Archive for de juliol 2017

JEANNE MOREAU: DE TRUFFAUT A RAAG, 65 ANYS REGALANT ART



Ens ha deixat una dama del cinema francès, internacional, la Jeanne Moreau. Ha mort al Paris després de més de 65 anys de carrera i escenes meravelloses a tantes pel·lícules com Els 400 cops, Campanades a mitja nit o la sempre inoblidable Jules et Jim on ella, la Jeanne, ens va endolcir cantant Le Tourbillon. 


A Moreau, que va ser dirigida pels principals directors de la Nouvelle Vague com Truffaut o Malle, la recordem també per obres mestres com La notte d’Antonioni o Le journal d’une femme de chambre de Luis Buñuel. El gran Orson Welles la va qualificar com la millor actriu del món després de dirigir-la a El proceso

Ilmar Raag va ser l’últim director que la va poder gaudir a la seva pel·lícula Une estonienne a Paris. Era l’any 2012. Avui, la dama del cinema francès nascuda a la mateixa ciutat on s’ha apagat, s’acomiada de l’escena i la vida. Gràcies Jeanne per tot l’art i la bellesa que ens has regalat en escenes com aquesta, breu i eterna, a Les Amants de Lous Malle.




Quatre dades per acabar de definir a la persona. Va rebre moltíssims premis com el Lleó d’Or de Venècia, l’Oscar d’honor, l’Ós de Berlín o el César de França en diverses ocasions. Va ser amiga personal i intima de Jean Cocteau, Henry Miller, Anaïs Nin o Marguerite Duras, i parella de Pierre Cardin entre altres. Ens ha deixat al 89 anys.
31 de juliol 2017

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (13): ROSTRES. NOUS ROSTRES, VELLS ROSTRES, ROSTRES.



Crec que cal tancar aquí el Diari d’Amatrice iniciat ja fa uns dies i que, pel material que tinc tant escrit com visual, podria prolongar-se uns quants mesos. He decidit deixar-ho aquí, fer una tria de fotos sensata per eliminar moltes de les imatges fetes allí i estripar tots els fulls i llibretes que no han entrat en aquests capítols del dietari al blog. 

A Amatrice he tingut molt contacte amb la gent, amb persones noves que duc al cor per sempre i amb altres amb les que he incrementat els meus lligams. Amb les tres criatures (que han quedat orfes de tots i de tot) que se’m van aferrar al coll, a l’esquena i l’ànima des de la meva arribada allí, he aprés com d’important és una aclucada d’ull al moment i com reconforta una carícia o un petó tendre quan la por recorre el cos i els ull se’t tanquen de dolor. 

Gràcies Rosella. Gràcies Giuseppina. Gràcies petit Gianluca. Us duc ben endins i us penso cada dia, tots els dies. Us en sortireu. Ja sabeu on sóc. Sé que ens retrobarem.


Aquesta primera foto del post és d’ells però he triat posar-los d’esquena, per garantir el seu anonimat i perquè penso que és millor així.


El viatge m’ha servit també per estar més a prop, del Rufino Mesa. Ell va ser el director de l’Escola d’Art de Reus on jo, ara fa quasi trenta anys, vaig estudiar. Ara, sent els dos adults i veient la vida d’una altra manera, tenim una relació d’amistat que ens satisfà i alimenta. A Amatrice hem viscut plegats coses molt importants i això mai ho oblidarem. Ell, el Rufino, és un exemple de coratge i ha demostrat que es pot posar per davant la felicitat tot i les penes que tenim, que en el seu cas són grans. La foto és del Rufino (dreta) amb el Mario que menja pasta. 


Amb el Santi, amic de l’ànima que ha viscut els meus cops més durs, persona a qui conec fa deu anys i a qui li tinc molta confiança, hem fet el nostre primer viatge junts. És cert que li he dit que no en faré cap més de viatge amb ell. Però aquesta experiència a Amatrice ens ha permès descobrir, l’un de l’altre, facetes que desconeixíem. Ha estat bell compartir amb ell i amb el seu fill els moments de tots els colors. A la foto, el Santi (esquerra) i el Rufino (dreta).


