11 de setembre 2015



Amb els anys me n’he adonat que la meva ombra només sap viure al carrer. Tal volta, totes les altres fan igual, per donar-se ombra les unes a les altres, per cercar el veïnatge a la foscor com a ritual. 

La meva ombra necessita pluja i pedres de carrer, llum de cara i misteri a l’esquena. I mentre ens acompanyem, se m’allunya i esmuny entre les altres cadires buides del passeig.

Al final del camí, tres pops prenen el sol entre dos seients. Espectacle de dia i àpat de nit, els pops no tenen ombra ni volen pluja. El pescador se’ls mira de reüll mentre acluca els ulls una estona i dues dones grasses passen pel carrer parlant, qui ho sap, del dinar d’avui o dels seus nets el dia de demà. 

Dues passes més enrere, dues siluetes fosques les critiquen. I jo, penso en els pops, guaito a les dones i ric tot sol amb la llum del dia.  

PD: la botigueta de la plaça ven atrapasomnis i no té res per capturar a les ombres. Quanta bella incoherència en aquesta illa grega.

Traductor

Els més llegits

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -