Archive for d’abril 2012

RES O TOT


Qui ens diu que tot dura fins que s’acaba? Qui ens diu que tot s’acaba i té un final? Qui ens garanteix que tots els cicles són cíclics? No hi ha un cicle inacabat? 

Carpe diem emocional en la vida efímera. Aquesta és la meva actitud i no demano que ningú la comparteixi tot i que sé que hi ha algú que també ho fa. Avui som aquí i cal gaudir del moment. Deixar-se emportar, abandonar-se a les emocions i els sentiments, gaudir de l’instant tal i com arriba, renovar-se i ajudar a renovar, aprendre i ajudar a aprendre, donar i rebre. 

Hi ha un no res i existeix el tot. I jo em decanto pel segon perquè el primer, si es dóna el cas, arriba sol. Tot és tot. Tot és estar, ser-hi, viure, mirar, abraçar, besar, acaronar, parlar, xiuxiuejar a cau d’orella les paraules del cor...

Tot és això, tot i res més que tot. Tal i com sona. Uns trens passen i altres finalitzen el trajecte davant teu en una andana on tot és camí amb calma i les pauses esperades però amb la constància de no aturar-se.  Tu ets el viatger i dibuixes la pols que queda enrere a cada pas i l’alè d’aire nou que et permet seguir caminant. 

No és cap poesia. Ni cap reflexió. És el balanç, petit de moment, després de tres dies en calma i la millor companyia esperada després de dos anys sense pauses ni vacances. Ja ho sabia però ho confirmo. Amb ben poc (material) és pot ser molt feliç quan el que més tens és la presencia desitjada.  

Acompanya el post un vídeo que m’han dedicat i que m’encanta. Per cert, mira com són les coses, aquesta cançó no la coneixia. Sempre és bo aprendre. 


30 d’abril 2012

LUCÍA


Lucía la niñez con esa travesura que los tiernos años dan a la inocencia en sus inicios. Lucía la sonrisa contagiosa que desborda a quien se le regala, con los gestos ingenuos que la provocan, las palabras que descolocan y la vitalidad que se desprende cuando el mundo aún no debe ser comprendido ni las acciones justificadas. 

Lucía cara de sueño en la mañana y el sueño constante que te cambia la cara a cada acción. Lucía un pijama azul como el cielo y un pelo rubio como el sol que se levanta para dar más vida. 

Lucía cara de payasa, una espada de pirata, el tobogán del sube y baja, el helado que se cae y una bici cual caballo desbocado que cabalga por las calles sorprendiendo al mundo y clamando calma. 

Lucía más. Luces de colores de la mañana, trenza de colores en el cielo, atardeceres cautos que se pliegan para dar paso a ese manto de ojos cerrados que es la noche. Y todo luce harmonioso, como Lucía.
29 d’abril 2012

REMANSO

No hay más paz que tus ojos cerrados. El remanso de calma bordeando tus brazos. Los ríos hallados en cada paso por ese mar que son tus miradas. El bosque transitado cada vez que me arremolino en tu piel.

Desbórdame una vez más. Condúceme hacia espacios inertes donde tú eres el gesto y la pasión. Rompe con timidez mis sentidos y regálame esa eventualidad llamada presencia. Sóplame el alma y duérmete junto a la luz que levanta con la mañana abandonando la noche de suspiros donde se esfumó el momento y se originó el instante renovado.

CONFITURA POLÍTICA


Un altre text breu que he fet recentment i que crec que us pot agradar. Aquí hi ha de nou l'element del periodisme com a punt de partida i la política com a complement al fil narratiu.

CONFITURA POLÍTICA 

Silenciado por sacar información incómoda, en un medio estimulado por las aportaciones  de empresas que limpian su imagen con anuncios demagógicos, decidió cambiar la gran redacción del principal periódico de la capital por una plaza en la sección de sucesos de una gaceta local en un pueblo de montaña cercano a los dos mil habitantes y muy próximo a la frontera con el país vecino. 