He sumat al meu llistat d’amics a una altra persona, al Mario. Mireu, us puc garantir que a les grans persones que a més són bona gent, els veig arribar quan se m’acosten. I passa molt poc sovint perquè estan en perill d’extinció. El Mario, deixant a banda que ha perdut al seu fill, és un ésser que va pel món regalant tendresa, amor i somriure necessari. Es dóna en tots els sentits, s’entrega i no el pots deixar d’estimar. Gràcies per haver-lo conegut!!! A la foto, el Mario i jo.


La imatge final, que tanca el Diari de la Zona Vermella, és del meu germà italià Bartolomeo (esquerra), el Mario (centre) i un servidor. Penso que és la imatge més lligada al festival que hem organitzat a Amatrice, el de tres persones que s’han unit per portar somriure i esperança a un espai dessolat, a unes persones que necessiten abraçades, petons, companyia i que se’ls ajudi al màxim.

Aquest poble que un terratrèmol va fer desaparèixer, serà sempre la imatge dels qui refaran la vida al nou Amatrice, el record dels qui han marxat i el bressol, dur, dels qui aquella matinada del 24 d’agost del 2016 van perdre-hi la vida. Va per tots ells! 



29 de juliol 2017

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (12): DE PEDRES DOLGUDES I VEUS SILENCIADES



He deixat quasi pel final d’aquest diari la incògnita que us permetrà saber fins  on he pogut arribar a veure de l’antic poble d’Amatrice, esborrat del mapa arran del terratrèmol del passat 24 d’agost del 2016.

Nosaltres hem vingut aquí onze mesos després i hem comprovat, sobre el terreny, que les coses segueixen quasi igual que segons després del sisme. En molts sentits, el temps sembla no haver passat. Però ha passat perquè aquí hi ha 232 persones que van morir i unes altres 700 i escaig que han hagut de refer la seva vida en cases prefabricades o, en molts casos, iniciar una nova vida a altres municipis i regions italianes.

Queda, com a punt de record i memòria viva, la zona vermella, aquell espai que s’inicia a l’antiga entrada del poble i acaba on acaben les últimes restes de l’última casa d’aquell que fou considerat un dels poblets més bells d’Itàlia fa pocs anys. En la distància que separa l’inici d’aquell carrer i els jeeps de l’exercit que custodien les pedres dolgudes i les veus silenciades, s’hi albira tan sols la torre medieval, únic edifici que va aguantar l’estrip de la terra. 

M’havia proposat entrar-hi saben que està del tot prohibit. Si ho recordeu, perquè ho vaig comentar en capítols anteriors d’aquest diari, vaig conèixer al Walter, conductor de la grua que tot just avui ha d’entrar a la zona vermella per a recollir un cotxe que va quedar semisoterrat en una casa i ha de ser peritat. I hi ha també la Carla, aquella agent dels Carabinieri amb qui he fet amistat aquests dies al Bar Rinascimento. Dels dos en depenia el meu viatge i finalment, per coses del destí o perquè havia de ser així, els dos principals factors s’han unit: el Walter ha vingut a buscar-me a l’hora precisa i la Carla ha confiat en mi i ha dit als soldats de l’exercit que em deixessin anar amb ell. 

Així, doncs, tinc la fortuna d’entrar a la zona vermella. I us explico què veig. Ho faré en poques paraules i moltes fotos. He enregistrat la meva veu durant el recorregut, mentre feia captava les imatges. Ara intentaré aportar l’experiència, de forma senzilla, de manera escrita. Us he posat les fotos en parelles i sota de cada dues fotos hi ha el comentari/reflexió que vaig gravar tot parlant mentre les veia.

...

L’entrada del poble és ara una camp d’esfondralls que jauen muts i plens de calma. Sota ells, tot són històries emmudides, vides tallades i somnis que van fugir a quilòmetres d’alçada. Una vella torre fa de vigia del dolor. 




El pas pels rierols de pedres que abans tenien nom i números no és fàcil. Cada gram de la pols que jau al terra té amo, com la roba i els mobles empresonats, com els coberts i les vaixelles tancades als armaris piconats que ja no s’obren ni es regiren. 




L’horitzó verd s’amaga de vergonya tot mirant dia les muntanyes empedrades en el desordre. A la nit, tota lletjor es dissimula, desapareix. També el negre dibuix d’Amatrice que no perd color amb el pas dels jorns. 




A les acaballes del poble, una casa dubta el gest però sucumbeix. Ara mostra les misèries, les entranyes. Davant seu, una teulada sembla recriminar-li quelcom, com aquell gos que burda i espera fer por. Són els contrastos: res o la meitat de res. 




La fe també té dubtes. Déu no té pietat dels seus i esquerda el seu temple. Com en aquell conte de Gibran, aquesta dona anomenada església té un costat de la cara enrojolat. Al costat, crueltats de la vida, l’hospital local queda dempeus però inservible. El designis del Senyor són... inesgotables. 




Una petita zona verda dóna treva al dolor que sento a l’ànima i a les llàgrimes que fa estona que em visiten. Però és un miratge. També al mig del verd hi ha cims de pedra conquerits per la tremolor. El poema del sofriment té encara més estrofes i ritme. 




Com les escales de Led Zeppelin, les teules grimpen cap al cel. Tal volta busquen als qui hi vivien sota, per necessitat de tenir de nou una vida lògica, de trobar raó al fet. Dos arcs miren al veí del davant que ha tingut menys mala fortuna. L’ombra es dibuixa al terra com un camell que camina, solitari, per un desert eternament buit i insonor. 




Adéu Amatrice. Aquest bell nom, que significa amant en català, em queda a la memòria per sempre. Duc les retines plenes de figures esbiaixades, l’ofec al pit per la sofrença dels qui van creure en aquest espai, el cos adolorit pel cop de trepitjar allò que altres no poden. Tal vegada havia de veure, de creure, de viure el moment. Ha estat violent però, amb tot, m’ha regalat un bri més de vida. 

...

A la sortida de la zona vermella, tres quarts d’hora després d’entrar-hi, faig quatre coses. En aquest ordre: abraçar al Walter, fer-li un petó tendríssim a la Carla, pensar en els meus que ja no hi són i en els que encara tinc a prop. I demanar-me una copa de conyac que em bec de cop. 

Torno cap al càmping escoltant aquesta cançó que us comparteixo i que, des de fa uns mesos, s’ha convertit en el meu himne personal. 

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (11): AIRE I LLETRES DE SILENCI



Tinc tendència a aprendre de tot el que visc i, per ser fidel als meus principis, d’aquest viatge a Amatrice n’he aprés molt. Després de comprovar com hi ha personatges qui instrumentalitzen el dolor per aconseguir-ne un rèdit polític, parlant només amb la gent del poble que està empadronada i marginant a la resta (perquè els primers són vots i els segons no importen), he arribat a la conclusió que no tothom se n’ha adonat que hem vingut aquí per donar i no pas per prendre res. Però sé, també al mateix temps, que els qui havien de somriure ham somrigut, igual que aquells que s’havien de sentir acompanyats ho han estat.


Tot això ho he pensat avui, mentre passejava cap als afores d’Amatrice, en direcció nord que és l’única que em faltava. Al migdia havia quedat amb el Walter (l’home de la grua) amb la intenció d’intentar entrar a la zona vermella. Però mentre, i com fins més tard no havia de veure a la resta de la colla, he fet la passejada. Us puc assegurar que he arribat a un punt on l’aire em faltava i no podia respirar, on només tenia ganes de plorar. He vist el paisatge desolador de cases i masies esfondrades, del tot destruïdes, i m’he assentat sobre una pedra a plorar. No podia parar i un calfred em recorria tot el cos, una mena de pànic momentani que ha donat pas a una calma, com la que arriba després que la tempesta hagi descarregat.  


