Archive for de setembre 2015

EL PROPER ANY, ITÀLIA I TARRAGONA S’AGERMANEN MÉS




La meva última visita a Itàlia, per a presentar la meva darrera obra, va servir per agafar el repte d’organitzar el proper any, a la ciutat de Tarragona, el festival cultural anomenat Al3Mura que ara organitzen els amics de l’associació cultural Spiragli. Es diu així perquè l’associació té la seu a la ciutat d’Altamura, perquè el festival dura 3 dies i perquè es fa extramurs, fora de la ciutat i a altres municipis que tenen un bon llegat històric, cultural i patrimonial. 

Els dies 15, 16 i 17 de juliol del 2016, Tarragona serà la seu de la sisena edició d’aquesta trobada cultural. Fa un mes, l’associació Spiragli em va nomenar delegat d’aquesta mateixa entitat a Espanya. I des de llavors treballo intensament per fer-la grossa el proper any. El fil conductor és molt atractiu i els convidats, alguns ja estan confirmats, són de primera línia. Us aniré aportant detalls dels avenços que es vagin fent.

Tarragona, com Itàlia i les nostres vides, té un passat que no hem de perdre, un present en el que hem de treballar i un futur que podem albirar amb calma perquè és a tocar.
30 de setembre 2015

ESCRITS VELLS EN TEMPS NOUS




El 2007 vaig obrir, a part d’aquest blog que llegiu ara, quatre blogs més. En un d’ells hi penjava textos dedicats a una persona que no tenia al meu costat i de qui m’havia enamorat anys enrere, hi escrivia missatges que sabia que potser mai els llegiria qui els havia de llegir, paraules que en tot cas havia de fer sortir i que van quedar plasmades en aquell espai que sempre va ser públic. 

Ara, aprofitant que fa setmanes que estic fent neteja dels blogs que ja no utilitzo per tancar-los, us anuncio que he fet una petita tria dels textos publicats en aquella època i en aquell blog que us deia. Penso que els que he escollit, són només cinc, no poden caure en l’oblit etern o desaparèixer com ho faran els altres 352 escrits que he decidit no salvar de la crema.

A partir de demà, penjaré cada dia un dels cinc textos que he amnistiat. Aviso que no he tocat ni una coma del seu contingut per respecte a allò escrit al seu moment i que, per tant, allò que llegireu és allò que va sortir de dintre mentre ho escrivia. Tampoc he canviat el titular. Segurament que notareu la diferència en el meu estil literari, en la forma d’escriure. Han passat set anys i tots canviem. El que no ho ha fet, no ha canviat, són els sentiments que narrava en aquelles èpoques. Molts d’ells, es mantenen malgrat tot encara ara.

Espero que us agradi aquest petit viatge que podreu fer a partir de demà. Aquell blog, per cert, es deia “La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua”. Ara, en un parell d’horetes, us escric el post de la jornada. 

FA DEU ANYS, FA DEU SEGLES




Remenant llibres per ordenar-los, m’ha vingut a les mans una antologia del poeta tortosí Gerard Vergés, mort ara fa un any, que ens va deixar un llegat ampli, gran i majestuós. Ampli perquè va escriure molt, gran perquè la seva poesia és immensa i majestuós perquè pocs escriptores són capaços de treballar amb les paraules de la manera que ell sabia fer-ho. 

Òbviament, ja que tenia el llibres a les mans, he guaitat al seu interior amb calma i m’he retrobat amb una poesia que considero deliciosa, necessària en aquests temps convulsos i plens de tants moments gens agradables. És llarga però és bella. Llegiu-la amb calma i assaboriu-la.



Fa deu anys, fa deu segles

Fa gairebé deu anys que ja no escric poemes.
No obstant això, ni l'eix imaginari de la terra no s'ha




mogut ni un grau del seu declivi.




Vull dir, en resum, que —sense versos— igual tornen tardors i primaveres,




que en l'astral llunyania esclaten les galàxies,




que en l'univers hi ha forats negres,




que de les clares sines d'Afrodita brollà la Via Làctia,




que els anys llum són del tot immensurables,




que els huracans castiguen els més pobres,




que òperes fan els músics,




que a les ciutats s'apaguen, s'encenen els semàfors,




que hi ha estels impossibles i impossibles banderes estelades,




que als pobles les campanes repiquen a difunt,




que a certs hotels hi ha cambres desolades, de desolat silenci,




que als estius és la mar d'un blau incandescent,




que, tot i això, no hi ha als jardins centaures ni a les ones sirenes,




que no ens observen pas els ulls de les estàtues,




que el guepard persegueix l'esporuguit antílop,




que al celler el most fermenta,




que al trull reposa l'oli,




que les llavors germinen,




que plou i que fa sol i es pentinen les bruixes,




que els rius s'espillen en indolents meandres,




que en l'ombria dels parcs es besen les parelles,




que els corcons van menjant-se la fusta dels taüts,




que els peixos neden, volen els voltors,




que l'aigua de la dutxa surt calenta,




que hi ha esguards tan punyents com estilets,




que els diccionaris són sepulcres de paraules,




que els poetes inventen signes i mots alats,




que els tàbecs mortifiquen ases i muls domèstics,




que esclata al mes de març la tarongina,




que els anys passen i anem sumant diòptries,




que la divina Leda s'emparellà amb un cigne,




que al cinema la sang és sols pintura (no pas a Euskadi, a Còrsega o a l'Úlster!),




que vaig amar profundament una noia d'ulls negres,




que potser un dia arribarem a Mart,




que abomino d'aquells que sempre manen,




que els sismògrafs detecten terratrèmols,




que els penells assenyalen el llarg camí del vent,




que els savis desxifraven jeroglífics (babilònics, egipcis, grecs, ibèrics),




que la borsa baixava trenta punts,




que érem feliços, càndids, blancs, com lliris,




que cada dia combregàvem amb rodes de molí,




que llegíem novel·les en idiomes propers, prou accessibles,




que alguns col·leccionaven llibres antics, proverbis, papallones,




que uns altres cultivaven roses roges, de nom tan suggerent com rosa damascena,




que el sol sortia per a tots —mentida!—,




que el gel brillava a les llambordes i als vidres entelats de les finestres,




que les velles —com files de formigues— anaven al rosari,




que el vol ras dels vencells augura pluja,




que els dofins són feliços dins la mar,




que el llamp llampega i la tronada trona,




que alguns caminen sobre catifes perses,




que els cigarrets es cremen dins els pulmons dels tísics,




que l'Amazònia crema,




que hi ha flautes de bec i harmòniques de vidre,




que en prades de safir un bou pastura estrelles,




que vaig trobar-me en una selva obscura,




que del Tirant lo món ressona viva flama,




que pels carrers passegen dones brunes,




que els poemes més bells ningú ja no els recorda,




que la torre de Pisa no cau mai,




que vestíem camises i corbates de seda,




que vam estiuejar —amb els pares— en balnearis blancs, correctes, impol·luts,




que era la mort, la mort potser a Venècia,




que era la mort (jo un noi de catorze anys, no bell com Tadzio),




que era la mort que molt m'immuta,




que, en canvi, el diví Wagner no m'immuta,




que el diví Milton no m'immuta,




que el diví Goethe no m'immuta,




que sí que m'estremeixen March i Shakespeare,




que els pits d'aquelles noies —tan tendres, tan rodons!— olien a ambre i a cirera,




que els clergues perdonaven els pecats,




que sobretot confio en Déu altíssim,




que hem contat més mentides que astres té el firmament,




que cada cop la nit és més inhòspita,




que els sols i els núvols passen com ocells, (o únicament, potser, com sols, com núvols,)




que, amb cert escepticisme, llegeixo les notícies dels periòdics,




que les abelles liben mel mel·lífica,




que em pena que puguem oblidar els clàssics,




que els miralls reflecteixen cossos marcits, fantasmes i penombres,




que els llits han oblidat el seu passat d'amor i de luxúria,




que els somnis s'esvaeixen, són obscura matèria,




que la flor del baladre és verinosa,




que el llorer és nobilíssim, d'aroma perfumada,




que res no surt de res,




que la lluna és la pàl·lida torxa dels amants,




que el nexe dels amants és la saliva,




que, entre el pànic i el gel, va naufragar el Titànic,




que tot sovint els pensaments naufraguen,




que naufraga el desig, que el cor naufraga,




que el jorn més impensat hem de morir,




que de res no ens valdran els epitafis,




que potser sóc ridícul quan voldria ser èpic,




que potser sóc molt tendre quan voldria ser dur,




que és més dur l'os humà que la fusta del roure,




que ahir l'ós bru campava al Pirineu,




que l'Os —química bàsica— és el símbol de l'osmi,




que l'Ǒs —circumflex invertit— és un poble de Rússia,




que, deixant ossos i óssos, el crepuscle es plaent, una postal turística,




que, de sobte, em ve al cap el fulgurant paisatge de Palmira i de Petra,




que Petra i que Palmira són noms mítics de ciutats oblidades,




que Palmira i que Petra són columnes i pòrtics de temples ensorrats,




que Petra i que Palmira són pedres i palmeres,




que Palmira i que Petra són tan sols el desert, l'últim límit de l'home,




que potser m'he fet vell i que la vida passa (mereixia la pena?)




sense escriure aquells versos que voldria haver escrit.



29 de setembre 2015

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -