Header Ads

DIARI DE LA ZONA VERMELLA (12): DE PEDRES DOLGUDES I VEUS SILENCIADES



He deixat quasi pel final d’aquest diari la incògnita que us permetrà saber fins  on he pogut arribar a veure de l’antic poble d’Amatrice, esborrat del mapa arran del terratrèmol del passat 24 d’agost del 2016.

Nosaltres hem vingut aquí onze mesos després i hem comprovat, sobre el terreny, que les coses segueixen quasi igual que segons després del sisme. En molts sentits, el temps sembla no haver passat. Però ha passat perquè aquí hi ha 232 persones que van morir i unes altres 700 i escaig que han hagut de refer la seva vida en cases prefabricades o, en molts casos, iniciar una nova vida a altres municipis i regions italianes.

Queda, com a punt de record i memòria viva, la zona vermella, aquell espai que s’inicia a l’antiga entrada del poble i acaba on acaben les últimes restes de l’última casa d’aquell que fou considerat un dels poblets més bells d’Itàlia fa pocs anys. En la distància que separa l’inici d’aquell carrer i els jeeps de l’exercit que custodien les pedres dolgudes i les veus silenciades, s’hi albira tan sols la torre medieval, únic edifici que va aguantar l’estrip de la terra. 

M’havia proposat entrar-hi saben que està del tot prohibit. Si ho recordeu, perquè ho vaig comentar en capítols anteriors d’aquest diari, vaig conèixer al Walter, conductor de la grua que tot just avui ha d’entrar a la zona vermella per a recollir un cotxe que va quedar semisoterrat en una casa i ha de ser peritat. I hi ha també la Carla, aquella agent dels Carabinieri amb qui he fet amistat aquests dies al Bar Rinascimento. Dels dos en depenia el meu viatge i finalment, per coses del destí o perquè havia de ser així, els dos principals factors s’han unit: el Walter ha vingut a buscar-me a l’hora precisa i la Carla ha confiat en mi i ha dit als soldats de l’exercit que em deixessin anar amb ell. 

Així, doncs, tinc la fortuna d’entrar a la zona vermella. I us explico què veig. Ho faré en poques paraules i moltes fotos. He enregistrat la meva veu durant el recorregut, mentre feia captava les imatges. Ara intentaré aportar l’experiència, de forma senzilla, de manera escrita. Us he posat les fotos en parelles i sota de cada dues fotos hi ha el comentari/reflexió que vaig gravar tot parlant mentre les veia.

...

L’entrada del poble és ara una camp d’esfondralls que jauen muts i plens de calma. Sota ells, tot són històries emmudides, vides tallades i somnis que van fugir a quilòmetres d’alçada. Una vella torre fa de vigia del dolor. 




El pas pels rierols de pedres que abans tenien nom i números no és fàcil. Cada gram de la pols que jau al terra té amo, com la roba i els mobles empresonats, com els coberts i les vaixelles tancades als armaris piconats que ja no s’obren ni es regiren. 




L’horitzó verd s’amaga de vergonya tot mirant dia les muntanyes empedrades en el desordre. A la nit, tota lletjor es dissimula, desapareix. També el negre dibuix d’Amatrice que no perd color amb el pas dels jorns. 




A les acaballes del poble, una casa dubta el gest però sucumbeix. Ara mostra les misèries, les entranyes. Davant seu, una teulada sembla recriminar-li quelcom, com aquell gos que burda i espera fer por. Són els contrastos: res o la meitat de res. 




La fe també té dubtes. Déu no té pietat dels seus i esquerda el seu temple. Com en aquell conte de Gibran, aquesta dona anomenada església té un costat de la cara enrojolat. Al costat, crueltats de la vida, l’hospital local queda dempeus però inservible. El designis del Senyor són... inesgotables. 




Una petita zona verda dóna treva al dolor que sento a l’ànima i a les llàgrimes que fa estona que em visiten. Però és un miratge. També al mig del verd hi ha cims de pedra conquerits per la tremolor. El poema del sofriment té encara més estrofes i ritme. 




Com les escales de Led Zeppelin, les teules grimpen cap al cel. Tal volta busquen als qui hi vivien sota, per necessitat de tenir de nou una vida lògica, de trobar raó al fet. Dos arcs miren al veí del davant que ha tingut menys mala fortuna. L’ombra es dibuixa al terra com un camell que camina, solitari, per un desert eternament buit i insonor. 




Adéu Amatrice. Aquest bell nom, que significa amant en català, em queda a la memòria per sempre. Duc les retines plenes de figures esbiaixades, l’ofec al pit per la sofrença dels qui van creure en aquest espai, el cos adolorit pel cop de trepitjar allò que altres no poden. Tal vegada havia de veure, de creure, de viure el moment. Ha estat violent però, amb tot, m’ha regalat un bri més de vida. 

...

A la sortida de la zona vermella, tres quarts d’hora després d’entrar-hi, faig quatre coses. En aquest ordre: abraçar al Walter, fer-li un petó tendríssim a la Carla, pensar en els meus que ja no hi són i en els que encara tinc a prop. I demanar-me una copa de conyac que em bec de cop. 

Torno cap al càmping escoltant aquesta cançó que us comparteixo i que, des de fa uns mesos, s’ha convertit en el meu himne personal. 

Amb la tecnologia de Blogger.