Aquesta imatge que veieu és la que m’ha tombat del tot. Feia ja estona que veia els efectes del terratrèmol per tot arreu, perquè aquesta zona dels afores si que està veritablement afectada, i he arribat a aquesta mena de plaça que he reconegut a la primera. Me n’havia parlat la Carla, l’agent dels Carabinieri amb qui vaig fer amistat prop del Bar Rinascimento. Em va comentar que aquí, en una d’aquestes cases, la que us queda a l’esquerra, hi vivien un matrimoni amb les seves dues filles, la Georgia de 12 anys i la Giulia de 9 anys. Els pares dormien a la part de dalt de la casa i es van salvar. Les dues nenes tenien la cambra a sota i van quedar sota les runes. Els bombers van lluitar durament per rescatar-les i després de diverses hores van aconseguir-ho. Quan tot va començar a tremolar, la nena petita va buscar refugi posant-se abraçada sobre la seva germana gran. La Georgia va ser rescatada amb vida. La petita Giulia, no. 

El dia del funeral, un dels bombers que havien pres part al rescat es va apropar al fèretre de la nena i hi va posar a sobre aquesta carta que podeu veure aquí i que us tradueixo a sota:


A la carta, que us tradueixo, hi diu:

Hola petita. Només vaig donar un cop de mà per rescatar-te d’una presó de runes.
  
Perdona’ns per haver arribat massa tard. Tu ja havies deixat de respirar quan et vam trobar, però vull que sàpigues que vam fer tot el que vam poder per treure’t de sota les runes. 

Quan torni a casa meva, a l’Aquila, sabré que hi ha un àngel que em mira des del cel i tu seràs un estel lluminós a la nit. 

Adéu Giulia. T’estimo encara que mai m’hagis conegut. 

...

Aquí, en aquesta plaça on tan sols va quedar dempeus la petita font central, ha acabat el meu passeig matinal. No he aguantat més, no podia anar més endavant. He tornat pel mateix camí, escoltant per necessitat aquesta cançó que tant m’agrada. Aquesta carícia sobre l’oceà que canten els nens del cor és, sense dubtar-ho, el tendre gest de tantes coses que no sentim i tantes persones que no veiem. 


27 de juliol 2017

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (10): DE ZERO A ZERO



Aquest no és un post de fotos maques però hi ha les imatges que vull compartir. Són moments del viatge molt especials. El primer va tenir lloc a Posta, un municipi a vint minuts d’Amatrice que és el punt de subministrament de menjar, productes de neteja o roba més proper a Amatrice. Al mig de la placeta principal hi ha un supermercat que fa poc va canviar de mans. 

Els propietaris anteriors es van jubilar i l’establiment se’l van quedar un matrimoni de mitjana edat procedents d’Amatrice. Allí hi tenien el supermercat El Tigre que, amb el terratrèmol, va deixar d’existir. També hi van perdre la casa i sota la casa, als pares d’ella i a la tieta d’ell. Per això van decidir iniciar el nou camí lluny de l’epicentre de la desgràcia i van obrir el supermercat. Li han posat de nom “Punto Zero”. 

Entre les coses que hi trobareu si un dia aneu a Posta, hi ha el pernil italià que cada cop té més qualitat, i els embotits de la zona que, com els de la resta del país veí, sempre han estat boníssims. La foto és la mostra que no enganyo.


La segona foto és d’una cervesa, el meu principal plaer a Itàlia. Quan vaig allí, he de dedicar estones a deixar la ment en blanc mentre degusto, assegut en una terrassa qualsevol, una bona Birra Peroni i o una Moretti. Si pot ser grossa, de 66cl, molt millor. A Amatrice, al càmping, vaig trobar diàriament l’estona que us dic. 


