Archive for d’octubre 2015

GAUDIR DE LA GISÈLE




Que bell és veure que la gent envelleix sense perdre massa la salut i, encara més important, la dignitat que tenim tots com a persones humanes. Emocionen segons quins casos. Avui us parlo del de la Gisèle Casadesus a qui no coneixia fins fa cinc anys. La vaig descobrir veient “Mis tardes con Margueritte”, al costat del Gerard Depardieu. Aquesta és una petita obra d’art que s’ha de veure si s’estima la bellesa, els detalls i el setè art.

La Gisèle era ja gran quan va filmar aquest film, tenia 96 anys. I Ara, cinc anys després, acaba de celebrar els 101. El seu estat de salut és delicat per l’edat però no és greu en cap moment. No treballa ja al cinema ni al teatre perquè, diu ella, que ja li tocava descansar. La primera obra de teatre que va representar i la primera pel·lícula en la que va intervenir, va ser l’any 1934. Imagineu-vos. 

No cal que us digui que a França és molt popular i que aquí no la coneix ni el “tato”. El nostre país, com molts altres de l’Europa i ja no parlem de més enllà, té la virtut de consumir allò més comercial i deixar per a les minories (cada cop més minoritàries) les dolces engrunes de la qualitat de vida que regalen les arts com el cinema. 

Si teniu l’ocasió de veure cap de les seves intervencions teatrals, a la televisió o a la gran pantalla, no la perdeu. A les persones, encara que no les coneguem però pel simple fet que ens alimenten culturalment o espiritualment, val la pena gaudir-les quan encara són vives. I ella, la Gisèle Casadesus, ens està regalant molts dies i molts anys. 

La primera imatge que acompanya aquest post és una escena d’ella amb Depardieu. La segona és de la Gisèle actual, una foto de fa uns mesos.



LES DUES CARES DEL COR



L’última revisió al meu cor, feta ahir al migdia a l’hospital, ha servit per a constatar dues coses. La primera que el meu òrgan més preuat està fort i la segona que no ho està tant per segons què. Dit d’una altra manera, i mireu com són les coses, els metges diuen que puc fer una cursa sense cansar-me però que una discussió, si m’altero i em poso nerviós, pot ser molt dolenta per a la meva salut. 

Ja té nassos la vida que em convida a fer-me atleta i em nega l’art de neguitejar-me o respondre a una provocació. És ben cert que el diagnòstic dels metges ja el coneixia tenint en compte que em noto bé físicament però recentment, en dos moments de discussió acalorada i alteració, vaig patir símptomes previs a un petit ensurt anomenat arítmia. 

Al final, ahir a l’hospital, vaig fer dues promeses als cardiòlegs que em tracten. La primera és evitar tensions i la segona és evitar carreres. Caminar en pau és la simbiosi perfecta. 

Seguim aquí! Encara vius!
30 d’octubre 2015
Tag :

SABER I RECORDAR




Hi ha persones que saben coses, saben coses que no saben que saben. Sempre és millor recordar que no recordes res. I acabar sol, en un gran banc molt vell, envoltat de paraules avorrides i síl·labes inconnexes. 

Fama crescit eundo
(el rumor creix viatjant) 

En una estona, el segon post del dia. 

REALITATS: VIRTUAL I DE CARRER




Comparteixo amb vosaltres l'article que he publicat aquesta setmana al diari Circ de Tarragona. Espero que us agradi.

REALITATS: VIRTUAL I DE CARRER

La presentació del documental sobre enginyeria romana que té com a protagonista a la històrica Tàrraco i la seva emissió a La2 de TVE aquest dissabte, ha posat de manifest – tal volta ens ho ha recordat – que la ciutat de Tarragona té en el seu llegat romà un dels trets diferenciadors en el conjunt del territori que lidera. Veure l’esplendor de la ciutat dels nostres avantpassats, a través d’una feina exquisida i monumental realitzada pels impulsors del projecte, és una dosi d’adrenalina mental que puja l’autoestima a qualsevol tarragoní que observi el documental.

La mateixa autoestima provoca però una reflexió que caldria fer més sovint i que passa per plantejar-nos quina Tarragona vivim i quina Tarragona veiem. Els qui la gaudim i passegem cada dia, sovint no som conscients de la importància que tenen les restes dels monuments que ens envolten perquè formen part del nostre paisatge quotidià i això treu importància a la majestuositat que tenen. Segurament que som bons ambaixadors de la nostra ciutat i la mostrem orgullosos als amics que ens visiten. Però abans i després de lloar-la, torna a ser l’espai normal de convivència i desapareix la màgia que tenia quan en parlàvem meravelles fent de guies improvisats.

Ara que s’ha reconstruït la Tàrraco de cap a peus, en mode virtual, és el moment de fer l’esforç permanent i, entre tots, treure pit i creure’ns de veritat que aquesta ciutat té potencialitats úniques, un futur ple d’optimisme i la capacitat de liderar permanentment la seva àrea d’influència. Si Barcelona tingués el patrimoni històric romà que hi ha aquí, fa molts anys que l’estaria aprofitant i explotant com a atractiu turístic i, de manera paral·lela i cohesionada, com a motor econòmic que beneficia al sector hoteler, al de la restauració o al comerç local.

És cert. Seria injust negar que s’ha fet feina, que s’ha treballat per fer de Tarragona una destinació turística familiar i cultural on el patrimoni té el seu pes rellevant. Però no tothom ha remat en la mateixa direcció i certes actituds, gens valentes, no han ajudat. En un moment en que la majoria dels partits de l’oposició pensen en tot menys en Tarragona – uns estan encegats amb la independència, altres amb l’espanya unida i uns altres només saben fer crítica destructiva o estan directament desapareguts – seria bo que tots ells s’unissin i, amb els qui governen, donessin a la ciutat l’impuls que li correspon, començant per tenir clar que del turisme en viuen molts sectors i ara toca, més que mai, centrar-se aquí a casa i aparcar altres històries més prosaiques i, sota el meu parer, quimèriques. Si els que maten el temps bàsicament presentant mocions inhàbils als plens, pugessin al carro enlloc de posar pedres al camí, aconseguiríem fer reviscolar aquesta ciutat.

L’aposta de l’Ajuntament de Tarragona donant suport al projecte documental que coordina l’empresa tarragonina Digivision, és clara i evidencia que hi ha elements importants que poden ser el punt de partida per variar, o diguem-ne reforçar, les polítiques adreçades a alimentar el múscul comercial, turístic, cultural i d’oci. La unificació de criteris de les regidories corresponents, acompanyada de la creació d’un sol òrgan que les liderés, seria una òptima solució de fàcil aplicació.

Tarragona necessita que els qui hi viuen i treballen se la sentin seva i entenguin que els grans passos són fruit de la unió de moltes voluntats, de la cohesió i l’entesa en un sol projecte aïllat de les capelletes. Si cada persona i cada sector va a la seva, es perden oportunitats. Si es té clar quins són els orígens i no es vol perdre la identitat, podrem seguir fent història. Eram quod es, eris quod sum

 
29 d’octubre 2015

SLINKACHU



Us he parlat sovint d’artistes urbans que deixen la seva empremta al bell mig dels carrers de les grans ciutats. Avui, us en presento un de nou. Es tracta d’un jove anglès de 36 anys que viu a Londres i té la capacitat de sorprendre amb petits muntatges que a simple cop d’ull no es veuen però que guanyen tota la magnitud quan les observes amb detall. 

“Gente pequeña” és el nom de la sèrie d’aquest artista a qui es coneix com Slinkachu. Ell modela el paisatge que regalarà al públic, el dissenya, instal·la els elements, els fotografia i els abandona a la seva sort. Hi ha creacions seves a molts carrers de moltes ciutats del món. 

A continuació, i en format de tast, alguns exemples del que us parlo. Una primera imatge on no s’endevina res i una segona imatge on hi ha tots els detalls. Espero que us agradi i ja sabeu, a partir d’ara quan aneu passejant, tingueu cura i mireu tots els racons. Potser s’hi amaga... gent petita.

A la web del Slinkachu hi ha totes les seves obres. La podeu visitar AQUÍ











Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -