Archive for 2010

MOLT BON ANY 2011

31 de desembre 2010

EM RECORDAVA A SANDOKÁN


La pèrdua de certes persones sap greu i la mort del periodista Luis Mariñas és un exemple clar. En tinc molt bons records perquè recordo haver crescut escoltant grans comunicadors i entre ells hi havia en Mariñas. Quan el veia per televisió sempre pensava que s’assemblava al Sandokán i me l’escoltava amb atenció perquè tenia una veu captivadora i una mirada penetrant que et submergia en les informacions que llegia i explicava.

Sembla que fa anys que tenia problemes de cor i al final ha mort molt jove però amb un currículum que costa dècades aconseguir i que formarà part de la història durant molts més anys. No entraré a dir que “era una gran persona” perquè no el vaig conèixer personalment però si que us diré que era un gran periodista.

És curiós. La carronya televisiva que alimenta als frikis i semi-famosillos es queda i els veritables informadors van deixant-nos orfes de bons telenotícies i espais de debat. Per acabar, mireu la semblança entre la foto de Mariñas que acompanya el post i la del Sandokán (clic aquí).

CNN, GH I ELS FRIKIS DE T5

Hi ha decisions que mai es podran entendre. Quan Telecinco entra per la porta, la cultura i la bona informació surten per la finestra. La darrera idea de la cadena de tancar CNN i omplir aquest canal amb la programació en directe de 24 hores de Gran Hermano, ens ho diu tot.

Ens marca les pautes ben clares i defineix les intencions d’un grup que sap vendre únicament brossa televisiva. Cal que la gent no pensi perquè si el ciutadà pensa es pot posicionar contra el sistema i no hi ha res pitjor. 24 hores veient frikis que només saben malparlar, insultar i fotre’s mà com els ximpanzés són, per als directius italians de T5, potser encara més primitius que els mamífers esmentats abans, més útils.

Enhorabona a tota la gent que ha fet possible CNN aquests anys. Els vídeos que us acompanyen el post són d’ells, acomiadant-se de la seva audiència que, traduïda en allò que es diu share (percentatge de la quota de pantalla) era massa baix i ara pujarà gràcies al zoo mediàtic de les bestioles del GH.

Mentre els consells audiovisuals permetin aquestes estratègies politiques amb interessos privats al rerefons, no avançarem.



DE LA PLAZA DE MAYO AL MÓN. ENTREVISTA A BUSCARITA ROA.

El Tribunal de l'Argentina ha condemnat aquests darrers dies a cadena perpètua a 13 repressors de l'última dictadura militar d'aquest país, entre ells a l’ex dictador Videla. El mateix tribunal ha imposat 25 anys de presó a altres repressors d’aquella època per uns fets que, recordem, van comportar la desaparició de milers de persones, també rebi el seu càstig.

Els qui fa anys que lluiten per seure a la banqueta dels acusats als autors d'aquests crims poden començar a respirar. Un dels col•lectius, potser el més gran i més important, és de les Àvies i Mares de la Plaza de Mayo. Fa tres dècades que busquen als seus fills i néts, que viatgen per tot el món per fer arribar a tota la societat el seu missatge i les seves reivindicacions.

Fa pocs dies una d'aquestes àvies, Buscarita Roa, va participar en el Primer Seminari sobre Drets Humans per l'Ajuntament de Sevilla. En aquest esdeveniment, de gran importància, també hi hem participat, en qualitat de ponents, quatre membres de la Red Internacional de Escritores por la Tierra (RIET). De l'assistència de Buscarita a la capital andalusa en va sortir aquesta entrevista que podeu llegir a continuació.

Oscar Ramírez - RIET. Sevilla, 17 de desembre de 2010.

Com es tradueix la seva presència en aquest Seminari de Drets Humans de Sevilla?

Forma part d'aquest llarg viatge que vam començar fa més de trenta anys per donar a conèixer el nostre missatge a tot el món. El vam iniciar com a mares i ara ho continuem com a àvies. Aquesta ha estat i està sent una lluita molt llarga i molt dura perquè encara no hem aconseguit trobar les restes dels nostres fills. Hem localitzat a 102 néts i això per les àvies és molt important.

Crec que la lluita que portem a terme és un missatge important per a totes aquestes persones que treballen en ong's en defensa dels drets humans, per acabar amb els abusos sobre les dones ja siguin físics o psíquics i per tot allò que té a veure amb el flagell de la dona en la societat.

Com ha estat aquest camí dels darrers 35 anys a la Plaza de Mayo? Com s'han compartit els dolors en jornades intenses davant governs passius en la resolució d'aquest tema?

Al principi vam ser persones que vam sortir al carrer en soledat i després ens vam començar a ajuntar fins a formar un grup molt gran de dones amb el què sortíem a buscar als nostres desapareguts. El cop d'estat d'Argentina va deixar al país un forat molt negre i encara n’estem pagant algunes conseqüències. Els militars sempre han dit que va ser una guerra però no és cert. Argentina va tenir una guerra en aquest temps i la va tenir amb Anglaterra per les Illes Malvines però la de caràcter interna no va ser una guerra, va ser un cop d'estat contra una societat que lluitava per tenir un món més just.

Els nostres fills ens van ensenyar a nosaltres a lluitar perquè molt poques de les mares i de les àvies eren polítiques. Nosaltres teníem discussions amb els nostres fills perquè ells eren els polítics i teníem por que els passés alguna cosa. I llavors va passar el que va passar. Nosaltres varem prendre la bandera d'ells, dels nostres fills, i vam sortir a lluitar. Recordo que quan vam sortir les primeres vegades a protestar a la Plaza de Mayo, la policia ens tirava els cavalls damunt i nosaltres ens ajuntàvem, unint les nostres mans, per enfrontar-nos a ells. No és que no tinguéssim por, la teníem. El que passa és que la por paralitza i pensàvem que era millor fer front a la situació amb aquesta calma plena de por i va ser per aquest motiu que aconseguim que la policia ens deixés en pau.

El govern va dir a la policia: deixin a aquestes velles boges, en qualsevol moment es cansaran i no van a molestar més. Es van equivocar perquè no ens varem cansar ni ens vam deixar vèncer. Han passat 35 anys i, com diu la presidenta de les Àvies de la Plaza de Mayo, seguim dempeus i amb la nostra lluita.

Vam començar la lluita per trobar els nostres fills i néts, als nostres desapareguts. Ara tenim, a més d'aquesta, una lluita amb la societat.

Aquesta llarga lluita de més de tres dècades els ha permès recuperar alguns néts i nétes, portar una queixa nascuda en una plaça a tot el planeta i, el més important, a seure a la banqueta dels acusats a alguns dels culpables, executors de les ordres del cop d'estat. Es pot fer un balanç positiu havent aconseguit aquests èxits?

Sobretot per l'últim, portar davant la justícia els culpables i assassins dels nostres fills. Això ho hem aconseguit gràcies a la constància, a un esforç constant i amb la seguretat de no claudicar en cap moment.

I és en aquest punt quan cal llençar un missatge a tots aquells que lluiten per la defensa dels drets humans. Mai s'ha de dir "ja m’he cansat" o "això no ho seguiré fent" perquè no hi ha pitjor lluita que la que s'abandona. Nosaltres ja som molt grans però cap ha baixat els braços i seguim en aquesta lluita. Si ens enfrontem a la policia i als militars, Com no hem de lluitar amb un govern democràtic que ens ha demostrat que es pot?

El govern el president Kirchner, que va morir fa molt poc, ens va deixar una lliçó molt gran: que es podia, que s’havia de seguir lluitant perquè era el correcte. Amb ell vam tenir l'ocasió de dur davant la justícia a molts dels genocides i ens va convidar a veure les habitacions d'aquests assassins arribant a baixar ell mateix per demostrar que estava amb nosaltres i amb la justícia.

¿Kirchner va ser un bon president per Argentina?

Si i ara la lluita continua amb la seva dona que és la presidenta i que manté les seves ganes i els somnis del seu marit que són de llibertat i educació per a tothom. Fa anys, amb un altre president, vam patir el que es va anomenar "el temps de la depressió" perquè anteriorment havia passat una cosa increïble. El dòlar estava un a un i la gent creia que estava al paradís però quan es van adonar que realment estàvem en un pou profund, ja teníem el país pràcticament venut pel president Menem.

A Kirchner li va costar molt aixecar el país. Jo sóc nascuda a Xile i fa anys que visc a Argentina. Li puc dir que tota aquesta depressió econòmica que hi ha ara a Europa amb l'euro o als Estats Units amb el dòlar, nosaltres no l'hem sentit tant. A l'Argentina hi ha feina, vostè pot anar al metge sense pagar res o a la universitat perquè en molts sentits hi ha productivitat. A mi l’Argentina m'ha donat molt, vaig perdre el meu fill i a la meva jove però vaig trobar a la meva néta i això l'hi dec al president Kirchner que ens va ajudar molt.

Per més que passi el temps, quedin enrere les dècades i els anys, aquesta franja de la història d'Argentina seguirà sent incomprensible per a moltes persones. No s'entén per més que un pensi durant hores ...

A l'Argentina també es va cometre un genocidi amb la guerra de les Malvines perquè els argentins que van anar al camp de batalla per defensar el seu país lluitant contra Anglaterra, ni tan sols sabien fer servir una arma. Va venir un batalló d'Anglaterra amb molt material de defensa i soldats formats i experimentats. Els nostres nois van morir injustament en aquesta guerra i ells ho van fer tot pel heroic sentit de tapar el que estava passant al cop d'estat.

Vam tenir un Mundial de Futbol que també va tapar el que estava succeint. Estaven jugant a futbol, guanyava Argentina i tothom cantava i ballava mentre estaven matant als nois als camps de concentració clandestins. Ningú s'adonava d'això. Només les mares i els familiars de la gent que estava desapareixent vèiem realment el que estava succeint. Per això dic que la feina feta ha suposat molt esforç però ha donat els seus fruits.

Fruits que són fruit d'un treball conjunt i constant ...

És clar, fruit d'unir les mans i treballar totes en una sola direcció. Ara veig que la gent de Guatemala o la de Colòmbia tenen moltes ganes de fer coses fora però no és només això el que han de fer. Han d’ajuntar al seu propi país i conscienciar especialment a la joventut, anar a les escoles per donar xerrades comentant el que passa al país perquè és l'única manera que els problemes tinguin solució algun dia. Als congressos s'aprèn molt i se sap com està cada país però per solucionar problemes és el poble el que ha de sortir al carrer a enfrontar-se.

Argentina és un poble molt lluitador. Si hi ha problemes per cobrar el sou a final de mes, els treballadors fan una marxa de protesta i aconsegueixen solucions. Si acomiaden a dues o tres persones injustament en un treball, es fa una marxa i es surt al carrer enfrontant-se a la policia i exigint els seus drets. Quan nosaltres anem a escoles a donar xerrades, els diem als joves que estudiïn i aprenguin quins són els seus drets i les seves obligacions. Mai sortim al carrer amb la cara tapada, ni amb pals ni amb pedres o armes. Lluitàvem davant els militars amb les mans molt netes, cantàvem i cridàvem que ens retornessin als nostres fills. Cal tenir en compte que l'odi crea més odi i la violència, més violència.

Els nostres fills van morir violentament i no els van donar una oportunitat de defensar-se. Nosaltres, portant-los davant els tribunals, els hem donat aquesta ocasió i si que poden defensar-se. Però la lluita no ha acabat. Nosaltres no baixarem la guàrdia, aixecarem els braços i seguirem buscant els més de 400 néts que ens falten i que estan repartits per tot el món perquè aquests coronels, altres militars, policies, metges i infermers, repartien els nens com si fossin un gatet o un gosset. Els portaven a casa i si a les seves dones els agradaven els hi quedaven. En cas contrari, acabaven en una casa d'orfes on eren adoptats per famílies que no tenien res a veure amb aquest succés. Eren famílies que tenien bona fe i ara aquests nois tenen dues famílies, la seva natural i la que la va acollir de bona fe. Quan el nét o néta que trobem viu en una casa dels que anomenem apropiadors, de gent que se'ls va quedar sense més perquè la dona del militar o metge va dir SI, les coses canvien. Llavors demanem que paguin a la justícia el dolor fet i no tinguin cap privilegi.

Van començar les mares de la Plaza de Mayo i van continuar les àvies. Com seguirà aquest moviment?

Jo ja sóc besàvia i vaig recuperar a la meva néta. Està casada, té 31 anys i una nena de dos anys. Dic això per explicar que ara nosaltres estem deixant la continuïtat o el relleu als néts perquè els que estem recuperant són conscients que a ells els van enganyar i poden liderar perfectament aquesta lluita. Saben que el millor que els podia passar era recuperar la seva llibertat i identitat i és per això que ens ajuden a buscar els seus germans, germanes o altres familiars. Ja hi ha relleu.

Per acabar. Em va commoure molt la seva intervenció en l'acte inaugural del Seminari de Sevilla. De manera especial quan va dir vostè que quan es mori vol que les seves cendres s'escampin pel mar o el Rio de la Plata ...

Al Rio de la Plata i al mar va ser on els criminals van llançar els cossos dels nostres fills i familiars desapareguts. En una ocasió van matar un grup de monges. Van llançar els cossos al mar però el mar els va tornar a la vora i es va descobrir aquesta atrocitat.

En no haver tingut un dol ni haver recuperat les restes dels nostres fills, i consti que jo voldria trobar al meu fill abans de morir-me per donar-li sepultura perquè estic gairebé convençuda que el seu cos el van llençar al Rio de la Plata, quan em mori vull que llencin les meves cendres en aquest mateix riu. Ja hi ha algunes mares que han mort i ho han fet. Jo crec que no és un pacte perquè cada un pensa com vol. En tot cas, jo ho vull així i ja els hi he comentat a la resta dels meus fills.

SINDE I LA SGAE PERDEN LA BATALLA

A la Ministra Sinde li han tombat la seva llei amb la que pretenia prohibir les descarregues de la xarxa i sancionar-les. La guionista de la pel•lícula “mentidas y gordas” ha vist com les seves fal•làcies i enganys, encara més grossos, li petaven a la cara i els seus intents d’alimentar encara més als xupopters i pirates de la SGAE fracassaven.

Al Paco, del bar del davant de la meva oficina, li volen fer pagar 50 euros trimestrals per tenir televisió. Del tot absurd i vergonyós. Com cobrar les músiques que es posen en una boda o els himnes dels clubs esportius, una altra vergonya que serveix únicament per alimentar uns artistes que no estan ni acabats perquè mai havien arribat a cap quota de fama important.

Gràcies a la derrota de la llei Sinde podrem seguir descarregant pel•lícules de la xarxa, escoltant la música que volem i fent altres accions que, en cas que calgui pagar-les, les pagarem sempre i quan els guanys vagin destinats realment als artistes i no pas als qui en fan la seva hipotètica gestió. A mi, personalment, no em faria res pagar un petin cànon per baixar cinema i música sempre i quan se’m garantís que els de la SGAE no veuen ni un cèntim.

És una qüestió de principis i de justícia. El “rey del pollo frito” i la seva col•lecció d’acaballes musicals que formen part de la junta ho tenen cada cop més complicat, els hi tomben lleis i els jutges admeten a tràmit els recursos que presenten els seus perjudicats. A veure si entre tots aconseguim posar punt i final a aquesta xacra. Per als qui vulgueu veure bon cinema online o descarregar-lo al vostre USB, us recomano la web peliculasyonkis.com.

NO CAL DONAR PROTAGONISME

Acabo d'eliminar el darrer post publicat ahir en aquest blog que per cert, per si algú no ho sabia, és el meu espai personal on escric allò que em sembla amb la màxima llibertat. Uns amis m'han demanat que el tregui i així ha estat, l'he tret. Ho he fet per dos motius, per la petició dels meus amics i per evitar donar protagonisme a aquells que és l'únic que busquen. Obviàment segueixo pensant el mateix que havia escrit.
Més coses. Demà us explicaré les meves experiències viscudes a Sevilla on he participat com a ponent al Primer Seminario sobre Derechos Humanos conjuntament amb una trentena de ponents més procedents d'una quinzena de països. Ha estat molt gratificant. He fet moltes entrevistes interessants que també compartiré amb vosaltres en aquest espai i d'aquí uns dies penjaré el vídeo de la meva intervenció a Sevilla.
19 de desembre 2010

APRENENTATGES I DESIL·LUSIONS

La vida t’ensenya moltes coses i la mort, per desgracia, encara més. Si tots els qui van pel món fent i desfent, sense tenir en compte sentiments viscuts i emocions compartides, poguessin aprendre els valors que es coneixen amb el sofriment i les males experiències, canviarien el rumb i serien més humans, donarien més valor a moltes coses que ara els passen desapercebudes. Avui parlo en aquest to per tractar a fons el concepte de solidaritat i ajuda. Escric aquesta reflexió uns dies després d’haver tingut un bon ensurt tot tornant de Reus cap a casa meva. Va ser el passat diumenge dia 5 a l’autovia de Bellisens, prop de la nacional 340. Una placa de gel, segurament que era la única que hi havia aquell dia en tota la província de Tarragona, es va interposar en el meu camí i, com no l’havia vist, vaig frenar la moto abans d’agafar la corba que venia tot just a sobre de la placa.