La tercera imatge és de la carpa muntada al mig d’un parc públic que ara s’ha convertit en espai i dependències municipals. Dins d’aquest espai hi treballen, amuntonades, desenes de persones de tots els departaments. A pocs metres d’ells, en un barracot prefabricat, hi ha l’alcalde de qui ja us vaig parlar, aquell personatge que veu formes fàl·liques en una escultura rodona i que no contesta on són els diners de les ajudes. 

I el mateix personatge, també, que ha fet possible que a la web de l’ajuntament d’Amatrice no s’hagi publicat cap comunicat anunciant que es feia el nostre festival i que a la ràdio municipal, sota el seu control, no s’hagi parlat en cap moment de l’esdeveniment. Ha intentat fer un boicot incomprensible però no ha aconseguit aturar-nos. 


Tanco aquest post iniciat parlant d’un zero, amb un altre zero. El tanco amb una última foto que vaig fer de tornada cap a Roma, a mig camí, en una ciutat anomenada Rieti. Allí hi ha el centre oficial d’Itàlia, el seu quilòmetre zero.

Em queda poc per comentar-vos sobre el viatge, dos episodis més del Diari de la Zona Vermella.  Estic content de la vostra resposta perquè veig que cadascun dels escrits d'aquest dietari que he publicat supera, de mitjana, les 600 visites. Moltes gràcies, com sempre, per ser-hi.


DIARI DE LA ZONA VERMELLA (9): EL CAP HO DEMANA, EL COR HO PREGA



Des que vaig decidir anar amb més assiduïtat a Itàlia (actualment hi vaig 2-3 cops l’any), vaig fer arribar un missatge clar a les persones que he anat coneixent i sumant a la meva família. El missatge va en dos sentits: sempre cal somriure, sempre cal compartir. 

Hem de ser capaços de trobar-li a cada jornada un punt d’amabilitat per saber que el dia val la pena. I hem d’aprendre a compartir coneixements, aprenentatges, amor, abraçades, moments, situacions i tot allò que uneixi per sumar i créixer. Creieu-me... és possible. 


Per això vaig proposar al Bartolomeo i al Mario fer una barbacoa veïnal, en la que poguéssim convidar a la gent d’Amatrice que s’hi volgués apuntar. Deu minuts després de llençar la idea, el Mario ja havia encarregat 50 quilos de carn i tenia l’espai on fer-la. I el Bartolomeo ja era dalt del cotxe per anar a comprar les postres, el cafè i les begudes dolces per fer la copeta. Jo vaig dir que me’n ocupava del vi, 25 litres perquè no fos cas en que faltés. 


S’hi van apuntar bastants veïns d’Amatrice. Gent gran que ara s’ha quedat sola, altres matrimonis més joves que han sobreviscut al cop, gent jove i també els nens que han perdut a tota la seva família i ara, temporalment però va per llarg, són sota la tutela de l’estat. També hi érem nosaltres, els qui organitzàvem, i els artistes de carrer. Les imatges que veieu són de moments d’aquest àpat compartit. Particularment, feia molt temps que no era tan feliç. Veia a totes aquestes persones alliberades momentàniament de la seva càrrega i això m’alleugeria també a mi. 


De primer pasta, de segon carn de tot tipus a la graella i de postres, pastes amb el cafè i el licor estomacal de rigor. Com a element comú, la companyonia, l’amistançament, l’apropament de les persones i les seves ànimes. 


La barbacoa va ser el penúltim acte del nostre festival. El tancament va ser un dels moments més emotius, el lliurament simbòlic d’un tub de coure que contenia l’aire recollit al mig de la zona vermella. El tub era del Rufino, l’escultor, i va ser ell qui va fer la cerimònia d’entrega del tub al Mario, tot recordant que “les restes perviuen la ciutat”. 


Les paraules del Mario ens van tocar a fons als qui érem allí en aquell moment. Només demana que no se’ls deixi oblidats i garanteix que seguirà als polítics perquè això no succeeixi. Tan sols vol que la gent, que el món, no oblidi mai el terratrèmol d’Amatrice i, especialment, a totes i cadascuna de les seves víctimes. 

La seva intervenció va ser el colofó final d’un festival que durant tres dies ha portat somriures i humanitat a una zona devastada pel dolor, un esdeveniment que ha estat de record i reflexió, que era necessari fer i que volíem fer perquè el cap ens ho demanava i el cor ens ho pregava. Hem fet un festival per Amatrice, per les persones, per aconseguir que aquest món sigui més habitable i mantingui uns valors mínims. Com a mínim, ho hem intentat. Penso, que ho hem aconseguit. 

Acabaré amb una petita concessió. Quan era dalt de l'escenari ajudant al Rufino en la traducció del missatge que adreçava als assistents, en aquell silenci que es va produir en un moment concret, em va venir al cap la música d'un músic a qui conec fa uns quatre anys. Es diu Idan Raichel i el tema porta per nom "To wait". Per això tanco aquest post compartint-ho amb vosaltres, esperant que us arribi ben endins la pau que generen aquestes notes.



26 de juliol 2017

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (8): DIBUIXOS I PROJECTES



Aquesta jornada de diumenge l’hem pogut dedicar, finalment, a fer una reunió amb l’alcalde d’Amatrice. El punt de trobada és el barracot prefabricat que ara fa d’ajuntament provisional. No es pot dir que l’alcalde tingui massa bona premsa ni simpatia entre els seus veïns. Moltes persones el posen sota sospita perquè no se sap què s’ha fet amb els diners que haurien de servir per reconstruir (fer renéixer millor dit) el futur poble d’Amatrice. Els diners que els italians han anat donant de manera solidària a programes de la televisió i en campanyes diverses, on són? On anat a parar les ajudes del propi govern central italià o les dels fons europeus? De moment, ningú ho sap i l’alcalde no contesta.

La nostra visita, en tot cas, és per explicar-li el projecte que l’escultor Rufino Mesa, que ens acompanya en aquest viatge, té per a construir un monument de record a les víctimes i que farà d’element de memòria del passat i llegat del futur. Una torre de 15 metres d’alçada amb una base de 30 metres de diàmetre per on hi entrarà la gent. A l’interior, a la part central, els noms de cadascuna de les víctimes que van perdre la vida al terratrèmol. L’alcalde demana un canvi de format en la torre (que no us puc comentar quin és per respecte) i canvia la seva forma rodona per una construcció mes clàssica, quadrada. Ell no hi veu la mateixa simbologia que nosaltres, albira visualment un element turístic. El cas, però, és que hi ha llum verd a fer realitat el projecte del Rufino. No sabem quan podrà començar ni quan estarà acabat. Però lluitarem perquè es faci. 


A la sortida del despatx de l’alcalde m’aturo al davant d’un gran taulell de suro. Uns fulls plens de colors m’han captat l’atenció. Són els dibuixos que nens italians, de tot el país, han enviat a Amatrice donant mostres de suport i pregant per ells. M’emocionen tots. Un d’ells, molt especialment. S’hi pot llegir: Una rosa és sempre bella fins i tot amb les seves espines, perquè és encara una bella flor. 


Marxem de l’ajuntament però ens aturem a las sortida del parc públic on s’han instal·lat totes les dependències municipals. Allí conec a la Laura, una dona de 83 anys que l’any passat, al gener, va perdre al seu marit de càncer. Al terratrèmol hi va morir la seva filla, el seu gendre i dues netes de 23 i 25 anys. M’explica els fets, em recorda el dolor que pateix però acaba dient-me que ha de ser forta, que ara toca lluitar perquè els diners arribin i Amatrice es pugui reconstruir per tornar a una certa normalitat. Cinc minuts parlant amb ella i deixo aquell indret amb una experiència vital que equival a anys de vida.

De tornada, el paisatge ens porta als ulls més marques del sisme. Una casa sense façana mostra una habitació amb el llit encara fet. L’edifici de l’orfenat del poble, que acollia a uns 450 nens de tota Itàlia, és ple de cicatrius i ferides obertes per sempre. 



