AGRICULTURA MENTAL

No vull entrar a polemitzar sobre qui ens ha portat a la situació actual. Tinc la meva opinió formada sobre el tema. Però és cert que allò pel que els nostres pares i avis van lluitar, i van aconseguir amb moltes dècades, ara uns quants s’ho han carregat en dos o tres anys.  I el model sanitari és un exemple de la pèrdua que us comento perquè, amb la crisi i les retallades, ha quedat tocat. I ho notem dos tipus de persones: els qui hi treballen i els qui som atesos com a pacients. La meva estada a l’hospital Joan XXIII, aquesta passada setmana, va servir per comprovar que el personal mèdic es deixa la pell i manté el seu grau de professionalitat tot i els problemes que ha d’assumir.  Quan em venien a prendre la tensió, sovint el tensiòmetre no funcionava i havíem de repetir la presa dues o tres vegades. L’habitació que em va tocar, la 810 de la planta vuitena, queia a trossos i estava del tot envellida. Les bates sanitàries, per passejar pels passadissos, anaven ...

Fa pocs dies la meva mare, persona culta i motivada per la lectura que tant l’apassiona, compartia amb mi per correu una carta que ha enviat al XL Magazine amb la intenció que li publiquin. És, més que una carta al director, un recordatori que tot allò que els polítics que governen han fet malament o senzillament no han fet.  Que una persona de 66 anys, que ha treballat tota la seva vida i que les ha vist i viscut de tots els colors, arribi a aquests nivells d’indignació ara que li tocaria tenir certa calma i tranquil·litat, ens ha de motivar als més joves a compartir aquest missatge amb les critiques que inclou i les demandes que fa.  La nostra societat perd els valors, els joves no tenen feina ni motivació per estudiar veient que no hi ha sortides per a ells, els qui tenen més de 50 anys i encara no estan en edat legal de jubilar-se veuen com tot allò guanyat i conquerit amb molts esforços durant dècades, l’estat del benestar, s’esfuma per la incompetència d’un...

La història que us explicaré avui (de la qual en vaig parlar aquí per primer cop el 2009) va néixer a Nàpols i s’ha estès a tot el món. Ara  les xarxes socials en van plenes però cal recordar els inicis d’aquesta iniciativa social perquè és molt útil i val la pena que s’apliqui també a les nostres ciutats.  Per aconseguir-ho és necessari, aviso amb temps, deixar a una banda els prejudicis socials i les classes que hem creat i arribar a la conclusió que tots som iguals i que els més rics i els més pobres tenen sempre en comú tres punts: tots neixen, tots tenen el cul al mateix lloc i tots moren (ja m’enteneu per on vaig tot sent fi).  Anem al tema. Il caffè sospeso (el cafè pendent en català) neix amb la voluntat de compartir social, moral i econòmicament a través d’un gest tan senzill com un cafè.  La història no és pas nova i ve de lluny. Quan u n napolità estava content per qualsevol motiu, enlloc de pagar només un cafè, el que beuria ell ma...

XORIÇOS: DONEU-NOS JA EL TOC DE GRÀCIA L’espectacle és lamentable però fa tant temps que dura que ens hi hem acostumat. El degoteig constant de casos de corrupció que llegim, veiem i escoltem als mitjans de comunicació s’ha convertit, en certa mesura i perquè hem passat de la indignació inicial a la resignació d’ara, en un espectacle morbós. Ara, cada matí al llevar-nos, sabem què ens trobarem als diaris i a les televisions. I fins i tot esperem, sense cap por, que surtin un nou cas de “xoriceig” per part de qualsevol polític i de qualsevol partit. De fet necessitem aquesta dosi de masoquisme diària que ens recordi que vivim en un país diferent als altres, on l’art d’estafar per part dels qui més guanyen està garantit, un país del qual en parlen els altres estats com si fos el paradís dels lladres i els cecs. Les nits dels dissabtes, el dia de la setmana amb més consum de televisió, la merda ens arriba al coll tot fent zàping. Els debats de les principals cadenes tenen un so...

HAY UNA COSA QUE TE QUIERO DECIR Tenint em compte que Espanya és un país devorador de televisió brossa on els programes més vistos són els més pobres en cultura i més rics en frikisme, proposo que a partir d’ara, enlloc de fer tants informatius a totes les televisions, sigui el propi Jorge Javier Vázquez qui afronti el missatge d’informar al poble. Es tractaria de fer cada nit una edició especial del programa “Hay una cosa que te quiero decir”.  Els convidats, els nostres representants politics a un costat i el poble espanyol a l’altre. Els ciutadans entrarien primer i el presentador els explicaria les últimes novetats en corrupció, amiguismes i tràfic d’influències. I feta l’explicació sortiria el vídeo on es va a buscar als politics a casa seva, el Congrés dels Diputats o les seus dels partits, per saber si han acceptat o no la invitació al programa. Aquí podríem canviar les normes, entenent que cap d’ells voldria venir a donar explicacions, i portar-los a la força....

Acabo d’arribar de Tarragona Ràdio on tenia pendent una conversa des de feia mesos i just al sortir he rebut una trucada molt agradable que demostra que, tot i en temps de crisi, hi ha valents   i arriscats.  El contingut no arriba al moment que hagués desitjat però arriba. És allò que he comentat a vegades: que o falta la pala o falta l’obrer. Vaja, que no sempre lligues tots els elements al mateix moment.  El cas és que quan fa uns mesos cercava un inversor per un negoci vaig quedar-me a les portes d’aconseguir-ho i ara, que no preveia res, n’he trobat un disposat a arriscar el capital perquè creu en el projecte. Us imagineu quin contrasentit? Sí, és una bona notícia. Però ara tot queda en quarantena, pendent del que decideixi però amb la capacitat de fer realitat allò que fins ara era un bon propòsit. Tornant al principi del text,  és bo saber que hi ha persones que confien en altres persones tot i les dureses econòmiques i d’això jo en dic conf...

Reflexió bíblica sobre la crisi (i no és cap acudit) ara que diuen que s'acosta el final del món.  Fa cinc anys, si Noé s'hagués aparegut a un aturat espanyol per encarregar-li que construís una arca pel diluvi, l'aturat hagués passat l'encàrrec a un immigrant. Si Noé s'apareix avui per comunicar el tema de la inundació del món i la construcció de la barca, amb la que esta caient, sortirien voluntaris de sota les pedres que es matarien entre ells per tirar endavant aquesta feina. I encegats per l'egoisme, cap d'ells se'n adonaria que falten onze dies per palmar segons els maies i Noé paga a noranta.  Conclusió: abans només era una arca i ara anem tots a la merda en barca.

Amb l'arribada del "Banco Malo" es posarà punt i final a la classe mitja que ara ja és en perill d'extinció al nostre país. Posant a la venda els excedents del parc immobiliari a preus de ganga, els únics que podran comprar els habitatges que s'ofereixin seran els qui ja tenen diners. La resta de mortals, els qui estan ofegats per les hipoteques o aquells que ja han perdut la seva casa, podran "mirar però sense tocar".  Realment el nom de "Banco Malo" és del tot encertat. Els rics més rics i els pobres a pastar fang.