La moto va sortir llençada contra la tanca metàl•lica que separa els dos carrils de la carretera i un servidor va començar a donar voltes per sobre l’asfalt per acabar impactant contra la tanca que separa el carril de la dreta i el barranc que hi al costat on, per acabar de rematar l’impacte, vaig acabar caient. Eren quarts de sis de la tarda. Comprovats els danys físics, traduïts en cops i bonys per tot el cos, vaig intentar pujar el barranc i un cop dalt, de nou a la carretera, vaig posar la moto dreta i, al veure que no tenia cap dany important i es posava en marxa, vaig tornar cap a casa a deu quilometres per hora.

Han passat uns dies dies i vaig estat tota la setmana passada anant a treballar en autobús, per por a agafar de nou la moto. Però per sobre la por de tornar a pujar sobre la Vespa, pas que ja he superat sense problemes, em sento indignat per un fet que encara no us he explicat.

En l’espai de temps que separa el moment en què tinc l’accident, pujo pel barranc i arrenco la moto per tornar a casa, van passar dos vehicles pel mateix tram on es veia la meva moto estirada a terra i engegada. Vaig veure les llums dels dos cotxes i puc assegurar que cap dels dos conductors ni tan sols va reduir la seva velocitat per comprovar si hi havia algú ferit tot i veure la moto tirada a terra. Aquests fets fan que pensis molt en el valor que, com deia al principi, cal donar als moments i situacions per on et toca passar i no voldries passar. Jo, personalment, seria incapaç de passar com si res, sense mirar o intentar ajudar. Jo, personalment, seria incapaç de fer viure coses que m’ha tocat viure. Jo, personalment, em considero una persona però sé, en primera persona, que Déu (en cas que existeixi) ha col•locat, circulant per aquest món, impresentables i gent sense escrúpols i sentiments.

El delicte no és negar-se a atendre a un accidentat. El delicte és no ser humà.
14 de desembre 2010

DENUNCIAR AMB LA CARA BEN TAPADA

No hi ha acte més covard que criticar a les esquenes, denunciar amb la cara ben tapada, actuant d'esquenes. Ho fan els impresentables i els sonats mentals que veuen fantasmes on no n'hi ha. I quan hi ha mitjans de comunicació que molesten, que no obeeixen disciplines ni ordres, que han triat la seva independència per sobre la submissió i les subvencions oportunistes, queda el joc brut de minar el treball i la feina dels seus editors, treballadors i col·laboradors.

Fa un parell de dies que el grup de Facebook del diari online Tot Tarragona ha estat suprimit pels administradors d'aquesta interessant xarxa social. Algun impresentable dels que deia abans, dels que amaguen la cara i treballen amb la maldat, va decidir denunciar el grup del TT que superava amb escreix els 4.000 seguidors.

El joc brut, com les mentides i els actes fets amb mala fe, són com un bumerang i el mal que fas sempre et torna. Temps al temps.

25 ANYS D'UNA EINA MOLT ÚTIL

La presentació del llibre que recull els primers anys de vida de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona va ser tot un èxit. El Saló d'Actes de l'Ajuntament es va omplir de públic format pels qui hem tingut la sort de col·laborar en la elaboració d'aquesta obra, més d'un centenar d'autors locals procedents de diferents àmbits creatius. Hi ha polítics, periodistes, professors i catedratics, alumnes i experts en mil materies que, per un o altre motiu, hem utilitzat aquest servei municipal en algún moment dels darrers 25 anys.

El llibre ha quedat de primera. Publicat per Arola Editors, es tracta d'una obra coordinada per la directora de la Bilioteca Hemeroteca, l'Elena Virgili. Crec, i ho dic al meu escrit en aquest llibre, que espais com aquest cal que siguin potenciats i s'apropin al ciutadà. Valen molt la pena, són un punt de referència i una autèntica troballa quan et falta informació per a preparar llibres, reportatges i treballs. La meva enhorabona als qui van crear aquest element socio cultural, als qui han fet possible els seus primers 25 anys i a la resta de persones que han col·laborat en la creació del llibre. Ja és a la venda a les llibreries i a la propia web d'Arola Editors.

PIRATES DEL SEGLE XXI


El passat diumenge era núvol i gris per als més pessimistes. Al matí anaven dalt de la barca tots junts i al vespre el Capità Cordovès Pepe Monti va abandonar la tripulació deixant a tots els militants remant sense control. En una altra barca hi ha anava el Capità Avellana 2.0 i va fer el mateix, al vespre de cap a l’aigua deixant solets als militants que, en aquest cas i un cop celebrades les eleccions, no tenien ni rems.

I així, els militants que són sempre els qui fan grans als partits, la veritable tripulació, van embarrancar tot intentant salvar-se de la tempesta. Els qui ho van aconseguir estan construint una nova nau que anomenaran “projecte” però altres que s’han salvat del naufragi, no volen als mateixos comandants per la nova travessia. Estaran temps donant voltes, visitant ports tot cercant embarcacions més dignes i fortes per superar tempestes complicades.

Ara, els capitans que van abandonar les seves naus, s’han fet llops de terra i s’han tancat a casa, com els covards, després d’haver-se enriquit, com els pirates de fa uns segles, a les espatlles dels qui movien la barca o vaixell. Passen els anys però es mantenen les misèries i els miserables.
02 de desembre 2010

OK, EL SHERIFF HA PERDUT LA XAVETA


Mitjans de comunicació vetats per no publicar el que toca, ex-professors de l’Escola d’Adults denunciant l’assetjament al qual havien estat sotmesos, més de la meitat de la plantilla de la Policia Local donant-se de baixa per depressió, tots els regidors de l’oposició en bloc abandonant el ple pel menyspreu rebut de forma constant i ara, com a remat final d’una actuació que ens recorda als anys de la televisió en blanc i negre, l’expulsió d’un regidor del seu propi partit per motius de partit que no pas de ciutat.

Són exemples de la forma de governar de l’alcalde d’un municipi costaner que comença per C i acaba per S, un personatge que ha demostrat equivocar-se en el fons i en les formes, que passarà a la història com un governant poc tolerant i gens dialogant en temes que no pot defensar. Prendre la decisió d’expulsar del teu propi equip a un dels seus membres evidencia que aquesta persona ja ha perdut el nord.

Entre altres coses perquè parlem d’un dels pocs regidors que, en cas que ara es fes una enquesta de valoració del govern d’aquest municipi, aprovaria en la seva gestió. El llistó el passarien, potser també, el titular d’ensenyament i el d’esports. El regidor cessat i apartat pel Sheriff de C......S, ha demostrat sempre tenir un tarannà obert i dialogant, proper a les persones i entitats amb qui ha hagut de parlar.

El més curiós del cas, per a rematar la incoherència, és que al regidor se l’expulsi del govern per temes que són únicament interns de partit, que ja té nassos. N’hi ha que no saben rentar la roba bruta a casa i es canvien la muda en públic per deixar marca i senyal del seu poc seny i evidenciar que no és gens senyor, ans el contrari. I així passen els dies i els anys del seu mandat, perdent la xaveta i quedant-se sols, en evidencia i pensant-se que tenen raó.

Algú s’ha preguntat com, tot i ser alcalde d’un municipi important, mai el posen a les llistes del Parlament, ni del Congrés, ni del Senat, ni tan sols té un càrrec a altres administracions supracomarcals? Doncs perquè és un NINI, Ni treballa Ni deixa treballar.

Per acabar, dir-li a la darrera víctima d’aquest personatge, o sigui al regidor expulsat, que ha d’estar content per la feina feta i que ja sap que el temps posa tothom al seu lloc. No hi ha mal que no vingui per un bé posterior, li ho diu una persona que comença a ser experta en aquest àmbit.

Nota: Un consell per a l'Alcalde Sheriff , vagi uns dies de vacances aquí (clic). Estarà a la seva salsa.

UNES ELECCIONS DE PEL·LÍCULA

Tot citant un lema socialista cal dir, en veu ben alta, que la Catalunya que sap on va ha decidit que el tripartit se’n vagi cap a casa i CiU governi els propers quatre anys. Passa poques vegades que la frase que has creat se’t giri en contra però el màrqueting polític té aquests regals en forma de bumerang. Em permetreu que, com indica el títol de l’article, utilitzi alguns noms de pel•lícules per parlar de la jornada d’aquest diumenge.