Són les 11.00 del matí i hem de preparar la barbacoa que hem convocat al migdia on hem convidat als veïns que ens vulguin acompanyar. Entre tots, aportarem tot el material i la mà d’obra. Serà un moment de màxima companyonia. 

25 de juliol 2017

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (7): TAÜTS SENSE PARETS I CASES EFÍMERES



Tota història o aventura té sempre dues cares i en algun moment tocava descobrir les menys agradables. La realitat d’Amatrice, aquella que ningú m’havia explicat, l’he descoberta aquest matí mentre feia la meva caminada matinal des del càmping i fins l’entrada al carrer que, molt al fons, dóna accés a la zona vermella. 

He canviat però el recorregut. Ahir, en un viatge en cotxe amb el Bartolomeo, vaig descobrir que no només a Roma hi porten tots els camins. A Amatrice, tots els viaranys que agafes també t’hi acaben conduint. La sorpresa de la caminada ha estat trobar-me amb la zona on ara viuen els habitants que han perdut les seves cases. Els han ofert, de manera temporal tot i que sembla que va per molt llarg, estar-se en unes cases de fusta. No són massa grans però formen illes i al mig hi ha zona verda i d’esbarjo. És, quan no tens altra cosa millor, un bon remei. 

Reconec que no he estat capaç de parlar amb cap dels veïns. Els he vist ocupats fent les seves coses, no he sabut com adreçar-m’hi, he pensat que era millor que ens veiéssim aquesta tarda a la zona on fem el festival. Serà un lloc més idoni per parlar, fora d’aquell espai que ara ocupen amb la tristesa als rostres després de la pèrdua de tot el que tenien. Onze mesos després de la tragèdia, ningú ha respirat ni ha arribat cap ajuda al poble però, si em permeteu, d’aquest tema us en parlaré més endavant. 

He deixat enrere el poble provisional d’Amatrice, amb les seves cases efímeres i temporals, per agafar un caminat estret que semblava portar, perquè ho he vist molt al fons, al lloc on anava que és el Bar Rinascimento. He calculat que en quinze o vint minuts hi seria. Però a mig camí m’he aturat perquè, de cop i volta, en una plana amagada que queia sota, m’he trobat amb el cementiri d’Amatrice davant meu. Allí, he pogut comprovar un fet que m’havien dit i no volia creure. Onze mesos després de la tragèdia, l’estat del cementiri és el mateix en que va quedar després del terratrèmol. Els nínxols rebentats i enderrocats, els taüts escampats entre les runes i molts d’ells oberts o trencats. L’espectacle és veritablement trist, vergonyós i dantesc. Goso a posar-vos una foto perquè us quedeu, com jo, bocabadats.
    

Després de les imatges del cementiri, que m’han fet pensar en com de trist ha de ser viure sabent que no et pots acomiadar dels teus essers estimats, he pensat que ha de ser indignant que ni tan sols puguis anar a recordar als altres que van marxar abans. (les victimes del terratrèmol no reposen en aquest cementiri). 

He seguit caminant fins al Bar Rinascimento on he trobat només als avis. Amb l'aturada que he fet, he perdut temps i he arribat tard. El personal policial ja havia esmorzat i jo he fet un cafè curtet. De camí a l’Area Trentino, on m’esperaven els altres, he tingut la sort de saludar a la Carla, l’agent dels Carabinieri. Ens hem preguntat pel dia, ens hem somrigut i el comiat ha estat simpàtic. 


Aquesta tarda, el festival ha continuat. Hi ha hagut circ de petit format per als més petits, i després, la música d’un trio de músics arribats de la regió de la Puglia que s’anomena Il Soffio dell’Oltre. Temes rítmics, música tradicional i elements del folklore més mediterrani han fet més agradable el moment.

La sorpresa ens l’han donat els veïns d’Amatrice que ens han cuinat dues cassoles de pasta per fer més càlid el moment. Aquí els dies són molt calorosos i les nits molt fredes. Ells, han contribuït a fer-ho tot més càlid portant la pasta i dient-nos, en veu alta i la màxima humilitat que es pot tenir: 

Gràcies per venir aquests dies i fer-nos companyia. Ens sentim molt sols.    

Demà més. Perquè el mon gira, les hores passen i arribarà un nou dia per gaudir. Malgrat tot. 

24 de juliol 2017

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (6): EL WALTER I EL BAR RENAIXEMENT



La primera nit al camping d’Amatrice, després de fer el bany a la piscina i tot fent una cervesa a la fresca, vaig conèixer al Walter. Ens havíem reunit en aquell punt els dos propietaris de l’equipament, La Laura i el Giuseppe (germans), el Bartolomeo, el Santi i jo. Ell, el Walter ja era assegut allí des de feia estona, guaitant el paisatge. 

Em va comentar moltes coses sobre la tarda del terratrèmol i les hores posteriors a la tragèdia. Suposo que necessitava buidar-se, explicar-ho a algú aliè que no fos altra gent del territori. Va plorar sense cap vergonya, va entendre que jo l’escoltava amb calma i sinceritat, es va permetre fer pauses en la narració perquè sabia que els hi respectaria. Va ser una estona intensa i dura, sobretot perquè és fàcil pensar en un drama extern però tot es complica quan et penetra a l’interior. Sóc massa emocional però no ho puc evitar. De fet, no vull. 

El cas és que el Walter em va comentar que tres dies després, el diumenge, havia d’anar a la zona vermella, a l’interior d’Amatrice, al bell mig de les runes on ningú hi tenia accés, a recollir un cotxe que va quedar mig soterrat sota una casa i que ara havien de peritar pel tema de l’assegurança. 

En aquest punt, vaig decidir preparar el meu pla personal per poder entrar a la zona vermella. El Walter em va oferir la plaça que li quedava buida al seu costat a la grua. Però em va advertir que no em deixarien passar, que aquella zona vermella era inaccessible. 


Ben cert. Perquè el primer que es veu quan arribes a pocs metres del carrer que abans donava pas al poble d’Amatrice, són dos jeeps de l’exercit i mitja dotzena de soldats que custodien la zona. Ho podeu veure en aquesta foto que teniu a sobre. A la dreta de la imatge hi ha les restes de l’església, a l’esquerra (rere els pins) la torre medieval que és l’únic edifici que va quedar intacte. Al mig, el jeep i dos dels soldats.


La solució la vaig trobar en la següent imatge. Vaig entendre que per arribar al centre havia de creuar el diàmetre d’aquella quadratura del cercle que eren les persones. Fer-me amic dels qui tenien la zona vermella més a prop era l’única sortida. Per això vaig decidir pujar a peu cada matí, a primera hora, des del càmping fins aquell espai protegit pels militars. Allí hi havia també l’únic bar que havia subsistit al terratrèmol, un local que curiosament es diu “Rinascimento” (Renaixement). Envoltat per cases en runes pels quatre costats, el bar ha aguantat i reneix cada dia que passa. 


Els avis de la zona, amb qui també conversava l’escultor Rufino Mesa mentre pensava en com fer l’embrió del seu projecte traduït en dos tubs de coure simbòlics, van ser els primers amb qui em vaig amistançar. Els policies locals després. Més tard, els voluntaris de Protecció Civil arribats de Roma. Per últim la Carla, una agent dels Carabinieri molt amable que es jubila en pocs mesos. Tot plegat, quadrava. Calia esperar dos dies més i intentar passar amb el Walter. Se’m girava feina i jo funciono a base de reptes. Millor impossible. 

...

Nota: La foto de l'inici és un detall de l'aigua del riu que envolta al càmping i que voreja també part d'Amatrice. He pensat en una imatge dolça per contrastar la duresa dels fets. 

23 de juliol 2017

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -