Header Ads

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (9): EL CAP HO DEMANA, EL COR HO PREGA



Des que vaig decidir anar amb més assiduïtat a Itàlia (actualment hi vaig 2-3 cops l’any), vaig fer arribar un missatge clar a les persones que he anat coneixent i sumant a la meva família. El missatge va en dos sentits: sempre cal somriure, sempre cal compartir. 

Hem de ser capaços de trobar-li a cada jornada un punt d’amabilitat per saber que el dia val la pena. I hem d’aprendre a compartir coneixements, aprenentatges, amor, abraçades, moments, situacions i tot allò que uneixi per sumar i créixer. Creieu-me... és possible. 


Per això vaig proposar al Bartolomeo i al Mario fer una barbacoa veïnal, en la que poguéssim convidar a la gent d’Amatrice que s’hi volgués apuntar. Deu minuts després de llençar la idea, el Mario ja havia encarregat 50 quilos de carn i tenia l’espai on fer-la. I el Bartolomeo ja era dalt del cotxe per anar a comprar les postres, el cafè i les begudes dolces per fer la copeta. Jo vaig dir que me’n ocupava del vi, 25 litres perquè no fos cas en que faltés. 


S’hi van apuntar bastants veïns d’Amatrice. Gent gran que ara s’ha quedat sola, altres matrimonis més joves que han sobreviscut al cop, gent jove i també els nens que han perdut a tota la seva família i ara, temporalment però va per llarg, són sota la tutela de l’estat. També hi érem nosaltres, els qui organitzàvem, i els artistes de carrer. Les imatges que veieu són de moments d’aquest àpat compartit. Particularment, feia molt temps que no era tan feliç. Veia a totes aquestes persones alliberades momentàniament de la seva càrrega i això m’alleugeria també a mi. 


De primer pasta, de segon carn de tot tipus a la graella i de postres, pastes amb el cafè i el licor estomacal de rigor. Com a element comú, la companyonia, l’amistançament, l’apropament de les persones i les seves ànimes. 


La barbacoa va ser el penúltim acte del nostre festival. El tancament va ser un dels moments més emotius, el lliurament simbòlic d’un tub de coure que contenia l’aire recollit al mig de la zona vermella. El tub era del Rufino, l’escultor, i va ser ell qui va fer la cerimònia d’entrega del tub al Mario, tot recordant que “les restes perviuen la ciutat”. 


Les paraules del Mario ens van tocar a fons als qui érem allí en aquell moment. Només demana que no se’ls deixi oblidats i garanteix que seguirà als polítics perquè això no succeeixi. Tan sols vol que la gent, que el món, no oblidi mai el terratrèmol d’Amatrice i, especialment, a totes i cadascuna de les seves víctimes. 

La seva intervenció va ser el colofó final d’un festival que durant tres dies ha portat somriures i humanitat a una zona devastada pel dolor, un esdeveniment que ha estat de record i reflexió, que era necessari fer i que volíem fer perquè el cap ens ho demanava i el cor ens ho pregava. Hem fet un festival per Amatrice, per les persones, per aconseguir que aquest món sigui més habitable i mantingui uns valors mínims. Com a mínim, ho hem intentat. Penso, que ho hem aconseguit. 

Acabaré amb una petita concessió. Quan era dalt de l'escenari ajudant al Rufino en la traducció del missatge que adreçava als assistents, en aquell silenci que es va produir en un moment concret, em va venir al cap la música d'un músic a qui conec fa uns quatre anys. Es diu Idan Raichel i el tema porta per nom "To wait". Per això tanco aquest post compartint-ho amb vosaltres, esperant que us arribi ben endins la pau que generen aquestes notes.



Amb la tecnologia de Blogger.