Cambió el caos de papeles rebeldemente hacinados y la tensión de ciertas llamadas por una mesa pequeña y desierta donde el polvo era el único ocupante hasta su llegada. Abrió su maletín de piel y fue distribuyendo estratégicamente sus tres elementos de trabajo indispensables. A la izquierda un ejemplar de frases celebres que le servía a menudo para acotar sus artículos cuando se requería cierto sarcasmo, anclada a la derecha su fiel grabadora y en el centro, justo en el centro, un lápiz. 

En su anterior trabajo como jefe de sección tenía bajo su control una docena de personas. Ahora compartía oficina con tres personas más. Entrando a la izquierda estaba el responsable de todo menos deportes, a su lado el redactor de deportes y nada más, a la derecha el director y al fondo a la derecha, como siempre, la puerta de acceso al lavabo. Él estaba en el centro de la sala, en el mismísimo centro, emulando ese papel de control del momento y el medio, de firmeza y solidez, que asume un triste lápiz.

Pasaron dos días antes de la llegada del primer caso relacionado con la sección de sucesos. Bajó a la calle con su grabadora y se dirigió al lugar de los hechos con la intención de recabar la máxima información. Conocía el lugar de destino por las instrucciones que la había dado el director pero ignoraba el origen y la magnitud de la posible tragedia digna para publicarse en la media página que le habían otorgado para la edición del periódico del día siguiente.

Se desplazó con su coche al embalse situado en las afueras del pueblo y a su llegada vio a un hombre visiblemente trajeado sentado en un banco. No lo reconoció hasta que lo tuvo a cuatro o cinco metros. Y se asombró del encuentro pues lo conocía a la perfección. 

Era un concejal con quien había tenido mucha relación durante todos los años gastados en la capital. Había conocido su presunta implicación en un caso de corrupción viendo las noticias de la televisión. Le otorgaba la presunción de inocencia que obliga el ejercicio pero se temía lo peor vistas, y también vividas, ciertas actuaciones anteriores del político que ahora tenia de nuevo delante aunque en un marco diferente. 

El visitante le pedía protección y cobijo. Había admitido su culpabilidad en el caso de corrupción y en pocas horas la policía iría a su domicilio o al despacho del Ayuntamiento para proceder a su detención. La misma persona que durante dos mandatos le presionó para evitar la publicación de ciertas informaciones ponía su futuro en sus manos. El mismo personaje acostumbrado al mimo de los medios, siempre a cambio de dinero para los editores, se rendía ante él. Con la duda de salvarle el culo o cortarle la cabeza optó por tener más cara que espalda y decidió ponerle a prueba. Le buscó habitación en uno de los hoteles del pueblo, muchos de ellos ya llenos por la celebración esos días de la Feria del Ganado, y le invitó a quedarse sin molestar. Pensó que en esta vida todo cae por su propio peso y no se equivocó. 

El nuevo huésped creyó que lo que pasa en los pueblos se queda en ellos y no llega a las grandes ciudades. Pero ignoró algo esencial al no pensar que es en estos pequeños espacios donde los grandes telediarios son la esencia del debate cotidiano. Poco tardó la policía en dar con él tras la llamada de los inquietos vecinos. El titular de sucesos de la gaceta a la mañana siguiente anunciaba: No es el tamaño del bote. Es la confitura.

Y PREGUNTÓ


Le preguntó: ¿me quieres?

Y respondió con un silencio de palabras y el sonido de un beso en la frente. Luego, un suave soplo en los parpados, un leve toque en el cuello, un tierno roce con el dedo en las mejillas enrojecidas y un gesto sinuoso que unió los labios. Tras ello, el abrazo más grande dado y la caricia siempre permitida. Susurros en el oído y mariposas en los ojos, nubes en el cielo y ligera ingravidez en la tierra.

Y preguntó de nuevo con el placer de tener la respuesta en sus adentros. 


