Header Ads

LA PAULA I EL MATEU (ENS FEM GRANS)


Escrit presentat en un concurs de narrativa curta ara fa uns mesos. Com ja sé que no estic entre els finalistes, fet el veredicte del jurat, el publico aquí. Espero que us agradi.

LA PAULA I EL MATEU

Com ens tornem amb el pas dels anys, oi? De quina forma més absurda ens transforma el temps que ens esculpeix només la pell i ens deixa a la nostra elecció la resta. Passes els dies veient passar les mosques o fent aprenentatge, analitzant i creixent per evitar errades repetides o sense fer res davant dels canvis. Tu tries al camí, sempre dur, de les decisions i la teva etapa momentània. Hi ha persones que van endavant i altres que van enrere. I també hi ha les que es queden estancats, immòbils i esperant que la salvació arribi amb ajuda exterior enlloc d'aplicar remeis personals.   

És el cas de la Paula i del Mateu. Ella ha patit de valent. Incomprensions i un creixement diferent a l'esperat pel seu entorn més immediat. S'ha tornat rebel i s'ha passat anys provant amb diverses parelles però cap l'ha omplert del tot. Però ha decidit seguir fent d'equilibrista en aquesta corda fluixa de les emocions que tants bons moments li han provocat i tants danys li han regalat sense desitjar-ho. 

Ell encara no ha comprés el significat real de la seva existència. Els anys l'han afeblit i sempre han estat les seves parelles les que han trinxat la relació. Unes per haver-se acomodat, altres per no comprendre'l, unes quantes , moltes, per no fer-se entendre ni entendre's a ell mateix. 

La Paula i el Mateu fa uns mesos que comparteixen un pis llogat a la part alta de la ciutat. Passen els dies sense més problemes que gastar-ne les hores i tornar a començar la jornada següent. Els dos saben que allò no va enlloc però s'han acostumat a viure així, dia passat i demà ja el veurem venir. La Paula gaudeix sortint amb els amics a sopar i el Mateu és tot un solitari que espera sempre amb plaer les estones sense haver de parlar ni donar explicacions. 

Avui el Mateu li ha plantejat a la Paula el desig de ser pare. I ha estat en aquell moment quan ella ha vist que allò tocava al seu final. Acostumada a solucionar els problemes de la relació, la Paula ha pensat que el Mateu no era el pare que algun dia es plantejaria. Viure junts està molt bé però buscar més responsabilitats ho canvia tot. De cop i volta la Paula s'ha fet gran.

S'han assegut al menjador i ella ha iniciat el monòleg. Li ha deixat caure que el seu desig de ser pare és lícit però no pas amb ella. Li ha recriminat que ell aixoplugui les seves mancances i vulgui solucionar els seus dèficits debilitant-la a ella emprant un to baix i trist, de pidolaire emocional, enlloc de fer-se valer i intentar les possibles millores. 

I ell no ha entès res i ha tornat als hàbits que tan la deceben a ella. Ja ha aguantat massa, pensa interiorment, mentre el convida a disposar d'unes hores per buscar-se un nou espai on viure. Ell segueix en posició dèbil i ella, que s'ha fet gran de cop i volta, s'empassa la saliva i es manté forta. 

Ja ha passat masses anys amb la sensació de perdre el temps en braços propers un dia i estranys amb el pas de les setmanes. És la reflexió d'una Paula nova, reforçada. I tot mentre ell resta tancat a l'habitació plorant com un infant. El Mateu no ha entès el missatge, ni el fons, ni tampoc el contingut. Molts anys fent-se el dèbil l'han portat a un racó on ara tot se li enfonsa. La Paula sura lliure i el Mateu cau al fons. Ella ha anat endavant i ell cap enrere. 

Passats uns mesos la Paula trobarà l'home que no buscava i que volia trobar, serà mare i seguirà creixent feliç. El Mateu seguirà fent proves amb altres dones a les quals mostrarà la seva principal tarja de presentació anomenada feblesa. Totes les persones es fan grans però només unes quantes creixen. 

Amb la tecnologia de Blogger.