Per a Convergència i Unió, el 28-N ha estat millor impossible aconseguint un ampli suport del poble català que ha derrotat al tripartit. Els tres mosqueters sabien que tenien els dies comptats i com no han sabut aplicar el tots per a un i un per a tots i han triat el camí personal abans que el projecte comú, ara són on són. Esquerra Republicana ha pagat car apostar pel seu Independence Day tot lligant-se a un partit socialista que té zapadependència i un líder que defensa una Espanya unida i solida, sense fractures ni erosions.

De capturar les identitats dels republicans que han renegat del clan de l’avellana castigant-lo sense el vot ja se’n ha responsabilitzat el SI que lidera el camaleònic Joan Laporta i que ha estat la gran sorpresa, gens agradable per a molts i m’hi incloc, d’aquestes eleccions. Mentre en Montilla es feia l’harakiri en directe anunciant que abandona el vaixell ara que aquest s’enfonsa i els republicans de base començaven a fondre amb la mirada als seus líders que feien cara de circumstancia, Iniciativa anava deslligant els mobles que havia amarrat a la barca del tripartit i que s’havien salvat de la tempesta.

Els ecosocialistes han estat experts en posar la pota en casos com l’incendi d’Horta o per la permissivitat en els regalets repartits gratuïtament pel Cos de Bastoners de Catalunya (els Mossos) cada cop que es protestava democràticament per alguna cosa, i n’han sortit ben parats. Dels tres components d’aquest trio lalala, ells eren els més disposats a tornar a posar-se en pompa a canvi de quatre nomenaments i una mica més de poder.

I amb aquest panorama, més estrany que algunes pel•lícules de Fellini i menys eròtic que les creacions de Passolini, l’au Fènix que ha cremat dues vegades, Artur Mas, ha renascut de nou de les seves cendres per governar un país que fa anys que clama el seu nom i veu com els perdedors el condemnen a l’ombra. A la tercera va la vençuda, deia Mas amb tots els vots escrutats, tot allargant la mà a tothom i prometen treball i humilitat.

CiU podrà caminar sola però haurà de buscar suports puntuals amb un Partit Popular que ha tocat sostre electoral a Catalunya marcant els seus millors resultats tot i ser un dels culpables de la reconversió de l’Estatut en un paquet de confeti i dels enfrontaments que hi ha entre la Espanya més profunda i la Catalunya més esbojarrada.

Els qui millor la representen són també Ciutadans que han aconseguit un fet molt important: defensar el seu programa despullant-se i no perdre cap peça de roba en aquesta bogada on altres han sortit del tot descolorits, com el pallasso d’aquella marca de sabó, o del tot encongits i incapaços d’arribar al timó de la nau que havien pilotat i que ara és en unes mans molt més segures.

La política té aquestes coses. Els tres mosqueters són ara els tres solters amb un biberó però s’han quedat sense la seva estimada, Catalunya, i sense la llet que els ha alimentat els darrers anys.

29 de novembre 2010

AJUDEM-LOS QUE SÓN POBRES

Havent llegit el llistat de propietats que han declarat els caps de llista dels diferents partits que es presenten al Parlament de Catalunya, he començat a plorar tot pensant en la seva pobresa. Qui més patrimoni assumeix és la candidata del PP, Alicia Sánchez-Camacho, amb un total de 575.000 euros corresponents al valor d’un pis i als quals cal sumar els 4.000 euros que assegura tenir al seu compte corrent. Artur Mas (CiU) ha declarat un patrimoni de 502.000 euros i Albert Rivera de Ciutadans és el tercer a la llista amb 475.000 euros en possessions i 5.000 euros al compte corrent.

Deixant a banda la xifra ridícula del valor dels pisos de tots els caps de llista, encara tens més motius de riure quan veus què tenen guardat al banc: 10.000 euros del republicà Joan Puigcercós, 13.000 del president Montilla i 46.000 de l’ecosocialista Joan Herrera a més dels ja comentats de Mas i Rivera.

Una cosa és que no es declari tot allò que es té i una altra, molt diferent, que es pensin que som rucs. Si persones que guanyen el que guanyen cada mes ens han de fer creure que tenen únicament el patrimoni declarat, n’hi ha per llogar-hi cadires. Si amb els seus sous només tenen el que asseguren tenir, deuen tenir també una mà foradada que gasta diners de forma misteriosa. Ja sabem que sempre s’enganya quan un declara el patrimoni personal però entre l’engany i la burla hi ha molts camins possibles.

Ajudem-los que són pobres, donem-los un cop de mà i aconseguim que cap d’ells hagi de deixar l’escó del Parlament en molts anys. Sobretot en Montilla que pel que sembla no té cap propietat al seu nom, ni moto, ni cotxe, ni carnet de conduir. De fet, tampoc té capacitat de governar el país i ens ha tingut enganyats quatre anys fent-nos creure que era un bon gestor.
22 de novembre 2010

HI HA LLADRES... I LLADRES

Un vigilant de seguretat d’una gran superfície de les Gavarres va aturar a un jove que marxava de l’establiment sense pagar tres DVD’s que volia robar. Va arribar una patrulla de la Policia Local i va interposar al jove una denuncia per robatori fet pel qual se li ha fet un judici ràpid i se l’ha condemnat. Això va passar fa un parell de dies i he de dir que em sembla bé que qui roba rebi el càstig conseqüent.

La pregunta que em formulo ara és la següent: Perquè no els fan cap judici ràpid a aquells que es passen el dia robant carteres a les estacions de Metro o als carrers, estirant bosses de mà o fent altres robatoris. A tots aquests delinqüents, molts d’ells arribats de països estrangers, els agafa la Policia, els porta a la comissaria per apuntar-los un delicte més a la seva fitxa i, com el què s’ha robat no suma més de 300 euros, se’ls deixa anar de nou al carrer. Hi ha certs “personatges” d’aquests que cito que porten a les seves esquenes més d’un centenar de detencions.

Perquè la llei s’aplica de manera diferent depenent del cas? Tan mal feta està? Si no canviem les coses, els individus que roben carteres i bosses de mà seguiran fent de les seves sense càstig. Quina porqueria de sistema judicial i quines lleis més absurdes. En el món dels lladres també hi ha categories.

Nota: Si voleu més informació sobre carteristes, en parla molt bé la web PORCABARCELONA
18 de novembre 2010

PATRIMONI, CULTURA I APRENENTATGE

Lluny queden aquells dies en que Pedro Piqueras va dir, en ple informatiu, textualment: van a ver la última moda en Cataluña. Consiste en montar torres humanas cuanto más altas mejor y, una vez arriba, lanzarse desde lo más alto. Ho deia tot mostrant un castell fent pinya. No va ser graciós, va ser trist.

Per sort, com deia, ens queda lluny. Avui els castells són patrimoni de la humanitat i en Piqueras, com tots aquells que ens tenen rancúnia o animadversió, ho segueixen sent de la incultura. Enhorabona als qui van crear aquest art, als qui l’han fet gran i especialment a tots aquells que no han pogut viure aquest moment tot i haver-hi participat molt activament. Per evitar baralles en cas que hagués posat una foto d'una o altra colla, m'he decidit a posar, de manera simbòlica, una imatge d'una pinya, element principal per a fer castells.

MÍTINGS I CANDIDATS MADE IN USA

M’encanten les campanyes electorals, m’emociona seguir-les, palpar tot l’ambient que es mou al seu voltant, a pocs metres dels candidats i dels caps de campanyes, dels estrategs que marquen els discursos i els argumentaris a seguir. M’apassiona comprovar com una idea sorgida en un despatx, una sala de brainstorming o un think tank acaba seduint als militants i simpatitzants i aquests ho transmeten a les multituds i les masses.

L’únic que no comparteixo és aquesta mania que tenim de copiar les formes i accions de màrqueting dels nord-americans. Primer es van importar els mítings en què el candidat queda envoltat de públic. Al davant hi té als qui ha de convèncer i al darrera, distribuïts per edats, sexes i races, als qui ja ho estan perquè són militants del seu propi partit.

En aquesta campanya que estem vivint a Catalunya ja hem vist un nou element importat dels yankis, el micròfon de cara que substitueix al de sempre. El candidat no ha de pujar a un faristol a llegir cap paper adreçant-se al micro central. Ara el porta enganxat a la galta i enlloc de quedar-se quiet té plena llibertat, es mou de punta a punta d’escenari aportant més proximitat i calidesa a l’acte.

Personalment no m’acaba d’agradar aquest plagi de les accions que neixen a Estats Units perquè es vol donar la sensació que tot allò que fan allí està de primera i cal aplicar-ho aquí. I no és així, crec humilment. En tot cas, si s’entesten a seguir plagiant, el proper pas serà importar allò que més sensació va causar a les darreres eleccions nord-americanes, un president de color.