27 d’abril 2012

PALABRAS EN EL CAFÉ


Palabras en el café és un text breu que vaig escriure fa poc temps i que comparteixo avui amb vosaltres. El fil conductor és el periodisme i els locals on s'aconsegueix més i millor informació, les cafeteries. 
PALABRAS EN EL CAFÉ

Era un buen periodista. Sabía que la información se consigue en las barras de los bares, en las tertulias de las íntimas cafeterías, lejos de las mesas de las redacciones donde se trabaja con especulaciones deformadas con tanto boca a boca que acaba alterando la esencia del mensaje. 

Era un cliente habitual del café en todos los sentidos. Apreciaba el aroma del local y el sabor del contenido de la taza que algunos días se hacía acompañar con unas gotitas de licor y una ligera nube de leche condensada. Siempre a las tres de la tarde. La hora en que salía de su primera oficina, la redacción, y abría la otra, su segunda casa, su Café. 

No era muy hablador. Gozaba escuchando en silencio. Ejercía ese gozo siempre disimulando su mirada hacia todas partes menos en la mesa donde centraba, con cuidadosa atención, toda su capacidad auditiva, mermada por los años, mientras anotaba mentalmente nombres, lugares y detalles importantes.

Tampoco era propenso a la sonrisa fácil aunque su sentido del humor se despertaba cada vez que entregaba su columna de opinión para la sección de confidenciales al director del periódico donde empezó su carrera años atrás y en el que pretendía seguir hasta su jubilación oficial aunque no definitiva. Porque un periodista es como el policía de las películas americanas que entrega la placa y queda relegado del caso pero lo sigue investigando y lo resuelve antes que sus compañeros. El periodismo no es una profesión más. Es una filosofía de vida, una forma de seguir respirando, una segunda piel que jamás muda.

Quizás por este modus vivendi, esclavizador y necesario, se quedó un rato más a hacer compañía a la barra de ese café de tarde convertido en bar de copas con la llegada del atardecer y el paseo de la luna que traía la noche. 

Y fue así que descubrió que se le acababa una etapa, que se iba a quedar en el paro, que el periódico cerraba por la crisis, bajaba la persiana y dejaba sin trabajo a sus sesenta empleados. Nadie lo sabía. Ni sus compañeros ni el propio director. En la mesa en la que a una distancia prudencial había anclado sus orejas se sentaban el propietario de la cabecera de su amado diario y los futuros compradores del local que sería derribado para convertirlo en un bloque de viviendas de ocho plantas con bajos comerciales. La empresa editora anunciaría pérdidas, propondría un expediente de regulación y, tras el cierre y finiquito del personal, se embolsaría una cantidad ingente de dinero. 

Y en ese punto en que el hombre vuelve a la niñez ante los miedos que le acechan, y que le aportan inocencia y descaro, optó por romper la tradición y rebeló su posición y objetivo a los ocupantes de la mesa. Se presentó, les anunció su intención dejándoles perplejos por su presencia y les puso contra las cuerdas ante la amenaza de contar el plan a sus compañeros de la redacción y a los de los otros medios. 

- Como dijo el poeta: sin riesgos en la lucha no hay gloria en la victoria.

Soltó el eslogan y, emulando al torero que cree en la tarde, citó al animal al centro de la plaza para hacer el último pase de pecho. Y fue su mejor faena en años pues tras anunciar las intenciones de cierre al resto de la plantilla se cambió la portada del periódico de la mañana siguiente que anunciaba con orgullo: Este periódico se vende pero hoy invita la casa. Gentileza del editor.

ITÀLIA AL SETEMBRE


M’acaben de confirmar que la presentació del meu llibre “Aforo Completo. Tutto al completo” a Itàlia es retardarà uns mesos i que finalment es farà el proper mes de setembre o, com a molt tard, a principis d’octubre. No hi ha cap problema perquè no hi ha cap pressa per dur a terme aquest acte que es concretarà en diverses presentacions a diverses ciutats. 

L’amic i poeta Bartolomeo Smaldone és el responsable de moure aquest tema a Itàlia i sé que hi haurà una primera presentació a la zona de Bari. També confirmo que prolongaré la meva estada al país veí fent una altra presentació a Palermo i que, depenent de com evolucioni el tema, visitaré més ciutats. 

El nou llibre, Aforo Completo, està escrit en castellà i en italià. Mentre no arriba la visita a Itàlia vindran altres presentacions. La propera a Reus i les següents a Tortosa i Sevilla entre altres indrets. 

Acompanyo el post d'una imatge de la presentació feta ara fa dues setmanes al barri de l'Albada. 

MATIES I EL PRESIDENT


Avui comparteixo amb vosaltres una narració breu que vaig fer fa pocs mesos i que espero que us agradi. Es diu Maties i el President i com veureu toca el tema de les retallades però també el de la vida als petits pobles. 

MATIES I EL PRESIDENT
La reunió urgent s’havia convocat a les set de la tarda a l’Ajuntament i tothom hi era convidat. Els cartells anunciant-la es podien veure i llegir a la Plaça Major, al taulell d’anuncis de l’escola, a la porta de l’església i fins i tot a la botiga de queviures de la senyora Dolors que mai deixava penjar papers ni cartells al seu aparador. 

A l’hora prevista els veïns van anar arribant a la Casa de la Vila, uns sols i altres en grups tot comentant la jugada, on els esperaven l’alcalde i el metge, els dos protagonistes de la trobada, amb cara de preocupació. A les set i cinc tot el poble s’havia quedat buit per omplir el consistori. 

Va obrir la sessió l’alcalde, pagès d’ofici i polític a les hores mortes, tot anunciant el motiu de la convocatòria. El Tomàs va explicar als seus veïns la decisió del govern autonòmic d’eliminar la plaça de metge del poble per ajustar-se a les retallades derivades de la crisi que patia tot el país. El Maties, metge d’aquell poble i dels altres que l’envoltaven en un radi de trenta quilometres, no podia exercir més en el càrrec i les seves funcions les assumirien els metges del l’hospital comarcal que era a cinquanta quilometres. 

L’administració justificava l’eliminació de la plaça de metge tot argumentant que les comunicacions eren suficientment bones com per recórrer amb rapidesa i sense perills el trajecte fins l’hospital comarcal. El Maties tenia clar, i també l’alcalde, que eren excuses barates, decisions preses per tècnics que ni tan sols sabien on era el poble ni quines necessitats tenia, que beneficiaven com sempre la capital en detriment de les àrees rurals i menys poblades. 
I tots els assistents van arribar a la mateixa conclusió un cop van rebre la informació de mans de l’alcalde i van viure el desencís del metge dibuixat a la seva cara desencaixada mentre escoltava el present i pensava en el futur.
Deu anys exercint al poble, fent visites al consultori els dimarts i els dijous, corrent per atendre emergències de matinada o en cap de setmana, sabent de quin mal patia cadascun dels veïns d’aquell poble. Una dècada d’històries properes que es desdibuixava per culpa dels de la capital que havien decidit eliminar la proximitat humana des de la distancia.

Explicada la situació, alguns dels veïns proposaven desobeir les ordres del govern mentre uns quants s’organitzaven per fer un viatge a la gran ciutat per parlar amb els autors de la desafortunada decisió. Altres havien optat per assumir la crua realitat i abraçaven al metge tot recordant les estones viscudes els darrers anys malgrat es tractés d’urgències i malalties. 

El Doctor Maties agraïa les mostres de suport mentre s’eixugava les llàgrimes que li queien per les galtes, més enrojolades que de costum, i petonejava homes i dones mentre acaronava els caps dels nens que se’l miraven amb tristor i sorpresa inconscients dels motius que els envoltaven.

La crisi és la fina línia que separa als qui sobreviuen sense luxes de la pobresa i és la soga que enfonsa als qui ja eren pobres. Què més podia pensar en aquell moment el metge?
Després de deu anys de dedicació no se li oferia tampoc cap possibilitat de reubicació a una altra zona rural o en un hospital. Se li comunicava que deixava el seu lloc i que tenia una plaça a l’empresa més gran del país, l’oficina de l’atur, durant els propers dos anys. 

La Rosa, propietària del bar del Casal, recordava les desgràcies anteriors que havia patit el poble per culpa dels del centre o dels de la capital. El tren d’alta velocitat els havia trinxat part del terme municipal i molts pagesos havien perdut part de les seves terres o totes. Havien expropiat sense mirar a què es dedicava cadascun d’ells ni quina afectació tenia la decisió presa sobre un mapa en un despatx situat a cinc-cents quilometres de distància. 

I com no en tenien prou van arribar les màquines que en pocs mesos van fer passar l’autopista a tocar de les cases que hi havia a l’entrada del poble convertint aquell camp ple de boscos de pins i garrigues en una serp de ciment, senyals i tanques preparades pels conductors més kamikazes del país que circulaven a gran velocitat i a pocs metres de les masies. 

Va ser bo recordar el cúmul de despropòsits patits però no va servir de res. Acabada la reunió a l’ajuntament tothom va baixar a la plaça tot comentant la jugada fent de nou grups de tres o quatre veïns que anaven dissolent-se mentre enfilaven els carrers i cada cop que un d’ells entrava a casa seva. En deu minuts, era hivern i es feia fosc abans, silenci total. 

Van passar uns dies i es va produir un fet important i decisiu. Era un diumenge al migdia i com cada cap de setmana la comitiva encapçalada pel president del govern autonòmic viatjava pel país per inaugurar obres iniciades abans de la crisi i col·locar primeres pedres a altres projectes que mai serien reals per falta de pressupost.

El destí va voler que els vehicles oficials passessin pel poble i que just a la sortida de l’autopista, la mateixa que havia desdibuixat el paisatge de pins i garrigues, el cotxe on viatjava el president rebentés una roda. Tot havia passat molt ràpid i després de topar amb la mitjana del vial l’automòbil havia quedat panxa amunt. Els conductor i dos escortes havien patit petits cops sense importància però el president tenia una fractura de tíbia. 

Un dels altres vehicles de la comitiva va fer d’ambulància traslladant el ferit fins el poble. Els tres helicòpters medicalitzats estaven atenent altres urgències el nord del país i tardarien en arribar. Calia pal·liar el dolor del president i examinar altres possible ferides quan abans. Havien trucat a l’alcalde i ell havia avisat al metge que esperava al pacient a la seva consulta. Qui li havia de dir que el últim dia de feina seria un dels més importants. 

El Doctor Maties va subministrar un potent calmant al president i va comprovar que no patia cap ferida més greu. Tenia petites contusions i un tall sense importància a la mà dreta. Mentre exercia, amb la mateixa professionalitat de sempre i una dosi més elevada de nervis, el metge parlava amb el president per intentar calmar-lo. I ho va aconseguir.

Va ser una conversa agradable i molt útil per posar al dia a una persona que ni tan sols sabia que el Maties cobria les necessitats mèdiques de tants pobles i que aquell diumenge era el seu últim dia exercint.

Fetes les cures va arribar el moment del comiat. L’helicòpter havia aterrat a les afores del poble i només calia traslladar al president que, mentre sortia del consultori acompanyat pels escortes, es va comprometre a revisar els reajustaments previstos al Pla Nacional de Sanitat.
Al dia següent el Doctor Maties va abandonar el poble amb el seu cotxe tot envoltat de veïns que es van aplegar a les portes la casa on havia viscut de lloguer els últims deu anys. Se’n tornava al seu poble, al nord, sense cap futur concret en aquell moment. 

Mai va arribar cap resposta del president, cap carta de la capital, ni cap revisió del Pla Nacional de Sanitat. A les següents eleccions va canviar el govern i el destí, capriciós un cop més, va fer que la persona que havia presidit el país tornés cap a casa i es retirés al poble on viva abans d’ocupar el palau presidencial de la capital. 

No havia canviat massa durant els vuit anys que havia estat fora. Havien obert un basar de xinesos que ho venien tot a un euro i el metge de sempre s’havia jubilat donant pas al seu relleu. Es deia Maties i ningú se’l creia quan deia que un dia, en un altre poble, havia curat al president. 

INSTANTES


Se despojó de ataduras y liberó sus pasados mientras se avecinaba sobre ella. Contactó con la piel, resolvió los aromas nuevos, notó el tacto sano de lo inexplorado, las manos descubiertas con gestos, los brazos recitando ternura sin pausas ni compases previos, la mirada explicita y directa reclamando atención. 

Se hundió en el inmenso interior de ese nuevo cuerpo y se dejó llevar hasta el sueño más profundo. Se despertó intacto, virgen en esa selva de nuevas emociones. Por fin había encontrado los bosques siempre reclamados cuando los tiempos pasados se los negaban. Y entró la luz y con la luz el nuevo estado.

COMENCEN PER CO: COPAGAMENT I CO...


Després d’anunciar-nos que ara també haurem de fer el co-pagament per les ambulàncies i les pròtesis que no siguin urgents (jo no conec cap ambulància que no sigui urgent), la Generalitat estudia altres alternatives per afrontar la crisi.

Es proposa que els vehicles de bombers vagin amb monedes. D’aquesta manera quan se t’incendia la casa i arriba el camió, tu tries quin nivell d’extinció de les flames vols. Depenent de les monedes que posis la mànega traurà més o menys aigua. Hauràs d’anar posant euros perquè no s’acabi l’aigua i quan les flames hagin deixat de devorar casa teva tindràs la possibilitat, com quan rentes el cotxe, de triar el programa d’ensabonar, posar cera i abrillantar la façana de l’edifici. 

També aniran amb monedes els Mossos d’Esquadra quan hagin de dispersar manifestacions. Si ets veí de la zona on la gent protesta podràs posar les monedes a la porra de l’agent calentapenya (parlo de la porra que fa mal) i depenent de quants diners hi posis repartirà més estopa o menys.  Si no tens monedes també pots posar-hi cacauets. 

A les aules dels col·legis públics hi haurà maquines dispensadores de guixos perquè els professors puguin guixar a les pissarres i als edificis públics amb funcionaris que atenen als ciutadans tindrem una altra maquina amb tres tarifes que entregarem a qui ens ha de gestionar documents o ajudar a fer els tràmits de manera que podrem triar si volem se atesos amb mala llet, amb certa normalitat o triem (la tarifa més cara) que mentre el funcionari ens atén xiuli i canti la banda sonora de “La vida es bella”. 

S’estudien altres mesures que avançarem al seu moment. Els serveis que es mantenen intactes i sense retallades són el transport amb xofer dels consellers, directors generals i als altres alts càrrecs, les seves dietes, els seus sous i la cort d’assessors i assessors dels assessors que conviuen al seu costat.  

Nota: La imatge que acompanya a l'escrit pot tenir alguna semblança amb una reunió d'un alt càrrec i la seva troupe d'assessors però és pura coincidència. 

BONS PROPÒSITS: INICIALS


Guardar en el passat les pors que hi pertanyen. Unir la voluntat de ser i les ganes de fer. Aprendre que tot té un perquè i viure'l com arriba. Passejar sense temor pel moment que arriba tot fent un camí nou. Ancorar, d'una vegada per totes, en aquell port sempre buscat. 

Tenir la capacitat de fer el pas. Estar-se ara en aquell espai nouvingut. Ser sincer amb un mateix per mantenir-se fidel amb l'altre. Tocar de peus a terra però deixar-se endur i volar quan toca. Imaginar el demà mentre dibuixes l'avui a toc suau de sentiment. Mesurar les paraules però sense fer-les a mida del tot. Obtenir la recompensa esperada que no és altra que un gest, carícia o besada.  

Mirar als ulls i ballar-hi dintre. Ordenar els calaixos de la memòria cada cert temps. Lentament, anar passant els dies en calma i bon estat. Trobar cada dia un motiu per dir t'estimo i guanyar segons a cada dia. 

24 d’abril 2012

TRENCANT ENQUESTES


Fa anys que no compartia la diada de Sant Jordi en bona companyia. I avui ha estat així, una més que agradable passejada per la Rambla Nova, al migdia que és quan s’hi està millor, acompanyat de la meva xicota (m’agrada aquesta paraula). Ara t’atures a una parada, ara en una altra, ara t’atures a parlar amb aquell polític que avui aprofita el dia per a regalar plantes, ara amb aquell amic que fa temps que no veies...

El cas és que se’ns han apropat unes noies joves que estaven fent una enquesta per a la seva escola i crec, sincerament, que els he trencat l’enquesta. De fet ja està bé trencar-la per evitar que els qui fan les enquestes arribin a conclusions equivocades que en el cas de Sant Jordi en són tres: que la gent llegeix poc, que aquest dia tothom compra llibres i que els autors més venuts són els únics que es venen. 

Els he estat sincer, com sempre. I s’han quedat sorpreses en algunes respostes. Els he dit que no havia comprat cap llibre, que no compro autors del país quasi mai perquè aposto pels àrabs i els italians, que llegeixo uns tres o quatre llibres cada mes i que sóc poc amant dels llibres electrònics. He vist a la seva cara que eren respostes a les diferents obtingudes fins aquell moment. Bàsicament perquè la gent compra avui i jo no, perquè compren autors nacionals i jo no o perquè diuen llegir molt poc i jo ara llegeixo bastant.

Ha estat un moment d’una jornada en la que he participat com a autor en una entrevista que m’han fet a Tarragona Ràdio i com a ciutadà tot passejant, agafat de les manetes, amb la meva xicota (cada cop que la dic m’agrada més). 

Ara cal fer-se dues preguntes: A part de comercial, la Diada de Sant Jordi aporta quelcom als hàbits de lectura? I demà, què passarà amb els milers de llibres que avui han vist el sol i tornaran a la foscos de les seves caixes quan caigui el sol d’aquest vespre? 

 Aquesta cançó del Jaume Sisa m'encanta...



UNA JORNADA DE LLETRES


Per als autors locals avui és el dia. Sant Jordi convida a parlar de les creacions més properes i les ràdios municipals entrevisten als escriptors de casa. Hi ha el goig de passejar per la Rambla amb el seu ambient indescriptible, la recepció que fans els ajuntaments amb els seus protagonistes i la possibilitat d’atendre als lectors i signar-los llibres. 

Jo només faré una de les tres coses. Ni signaré llibres a cap parada (m’agrada fer-ho a les presentacions ja que crec que són més intimes) ni aniré a la recepció de l’Ajuntament (no disposo de temps) o sigui que em dedicaré a atendre la trucada de Tarragona Ràdio a respondre les preguntes dels companys per parlar del meu llibre i de les sensacions de la jornada. 

Malgrat tot crec que cal gaudir, si es pot, de la jornada. No sóc amant de cap dia dedicat a res però entenc la significació de Sant Jordi. Compreu roses i regaleu llibres però escolteu-me bé: seguir comprant roses en dies que no tinguin cap importància en el calendari i feu e mateix amb els llibres, feu-ne la compra constantment.

Traductor

Seguidors del blog

Arxiu de textos vells

Amb la tecnologia de Blogger.

Bona cultura

+ Bona cultura

- Copyright © AGRICULTURA MENTAL - Un producte Avanti Comunicació -