits a les prestatgeries mentals corresponents. 

Això, que podria semblar un argument per una història de ciència ficció, o per un conte per adolescents, era com us deia, la sensació que tenia de la informació i l’aprenentatge recollit amb el pas dels anys. Venia tot procedent dels estudis realitzats, dels llibres llegits, de la vida viscuda, de les converses escoltades, de les reflexions fetes en veu alta, dels pensaments en veu baixa... Tot ajudava, sumava i nodria. Tot feia agricultura mental perquè, en aquesta mena de monestir interior del cap, hi havia també un hort generós que sempre donava fruits. 

Però fa tres anys i escaig, quan vaig patir l’infart, sembla que la meva biblioteca es va incendiar, com la del nom de la rosa, deixant incomunicades moltes de les galeries i passadissos, moltes de les sales plenes de l’aprenentatge recollit durant quasi 43 anys de la meva existència. Els cardiòlegs que em van operar per fer-me tirar endavant i evitar una tragèdia aquell dia (era dissabte i la gent no s’ha de morir en cap de setmana) ja em van advertir després, quan vaig notar els primers rastres de l’incendi, que hi ha certs moments d’un infart greu en que el pacient perd la vida unes nano-mil·lèsimes de segon perquè es produeix un curtcircuit. I en aquest just instant, les flames incendien tot l’espai de manera breu però cruel.  

Com a resultat del meu incendi mental, permeteu-me que segueixi amb la metàfora per fer-ho tot més mengívol- he perdut tantíssima informació del meu magatzem. Primer eren frases de llibres que havia llegit i no recordava, però després van ser els llibres sencers. Primer eren paraules que no trobava quan parlava idiomes estrangers, i després ha estat tot allò que sabia d’aquell idioma. Entendre una cançó en anglès o francès sense problema però ser incapaç de dir una frase sencera en aquests idiomes, seguir el fil d’una conversa on es parla d’un fet històric que saps que coneixes i sentir-te incapaç d’intervenir perquè tens la informació perduda o difosa. Aquests són altres dels molts símptomes que comporta l’incendi de la biblioteca, com que et saludin i no sàpigues de què coneixes a aquella persona, que busquis llibres que no recordes haver regalat, o que et trobis records que havies guardat en alguna caixa de manera especial i no en tinguis ni idea del perquè els vas considerar especials. 

La impotència és màxima i com més hi penses, pitjor perquè t’emprenyes. Plores, no ho entens, busques respostes i no treus res en clar. Per això només queda un sol camí, una sortida digna que és començar de zero i tornar a construir una biblioteca interior, seguir acumulant aprenentatge i pregar perquè no hi hagi cap més ensurt ni robatori d’aquells pensaments i coneixements que eren part de la teva essència i ara són part d’un passat que vols oblidar si és que el recordes.