Us imagineu que també ens ho copiéssim? Ben vist, com els principals partits no tenen relleu per als seus líders, quan en busquin de nous que els cerquin a l’estil Obama. A més, com en Zapatero ja ens té negres a tots, segur que ens anirà de primera.

El que més greu em sap és que anem sempre un pas enrera i no siguin ells, els Estats Units, els qui es facin còpia dels nostres invents. Mentre allí monten el gran pollastres, a Europa encara no hem descobert la gallina dels ous d'or.

"AL TRAPO" AMB LA TRAPOTE

No sóc seguidor dels programes de la televisió brossa, tot el contrari. Quan fent zàping n’enxampo algun i el convidat té un mínim interès, el planyo per haver d’acabar pel món ensenyant les seves vergonyes i atenent les preguntes de pseudo-periodistes que només viuen de la carronya que ofereixen a un públic desnodrit culturalment. Veure a La Noria a la Beatriz Trapote, periodista que s’ha fet famosa per ensenyar els seus encants a Interviu i per ser la companya sentimental de Victor Janeiro, germà del també desnodrit Jesulin, no em va sorprendre.

Si que em va deixar perplex comprovar que l’entrevistaven perquè havia escrit un llibre. Minuts després vaig descobrir que es tractava d’una nova edició del Kamasutra i llavors tot em va quadrar millor. Interviu, “braguetazo” amb el germà del torero i llibre sobre sexe per a rematar una imatge que mai ha estat neta i cau en picat cap al camí de la perdició que condemna als famosos de segona fila al cementiri dels elefants.

I encara em va acabar de quadrar quan el presentador del programa, el Jordi González, va donar pas a un recull on es confirmava que el llibre signat per la Trapote era un plagi al cent per cent, paraula per paraula i coma per coma, d’un altre llibre que també es deia “Kamasutra salvaje” i que havia estat publicat ara fa cinc anys. Quan li van preguntar quina part del seu llibre havia escrit, la noia no va saber respondre i els seus intents de sortir per la tangent van ser un fracàs. Al final, amb els periodistes que l’entrevistaven irritats i el presentador mosquejat com un mico, la van fer fora del plató i el Jordi González va dir: Vete. Esta noche no cobras.

I l’engany va arribar al seu punt i final. Bé, de fet es va acabar l’engany de l’entrevista perquè l’engany principal, aquell que ningú vol veure i que és tot el programa sencer, va continuar. Mentre les televisions segueixin alimentant les audiències amb aquesta porqueria, tindrem espectadors desnodrits culturalment i convidats que intenten cobrar per no haver fet res.

DE LOGOS I DE BUROCRÀCIA LENTA

No acabo d’entendre la lentitud de la burocràcia per aconseguir certs permisos o llicencies. Ara fa tres mesos vaig entrar una sol•licitud a la Oficina Española de Patentes y Marcas que depèn del Ministerio de Industria, Turismo y Comercio. La meva intenció era tenir els drets de diversos logotips, lemes comercials i altres marques que he anat creant els darrers anys ja siguin per a empreses, institucions i per a ús propi. Volia pensar que la gestió era ben senzilla però m’han demostrat que fins i tot en un tràmit tan senzill com aquest, són lents i avorrits.

Primer per la paperassa que has de presentar-los i després pel temps que tarden a donar el vist i plau. Entregada la documentació ja has de pagar, i no són preus econòmics, i aquí comença l’espera que pot durar, com en el meu cas, quasi dos mesos. Tot per aconseguir que un funcionari d’aquesta oficina miri el mig centenar de logos i lemes que li has enviat, comprovi que no són cap plagi i et digui que ja són teus.

Una vintena de trucades, una desena de correus i més paciència que un Sant per aconseguir que et doni els drets d’una creació que és teva i que, a partir d’ara, només pots utilitzar tu i el client a qui li vas crear si et demana el permís corresponent. Els companys que conec i que tenen marques patentades em diuen que, per sort, legalment aquesta oficina funciona en el moment de sancionar a qui utilitzi les teves marques sense permís però que el problema es repeteix en el sentit que són ràpids a cobrar la sanció i molt lents per pagar o solucionar-te la teva demanda. No acabo d’entendre el perquè de tanta burocràcia, ho deia al principi de post. I si el client a qui li fas el logotip el vol per ahir? Com t’ho fas?

Havent pagat el què em demanaven i amb la propietat de les meves marques segellada en paper oficial des d'aquest passat divendres, ja he fet arribar la queixa corresponent al Ministerio. Ja veurem quan tarden en respondre...
14 de novembre 2010

MONTILLA I LA GARANTIA

Aquesta ja és l’última que ens podien vendre, el lema de campanya del PSC per a les autonòmiques amb Montilla al capdavant. El lema “Garantia de progrés” fa riure, senzillament. Si Montilla és aquesta garantia,comencem a marxar del país i que Déu agafi confessats als qui es quedin. Home, dit ras i curt, Montilla i el PSC són, a hores d’ara i vista la seva eficàcia compartida amb els dos socis de govern, garantia de res i no pas de progrés.

No seré jo qui dirà en aquest blog a qui s’ha de votar el proper 28-N però si que m’atreveixo a dir a qui no cal donar suport electoral: als qui ho han fet pitjor impossible, als qui han comés errades que mai han admès i que mai han tingut “pebrots” de dimitir, als qui porten set anys col•locant a amics i coneguts als llocs de responsabilitat ben pagats, als qui aprofiten el final del seu mandat, conscients que ja són cadàvers polítics, per a blindar als qui ja havien endollat prèviament, als qui han permès que el nostre país hagi passat de ser el “motor econòmic de l’estat” a convertir-se en “la bugia sense filament que no permet encendre ni un encenedor”.

A aquests, amics, a tots aquests, no els hem de votar. Que cadascú triï a qui vulgui a les urnes però que no cometi l’error de tornar a donar poder als qui trenquen tot allò que toquen i que amaguen més brossa sota la catifa que els lladres de Marbella. Si us plau, que qui entri no estiri massa de la manta perquè gràcies al tripartit sota el nostre estimat país ja no hi queda res, ni els seus ciments ni els progrés necessari per fer-ne de nous.

EL MEU FULL PARROQUIAL D'AVUI

Estimats germans, que Déu sigui amb vosaltres (que a mi fa temps que em va abandonar).

Al voltant de la visita del Sant Pare, Beneit XVI, a la ciutat de Barcelona faig constar tres petites apreciacions:

Si tota la gent que avui s’ha llevat d’hora per omplir els carrers per on passa el recorregut del Papa demostrés la seva fe real anant a missa a les esglésies, al Vaticà li faltarien seus on celebrar aquests actes litúrgics i fins i tot haurien de llogar naus als polígons per falta d’espai.

Si l’aportació de l’església catòlica en temps de crisis es basa en fer viatges per tot el món amb els milions d’euros de despesa que suposa que aquest home de Déu que els representa estigui ben segur, estem ben fotuts. Demà al matí, els aturats seguiran sense feina i els jubilats no hauran rejovenit, els coixos seguiran necessitant crosses i els cecs no podran deixar el seu bastó. Si l’aportació del Vaticà en temps de crisi és aquesta manca d’austeritat a la qual ja ens tenen acostumats fa segles, que Déu ens agafi confessats i aprofiti avui que tothom es confessarà.

Si el recorregut que farà el Papa Mobil pels carrers de Barcelona és de tres quilometres i mig i diuen que hi ha un Mosso d’Esquadra cada cinc metres, deixant a banda els operatius de la Policia Nacional i la Policia Local, vol dir que avui a les comarques de Tarragona tenim un Mosso cada cent quilometres i que el primer que trobarem és a la capital catalana.

Per acabar, la vida és molt injusta per als qui es mereixen més. TV3 emet durant tot l’any, cada diumenge, el programa Signes del Temps que presenta en Francesc Rosaura. Justament avui, dia en què podria triomfar i complir un dels seus somnis, la televisió catalana ha enviat a l’interior de la Sagrada Família al Josep Cuní, estrella mediàtica i espècie de Déu del periodisme català. Quan en Rosaura més s’ho mereixia, van i li foten el pa del cistell.

Gaudiu d’aquest dia que Gaudí no podrà gaudir. I gaudiu també d'aquesta perla trobada a internet...

ADÉU ALS FORNS DE PA

Llegeixo amb certa tristesa que els forns de pa es veuen obligats a obrir una secció de degustació dins de l’establiment per evitar la seva desaparició i que la majoria, tot i aquest nou servei, no aguantaran els temps actuals.

