AGRICULTURA MENTAL

L’any 2013, en un viatge llarg a El Salvador, vaig patir una forta emoció el veure un rostre penjat en una paret. Tot just a l’entrada d’un restaurant que sobreviu ancorat al mig de la platja negrosa, als afores de la capital, hi havia una estructura de fusta que el temps ha fet quasi desaparèixer de la vista humana. És una columna que aguanta el porxo d’entrada, plena d’objectes que també s’han abandonat al pas dels anys.  Allí, al bell mig de la columna, hi reposava una mascara de proa d’un vaixell antic, un rostre de dona que sembla mirar al cel per evitar observar allò què li queda just al davant o sota, les envestides i desgràcies del mar que, en aquells països, no té pietat de cap mariner ni perdona a cap ànima. La mascara de la dona descansa ara en calma amb la saviesa de saber que quasi ningú se la mira. Passa desapercebuda i li passen els anys dòcilment. A mi, per l’emoció provocada en aquell moment, no em va deixar indiferent. La vaig observar en calma, assegut ...

Hi ha un fet important que em deixava per comentar encara vinculat al meu recent viatge a El Salvador. I és aquesta cançó del 1994 que canta el Gianluca Grignani . Es diu “Mi historia entre tus dedos” i per a mi té una significació molt especial que només coneix una sola persona.  És, possiblement, el meu secret més ben guardat que, òbviament, no puc desvetllar. Però el cas és que aquesta cançó, ara que han passat quasi vint anys d’ençà de la seva creació, és la més escoltada a aquest país, El Salvador. La pots sentir a qualsevol local, en la seva versió original i versionada pels cantautors que hi actuen, i als taxis, emissores de ràdio i altres indrets.  Creia que ho havia de comentar. Era necessari. Canta Gianluca!

Comparteixo avui una estona d’art amb tots vosaltres. Concretament les pintures de l’artista Miguel Ángel Ramírez, de El Salvador, que tenen com a element principal les cares d’infants. Una de les virtuts dels nens és la seva capacitat de riure malgrat les vicissituds que els envolten i la vida que els toca viure.  El Miguel Ángel plasma, de manera senzilla però eficaç, la dolçor dels ulls i la felicitat dels somriures. Aquest artista pertany a la Casa de la Cultura de Panchimalco, un estament molt útil en un país on els artistes exposen les seves obres a qualsevol racó de qualsevol carrer de qualsevol ciutat o poble.  El festival de colors que regalen als turistes, amb les parades on venen quadres i peces de roba, joies o polseres (com les que duc al meu braç) és un atractiu més d’aquest país, El Salvador, on el gaudi i la festa marquen el dia a dia.  Us recomano que visiteu la web de Panchimalco (AQUÍ) i descobriu un món que val molt la pena. I parlant...

Aquest últim capítol del Diari de les Ameriques l’escric des de Tarragona. El viatge de tornada, després de dues setmanes fora, ha estat llarg però agradable per allò del canvi horari que ha permès dormir quan era realment de nit i arribar a Madrid, i més tard a Barcelona i a Tarragona, sent de dia.  L’anàlisi del viatge toca fer-lo interiorment. Ha estat tot molt intens i bo. He pogut parlar amb calma amb persones que fa temps que volia conèixer mentre altres que ja coneixia s’han obert explicant-me coses que no sabia. Tot ajuda i en aquest cas l’ajuda ha estat molt bona per corroborar que allò que passa a la vida, i que inicialment sembla dolent, ha estat molt bo.  He triat per acabar una imatge feta a l’oceà pacífic, al Puerto de La Libertad, que té molt significació (com el nom del port) i que podria ser un exemple de natura morta tot i que aquesta està molt viva.  Un tronc, arbre que ens deixa veure el bosc, que el mar ha retornat de nou a la terr...

Ara, quan llegiu aquestes línies, sóc de nou a 10.000 peus d'altura sobrevolant el cel en un espai que separa la ciutat on he niuat les últimes dues setmanes i el refugi escollit anomenat Tarragona. No hi ha res que duri cent anys i el món és bo anant assaborint-lo lentament sense cercar cap referència concreta ni sense perdre el nord de la nostra brúixola emocional.  A Santa Tecla hi deixo, temporalment, un reguitzell ampli i variat de persones, rostres, racons, paisatges, aromes i petjades per uns carrers plens de gent que emana amabilitat i ofereix somriures i el cor obert perquè aquests són la seva major riquesa. Aquesta és una ciutat viva i jove que ha sabut renéixer de les seves cendres, i mai millor dit per l'esforç en aixecar-la després del terratrèmol del 2001, i que mira al futur amb esperança.  La fan viure els qui l'habiten i hi treballen, els qui en parlen orgullosos amb els nouvinguts i també la memòria dels qui van quedar-se en el camí. Em queda...

De les moltes varietats gastronòmiques assaborides aquests dies a El Salvador, i que passen pel ceviche, las pupusas, els tamales, las frijoladas, las tortitas, las bocas, el peix gegant fregit, les ostres del pacífic i desenes de plats més, faltava tastar les "flores de Izote" que, com el seu nom indica, són flors que es mengen. Primer es separa la flor de la resta, després es bull i més tard es fregeix. A la primera imatge d'avui, la flor en qüestió.  Realment sortir fora i estar disposat a provar-ho tot és la millor opció. Mai has de tancar portes a nous gustos si vols que et sorprenguin. I avui, ves per on, ens han sorprès amb aquestes flors. Abans de degustar-les he tingut una molt bona experiència visitant la seu de campanya del principal partit que es presenta a les eleccions presidencials de El Salvador.  I ha estat realment agradable conèixer com treballen les desenes de persones que fan el seguiment dels candidats. Hi ha sales de producció on es m...

Ara que hem enllestit la feina i que ens queden uns dies lliures abans de tornar a casa, malgrat aquest concepte de casa es fa estrany quan ets en un lloc on t'hi has adaptat des del primera dia i on hi vius com un ciutadà local més, tenim temps per la calma i per a descobrir racons verges als nostres ulls fins el moment. La primera imatge que comparteixo és el símbol de la feina ben feta i de l'agraïment.  Aquest matí, al mercadet local, m'han envaït els colors de les fruites tropicals que venen a peu de carrer i els aromes, ara a llegums i després a carn, a pupusas i tortitas, que et serveixen a l'instant en un espai no massa net però ple de persones que segueixen repartint amabilitat. No es pot triar però una mirada neta dissimula millor la resta de l'espai o paisatge més proper on t'hi acomodes.  El cafè l'hem fet, repetint visita a la zona però no al mateix mirador, al peu del volcà, a El Boquerón. L'espai és senzill però les vistes, am...

Els dies són generosos pel que fa a vivències aquí a Santa Tecla. A part de tot allò que aprenc i em nodreix amb les persones que hem convidat a l'Encuentro de Escritores, que hem clausurat amb un èxit rotund fa una horeta ( mireu la foto ), hi sumo un llistat d'altres persones que estic coneixent per motius no previstos i ben diversos. Ahir se'm va apropar un home que havia escoltat que jo venia de Tarragona. Se'n va cap als 80 anys i és elegant però senzill vestint. Té una mirada dolça, un to de veu suau i la educació necessària, que és molta, per escoltar en calma i parlar quan toca. Es diu José Domingo Chavez i va ser alcalde de Santa Tecla entre els anys 1970 i 1974.  Va tenir la oportunitat de viatjar a Tarragona en aquella època en dues ocasions i en les dues va iniciar les converses per aconseguir que la ciutat bimil·lenària s'agermanés amb el municipi salvadoreny. No ho va aconseguir però ha estat guardant tota la documentació dels seus dos vi...