No m’entristeix que facin les degustacions. Em posa de mala llet el perquè han hagut d’arribar a aquest punt. Si l’Estat s’hagués preocupat de fer les coses ben fetes prohibint la venda de pa congelat a les benzineres, grans superfícies comercials i altres establiments que no han de gaudir d’aquest tipus de llicencia, els forns de pa de sempre no estarien ofegats i a punt de tancar portes.

Es va inventar el sistema barat de tenir un forn petit que descongela el pa prefabricat en pocs minuts i el serveix calent a totes les hores del dia sense pensar en l’intrusisme que significava aquest pas per al sector. I amb els permisos de venda i manipulació de pa i pastes donats a dojo a tothom , s’han carregat un ofici dels més antics del món.

Els ciutadans del món hem fet la resta col•laborant a la disbauxa comprant les barres congelades sense pensar en els forns tradicionals perquè vivim en un món que va massa ràpid i on els petits plaers, com menjar-se un bon pa cuit en un forn de llenya, ja no importen. Menjar ràpid i pa industrial a canvi de seguir vivint en un planeta sense conceptes ni respectes, sense conservar tradicions i oficis.

El govern va tenir molta barra i condemnar als forners a la desaparició és ja el pa de cada dia.

ELS IMMIGRANTS, ARMA POLÍTICA PER GUANYAR VOTS

Molta cura davant la demagògia que alguns partits politics estan creant, i generant entre alguns sectors de la societat, al voltant del tema de la immigració. No em sorprèn que fatxes i xenòfobs com l’Anglada de PxC basin el seu discurs electoral en el menyspreu cap als nouvinguts tot reclamant que, textualment, “els moros marxin de Catalunya, Espanya, Europa i l’Occident”. A personatges com aquest ja els tenim la mida agafada i sabem de quin peu calcen.

Demano cura a la resta de formacions polítiques per evitar que acabin caient en el discurs fàcil que acaba sent demagògic i utilitzin el problema de l’atur i els immigrants com a arma electoral. Aquest dimecres el programa El Intermedio que presenta a La Sexta el popular periodista El Gran Wyoming va decidir respondre a la demagògia política amb un vídeo més demagògic. En altres casos condemnaria aquesta acció però, vist el què estem veient aquests dies previs a l’inici de la campanya electoral autonòmica, li passo per alt i fins i tot li dono la raó.

L’única manera de convèncer a aquesta part d’electorat que ara compra el discurs xenòfob i erroni es contraatacar amb les mateixes armes. Van ser legals i elegants, tot sigui dit, perquè primer van emetre el vídeo i després van posar el making off per a demostrar que era tot un muntatge. Si els partits fessin el mateix, aniríem molt millor. El reportatge de La Sexta mostra a diverses persones nouvingudes al nostre país recordant als qui som nascuts aquí que gràcies a nosaltres ells viuen com a reis i tenen tots els avantatges i serveis possibles que a altres, a nosaltres, ens costa més d’aconseguir o ens són negats.

Podreu aplaudir o condemnar el vídeo però abans de fer-ho us demano una petita reflexió, un exercici de memòria. Quan a Espanya no hi havia crisi i regnava la bonança econòmica, molts espanyols no volien treballar i les seves feines les acabaven fent els immigrants. Ara ells, els immigrants, els mateixos que feien aquestes feines, són els culpables per als altres, per als dropos que no volien treballar i ara no tenen més pebrots que fer-ho. Prou a discursos falsos i visca el treball i la dignitat de les persones que l’exerceixen per necessitat.

Si voleu veure el vídeo del programa El Intermedio (us ho recomano), feu clic aquí.

CATALUNYA COMENÇA I ACABA A BARCELONA


Segueixo tenint aquesta sensació, que Catalunya comença i acaba a Barcelona i que les comarques de Tarragona interessen únicament quan arriben les eleccions perquè són un magatzem de vots que cal aconseguir al preu que sigui.

Aquest dimarts, aprofitant que moderava una taula rodona al barri de l’Albada i que dos dels convidats eren polítics, un del PSC i un de CiU, vaig preguntar-los si aquesta sensació existeix realment o la tinc únicament jo. I la resposta va ser clara: Barcelona i la seva àrea metropolitana concentren un 80 per cent de la població de Catalunya i el govern de la Generalitat destina el percentatge de recursos corresponent.

Però el repartiment no és ben bé real. Els dos representants polítics van admetre que quan es reparteixen els recursos econòmics del país, la balança queda desequilibrada i es beneficia a Barcelona en detriment de les comarques de Tarragona, Lleida i Girona.

La presencia de Mariano Rajoy a diferents poblacions de casa nostra també aquest dimarts em va acabar de confirmar la meva teoria. Els màxims líders polítics només s’apropen a visitar-nos, fer petons als nens i donar la mà a les mares amb un somriure d’orella a orella quan arriben èpoques de recollir vots. Ahir va ser Rajoy i els propers dies desembarcaran a les comarques tarragonines ministres i consellers socialistes, primers figures dels populars, la cúpula sencera de Convergència i Unió i els representants dels republicans i dels verds.

Serà una lluita aferrissada per aconseguir convèncer als ciutadans indecisos i per fer canviar d’opinió als que encara dubten, un mercat fenici on tot valdrà per aconseguir les paperetes electorals. Després, un cop hagi passat el dia de les eleccions i la tempesta traduïda en aquesta mena de pluja de senyors que veiem per la televisió i ara els podem tocar, tornarà la calma i amb ella, l’oblit al qual serem sotmesos quatre anys més.

A L'ALBADA ES PARTICIPA

Costa molt veure a la societat activa. Deixant a banda les grans manifestacions, actes de protesta o vagues generals, una gran part dels ciutadans i ciutadanes tendeixen a passar pel món que els envolta de manera desapercebuda, de puntetes.

Per això avui vull dedicar aquest post a les persones que aquest divendres van omplir el local de l’Associació de Veïns de l’Albada, a Tarragona. S’hi havia convocat un sopar i xerrada distesa amb la Victòria Forns, la cap de llista de CiU a l’Ajuntament de Tarragona i número 8 a les llistes que la federació nacionalista presenta a les properes eleccions autonòmiques. La van acompanyar els regidors del grup municipal de CiU Joan Aregio, Jordi Sendra, Maribel Rubio, Raül Font i Fede Adan. Entre els assistents hi havia el president de l’entitat veïnal, Dani Juárez, i un servidor.

No sóc massa seguidor dels actes socials però com ara he tornat a la ciutat de Tarragona i disposo de temps lliure em vaig decidir a acceptar la invitació que m’havien fet. I va estar molt bé perquè, deixant a banda el discurs que la Victòria va adreçar als assistents i que ara no analitzaré, es va crear un clima de complicitat dels que es veuen poc sovint.

Acabada la intervenció de la candidata convergent es va iniciar el torn de preguntes i va ser un autèntic reguitzell de demandes i queixes, de mancances que té actualment la ciutat de Tarragona. La majoria eren relacionades amb l’àmbit educatiu, sanitari d’infraestructures. Sovint passa que els veïns assisteixen a aquests sopar i veuen als polítics com a essers superiors, una visió que els impedeix formular preguntes per por al ridícul o altres motius.

No va ser així a l’Albada. Com la gent es sentia a gust, ningú es va tallar i tothom qui va voler va preguntar a la Victòria Forns qui va respondre sense cap problema a totes les demandes realitzades. Vaig sortir del sopar amb la sensació d’haver aprofitat el temps, d’haver estat en una reunió amb amics. Em va agradar.

Des d’aquí dono la meva enhorabona als organitzadors del sopar, als polítics que hi van assistir i, sobretot, als veïns que ven fer gran aquesta vetllada. A L’Albada es participa i, aprofitant que dic i reitero aquestes paraules, us convido a participar a la Setmana Cultural d’aquest barri que s’inicia aquest diumenge amb tradicional castanyada i que es prolongarà fins el divendres 5 de novembre. Hi haurà xerrades, cates de vins, partits de futbol i caminades des del barri i fins al Pont del Diable.

EL TOCANENS I EL BOCAMOLL

Hi ha personatges que es donen a conèixer per la seva qualitat professional i no saben aprofitar aquesta ocasió per mantenir la seva professionalitat convertint-se en autèntics frikis prepotents i abominables. Es pensen que tenen la veritat absoluta i que tot allò que diguin serà paraula de Déu perquè els han posat al seu abast tots els mitjans i entarimats públics.

I amb la fama pujada al cap, el cervell se’ls hi podreix. I en aquest punt inicien el descens al món dels mortals tot explicant els seus pecats i gestes que consideren normals i legals perquè surten de la seva boca, la d’un geni que tothom aplaudeix però que desconeix que és en un procés de caiguda lliure.

Per això Pérez Reverte, avorrit i rebuscat quan escriu, es pot permetre el luxe d’insultar a l’ex-Ministre Moratinos tot dient que és un “perfecto mierda” i afegint “Vi llorar a Moratinos. Ni para irse tuvo huevos”.

I per aquest mateix motiu el Sánchez Dragó, autoproclamat Déu de les Lletres i soporífer autor, pot dir al seu últim llibre que ha mantingut relacions sexuals amb dues noies de 13 anys al Japó.

El Bocamoll Pérez Reverte i el Tocanens Sánchez Dragó són dos exemples del nivell que tenim al país. Treuen porqueria per la boca i confessen actes delictius i no els passa res. Alguns mitjans els aplaudeixen i altres els condemnen mentre la societat en general mira a altres llocs gràcies a l’aprenentatge que els han generat les televisions amb els seus programes brossa on l’art d’insultar i la desqualificació formen part de la normalitat.

A altres racons del món més civilitzats i amb la societat més “cultivada”, aquests dos personatges passarien per un jutjat i posteriorment per la garjola a purgar els seus pecats. Aquí, a casa nostra, els pecadors acaben sent herois. Els exemplars del darrer llibre del Tocanens s'han començat a retirar de moltes llibreries espanyoles. Ara només falta deixar de comprar les obres del Bocamoll.

UN BANC SENSE LLUM, UNS POLÍTICS SENSE VERGONYA

Us comentava fa pocs dies que no entenc perquè les administracions no ajuden, o no ho fan com tocaria, a aquelles entitats i col•lectius que treballen pel benestar dels altres i per solucionar mancances. Parlo de tasques que, legalment, són competència directa dels ajuntaments, governs autonòmics o del central.

El passat divendres vaig visitar la delegació del Banc d’Aliments del barri de Bonavista. Un col•lectiu de persones es mobilitza per atendre les necessitats de més d’un centenar de famílies sense recursos on cap dels dos adults treballa, famílies que no perceben cap pensió ni ajuda o que perceben ajudes que fan riure i que no permeten ni arribar al dia 5. Són famílies nombroses i desesperades per una situació que no els dibuixa ni tan sols un futur perquè no el veuen o no el tenen.

Els voluntaris del Banc d’Aliments de Tarragona aconsegueix el menjar que es distribueix mitjançant les aportacions que els fan des de la central del Banc, a Reus, la generositat d’una coneguda empresa d’alimentació i per altres vies solidaries. A cada família se li entrega una bossa amb aliments enllaunats, una altra amb verdura i una tercer amb fruita. Depenent de la setmana, hi ha més material a repartir o menys.

La feina dels voluntaris per a preparar les bosses és intensa i té la seva recompensa, el fet de saber que s’ajuda a persones que ho estan passant molt malament. El problema és que els qui més els haurien de recompensar, els posen traves. A les dependencies de Bonavista no s’hi poden emmagatzemar aliments frescos perquè no tenen subministrament elèctric i per tant no hi poden tenir neveres ni espais frigorífics. La llum que tenen els arriba gràcies a un generador de corrent que no paga pas el consistori sinó l’entitat que ocupa la nau i que cedeix part de l’espai per al repartiment d’aliments.

A l’Ajuntament els diuen que aviat els donaran un altre espai i que hi haurà llum però els mesos, els anys, van passant sense cap novetat i més penuries. Crec, sincerament, que és una greu falta de respecte aquest greuge que pateixen aquestes persones que, a més de fer tasques solidaries que haurien de fer els òrgans oficials, han de comprovar com ningú se’n recorda d’ells.

Si us plau, tan costa fer arribar la llum a aquesta nau? No els fa una mica de vergonya? Posin solucions i es sentiran més tranquils i faran més feliços als altres.

MERCAT CENTRAL ... DE VOTS

Magre favor fan alguns partits polítics a la nostra societat quan ara, just amb les eleccions autonòmiques a la cantonada i per tant amb la precampanya a punt del tret de sortida, han de convertir un tema seriós i delicat en una autèntica arma electoral. Parlo del Mercat Central de Tarragona i el seu projecte de reforma que ha estat aturat tot un mandat a l’Ajuntament per una trista ineficàcia dels qui havien d’impulsar-lo.

El dilluns, el diputat del PSC per Madrid, Francesc Vallès, anunciava que el seu partit presentaria a les esmenes dels Pressupostos Generals de l’Estat per a demanar una partida d’un milió d’euros per a les obres. I ahir dimarts era Esquerra Republicana qui augmentava la quantitat demanar tot dient que en sol•licitaran dos. I hores més tard, es sumava a aquesta mena de subhasta Convergència i Unió dient que ells en demanarien quatre.

Ja és prou trist que el PSC, partit que governa al consistori tarragoní i que ha estat incapaç d’aconseguir els diners que falten per començar les obres en tot un mandat, faci ara promeses al vent en un intent de sumar vots. I encara és més lamentable el paper d’ERC, partit que ocupa la presidència de l’empresa municipal Espimsa que és qui gestiona el Mercat, sumant diners a la proposta indecent i fora de to dels socialistes.

Ara resulta que a tothom li preocupa el Mercat. S’han gratat l’esquena i han passat del col•lectiu de venedors del Mercat, els comerciants de la zona del voltant i els veïns que hi viuen per acabar malvenent la seva trista imatge per quatre vots que no aconseguiran per aquesta via. Sort que alguns d’ells aviat tornaran cap a casa i deixaran de molestar en aquest escenari polític sempre estrany per als tristos mortals.

QUI ELS MOU I A CANVI DE QUÈ?


No acabo d’entendre, o els entenc massa bé, els motius que porten als joves i estudiants francesos a protestar per l’edat de la jubilació que proposa el govern francès liderat per Sarkozy. Fa tretze dies que van iniciar-les les protestes i el país està completament paralitzat perquè, com sempre, quan es fan vagues i manifestacions es perjudica únicament a aquell que no en té la culpa i no pas al govern que és qui ha generat el debat i les protestes.

Entenc que les persones que tenen edats properes a la jubilació, i molt especialment els qui es veuran afectats per la mesura de prolongar la seva vida laboral fins els 67 anys, posin el crit al cel i protestin. El que no em cap al cap és que siguin els més joves els qui mantinguin tot el país submergit en el caos. Estan dirigits pels sindicats en un intent de fer caure el govern? És l’oposició qui els incentiva d’una o altra manera? Qui els impulsa a sortir al carrer en massa, en una actitud gent dialogant i molt violenta per un tema que els toca de lluny?

Sarkozy no ha estat mai cap Sant de la meva devoció però el paper que juguen els joves francesos beneficia més la seva figura i reforça més la seva decisió enlloc de jugar en contra seva com es pretén.

LA VEU DE MILVA

No sé el motiu pel qual els cantants italians tenen una veu diferent, trencada i que els identifica a la primera quan els escoltes. La Milva és una ambaixadora perfecte d’aquesta classe d’intèrprets que esmento. La Mia Martini, Alice, la gran Giuni Russo o la Gianna Nannini si parlem de dones; Fausto Leali,Paolo Conte i molts altres en els cas dels homes, captiven per les lletres i musiques dels seus temes però sobretot per la veu.

Avui em quedo amb la Milva. Nascuda a Goro (Ferrara) ara fa 71 anys, vesteix els seus temes amb una veu única o poc habitual. A més, com a complement, canta moltes cançons de Franco Battiato, autor pel qui tinc autèntica devoció. El darrer treball de la Milva es diu “Non conosco nessun Patrizio!” i amb ell posa punt i final a la seva carrera. El CD és un homenatge a Battiato i totes són cançons ja composades anteriorment pel sicilià o creades per ell recentment.

Milva i Battiato fa anys que col•laboren i el fruit de la seva unió es tradueix en èxits i molt qualitat. Avui, diumenge i festiu, us proposo escoltar un parell de cançons del nou disc de la italiana. Les dues en directe i la segona, una obra d'art, amb algunes errades en el playback però... què voleu als 71 anys? El que importa és la cançó.





TANT COSTA?


Una reflexió que ampliaré els propers dies: Tant costa als ajuntaments facilitar la vida diària a aquelles entitats, associacions i col•lectius que treballen a favor dels altres i que fan tasques que són competència directe dels propis consistoris?

Cal posar-los traves administratives constants i girar-s’hi d’esquena? On s’ha vist que tinguis persones que et treuen la feina de sobre i que a canvi rebin el silenci i les negatives per a millorar les seves instal•lacions i el sistema de treball?

Properament parlaré de dos casos que reflecteixen aquesta situació kafkiana que cito.

CARMEN DE MONTILLA

Seran moltes les persones, la majoria vinculades a forces polítiques, les que posaran el crit al cel quan sàpiguen que la CORI, partit amb representació a l’Ajuntament de Reus i liderat per l’amic Ariel Santamaria, ha fitxat a Carmen de Mairena per ocupar el número 2 de la llista que presenta al Parlament de Catalunya.

Ja va sobtar que l’Ariel anunciés que es presentava a les eleccions autonòmiques i ara, amb aquest nou cop d’efecte, es produiran moltes converses i, sobretot, moltes crítiques. No veig que sigui cap despropòsit que aquest personatge del món artístic sigui a la llista i estic convençut que per dir el que acabo de dir, més d’un em titllarà de frikie. No passa res, me la bufa (i perdoneu l’expressió).

La democràcia permet que tothom qui ho vulgui es presenti a les eleccions i crec que hi ha altres partits, molt més coneguts i amb moltes més història, que tenen gent més inepte a les seves llistes amb noms més populars que han acabat sent, o ho són a hores d’ara, del tot impopulars.

Un acte friki es veure a Montilla i la seva quadrilla ballant com ho van fer l’altra dia (ballar és un dir) tot fent precampanya enlloc d’ocupar-se seriosament del país, nació, autonomia o allò que siguem o ens deixin ser.

Un acte friki es veure als dos principals líders espanyols fent mítings envoltats d’una col•lecció de militants de totes les edats, sexe i races aplaudint els missatges buits que llencen i que s’acabaran traduint en promeses incomplertes.

Un acte de frikisme es comprovar com quan arriben les campanyes, els candidats s’apropen als ciutadans com si en fossin un més tot deixant enrere els quatre anys que han viscut d’esquena a tothom.

Per tant, no es gens estrany que proliferin partits com la CORI i que la gent els voti. Quan un n’està fins els nassos de mentires opta per alternatives i totes elles s’han de respectar. Segur que la Carmen de Mairena cau més bé que el president Montilla, per posar un exemple. Si els partits que van de seriosos acaben fent el ridícul, cal criticar als qui encara no han pogut demostrar les seves possibilitats de gestió?

No m'he begut l'enteniment ni estic dient a qui votaré a les properes eleccions. Si que puc dir a qui no votaré, als qui ens han desgovernat els darrers anys i que van d'esquerres, ecologistes i socialistes quan no ho han estat en cap moment.

NO HI HA MÉS CEC QUE AQUELL QUE NO HI VOL VEURE

He vist un reportatge a La2 que m’ha produït un moment agredolç. El programa el presenta una noia discapacitada i en aquesta ocasió parlava de les noves tecnologies aplicades a la vida quotidiana de les persones invidents o amb deficiències visuals. La conductora de l’espai i un jove invident han sortit a passejar per Madrid per comprovar les millores que s’han fet a la ciutat per a eliminar les barreres arquitectòniques. Ella va en cadira de rodes i ell té com a company de viatge el bastó.

La primera part del trajecte els ha portat fins el Metro de Madrid on ell ha demostrat que les maquines per compra els bitllets estan preparades per a les persones invidents. Una veu indica al comprador en quina part de la pantalla tàctil cal prémer per seguir els passos i aconseguir el tiquet. Feta la compra, primer problema. Falta un sistema de protecció, instal•lat a altres línies de Metro espanyoles, per evitar que la persona invident caigui a les vies o entre els vagons.

La segona part ha consistit en la visita a una oficina de l’administració equipada amb un sistema que es connecta al telèfon mòbil i que indica a l’usuari el contingut de l’edifici, ubicació dels despatxos i ruta a seguir per arribar a la secció que toca. Amb el mòbil a l’orella, el jove invident ha pogut arribar sense problemes a un despatx on havia de resoldre uns tràmits administratius.

La tercera part els ha portat a un conegut museu de la capital espanyola on, amb un sistema similar al de la segona part del trajecte, es pot caminar pel recinte sense molts problemes i escoltant amb detall les explicacions de les obres exposades que, en molts casos, estan acompanyades d’un plafó explicatiu del quadre o escultura en format Braille.

El reportatge m’he encantat perquè he vist que les dificultats que tenen les persones invidents o amb deficiències es van eliminant però al mateix temps m’ha indignat perquè he pensar quins dels invents tecnològics mostrats tenim, per exemple, a Tarragona. Les nostres comarques, com altres parts de l’estat espanyol, encara són plenes de traves i barreres, obstacles per a les persones que necessiten poder caminar amb tranquil•litat i seguretat.

No n’hi ha prou amb crear rampes als edificis oficials i a les delegacions de les administracions. Aquesta feina que encara està pendents a molts indrets fa anys que havia d’estar resolta però a Madrid estan a anys llum de nosaltres. A Tarragona , un invident no té el dispositiu per aconseguir realitzar un tràmit administratiu tot sol, amb el sistema comentat abans. A Tarragona, els museus no disposen del sistema que garanteix que l’usuari invident pugui anar sol per les sales i recintes. I òbviament, a Tarragona els invidents no poden anar amb Metro. I la resta de mortals, tampoc.

N’hi ha per pensar-s’ho, oi? Em quedo amb una frase: no hi ha més cec que aquell que no hi vol veure.

ELS BLOGS ESTAN MORTS

Els blocs, blogs o bitàcoles personals no tenen futur i estan morts. És una de les conclusions extretes d’un interessant debat celebrat aquest dimarts al vespre a la seu del Col•legi de Periodistes de la Demarcació de Tarragona. Els convidats eren els responsables dels diaris digitals online Tot Tarragona, Tarragona21, Delcamp.cat, Reus Digital i la Revista Cambrils. Hi vaig assistir com a espectador i vaig sortir satisfet i amb la sensació de no haver perdut el temps, tot el contrari.

Ara passo a analitzar el contingut del debat i a donar la meva opinió. L’amic i regidor del PP a l’Ajuntament de Tarragona, Alejandro Fernández, va explicar que té la sensació que els blocs s’han mort i posava com a exemple el seu propi on segueix escrivint cada dia tot comprovant que cada cop té menys públic que segueixi els seus escrits. Els responsables dels digitals coincideixen amb Fernández a l’assegurar que els blocs han mort però afegint que les xarxes socials, especialment el Facebook, els han matat.

Jo, personalment, discrepo i segueixo pensant que hi ha blocs que van néixer per a ser abandonats mesos després, altres que es van crear i des dels seus inicis no han aixecat expectació i, en una tercera categoria o apartat, hi ha blogs que es van fundar amb força i cada dia són més potents o, com a mínim, mantenen aquesta força. Per tant, crec que la xarxa social fa mal a les bitàcoles personals però no les mata si un no vol.

Us comento altres conclusions extretes del debat o xerrada on em van agradar especialment el Pitu Tarrasa (director del Tot Tarragona), el Marià Arbonès (director del Reus Digital) i el Lluís Rovira (director de Revista Cambrils). Tots ells afirmen que els comentaris són un mal de cap per a un digital perquè has de moderar-los i has de marcar tu els mínims i els màxims per a evitar que el que comença sent un debat entre lectors, acabi sent una tanda d’insults i desqualificacions.

També es va parlar de la funció dels diaris digitals i la conclusió és que en un futur acabaran suplint als diaris en paper. Mentre no arriba el moment, tots ells són complementaris tot i que els mitjans online guanyen al paper en immediatesa i actualitat ja que poden publicar la notícia als pocs minuts que hagi passat. Els directors o responsables dels diaris convidats veuen bé el futur dels mitjans en xarxa com els seus tot i que reconeixen dues coses: que aquest nou element de comunicació perjudica l’ofici de periodista perquè redueix el nombre de places de treball i que amb el pas dels anys aguantaran els més forts mentre altres hauran plegat ja siguin dels que ja existeixen o dels que encara s’han de crear per acabar desapareixent.

Particularment sóc un lector habitual dels diaris online i no únicament dels locals. Cada dia consulto, en aquest ordre i sempre a Internet, la premsa de Tarragona ciutat, la de les comarques de Tarragona, la de Catalunya, la espanyola i alguns diaris estrangers com ara els italians, anglesos i francesos. De pas us recordo que aquest blog anomenat Tot és possible, espai que no tinc previst que desaparegui, té una amplia secció de premsa online a la columna de la dreta. Qui avui en dia no està informat, és perquè no vol.

I per acabar, comunico que he decidit crear un baner amb el lema "Aquest blog està viu" que podeu col·locar al vostre espai personal tots aquells i aquelles blocaires que considereu que el vostre blog no està mort ni agonitza. Únicament us demano que si el poseu, m'ho feu saber i així farem com una mena de llista de blogs vius. El baner es a dalt, a la dreta.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -